:: wikimiki.org ::

Islandès

Islandès

L´islandès (íslenska) és una llengua escandinava occidental parlada a Islàndia. És la més conservadora d'entre les llengües escandinaves, o fins i tot germàniques. A nivell morfològic, mentre que gran part de les llengües indoeuropees de l'Europa Occidental han reduït enormement la flexió, a l'islandès hi és molt abundant, en un grau similar al llatí, el grec, o més properament, l'anglo-saxó. Així per exemple, els noms es declinen per cas, nombre i gènere. Pel que fa a l'ortografia, l'islandès s'escriu amb alfabet llatí al qual han estat afegides les següents grafies: Á/á, É/é, Í/í, Ó/ó, Ú/ú, Ý/ý, Ð/ð (equivalent a la "d" catalana intervocàlica), Þ/þ (equivalent a la "z" castellana o a la "th" anglesa de thin), Ö/ö i Æ/æ. Les lletres c, q, w i z no hi són utilitzades. La retenció de þ i ð és una mostra més de la seva tendència arcaïtzant: antigament presents en l'anglo-saxó, han estat reduïts en l'anglès actual pel dígraf "th" (thin, this). El vocabulari és també molt conservador, i quan apareixen conceptes nous que demanen nous termes, enlloc d'agafar el que prevalgui a nivell internacional (o simplement adaptar algun mot estranger), hom inventa noves paraules islandeses. Com a resultat de tot això, els islandesos no tenen gaire dificultats per a llegir textos de les antigues sagues nòrdiques, de fa més de set segles. La llengua que hi és més propera és la feroesa.

Història

Durant els segles IX i X Islàndia fou colonitzada per parlants de llengua escandinava provinents sobretot de Noruega. A partir de finals del segle XII se la pot començar a considerar una llengua separada, més per divergència dels parlars continentals que no pas per evolució pròpia.

Variació regional

L'islandès presenta molt poca variació dialectal, limitada a petites diferències de pronúncia i vocabulari ente el nord i el sud de l'illa. Aquesta quasi absència de dialectes s'explica pels següents factors:
- Manca d'un substrat lingüístic que modifiqués la llengua dels colonitzadors (ja que el país era pràcticament deshabitat en arribar-hi).
- Uniformització dels diferents parlars escandinaus dels colonitzadors vinguts d'orient.
- Gran separació física amb altres països, derivant en l'aïllament lingüístic dels habitants de l'illa.
- Paper unificador de l´Alþingi, especialment durant el primer període.

Relació amb el feroès

L'estructura de l'islandès s'assembla molt a la del feroès, essent ambdues marcades per un fort arcaisme, que les ha deixades gairebé com l'antic nòrdic. És possible per als parlants d'una de les llengües llegir textos en l'altra, si bé el parlar divergeix més i en principi no es consideren mútuament intel·ligibles. Diferències entre ambdós són:
- Fidelitat etimològica: L'escriptura del feroès s'ha plegat més als canvis en la pronúncia, deixant una mica de banda el total purisme etimològic de l'islandès.
- Dialectes: L'islandès gairebé no en té, mentre que el feroès sí, i marcats.
- Fonologia: El feroès no té el so dental fricatiu que en islandès hom escriu com a þ.
- Purisme: Tot i ser també molt conservador, el feroès presenta, sobretot en la llengua parlada, més manlleus estrangers, especialment danesos.

Enllaços externs

- [http://www.fut.es/~mrr/islandes/islandes1.html Vocabulari islandès-català]
- [http://www2.hu-berlin.de/bragi/ Curs d'islandès en diverses llengües] Categoria:Llengües escandinaves ja:アイスランド語 simple:Icelandic language

Llengua escandinava

Les llengües escandinaves o germàniques septentrionals són el danès, el feroès, l'islandès, el noruec (bokmål i nynorsk), el suec i l'extint norn. Totes elles provénen de l´antic nòrdic, i són membres de la branca germànica de la família indoeuropea. L'islandès (i en menor mesura, el feroès) és la més conservadora d'entre elles, cosa que el fa més complex i molt proper al nòrdic original. Així, per exemple, manté les declinacions. Ultra algunes particularitats en el nynorsk, la resta només conserva el genitiu amb -s. Existeix un alt grau d'intel.ligibilitat entre els parlants de les llengües escandinaves del continent. Així, és possible considerar el danès com a semi-oficial a Suècia, no pas en el sentit que hi sigui reconegut per llei, sinó que els seus parlants poden continuar fent-hi vida normal en danès: comprar, entendre's amb els veïns, però també coses més burocratitzades com ara fer exàmens a la universitat. El mateix pot ser dit a la inversa, i amb el noruec i Noruega. Com les altres llengües germàniques, els substantius podien tenir originàriament 3 gèneres (masculí, femení i neutre), si bé aquests s'han vist simplificat a dos (comú i neutre) en el cas del danès, el suec i alguns dialectes del noruec. L'article definit enclític n'és una característica distintiva. Així, per exemple l'indeterminat et hus ('una casa', en danès, noruec i suec), esdevé huset ('la casa'). La següent taula en mostra un exemple amb les diferents paraules per dir "noi":

Classificació

Totes les llengües escandinaves provenen de l'antic nòrdic i, en conjunt, representen una mena de continu dialectal que a vegades resulta difícil de dividir, especialment en el cas de les del noruec (amb les seves dues versions escrites oficials). Tot i això hom les separa en dues branques, una d'occidental (o insular), generalment més conservadora, i una d'oriental (o continental), molt més simplificadora gramaticalment i molt més influïda per l'alemany, el baix-alemany i el neerlandès.
- Escandinau Occidental (Insular)
- Feroès
- Islandès
- Noruec Nynorsk
- Norn
- Escandinau Oriental (Continental)
- Danès
- Noruec Bokmål
- Suec Categoria:Llengües escandinaves Categoria:Escandinàvia ko:북게르만어군

Llengua germànica

Les llengües germàniques són una família de llengües indoeuropees parlades originàriament per pobles germànics que s'assentaren al nord de l'Imperi Romà. Se suposa que provénen d'un hipotètic proto-germànic, que s'hauria parlat cap al segon mil·lenni aC.

Característiques

Les llengües germàniques comparteixen una sèrie de trets lingüístics:
- Mutacions consonàntiques descrites per les lleis de Grimm i Verner
- Lèxic comú d'origen no indo-europeu
- Pretèrit acabat amb sufix dental (-t o -d) per als verbs febles
- Presència d'adjectius forts i febles

Classificació i parlants

La mobilitat de les tribus germàniques va propiciar ben aviat la dispersió i diferenciació de la seva parla, conformant-ne tres branques principals: del nord, occidental i oriental (totes les llengües del qual són extingides). Amb tot, la posterior evolució històrica dels estats en què es parlaven, n'estengueren enormement l'abast, amb l'antic nòrdic parlat a assentaments des de Groenlàndia i Vinland fins a Rússia o Normandia durant l'Edat Mitjana, el neerlandès i l'anglès estesos per via d'imperis colonials a partir de l'Edat Moderna i l'alemany esdevenint l'idioma més parlat del centre d'Europa. Actualment, uns 900 milions de persones parlen alguna de les diferents llengües germàniques. Com a segona llengua és un dels grups amb més parlants, a causa de la internacionalitat de l'anglès. L'arbre lingüístic a partir del proto-germànic seria el següent (discutible, ja que la distinció entre llengües i dialectes no és sempre clara)
- Llengües germàniques orientals (extingides)
- Gòtic
- Visigòtic
- Ostrogòtic
- Gòtic de Crimea (extingit cap al 1800)
- Vàndal
- Burgundi
- Llengües germàniques occidentals
- Anglès
- Escocès
- Frisó
- Alt alemany
- Alemany estàndard actual
- Luxemburguès
- Jiddisch
- Alamànic
- Alemany suís
- Baix-Alemany
- Baix Fràncic
- Neerlandès
- Afrikaans
- Baix Saxó
- Llengües germàniques septentrionals (o escandinaves)
- Antic Nòrdic
- Branca Oriental (o continental)
- Danès
- Noruec (bokmål)
- Suec
- Branca Occidental (o insular)
- Feroès
- Islandès
- Noruec (nynorsk)
- Norn

Comparació de termes seleccionats

Català

Noruec¹

(a) Casa

Heim

Home

Hjem

Hame

Heim

Háimóþ

Heim

הײם (Heym)

Thuis

Hjem

Hem

Allò

Dat

Das

That

Det

That

Hetta

Þata

Þetta

דאָס (Dos)

Dat

Det

Alt

Hoog

Hoch

High

Høj

Heich

Høg/ur

Háuh

Hár

הױך (Hoyḫ)

