:: wikimiki.org ::

Independentisme Català

Independentisme català

L'independentisme català és el corrent polític que propugna la independència de Catalunya, o dels Països Catalans, d'Espanya i França. L'independentisme polític català té els seus orígens als anys 20 i 30 del segle XX, en què nasqueren els primers moviments i partits que es propugnaven separatistes com Estat Català, Bandera Negra, Nosaltres Sols!, o el Partit Català Proletari, si bé només en l'àmbit del Principat de Catalunya. Després de la guerra, el Front Nacional de Catalunya fou la principal referència, però és als anys 60, amb l'aparició del Partit Socialista d'Alliberament Nacional, que es considera que neix l'independentisme modern, que reivinidica els Països Catalans i té un component ideològic d'esquerra. A partir dels anys 70, aquest es dividiria en diferents faccions, mentre naixien altres grups, incloses organitzacions clandestines com Epoca o Terra Lliure. Els anys 80, la creació del Moviment de Defensa de la Terra aglutinà majoritàriament l'independentisme polític, fins que a finals d'aquesta dècada es dividiria en diferents faccions, mentre altres moviments com la Crida a la Solidaritat, i a principis dels 90, partits com Esquerra Republicana de Catalunya, evolucionaren vers posicions independentistes. En l'actualitat, l'únic partit amb representació parlamentària que es declara independentista és ERC (Esquerra Republicana de Catalunya). Hi ha altres partits o coalicions independentistes com Endavant, el PSAN, l'MDT o les CUP. Hi ha també una gran diversitat de col·lectius i entitats independentistes, així com joventuts com les JERC, Maulets o la Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'esquerra independentista, a més de dos sindicats estudiantils CEPC i Alternativa Estel, actualment en procés d'unificació. La bandera independentista catalana és l'Estelada.

Veure també

- independentisme
- Usatges de Barcelona
- Decrets de Nova Planta
- La Reixa
- Esquerra Republicana de Catalunya
- Unió Federal Nacionalista Republicana
- Maulets
- Endavant
- PSAN
- MDT
- Acció Catalana
- Terra Lliure
- Autodeterminació
- Drets històrics Categoria: Catalanisme

Catalunya

Catalunya, anomenada tradicionalment Principat de Catalunya, és un territori històric situat a la costa nord-est de la península Ibèrica dividit administrativament en dos territoris: la Comunitat Autònoma de Catalunya a Espanya i la Catalunya Nord a França. Hom, quan parla de Catalunya actualment, es refereix sobretot al territori sota l'administració de la Generalitat de Catalunya, que és l'únic que duu aquest nom com a oficial. Per altra banda, diferents territoris del que avui es coneix com a Franja de Ponent han format part en successius moments històrics tant del Principat de Catalunya, com actualment, d'Aragó.

Política i Administració

El territori històric de Catalunya està dividit en la Catalunya Nord, o Catalunya del Nord, (administrada per França des del Tractat dels Pirineus, de 1659) i la Catalunya del Sud (administrada pel regne d'Espanya des del Decret de Nova Planta, de 1716).
- La Catalunya del Sud és formada una de les comunitats autònomes d'Espanya, anomenada també Catalunya. Les institucions de govern d'aquesta constitueixen la Generalitat de Catalunya. Aquest territori es troba dividit administrativament en províncies (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) i subdividit en comarques. Les llengües oficials son el català i el castellà, i també l'aranès (occità) a la Vall d'Aran.
- En canvi, administrativament, la Catalunya del Nord constitueix, juntament amb la comarca occitana de la Fenolleda, un simple departament de l'estat francès (Pirineus Orientals, el núm. 66).

Ciutats

- Catalunya:
- Barcelona capital de la comunitat autònoma, i de la província del mateix nom.
- Girona, Lleida, Tarragona (altres capitals de província)
- Olot, Sabadell, Terrassa, Reus, l'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet.
- Catalunya del Nord:
- Perpinyà, capital del departament.
- Prada de Conflent

Geografia

Prada de Conflent
- Límits: al nord amb Andorra i França (Occitània), al sud amb el País Valencià, a l'est amb la mar Mediterrània i a l'oest amb l'Aragó. Les coordenades dels seus extrems són 3º 19' 59,94 de longitud est per a l'extrem oriental, 0º 9' 41,69 de longitud est per a l'extrem occidental, 42º 51' 45,97 de latitud nord per a l'extrem septentrional i 40º 31' 27,56 de latitud nord per a l'extrem meridional.
- Sistemes muntanyosos:
- Pirineus, amb el Canigó i la Pica d'Estats, de 3143 metres d'altitud, el cim mes alt de Catalunya.
- Montserrat, Montseny
- Maestrat
- Rius principals
- Tet
- Fluvià
- Ter
- Llobregat
- Foix
- Francolí
- Gaià
- Ebre, i els seus afluents la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, Segre, Valira.

Història

Aquests són els principals fets de la història de Catalunya (vegeu Història de Catalunya per una exposició més completa).

