:: wikimiki.org ::

Independentisme

Independentisme

En política, l'independentisme és l'opció política que defensa la creació d'un estat lliure a partir d'un d'una nacionalitat o una nació sense estat. L'ONU reconeix el dret a independitzar-se a partir del principi d'autodeterminació, segons algunes interpretacions només els pobles internacionalment considerats com a colonitzats s'hi poden acollir. A la pràctica però, en el segle XX nombroses nacions europees han assolit al independència sense trobar-se en aquesta situació, és el cas de Noruega, les repúbliques bàltiques d'Estònia, Letònia i Lituània o Eslovàquia, entre altres. En la història moderna, l'independentisme ha esdevingut la via majoritària de formació d'estats nous i la causa per la qual en el segle XX el nombre d'estats sobirans no ha parat de créixer. Al Principat de Catalunya, la opció independentista més implantada és Esquerra Republicana de Catalunya; a les Illes Balears el Partit Socialista de Mallorca, és el partits amb representació parlamentària; i al País Valencià, el Bloc Nacionalista Valencià BNV, que excerceix de primera força nacionalista. Aquests partits amb representació parlamentària tenen o han tingut en els seus respectius estatuts la independència del territori on es presenten, encara que en l'actualitat defensen un simple increment de l'autogovern. Arreu del territori dels Països Catalans hi ha també diverses formacions polítiques d'esquerres que defensen la independència: Maulets, Endavant,PSAN, MDT... i les Candidatures d'Unitat Popular que tenen representació a alguns municipis del Principat. Categoria:Política Categoria:ERC

Política

La política es el procés de presa de decisions en grups humans. Tot i que s'aplica habitualment als governs, la política en un sentit general també te lloc en institucions empresarials, acadèmiques, religioses, etc. La paraula ve del grec "polis", que significava ciutat i per tant la política seria tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, especialment la ideologia dels grups. Les Ciències Polítiques estudien el comportament politic.

Política ficció

Actitud pública dels càrrecs polítics, basada en les discussions a premsa i publicitat desmesurada d'accions simbòliques, què no du a una concreció pràctica o que afecti gaire a la població.

Política professional

Sistema de càrrecs polítics de l'administració de l'estat, en què aquests reben una remuneració econòmica per la seva tasca.

Sistemes polítics de govern

- Anarquisme
- Caciquisme
- Capitalisme
- Democràcia
- Dictadura
- Feixisme
- Feudalisme
- Monarquia
- República
- Comunisme Categoria:Política ja:政治 ko:정치 ms:Politik simple:Politics th:การเมือง

Nació

Una nació és un grup de gent que comparteix alguns trets característics, com la llengua, la cultura o l'origen ètnic. El terme nació té el seu origen en el mot llatí natio, que s'utilitzava originalment a la Universitat de París per referir-se a un grup d'estudiants originaris d'un determinat país, que parlaven la mateixa llengua i es regien per les seves lleis pròpies. Tot i que moltes nacions coincideixen avui en dia amb estats independents, aquest no és el cas més freqüent. Moltes nacions, com el Kurdistan, no tenen un estat propi, i molts estats, com Espanya, comprenen diversos grups nacionals (vegeu: nacions sense estat). De fet, el concepte d'estat-nació va sorgir en els segles XVIII i XIX. Els estats-nació tenen un sentiment nacional homogeni en tot el territori, sovint acompanyat d'una uniformitat lingüística, legal i cultural. Habitualment, els estat-nació s'han creat a partir del domini d'un grup nacional en front d'altres de minoritaris o sense accés a les estructures de poder. El cas de França n'és l'exemple més típic. Freqüentment, s'utilitzen els termes nacional i internacional per referir-se als estats i a les seves relacions. El sentiment de pertinença a una comunitat nacional se sol expressar amb símbols comuns, com ara una bandera, una cançó especial (l'himne nacional) o un dia de festa que commemora algun fet històric important per a la col.lectivitat (festa nacional). Les nacions es diferencien de les ètnies per dos elements principals:
- Tenen un grau més elevat d'organització.
- La població no sol ser tan homogènia. A diferència de les ètnies, el fet de pertànyer a una nació i de sentir-se membre d'aquesta no tan sols té l'origen en la circumstància d'haver nascut dins del seu territori, sinó que també es pot trobar en la voluntat o el desig personal de sentir-s'hi identificat, encara que no s'hi hagi nascut. Per referir-se a una nació sovint s'utilitza com a sinònim el mot país. Avui dia es pensa que per tal que un grup humà pugui ser considerat nacional cal que compleixi tres condicions bàsiques formades al llarg del temps:
- Que aquesta comunitat de persones habiti en un espai geogràfic concret i ben delimitat.
- Que hi tingui unes diferències o senyals d'identitat (com ara la llengua), algunes tradicions i lleis, algun element físic (una muntanya o un paisatge determinats, per exemple) que es puguin considerar emblemàtics, i fins i tot certes maneres de ser col.lectives marcades per una cultura comuna.
- Que hi hagi una consciència de grup, també anomenada consciència nacional, en el sentit de posseir de manera permanent el sentiment i la voluntat de pertànyer a un grup de persones, a una col.lectivitat concreta.

Enllaços externs

- [http://www.uvic.es/central/campus/gabinet/aulass/ca/albareda.html Estat i nació a l'Europa moderna] Conferència de Joaquim Albareda categoria:Política ja:国民 simple:Nation

ONU

L'Organització de les Nacions Unides (ONU), és una organització intergovernamental mundial, creada per la Carta de San Francisco el 1945, amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d'igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Actualment més de 191 estats del món en formen part. El 1974 la Comunitat Europea va aconseguir l' estatus d'observador davant l'ONU. La Comissió de la Comunitat té una delegació permanent davant l'ONU a Nova York i Ginebra.

Història

El terme "Nacions Unides" va ser creat per Franklin D. Roosevelt durant la Segona Guerra Mundial, per referir-se als Aliats. Se'n va fer ús per primera vegada el 1942, en la Declaració de les Nacions Unides, la qual establia que els aliats haurien de complir els principis de la Carta de l'Atlàntic, i juraven buscar la pau en conjunció als poders de l'Eix. El nom va ser transferit a l'ONU per les forces victorioses de la guerra i com a condició de la Carta de l'Atlàntic i d'altres acords de guerra. El 25 d'abril, 1945 va començar la Conferència Internacional a San Francisco amb la intenció de crear l'organització internacional de les Nacions Unides. Dos messes després, les 50 nacions que van estar representades a la Conferència van firmar la Carta de les Nacions unides, el 26 de juny, i Polònia ho va fer un poc després. Finalment, el 24 d'octubre, 1945 l'ONU va néixer amb la ratificació de la Carta de les Nacions Unides pels cinc membres permanents dels Consell de Seguretat: República Popular de Xina, França, Unió Soviètica, Regne Unit i els Estats Units, i per la majoria dels altres 46 membres. Estats Units]] La seu de les Nacions Unides va ser construïda a Nova York entre 1949-1950 a la vora de l'East River, sobre el terreny comprat amb la donació de 8,5 milions de dòlars de John D. Rockefeller, Jr, i dissenyada pel arquitecte Oscar Niemeyer. La seu va obrir les portes oficialment el 9 de gener, 1951. Encara que les oficines principals es troben a Nova York, n'hi ha agències importants a Ginebra, La Haia, Viena i altres ciutats del món.