Hoog

Høy

Hög

Cap

Kop

Haupt/Kopf

Head

Hoved

Heid

Høvd/høvur

Háubiþ

Höfuð

קאָפּ (Kop)

Hoofd/Kop

Hode

Huvud

Casa

Huis

Haus

House

Hus

Hoose

Hús

הױז (Hoyz)

Huis

Hus

Cuc

Wurm

Worm

Orm

Wirm

Ormur

Maþa

Ormur

װאָרעם (Vorem)

Worm

Orm

Mask, Orm

Dia

Day

Tag

Day

Dag

Day

Dagur

Dags

Dagur

טאָג (Tog)

Dag

Donar

Gee

Geben

Give

Gie

Geva

Giban

Gefa

געבן (Gebn)

Geven

Giva/Ge

Dos

Twee

Zwei/Zwo

Two

Twa

Tvey

Twái

Tveir

צװײ (Ẓvey)

Twee

Två

Ganxo

Haak

Haken

Hook

Krog

Heuk

Haken

Krókur

Haak

Hake/Krok

Llibre

Boek

Buch

Book

Bog

Beuk

Bók

Bóka

Bók

בוך (Buḫ)

Boek

Bok

Lluna

Maan

Mond

Moon

Måne

Muin

Máni

Ména

Tungl

Maan

Måne

Mà

Hand

Hånd

Haund

Hánd

Handus

Hönd

האַנט (Hant)

Hand

Hånd

Hand

Marró

Bruin

Braun

Brown

Brun

Broun

Brúnt

Bruns

Brúnn

Bruin

Brun

Molts

Menige

Mehrere

Many

Mange

Mony

Nógv

Manags

Margir

Menig

Mange

Många

Morir

Sterf

Sterben

Die

Dø

Dee

Doyggja

Diwan

Deyja

Sterven

Dø

Dö

Neu

Sneeu

Schnee

Snow

Sne

Snaw

Kavi

Snáiws

Snjór

שנײ (Šney)

Sneeuw

Snø

Snö

Nit

Nag

Nacht

Night

Nat

Nicht

Nátt

Nahts

Nótt

נאַכט (Naḫt)

Nacht

Natt

Nee

Nein/Nö

Nej

Nae

Nei

Né

Nei

נײן (Neyn)

Nee

Nei

Nej

Goud

Gold

Guld

Gowd

Gull

Gulþ

Gull

גאָלד (Gold)

Goud

Gull

Guld

Pedra

Steen

Stein

Stone

Sten

Stane

Steinur

Stáins

Steinn

שטײן (Šteyn)

Steen

Stein

Sten

Pit

Bors

Brust

Breast

Bryst

Breest

Bróst

Brusts

Brjóst

ברוסט (Brust)

Borst

Bryst

Bröst

Poma

Appel

Apfel

Apple

Æble

Aiple

Súrepli

Aplus

Epli

עפּל (Epl)

Appel

Eple

Äpple

Prou

Genoeg

Genug

Enough

Nok

Eneuch

Nóg

Ga-nóhs

Nóg

גענוג (Genug)

Genoeg

Nok

Nog

Qui

Wie

Wer

Who

Hvem

Wha

Hvør

Has

Hver

װער (Ver)

Wie

Hvem

Vem

Tauler

Bord

Brett

Board

Bræt

Buird

Borð

baúrd

Borð

Bord

Een

Eins

One

Ane

Eitt

Áins

Einn

אײן (Eyn)

Een

Unça

Ons

Unze

Ounce

Unce

Únsa

Ons

Ounce

Uns

Vell

Oud

Alt

Old

Gammel

Auld

Gamal/Gomul

Sineigs

Gamall

אַלט (Alt)

Oud

Gammel

Gammal

Vidre

Glas

Glass

Glas

Gless

Glas

Gler

גלאָז (Gloz)

Glas

Glass

Glas

¹Bokmål Categoria:Llengües germàniques ja:ゲルマン語派 ko:게르만어

Indoeuropeu

L'indoeuropeu és la suposada llengua originària de totes les indoeuropees, reconstruïda sobretot a partir de les semblances entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí, i posteriorment, amb les reconstruccions de les altres llengües del grup com l'antic germànic, o llengües força arcaiques que encara es parlen avui com el lituà. L'indoeuropeu es podria datar cap al 3000 aC, i cap al 2000 aC ja es troben característiques de diferenciació notables entre les llengües nascudes d'aquesta llengua (llengües indoeuropees). La lingüística comparada va establir una sèrie de principis bàsics en treballar sobre l'antic indoeuropeu. Entre els més importants hi ha les lleis de Grimm i Verner, que van establir la correspondència fonètica entre alguns fonemes consonàntics de les llengües de la família, cosa que suposa que un determinat so es comporta generalment de la mateixa manera sota idèntiques condicions en qualsevol llengua del mateix grup. Per exemple, en certes subfamílies indoeuropees (l'albanesa, l'armènia, la indoirànica, l'eslava i la bàltica) el suposat fonema /k/ del protoindoeuropeu es transforma en la sibilant /s/. L'exemple més divulgat d'aquesta regla és l'evolució de la paraula /cent/. Aquest mot en llatí s'escriu /centum/ i es pronuncia ['kentum]; en canvi, en l'avèstic la paraula és /satem/, cosa que testimonia el pas de /k/ a /s/. Per això les llengües indoeuropees inicialment es van classificar entre les que pertanyen a la branca occidental (del /centum/), o bé a l'oriental (del /satem/). Però molts lingüistes no van acceptar aquest criteri per dividir la família en dues branques perquè això significava que la fragmentació s'havia produït en èpoques molt primerenques i, a més, perquè, malgrat que és una característica de gran interès, no és l'únic element decisiu que diferencia en dues branques el grup indoeuropeu. I encara més, durant el segle XX es van descobrir llengües indoeuropees (el Tocari) clarament centum a l'àrea oriental (àsia central). categoria:Llengües indoeuropees

Llatí

El llatí és una llengua indoeuropea de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. A partir de l'evolució de la seva versió vulgar en sorgiren les llengües romàniques que sobreviuen avui dia. Tot i que el llatí clàssic va desaparèixer com a llengua habitual de comunicació després de la caiguda de l'Imperi Romà, el llatí vulgar que es parlava als diversos territoris de l'Imperi va evolucionar cap a les llengües romàniques actuals. D'altra banda, el llatí clàssic es va mantenir com a llengua de cultura a Europa durant molts segles. La majoria de llengües europees, sobretot les romàniques i l'anglès, han manllevat molt de vocabulari directament del llatí clàssic, sobretot per termes d'ús tècnic. El llatí també s'utilitza en la classificació taxonòmica dels éssers vius. El llatí també es va mantenir com a llengua de culte de l'Església Catòlica fins al Concili Vaticà Segon. Avui, no hi ha parlants nadius del llati, però, és l'idioma oficial de l'estat del Vaticà, i per això, no es pot considerar una llengua completament morta.

Enllaços externs

Existeix una Viquipèdia en llatí: [http://la.wikipedia.org (pàgina principal)]
- [http://www.freelang.net/espanol/diccionario/catalan.html Diccionari Freelang] - Diccionari llatí-català/català-llatí / castellano-català/català-castellano. Categoria:Llatí als:Latein ja:ラテン語 ko:라틴어 simple:Latin language th:ภาษาละติน zh-min-nan:Latin-gí

Grec

El grec pertany a la gran família de llengües derivades d'una llengua avantpassat comú coneguda com a indoeuropeu. La llengua grega de l'antiguitat es parlava no només a l'Antiga Grècia peninsular, sinó també a les colònies, cosa que va donar lloc als distints dialectes que en coneixem. El grec modern és parlat per uns 14.000.000 de persones, i és la llengua oficial de Grècia i part de Xipre.

Dialectes del grec antic

- Jònic: Es parlava a Eubea, a les illes Cíclades i a la regió d'Àsia Menor que comprèn Esmirna, Efes i Milet. Aquest dialecte és la base de la llengua d'Homer, Hesíode i Heròdot.
- Eòlic: Es parlava a la part nord de la costa d'Àsia Menor, a l'illa de Lesbos, a Tessàlia i Beòcia.
- Dòric: Abastava el nord-oest de Grècia, el Peloponès, la part sud de la costa d'Àsia Menor, les illes de Creta i Rodes i la Magna Grècia .
- Àtic: Parlat a Atenes i els seus voltants. La llengua grega tal com la coneixem actualment té el seu origen en aquesta època, encara que ha sofert grans transformacions en els seus mes de tres mil anys d'història, des del grec micènic de l'edat del bronze fins al grec demòtic contemporani.