Edat Mitjana

Formació de Catalunya

La formació de l'Imperi Carolingi (768-814) és l'origen de la Marca Hispànica, que després serà Catalunya, territoris de frontera de caràcter militar destinats a protegir el territori dels musulmans i que es posen en mans de comtes amb independència militar i jurídica. El 785 s'entrega sense lluita Girona, el 801 es recupera Barcelona i hi ha dues expedicions fracassades a Tortosa el 804 i el 810, s'estableix la frontera al Cardener-Llobregat i la serra del Montsec. Els primers comtats seran: Ribagorça, Pallars, Urgell, Barcelona, Girona, Perelada i Rosselló. El 897 és la data mítica de l'inici de la unificació territorial de Catalunya en mans d'una mateixa persona, Guifré I el Pelós, donat que reuní els comtats d'Urgell i Cerdanya (870-897) i de Barcelona i Girona (878-879). A partir d'ell, malgrat tornar a separar els comtats entre els seus fills, els territoris seran hereditaris, primer pas vers la independència. Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Urgell i Osona (947-992), nét de Guifré, patirà la destrucció de Barcelona per part d'Almansor el 985. Demanà l'ajut del vassallatge al rei franc, però no el rebrà. En canviar la dinastia franca dels carolingis pels capets, Hug Capet demanà la renovació del vassallatge a canvi de protecció (maig del 987), Borrell II no contestarà mai. Aquest fet ha estat interpretat de moltes formes, però a la pràctica representà la independència "de facto" de Catalunya respecte els francs. Durant els segles X a XII, el comtat de Barcelona aconsegueix sotmetre per diversos mètodes la resta de comtats i el comte de Barcelona es declara prínceps de la jerarquia nobiliària. El 1258, en el Tractat de Corbeil entre Lluís IX de França i representants de Jaume I, Jaume I renuncia als territoris d’Occitània, excepte Montpeller, a canvi d'una renúncia més teòrica que una altra cosa sobre els hipotètics drets que pogués tenir sobre Catalunya com a hereu dels carolingis. És la independència política reconeguda oficialment, tard, quan ja Catalunya bastia un imperi i feia 3 segles que funcionava autònomament.

Dins de la Corona d'Aragó

1137: Unió dinàstica amb la Corona d'Aragó: en unir-se en matrimoni Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei aragonès Ramir II (el monjo). Peronella tenia un any en ser promesa. segles XIII i XIV: conquesta de Mallorca i València, expansió pel Mediterrani

Edat Moderna

segles XV i XVI: unió dinàstica amb Castella (inicialment el 1492, definitivament el 1714) segle XVII: Guerra dels Segadors. Tractat dels Pirineus (1659) i divisió de Catalunya entre França i Espanya segle XVIII: Guerra de Successió i Decret de Nova Planta. Pèrdua de les llibertats nacionals.

Edat Contemporània

segle XIX: Catalunya és pionera de la industrialització a Espanya. segle XX:
- Mancomunitat de Catalunya
- Segona República Espanyola, i Estatut d'Autonomia de 1932.
- XXXX comentari sobre situació Cat del N durant 2a guerra Mundial ?? XXX
- Guerra Civil Espanyola
- Dictadura de Franco
- Transició democràtica espanyola i Estatut d'Autonomia de 1979.
- Espanya, i amb ella Catalunya Sud, va entrar en la Comunitat Econòmica Europea (precedent de la Unió Europea) el 1986. Catalunya Nord ja hi havia entrat amb França com a membre fundador.

Pàgines que s'hi relacionen

- Bandera catalana
- Comunitat autònoma de Catalunya
- Catalunya del nord
- Comarques de Catalunya
- Embassaments de Catalunya
- Els Segadors
- Història de Catalunya
- Indumentària tradicional
- Llengua catalana
- Marca Hispànica
- Rius de Catalunya
- Zones humides

Enllaços externs

- [http://flickr.com/groups/catalunya/ Imatges de Catalunya]
- [http://www.idescat.net/ Idescat.net] - Lloc web de l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya) Categoria:Catalunya ja:カタルーニャ州 simple:Catalonia zh-min-nan:Catalunya

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits

- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen

- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs

- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

França

França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant). França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.

Geografia

Consell de Seguretat de les Nacions Unides Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF) ::Vegeu Dependències d'ultramar franceses

Orografia i hidrografia

França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m). Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.

Demografia

Roine Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren: #París 11.174.743 #Lió 1.648.216 #Marsella 1.516.340 #Lilla 1.182.026 #Bordeus 979.262 #Tolosa 819.507 #Nantes 715.358 #Grenoble 696.326 #Rouen 608.671 #Montpeller 591.646 #Rennes 569.932 #Estrasburg 557.120 #Niça 506.694

Història

Niça]] Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París. Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França. Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789. Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870). Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari. En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.

