:: wikimiki.org ::

Imperi Inca

Imperi Inca

L'Imperi Inca (Tahuantinsuyo o Tawantinsuyu, en ortografía quítxua clàssica o moderna) fou una entitat política creada per la civilització inca, una de les tres grans civilitzacions d'Amèrica. A partir d'uns origens petits al segle XIII, al voltant de la vall de l'Urubamba i l'Apurímac, es formà al llarg del segle XV un poderós imperi que dominà tota la regió andina. La seva caiguda es produí al segle XVI amb l'arribada dels espanyols. En el moment de màxima expansió, cap al 1530, l'imperi controlava les zones andines i les costes pacífiques dels actuals Perú, Equador, Bolívia i la meitat nord de Xile, així com extensos territoris a l'Argentina i una petita zona de Colòmbia.

Política i administració

El centre i capital de l'imperi fou la ciutat del Cusco. L'idioma oficial de l'imperi era el quítxua. Se sap, a més a més, que entre la noblesa es parlava el puquina com a llengua secreta, anomenada incasimi per ser l'idioma originari d'aquesta ètnia. Més tard fou considerada com la llengua dels déus per la creença de que la familia reial descendia directament d'ells. El criteri de formació de l'Imperi Inca estava basat en la territorialitat que, en resum, consistia a unificar les quatre grans parts del món conegut. D'aquesta manera, l'imperi es va organitzar en quatre grans regions (suyos), que formaven en el seu conjunt el Tahuantinsuyo. Cada suyo estava a càrrec d'un suyuyuq que formava part del Consell Imperial. Els quatre grans suyos eren:
- Dins del grup hanan ("alt"):
- Chinchaysuyo: L'actual Equador i bona part de la costa del Perú.
- Collasuyo: més de la meitat de Xile, l'oest de l'Argentina, noroest de Bolívia i una part del sudest del Perú.
- Dins del grup urin ("baix"):
- Antisuyo: la zona nororiental, limitant amb la selva amazònica.
- Contisuyo: regió molt petita al sud del Perú (actuals Arequipa, Moquegua y Tacna). Cada suyo, al seu torn, es subdividia en províncies (huamanis) corresponents a l'àrea de cada grup ètnic. Aquests, al seu torn, es subdividien en sayas i cada saya incloïa un nombre determinat dayllus o famílies. El tipus de govern era monàrquic teocràtic, amb l'emperador o inca ocupant la posició suprema. A aquests governants, a qui se'ls atribuïa un origen diví, se'ls sol associar els títols d'Apu (Apu Inca) i Sapa (Sapa Inca): "Diví Inca" i "Inca Únic", respectivament. En situació ideal, per sota de l'inca es trobava el consell, format per vuit persones:
- Suyuyuq: els governadors dels suyos. Eren quatre en total.
- Auqui: el príncpe hereu. La tradició de l'auqui fou instaurada per Pachacútec Inca Yupanqui.
- Huillaq Uma: el suprem sacerdot.
- Un dels amautas: noble destacat.
- Apusquipay: general dels exèrcits.
Història

Inicis i primera expansió
puquina Segons el mite, Manco Cápac i Mama Ocllo van sortir del llac Titicaca com una parella divina i es van dirigir al nord en l'afany de trobar la vall "escollida". En arribar al turó Wanakawri (o Huanacaure), a prop del que després seria Cusco, el bastó màgic que posseïa el primer Inca es va enfonsar al terra. Era el senyal esperat, allà fundarien el seu poble. Amb aquesta parella d'herois civilitzadors va arribar l'ordre, la cultura i les arts, i era el mateix Sol el que infonia calor i poder als seus fills. Deixant de banda aquest mite fundador (que conviu amb d'altres, com el dels germans Ayar), poc és el que se sap del cert sobre els orígens del poble inca o quítxua; històricament la seva aparició es pot situar cap al segle XIII. La zona del Cusco estava habitada per diversos grups ètnics. Aquesta informació ha estat recolzada pels treballs arqueològics que han demostrat l'existència d'una llarga ocupació humana. El cronista Sarmiento de Gamboa, esmenta els guallas, els sahuassiray, els antasayas, els alcavizas, els copalimaytas, els culunchimas, els poques i els lares, com els grups humans que habitaven la vall del Cusco abans dels inques. En qualsevol cas sembla clar que la vall del Cusco estava habitada per diversos pobles i cap al segle XIV els inques havien començat a adquirir un cert predomini a la zona.
Època d'esplendor

La guerra civil i la conquesta espanyola
El 1527 morí Huayna Cápac. Sembla que la seva última voluntat fou dividir l'imperi en dos: la part principal seria per al seu primogènit Huàscar i l'altra part, amb els territoris de l'antiga confederació quitu, seria per a Atahualpa. Huàscar exigí a Atahualpa la renuncia als territoris del nord i movilitzà els seus exèrcits, que penetraren en el territori cáñari i s'encaminaren cap a Quito. Les tropes d'Atahualpa se'ls enfrontaren i s'inicià una llarga i esgotadora confrontació, amb diverses batalles de resultat incert. Finalment les tropes d'Atahualpa aconseguiren superar les de Huàscar i dirigir-se sense oposició cap al Cusco, on entraren poc després, proclamaren inca a Atahualpa i es lliuraren al saqueig. Sabudes les noves de la victòria, Atahualpa sortí de Quito per dirigir-se a Cusco; en el camí s'aturà a descansar a Cajamarca, on li arribaren les notícies del desembarcament de Francisco Pizarro. La guerra entre els dos germans tingué gravíssimes conseqüències per a l'imperi inca, i més si considerem que es produeix en el mateix moment que la primera expedició espanyola desembarcava a les seves costes. El conflicte provocà despoblacions massives i matances considerables. La divisió regnant dins de l'imperi (l'aristocràcia cusquenya mai va acceptar Atahualpa) serà hàbilment aprofitada per Pizarro, que s'oferirà com a alliberador dels partidaris de Huàscar enfront de l'usurpador Atahualpa. Sembla que des del moment del desembarcament de Pizarro a Tumbes, aquest fou informat de la guerra civil tot just acabada i intercambià missatges amb Atahualpa. Una vegada arribats a Cajamarca, el novembre de 1532, Atahualpa els allotjà i els concedí audiència. El que sembla cert és que el capellà de Pizarro, fra Vicente Valverde, el comminà a reconèixer la religió catòlica, a permetre l'evangelització dels seus súbdits i a retre homenatge al rei Carles I, que els havia atorgat drets sobre aquelles terres. El discurs, traduït per un local que acompanyà l'expedició, indignà l'inca, que sembla que llençà a terra la Bíblia oferta per Valverde. Pizarro, interpretant el gest com una amenaça directa ordenà als seus homes, ocults no gaire lluny, un assalt desesperat. Aquests capturaren a Atahualpa i els seus nobles i es llençaren a una matança indiscriminada durant tota la nit. Malgrat el rescat ofert pels inques, Atahualpa fou executat al garrot el 26 de juliol de 1533. A continuació Pizarro es dirigí ràpidament cap al Cusco, que caigue definitivament en poder espanyol el 1536. Els espanyols, incapaços materialment de controlar l'imperi per ells sols, mantingueren en el tron a un inca titella, que inicialment fou Manco Yupanqui, però que aviat es revoltà contra la situació. Una part de la noblesa inca es retirà a la vall de Vilcabamba, on romangué durant una trentena d'anys fent incursions contra els espanyols. L'agost de 1572, l'últim dels inques, Túpac Amaru, fou capturat i executat el 22 de setembre. L'imperi inca arribava oficialment a la seva fi.
Vegeu també