Demòtic

El grec que sovint s'estudia com a model de llengua de l'antiguitat és el que correspon al dialecte àtic, ja que literàriament va arribar a superar tots els altres dialectes, principalment en els segles V aC i IV aC. En aquest dialecte van escriure els grans autors de la literatura grega: els poetes tràgics Èsquil, Sòfocles i Eurípides, el poeta còmic Aristòfanes, els historiadors Tucídides i Xenofont, el filòsof Plató i els oradors Lísies, Demòstenes i Escairis.

La llengua comuna

A partir de la unificació de Grècia sota Filip de Macedònia, el dialecte àtic, lleugerament alterat pel contacte amb els altres dialectes, es va imposar com a llengua literària a tot Grècia i es va estendre amb les conquestes d'Alexandre el Gran a tot l'Orient. El dialecte resultant es va anomenar "llengua comuna" o "Koiné" (de Κοινή, comú). Hi van escriure, entre altres, el filòsof Aristòtil, l'historiador Polibi i el moralista Plutarc. Va ser durant molts segles la lingua franca de l'imperi Romà (època durant la qual el Nou Testament va aparèixer, escrit en aquesta llengua i fent que la denominació "grec del Nou Testament" no sigui inusual avui dia). Durant el període bizantí la llengua grega va perdre el seu antic caràcter, per l'evolució de les seves formes i per la barreja d'elements estranys, i va donar origen al grec modern. De l'alfabet grec va evolucionar l'alfabet llatí. Categoria:Grec als:Griechische Sprache ja:ギリシア語 ko:그리스어 ms:Bahasa Greek simple:Greek language th:ภาษากรีก

Alfabet llatí

L' alfabet llatí: L'alfabet llatí tenia originàriament 23 lletres, però algunes creades a l'edat mitjana com U, W, J han estat incorporades en forces llengües, tot i no utilitzar-se en l'escriptura comuna. Degut a què els romans l'escamparen per tota Europa, que esdevindria amb els mil·lennis una potència colonitzadora, l'alfabet llatí és un dels més escampats arreu del món, i és utilitzat per bona part de les llengües que no disposaven d'alfabet propi fins a l'arribada dels europeus.

Lletres especials i amb diacrítics dels alfabets derivats

- Diacrítics - ´ ` ^ ˆ ˇ ˉ ˘ ˙ ˚ ˛ ˜ ˝ ̃ ̉
- Alemany - äöü ß ÄÖÜ
- Albanès - çë ÇË
- Català - àèò ïü éíóú ç ÀÈÒ ÏÜ ÉÍÓÚ Ç ·
- Castellà - áéíóú ü ñ ÁÉÍÓÚ Ü Ñ
- Danès - æøå ÆØÅ
- Eslovac -
- Esperanto - ĉĝĥĵŝŭ ĈĜĤĴŜŬ
- Estoni - äöü õ ÄÖÜ Õ
- Finès - äö ÄÖ
- Francès - é àèù âêîôû ëï ç É ÀÈÙ ÂÊÎÔÛ ËÏ Ç
- Gaèlic escocès - àèìòù ÀÈÌÒÙ
- Gaèlic irlandès - áéíóú ÁÉÍÓÚ
- Holandès - éó ë ĳ ÉÓ Ë Ĳ
- Hongarès - áéíóú öü őű ÁÉÍÓÚ ÖÜ ŐŰ
- Islandès - áéíóú ð þ æ ö ÁÉÍÓÚÝ Ð Þ Æ Ö
- Italià - àèìòù ÀÈÌÒÙ
- Letó - āīūž ĀĪŪŽ
- Lituà - ąėšųž ĄŲŽ
- Maltès - ċġħż ĊĠĦŻ
- Noruec - æøå ÆØÅ
- Polonès - ąćęłńóśźż ĄĆĘŁŃÓŚŹŻ
- Portuguès - áéíóú âêô ãõ ç ÁÉÍÓÚ ÂÊÔ ÃÕ Ç
- Romanès - âăî şţ ÂĂÎ ŞŢ
- Suec - äåö ÄÅÖ
- Turc - öü ı çğş ÖÜ İ ÇĞŞ
- Txec - áéíóúý ů čďřšťž ÁÉÍÓÚÝ Ů ČĎŘŠŤŽ
- Vietnamita - aáàảãạ ăắằẳẵặ âấầẩẫậ eéèẻẽẹ êếềểễệ iíìỉĩị oóòỏõọ ôốồổỗộ ơớờởỡợ uúùủũụ ưứừửữự yýỳỷỹỵ đ AÁÀẢÃẠ ÂẤẦẨẪẬ ĂẮẰẲẴẶ EÉÈẺẼẸ ÊẾỂỂỄỆ IÍÌỈĨỊ OÓÒỎÕỌ ÔỐỒỔỖỘ ƠỚỜỞỠỢ UÚÙỦŨỤ ƯỨỪỬỮỰ YÝỲỶỸỴ Ð
- Pīnyīn (Xinès romanitzat) - áàāǎ éèēě íìīǐ óòōǒ úùūǔ üǘǜǖǚ ÁÀĀĂ ÉÈĒĔ ÍÌĪĬ ÓÒŌŎ ÚÙŪŬ ÜǗǛǕǙ Categoria:Alfabet llatí als:Lateinisches Alphabet ja:ラテン文字 ko:로마 문자 th:อักษรละติน zh-min-nan:Lô-má-jī

Anglès

::Aquesta pàgina és per a l'idioma. Si voleu informació sobre el municipi visiteu Anglès (la Selva) ---- L'anglès és una de les llengües més parlades al món, i la més utilitzada internacionalment com a segona llengua. Pertany a la branca germànica occidental de la família indoeuropea, encara que ha estat molt influenciada per llengües llatines, principalment per al dialcte francès de Normandia. La llengua actual que li és més propera és el frisó. L'escocès té un estatus ambigu; hi ha qui el considera una llengua separada de l'anglès, i hi ha qui l'en veu com un dialecte.

Extensió

L'anglès és el primer idioma a Austràlia, les illes Bahames, Barbados, les illes Bermudes, Guyana, Jamaica, Nova Zelanda, Antigua i Barbuda, Saint Kitts i Nevis, Trinitat i Tobago, el Regne Unit i els Estats Units d'Amèrica, encara que a aquest país no és oficial, sinó de facto, i cada estat pot escollir les llengües oficials per al seus territoris. També és un dels idiomes principals a Belize (amb el castellà), el Canadà (amb el francès), Camerun (amb el francès i diverses llengües africanes), Dominica (amb el francès i el crioll), Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines (amb el francès i el crioll), els Estats Federats de Micronèsia, Irlanda (amb el gaèlic), Libèria (amb diverses llengües africanes), Singapur i Sud-àfrica (amb l'afrikaans i diverses llengües africanes). És oficial (però sense ser pas un idioma nadiu) a les illes Fiji, Ghana, Gàmbia, l'Índia, Kiribati, Lesotho, Kenya, Namíbia, Nigèria, Malta, les illes Marshall, Pakistan, Papua Nova Guinea, les illes Filipines, les illes Solomon, Samoa, Sierra Leone, Suazilàndia, Tanzània, Zàmbia i Zimbabue.

Història

L'anglès prové de la llengua parlada per les tribus germàniques (Angles, Sets i Saxons) que es van establir a Anglaterra al segle V. L'anglès antic parlat en aquella època és la base de l'anglès modern. La llengua va rebre moltes influències nòrdiques i sobretot del francès, després de la invasió normanda el 1066. L'anglès mitjà (middle English) va incorporar gran quantitat de vocabulari sobretot d'origen llatí. De fet, l'idioma original, l'anglès antic (old English) seria totalment incomprensible per a un parlant actual, i per alguns lingüístes, l'anglès és més proper a les llengües llatines que a les llengües germàniques. Així doncs, hi ha un gran nombre de sinònims, que provenen d'arrels germàniques o llatines, per exemple come o arrive (arribar), sight o vision (visió), freedom o liberty (llibertat). L'anglès modern (modern English) va començar a l'època de Sheakspeare. L'ús de l'anglès es va anar escampant al llarg de la Gran Bretanya, i més tard arreu de les colònies de l'Imperi Britànic. El nombre estimat de parlants nadius l'any 2002 és de 402.000.000. El potencial econòmic, polític, científic i cultural dels Estats Units d'Amèrica i el Regne Unit en els darrers dos segles li han donat un estatus preeminent com a llengua internacional de comunicació.