Llengües

La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada. Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia. Vegeu també: Literatura francesa

Economia

Article principal: Economia de França

Enllaços externs

- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França] Categoria:França als:Frankreich fiu-vro:Prantsusmaa ja:フランス ko:프랑스 ms:Perancis simple:France th:ประเทศฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-kok

Bandera Negra

Bandera Negra fou una organització politico-armada que va aparèixer a principis del segle XX . Aquesta va ser una sub-organització d’Estat Català que va protagonitzar l'atemptat contra Alfons XIII a les costes del Garraf i alguna altra acció poc important. La repressió que l’organització va patir a conseqüència d’aquests atemptats va influir molt en la radicalització del moviment nacionalista català. Categoria:Terrorisme Categoria:Segle XX a Catalunya

Nosaltres Sols!

L'Agrupació Nacionalista Nosaltres Sols! fou la primera organització estrictament político-armada del selge XX. Va nèixer l'any 1916 aprofitant el local de la Unió Catalanista. L'únic objectiu de l'organització fou enfrontar-se al que ells consideraven els enemics de Catalunya. Nosaltres Sols! es transformà en l'Organització Militar Nosaltres Sols! al proclamar-se l'estatut de Núria ja que l'organització el considerava massa suau. Acabada la guerra civil espanyola, militants de Nosaltres Sols! -la majoria dels quals eren força joves- van participar en la creació del Front Nacional de Catalunya (FNC). Categoria:Catalanisme

Front Nacional de Catalunya

A l'abril de 1940 va néixer a París el Front Nacional de Catalunya com un front patriòtic de les mans de diversos exiliats nacionalistes, com ara militants de Nosaltres Sols! i FENEC. Els membres fundadors del Front Nacional de Catalunya foren, entre d'altres, Joan Cornudella i Barberà, Antoni Andreu i Abelló, Manel Cruells i Piferrer, Jaume Martínez Vendrell i Enric Pagès i Montagut. Aquests, pensaren, en un principi, que les tropes aliades ajudarien a la resistència catalana a acabar amb el govern espanyol franquista. El Front Nacional de Catalunya, el qual aglutinava militants de diversos sectors nacionalistes, volia ser l'unificador independentista antifranquista tant a dins com a fora de Catalunya. La branca militar del Front Nacional de Catalunya, dirigida per Jaume Martínez Vendrell, es considerava com l’exèrcit català d’oposició a l’exèrcit ocupant. Molts militants del Front Nacional de Catalunya van donar, posteriorment, suport a grups que apareixerien com l’Exèrcit Popular Català (EPOCA) o el Front d’Alliberament Català –o Front d’Alliberament de Catalunya - (FAC) , els quals ja assumien les tesis d’un moviment d’alliberament nacional amb influències marxistes-leninistes. El 1968 se'n va escindir un grup que va originar el PSAN. Va donar suport al FAC però va desaparèixer a finals dels anys setanta. emblema del FNC Categoria:Partits polítics de Catalunya Categoria:Catalanisme

Partit Socialista d'Alliberament Nacional

El Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) és un partit independentista d'inspiració comunista Va ser creat l'any 1968 a conseqüència d'una escissió del sector més esquerrà del Front Nacional de Catalunya com a partit independentista i revolucionari català d'orientació marxista. Inicialment només tingué implantació al Principat, però posteriorment també a la Catalunya Nord (setembre de 1971), al País Valencià (juliol de 1974) i a les Illes (febrer de 1976). País Valencià El març de 1973 va patir una escissió d’un grup més radical que donà lloc al PSAN-provisional el 1974. El juny de 1976 es declarà comunista i va adoptar un model leninista estricte. El 1977 va partir una nova escissió de la corrent marxista nacionalista moderada, i un altra el 1980. Gran part dels escindits convergeixen el 1980 en una nova organització anomenada Nacionalistes d'Esquerra i Entesa Nacionalista, de vida efímera després d’uns resultats electorals inferiors al que estava previst, passant la majoria a Esquerra Republicana de Catalunya. El 1983 el PSAN es va convertir en l’eix del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), creat el 1984 per mitja de l'unió amb Independentistes dels Països Catalans, nom adoptat pel PSAN-Provisional. Independentistes dels Països Catalans El Desembre de 1987 les Joventuts del PSAN y els Joves del Front Patriòtic Català (vinculades llavors del PSAN) se uneixen y formen els Maulets el maig de 1988. L’abril de 1989 Terra Lliure propugna una candidatura única a les eleccions europees. Aquesta candidatura, anomenada Catalunya Lliure, rep el suport del PSAN i MDT i dels Maulets. El Moviment de Defensa de la Terra es dissolt en favor de Catalunya Lliure (agost de 1989). El PSAN exerceix el control polític de l’organització. La seva publicació és la revista Lluita i utilitza la senyera estelada amb el triangle groc i l’estrella vermella com a "senyera nacional". Entre els seus líders històrics cal destacar a Josep Guia i Joan Josep Armet.