Estructura

L'afiliació a l'ONU és oberta a tots els "estats que estimen la pau" i que accepten les obligacions de la carta de les Nacions Unides i, segons el judici de l'organització, tenen la capacitat per complir-les. L'Assemblea General determina l'admissió sobre la base de les recomanacions del Consell de Seguretat. Viena]] Disposa de cinc òrgans principals:
- L'Assemblea General que es reuneix una vegada a l'any; cada estat hi té un representant.
- El Consell de Seguretat, format per quinze membres: 10 s'elegeixen cada 2 anys i 5 cada any; s'encarrega de vetllar pel manteniment de la pau i la seguretat internacional.
- El Consell Econòmic i Social, format per 54 membres elegits per a 3 anys; s'encarrega de la cooperació econòmica, social i cultural.
- La Cort Internacional de Justícia (CIJ).
- El Secretariat de l'ONU, instal·lada a Nova York. L'ONU utilitza 6 llengües oficials: anglès, àrab, xinès, castellà, francès i rus.

Propòsit

Aquests són alguns dels propòsits i metes de l'ONU:
- Desarmament: el propòsit original de les Nacions Unides era crear un sistema de regulació i/o limitació de la fabricació d'armament, especialment de les armes atòmiques i "altres armes de destrucció massiva".
- Manteniment de la pau: promouen la pau per mitjà d'un exèrcit enviat a les regions que han tingut un conflicte armat recent per a facilitar els acords de pau i per a dissuadir als combatents d'aixecar-se novament. Les forces provenen dels diferents estats membres; és a dir, l'ONU no té un cos militar independent. Totes les operacions de les forces de pau han de ser aprovades pel Consell de Seguretat.
- Assistència Humanitària: amb altres organitzacions com la Creu Roja, l'ONU proveeix aliments, aigua i altres serveis humanitaris a la població que sofreix de fam, que ha estat desplaçada per causa de la guerra, o que ha estat afectada per algú desastre natural.
- Drets Humans: promouen el respecte als drets humans va ser una de les raons fonamentals de la creació de les Nacions Unides després del genocidi i les atrocitats de la Segona Guerra Mundial, per prevenir tragèdies similars en el futur; l'objectiu principal va ser crear un marc legal per considerar i actuar en contra de les violacions als drets humans.

Finançament

El finançament de l'ONU prové de les contribucions fixes i voluntàries dels estats membres. L'Assemblea ha establert que l'ONU no ha de dependre més que no cal d'un membre per a financiar les seves operacions, i per això, ha imposat un limit (22% del presupost) a les contribucions dels estats membres. Els principals estats que contribuiexen a l'ONU (amb més d'1% del presupost) són:
- Estats Units, 22%
- Japó, 19,3%
- Alemanya, 9,82%
- França, 6,50%
- Regne Unit, 5,57%
- Itàlia, 5,09%
- Canadà, 2,57%
- Espanya, 2,53%
- Brasil, 2,39 %
- Corea del Sud, 1,85 %
- Països Baixos, 1,73%
- Austràlia, 1,62 %
- Xina, 1,53 %
- Suïssa, 1,27 %
- Rússia, 1,20 %
- Bèlgica, 1,12 %
- Mèxic, 1,08 %
- Suècia, 1,02% Els programes especial de l'ONU no estan inclosos en el pressupost regular (com ho són UNICEF, UNDP, UNHCR i WFP), els qual reben el seu finançament únicament de les contribucions voluntàries dels membres. El principal finançador d'aquests programes és Estats Units.

Enllaços externs

- [http://www.un.org/spanish/ ONU]
- [http://www.derechos.org/nizkor/espana/doc/spa12dec46.html UN General Assembly Resolution 39(I) on the Spanish Question] El 12_de_desembre de 1946 la 50ena Sessió plenària de les Nacions Unides Recomana que el Govern feixista de Franco de Espanya, calcat dels de Hitler i Mussolini sigui exclòs com a membre de les Nacions Unides i la retirada immediata dels embaixadors a Madrid, fins que es constitueixi un nou Govern acceptable.

Articles Relacionats

- Unesco Categoria:Organització de les Nacions Unides ja:国際連合 ko:국제 연합 ms:Pertubuhan Bangsa-Bangsa Bersatu simple:United Nations th:สหประชาชาติ zh-min-nan:Liân-ha̍p-kok

Autodeterminació

L' autodeterminació és un principi de dret internacional segons el qual els pobles han de poder decidir les seves pròpies formes i estructures de govern lliures d'influències externes.

Antedecents

Aquest principi va ser formulat per primer cop pel president dels Estats Units Woodrow Wilson en els seus Catorze Punts; i va ser important en el Tractat de Versalles per dibuixar les fronteres de l'Europa Oriental i apuntar a la descolonització. Molts dels conceptes resumits en l'ideal d'autodeterminació poden trobar-se en documents anteriors com ara la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. El dret a l'autodeterminació ha estat reclamat en dècades recents per pobles d'arreu del món. En la majoria dels casos es planteja per una minoria ètnica o religiosa que persegueix la independència d'una majoria per evitar la seva discriminació o persecució. La Constitució de la Unió Soviètica reconeixia aquest dret a les seves Repúbliques, però no va posar-se en pràctica fins a la perestroika, i va portar a la disgregació de la Unió Soviètica.

Carta de les Nacions Unides

Quan es va ratificar la Carta de les Nacions Unides el 1951, els signataris van introduir el dret dels pobles a l'autodeterminació en el marc del dret i la diplomàcia internacionals. El propòsit de la clàsula de l'autodeterminació era el de permetre que les antigues colònies que existien abans de la segona guerra mundial poguessin decidir lliurement el seu futur. Tanmateix, després de la descolonització, el dret d'autodeterminació s'entenia aplicable només als estats i no als pobles, i es circumscrivia als principis d'integritat territorial i de no ingerència en els afers interns. Moltes de les antigues colònies que havien accedit a la independència varen enfrontar-se a moviments secessionistes i irredentistes i es va produir un consens internacional que l'autodeterminació no era aplicable a aquests moviments.

Declaració dels drets Humans

La Declaració dels Drets Humans de Nacions Unides del 1970 va circumscriure el dret d'autodeterminació a la doctrina del protocol internacional. En resum, tot poble té dret a la lliure determinació per enfrontar situacions de manca de representació o d'opressió per part d'un govern determinat. Es produeix una tensió entre el concepte d'autodeterminació i el d'integritat territorial. Aquest conflicte ha estat resolt en la pràctica definint que "poble" amb dret a l'autodeterminació són les persones que viuen en un mateix Estat-nació més que les persones que comparteixen una mateixa cultura o llengua. És per això que l'autodeterminació en els inicis del segle XXI no empara les aspiracions polítiques de les minories ètniques oprimides.

Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics

Les Nacions Unides van proclamar, l'any 1966, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor l'any 1976 i va ser ratificat per l'Estat Espanyol el 27 de juliol de 1977, segons consta en aquest document, a les Nacions Unides: Status of ratifications El seu Article 1 proclama literalment: :Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural. :Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència. :Els Estats part en aquest Pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d'administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Referències

- [http://www.amnistiacatalunya.org/educadors/docs/nu-civils-i-politics.htm Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics]
- [http://www.unhchr.ch/pdf/report.pdf Status de ratificació del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics] (pdf)

Enllaços externs

- [http://www.focda.catalunyaonline.com/ Fòrum Català pel Dret a l'Autodeterminació] Categoria:Dret internacional ja:民族自決

Història

La història és el camp de coneixement que narra el passat de les societats humanes d'acord amb els testimonis escrits. Es contraposa a la prehistòria, que és la disciplina que estudia el passat humà previ a l'aparició de l'escriptura. També s'anomena història el passat humà mateix narrat per la disciplina històrica. En un sentit més general, el terme Història també es pot utilitzar per designar la Informació sobre el passat (per exemple, Història Natural, o Història Geològica de la Terra).

Etimologia

El terme català "història" prové del llatí historia, que significa "narrativa, relat", i aquest del grec antic ἱστορία historía, que significa "un aprenentatge o coneixement per investigació, història, registres o narrativa", del verb ἱστορεῖν historeîn "investigar," i aquest derivat de ἵστωρ hístōr "savi", "testimoni" o "jutge".