Vocabulari

Atès que l'anglès ha estat força influenciat per diverses llengües (germàniques, llatines, escandinaves, celtes i altres), és la llengua amb el més gran nombre de mots. Les paraules d'origen germànic són usualment més curtes i més informals. Les paraules d'origen llatí són més "educades" o "elegants". L'anglès també adopta noves paraules amb més facilitat que altres llengües. No hi ha un estimat precís del nombre de mots de la llengua, però, el Oxford English Dictionary inclou més de 500.000. Altres organitzacions estimen més de 800.000. Atès que l'anglès té un vocabulari prou ampli i divers, és difícil establir percentatges per l'origen de les paraules. Però, una estimació feta per Thomas Finkenstaedt i Dieter Wolff (1973) suggereix:
- Mots d'origen francès (inclou francès antic, dialectes del francès i anglo-francès): 28,3%
- Llatí (inclou termes científics o tècnics): 28,24%
- Antic Anglès (origen germànic), Anglès Mitjà, Escandinau o Nòrdic i Neerlandès 25%
- Grec 5,32%
- Sense origen etimològic precís: 3,28%
- Derivats de noms de persones: 3,28%
- Altres llengües: 1%

Sistema d'Escriptura

L'anglès utilitza l'alfabet llatí en l'escriptura. L'ortografia de l'anglès és històrica i no pas fonètica, especialment per a les paraules d'origen llatí o recentment incorporades del francès. Existeixen regles d'escriptura per a les paraules d'origen germànic i les adaptades antigament del francès, i per tant, un angloparlant pot deduir la pronunciació d'aquestes, encara que n'hi ha excepcions.

Principals dialectes

- Americà
- Australià
- Britànic (incloent-hi l'escocès)
- Canadenc
- Caribeny
- Anglès d'Irlanda
- Jamaicà
- Anglès de Terranova
- Novazelandès
- Sudafricà
- Anglès de Singapur (Singlish)
- Anglès de Malàisia (Manglish)

Altres enllaços

- [http://en.wikipedia.org/wiki/Main_Page Projecte anglès de la Viquipèdia]
- [http://ebbs.english.vt.edu/hel/hel.html Història de l'anglès]
- [http://etext.lib.virginia.edu/english.html Recursos en anglès]
- [http://www.m-w.com Diccionari Merriam-Webster]
- [http://www.catalandictionary.org/engcat/ Diccionari Anglès-Català de Codi Obert] Categoria:Anglès als:Englische Sprache ja:英語 ko:영어 ms:Bahasa Inggeris simple:English language th:ภาษาอังกฤษ zh-min-nan:Eng-gí

Segle IX

Esdeveniments:

- Comencen els atacs dels víkings i normands
- Divisions de l'Islam

Personatges importants

- Carlemany

Invents, descobriments, introduccions

- Invenció de la pólvora a la Xina Vegeu la Taula anual del segle VIII ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle IX ja:9世紀 ko:9세기

Islàndia

Islàndia és un estat insular de l'Atlàntic Nord.

Geografia

Atlàntic Islàndia és la divuitena illa més grossa del món, situada just sota del Cercle polar àrtic, entre Groenlàndia, les Illes Britàniques i Escandinàvia, al nord-oest de les Illes Fèroe. Localitzada sobre la dorsal atlàntica, al punt de contacte entre les plaques euro-asiàtica i nord-americana, l'illa coneix una notabilíssima activitat geològica, essent-ne característics els volcans i els gèisers. Islàndia es pot dividir, a grans traços, en dues parts: la costa amb nombrosos fiords i l'interior, un gran desert deshabitat amb llits de lava, muntanyes i glaceres (que ocupen cap a un 10% del país). La major part de la població viu al sud-oest del país, a l'àrea metropolitana de Reykjavík. Una carretera fa la volta a tota l'illa, però l'interior del país només pot ser creuat amb tot-terreny.
- Pic més alt: Hvannadalshnúkur (2119 m)
- Riu més llarg: Thjórsá (237 km)
- Llac més gran: Thingvallavatn El clima islandès és oceànic, marcat per la lluita entre la influència càlida del Corrent del Golf i el flux de fronts polars. La costa sud, sotmesa a l'embat dels vents marins, no té uns hiverns (tèrmicament) gaire rigorosos, tenint en compte la seva latitud: la tempertatura mitjana de gener és de 0°C Reyjavik (11°C al juliol, mitjana anual d'uns 5°C). La precipitació hi és de 775 mm, repartida en uns 150 dies l'any. El nord-est és una zona seca per culpa del fet d'estar a una zona d'ombra pluviomètrica (les muntanyes del centre del país l'arreceren dels aires humits del sud-oest). Categoria:Islàndia Categoria:Illes als:Island fiu-vro:Island' ja:アイスランド ko:아이슬란드 ms:Iceland simple:Iceland th:ประเทศไอซ์แลนด์ zh-min-nan:Peng-tē

Noruega

Noruega és un dels països nòrdics, situat a la peninsula d'Escandinàvia. Té una forma molt allagrada amb una llarga costa amb l'Oceà Atlàntic (que pren el nom de Mar de Noruega al nord i Mar del Nord al sud), on es troben els seus famosos fiords. Limita a l'est amb Suècia i al nordest amb Rússia i Finlàndia. L'Skagerrak la separa de Dinamarca al sud. Les illes pròximes d'Svalbard i Jan Mayen, pertanyen al Regne de Noruega, mentre que l'Illa de Bouvet al sud de l'oceà atlàntic i la de Pere I al sud de l'Oceà Pacífic són àrees dependents de Noruega, però no són considerades part del regne de Noruega. A més Noruega, considera com a pròpia la Terra de la Reina Maud a l'Antàrtida.

Geografia

Noruega és un país allargassat (1752 km de nord a sud, contra entre 430 i 6 d'est a oest) de terreny abrupte i muntanyós, profundament afectat pel modelatge glacial. La seva costa és molt irregular, carregada d'illes i fiords, amb més de 20.000 km en total. Una serralada muntanyosa hi corre paral.lela, coronada per geleres als pics més alts (màxima alçada: 2.469m al Galdhøpiggen). Només al sud-est i punts del nord del país hi ha una unitat geogràfica més a l'est, amb turons i relleus més ondulats. El nord del país està situat per sobre del Cercle Polar Àrtic, de manera que a l'estiu s'hi dóna el sol de mitjanit i a l'hivern hi ha dies de foscor total. El clima de Noruega és oceànic de tendència àrtica al nord. El Corrent del Golf en suavitza les temperatures, fins al punt que malgrat la seva alta latitud no és fins més enllà de les Lofoten que hom troba mitjanes negatives de gener a la costa. A més, el corrent hi porta molt d'aire humit, fent del sud-oest del país una de les regions amb més precipitacions del continent. L'interior coneix un clima de tendència més continental, amb hiverns més freds i estius més càlids, i menys precipitacions. (vegeu també l'article principal sobre el clima de Noruega)

Història

En temps dels víkings, Noruega fou un regne independent a partir del segle IX, amb decidida expansió i colonització de terres a ponent (Illes Fèroe, Islàndia, Illes Britàniques, Grenlàndia). Estroncada però la dinastia reial noruega el 1387, el regne s'acabà associant amb Dinamarca i Suècia en la Unió de Kalmar. En marxar-ne Suècia durant el segle XVI (arran de la tendència uniformadora danesa), noruega restà reduïda a una mena de província perifèrica de Dinamarca, l'aïllament de la qual (respecte la resta d'Europa) s'accentuà amb l'adopció del Protestantisme, que estroncà el flux de pelegrins cap a la tomba de Sant Olaf a Nidaros. Derrotada per Napoleó, Dinamarca cedí Noruega a Suècia el 1814 (si bé no les seves antigues possessions atlàntiques, que seguiren sota control danès). Amb la seva pròpia constitució i el seu propi govern, la relació de Noruega amb Suècia es reduïa a una laxa unió personal (en el sobirà). Malgrat tot, el malestar polític l'acabà abocant a la completa independència el 1905. Noruega romangué neutral durant la Primera Guerra Mundial i provà de repetir-ho a la Segona, però fou envaïda per Alemanya el 1940. Alliberat el 1945, el país, escèptic amb la neutralitat anterior, esdevingué un dels membres fundadors de l'OTAN i l'ONU (a qui forní el primer secretari general, Trygve Lie). Per contra, el país, esdevingut un dels més desenvolupats del món (apareix regularment entre els primers llocs de la llista de desenvolupament humà que elabora l'ONU, encapçalant-lo en les darreres 5 edicions i des dels anys 70 ric en petroli provinent del Mar del Nord, refusà en dues ocasions l'entrada a la Unió Europea (el 1972 i el 1994).