Enllaços externs

- [http://www.psan.net Plana web del partit] Categoria:Partits polítics dels Països Catalans

Terra Lliure

Terra Lliure fou una organització terrorista independentista catalana fundada el 1978 i que es va donar a conèixer oficialment en un partit de futbol al Camp Nou de Barcelona el 23 de juny de 1981, en el marc de la campanya "Som una Nació". La primera assemblea de l’organització es va celebrar a la Catalunya nord (Rosselló). Les seves primeres fases són d'organització i de consolidació. El 1979 mor abatut per la policia un membre de l’organització, Martí Marcó, i poc després mor també Fèlix Goñi a l'esclatar-li una bomba. El 1984 i 1985 moriren dos militants més, Toni Villaescusa i Quim Sánchez. En el llibre sobre Terra Lliure ("Parla Terra Lliure" ISBN: 84-930587-3-4) diu Ramon Usall: "des l’inici de la seva activitat armada, Terra Lliure es va convertir en el símbol de la lluita independentista del poble català. Les consignes i la simbologia de l'organització foren àmpliament difoses i no era estrany veure-les reproduïdes en qualsevol racó dels Països Catalans". El febrer de 1984 l'organització llança una revista anomenada "Alerta" que va desaparèixer més tard. El setembre de 1987 una bomba posada en el Jutjat de Les Borges Blanques, (Lleida) va provocar la caiguda d’una paret que mata accidentalment una veïna. Aquest fet replantejarà les accions de l’organització. A la tercera Assemblea, l’organització aprovà un ambiciós pla per al futur any olímpic, però una part dels membres comença a desmarcar-se i després del 1991 una facció (la IV Assemblea) abandona la lluita armada. A això cal afegir la detenció, el juny de 1992, d'una seixantena de militants en el decurs de l’anomenada “operación Garzón” (nom del jutge que la va ordenar), poc abans de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona (juliol de 1992) fet que féu minvar la capacitat operativa de Terra Lliure. El partit català Esquerra Republicana de Catalunya va fer de mitjancer per a la reinserció dels presos i per a la integració dels membres de l’organització en el partit, i va propugnar una via lituana cap a la independència. La dissolució formal fou feta pública el dia 11 de setembre de 1995 Diada nacional de Catalunya. Els presos de l’organització acabaren essent alliberats, alguns fins i tot després de negar-se a tota mesura de benefici. Categoria:Segle XX a Catalunya

Moviment de Defensa de la Terra

El Moviment de Defensa de la Terra sorgí de la confluència entre el PSAN y el PSAN-Provisional (que havia pres el nom de Independentistes dels Països Catalans). Al 1982 i al 1983 es van celebrar les Trobades Independentistes a Sant Pere de Ribes i a Artés respectivament, en les quals van participar membres organitzats en el camp de l'ecologia, de la lluita antirepressiva, de defensa de la llengua, de col·lectius comarcals... Allí es posaren les bases per la creació del futur Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que pretenia tornar a ajuntar els dos PSAN. Un any més tard, al gener de 1984, durant la segona Assemblea de Terra Lliure, es decideix definitivament crear un moviment polític unitari de l'esquerra independentista extraparlamentària, un moviment, segons la seua proposta de principis, "compromès amb la lluita contra l'opressió i l'explotació capitalista, que lluita per defensar el país de les agressions constants que rep a nivell ecològic, urbanístic, social, cultural i lingüístic". L'11 de març de 1984 es va realitzar un primer intent de fundar l'MDT. Aquest, però, va fracassar quan un dels sectors de la reunió va abandonar la sala. IPC va acusar al PSAN d'intentar burocratitzar la construcció del Moviment de Defensa de la Terra en lloc de construir un moviment on totes les classes de lluita hi fossin acceptades. Finalment, l'estiu del 1984 neix el Moviment de Defensa de la Terra a la VII Trobada Independentista celebrada a l'Alforja. Aquell onze de setembre ja fou convocat per l'MDT, el qual va comptar amb un comunicat d'adhesió de Terra Lliure. Un any més tard, al 1985, l'MDT es convertí en la casa comuna de tot l'independentisme extraparlamentari. El context històric, a més a més, ajudava ja que l'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), dirigida per Joan Hortalà, es posicionava cada vegada més al centre, i altres opcions independentistes com el Bloc d'Esquerres d'Alliberament Nacional (BEAN) i Nacionalistes d'Esquerra (NE) s'enfonsaven després de patir uns resultats electorals molt baixos. Però el 1987 les tensions entre els membres procedents de IPC i els del PSAN varen esclatar. L'MDT es va fraccionar en dos grups: el Moviment de Defensa de la Terra-PSAN i el Moviment de Defensa de la Terra-IPC. El primer va tornar a actuar aviat sota el nom de PSAN i el segon va mantenir el nom i va propiciar la formacia de l'Assemblea d'Unitat Popular (AUP) amb gent de La Crida, que va començar a desaparèixer el 1995 quant una gran part dels membres, en desacord amb l'acostament a ERC, en van sortir per fundar la Plataforma per la Unitat d'Acció (PUA), que després es va convertir en el moviment Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional

Bibliografia

Deulonder, Xavier: Història de l’MDT. Una organització independentista radical durant els anys 80 i 90. Barcelona, Llibres de l’Índex, 2005. (Neopàtria, 7) ISBN 84-95317-X Categoria:Partits polítics dels Països Catalans Categoria:Catalanisme

Esquerra Republicana de Catalunya

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) és un partit català d'esquerra, favorable a la independència de la nació catalana i dels Països Catalans.