- Història del Perú
- Història de Bolívia
- Història de l'Equador
- Història de Xile
- Història de l'Argentina
- Virregnat del Perú
- Tahuantinsuyo
- Llistat d'emperadors inques Categoria:Imperi Inca ja:インカ帝国

Imperi
Un imperi és un gran estat multiètnic, on el poder polític està dominat per una part. (Comparat amb una federació, on els grans estats multiètnics es basen en el consentiment recíproc entre els diferents pobles.) El terme modern prové del llatí imperium degut a l'Imperi romà,fundat en el 31 AC. Tan mateix, el concepte polític efectiu del que és un imperi va néixer alguns milers d'anys abans que els romans. Probablement el primer exemple fos l'Imperi accadi. Un imperi pot tenir diverses formes. Tradicionalment, els imperis eren els regnes d'una monarquia potent, sota el comandament d'un emperador. Historicament, el naixement d'un imperi s'ha degut a què militarment el regne més fort ha conquerit altres regnes i inclosos en els seus territoris creant una unió política més gran. Sovint, aquests estats multiètnics troben força en la unió d'una mateixa religió. Així mateix passà amb la Roma de Constantí. El descobriment del món nou va possibilitar que molts regnes comencesin comdels d'imperialisme amb el model de colonialisme. Sota aquest model hi havia diferents estats subordinats de facto per altres de més potents. Atres problemes del model imperial europeu és la impossibilitat de fosilitzar les fronteres. Els imperis, per tal de durar el màxim de temps possible tendeixen a ignorar la gran diversitat de la seva gent i a reprimir diverses cultures de manera que tot acaba esclatant i partint-se com va passar amb la Índia, que després d'anar-se'n de l'imperi britànic es va dividir primer en l'escició del Pakistan i en acabat de Bangla Desh]. La idea d'"imperi" en el món modern, encara que encara existeix políticament perd coherència semàntica. Així per exemple tot i que la Unió Soviètica va sotmetre molts altres pobles mai va ser per exaltació del seu emperador sinó pretesament per ajudar als altres pobles. En el segle XXI molta gent coincideix a dir que l'únic imperi real que existeix és l'imperi estatunidenc. La primera guerra mundial fou precisament una lluita per la supremacia dels dieferents imperis europeus. Subimperi és un regne que juga a ser un imperi relacionat amb altres potències però que depèn de una altra potència imperial. Per exemple, durant la guerra freda, Cuba i Sud-àfrica van batallar a Angola enlloc de la URSS i els Estats Units respectivament. Alguns títols utilitzats pels caps d'imperis eren cèsar, tsar, emperador o kàiser.
Imperis més importants
Entre els diferents imperis de la història hi ha:
- Imperis americans:
- Imperi asteca
- Imperi inca
- Imperis africans:
- Imperi abissini
- Imperi del Congo
- Imperis asiàtics:
- Imperi accadi
- Imperi àrab
- Imperi gupta
- Imperi japonès
- Imperi mogol
- Imperi mongol
- Imperi meda
- Imperi otomà
- Imperi persa
- Imperi xinès
- Imperis europeus:
- Imperi alemany
- Imperi austro-hongarès
- Imperi bizantí
- Imperi britànic
- Imperi espanyol
- Imperi francès
- Imperi portuguès
- Imperi romà
- Imperi rus
- Sacre Imperi Romano-Germànic
- Imperi suec
- URSS Categoria:Història Categoria:Política

Inca

- Mallorca: Inca és un municipi d'aquesta comunitat autònoma.
- Imperi: L'Imperi Inca és un estat precolombí del Perú.
- Ètnia: Els inques són els habitants oriunds de la regió central dels Andes del Perú així com, per extensió, els emperadors de l'Imeperi Inca.

Segle XIII

Esdeveniments:

- Gengis Kan es corona rei dels mongols, i emprèn una sèrie de guerres des de Rússia fins a la Xina.
- Últimes croades
- Conquesta de les Illes Balears i València per part de Jaume I
- Catarisme

Personatges importants

- Sant Francesc d'Assís
- Gengis Kan
- Marco Polo
- Sant Tomàs d'Aquino
- Kublai Kan
- Alfons X el Savi
- Manco Capac
- Innocenci III
- Innocenci IV
- Dante
- Ramon Llull

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XIII ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XIII ja:13世紀 ko:13세기 simple:13th century th:คริสต์ศตวรรษที่ 13

Andes

La serralada dels Andes s'estén des de Veneçuela fins a la Patagònia i travessa tot Amèrica del Sud (Argentina, Xile, Perú, Bolívia, Equador, Colòmbia i Veneçuela). En aquests dos darrers països es ramifica i arriba fins quasi el Carib. La seva part meridional serveix de frontera natural entre Xile i l'Argentina. A la zona central, els Andes s'eixamplen i formen una regió de terres altes coneguda com lAltiplano. L'Altiplano és compartit pel Perú, Bolívia i Xile. La serralada s'estreny de nou al nord del Perú i es torna a eixamplar a Colòmbia. La seva màxima altitud és el cim de l'Aconcagua, la muntanya més alta d'Amèrica. Aconcagua
Principals cims

- Aconcagua
- Sajama
- Illimani
- Huascarán Categoria:Andes ja:アンデス山脈 ko:안데스 산맥

Segle XVI

Esdeveniments:

Personatges importants

- Miguel de Cervantes, autor del Don Quixot de la Manxa.
- William Shakespeare

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XVI ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XVI ja:16世紀 ko:16세기