Divisió administrativa

Noruega està dividida en 19 comtats (fylker):
- Akershus
- Aust-Agder
- Buskerud
- Finnmark
- Hedmark
- Hordaland
- Møre og Romsdal
- Nordland
- Nord-Trøndelag
- Oppland
- Oslo
- Østfold
- Rogaland
- Sogn og Fjordane
- Sør-Trøndelag
- Telemark
- Troms
- Vest-Agder
- Vestfold A més, per sota seu, el país està també dividit en 433 municipis.

Economia

L'economia noruega és un pròsper bastió de capitalisme social, combinant el lliure mercat amb la intervenció governamental, centrada en àrees clau com ara el vital sector petrolífer (a través de grans empreses estatals). Aquest representa juntament amb el gas el 35% de les exportacions (només Aràbia Saudita i Rússia n'exporten més). Tot i això, Noruega no és membre de l'OPEP. Ultra el petroli, el país disposa d'altres recursos naturals amb abundància: energia hidràulica, pesca, boscs i minerals. Tot i haver optat per romandre fora de la Unió Europea, el país participa en el seu mercat únic a través de l'Àrea Econòmica Europea juntament amb Islàndia i Liechtenstein. Noruega brinda als seus habitants la que és probablment la qualitat de vida més alta del món. Per tal que aquesta envejable situació no es deteriori quan d'aquí dues dècades el petroli i el gas es comencin a esgotar (d'acord amb les previsions d'extracció previstes i càlculs de reserves existents), el govern ha estat estalviant els superàvits pressupostaris, tot invertint-los a l'estranger en un 'Fons de Petroli Governamental'. El tercer trimestre del 2004 estava valorat en 158.000 milions de dòlars nord-americans.

Diaris

- Bergens Tidende

Enllaços externs

- [http://norge.no Norge.no - Pàgina oficial del govern] (en noruec i anglès)
- [http://www.ssb.no/ Statistisk sentralbyrå] (estadístiques, en noruec i anglès)
- [http://www.vikjavev.no Sognefjord] (fotos & webcam, infos en francès) Categoria:Noruega als:Norwegen [[got:

Antic nòrdic

L'antic nòrdic era la llengua germànica parlada pels habitants d'Escandinàvia i les seves colònies d'ultramar des dels inicis de l'època vikinga fins l'any 1300 aproximadament. Aquesta llengua sorgí del proto-nòrdic durant el segle VIII i en evolucionar, acabà donant lloc a totes les llengües escandinaves. A causa del fet que la majoria dels textos que han sobreviscut provenen de la Islàndia medieval, la variant estàndard de facto d'aquesta llengua és el dialecte occidental, és a dir, els antics noruec i islandès. Aquest fet fa que, a vegades, per parlar de l'antic nòrdic es parli d'antic islandès o d'antic noruec. No obstant això, també hi havia la variant oriental d'aquesta llengua, la qual es parlava als assentaments víkings de les actuals Suècia i Dinamarca. No hi havia una separació geogràfica entre els dos dialectes gaire clara. De fet, es poden trobar trets de l'antic nòrdic oriental a l'est de Noruega i trets de l'antic nòrdic occidental a l'oest de Suècia. A més a més, també hi havia un dialecte anomenat antic gútnic, el qual s'inclou dins l'antic nòrdic oriental perquè és el menys conegut dels tres dialctes. Els parlants d'aquests tres dialectes consideraven que tots parlaven una mateixa llengua, i la van anomenar dansk tunga (ANOr) o dönsk tunga (ANOc) fins el segle XIII. L'antic nòrdic era intel·ligible pels parlants d'anglès antic, d'antic saxó i de baix alemany, parlat al nord de l'actual Alemanya. Aquesta llengua va anar evolucionant dins a dividir-se i convertir-se en les llengües noruega, islandesa, sueca i danesa. L'islandès modern és la llengua que menys ha evolucionat a partir de l'antic nòrdic. El feroès també conserva moltes similituds però la influència danesa fa que no sigui tan conservador com l'islandès. Encara que les altres lengües han evolucionat més, els parlants de suec, noruec i danès encara s'entenen entre ells gràcies a la gran herència comuna de l'antic nòrdic.

Gramàtica

Sistema fonològic

Les grafies i el seu valor fonètic

L'antic nòrdic emprà dos sistemes d'escriptua:
- L'alfabet rúnic, més conegut com a futhark;
- i l'alfabet llatí, el qual s'introduí amb l'arribada del cristianisme, després de l'any 1000. Fou necessari introduir a l'alfabet llatí nous signes per a representar tots els sons de l'antic nòrdic. En aquesta taula hi ha totes les vocals de l'antic nòrdic que s'escrivien emprant l'alfabet llatí: Els símbols ǫ, ę (que no apareixen a la taula) i ø (una à, originalment, sobre la qual s'hi superposaren o o e) no apareixen en textos fins el segle XII. Van ser creats per a l'ortografia de l'antic islandès per l'autor del seu primer tractat gramatical. æ s'usa en l'antic nòrdic, però Æ només s'empra en l'antic anglès. L'antic nòrdic, a més a més, té tres diftongs: æi, ǫu i æy. Aquests diftongs, normalment, apareixen com a digrames en els manuscrits. En les consonants, s'empraven els grafemes þ ( so θ, com faith de l'anglès, transcrit en català com th) i ð (so θ suau, com the de l'anglès, transcrita en català com dh). El símbol y s'emprava per a transcriure el so vocàlic labial anterior, aquest símbol amb aquest valor també l'emprava l'anglosaxó. Per a més informació, vegeu transcripció de les llengües germàniques.

Accentuació

L'antic nòrdic diferenciava les síl·labes accentuades i no accentuades. L'accent s'emprava, no per a marcar síl·labes tòniques, sinó per a diferenciar les vocals llargues, accentuades, de les curtes, que no duien accent. L'accent es col·locava, normalment, en el lexema de la paraula, la qual cosa feia que la majoria de les vegades aquest aparegués en la primera síl·laba de la paraula. No obstant això, en alguns casos el prefix duia l'accent i el radical el perdia. En els noms compostos, cada un dels elements duia el seu propi accent.

Morfologia

Els noms

Els noms, en antic nòrdic, es classifiquen seguint dos critèris: # Pel seu lexema. # Pel seu gènere.

Lexemes forts i lexemes febles

Hi ha dues possibilitats:
- Si el lexema accentuat acaba amb les vocals a, o llarga, i o u aleshores el nom pertany a la declinació forta.
- Si el lexema accentuat acaba amb les seqüències an, on o in aleshores el nom pertany a la declinació feble. La resta de noms que no compleixen les regles de la declinació forta també pertanyen a la declinació feble. També cal dir que els noms que presenten petites alteracions en la seva pronunciació a causa de la dificultat que suposa pronunciar certes combinacions consonàntiques, com ara els que el lexema dels quals acaben amb l o r, també pertanyen a la declinació feble, tot i les alteracions que presenten en la seva declianció.

El gènere nominal

L'antic nòrdic té 3 gèneres: masculí, femení i neutre. El gènere depèn, normalment, de la terminació del lexema del nom. Generalment:
- els lexemes que acaben amb -a pertanyen al gènere masculí o femení;
- els lexemes que acaben amb -o llarga pertanyan al gènere femení;
- els lexemes que acaben amb -u pertanyen al gènere masculí;
- els lexemes que acaben amb -n, -nd o -r pertanyen als gèneres masculí o femení.

El nombre

Originalment, hi havia tres nombres gramaticals en antic nòrdic: el singular, el dual i el plural, com en grec antic. No obstant això, a l'època clàssica el dual s'havia fusionat amb el plural, la qual cosa fa que podem parlar, en antic nòrdic clàssic, de només dos nombres.

Les declinacions nominals

L'antic nòrdic tenia quatre casos, els mateixos que hi ha en alemany modern, és a dir, nominatiu, acusatiu, genitiu i datiu. Exemple de la declianció forta: (Les formes reconstruïdes del proto-nòrdic estan precedides per un asterisc i, al seu costat, hi ha les formes en antic nòrdic clàssic) Exemple de la declianció feble:

Els adjectius

Al principi, els adjectius es declinaven com els noms. No obstant això, ja en proto-germànic, s'adoptaren algunes formes pronominals, la qual cosa féu que aparegués la declinació pròpia dels adjectius, fruit de la mescla de les declinacions nominal i pronominal. Les formes que tenen un origen pronominal són: Les altres formes empren:
- terminació en -a pel masculí i el neutre;
- i la termianció -o pel femení. Aquesta declinació s'usa quan un adejectiu fa la funció de predicat o modifica un sintagma nominal indefinit. A aquesta declinació se la coneix amb el nom de declinació forta. Per als sintagmes nominals definits, s'usa la declinació feble. Les seves característiques són:
- terminació -an pel masculí i el neutre singulars;
- terminació -ōn pel femení singular;
- termianció -um pel datiu plural de tots els gèneres i -u per a la resta de casos en plural.