La fundació

El partit va ser fundat a la Conferència d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931, per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català.

L'hegemonia republicana

Amb Francesc Macià i Llussà com a líder, va guanyar les eleccions el mateix any, i Macià va proclamar la República Catalana, en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930), tot i que aviat va haver de conformar-se amb un Estatut d'Autonomia, i el restabliment de la Generalitat de Catalunya que va passar a presidir. El 1934, Lluís Companys tornà a declarar una República Catalana. L'intent va ser ràpidament avortat per l'exercit espanyol, Companys detingut i empresonat, i el govern autònom suspès. La implantació al País Valencià es produí en 1934, a Castelló de la Plana amb el nom d'Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), encapçalat per Gaietà Huguet qui posteriorment donà suport a un procès de convergència amb Esquerra Valenciana.

La guerra civil

El 1936, Esquerra va formar part del Front Popular que va guanyar les eleccions. Companys va tornar a assumir el govern de la Generalitat, però es va trobar aviat amb l'alçament militar que va desembocar en la Guerra Civil Espanyola. A més, el govern català també es va veure pressionat a nivell intern pels diversos grups que li donaven suport: anarquistes, comunistes i trotskistes.

Guerra civil i postguerra

Després de la Guerra, Esquerra va ser il·legalitzada, i va ser l'últim partit català en ser legalitzat durant la transició democràtica.

L'actualitat

Actualment, el president del partit és Josep-Lluís Carod-Rovira i el secretari general és Joan Puigcercós. Té 23 diputats al Parlament de Catalunya, 1 al Parlament europeu, 8 al Congrés de Diputats espanyol i 5 regidors a l'Ajuntament de Barcelona. Actualment, el partit està implantat a tots els Països Catalans tret de la Franja de Ponent, en gran part gràcies als darrers resultats electorals del Principat, i també, per un fort rellançament, durant aquest últims anys, al País Valencià, a les Illes Balears i Pitiüses. També manté, una vinculació directa amb les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (JERC), pel que fa als temes que afecten a la població juvenil. La seva publicació és la revista Esquerra Nacional i utilitza, indistintament, la senyera estelada amb triangle blau i l'estrella blanca i la senyera estelada amb triangle groc i l'estrella roja.

Enllaços externs

- [http://www.esquerra.org/ Esquerra Republicana de Catalunya]
- [http://www.esquerra.org/esquerra-nacional/ Esquerra Nacional]
- [http://www.jerc.net/ Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya] Categoria:ERC

ERC

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) és un partit català d'esquerra, favorable a la independència de la nació catalana i dels Països Catalans.

La fundació

El partit va ser fundat a la Conferència d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931, per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català.

L'hegemonia republicana

La guerra civil

Guerra civil i postguerra

Després de la Guerra, Esquerra va ser il·legalitzada, i va ser l'últim partit català en ser legalitzat durant la transició democràtica.

L'actualitat

Enllaços externs

PSAN

Enllaços externs

- [http://www.psan.net Plana web del partit] Categoria:Partits polítics dels Països Catalans

Maulets

Els Maulets és una organització política juvenil que lluita per la independència i la reunificació dels Països Catalans, ecològics, no patriarcals i sense classes. Els Maulets rebutgen “tots els sistemes i formes de dominació, d'explotació i d'opressió (econòmica, militar, patriarcal i ecològica)” i es declaren una organització integrant del MCAN. MCAN L’organització Maulets va néixer al 1988 i ràpidament es convertiren en les joventuts del PSAN. El 1989 esdevingué la branca juvenil de Catalunya Lliure. Fruit de disputes internes entre dos projectes estratègics Unitat Popular i Front Patriòtic, en el 1995 molts Maulets van participar en la creació de la Plataforma per la Unitat d'Acció. El 1998 els Maulets es van fusionar amb les JIR (Joves Independentistes Revolucionaris) per crear Maulets, el jovent independentista revolucionari. La seva estratègia, arran de la seva última Assemblea Nacional, és apostar per la reconstrucció de l'Esquerra Independentista i per la defensa del territori. Actualment, tenen presència a una trentena de comarques dels Països Catalans

Vegeu també

- Catalanisme
- Autodeterminació
- Drets històrics
- [http://www.maulets.org Pàgina web de Maulets] Categoria:Partits polítics dels Països Catalans Categoria:Catalanisme Categoria:Organitzacions juvenils