Classificació d'història

Termes cronològics

- època
- mil·lenni
- segle
- dècada
- any

Ciències auxiliars de la Història

La història fa servir ciències auxiliars per obtenir les dades que elabora. Aquestes en són algunes:
- Arqueologia
- Biografia
- Genealogia
- Heràldica
- Historiografia
- Numismàtica
- Vexil·lologia

Vegeu també

- Esdeveniments classificats segons el dia de l'any Categoria:Història fiu-vro:Aolugu ja:歴史 ko:역사 ms:Sejarah simple:History th:ประวัติศาสตร์ zh-min-nan:Le̍k-sú

Independentisme català

L'independentisme català és el corrent polític que propugna la independència de Catalunya, o dels Països Catalans, d'Espanya i França. L'independentisme polític català té els seus orígens als anys 20 i 30 del segle XX, en què nasqueren els primers moviments i partits que es propugnaven separatistes com Estat Català, Bandera Negra, Nosaltres Sols!, o el Partit Català Proletari, si bé només en l'àmbit del Principat de Catalunya. Després de la guerra, el Front Nacional de Catalunya fou la principal referència, però és als anys 60, amb l'aparició del Partit Socialista d'Alliberament Nacional, que es considera que neix l'independentisme modern, que reivinidica els Països Catalans i té un component ideològic d'esquerra. A partir dels anys 70, aquest es dividiria en diferents faccions, mentre naixien altres grups, incloses organitzacions clandestines com Epoca o Terra Lliure. Els anys 80, la creació del Moviment de Defensa de la Terra aglutinà majoritàriament l'independentisme polític, fins que a finals d'aquesta dècada es dividiria en diferents faccions, mentre altres moviments com la Crida a la Solidaritat, i a principis dels 90, partits com Esquerra Republicana de Catalunya, evolucionaren vers posicions independentistes. En l'actualitat, l'únic partit amb representació parlamentària que es declara independentista és ERC (Esquerra Republicana de Catalunya). Hi ha altres partits o coalicions independentistes com Endavant, el PSAN, l'MDT o les CUP. Hi ha també una gran diversitat de col·lectius i entitats independentistes, així com joventuts com les JERC, Maulets o la Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'esquerra independentista, a més de dos sindicats estudiantils CEPC i Alternativa Estel, actualment en procés d'unificació. La bandera independentista catalana és l'Estelada.

Veure també

- independentisme
- Usatges de Barcelona
- Decrets de Nova Planta
- La Reixa
- Esquerra Republicana de Catalunya
- Unió Federal Nacionalista Republicana
- Maulets
- Endavant
- PSAN
- MDT
- Acció Catalana
- Terra Lliure
- Autodeterminació
- Drets històrics Categoria: Catalanisme

Esquerra Republicana de Catalunya

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) és un partit català d'esquerra, favorable a la independència de la nació catalana i dels Països Catalans.

La fundació

El partit va ser fundat a la Conferència d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931, per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català.

L'hegemonia republicana

Amb Francesc Macià i Llussà com a líder, va guanyar les eleccions el mateix any, i Macià va proclamar la República Catalana, en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930), tot i que aviat va haver de conformar-se amb un Estatut d'Autonomia, i el restabliment de la Generalitat de Catalunya que va passar a presidir. El 1934, Lluís Companys tornà a declarar una República Catalana. L'intent va ser ràpidament avortat per l'exercit espanyol, Companys detingut i empresonat, i el govern autònom suspès. La implantació al País Valencià es produí en 1934, a Castelló de la Plana amb el nom d'Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), encapçalat per Gaietà Huguet qui posteriorment donà suport a un procès de convergència amb Esquerra Valenciana.

La guerra civil

El 1936, Esquerra va formar part del Front Popular que va guanyar les eleccions. Companys va tornar a assumir el govern de la Generalitat, però es va trobar aviat amb l'alçament militar que va desembocar en la Guerra Civil Espanyola. A més, el govern català també es va veure pressionat a nivell intern pels diversos grups que li donaven suport: anarquistes, comunistes i trotskistes.

Guerra civil i postguerra

Després de la Guerra, Esquerra va ser il·legalitzada, i va ser l'últim partit català en ser legalitzat durant la transició democràtica.

L'actualitat

Actualment, el president del partit és Josep-Lluís Carod-Rovira i el secretari general és Joan Puigcercós. Té 23 diputats al Parlament de Catalunya, 1 al Parlament europeu, 8 al Congrés de Diputats espanyol i 5 regidors a l'Ajuntament de Barcelona. Actualment, el partit està implantat a tots els Països Catalans tret de la Franja de Ponent, en gran part gràcies als darrers resultats electorals del Principat, i també, per un fort rellançament, durant aquest últims anys, al País Valencià, a les Illes Balears i Pitiüses. També manté, una vinculació directa amb les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (JERC), pel que fa als temes que afecten a la població juvenil. La seva publicació és la revista Esquerra Nacional i utilitza, indistintament, la senyera estelada amb triangle blau i l'estrella blanca i la senyera estelada amb triangle groc i l'estrella roja.

Enllaços externs

- [http://www.esquerra.org/ Esquerra Republicana de Catalunya]
- [http://www.esquerra.org/esquerra-nacional/ Esquerra Nacional]
- [http://www.jerc.net/ Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya] Categoria:ERC

Balears

Comunitat Autònoma de les
Illes Balears
Imatge:Locator map of Balearic.png
Capital	Palma
Llengues oficials	Català i Castellà
Àrea - total - % d'Espanya	17a d'Espanya 4 992 km² 1,0%
Població - Total (2004) - % d'Espanya - Densitat	14 d'Espanya 955 045 2,2% 192,23/km²
Gentilici	balear
Estatut d'Autonomia	1 de març de 1983
ISO 3166-2	IB
Representacio a les Corts Espanyoles Congres Senat	8 diputats 6 senadors
President del Govern Balear	Jaume Matas Palou (PP)
Govern de les Illes Balears

Govern de les Illes Balears Les Illes Balears són un Arxipèlag de la Mediterrània situat enfront de València

Geografia física

L'arxipèlag està format per dos grans grups:
- les Gimnèsies: Menorca, Mallorca i Cabrera (les Balears pròpiament dites en l'antigor), i alguns illots propers (com sa Dragonera i s'illa de l'Aire).
- les Pitiüses: Eivissa i Formentera i els illots que les envolten.

Geografia humana

El turisme a les Balears és l'element més determinant socio-econòmic de les darreres dècades.
El comportament turístic però és diferenciat segons l'illa. Mallorca i Eivissa han tingut un fluxe turístic més intens i han rebut turístes principalment alemanys i anglesos (a parts iguales).
Menorca ha entrat més tard en la indústria del turisme de masses i ha rebut turistes principalment anglesos.
Formentera ha estat llargament apartada dels efectes de la indústria turística (degut possiblement a la minça mida de l'illa) i ha rebut turistes principalment italians.
En totes les illes el turisme estatal espanyol no representa més d'un quart del total, i a Eivissa és on és més marcat.