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats

- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs

- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya fiu-vro:Hispaania ja:スペイン ko:에스파냐 ms:Sepanyol simple:Spain th:ประเทศสเปน zh-min-nan:Se-pan-gâ

Perú

El Perú és una república de l'oest d'Amèrica del Sud que limita al nord amb l'Equador i Colòmbia, a l'est amb el Brasil, al sud-est amb Bolívia, al sud amb Xile i a l'oest amb l'oceà Pacific. El Perú és ric en antropologia cultural i és conegut com el bressol de l'Imperi Inca. La capital és Lima, amb més de sis milions d'habitants, i les ciutats principals són Arequipa, Trujillo i Chiclayo, amb més de mig milió.
Geografia física
Les planes de la costa del Pacífic estan separades de les terres baixes i selvàtiques de la conca de l'Amazones per l'alta serralada dels Andes, al centre del país, que culminen al Huascarán (6.768 m). A la frontera amb Bolívia trobem el Titicaca, el llac navegable més alt del món, a 3.821 d'altitud. Els rius principals són el Marañón i els seus afluents Ucayali i Napo, que van a parar a l'Amazones.
Història
Abans de l'arribada dels espanyols, al Perú hi va haver diverses cultures preincaiques i, més tard, l'Imperi Inca. Francisco Pizarro va arribar a la costa peruana el 1532, i cap al final dels anys 1530 el Perú va esdevenir un virregnat i la major font d'or i argent de l'Imperi Espanyol. Perú es va declarar independent d'Espanya el 28 de juliol de 1821, gràcies a una aliança entre l'exèrcit Argentina de José de San Martín i l'exèrcit de Nova Granada de Simón Bolívar, però, el primer president va ser elegit el 1827. Del 1836 al 1839 Perú i Bolívia van estar units en una Confederació, que es va dissoldre després del conflicte armat contra Xile i l'Argentina. A finals del segle XIX Perú es va involucrar amb Bolívia en la Guerra del Pacífic contra Xile, atès que existia un tractat de defensa mútua. Després d'aquesta guerra, es va iniciar un període de "reconstrucció nacional" de calma relativa que va terminar després del govern d'Augusto B. Leguía. Durant el segle XX el país va experimentar cops d'estat i gran inestabilitat econòmica i crisi social. La democràcia es va restaurar en la dècada dels noranta.
Divisió administrativa
Fins al 2002 el Perú estava dividit en 24 departaments. Avui, el territori peruà està dividit en 25 regions. Aquestes regions estan subdividides en províncies, les quals estan integrades per districtes. Hi ha 180 províncies i 1747 districtes en el Perú. La Província de Lima, localitzada a la costa central del país, es única, ja que no pertany a cap regió. La ciutat de Lima està localitzada en la província, també coneguda com a Lima Metropolitana.
- Amazonas
- Ancash
- Apurímac
- Arequipa
- Ayacucho
- Cajamarca
- Callao
- Cusco
- Huancavelica
- Huánuco
- Ica
- Junín
- La Libertad
- Lambayeque
- Lima
- Loreto
- Madre de Dios
- Moquegua
- Pasco
- Piura
- Puno
- San Martín
- Tacna
- Tumbes
- Ucayali
Economia
L'economia peruana està orientada als mercats, després de que es realitzara la privatització de les empreses més importants: mineria, electricitat i telecomunicacions. Gràcies a la inversió estrangera i la cooperació entre el govern del president Fujimori i el FMI i el Banc Mundial, l'economia va créixer durant els anys 1994-1997, i la inflació es va controlar. El 1998, El Niño va tenir un fort impacte en l'agricultura, a més de la crisis financera de l'Àsia, la qual cosa va afectar negativament l'economia.
Demografia i llengües
Perú és un dels tres països d'Amèrica on la població indígena es majoria (els altres països són Bolívia i Guatemala. Els dos grups ètnics indígenes més grans són els quítxues i els aimarà. Els mestissos representen el 37% de la població. Al Perú l'espanyol i el quítxua són les llengües oficials. L'espanyol és utilitzat per el govern, els mitjans de comunicació, l'educació i el comerç, encara que el govern ha començat a ensenyar el quítxua en les escoles públiques. Categoria:Perú ja:ペルー ko:페루 ms:Peru simple:Peru th:ประเทศเปรู zh-min-nan:Perú

Equador

La República de l'Equador és un estat de l'Amèrica del Sud. Limita a l'oest amb l'oceà Pacífic, al nord amb Colòmbia i a l'est i al sud amb el Perú; també pertanyen a l'Equador les illes Galápagos, situades uns 1.000 km a l'oest de la costa.

Història

- Vegeu també l'article principal sobre Història de l'Equador El territori del que avui es coneix com l'Equador fou habitat per diverses cultures des d'uns 15.000 anys a.C., i potser fins i tot des d'uns 30.000 anys. El període prehistòric (anterior a l'arribada dels conquistadors espanyols) s'acostuma a dividir en quatre grans etapes: el període paleoindi (fins uns 3.500 anys a.C.), el període formatiu (del 4500 al 300 a.C.), el període de desenvolupament regional (300 a.C. - 800 d.C.) i el període d'integració (800 - 1534). Entre les cultures més importants de l'època prehistòrica podem destacar la cultura Valdivia (3500 - 1500 a.C.), la cultura Chorrera (900 - 300 a.C.), la cultura de La Tolita (600 a.C. - 400 d.C.) i la cultura Cañari (400 -1532), entre altres. Poc abans de la conquesta inca es formaren grans confederacions de pobles, com la quitu o caranqui (coneguda posteriorment amb l'equívoc nom de "Regne de Quito") o la cañari. Pels voltants de 1450, l'inca Túpac Yupanqui començà la conquesta del territori equatorià, completada uns 30 anys després. La dominació incaica s'estroncà amb l'arribada dels espanyols, que sobre l'antic territori del "Regne de Quito" crearen la Reial Audiència de Quito, dins del Virregnat del Perú. El moviment d'independència s'inicià ja al final del segle XVIII, amb els escrits d'Eugenio Espejo i altres il·lustrats. El primer grito d'independència es produí el 10 d'agost de 1809 a Quito, però no fou fins el 24 de maig de 1822, després de la batalla del Pichincha, quan quedà establerta la independència formal de la nova república. Entre aquest any i 1830 l'Equador quedà integrat a la Gran Colòmbia. La nova república independent visqué uns primers anys força inestables, sota el govern del general Juan José Flores i els seus successors. Els darrers anys del segle XIX estan dominats per les grans figures antagòniques de Gabriel García Moreno, conservador, i Eloy Alfaro, progressista. El segle XX es caracteritza per una certa inestabilitat política (57 presidents des del 1900) i per guerres periòdiques amb el Perú (1941, 1981 i 1995) a causa dels drets sobre grans àrees de territori amazònic i de límits fronterers, segellades amb el tractat de pau de 1998 signat pels presidents Alberto Fujimori i Jamil Mahuad. Els anys 1970 i 1980 veuen una certa estabilitat i prosperitat econòmica gràcies a les primeres grans explotacions petroleres de la selva amazònica. El 1978, després de la dictadura de Guillermo Rodríguez Lara (El bombita) s'inicia el període democràtic més llarg que ha viscut el país i que dura (si bé inestablement en molts casos) fins a l'actualitat. El final dels anys 1970 i principis de 1980 el país està dirigit per polítics capaços i dinàmics, com Jaime Roldós o Osvaldo Hurtado, però diversos conflictes i divisions polítiques trenquen aquesta tendència. El darrer període està marcat per la crisi dels anys 1990, que ha donat lloc al fenomen migratori més important del país, i a la dolarització de l'economia l'any 2000, que si bé ha aconseguir deturar la inflació, ha abocat una part de la població a la pobresa.