Independentisme

En política, l'independentisme és l'opció política que defensa la creació d'un estat lliure a partir d'un d'una nacionalitat o una nació sense estat. L'ONU reconeix el dret a independitzar-se a partir del principi d'autodeterminació, segons algunes interpretacions només els pobles internacionalment considerats com a colonitzats s'hi poden acollir. A la pràctica però, en el segle XX nombroses nacions europees han assolit al independència sense trobar-se en aquesta situació, és el cas de Noruega, les repúbliques bàltiques d'Estònia, Letònia i Lituània o Eslovàquia, entre altres. En la història moderna, l'independentisme ha esdevingut la via majoritària de formació d'estats nous i la causa per la qual en el segle XX el nombre d'estats sobirans no ha parat de créixer. Al Principat de Catalunya, la opció independentista més implantada és Esquerra Republicana de Catalunya; a les Illes Balears el Partit Socialista de Mallorca, és el partits amb representació parlamentària; i al País Valencià, el Bloc Nacionalista Valencià BNV, que excerceix de primera força nacionalista. Aquests partits amb representació parlamentària tenen o han tingut en els seus respectius estatuts la independència del territori on es presenten, encara que en l'actualitat defensen un simple increment de l'autogovern. Arreu del territori dels Països Catalans hi ha també diverses formacions polítiques d'esquerres que defensen la independència: Maulets, Endavant,PSAN, MDT... i les Candidatures d'Unitat Popular que tenen representació a alguns municipis del Principat. Categoria:Política Categoria:ERC

Usatges de Barcelona

]] Els usatges són els usos i costums que formen la base del dret consuetudinari. Històricament el dret comú a la Catalunya Vella es basava en els Usatges de Barcelona que van tenir una influència decisiva en el dret català. Els Usatges de Barcelona van començar a recollir, a partir del segle XII, textos de diversa procedència normativa: resolucions de la cort comtal, fragments del dret romà i del dret gòtic, i cànons religiosos. Encara que tradicionalment s'atribueix la promulgació dels Usatges a Ramon Berenguer el Vell, sembla que la redacció definitiva es va fer durant el regnat de Jaume el Conqueridor. Davant les discòrdies entre els juristes que prenien partir per la llei gòtica i altres pel dret romà, Jaume I ho va dirimir a les Corts de Barcelona del 1251 establint la prioritat dels Usatges de Barcelona, i en defecte d'aquests calia recórrer als costums provats o al seny natural. Molts juristes van utilitzar la via del seny per aplicar el dret comú. Els Usatges de Barcelona es van convertir en la base del dret català i van ser la base d'altres usatges:
- Usatges de Girona.
- Costums de Lleida.
- Costums de Tortosa.
- Furs de València, encara que sota el nom de furs s'incorporen usatges i constitucions.
- Franqueses de Mallorca.
- Capítol d'Atenes, per als ducats d'Atenes i Neopàtria. El manuscrit més antic que es conserva és de la fi del segle XII. Entre els segles XV i XVIII es van fet diverses compilacions del dret català on els Usatges de Barcelona figuraven al davant de les Constitucions, encara que aquestes tenien un rang superior. Amb els decrets de Nova Planta els Usatges van continuar esencialment en vigor, però fossilitzats amb valor de dret foral i superats amb el temps per noves lleis unificadores.

Vegeu també

- Constitucions catalanes

Enllaços externs

- [http://www.parlament-cat.net/portal/page?_pageid=34,37053&_dad=portal&_schema=PORTAL&p_tpo=DETALL&p_id=ACTE_INST_845286&p_lan=ca-es Exemplars dels Usatges de Barcelona], al Parlament de Catalunya
- [http://www.paeria.es/cultura/cast/publicaciones/usatges.html Els Usatges de Barcelona] a l'Ajuntament de Lleida
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/documents/doc107681639.htm Històries de Catalunya: Els Usatges de Girona] Categoria:Dret català Categoria:Edat mitjana de Catalunya

Decrets de Nova Planta

Els Decrets de Nova Planta són una sèrie de decrets signats per Felip V poc després del final de la Guerra de Successió Espanyola prenent França com a model polític, amb el que els regnes de la Corona d'Aragó passaven a ser regits per les lleis i costums de Castella. Aquests decrets encarnen la visió centralista del monarca, però, majorment, van significar un càstic pel suport de la Corona d'Aragó a l'Arxiduc Carles. Arxiduc Carles]] Amb aquests decrets es reafirma finalment la unitat de l'Estat Espanyol a efectes polítics, d'una unitat que fins eixe moment (des dels reis catòlics) havia estat poc més que diversos regnes sota el mateix monarca.
- Els decrets de Nova Planta al Regne de València van ser promulgats el 1707. Van significar la fi de tot el sistema legislatiu i polític valencià: els furs de València i les Corts Valencianes, substituit per les lleis i règim polític de Castella. Els funcionaris es nomenaven des de Madrid, el valencià va estar prohibit com a llengua de l'administració, de l'ensenyament i de la predicació. A diferència d'altres territoris de la Corona d'Aragó, en el cas valencià, es va abolir fins i tot el dret civil.
- Aquests decrets van coincidir també amb els d'Aragó, que va perdre també les seues lleis, encara que la seua llengua, l'aragonès, en aquella època ja estava sent assimilat pel castellà en la part Sud d'aquest regne. aragonès
- Els decrets de Nova Planta a Catalunya van ser promulgats el 1716 i en haver mostrat més resistència (Barcelona va ser ocupada el 1714), van ser si cap més durs. Abolien la Generalitat Catalana, les Corts Catalanes, el Consell de Cent. Se substituïa el virrei per un capità general. Es dividia Catalunya en corregiments, com a Castella, i no en les tradicionals vegueries. S'establia el cadastre, gravant propietats urbanes i rurals, i els beneficis del treball, el comerç i la indústria. Igualment, el castellà passava a ser llengua oficial, aplicant-se a escoles i jutjats. També es van tancar les universitats catalanes que havien donat suport a l'arxiduc Carles. arxiduc Carles).]]
- A les Illes Balears es promulgaren al mateix any, menys a l'illa de Menorca, que passà a dependre de la Corona Britànica. D'aquesta manera quedaren abolides totes les institucions del Regne de Mallorca com el Gran i General Consell. A més s'implantà el nom romà de Palma a la Ciutat de Mallorca.