Història

El seu poblament, però, és molt més antic, com atesten els famosos talaiots de Mallorca i Menorca, grans apilaments de pedres, de 3 a 6 metres d'alçada. De fet, el poblament des d'un bon principi és força diferenciat a les Gimnèsies i a les Pitiüses. En les primeres, l'aparició de l'home és més remota (V mil·lenni aC) i es fa de forma més intensa (primer en coves i cases aïllades i després en poblats d'estructura urbana). Les colonitzacions protohistòriques (grecs, fenicis, cartaginesos, romans) seran dèbils o bé tardanes. En les segones, l'aparició de l'home és més moderna (mil·lenni II aC) i es fa de manera poc intensa (no seran poblacions sedentàries, sinó més aviat esporàdiques, accidentals o bé estacionals). Les invasions de les grans civilitzacions mediterrànies seran primerenques i notables i causants del primer poblament estable a les illes. Aquesta diferència rau en la diferent història paleogeogràfica que ha condicionat ecosistemes diferents, molt pobres per als humans en el cas de les Pitiüses, i amb més recursos aprofitables en el cas de les Gimnèsies. Vegeu també: Cultura dels talaiots Les Balears són de parla catalana, en haver estat repoblades majoriàriament per pagesos rossellonencs, gironins i barcelonins durant la Reconquesta. Malgrat això, les onades migratòries que es van produir durant el segle XX (impulsades pel creixement econòmic que va propiciar la puixant indústria turística), juntament amb la repressió lingüística que es va produir durant el franquisme, han dut al català a convertir-se en una llengua minoritzada (tot i que encara majoritària), tot i el bilingüisme oficialista. Darrerament, cal també afegir l'aparició d'altres llengües en la població resident, producte de les darreres onades migratòries, de caire més internacional (àrab, llatinoamericà, alemany, anglès, italià) que per ara no han condiciobat cap plurilingüisme oficial. La Corona d'Aragó, durant els segles XII i XIII experimentà un fort procés d'expansió cap a la Mediterrània que la portà a fer seves les terres balears. El jove rei aragonès Jaume I el Conqueridor (tenia 21 anys) va comandar una flota que va desembarcar a Mallorca a finals d'estiu de 1229. Després d'ardents combats que es van prolongar durant mesos, entrà victoriós a la ciutat el 31 de desembre d'aquell any. L'assalt fou seguit d'una matança indiscriminada que va ocasionar un veritable genocidi de la població mallorquina. Tan és així, que els milers de cossos morts i no poguts enterrar van produir una epidèmia entre els conquistadors que provocà nombroses morts. Producte d'això els nobles van voler apoderar-se de tot el botí en compte de sortejar-lo entre la tropa. Això va motivar la revolta de peons i cavallers. Finalment es va fer el repartiment del botí, que durà fins el 30 d'abril de 1230. Gràcies a tot plegat, els musulmans supervivents van tenir temps d'organitzar diferents focus de resistència a les muntanyes, cosa que va fer allargar durant un parell d'anys més les lluites contra els musulmans a Mallorca, que finalment van acabar convertits en esclaus o semi-esclaus. A rel de tota aquesta destrucció, però també de la debilitat en què havia quedat l'exèrcit de Jaume I, Menorca va demanar el vassallatge de la Corona i així li va ser concedit. D'aquesta manera, Menorca esdevindria un Taifa autònom on la religió i la cultura àrab encara van mantenir-se mig segle més. Però en ple gener de 1287, i amb una flota mig delmada per un fort temporal, Alfons el Franc arribà al port de Maó. El Moixerif va pactar la capitulació de manera que cabdills i nobles pogueren escapar dels catalans a canvi d'entregar a la resta de la població per què l'esclavitzessin. Pel què fa a Eivissa, també va ser conquerida per Jaume I, però l'agost del 1236. Els seus habitants també van ser esclavitzats i els seus béns repartits entre els magnats.

Bibliografia consultada:

- CASANOVAS CAMPS, M.A. Història de les Illes Balears. Mallorca: Editorial Moll, 1988. 447 p.ISBN 84-273-4044-3
- BELENGUER, E. Història de les Illes Balears. V. II L'època foral i la seva evolució (1230-1715). Barcelona: Edicions 62, 2004. 525 p. ISBN 84-297-5507-1 (volum II)

Recull de bibliografia:

- vegeu: Bibliografia de la prehistòria balear

Llengua

La llengua pròpia de les illes el català.És la llengua oficial, així com també ho és el castellà.

Política i Administració

Actualment, les illes Balears són una comunitat autònoma de l'Estat espanyol, regides per l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Hi ha tres consells insulars: a Mallorca, a Menorca i a l'arxipèlag de les Pitiüses. També existeixen comarques a Mallorca, si bé no té reconeixement oficial, sí està consensuada pels geògrafs. La capital de les illes Balears i de l'illa de Mallorca és a la ciutat de Palma (el nom oficial), també anomenada Ciutat de Mallorca (la denominació Palma de Mallorca és del tot rebutjable). Hi ha la seu del Govern Balear i del Consell Insular de Mallorca. La població de les illes (1-1-2001) era de 878.627 persones, de les quals 545.739 hi havien nascut, 240.955 ho havien fet a les resta de l'Estat espanyol, i 91.933 a la resta del món. Aquests darrers s'han duplicat en nombre entre 1996 i 2001 (71.650 vivien a Mallorca). Font: Institut Balear. Segons el cens del INE del 2001 la població era de 841.669 persones.

Etimologia

Malgrat que durant força temps s'ha pensat que "Balears" provindria del grec ballein que vol dir "llançar", darrerament s'ha canviat de parer i sembla descartat l'origen hel·lènic. El cert és que els grecs sembla ser que van utilitzar la paraula Gimnèsies per referir-se a les illes de Menorca i Mallorca. En canvi, cartaginesos i romans van preferir la denominació de Balears per a Menorca i Mallorca. Eivissa i Formentera van ser anomenades per tots Pitiüses. L'origen no és grec sinó púnic. Provindria del plural "ba’ lé yaroh". El substantiu "ba’ lé" vol dir "els que exercitaven l’ofici de” i actua de subjecte del verb "yaroh" que significa "llançar pedres". Ambtot, el significat final seria quelcom així com “els mestres del llançament”. I aquests mestres del llançament no són altres que els foners de les illes. Així doncs Balears vol dir "foners". Autors clàssics com Plini, Estrabó o Diodor n'han parlat molt d'ells. Però és la narració de Licofront de Calcis, en el seu poema hermètic Alexandra (versos 633-641), quan parla dels fugitius de la guerra de Troia que arribaren a les Balears, que ell anomena Gimnèsies, on es dóna aquesta descripció: :"I altres, després de navegar com crancs als roquissars Gimnesis envoltats de mar, arrossegaran la seva existència coberts de pells peludes, sense vestits, descalços, armats de tres fones de doble corda. I les mares ensenyaran als seus fills més petits, en dejú, l’art de tirar; ja que cap d’ells tastarà el pa amb la seva boca si abans, amb precisa pedra, no n’encerta un bocí posat sobre un pal com a blanc."
Aquesta fama i possiblement també un excés de població en les darreries de l'època talaiòtica va donar lloc a que molts d'aquests foners illencs acabessin nodrint els exèrcits cartaginès i més tard romà.
La primera menció expressa dels balears en l’exèrcit cartaginès (en lluita amb els grecs de Sicília) la fa Diodor (XIII, 80), referint-se al 406 a.C.
Sembla que el costum d'utilitzar la fona a les illes no es va deixar entre la gent del camp fins ben entrat el segle XX. De fet, l'anomenaven "bassetja", mot d'origen incert, però possiblement preromà, és a dir, contemporani dels foners que van donar nom a les Balears. A Menorca, segons expliquen Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll i Casasnovas, existia la tradició fins a no fa gaire que, per entrar en el gremi dels bassetgers, l'aspirant havia d'encertat amb la pedra de la fona i sense errar cap tir els 9 barrrerons d'una barrera o bé els 8 espais buits entre barra i barra (Camps, 1921).

Bibliografia consultada

- ALCOVER, A. M.; MOLL, F. B. Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: Moll, 1993. Tom 2, p347

Història Natural

Paleogeografia

Gimnèsies i Pitiüses han tingut una història geogràfica diferent. Durant les glaciacions del quaternari, degut a l'acumulació de l'aigua en forma de glaç en els casquets polars i a les grans serralades, mars i oceans van baixar de ninell. Això va donar que s'unissin Menorca i Mallorca per un cantó, i Eivissa i Formentera per l'altre. Totes les faunes i flores aleshores es van barrejar però entre la Gran Gimnèsia i la Gran Pitiüsa no va ser així perquè va romandre un canal marí de més de 70 km, infranquejable per la fauna terrestre. La menor mida de la Gran Gimnèsia (2000 km2) i un clima més àrid (300 mm) va provocar l'extinció de la fauna terestre i la manca de poblaments vegetals arboris notables.