Divisions administratives

L'Equador està dividit en 22 províncies:

Geografia

Osvaldo HurtadoL'Equador es divideix normalment en quatre regions, distintives geogràficament i culturalment:
- La Costa. La costa del Pacífic és plana amb manglars i de seguida s'aixeca cap a l'est, per formar la serralada dels Andes. Està dominada per les conques dels rius Guayas (al sud) i Esmeraldas (al nord). Hi destaca el port de Guayaquil, la ciutat més gran del país.
- La Sierra. Al centre del país discorren els Andes, amb notables muntanyes i volcans com el Chimborazo (6.267 m), la màxima altitud del país, i el Cotopaxi (5.897 m), el volcà actiu més alt del planeta. A la zona de l'Equador els Andes formen dues serralades paral·lels, separades pel carreró interandí, on es concentra la majoria de població. En aquesta regió es troba la capital, Quito, als peus del volcà Pichincha (4.784 m).
- El Oriente. Els estreps orientals dels Andes hi baixen fins a la conca de l'Amazones. Hi predomina la selva tropical, regada per un bon nombre d'afluents de l'Amazones dels quals detaquen el Napo i el Pastaza.
- Les illes Galápagos. Arxipèlag situat a uns 1.000 km de la costa, en ple oceà Pacífic, famós pel seu paper en la teoria de l'evolució de Darwin.

Demografia

Amb uns 12.500.000 d'habitants després del flux migratori del 1999, en què prop de tres milions d'equatorians van abandonar el país amb diferents destinacions a la recerca de treball, l'Equador presenta una estructura demogràfica diversa. Els mestissos representen el grup més nombrós i constitueixen una mica més del 65% de la població actual. Els amerindis, pertanyents a diverses nacionalitats indígenes, són el segon grup més nombrós i representen una quarta part de la nació, al voltant del 25%. Els blancs, majoritàriament criolls descendents de colons espanyols, com també immigrants europeus recents, constitueixen el 10% dels equatorians. La resta de la població és composta per una important minoria mulata i afro-equatoriana, concentrada principalment a la província d'Esmeraldas, la vall del Chota (província d'Imbabura) i la província del Guayas (la ciutat de Guayaquil en especial). La Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Equador (CONAIE) reconeix l'existència de 27 nacionalitats clarament identificades, que han estat també reconegudes per l'Estat, de forma que aquest els reconeix llurs sistemes d'organització política i econòmica i els concedeix un cert autogovern en els seus territoris. Les nacionalitats reconegudes són:
- Quítxua de la serra. Es divideixen en diversos pobles: Cayambi, Cañari, Chibuleo, Otavalo, Quitu, Panzaleo, Guaranga, Puruhá, Saraguro, Salasaca, Caranqui i Natabuela.
- Achuar habiten a les províncies de Pastaza y Morona Santiago; la seva llengua és l'achuar.
- A'í-Kofán a Sucumbíos; el seu idioma és l'aíngae.
- Huaorani a les províncies de Pastaza i Napo, entre el riu Napo i el Curaray; el seu idioma és el huao tererö.
- Shuar a Pastaza, Morona-Santiago i Zamora-Chinchipe; parlen shuar;
- Siona i Secoya, situats a la província de Sucumbíos; el seu idioma és el baicoca.
- Zápara a la província de Pastaza.
- Quítxua de l'Amazònia, a les províncies de Napo, Pastaza i Sucumbíos; parlen quítxua.
- Afroequatoriana, a la vall del Chota i la província d'Esmeraldas; parlen castellà.
- Chachi-Cayapa a Esmeraldas; el seu idioma és el cha'palaa i l'awapit.
- Épera, també a la zona d'Esmeraldas.
- Huancavilca a la província del Guayas, cantó de Santa Elena.
- Manta a la província de Manabí, als cantons Jipijapa y Montecristi, parlen castellà.
- Tsáchila (o colorados), al voltant de Santo Domingo de Los Colorados.

Economia

L'Equador té nombrosos recursos petroliers i àreas agrícoles molt riques. Atès que les exportacions són productes primaris (petroli, banana, gambes) les fluctuacions en els preus del mercat tenen un impacte considerable en l'economia del país. La indústria està principalment orientada al mercat intern. La situació econòmica es va deteriorar, culminant en una servera crisi econòmica i financera el 1999. Aquesta crisi va ser precipitada per influències externes, com ho van ser els impactes d'El Niño del 1997, la caiguda dels preus del petroli durant els anys 1997-1998, i la inestabilitat global dels mercats emergents el 1998. Tot aquest va causar una caiguda del Producte Intern Brut del 7,3%, una inflació anual del 52,2% i la devaluació de la moneda del 65% el 1999, raons per les quals el país va declarar la cessació dels pagaments del deute extern el any següent. El 9 de gener, 2000, el president Jamil Mahuad va anunciar la intenció del govern d'adoptar el dòlar nord-americà com la moneda oficial de l'Equador. Després de la renúncia de Mahuad, el nou president Gustavo Naboa va adoptar el dòlar dels Estats Units, i va establir negociacions amb el FMI, iniciant la lenta recuperació del país. Avui, el 70% de la població viu en pobresa, però la taxa d'inflació s'ha estabilitzat al voltant del 3-4%. El PIB per càpita el 2002 era de 1.360 dòlars. Actualment la font d'ingressos principal del país és l'exportació de petroli, la segona és les divises enviades pels emigrants (fet que demostra la importància del fenomen migratori). A continuació es troba l'exportació de plàtan, de flors i de gamba.