Vegeu també

- Corts Catalanes
- Constitucions catalanes
- Tercera Guerra Carlina
- Guerra de Successió Espanyola
- Drets històrics

Referències Externes

- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/documents/doc102339810.htm Històries de Catalunya: Decret de Nova Planta (1716)]
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103448574.htm Històries de Catalunya: L'ocupació de Catalunya] Categoria:Dret català categoria:Història del País Valencià Categoria:Edat moderna de Catalunya Categoria:Guerra de Successió Espanyola

Esquerra Republicana de Catalunya

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) és un partit català d'esquerra, favorable a la independència de la nació catalana i dels Països Catalans.

La fundació

El partit va ser fundat a la Conferència d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931, per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català.

L'hegemonia republicana

La guerra civil

Guerra civil i postguerra

Després de la Guerra, Esquerra va ser il·legalitzada, i va ser l'últim partit català en ser legalitzat durant la transició democràtica.

L'actualitat

Enllaços externs

Unió Federal Nacionalista Republicana

La Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) fou un partit polític català del Principat, fundat a Barcelona el 24 d’abril de 1910 per la fusió de la Unió Republicana, el Partit Federal i el Centre Nacionalista Republicà, els quals, sota el nom d’Esquerra Catalana, mantenien ja des d’un any abans una estreta aliança electoral. En fou president Josep Maria Vallès i Ribot, i altres membres destacats foren Pere Coromines, Albert Bastardas, Francesc Layret, Jaume Carner, Santiago Gubern, Joaquim Lluhí, els germans Zulueta, etc. Sota un programa autonomista, hi coexistien sectors liberals burgesos i d’altres de socialitzants i obreristes, i hi sovintejaven les friccions internes. Tenia per òrgans de premsa El Poble Català, el setmanari La Forja (1910-1912) i, en alguns períodes, La Publicidad. Obtingué un èxit considerable a les eleccions legislatives del 1910, i l’any següent ingressà a la Conjunción Republicano-socialista, però no assolí de substituir el lerrouxisme en la direcció del republicanisme català, ni aconseguí un estil polític propi. La mort de Vallès i Ribot refredà l’entusiasme dels federals, mentre que molts dels antics integrants de la Unió Republicana -Josep Zulueta, Eusebi Corominas, Lluís Companys- se separaven de la UFNR (setembre del 1912). Aquests afebliments, juntament amb la tàctica de front de dretes emprada per la Lliga, empenyien el partit a cercar una aliança d’esquerres amb els radicals; la idea, promoguda per Lluhí i Gubern, trobà molt fortes resistències al si de la Unió, però la gran davallada electoral del 1913 féu inevitable la coalició, formalitzada en el pacte de Sant Gervasi. Les catastròfiques conseqüències del pacte deixaren el partit -presidit ara per Pere Coromines- greument desarborat; mantingué encara la coalició amb els radicals, però la desfeta a les eleccions legislatives de l’abril del 1916 en provocà la descomposició. Els darrers residus de la UFNR a Barcelona i Badalona subsistiren fins el 1917, dirigits per Santiago Estapé, mentre molts dels seus homes representatius anaven a nodrir els rengles del nou Partit Republicà Català. categoria:Partits polítics de Catalunya

Endavant

Endavant -Organització Socialista d’Alliberament Nacional- és una organització independentista i socialista que lluita per la independència i la reunificació dels Països Catalans. Neix al juliol del 2000. Defensa el desenvolupament d'una estratègia d'Unitat Popular. Ha prioritzat el treball amb moviments socials i en lluites de l'esquerra catalana com la lluita contra la precarietat laboral, la Campanya contra Constitució Europea, arran del referèndum del febrer de 2005, en què incidí tant en el caràcter antisocial d'aquesta com en la manca de reconeixement dels drets nacionals catalans. Ha format part també de coordinadores com la Xarxa contra els Tancaments d'Empreses i la Precarietat, que agrupa sindicats i col·lectius d'esquerra. Xarxa contra els Tancaments d'Empreses i la Precarietat Ha donat suport a les eleccions municipals a les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) i hi ha participat en diferents localitats. També dóna suport a Països Catalans Insubmisos, iniciativa independentista de desobediència civil. Les principals mobilitzacions, igual que la resta de l'esquerra independentista, les ha convocat en diades com l'Onze de Setembre, el Nou d'Octubre, el 23 d'abril o el 25 d'Abril i el Primer de Maig. Edita la revista Tanyada.