Flora

La flora de les illes destaca per un gran nombre d'endemismes. Es poden distingir 3 components geogràfics:
- L'element florístic tirrènic balear: 17 endemismes catalogats (fins al 1997)
- L'element florístic ibèric balear: 14 endemismes catalogats (fins al 1997)
- L'element florístic baleàric: 87 endemismes catalogats (fins al 1997) En el passat, Gimnèsies i Pitiüses varen tenir ecosistemes diferents. Les Gimnèsies tindrien boscos d'alzina a l'interior i a les planes costeneres grans boscos de boix balear (Buxus balearica), actualment planta relictual a Mallorca. les Pitiüses estarien pràcticament despullades de vegetació arbòria (algunes pinedes solament, d'aquí l'origen del mot), ni tampoc del boix balear, i en canvi dominarien els herbassars nitròfils producte de l'efecte abassegador de les dejeccions de la gran quantitat de colònies d'avifauna que tindrien.

Bibliografia consultada

- ALOMAR i CANYELLES, G.; MUS i AMÉZQUITA, M.; ROSSELLÓ i PICORNELL, J.A. Flora endèmica de les Balears. Palma: Consell Insular de Mallorca, 1997. 294 p. ISBN 84-87389-90-2

Vincles externs

- [http://www.uib.es/depart/dba/botanica/herbari Herbari virtual]: Herbari del Departament de Biologia de la UIB
- [http://www.islapro.com/ecologia/default.htm Codex Plantarum Vascularium Balearicum 2000]: Catàleg de la Flora Vascular de les Illes Balears

Fauna

La fauna de les illes destaca per un gran nombre d'endemismes. Hi ha uns 230 endemismes animals catalogats (fins l'any 2000), 99% són invertebrats.
No cal dir que la informació existent no és la mateixa per a cada tàxon. Els vertebrats són els més ben estudiats. Els invertebrats tenen grups sencers dels que es té poquíssima informació. En el passat, la fauna de les Gimnèsies i de les Pitiüses era ben diferent. Sembla ser, que llevat de les espècies voladores (aus, rate pinyades i insectes voladors), no compartien quasi cap espècies terestre. Diferents comunitats vegetals, diferents herbívors, diferents carnivors. Un dels grans esdeveniments faunístics a les illes, relativament recent, ha estat la desaparició de tota una fauna de mamífers insulars endèmica (veure la bibliografia de paleofauna balear). Durant el Plio-Quaternari es desenvolupà a les Gimnèsies peculiar fauna terrestre:
- Myotragus: espècie amb aparença de cabra, encara que està poc emparentada amb elles
- Eliomys morpheus: la rata cellarda autòctona, un rosegador
- Soriculus hidalgoi: la musaranya autòctona, un insectívor L'arribada de l'home a les illes va conduir a la desaparició d'aquesta fauna (s'han trobat ossos en les excavacions dels poblats talaiòtics) A les Pitiüses, a partir del Pleistocè superior, la fauna es troba desproveïda de mamífers terrestres i d'amfibis. Però, és un fauna molt rica en ocells. Algunes desaparicions es van donar just en les primeres albors de presència humana (les darreres evidències de la seva presència són de fa uns 6600 anys):
- Haliaeetus albicilla: l'àguila marina
- Anser sp.: l'oca d'eivissa

Bibliografia consultada

- PONS, G. X.; PALMER, M. Fauna endèmica de les illes Balears. Palma: Institut d'Estudis Baleàrics, 1996. 307 p.;25 cm ISBN 84-87026-56-7

Enllaços externs

General

- [http://www.caib.es Govern de les Illes Balears]
- [http://www.weib.caib.es/Recursos/geo_hist_ib/geohistib.htm Materials didàctics de Geografia i Història]
- [http://www.caib.es/ibae/ibae.htm Institut Balear d'Estadística (IBAE)]
- [http://www.mallorcaweb.net/foners/historia/menu.htm Els foners Balears]
- [http://www.memoriadelesilles.org/ Memòria Històrica de les Illes Balears]

Natura

- [http://www.triplov.com/balear Naturalismo e conhecimiento dae herpetologia balear]: Completa web sobre els rèptils i anfibis de les Balears
- [http://www.islapro.com/ecologia/avium/default.htm Codex Aviorum Balearicum sXXI]: Catàleg de les aus de les illes Balears, i alguna cosa més
- [http://www.geocities.com/ezine2001 La Naturaleza balear a les mans d'un pintor]:Xisco Bernal, un pintor nou a Mallorca.
- [http://www.talayots.com/portal/catala/index.htm La cultura talaiòtica a les Balears] Categoria:Illes Balears Categoria:Arxipèlags ja:バレアレス諸島

País Valencià

El País Valencià és el territori de l'històric Regne de València creat al segle XIII com a causa de la colonització feudal de catalans i aragonesos, fonamentalment i per aquest ordre, dels regnes de taifes islàmics de València i Dénia. La seua cohesió territorial, però, no arribaria fins a l'any 1304 quan és definitivament i expressament consolidada a la Sentència Arbitral de Torrelles, entre els reis Jaume II el Just d'Aragó, i Ferran IV de Castella. Situat a l'Est de la Península Ibèrica, entre els rius Sénia i un poc més enllà del Segura, té una delimitació terrestre de 840 km de longitud, i té 518 km de longitud de costa amb la mar Mediterrània, on es troben les illes de Nova Tabarca i les Columbretes, d'administració valenciana. La seua posició geogràfica és 40º 47' a l'extrem nord, 37º 51' a l'extrem sud, 0º 31' E a l'extrem oriental, i 1º 32' W a l'extrem occidental. Políticament, a l'actualitat és una comunitat autònoma d'Espanya des de l'any 1982, any en què es va aprovar l'Estatut d'Autonomia, amb el nom oficial de Comunitat Valenciana. Per tant, administrativament limita a l'Oest amb Castella-La Manxa i l'Aragó, al Sud amb Múrcia, i al Nord amb Catalunya. Hi viuen més de 4,5 milions de persones, encara que la xifra és molt superior si comptabilitzem els habitants de segona residència d'altres països d'Europa i els immigrants no censats. Així, les ciutats amb més de 100.000 hab. són València (785.732 hab.), Alacant (310.330 hab.), Elx (209.439 hab.), i Castelló de la Plana (163.088 hab.).

Història

:Article principal Història del País Valencià. La història del País Valencià és principalment vinculada amb la fundació del Regne de València: a l'any 1233 el rei Jaume el Conqueridor enceta la conquesta dels territoris marcats per tres segles de presència sarraïna: els regnes taifa de Balansiya, Dénia, i Múrcia. Tot just fundat el regne, si bé hi roman la població tagarina, inicialment majoritària, es fèren repoblacions cristianes d'origen català i aragonés, fonamentalment. Aquestos cristians reestructuraren l'economia i organitzaren el territori al voltant de les viles amb representació a les Corts Valencianes. Provist d'un estatus políticament independent amb els Furs de València, la societat valenciana desenvolupa la seua identitat privativa tot i compartir rei, cultura, i llengua amb els territoris hispànics de la Corona d'Aragó. Després d'una període d'opulència al llarg del Segle d'Or propiciada per l'expansinó mediterrània de la Corona d'Aragó al segle XV, el regne es veu sotmés a una presió cada vegada més creixent del centralisme castellà. Després de diversos conflictes socials, el país finalment cedeix pels Decrets de Nova Planta en 1707, amb què es desmantela el Regne derogant els seus furs, hom passa formar part del Regne d'Espanya assimilant-lo a la legislació castellana, i se'l priva d'autonomia, llengua, i cultura pròpies. Durant el segle XIX el País Valencià amplia les árees d'agricultura, sobretot relacionades amb el conreu de del raïm, l'arrós, els tarongers, i l'ametller. El pas cap la indústria el situarà en el quart lloc d'Espanya fins l'actualitat. A principis del segle XX la societat valenciana reivindica l'autogovern del País Valencià i, després d'un primer intent durant la Segona República Espanyola i després d'un període de totalitarisme de 1939 a 1975, finalment disposa d'autonomia en 1977 durant la Transició Espanyola, Durant la segona meitat d'aquest segle sorgeix un nou sector econòmic que pràcticament substitueix el lloc de l'agricultura quant al nivell d'ingressos econòmics, el turisme. Amb l'aprovació del seu Estatut en 1982 recupera el seu govern propi, la Generalitat Valenciana, que n'assegura l'administració.

Llengua

Generalitat Valenciana).]] Per a més informació, vegeu l'article principal de llengua valenciana El valencià, en el domini lingüístic del qual també s'anomena català a altres territoris dels Països Catalans, és reconegut com a idioma oficial a l’Estatut d'Autonomia, i com a llengua pròpia segons la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià de 1983. Com totes les variants d'una llengua, té uns trets lingüístics diferencials, i la seua evolució des de l'Edat Mitjana ha estat -en molts aspectes- més conservadora que, per exemple, a Catalunya. Actualment existeixen al País Valencià dues zones de predomini lingüístic: el valencià i el castellà. Històricament, des de la colonització feudal medieval, el valencià va ser la llengua majoritària a tot el país, gràcies a una lleugera majoria en el nombre de colons procedents de Catalunya. L’excepció van ser les comarques amb frontera amb Aragó (Racó, Alt Millars, Alt Palància i Serrans), on els colons aragonesos van ser majoritaris i van implantar el castellà. La resta de les comarques castellanoparlants actuals (Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall de Cofrents, i alguns municipis del Vinalopó) son producte de la repoblació amb castellans del segle XVII, després de l'expulsió del moriscos, ja que estes comarques van ser de majoria andalusina des del segle XIII fins al XVII. La comarca del Baix Segura patí un procés de substitució lingüística del castellà pel català que s'assolí al segle XVII després d'una epidèmia de pesta negra, en 1648, que afectà a la població anterior valencianoparlant. La comarca de la Plana d'Utiel, com el municipi de Villena, no pertanyien fins al segle XIX al País Valencià, i són de parla i cultura castellanes. El Regne de València, per tant, no va ser a l'Edat Mitjana un país amb dualitat lingüística valencià/castellà, com actualment, sinó que les dues llengües que majoritàriament es parlaven eren el valencià i l'àrab, a excepció de les comarques de parla castellana a la frontera amb Aragó. Avui dia, a les grans ciutats de les comarques històricament valencianoparlants (i a qualsevol part del territori, si bé de forma no tan acusada), la presència del català és cada vegada menor, a causa del procés de minorització d'aquesta llengua que s'hi pateix en favor del castellà, en bona mesura per falta de recolzament polític. Aquest procés s'ha vist agreujat els primers anys del segle XXI, amb la gran immigració que ha suposat, en poc menys de 5 anys, almenys mig milió d'habitants més, de parla castellana original (provinents de la resta de l'Estat Espanyol o Amèrica del Sud), o d'altres indrets i que només aprenen el castellà. Existeix una varietat dialectal en cadascuna de les regions del País Valencià. Així, a les Comarques del Nord es considerada zona de transició lingüística i es troben els dialectes tortosí, tortosí-sud, i castellonenc; a les Comarques del Xúquer es parla el valencià apitxat, el dialecte parlat al "cap i casal"; a les Comarques Centrals i a la Marina Baixa es parla el valencià meridional, la varietat més utilitzada pels valenciano-parlants, en termes demogràfics; i, per últim, a les Comarques del Sud (excepte la Marina Baixa) es parla el valencià alacantí, un dialecte fortament castellanitzat, potser, a causa de la històrica substitució lingüística del Baix Segura.

Divisió administrativa

Baix Segura El País Valencià deixà de ser un Estat administrativament i jurídicament independent després de la Batalla d'Almansa a l'any 1707 quan passà sota administració castellana por derecho de conquista segons els Decrets de Nova Planta de Felip V de Borbó, excloent la localitat Cabdet de les delimitacions del regne conquerit.

Províncies

Per raons polítiques, al segle XIX l'administració espanyola intentà seccesionar infructuosament el territori entre la província d'Alacant, per una banda, i les de València i de Castelló per altra, afegint a la primera les províncies espanyoles de Múrcia i Albacete per a crear un sud-est espanyol, i a la segona Terol i Conca per a crear un llevant espanyol. Finalment, en la divisió provincial espanyola aprovada per les Corts de Cadis en 1833, el País es divideix en les províncies d'Alacant, Castelló, i València. Aquesta divisió només segueix criteris homogenis d'extensió territorial i demogràfica respecte a Espanya, i no criteris històrics, sociològics o lingüístics. Posteriorment s'hi afegiren les poblacions castellanes de Villena i Saix a la província d'Alacant, i de la comarca de la Plana d'Utiel a la província de València, i aquesta divisió provincial roman sense canvis fins a l'actualitat.

Comarques i regions

Per altra banda, al País Valencià existeix una molt arrelada tradició de comarcalisme, si bé la divisió comarcal actual, basada en la proposta de delimitació de Joan Soler i Riber al 1970, difereix de la divisió comarcal tradicional, descrita per Emili Beüt al 1937. No obstant açò, l'agrupació de les comarques en quatre regions proposada per Joan Soler no va rebre suport polític en la creació de la comunitat autònoma valenciana a l'any 1982, i se'ls va superditar a la divisió provincial espanyola preexistent. Aquestes regions es tractaven d'agrupacions comarcals segons criteris històrics, lingüístics, i socio-econòmics. Per últim, a l'any 1999 es crea el [http://www.comarquescentrals.com Consorci de les Comarques Centrals] del País Valencià amb l'objectiu d'assolir una quarta província espanyola, del qual s'hi afegeix una cinquena regió valenciana. Regions del País Valencià:
- Comarques del Nord.
- Comarques de l'Interior.
- Comarques del Túria-Xúquer.
- Comarques Centrals.
- Comarques del Sud. Per a més informació vegeu les comarques oficials, el llistat de municipis, o l'article sobre l'història de la comarcalització del País Valencià.

Geografia

El relleu

Ve configurat per les muntanyes del nord, que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic i les serres, altiplans i planures centrals. Al Maestrat s'hi troba la muntanya més emblemàtica del país, la Penyagolosa, de 1.813 m. d'altura, considerada popularment com la més elevada, però aquest honor en realitat li correspon al Calderón, al Racó d'Ademús, que s'enlaira fins els 1.839 m; també al Racó trobem el Gavilán (1.747 m), La Cruz de los Tres Reinos (1.555 m) i el Tortajada (1.541 m). Per no fer exhaustiva la relació i anomenar només els pics amb més de 1.500 m citarem, en terres de La Marina, l'Aitana (1558 m). El litoral alterna penya-segats com la Serra d'Irta, els de la Vila Joiosa o la Serra Gelada amb aiguamolls i maresmes, com ara la Ribera de Cabanes, l'Albufereta d'Orpesa, les Albuferes de València i Elx, les llacunes de Torrevella i la Mata, esdevingudes salines, o la marjal de Pego; grans cordons de platges de sorra, des de Benicàssim fins Almenara, des de Puçol fins a la Marina i importants formacions de dunes com el Saler de València o les de Guardamar.

Hidrografia

Només trobem dos grans rius: el Segura i el Xúquer, ambdós al.lòctons, com també ho són el Millars i el Túria. Tots quatre naixen a la serralada ibèrica. Els autòctons es caracteritzen per ser rius curts, que naixen a les serres properes a la costa i, per tant, tenen una gran pendent. Al nord hi ha el riu Sénia, límit amb Catalunya, el Cèrvol, el Cervera i el Palància. Al sud el riu Serpis, també anomenat riu d'Alcoi, el Gorgos, l'Algar, l'Amadorio, el Montnegre, la Rambla de les Ovelles i el Vinalopó.