Comparatiu i superlatiu

Hi ha dues maneres de fer el comparatiu i el superlatiu en antic nòrdic:
- La majoria d'adjectius empren el sufix -ar per formar el comparatiu i -ast per fer el superlatiu, així tenim que: ríkr → comparatiu: ríkari → superlatiu: ríkastr.
- però un petit grup d'adjectius fan el comparatiu i el superlatiu amb els sufixos -r i -st, provinents aquests dos d'una inflexió que té el seu origen en la desaparició d'una i final. Seguint aquesta regla, tenim que el comparatiu i el superlatiu d'aquests adjectius queda així: langr → comparatiu: lengri → superlatiu: lengstr.

Els pronoms

Els pronoms, en antic nòrdic, empren vuit sitemes morfològics diferents:
- els pronoms personals
- els pronoms personals de tercera persona
- els demostratius
- els possessius
- els interrogatius
- els reflexius
- els relatius
- els indefinits Aquests vuit tipus de pronoms tenen formes diferents.

Els pronoms personals

S'organitzen en tres nombres (singular, plural i dual) i quatre casos, però no fan diferències ente gèneres. Aquests només són els pronoms de primera i segona persona, i el reflexiu de la tercera. El dual s'empra per a parlar d'accions en les que actuen només 2 individus. Taula dels pronoms personals:

Els pronoms personals de tercera persona

Els pronoms personals de tercera persona, a diferència dels pronoms de primera i segona, distingeixen entre els gèneres masculí, femení i neutre i correspon a un radical germànic caracteritzat pel prefix h-. En antic nòrdic, aquest sistema només s'empra en el singular dels gèneres masculí i femení. El genitiu, en plural, empra la mateixa declinació pels adjectius i pels pronoms. Declinació dels pronoms de tercera persona :

Els pronoms demostratius

En antic nòrdic hi ha dos tipus de pronoms demostratius:
- els demostratius de distància, els quals són formats per dos paradigmes, són sa (que només s'usa pel nominatiu singular de gèneres masculí i femení) i þa:
- i els pronoms demostratius de proximitat. Aquests últims tenen el seu origen en els demostratius de distància, però hi afageixen els sufixos -si i -a, quedant aquests com els demostratius del proto-nòrdic com ara þansi. A causa de l'afegiment d'aquests sufixos, els radicals varien molt com a resultat de l'aparició de les constonants subjacents, la qual cosa fa que la declinació d'aquest tipus de pronoms sigui molt irregular.

Els verbs

L'antic nòrdic, de la mateixa manera que la resta de llengües germàniques, fa la distinció entre els verbs forts i febles. Els verbs febles són aquells que, en la seva declinació, el lexema no mostra cap mena d'alteració i els temps verbals es formen mitjançant la suma dels sufixos i prefixos necessaris. Els verbs forts, en canvi, són aquells que presenten una alteració de tipus vocàlic en el seu lexema en determinats temps verbals. El sistema temporal de l'antic nòrdic es basa en les formes del passat per a formar la resta de temps. Aquest sistema de formació dels temps verbals es pot trobar en altres llengües, especialment en les semítiques com l'àrab.

Distribució geogràfica

L'antic islandès era gairebé idèntic a l'antic noruec i ambdós formaven el dialecte occidental de l'antic nòrdic. El dialecte oriental es parlava a Suècia i Dinamarca i en assentaments víkings de Rússia, Anglaterra i Normandia. L'antic gútnic es parlava a l'illa de Gotland i en alguns assentaments a l'est del mar Bàltic. En el segle XI, l'antic nòrdic era la llengua més parlada a Europa. S'extenia des de Vinland fins al Volga. El punt de Rússia on va sobreviure més temps va ser a Novgorod, la qual desaparegué d'aquesta ciutat al segle XIII.

Descendents actuals

Els descendents de l'antic nòrdic occidental són les llengües islandesa, noruega (nynorsk) i feroesa i l'extingida llengua norn, parlada a les illes Orcades i Shetland. De l'antic nòrdic oriental descendeixen les llengües sueca, danesa i noruega (bokmål). El noruec (bokmål) en un principi pertanyia al dialecte occidental, però va rebre una gran influència oriental. Entre aquestes llengües, la islandesa i gran part de la llengua feroesa han patit canvis mínims durant tots aquests segles, encara que la pertinença a Dinamarca de les illes Fèroe ha fet que el feroès hagi patit una gran influència del danès. L'antic nòrdic va infuenciar a alguns dialectes de l'anglès, especialment l'escocès, el qual té un gran número de paraules manllevades de l'antic nòrdic. També va ser una llengua decisiva en el desenvolupament del normand.

Textos i dialectes

normand]] Les primeres inscripcions en antic nòrdic es conserven en rúnic, les primeres són del segle VIII (tot i que hi ha 200 inscripcions rúniques en proto-nòrdic, la més antiga de les quals data del segle II) i les runes se seguiren utilitzant mols segles després, fins i tot després de la mort de la llengua. No obstant això, els textos literiaris més importants estan escrits en l'alfabet llatí, como ara les sagas o les eddas de la Islàndia medieval. Com que el proto-nòrdic evoluciónà a antic nòrdic al segle VIII, els efectes de les umlauts variaven segons la regió. Les típiques umlauts (ex. fylla de
- fullian) eren més marcades en les àrees on es parlava el dialecte occidental mentre que en la àrea del dialecte oriental aquestes evolucionaren cap a una dièresi (ex. hiarta de herto). Aquesta diferència fou la raó principal per la qual s'esdevingué la dialectalització de la llengua que ocorregué durant els segles IX i X. Aquesta dialectalització acabà formant el dialecte occidental a Noruega i als assentaments a l'Atlàntic i l'oriental a Dinamarca i Suècia. Una altra diferència entre els distints dialectes fou que els diftongs del dialecte occidental evolucionaren en monoftongs en el dialecte oriental. Així tenim que en dialecte occidental es diu steinn, mentre que en l'oriental, primer es digué stain però aquesta paraula passà a sten. Als dialectes occidental i gútnic es conserva el diftong au d'auga mentre l'oriental l'evoluciona i el converteix en ø, com en la paraula øgha. Tanmateix, el dialecte occidental té el diftong ey de pauales com heyra mentre l'oriental el converteix en ø, com en høra, i en antic gútnic aquest és oy, com en hoyra.

Català	Anglès	Antic Nòrdic Occidental	Antic Gútnic	Antic Nòrdic Oriental
ull	eye	auga	auga	øgha
pedra	stone	stein	stain	sten
sentir (soroll)	hear	heyra	hoyra	høra

Una tercera diferència fou que el dialecte occidental perdia algunes combinacions de consontants. Les combinacions -mp-, -nt- i -nk- en el dialecte occidental s'assimilaven en -pp-, -tt- i -kk-, però aquest fenomen era més limitat en el dialecte oriental.

Català	Anglès	Antic Nòrdic Occidental	Antic Nòrdic Oriental
bolet	mushroom	sopp	svamp
precipci	precipice	bratt	brant
vídua	widow	ekkia	ænkia

No obtant això, aquestes diferències eren una excepció. Els dialectes s'assemblaven molt i, de fet, els parlants dels tres dialectes consideraven que parlaven només una llengua, una llengua que ells anomenaven llengua danesa (dansk tunga) com per exemple Móðir Dyggva var Drótt, dóttir Danps konungs, sonar Rígs er fyrstr var konungr kallaðr á danska tungu (Snorri Sturluson, Saga dels Ynglings). Traducció: La mare de Dyggve era Drott, filla del rei Danp, fill de Rig, el qual fou el primer en ser anomenat rei en llengua danesa. Aquí hi ha una comparació entre els dialectes oriental i occidental. És una transcripció d'una de les pedres rúniques de Funbo (U990) que significa: Veðr i Thane i Gunnar aixecaren aquesta pedra després de Harusa, el seu pare. Déu ajudi a la seva ànima: :Veðr ok Þegn ok Gunnarr reistu stein þenna at Haursa, föður sinn. Guð hjalpi önd hans. (ANOc) :Veðr ok Þegn ok Gunnarr ræistu stæin þenna at Haursa, faður sinn. Guð hialpi and hans. (ANOr)