Cultura

La cultura de l'Equador es correspon amb la demografia del país i forma una rica mescla d'influències diverses. La cultura "nacional" és clarament mestissa, una mescla d'influències europees i amerindies, amb una important aportació de la cultura afroequatoriana en algunes provínicies (Esmeraldas, Manabí). Juntament amb aquesta cultura més "nacional" existeixen nombroses cultures indígenes que mantenen les seves tardicions. Entre els artistes equatorians importants del segle XX, destaquen Enrique Tabara (1930), Oswaldo Guayasamín (1919-1999), Eduardo Kingman (1913-1998), Félix Arauz (1935) o Camilo Egas. Pel que fa a la literatura cal destacar Juan León Mera, a finals del segle XIX i sobretot Jorge Icaza, ja al segle XX.
- Vegeu Equatorians destacats

Festes
Data	Nom en català	Nom local	Notes
27 de febrer	Jornada patriòtica	Jornada Patriótica	Commemora la batalla de Tarqui
1 de maig	Dia del treball	Día del trabajo
24 de maig	Batalla del Pichincha	Batalla del Pichincha
24 de juny	Festa del Sol o de Sant Joan	Inti Raimi	Tradicional festa incaica
10 d'agost	Dia de la Independència	Dia de la Independencia	Commemora el 10 d'agost de 1809
9 d'octubre	Independència de Guayaquil	Dia de la Independencia de Guayaquil	Commemora el 9 d'octubre de 1820
21 de novembre	Verge del Quinche	Virgen del Quinche
6 de desembre	Festa major de Quito	Fiestas de Quito	Només a Quito. Commemora la fundació de la ciutat
25 de desembre	Nadal	Navidad
31 de desembre	Fi d'any	Año viejo	És tradicional cremar el ninot del año viejo

Enllaços externs

- [http://www.presidencia.gov.ec/ Presidencia de la República] - Web del govern de l'Equador
- [http://www.elcomercio.com El Comercio] - El diari més important de Quito.
- [http://www.eluniverso.com El Universo] - El diari més important de Guayaquil.
- [http://www.darwinfoundation.org/Islas_Galapagos.html Fundació Charles Darwin] - Ecarregada de la conservació a les Galàpagos.
- [http://acenecuador.org/ Associació Catalana - Equatoriana de Negocis] Categoria:Equador ja:エクアドル ko:에콰도르 ms:Ecuador zh-min-nan:Ecuador

Bolívia

La República de Bolívia és un dels dos únics estats de l’Amèrica del Sud sense sortida a l’oceà, un dels més pobres de l’Amèrica Llatina i una de les regions més altes del món. Limita al nord i a l’est amb les regions més selvàtiques del Brasil, al sud amb el Paraguai i l’Argentina, al sud-oest amb Xile i a l’oest amb el Perú. Té força població indígena (d'un 56% a un 70%) i manté reivindicacions territorials amb Xile per la franja d’Arica, que li permetria la sortida a l’oceà Pacífic.

Geografia

Orografia

Bolívia està creuada de nord a sud per dues grans serralades que formen part del plegament andí. La serralada Occidental (Cordillera Occidental) separa Bolívia de Xile i està formada per muntanyes volcàniques que superen els 6.000 m d’altitud (la més alta és el Sajama, amb 6.542 m). La serralada Reial (Cordillera Real)surt del llac Titicaca, travessa el centre del país i culmina en el volcà Illimani, amb 6.490 m d'altitud; a partir d'aquí es bifurca en les serralades Central i Oriental. Entre les serralades Occidental i Central s'alça l'Altiplà, de més de 3.600 m d'altitud. Hi ha una gran extensió de boscos, a causa de l’alta pluviositat. Aquesta regió rep el nom de yungas, al nord de la latitud de Cochabamba, i de valles, al sud. Les yungas són un espai de transició entre les serralada andina Oriental i la gran plana amazònica. Als valles la influència de l’Amazònia deixa pas a la plana del Chaco, de clima sec, que es prolonga pel Paraguai i el nord de l’Argentina. A l’est de les yungas i els valles hi ha la gran plana de l’Oriente (o dels llanos), que ocupa dos terços del país. Configura un paisatge variat amb selves tropicals al nord, sabana més cap al sud i pantans pertot arreu.

Hidrografia

Hi ha tres sistemes fluvials: el primer està constituït pels rius més grans de Bolívia, que neixen al vessant est de la serralada Oriental; el segon sistema va des del sud de la serralada Oriental cap al Riu de la Plata, i el tercer està format pels rius de l’Altiplà, que desemboquen al llac Titicaca. Els rius nord-orientals més importants són el Mamoré i el Beni, que a la seva confluència formen el Madeira, tributari de l’Amazones. En aquesta regió hi ha extenses inundacions en els mesos de febrer i març; és una àrea molt desconeguda i amb poca població. El riu sud-oriental Pilcomayo va des del sud de la serralada Central fins al riu Paraguai, del sistema del Riu de la Plata. En aquesta regió hi ha llacs, estanys i pantans. La regió de l’Altiplà, amb moltes menys pluges, forma la conca endorreica més extensa de l’Amèrica del Sud. Per una banda, hi ha el llac Titicaca, al nord. Està situat a una altitud de 3.810 m i cobreix una superfície de 8.300 km²,una tercera part de la qual pertany a Bolívia i la resta al Perú. Del Titicaca surt el riu Desaguadero, que travessa l’Altiplà de nord a sud i desemboca al segon gran llac de Bolívia, el Poopó, del qual encara surt un altre riu, el Lacajahuira, que desemboca al Salar de Coipasa. Més cap al sud-oest, prop de Xile, hi ha el llac salat més extens del país, el Salar de Uyuni.

Clima

Tot i que el país està situat al nord del tròpic de Capricorn, la diversitat de temperatures és extraordinària. Podem trobar des del clima equatorial del departament del Beni fins a les neus perpètues i les glaceres dels Andes passant pel clima continental extremat de l’altiplà, on les temperatures mitjanes són de 7ºC a 15ºC a l’estiu i inferiors a 0ºC a l’hivern. La mitjana de pluges de La Paz (la capital del país) és de 562 mm l’any. A les yungas i als valles les temperatures són molt més suaus (entre 16ºC i 19ºC) i la humitat i les precipitacions són molt altes. A la gran plana de l’Oriente la temperatura és molt alta tot l’any i sovint, cap al sud, bufa un vent fred que puja procedent de la Pampa argentina i que l’anomenen surazo. Parlant en termes generals, Bolívia té un clima Continental Sec, ja que l’estació seca és molt més llarga que la humida. La temperatura és alta i regular tot l’any, però les màximes es donen al final dels mesos secs.