Economia

Vegeu l'article principal d'Economia del País Valencià. El País Valencià conforma un territori llargarut, amb una orografia muntanyosa i irregular que ha dificultat històricament les comunicacions i l'aprofitament del sòl, i només l'eix litoral ha facilitat la connexió amb Europa. Amb un clima mediterrani i un règim de pluges escasses, els recursos naturals del País Valencià són minsos pel que fa als minerals. En recursos hídrics hi ha una demanda d'aigua superior a l'oferta, i aquest desequilibri és especialment greu a les comarques del sud del país, que es resol de moment amb restriccions i amb l'explotació d'aqüífers subterranis. En l'any 2002 el País Valencià va generar el 10'5% del PIB estatal, el 12% de les exportacions espanyoles i la taxa d'atur es va situar en el 10'5%. En recursos humans la taxa d'activitat del País Valencià va assolir l'any 2002 el 56'8%, per bé que les diferències per gènere son força acusades. El model empresarial valencià característic són la PIME, principalment de caire familiar, si bé hi han algune smultinacionals. Malgrat la greu crisi econòmica entre 1973 i 1985, actualment és la segona autonomia exportadora de l'Estat, amb un 12%.

Demografia

La demografia del País Valencià tradicionalment es concentrava en localitats i zones de conreu a la vora dels rius més importants (Xúquer, Túria, Segura, Vinalopó), així com a poblacions importants costaneres amb ports, segons les activitats agrícoles o comercials. Les poblacions més importants solien ser, més antigament, Sagunt o Dénia, durant gran part de la seua història, València, Xàtiva, Oriola, Alacant, Elx, Gandia o Vila-real i, més recentment, Alzira i Castelló de la Plana. D'aquesta distribució tradicional, originada per les característiques orogràfiques i la possibilitat de l'agricultura de regadiu, es deriva que, encara actualment, la densitat de població és major en les comarques centrals i del sud i menor en les comarques del Nord i de l'interior. També afectà a la demografia (i és potser l'excepció a la distribució esmentada) la gran activitat industrial o de productes derivats de l'agricultura, durant el segle XX, a ciutats no costaneres com ara Alcoi, Elda, Novelda, Ontinyent, Petrer, Villena i la Vall d'Uixó. En els darrers anys, s'ha accentuat la concentració en les grans capitals i les seues localitats de les àrees metropolitanes (destacant-ne Torrent, Mislata, Paterna, Burjassot, Sant Vicent del Raspeig, etc.) i, molt especialment, en pobles i ciutats costaneres. Així, poblacions tradicionalment menudes, (com ara Benidorm o Torrevella) han patit un increment poblacional molt remarcable (encara més remarcable durant les estacions càlides de l'any) degut fonamentalment a les migracions generades pel turisme. Podríem dir, per tant, que la demografia del País Valencia hui dia és ja clarament majoritàriament urbana, amb gran influència de migracions degudes al turisme i migracions estacionals de segona residència, i amb una clara tendència cap a les poblacions costaneres. Vegeu: Llistat de municipis valencians per població

Diada nacional

- 9 d'octubre: Es commemora l'entrada de Jaume I a la ciutat de València.
- 25 d'abril: aniversari de la derrota a la batalla d'Almansa, que suposà la victòria de Felip V i la derogació dels Furs atorgats pel rei Jaume I. Aquesta commemoració té un caire polític, cultural, i cívic, malgrat que oficialment només és el dia de les Corts Valencianes.

Cultura i tradicions

Els trets culturals valencians són clarament mediterranis, per raons geogràfiques i històriques, amb influències de tots els pobles que han intervingut en la seua història. La religió catòlica, encara majoritària entre els creients, ha marcat també molts trets de comportament individual i col·lectiu. Si bé moltes tradicions ancestrals poden tindre un origen romà (com ara el culte al foc) de manera similar a altres indrets de la mediterrània, així com la dieta, també existeixen importants influències àrabs en la cultura, especialment en la gastronomia. De la reconquesta, encara hui és visible les diferències culturals entre els pobles de repoblament català, els pobles de repoblament aragonés (anomenats col·loquialment xurros) i els pobles provinents de Castella (com a ara la comarca de la Plana d'Utiel i el senyoriu de Villena). Aquestes diferències es difuminen més en les grans ciutats, on moltes tradicions són fins i tot desconegudes per la gent jove i els nouvinguts. Entre les tradicions culturals podem citar-ne:
- Esports fortament arrelats al País Valencià com ara el tir i arrossegament o, fins i tot, distintius: la pilota valenciana.
- Aficcions amb molta tradició, com ara la colombicultura.
- Jocs de cartes amb tota una cultura i vocabulari al seu voltant, com ara el joc del truc.
- L'existència d'un conreu molt extés de la música en totes les capes socials, generalment al voltant de les bandes de música i les societats musicals.
- L'ús del tabalet i dolçaina com a instruments musicals per a amenitzar qualsevol ocasió al carrer.
- La preservació, encara viva, de cants tradicionals, com les albades, i els balls tradicionals (com ara la xota valenciana).
- La indumentària tradicional, recuperada ocasionalment per a balls tradicionals i actes festius.
- Les festes, amb una gran importància del foc, la pirotècnia, la vestimenta i la música (vegeu més avall).
- La gastronomia, amb gran varietat d'arrossos i dolços (vegeu més avall).

Festes

arrossos]]
- A tot el País: festes de Setmana Santa i Pasqua, temps que és tradicional per a empinar el catxerulo (envolar l'estel) i menjar-se la mona.
- Les Falles en honor de Sant Josep, el 19 de març (sobretot a les comarques que envolten la capital).
- La Magdalena, a Castelló de la Plana.
- Festes de moros i cristians: d'Alcoi, a la Vall d'Albaida, a la Vila Joiosa (el desembarc), el Comtat, les comarques del Vinalopó, etc...
- Fogueres de Sant Joan, a Alacant
- El Misteri d'Elx
- La mocadorada, a la ciutat de València i rodalies, que té lloc tots els 9 d'octubre, dia de Sant Donís (Sant Dionís) i diada del País Valencià.
- La Muixeranga a Algemesí
- Festes i representacions en molts pobles i ciutats, en honor a Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià.

Gastronomia

- Begudes :Mistela - Cafè-licor - Herbero - Aiguardent - Absenta - Casalla - Orxata - Barrejat
- Menjars
- Arrossos :Arròs a la paella - Arròs a banda - Arròs i costra - Arròs al forn - Arròs amb fesols i naps - Arròs negre - Arròs a la pedrada - Arròs caldòs
- Altres :Fideuà - Putxero - Albergínies farcides - All i pebre - Coques de dacsa - Coca de tonyina - Bollit
- Postres i piscolabis
- Dolç :Arnadí - Coca de llauna - Delícies d'Elx - Panellets - Torró - Almojàbenes o monjòvenes - Pastís de moniato - Carabassa al forn - Carabassat - Arrop i tallaetes - Mona - Flaons - Fartons - Coca celestial - Tonya o pa socarrat
- Salat :Rosquilletes
- Altres :Allioli

Enllaços externs

- [http://www.valencia.edu/~fjglez/pais/inici.htm País Valencià, poble a poble, comarca a comarca], de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
- [http://www.gva.es/ Govern Valencià]
- [http://www.pre.gva.es/dogvweb/cindex.htm Diari Oficial de la Generalitat Valenciana]
- [http://www.pre.gva.es/argos/archivo/indexv.html Arxiu Històric Electoral del País Valencià]
- [http://www.comunitatvalenciana.com/ Web oficial de Turisme]
- [http://wikisource.org/wiki/Estatut_d%27autonomia_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0 Estatut del País Valencià]
- [http://wikisource.org/wiki/Llei_d%27%C3%BAs_i_ensenyament_del_valenci%C3%A0 Llei d'ús i ensenyament del valencià] Categoria:País Valencià ja:バレンシア州

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits

- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen

- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs

- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

Endavant

Endavant -Organització Socialista d’Alliberament Nacional- és una organització independentista i socialista que lluita per la independència i la reunificació dels Països Catalans. Neix al juliol del 2000. Defensa el desenvolupament d'una estratègia d'Unitat Popular. Ha prioritzat el treball amb moviments socials i en lluites de l'esquerra catalana com la lluita contra la precarietat laboral, la Campanya contra Constitució Europea, arran del referèndum del febrer de 2005, en què incidí tant en el caràcter antisocial d'aquesta com en la manca de reconeixement dels drets nacionals catalans. Ha format part també de coordinadores com la Xarxa contra els Tancaments d'Empreses i la Precarietat, que agrupa sindicats i col·lectius d'esquerra. Xarxa contra els Tancaments d'Empreses i la Precarietat Ha donat suport a les eleccions municipals a les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) i hi ha participat en diferents localitats. També dóna suport a Països Catalans Insubmisos, iniciativa independentista de desobediència civil. Les principals mobilitzacions, igual que la resta de l'esquerra independentista, les ha convocat en diades com l'Onze de Setembre, el Nou d'Octubre, el 23 d'abril o el 25 d'Abril i el Primer de Maig. Edita la revista Tanyada.

Enllaços externs

[http://www.endavant.org/ Endavant] Categoria:Partits polítics dels Països Catalans

MDT

El Moviment de Defensa de la Terra sorgí de la confluència entre el PSAN y el PSAN-Provisional (que havia pres el nom de Independentistes dels Països Catalans). Al 1982 i al 1983 es van celebrar les Trobades Independentistes a Sant Pere de Ribes i a Artés respectivament, en les quals van participar membres organitzats en el camp de l'ecologia, de la lluita antirepressiva, de defensa de la llengua, de col·lectius comarcals... Allí es posaren les bases per la creació del futur Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que pretenia tornar a ajuntar els dos PSAN. Un any més tard, al gener de 1984, durant la segona Assemblea de Terra Lliure, es decideix definitivament crear un moviment polític unitari de l'esquerra independentista extraparlamentària, un moviment, segons la seua proposta de principis, "compromès amb la lluita contra l'opressió i l'explotació capitalista, que lluita per defensar el país de les agressions constants que rep a nivell ecològic, urbanístic, social, cultural i lingüístic". L'11 de març de 1984 es va realitzar un primer intent de fundar l'MDT. Aquest, però, va fracassar quan un dels sectors de la reunió va abandonar la sala. IPC va acusar al PSAN d'intentar burocratitzar la construcció del Moviment de Defensa de la Terra en lloc de construir un moviment on totes les classes de lluita hi fossin acceptades. Finalment, l'estiu del 1984 neix el Moviment de Defensa de la Terra a la VII Trobada Independentista celebrada a l'Alforja. Aquell onze de setembre ja fou convocat per l'MDT, el qual va comptar amb un comunicat d'adhesió de Terra Lliure. Un any més tard, al 1985, l'MDT es convertí en la casa comuna de tot l'independentisme extraparlamentari. El context històric, a més a més, ajudava ja que l'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), dirigida per Joan Hortalà, es posicionava cada vegada més al centre, i altres opcions independentistes com el Bloc d'Esquerres d'Alliberament Nacional (BEAN) i Nacionalistes d'Esquerra (NE) s'enfonsaven després de patir uns resultats electorals molt baixos. Però el 1987 les tensions entre els membres procedents de IPC i els del PSAN varen esclatar. L'MDT es va fraccionar en dos grups: el Moviment de Defensa de la Terra-PSAN i el Moviment de Defensa de la Terra-IPC. El primer va tornar a actuar aviat sota el nom de PSAN i el segon va mantenir el nom i va propiciar la formacia de l'Assemblea d'Unitat Popular (AUP) amb gent de La Crida, que va començar a desaparèixer el 1995 quant una gran part dels membres, en desacord amb l'acostament a ERC, en van sortir per fundar la Plataforma per la Unitat d'Acció (PUA), que després es va convertir en el moviment Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional

Bibliografia

Deulonder, Xavier: Història de l’MDT. Una organització independentista radical durant els anys 80 i 90. Barcelona, Llibres de l’Índex, 2005. (Neopàtria, 7) ISBN 84-95317-X Categoria:Partits polítics dels Països Catalans Categoria:Catalanisme

Categoria:ERC

Categoria:Partits polítics de Catalunya Categoria:Partits polítics d'esquerres Categoria:Catalanisme

Dampierre-Saint-Nicolas

Dampierre-Saint-Nicolas to miejscowość i gmina we Francji, w regionie Górna Normandia, w departamencie Seine-Maritime. Według danych na rok 1999 gminę zamieszkiwało 515 osób, a gęstość zaludnienia wynosiła 131 osób/km² (wśród 1421 gmin Górnej Normandii Dampierre-Saint-Nicolas plasuje się na 444. miejscu pod względem liczby ludności, natomiast pod względem powierzchni na miejscu 776.).

Linki zewnętrzne

- Źródło danych: [http://www.insee.fr Insee]
- Mapy i zdjęcia satelitarne: [http://kvaleberg.com/extensions/mapsources/index.php?params=49_52_N_1_12_E_region:fr_type:city link do Wiki mapsources]
- Zdjęcie satelitarne: [http://maps.google.com/maps?ll=49.86667,1.2&spn=0.1,0.1&t=k Google maps]
- Mapa: [http://maps.msn.com/(cgxnej455qpgxeu5vurxtejz)/map.aspx?&lats1=49.86667&lons1=1.2&alts1=14®n1=2 MSN World Atlas] Kategoria:Miejscowości Francji Kategoria:Departament Seine-Maritime

hosting dating ads site rozst�py od�ywki elitarne.info

:: RELATED NEWS ::

Dianetics: The Evolution of a Science
Dianetics: The Evolution of a Science by L. Ron Hubbard is the original article published in Astounding Science Fiction (May 1950) that introduced Dianetics to the world. In 1955, the article was expanded into a book of the same name (Bridge Publications, ISBN 1403105383).

External links

- [http://www.dianetics-theevoluti

Independentisme

Política

Política ficció

Política professional

Sistemes polítics de govern

Nació

Enllaços externs

ONU

Història

Estructura

Propòsit

Finançament

Enllaços externs

Articles Relacionats

Autodeterminació

Antedecents

Carta de les Nacions Unides

Declaració dels drets Humans

Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics

Referències

Enllaços externs

Història

Etimologia

Classificació d'història

Termes cronològics

Classificació per període

Classificació geogràfica

Classificació per àrea d'estudi

Ciències auxiliars de la Història

Vegeu també

Independentisme català

Veure també

Esquerra Republicana de Catalunya

La fundació

L'hegemonia republicana

La guerra civil

Guerra civil i postguerra

L'actualitat

Enllaços externs

Balears

Geografia física

Geografia humana

Història

Bibliografia consultada:

Recull de bibliografia:

Llengua

Política i Administració

Etimologia

Bibliografia consultada

Història Natural

Paleogeografia

Flora

Bibliografia consultada

Vincles externs

Fauna

Bibliografia consultada

Enllaços externs

General

Natura

País Valencià

Història

Llengua

Divisió administrativa

Províncies

Comarques i regions

Geografia

El relleu

Hidrografia

Economia

Demografia

Diada nacional

Cultura i tradicions

Festes

Gastronomia

Enllaços externs

Països Catalans

Història, evolució del nom i noms alternatius

Política

Límits

Divisió política i administrativa