Enllaços externs

[http://www.endavant.org/ Endavant] Categoria:Partits polítics dels Països Catalans

MDT

Bibliografia

Terra Lliure

Autodeterminació

L' autodeterminació és un principi de dret internacional segons el qual els pobles han de poder decidir les seves pròpies formes i estructures de govern lliures d'influències externes.

Antedecents

Aquest principi va ser formulat per primer cop pel president dels Estats Units Woodrow Wilson en els seus Catorze Punts; i va ser important en el Tractat de Versalles per dibuixar les fronteres de l'Europa Oriental i apuntar a la descolonització. Molts dels conceptes resumits en l'ideal d'autodeterminació poden trobar-se en documents anteriors com ara la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. El dret a l'autodeterminació ha estat reclamat en dècades recents per pobles d'arreu del món. En la majoria dels casos es planteja per una minoria ètnica o religiosa que persegueix la independència d'una majoria per evitar la seva discriminació o persecució. La Constitució de la Unió Soviètica reconeixia aquest dret a les seves Repúbliques, però no va posar-se en pràctica fins a la perestroika, i va portar a la disgregació de la Unió Soviètica.

Carta de les Nacions Unides

Quan es va ratificar la Carta de les Nacions Unides el 1951, els signataris van introduir el dret dels pobles a l'autodeterminació en el marc del dret i la diplomàcia internacionals. El propòsit de la clàsula de l'autodeterminació era el de permetre que les antigues colònies que existien abans de la segona guerra mundial poguessin decidir lliurement el seu futur. Tanmateix, després de la descolonització, el dret d'autodeterminació s'entenia aplicable només als estats i no als pobles, i es circumscrivia als principis d'integritat territorial i de no ingerència en els afers interns. Moltes de les antigues colònies que havien accedit a la independència varen enfrontar-se a moviments secessionistes i irredentistes i es va produir un consens internacional que l'autodeterminació no era aplicable a aquests moviments.

Declaració dels drets Humans

La Declaració dels Drets Humans de Nacions Unides del 1970 va circumscriure el dret d'autodeterminació a la doctrina del protocol internacional. En resum, tot poble té dret a la lliure determinació per enfrontar situacions de manca de representació o d'opressió per part d'un govern determinat. Es produeix una tensió entre el concepte d'autodeterminació i el d'integritat territorial. Aquest conflicte ha estat resolt en la pràctica definint que "poble" amb dret a l'autodeterminació són les persones que viuen en un mateix Estat-nació més que les persones que comparteixen una mateixa cultura o llengua. És per això que l'autodeterminació en els inicis del segle XXI no empara les aspiracions polítiques de les minories ètniques oprimides.

Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics

Les Nacions Unides van proclamar, l'any 1966, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor l'any 1976 i va ser ratificat per l'Estat Espanyol el 27 de juliol de 1977, segons consta en aquest document, a les Nacions Unides: Status of ratifications El seu Article 1 proclama literalment: :Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural. :Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència. :Els Estats part en aquest Pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d'administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Referències

- [http://www.amnistiacatalunya.org/educadors/docs/nu-civils-i-politics.htm Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics]
- [http://www.unhchr.ch/pdf/report.pdf Status de ratificació del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics] (pdf)

Enllaços externs

- [http://www.focda.catalunyaonline.com/ Fòrum Català pel Dret a l'Autodeterminació] Categoria:Dret internacional ja:民族自決

Göteborgs Stadsteater

Göteborgs Stadsteater startades år 1918 av några kulturintresserade göteborgare, som tog över privatteatern Lorensbergsteatern. Under regissörerna Per Lindberg och Knut Ström introducerades här den moderna teaterkonsten i Sverige. I ensemblen lyste sådana historiska teaternamn som Gösta Ekman. År 1934 flyttades verksamheten över gatan till den nybyggda Stadsteatern vid Götaplatsen. Huset är märkligt dels på grund av publikdelens eleganta 1930-talsarkitektur med bl.a. berömda trapphus, dels på grund av sitt avancerade teatermaskineri med en jättelik vridscen, som under föreställning är sänkbar i olika sektioner, kombinerad med spårbundna dekorvagnar och stora avställningsytor i två plan. Huset inrymmer också verkstäder och ateljéer för dekorarbeten, kostym och attribut. Göteborgs Stadsteater är Sveriges äldsta stadsteater.

Tidigare teaterchefer

- Sture Carlsson hösten 1998
- Stefan Pettersson 1997-1998
- Ronny Danielsson 1995-1997
- Ulf Kjell Gur 1992-1995
- Per Lysander 1989-1992
- Birgitta Palme 1985-1989
- Folke Edwards 1983-1985
- Uno Myggan Ericson 1982-1983
- Mats Johansson 1962-1982
- Karin Kavli 1953-1962
- Stig Torsslow 1950-1953
- Torsten Hammarén 1934-1950

Extern länk

- [http://www.stadsteatern.goteborg.se/ Göteborgs Stadsteater] Kategori:Teaterinstitutioner och teatergrupper

Zapraszamy gry zr�czno�ciowe disco polo kalorie �mieszne filmy

:: RELATED NEWS ::