Antic nòrdic occidental

La majoria dels canvis respecte al proto-nòrdic apareixen en tota la zona de l'antic nòrdic, però alguns es limitaven a una àrea geogràfica específica i crearen la diferència dialectal entre els dialectes occidental i oriental. Una diferència era que el dialecte occidental no monoftonguitzava els diftongs del proto-nòrdic, així, l'evolució de l'antic nòrdic occidental no fou pas la que canviava els diftongs æi/ei per e ni øy/ey per ø ni au per ø. Una de les primeres diferències fou que, mentre el dialecte occidental tenia les formes bu (vivenda), ku (vaca) i tru (fe), l'oriental tenia bo, ko i tro. El dialecte occidental també es caracteritzava per la u-umlaut, la qual feia que
- tanþu es pronunciés tönn i no tand, com en l'oriental. A més a més, també hi havia assimilacions nasals com en la paraula bekkr, que vé del proto-nòrdic
- bankiaz. Els primers textos apareixen en inscripcions rúniques i en poemes escrits per Thjódolf de Hvin l'any 900 aproximadament. Els primers manuscrits són del període que abasta des de l'any 1150 al 1200 i tracten tant de temes legals com religiosos o històrics. Durant els segles XII i XIII Trøndelag i Vestlandet eren les regions mes importants del regne de Noruega i en elles s'hi formà el dialecte occidental, caracteritzat per les seves formes arcaïtzants i les seves abundants declinacions. Tal i com ens mostren els textos escrits fins el 1300 aproximadament, el dialecte occidental era un dialecte uniforme i sovint és dificil saber si un text va ser escrit en islandès antic o en noruec antic. Aquest dialecte rebia el nom de norrœ tunga (llengua nòrdica). El noruec antic es va diferenciar aviat de l'islandès antic per la pèrdua de la constonant h en posició inicial davant de l, n i r. Això vol dir que mentre en islandès antic tenim la forma hnefi (puny), en noruec antic tenim les formes neve o næve. Pels volts de l'any 1300, la cort noruega es desplaçà cap al sud-est de Noruega i això significà que l'antic estàndard d'escriptura desaparegué perquè el consideraven massa arcaic. Després de la unió amb Suècia, el suec antic començà a influenciar al noruec antic. Aquesta infuència del dialecte oriental es reforçà amb l'adhesió a la unió de Dinamarca. La Pesta Negra, que assotà la península escandinava entre els anys 1350 i 1351, i les seves conseqüències portaren a la fi de l'antiga tradició literària del dialecte occidental. No obstant això, a Islàndia aquesta tradició perdurà una mica més, però es va anar extingint a mesura que arribaven novetats des del continent.

Text d'exemple

El següent text és un extret de la Saga d'Egil Skallagrímson. El manuscrit és el més antic que es conserva d'aquesta saga, és l'anomenat fragment-θ del segle XIII. El text mostra clarament l'escassa evolució estructural de l'islandès. L'última versió està escrita en islandès contemporani, i s'hi veu que només s'ha canviat la pronunciació. El text també ens permet imaginar que, no obstant això, el lector contemporani té moltes dificultats per entendre el manuscrit original, per no dir res del canvi que ha fet la cal·ligrafia de l'alfabet llatí des d'aleshores.

Text original	El mateix text en antic islandès normativitzat	El matiex text en islandès contemporani
	Þorgeirr blundr, systursonr Egils, var þar á þinginu ok hafði gengit hart at liðveizlu við Þorstein. Hann bað Egil ok þá Þorstein koma sér til staðfestu út þangat á Mýrar; hann bjó áðr fyrir sunnan Hvítá, fyrir neðan Blundsvatn. Egill tók vel á því ok fýsti Þorstein, at þeir léti hann þangat fara. Egill setti Þorgeir blund niðr at Ánabrekku, en Steinarr fœrði bústað sinn út yfir Langá ok settisk niðr at Leirulæk. En Egill reið heim suðr á Nes eptir þingit með flokk sinn, ok skildusk þeir feðgar með kærleik.	Þorgeir blundur, systursonur Egils, var þar á þinginu og hafði gengið hart að liðveislu við Þorstein. Hann bað Egil og þá Þorstein koma sér til staðfestu út þangað á Mýrar; hann bjó áður fyrir sunnan Hvítá, fyrir neðan Blundsvatn. Egill tók vel á því og fýsti Þorstein, að þeir létu hann þangað fara. Egill setti Þorgeir blund niður að Ánabrekku, en Steinar færði bústað sinn út yfir Langá og settist niður að Leirulæk. En Egill reið heim suður á Nes eftir þingið með flokk sinn, og skildust þeir feðgar með kærleik.

Antic nòrdic oriental

El dialecte oriental, el qual es parlà més o menys entre els anys 800 i 1100, rebia el nom, a Suècia, de suec rúnic, i a Dinamarca, el nom de danès rúnic, però cal tenir clar que l'ús de les paraules suec i danès no es deu a causes lingüístiques. Ambdós rebien el nom de rúnic perquè els textos escrits en aquest dialecte apareixen, majoritàriament, escrits en alfabet rúnic. A diferència del proto-nòrdic, el qual s'escrivia amb el futhark vell, el dialecte oriental de l'antic nòrdic s'escrivia amb el futhark nou, que només tenia 16 lletres. A causa del número limitat de runes, la runa que s'emprava per a representar la vocal u s'usava també per a representar els sons o, ø i y, i la runa que s'usa per a i també equival a e. El canvi més important que es donà en el dialecte oriental fou el canvi de æi (en dialecte occidental ei) per e, com passa a la paraula stæin, que evolucianà cap a sten. Aquest fet es reflexa en les inscripcions rúniques perquè, mentre on en les velles es pot llegir stain, en les més noves es llegeix stin. També hi havia el canvi de au de dauðr cap a ø, quedant en døðr. Aquest canvi també es mostra en les inscripcions rúniques perquè, on abans es llegia tauþr, en les ultimes inscripcions s'hi llegeix tuþr. A més a més, el diftong øy (l'equivalnet al diftong ey del dialecte occidental) evolucionà cap a ø, com bé es pot veure en la paraula que l'antic nòrdic emprava per a dir illa. Fins a principis del segle XII, el dialecte oriental era un dialecte uniforme. A Dinamarca aparegueren les primeres diferències locals que acabarien marcant la diferència entre el danès antic i el suec antic i aquests canvis s'extengueren cap al nord creant així isoglosses que abastaven des de Zelanda fins a Svealand. Les vocals a final de paraula -a, -o i -e comencaren a fusionar-se en -e. Alhora, les constonants oclusives no sonores, és a dir, p, t i k, esdevingueren sonores i, fins i tot, fricatives. Aquests canvis han fet que el danès contemporàni tingui les paraules kage, bide i gabe mentre el suec té les paraules kaka, bita i gapa. A més a més, el danès ha tingut la pèrdua de l'accent tancat que podem trobar tant en suec com en noruec contemporanis, substituint-lo per un accent obert amb una oclusiva gutural afegida.

Text d'exemple

Aquest text és un extret del Västgötlagen. Aquest és el text més antic que es conserva escrit en suec i data del segle XIII. És contemporani a la majoria dels majors exponents de la literatura medieval islandesa. Normalment, es pren aquest text com el text que marca l'inici del suec antic. :Dræpær maþar svænskan man eller smalenskæn, innan konongsrikis man, eigh væstgøskan, bøte firi atta ørtogher ok þrettan markær ok ænga ætar bot. [...] Dræpar maþær danskan man allæ noræn man, bøte niv markum. Dræpær maþær vtlænskan man, eigh ma frid flyia or landi sinu oc j æth hans. Dræpær maþær vtlænskæn prest, bøte sva mykit firi sum hærlænskan man. Præstær skal i bondalaghum væræ. Varþær suþærman dræpin ællær ænskær maþær, ta skal bøta firi marchum fiurum þem sakinæ søkir, ok tvar marchar konongi. Traducció: :Si algú mata a un suec o un smålandès, un home del regne però no un got, l'assassí haurà de pagar vuit örtugar i tretze marcs, però no wergeld. El rei posseirà nou marcs de l'assassí per l'assassinat de qualsevol persona. Si algú mata a un danès o a un noruec, l'assassí haurà de pagar nou marcs. Si algú mata a un estranger, no serà desterrat però haura de deixar el seu clan. Si algú mata a un clergue estrenger, pagarà tant com per l'assassinat d'un estrenger qualsevol. Un capellà compta com un home lliure. Si algú mata a un alemany o a un anglès, l'assassí haurà de pagar quatre marcs al demandant i dos marcs al rei.