Demografia

Bolívia és un dels tres països de Llatinoamèrica dels quals més de la meitat de la població és ameríndia (els altres són Guatemala i Perú). La distribució ètnica de Bolívia és 33% quítxua, 30% aimara, 25% mestís, i 12% europeu o caucàsic. Els grups amerindis pricipals són els quítxues (2,5 milions), els aimares (2 milions), els txiquitans (180.000) i guaranís (125.000). Hi ha minories de descenents d'immigrants d'Alemanya, Itàlia, Espanya i del Orient Mitjà. La població afro-boliviana és de l'1%. La capital administrativa, seu del govern, és La Paz, amb 800.000 habitants i més d'un milió i mig a l'aglomeració urbana; la constitucional, seu del Tribunal Suprem, és Sucre, amb 200.000 habitants. Altres ciutats importants són Santa Cruz de la Sierra, amb més d'un milió d'habitants; Cochabamba, amb 800.000; Oruro, amb més de 200.000, i Potosí i Tarija amb més de 100.000. La religió predominant és el catolicisme (95%), amb una petita minoria de protestants (2,3%). La població creix a un ritme anual del 2,8% i l'índex d'alfabetització és del 74,2%.

Política

És un país republicà, unitari i presidencialista. El president hi és elegit per sufragi universal directe i obligatori per a un període de quatre anys. Però si cap candidat no obté la majoria absoluta, és el Congrés Nacional el que l’ha d’elegir entre els tres més votats. majoria absoluta

Divisió administrativa

Bolívia es divideix en nou departaments, o departamentos:
- Chuquisaca
- Cochabamba
- El Beni
- La Paz
- Oruro
- Pando
- Potosí
- Santa Cruz
- Tarija Cada departament es divideix en províncies, o provincias.

Economia

El producte interior brut (PIB) bolivià del 2002 fou de 7,9 bilions de dòlars USA. El creixement econòmic és d'un 2,5% anual i la inflació fou entre el 3% i el 4% el 2002 (el 2001 va estar per sota de l'1%). Composició per sectors: primari (24%), secundari (27%), terciari (49%).

Sector primari

L’agricultura ocupa el 45,5% de la població activa. Una bona part de la producció es destina a l’autoconsum, tot i que en alguns departaments hi ha grans explotacions agrícoles i ramaderes. Els principals productes agrícoles són la fulla de coca, el blat de moro, les patates, el blat, l’arròs, l’ordi, la soja, la canya de sucre i el cafè. A l’Altiplà s’hi cultiva la quinoa, un cereal autòcton que ja cultivaven els inques. A les yungas, a part de la coca, s'h conreen tota mena de fruites tropicals i subtropicals. Als valles es produeixen cereals, alfals, préssecs, raïm i verdures. La ramaderia consta de llames i alpaques a l’Altiplà, d’ovins i bovins als valles i de bovins en grans ranxos en algun departament. La pesca té una certa importància al llac Titicaca i en alguns grans rius orientals. També hi ha certa producció forestal.

Indústria

La indústria està poc desenvolupada i es limita a la transformació de minerals, les refineries de petroli, les indústries derivades de l’agricultura i altres indústries alimentàries o tèxtils. Ocupa només el 10% de la població activa. El contraban de mercaderies brasileres, argentines i nord-americanes va ser molt important durant els anys de la inflació, així doncs, no és estrany que la població industrial disminueixi cada cop més. Categoria:Bolívia ja:ボリビア ko:볼리비아 ms:Bolivia zh-min-nan:Bolivia

Xile

La República de Xile està situada a la franja costanera sud-occidental de Amèrica del Sud, entre els Andes i l'Oceà Pacífic. Limita amb l'Argentina, Bolívia i el Perú.

Geografia

Xile s'estén de nord cap al sud, a l'est dels Andes 4.630 km, però només 430 km d'est aap a l'oest en la seva regió més ampla. Xile és el país més llarg (de nord-sud) del món. La regió del nord és desèrtica (desert d'Atacama), i és rica en minerals, principalment en coure i els nitrats. La petita vall central, la qual inclou la capital, Santiago de Xile, domina el país en termes poblacionals i en producció agrícola. La regió del sud conté nombroses boscos i llacs. També reclama part del territori de l'Antàrtida. Xile també controla l'illa de Pasqua, la qual va incoroporar al seu territori el 1888 i l'illes de l'arxipèlag Juan Fernández.

Història

El 1531 els espanyols van prendre el control del govern central de l'imperi Inca (l'actual Perú) i a partir d'aquest fet s'inicien campanyes per a prendre el control dels territoris al sud de l'Imperi. Un dels primers conqueridors espanyols va ser Diego de Almagro, el qual el 1535 va encapçalar una expedició cap al sud des del Perú, després de disputes territorials amb Francisco Pizarro. Almagro és considerat per això el "descobridor de Xile", malgrat que abans ja era habitat per altres persones. No obstant això, no va deixar cap senyal perdurable sobre el territori, ja que no va ser fins al viatge de Pedro de Valdivia 1540-1541 que s'hi va establir una presència permanent espanyola. De camí cap al sud, després de travessar el desert d'Atacama, Valdivia hi va fundar una sèrie d'establiments: el primer i més important, el 12 de febrer de 1541, va ser Santiago de la Nueva Extremadura -la futura Santiago- als peus del cerro Santa Lucia. Valdivia no es va conformar amb les magres riqueses obtingudes fins aleshores i decideix iniciar una campanya militar cap als territoris de més al sud, on va trobar la mort. Aquesta campanya esdevingué la guerra d'Arauco, que Alonso d'Ercilla relataria magistralment en la seva obra "La Araucana" (1576). La guerra es va allargassar fins al 1609, quan Felip III i els cacics mapuches celebren el Parlament de Quilín en què el primer reconeix als segons una ambigua autonomia com a nació dintre del Regne de Xile. Periòdicament, des de llavors, cada nou governador xilè designat pel rei celebrava aquests "Parlaments", que buscaven de resoldre les diferències entre ambdues parts i perllongar la pau, fent servir el riu Bío-Bío com a límit natural d'ambdós territoris, una zona encara coneguda com "La Frontera". Aquest sistema perdurarà fins a les guerres que, en el segle XIX, enfrontaren l'estat xilè i l'argentí, ja lliures del domini espanyol, procés que culmina amb la Pacificació de l'Araucanía el 1881. Xile va ser una colònia espanyola fins a la fi de la dècada de 1810. Des de la independència, Xile ha intentat d'establir un sistema democràtic diverses vegades, en períodes que han estat interromputs per accions de força. El més llarg i recent va ser el Govern Militar de Pinochet, que va comportar la tortura i la mort de milers de ciutadans, des de 1973 fins a 1990, any que es van restaurar les llibertats i institucions democràtiques.

Economia

:Article principal: Economia de Xile Xile posseeix una de les economies més desenvolupades de tota Llatinoamèrica. L'economia xilena ha estat reconeguda com una de les més estables de la regió; la formalitat de la política macroeconòmica i l'estabilitat democràtica han convertit Xile en un país altament atractiu per a invertir a l'Amèrica Llatina. Santiago, la capital, ha rebut la distinció, en dos anys consecutius, de millor ciutat per a fer negocis a l'Amèrica Llatina, fins i tot superior a la ciutat de Miami, inclosa en l'estudi. Xile compta amb poques riqueses naturals: solament la zona nord és rica en jaciments minerals com coure, ferro i molibdè. La zona central del país viu de la indústria del vi i de la indústria agropecuària en general. A l'àrea del sud predomina l'activitat forestal i pesquera, específicament de la indústria del salmó. És important mencionar que el 40% de la població del país viu a l'àrea metropolitana de Santiago. Per això l'activitat econòmica es troba fortament concentrada a l'àrea central del país, on hi ha la capital. Xile va experimentar un impressionant creixement econòmic sostingut (7% en terme mitjà), des de mitjan dels vuitanta fins al 1997, quan es va iniciar una desacceleració a causa de la crisi Asiàtica. No obstant aquest entrebanc, el país ha recobrat ràpidament la sendera del creixement i l'any 2004 va ser del 6,1%. El país va complir i superar les estratègies de reducció de pobresa i control de la inflació. El repte més gran del govern és diversificar l'economia, ja que el creixement està molt relacionat amb els alts preus del coure, i l'economia depèn força de l'exportació d'aquest mineral així com del gas natural importat de l'Argentina. L'economia xilena és reconeguda internacionalment pel seu grau de competitivitat (el més alt d'Amèrica Llatina) i la seva liberalització. Xile i Mèxic són els únics dos països d'Amèrica que han signat un Tractat de Comerç Lliure amb la Unió Europea. Xile també ha signat un tractat similar amb els Estats Units, amb els quals Xile vol diversificar la seva economia. Xile és membre associat del Mercosur.

Política

Mercosur La constitució de Xile va ser aprovada en un referèndum el setembre de 1980 i va entrar en vigor el març de 1981. Després de la derrota de l'últim dictador, Augusto Pinochet en un plebiscit el 1988, la constitució va ser modificada per a permetre noves modificacions en el futur, ja que la classe política considerava que n'eren necessàries per a completar la transició a la democràcia. Encara hi ha reformes pendents, com l'abolició de l'existència senadors no-elegits (institucionals o vitalicis), i establir el dret presidencial a remoure el comandant en cap de les Forces Armades. La branca legislativa està representada per un congrés bicameral compost per un Senat amb 48 membres (38 d'elegits democràticament, 9 de designats i un de vitalici), i una Cambra de Diputats amb 120 membres. La seu del Congrés és a la ciutat del Valparaíso, 140 km a l'oest de la capital, Santiago.

Divisions Administratives

Santiago Xile està dividit en tretze regions governades per un intendent. Cada regió està dividida en províncies. Les regions es designen amb un nombre romà, de nord a sud del país. L'única excepció és Santiago, que es designa amb les lletres RM, que volen dir "Regió Metropolitana"
- I Regió de Tarapacá (capital Iquique)
- II Regió d'Antofagasta (capital Antofagasta)
- III Regió de Atacama (capital Copiapó)
- IV Regió de Coquimbo (capital La Serena)
- V Regió de Valparaíso (capital Valparaíso)
- Regió Metropolitana (capital Santiago)
- VI Regió del Libertador General Bernardo O'Higgins (capital Rancagua)
- VII Regió del Maule (capital Talca)
- VIII Regió del Bío-Bío (capital Concepción)
- IX Regió de l'Araucania (capital Temuco)
- X Regió dels Llacs (capital Puerto Montt)
- XI Regió Aisén del General Carlos Ibáñez del Campo (capital Coyhaique)
- XII Región de Magallanes i la Antàrtica Xilena (capital Punta Arenas)

Dades demogràfiques

Demogràficament, Xile és força homogeni: el 90% de la població és mestissa, és a dir, d'ascendència mixta, europea i indígena. A Xile van arribar un nombre considerable d'alemanys i italians en el segle XIX. Els pobles indígenes representen el 5% de la població. Encara que només el 5% de la població és d'origen europeu, en general, la població mestissa prefereix de considerar-se europea. Encara que els xilens d'ascendència europea no-espanyola no són nombrosos, alguns grups d'immigrants van canviar l'aspecte demogràfic i fins i tot arquitectònic d'algunes regions. Xile va rebre onadas d'immigrants irlandesos i anglesos abans de la independència (Bernardo O'Higgings, un cabdill de la independència, era d'ascendència irlandesa). El 1848 el govern va començar un programa per a promoure la immigració alemanya. Els immigrants alemanys van transformar les províncies del sud, com ara Valdivia, Llanquihue i Osorno, que encara mostren la influència alemanya en la seva arquitectura. Altres grups d'immigrants inclouen als italians, francesos i de l'Orient Mitjà. Els pobles que s'identifiquen com a membres de grups indígenes (identificació basada en la auto-adscripció) representen el 5%, o 700.000 habitants. El 80% d'aquests són maputxe, i viuen a l'àrea sud-central del país. Els pobles aimara i quítxua viuen a la frontera nord amb el Perú i Bolívia. Hi ha 5.000 habitants d'ascendència polinèsia, que viuen a l'illa Rapanui. La llengua oficial de Xile és el castellà, però també s'hi parlen diverses llengües indígenes.

Enllaços externs

- [http://www.gobiernodechile.cl Govern de Xile online, en castellà]
- [http://www.chilephoto.cl Imatges de Xile]
- [http://www.nic.cl NIC Chile - NIC (.cl)]
- [http://www.gov.cl NIC Gov - Govern de Xile (gov.cl)]

Periòdics

- [http://www.elmercurio.com El Mercurio]
- [http://www.latercera.cl La Tercera]
- [http://www.lasegunda.cl La Segunda]
- [http://www.lun.com Las Últimas Noticias]
- [http://www.diariosiete.cl Siete]
- [http://www.australtemuco.cl El Diario Austral]
- [http://www.laprensaaustral.cl La Prensa Austral] Categoria:Xile fiu-vro:Tsiili ja:チリ ko:칠레 ms:Chile simple:Chile th:ประเทศชิลี zh-min-nan:Chile

Colòmbia

La República de Colòmbia és un país de l'Amèrica del Sud. La seva costa nord i nord-est és al mar Carib, limita amb Veneçuela a l'est, amb el Brasil al sud-est, amb elPerú i l'Equador al sud, i amb Panamà i l'oceà Pacífic a l'oest.

Història

Les Cultures precolombines (Cultures Daurades)

El període Preclàsic, com es conegut el lapse de temps a Colòmbia comprès entre 1200 i 1510, on es formaren les Cultures més complexes a les quals els indígenes colombians arribaren abans de la intervenció cultural espanyola. Complicades jerarquies, eficient estructura político-administrativa, monumentals ciutats, incomptables obres de art, tradicions orals e immaterials que ens revelen el nivell de desenvolupament d’aquestes veritables civilitzacions.
- Els Quimbaies Envoltats per eterns guaduals i yarums, els Quimbaies són famosos por seua habilitat de construcció amb el Bambú Guadua, la seva exquisida orfebreria i els seus valents guerrers. Aquests habitaven la regió del actual Eix Cafeter, en especial en el actual departament. del Quindío. Els Quimbaies, son els creadors de potser la més famosa peça d’or precolombí del Món: el Poporo Quimbaia (Museu del Or), i una de las més impressionants col•leccions d’Art Prehispànic: El Tresor dels Quimbaies (Museu d’ Amèrica - Madrid). Els Quimbaies, es calcula que eren casi 1.00.000, vivien en cabanyes rodones de guadua i teulats de palma. Els fogons eren públics, i eren compartits por tres o quatre famílies cada un i estaven apart en una cabanya propera a les tres cases. Els poblats eren bastant compactes, i era comú que cada poblat Quimbaia no superés tres famílies diferents, fent-se el tracte dins dels poblats molt cordial i familiar. La producció agrícola de los Quimbaies, no era tan eficient com en altres cultures, que ja coneixien i practicaven la rotació de cultius. Ells cultivaven una terra i se la deixava descansar, mentre l’any següent se n’agafava una altre, i així successivament. El seu mètode era cremar la terra, talar el que quedava en peu i llaurar-la per sembrar, lentament matant els nutrients de la terra. Encara que eren experts en fer terrasses les terres en les zones més pendents, de aquesta forma evitaven l’erosió. Però aquests mètodes de crema eren compensats amb la sembra de Bambús Guadues, que a més de ser font de fusta, conservaven molta aigua i restableixíen els nutrients de la terra. Els cultius més comuns, eren els de blat de moro, arracatxa, fríjol, fique i yuca. Els Quimbaies desenvoluparen molt la recol•lecció sistematitzada de fruites i baies, especialment les de guames, pithaies, guaiabes, advocats i caimits. Però la planta que més usaren, fou la guadua. La guadua, es un Bambú abundant en la regió del actual eix cafeter, i fou usada por els Quimbaies des de juguets, fins armes i cases. Els Quimbaies . La sal, fou una de las raons per la qual els Quimbaies no foren conquistats per pobles agressius com els Muzus i els Panzes, les fonts salades de Consota, Cori, Coinza i Caramanta foren monopolitzades per els Quimbaies, que controlaven el comerç del mineral en la zona al occident de Sistema Central. En aquestes fonts salades, el enginy Quimbaia dividia les aigües salades de les dolces i la salada portada per tubs de guadua als forns. on era evaporada i extreta. Els Quimbaies guardaven tota la sal en dipòsits especials propietat de cada família. La sal era usada tan per pagar tribut al cacic i tribus veïnes. Els Quimbaies foren de les últimes cultures en desapareixer, donç les zones que habitaven eren casi inaccessibles, rodejats a cada costat per pics nevats i amb dos taps de selva al nord o al sur. Tot i així els espanyols arrivaren, al comandament de Jorge Robledo, que havia ja conquistat el Nord d’Antioquia. Robledo primer tractà bé als Quimbaies, però desprès començà a enviar-los a les ‘’encomiendas’’ a travallar. Els Quimbaies s’hi resistiren i les tropes de espanyoles els exterminaren.
- Els Tairones Habitaren la zona més septentrional de Colòmbia, exactament a la Serra nevada de Santa Marta. Ells arribaren a un nivell de desenvolupament envejable per altres cultures colombianes, e inclòs d’altres de foranes. Els seus coneixements d’arquitectura, agricultura e hidràulica ens donen la imatge d’una nació ben estructurada, avançada, i que en comparació con algunes nacions europees, amb molts avanços en respecte a elles.
- Els Muiscas Habitaren a la zona central de Colòmbia, específicament el Altiplà Cundiboiacens foren la Cultura que més va evolucionar en el que es refereix a la administració i l’estructura político-administrativa del Estat; fins arribar a la conformació oficial de una Confederació, amb un sistema uniforme de camins, llengua, impostos, religió i lleis.
- Els Zenús En las planes dels actuals departaments de Sucre i Córdoba, existí un poble conegut com els Zenús. Els Zenús foren l’única cultura que va establir un govern centralitzat, concentrant els Zenús en grans ciutats, i no en petits poblats independents.
- Els Narinyo Habitaren el Marcís Colombià en la seva Zona Occidental, la seva orfebreria era propera als patrons artístics dels Inques. Foren exterminats per l’expedició de Sebastián de Belalcázar,
- Els Tumaco, veïns dels Narinyo, se especialitzaren en ceràmica decorada.
- Els Huitotos: Important tribu que habita encara las selves de Colòmbia.

La colonitzacíó i l'independència

Els exploradors espanyols hi varen arribar el 1510 i hi van trobar les tribus indígenes, anomenades genricament txibtxes, les quals foren esterminades o subjugades i conquerides. Els espanyols hi varen construir diversos assentaments que finalment es varen convertir en les províncies que conformaren la Nova Granada, al principi com a Capitania General i des de 1717 com a Virregnat, incloent-hi diverses províncies que havien pertangut fins aquest moment a les jurisdiccions dels virregnats de Nova Espanya i Perú. El moviment d'independència, en gran part liderat per Simón Bolívar i Francisco de Paula Santander des de 1810, finalment va tenir èxit el 1819 quan el territori ocupat pel virregnat de Nova Granada es va convertir en una república federal, la