Antic gútnic

La Gutsaga és el text més llarg que es conserva en antic gútnic. Va ser escrit al segle XIII i està mesclat amb la història primerenca de l'illa de Gotland. Aquest extret narra l'acord al qual van arribar els gotlandesos amb el rei de Suècia, poc abans del segle IX: :So gingu gutar sielfs wiliandi vndir suia kunung þy at þair mattin frir Oc frelsir sykia suiariki j huerium staþ. vtan tull oc allar utgiftir. So aigu oc suiar sykia gutland firir vtan cornband ellar annur forbuþ. hegnan oc hielp sculdi kunungur gutum at waita. En þair wiþr þorftin. oc kallaþin. sendimen al oc kunungr oc ierl samulaiþ a gutnal þing senda. Oc latta þar taka scatt sinn. þair sendibuþar aighu friþ lysa gutum alla steþi til sykia yfir haf sum upsala kunungi til hoyrir. Oc so þair sum þan wegin aigu hinget sykia. Traducció: :Per tant, per la seva pròpia voluntat, el gotlandesos esdevenen subdits del rei de Suècia i, per això, ells poden viatjar lliurement i sense cap mena de risc a qualsevol punt del regne de Suècia sense pagar peatge ni altres impostos. Tanmateix, els suecs tenen el dret d'anar a l'illa de Gotland sense cap mena de restricció del gra ni prohibició. El rei ha d'oferir protecció i ajuda sempre que la necessitin i l'hagin demanada. El rei i els jarls hauran d'enviar emissaris a l'althing gútnic per rebre els diners dels impostos. Aquests emissaris hauran de proclamar passatge lliure per a tots els gotlandesos a tots els punts del mar del rei d'Uppsala i el mateix per a tot aquell que vulgui viatjar cap a l'illa de Gotland. Algunes característiques importants de l'antic gútnic es poden veure en aquest text. La primera és que, a diferència del dialecte oriental, l'antic gútnic conserva tots els diftongs. I la segona, que el diftong ai d'aigu, þair i waita no ha patit l'aparició d'un umlaut com passa amb el diftong equivalent en el dialecte occidental, és a dir, el diftong ei de les paraules eigu, þeir i veita.

Vegeu també

- Proto-nòrdic
- Ortografia de l'antic nòrdic
- Poesia en antic nòrdic

Bibliografia

- Gordon, Eric V. and A. R. Taylor. Introduction to Old Norse. Segona edició, Oxford: Clarenden Press, 1981.

Enllaços externs

- [http://www.ling.upenn.edu/~kurisuto/germanic/language_resources.html Indo-European Language Resources] El recursos són, essencialment, germànics. Hi ha dos diccionaris d'islandès antic (en anglès), dues gramàtiques de l'antic islandès (una en anglès i l'altra en alemany) i una gramàica de l'antic suec (en alemany).
- [http://www.hi.is/~haukurth/norse/sounds/ragn1_2b.mp3 Mostra oral d'aqusta llengua]
- [http://www.hi.is/~haukurth/norse/ Curs d'antic nòrdic (en anglès)] Categoria:Llengües escandinaves ja:古ノルド語 ko:고대 노르드어

Danès

El danès (dansk) és una llengua escandinava oriental (branca de les llengües germàniques de la família indoeuropea) parlada a Dinamarca (això inclou també les Illes Fèroe i Grenlàndia on és cooficial amb el feroès i el grenlandès respectivament) i a la regió alemanya del Schleswig. S'escriu amb l'alfabet llatí, si bé proveït de 3 lletres addicionals: æ, ø i å (iguals que al noruec, i corresponent a les sueques ä, ö i å). Categoria:Llengües escandinaves ja:デンマーク語 ko:덴마크어

Categoria:Llengües escandinaves

Categoria:Llengües germàniques

Wallboard

Drywall (also called Wallboard, gypsum board, GWB, plasterboard, Gib® (board), SHEETROCK® Gyproc® and ToughRock®) is a low-budget building material consisting of gypsum formed into a flat sheet and sandwiched between two pieces of heavy paper. As of 2005, it is the most common material globally for the construction of interior walls and ceilings. Drywall is made primarily from gypsum rock (hydrous calcium sulphate) and is formed by sandwiching a core of wet gypsum between two sheets of heavy paper. When the core sets and is dried, the sandwich becomes rigid and strong enough for use as a building material. Drywall is fire-resistant because in its natural state, gypsum contains water, and when exposed to heat or flame, this water is released as steam, retarding heat transfer. A special fire-rated (Type X) drywall is formulated by adding noncombustible fibers to the gypsum, helping to maintain integrity at high temperatures. Drywall is typically available in four-foot wide sheets of various lengths, commonly 8 feet, 9 feet, 10 feet, 12 feet, and 14 feet. In some commercial applications, sheets up to 16 feet are used. Larger sheets make for faster installation, since they reduce the number of joints that must be finished. The most commonly used drywall is 1/2 inches and 5/8 inches thick, but can range from 3/8 to 1 inch thick. For soundproofing or fire resistance, two layers of drywall are sometimes used. Drywall in 5/8-inch thickness with a one hour fire resistance rating is also available. inch Drywall is cut to size by scoring the paper on the front side (usually white) with a utility knife, breaking the sheet along the cut, scoring the paper backing, and finally breaking the sheet in the opposite direction. Small features such as holes for outlets and light switches are usually cut using a keyhole saw. Drywall is then fixed to the wall structure with nails, or more commonly in recent years, screws. In some applications, the drywall may be attached to the wall with adhesives. After the sheets are secured to the wall studs and/or ceiling joists, the seams between drywall sheets are concealed using joint tape and several layers of joint compound. The compound is then typically sanded before painting. Alternatively, for a better finish, the entire wall is given a skim coat (a thin layer of finishing plaster). For this application blueboard is used which has special paper to bond to the plaster and square-edges rather than the tapered edge boards that are used to conceal the tape in taped jointing. The name drywall derives from drywall's replacement of the lath and plaster wall building method, in which plaster was spread over small wooden formers while still wet. This method was time consuming and labor intensive (although skilled plasterers could do the job with great rapidity), whereas an entire house can be drywalled in a day or two by two experienced "drywallers", and drywall is easy enough to use that it can be installed by many amateur home carpenters. In large-scale commercial construction, the work of installing and finishing drywall is often split between the drywall mechanics, or hangers, who install the wallboard, and the tapers and mudman, or float crew, who finish the joints and cover the nailheads with drywall compound. Greenboard is water resistant drywall. It is suitable for humid areas, but not areas that actually get wet. Concrete backerboard (concrete reinforced with fiberglass) should be used where actual moisture is expected. Concrete backerboard is typically used as the underlayment for ceramic tile. Drywall provides an R-value of 0.32 for 3/8" board, 0.45 for 1/2" board, 0.56 for 5/8" and 0.83 for 1" board. In addition to increased R-value, thicker drywall has a higher STC.

Common drywall tools

- Utility knife
- Keyhole saw
- Drywall screws or nails
- Electric screwdriver
- Dimpler
- Taping knives of several sizes, commonly 6", 8", 10", and 12"
- Inside/outside corner trowels Drywall can be disposed via "Ocean Dumping", ie dumping used gyprock into the sea where it will cause no harmful pollutants to sea life.

System manufacturers

- [http://www.british-gypsum.com/immediacy-0 British Gypsum] (see the industry standard manual [http://www.british-gypsum.com/immediacy-217 the White Book])
- [http://www.knauf.com/ Knauf]
- [http://www.lafarge.com/ Lafarge]
- [http://www.usg.com United States Gypsum (USG)] Category:Construction Category:Composite materials

WAKACJE hostel krakow edinburgh hotel podatki Prague appartements

:: RELATED NEWS ::

1269
Století: 12. století - 13. století - 14. století Roky: 1264 1265 1266 1267 1268 - 1269 - 1270 Read More...

1270
Století: 12. století - 13. století - 14. století Roky: 1265 1266 1267 1268 1269 - 1270 - 1271 Read More...

1271
Století: 12. století - 13. století - 14. století Roky: 1266 1267 1268 1269 1270 - 1271 - 1272 Read More...

1272
Století: 12. století - 13. století - 14. století Roky: 1267 1268 1269 1270 1271 - 1272 - 1273 Read More...

1273
Století: 12. století - 13. století - 14. století Roky: 1268 1269 1270 1271 1272 - 1273 - 1274 Read More...

1275
Století: 12. století - 13. století - 14. století Roky: 1270 1271 1272 1273 1274 - 1275 - 1276 Read More...

1276
Století: 12. století - 13. století - 14. století Roky: 1271 1272 1273 1274 1275 - 1276 - 1277 Read More...

1277
Století: 12. století - 13. století - 14. století Roky: 1272 1273 1274 1275 1276 - 1277 - 1278 Read More...

1279
Století: 12. století - 13. století - 14. století Roky: