:: wikimiki.org ::

Japonès

Japonès

El japonès és una llengua de difícil filiació, relacionada per molts amb el coreà i el manxú i amb les llengües altaiques, però, fins ara és classificada com a llengua aïllada. Té una gran varietat dialectal, i el dialecte de Tòquio és considerat l'idioma oficial. El japonès és parlat al Japó per uns 120 milions de persones, a les illes Hawaii (més de 250000, el 30% de la població), a Califòrnia (EUA) (uns 300000) i al Brasil (150000). És la llengua oficial de Japó. Hi ha dues formes de la llengua considerats estàndards: hyōjungo 標準語 o japonès estàndard, i kyōtsūgo 共通語 o llengua comuna. Atès que el govern ha modernitzat el japonès, la diferència entre ambdues és cada vegada més petita. La documentació més antiga en japonès són unes inscripcions fetes en caràcters xinesos al segle V.

Fonologia i Gramàtica

És una llengua d'estructura aglutinant que combina diversos elements lingüístics en mots simples. Cadascun d'aquests elements té una significació fixa i apta per a existir separadament. Té poques vocals i consonants, i la major part de les síl·labes són obertes. La r i la l no es distingeixen l'una de l'altra. No té veritables pronoms, i els verbs són bàsicament impersonals, amb formes especials. Els adjectius verbals tenen una sola forma. L'accent és musical i té tres tons diferents (baix, mitjà i alt). No existeixen articles ni gènere, i el cas és indicat pels sufixos. right El sistema fonològic és bastant senzill, consta de cinc vocals, que escrites en caràcters romans són: a, i, u, e, o. Es pronuncien de forma semblant al castellà. Té 19 consonants que es corresponen amb: k, s, x, t, tx, ts, n, h, f, m, y, r, w, g, z, j, d, b, i p. L’escriptura japonesa utilitza caràcters xinesos i dos sil·labaris nadius, el katakana i el hiragana. Els japonesos utilitzen els instruments d’escriptura moderns, però el tradicional pinzell és la base per a l’ensenyament de la cal·ligrafia. La bona escriptura a mà es considera al Japó com una clau de la personalitat. Categoria:Llengües ja:日本語 ko:일본어 ms:Bahasa Jepun simple:Japanese language th:ภาษาญี่ปุ่น zh-min-nan:Ji̍t-pún-oē

Core

En la mitologia grega, Persèfone (Περσεφονη) era una deessa, filla de Zeus i de Demèter, que es va haver de casar amb Hades i es va convertir en deessa dels Inferns. Quan Persèfone era jove s'anomenava Core que significa «donzella». Hades, déu del món subterrani, estava enamorat d'ella i un dia que Core va sortir a recollir flors, Hades la va raptar per convertir-la en la seva esposa. Quan Demèter es va adonar que la seva filla havia desaparegut, es va posar a buscar-la per tot el món durant nou dies i nou nits, però no la va trobar. Al final va demanar ajuda a Zeus, que li va explicar lo que havia passat, i que Coré ja no era una donzella sinó l'esposa d'Hades i s'anomenava Persèfone. Això va fer enrabiar a Demèter i com que era la deessa de la fertilitat de la terra va prohibir que les plantes creixessin i aviat tot el món va ser un desert. Al final, Zeus va ordenar a Hades que retornés a Persèfone a la seva mare, però això ja no era possible perquè, mentre Persèfone havia estat als Inferns, havia menjat sis grans d'una magrana i tot aquell que provava l'aliment dels morts ja no podia abandonar aquell món. Però com que Persèfone només havia menjat sis grans, es va acordar que podria passar 6 mesos de l'any al món dels vius i l'altra meitat de l'any al món dels morts (altres versions diuen 3 i 9 mesos, respectivament). Persèfone tenia el poder de fer passar els vius al regne dels morts només tallant-se un cabell (el fil del destí). A Roma se la va identificar amb Prosèrpina i el seu equivalent egipci era Isis. Totes tres simbolitzen el mateix, la llavor que penetra profundament en la terra fins que germina, brota i torna a sortir a la llum del sol. Es sol representar com una noia jove amb un ram de narcisos a la mà (les flors que collia quan la van raptar) o asseguda en un tron de fusta (com a reina dels Inferns) o també al costat d'Hades, dalt d'un carro tirat per quatre cavalls negres. Categoria:Mitologia grega ja:ペルセポネ

Manx

El manx, o gaèlic manx, és una llengua celta que s'havia parlat a l'illa de Man, un petit país cèltic que avui constitueix una dependència autogovernada de la corona britànica que no pertany al Regne Unit. Es va originar inicialment a partir del gaèlic escocès, amb aportacions nòrdiques. Al segle V, els goidèlics o gaèlics, procedents d'Irlanda, van envair l'illa i hi van dur la seva llengua cèltica, que amb els segles va evolucionar fins a conformar el gaèlic manx. L'aïllament de l'illa de la parla gaèlica i la dependència d'Anglaterra des del segle XIV va provocar que la llengua escrita (principi del segle XVII) adoptés una grafia basada en l'anglesa i no pas en la gaèlica. El manx data dels voltants del segle V i els seus parlants l'anomenaven Yn Ghaelg / Yn Ghailck. Al 1800, a l'illa, gairebé tothom parlava gaèlic manx. Al 1874 els parlants eren 12.000. A principis del segle XX el nombre de parlants només era de 4.400 (el 10% de la població de l'illa). El darrer parlant nadiu, Ned Maddrell, va morir el 1974. Però hi ha hagut una revifalla de la llengua a nivell escolar i diverses persones l'han après com a segona llengua. Els primers parlants nadius de manx (bilingües amb l'anglès) han aparegut despres de 30 anys, vailets els quals han crescut amb pares els quals els han parlat la llengua als seus fills per tal de reviure'l. L'immersió a l'educació primària en Manx és subvencionada pel govern de l'illa de manx .A les escoles de l'illa existeix l'assignatura de Manx . El manx s'empra pel Tynwald, el parlament de l'illa, les noves lleis són llegides en manx i anglès El manx és reconegut per la Carta Europea per a les Llengües Minoritàries. És també una de les llengües reconegudes pel consell Britànic-Irlandès. Avui dia ja no és pas cap llengua morta, i és parlada per prop de 300 persones. categoria:llengües celtes als:Manx ja:マン島語

Tòquio

Tòquio 東京; Tōkyō (literalment "capital oriental"), està localitzada en la regió Kanto de l'illa d'Honshu a Japó. És una de les 47 prefectures del Japó, i comunament és considerada la capital del Japó, ja que és la seu del govern japonès i de l'emperador. Amb una població de més de 12 milions, és a dir, 10% de la població total del Japó, és la prefectura més poblada del país. L'àrea metropolitana de Tòquio-Yokohama, coneguda com el Gran Tòquio (東京圏 Tōkyō-ken), i que inclou les prefectures de Tòquio, Chiba, Kanagawa i Saitama, és la més poblada del món amb 33 milions d'habitants. Encara que Tòquio és considerada una de les ciutats més grans del món, tècnicament, no és una ciutat; no existeix una ciutat anomenada Tòquio. Tòquio és una "metròpolis" (都 -to), similar a la prefectura (県 -ken), i consisteix de 23 districtes especials 区 -ku), 26 ciutats (市 -shi), 5 viles (町 -cho o machi) i 8 pobles (村 -son o mura), cadascun amb govern local propi. Tòquio inclou les illes d'Ogasawara, un arxipèlag localitzat a 1000 km al sud. Tòquio té un governador, i no pas un alcalde. La capital de la prefectura de Tòquio és Shinjuku, un districte especial. Tòquio és el centre de política, finances, negocis, educació, mitjans de comunicació i de cultura del país, i té la més gran concentració d'oficines de companyies principals, institucions financeres, universitats, museus, teatres i centres comercials i d'entreteniment del país. Té un sistema de transport públic molt desenvolupat amb nombroses línies de tren, metro i autobusos. Categoria:geografia del Japó Categoria:Capitals d'estats independents ja:東京 ko:도쿄 simple:Tokyo tokipona:ma tomo Tokijo

Japó

Japó (en japonès, 日本, Nippon, Nihon, significat literal: "l'origen del sol") és un país d'Àsia constituït per un arxipèlag del mateix nom. Està situat a l'oceà Pacífic, prop de les costes orientals de l'Àsia continental. Conegut com "La Terra del Sol Naixent", el Japó és actualment una potència econòmica amb tretze segles d'història i una cultura molt marcada. El nom oficial del país és Nihon-koku o Nippon-koku, que significa "Estat de Japó". El Japó està compost per més de 3,000 illes. Les més grans i més importants de nord a sud són Hokkaido, Honshu, Shikoku i Kyushu. La capital és Tòquio, i la seva llengua oficial és el japonès.

Història

La població japonesa descendeix principalment d'immigrants coreans i xinesos. Japó va ser fundat al segle VII aC per l'emperador Jinmu. Durant els segles V i VI, el sistema caligràfic xinés i el budisme van ser introduïts junt a altres costums xinesos a través de la península coreana o directament des de Xina. Els emperadors foren governants oficials, però el vertader poder romania generalment en mans de poderoses corts nobles, regents o shoguns (governadors militars). Durant el segle XVI, mercaders de Portugal, Holanda, Anglaterra i Espanya van arribar a Japó i van fundar missions cristianes. A principis del segle XVII, el shogunat va començar a sospitar de les missions, considerant-les precursores d'una conquesta militar per forces europees. Com a mesura de protecció, Japó va trencar tota relació amb el món exterior a excepció de contactes restringits amb mercaders xinesos i holandesos a la ciutat de Nagasaki. Aquest aïllament es va perllongar per 251 anys, fins l'any 1854, en que el comodor nordamericà Matthew Perry va forçar l'obertura del Japó a Occident mitjançant el Tractat de Kanagawa. Tractat de Kanagawa Durant un llarg període, el restablert contacte amb Occident va provocar canvis en la societat japonesa. El shogunat va ser obligat a renunciar i el poder va ser tornar a l'emperador. La Restauració Meiji de 1868 va iniciar diferents reformes. El sistema feudal ca ser abolit i nombroses institucions occidentals van ser adoptades, incloent un sistema legal i de govern occidentals, junt amb altres reformes econòmiques, socials i militars que van transformar Japó en una potència mundial de nivell mitjà a alt. Com a resultat de les guerres xinesa-japonesa i rusa-japonesa, Japó va annexionar Taiwan, Corea i altres territoris al seu imperi en expansió

Política

Parlament

La constitució del Japó declara que l'òrgan més alt del poder estatal de la nació és el parlament bicameral, la Dieta Nacional del Japó. La Dieta està composta per una Cambra de Representants (Cambra Baixa o Shūgi-in), amb 480 representants electes cada quatre anys o quan es dissol, i la Cambra de Regidors (Cambra Alta o Sangi-in), amb 242 regidors electes per vot popular cada 6 anys. El sufragi és universal (per als ciutadans majors de 20 anys). El Gabinet està format per un Primer Ministre i els ministres de l'estat, i són responsables davant la Dieta. El Primer Ministre ha de ser un membre de la Dieta, designat pels seus col·legues. El Primer Ministre té el poder de designar i remoure ministres, la majoria dels quals han de ser membres de la Dieta. El Partit Liberal Democràtic, un partit conservador, ha estat en el poder des de 1955, llevat d'un període breu de govern de coalició format pels partits d'oposició el 1993. El partit d'oposició més gran és el liberal-socialista Partit Democràtic del Japó.

La Casa Imperial

La casa Imperial del Japó està encapçalada per l'emperador. La constitució del Japó defineix a l'emperador com el "símbol de l'estat i de la unitat del poble". Realitza les activitats cerimonials, però no té cap poder real, ni tan sols poders d'emergència. La sobirania reposa sobre el poble japonès. Encara que el seu estatus ha estat disputat, en cerimònies diplomàtiques l'emperador es presenta com a cap d'estat. El Japó és, generalment, considerat una monarquia constitucional, basada en el sistema britànic. Akihito (明仁) és l'actual (125è) emperador del Japó. Va pujar al tron després de la mort del seu pare, Hirohito, el 7 de gener, 1989. El seu fill, el príncep Naruhito, està cassat amb Masako Owada, i té una filla, la princesa Aiko. La Llei Imperial de 1947 estableix que la successió és exclusiva als homes. Però, al Japó han hagut discussions públiques sobre la controvèrsia de la successió imperial en aquest tema. Probablement, la llei es va modificar per a permetre l'accés al tron a una dona (només vuit dones han pujat al tron durant la història del Japó).

Economia

El Japó s'ha convertit ràpidament en un dels poders econòmics més gran del món amb els Estats Units i la Unió Europea, gràcies a una forta cooperació entre el govern i la indústria, una forta ètica laboral, un control extraordinari de l'alta tecnologia, el seu èmfasi sobre l'educació, i que són pocs els recursos destinats a la defensa militar. Per més de tres dècades, el creixement econòmic real ha estat espectacular: una mitjana de 10% durant la dècada de 1960, 5% la dècada de 1970 i 4% la dècada de 1980. La dècada de 1990 el creixement va ser molt més lent, principalment pels efectes d'una sobre-inversió la dècada anterior, i per causa de les noves polítiques amb les quals es volia eliminar els excessos especulatius dels mercats de valors i de béns immobles. Els esforços del govern per a revertir aquesta tendència han tingut poc èxit, sobretot el 2000 i 2001 amb la recessió de l'economia nord-americana i asiàtica. No obstant, l'economia ja mostra senyals de recuperació el 2005 amb un creixement de 4% per a la primera meitat de l'any.

Regions

2005 El Japó està dividit en regions. Honshu, l'illa més gran i més polbada, es divideix en cinc (o més) regions. Les altres illes consitueixen cadascuna una regió. De nord cap al sud les regions són: Honshu:
- Tohoku - al nord-est de Honshu de la qual Sendai iFukushima són les ciutats més grans.
- Kanto - inclou Tokyo, Kawasaki, Yokohama, Yokosuka, i la plana que les envolta. També inclou les prefectures de Gunma, Saitama, Chiba, Tochigi, iIbaraki.
- Chubu - una regió muntanyosa dels alps japonesos. La regió amb la costa a la mar del Japó és Hokuriku, i la regió amb la costa a l'oceà Pacífic és Tokai. Les ciutats principals de la regió de Hokuriru són Niigata iKanazawa,i les ciutats principals de Tokai són Nagoya (la quarta ciutat més gran del país) i Shizuoka.
- Kinki o Kansai - l'antic centre de cultura i comerç que inclou les prefectures d'Osaka, Kyoto, Kobe, Nara, Wakayama iShiga.
- Chugoku - inclou les ciutats d'Hiroshima i Okayama. Altres illes:
- Hokkaido - les ciutats principals són Sapporo i Hakodate.
- Shikoku - la més petita de les quatre illes principals, coneguda com a destinació dels pelegrins budistes. Les ciutats principals són: Matsuyama i Takamatsu.
- Kyushu - la illa localitzada més al sud, de les quatre illes principals. Les ciutats principals són: Fukuoka, Kitakyushu i Nagasaki.
- Okinawa - cadena d'illes semi-tropicals que s'estén fins a l'illa de Taiwan.L'única ciutat important és Naha. El govern local del Japó divideix al país en 47 prefectures, les quals duen a terme les tasques administratives separades del govern central. Els votants de cada prefactura eligeixen un governador i una assamblea legislativa. Cada prefectura té una burocràcia administrativa.

Demografia

Etnografia

La societat japonesa és ètnica i lingüísticament homogènia. Les minories més importants són els ryukyuans (1,5 milions), nord i sud-coreans (1 milió), xinesos i taiwanesos (500.000), filipins (500.000), i brasiler, la majoria d'ascendència japonesa (250.000), així com el grup indígena ainu a l'illa de Hokkaido. El 99% de la població parla el japonès com la seva primera llengua. La ciutadania japonesa es rep quan un membre de la família registra un naixement en el registre familiar de la localitat. Néixer al Japó no dóna la nacionalitat japonesa. Encara que hi ha minories monolingües de les quals han residit moltes generacions al Japó, hi viuen sota l'estatus de residència permanent, sense rebre la ciutadania japonesa. Les persones d'ascendència japonesa que neixen a l'estranger tenen la ciutadania si algun familiar registra llur naixement al Japó. Però, alguns repatriats no són considerats "veritablement" japonesos, i alguns consideren que són descendents de la casta dels Burakumin, els quals es creu van emigrar als països sud-americans, i per tant són discriminats per la resta de la societat.

Religió

sud-americans La percepció japonesa de la religió usualment està relacionada amb la mitologia, les tradicions i les activitats locals. El confucianisme, o fins i tot el taoisme han estat la base del codi moral i del shakai-tsunen (la idea social comuna). La majoria dels japonesos professen el xintoisme (54%), o el budisme (40%), per tradició familiar, o per a evitar conflictes amb els estrangers religiosos. No obstant, la majoria no són ateus, sinó que la tendència ha estat el sincretisme. Això té com a resultat que les famílies celebren els rituals xintoistes, els estudiants oren abans de les examinacions escolars, algunes parelles es cassen a les esglésies cristianes, i els funerals es realitzen als temples budistes. Una minoria de la població professa el cristianisme (0,7%), i altres religions (4,7%) com ara el xamanisme i l'islam. Des del segle XIX moltes sectes religioses anomenades originalment shinkosyukyo, i ara shinshukyo, han sorgit.

Articles relacionats

- Prefectura del Japó
- Ciutats del Japó
- Kimono
- Vegetació del Japó
- Origami

Enllaços externs

- [http://home.att.ne.jp/banana/cck/ Centre Català de Kansai]
- als:Japan ja:日本 ko:일본 ms:Jepun simple:Japan th:ประเทศญี่ปุ่น zh-min-nan:Ji̍t-pún

Califòrnia

Califòrnia és un dels estats dels Estats Units d'Amèrica. Està situat a la costa oest, vorejant l'Oceà Pacífic. És l'estat més ric i més poblat dels Estats Units, i el tercer en extensió. El seu sobrenom oficial es "L'estat daurat" (The Golden State), que fa referència a la febre de l'or del segle XIX. La població es concentra sobretot a la part sud de l'estat, especialment a les aglomeracions de San Francisco, Los Angeles i San Diego, a la costa. Moltes de les seves ciutats porten el nom de les missions fundades per l'explorador català Gaspar de Portolà, i el frare mallorquí Júniper Serra; que exploraren aquestes terres a mitjants del segle XVIII en nom de la Corona Espanyola. La seva gran extensió li proporciona una gran varietat geogràfica, comprenent des de zones desèrtiques fins a boscos molt plujosos, i des d'indrets molt inferiors al nivell del mar (Death Valley, -86 m), fins a la muntanya més alta dels EUA fora d'Alaska (Mount Whitney, 4421 m). La riquesa i bellesa naturals d'aquest estat es concentra en coneguts parcs naturals, com son la costa de Big Sur, les Channel Islands, Death Valley, Joshua Tree, Kings Canyon, la zona volcànica de Lassen, Lava Beds, Yosemite, i el Sequoia. Califòrnia té fronteres amb els estats americans d'Arizona i Nevada a l'est, Oregon al nord, i al sud amb l'estat de Baja California de Mèxic.

Enllaços externs

- [http://home.san.rr.com/casalppcc/ Casal dels Països Catalans a Califòrnia]
- [http://casalcalifornia.org Casal dels Catalans de Califòrnia] Categoria:Estats dels Estats Units ja:カリフォルニア州 ko:캘리포니아 주 simple:California th:มลรัฐแคลิฟอร์เนีย

Brasil

El Brasil és una federació d'estats de l'Amèrica del Sud, d'on és el país més gran. Té una extensió de 8 milions i mig de quilòmetres quadrats i una població de més de 180 milions d'habitants. Té fronteres amb la Guaiana Francesa, el Surinam, la Guyana i Veneçuela al nord; amb Colòmbia, el Perú i Bolívia a l'oest; i amb el Paraguai, l'Argentina i l'Uruguai al sud, i limita a l'est amb l'oceà Atlàntic. La meitat nord del país està ocupada per la conca de l'Amazones. Al sud es troba la conca del Riu de la Plata, amb els rius Paraguai, Paranà i Uruguai. El riu més important de la conca atlàntica és el São Francisco. Al centre del país trobem una zona d'altiplans, on destaca el Mato Grosso, i al sud i a l'est les cadenes de muntanyes. La màxima altitud és el Pico da Bandeira (2.890 m). La capital és Brasília, amb més de dos milions d'habitants. Les ciutats més importants són: São Paulo, amb més de deu milions; Rio de Janeiro, amb vora sis milions; Salvador, Belo Horizonte i Fortaleza, sobre els dos milions; i Recife, Curitiba, Belém, Pôrto Alegre, Manaus i Goiânia, amb més d'un milió d'habitants.

Història

El Brasil havia estat habitat per gairebé 6.000 anys per pobles semi-nòmades, abans de l'arribada dels exploradors portuguesos, dirigits per Pedro Álvares Cabral, qui hi van arribar el 1500. Durant els següents tres segles, el territori va ser poblat pels immigrants portuguesos, els quals van explotar els recursos forestals del país, i més tard dels recursos miners. També van desenvolupar l'agricultora de canya de sucre. La feina durant la colònia estava basada en l'esclavatge. Atès que els pobles indígenes eren poc nombrosos, els hisendats van comprar esclaus africans, els quals canviarien la demografia del país. El 1800 la Reina Maria I de Portugal, i el seu fill i regent, el futur Joan VI de Portugal, fugint de la invasió de Napoleó, es van establir al Brasil, amb tota la família reial. Encara que van retornar a Portugal el 1821, aquest període va obrir els ports comercials al Regne Unit, (que havia quedat aïllat per Napoleó) i l'elevació del Brasil a l'estatus de "Regne Unit" amb la corona portuguesa. El príncep-regent Pere I de Brasil i IV de Portugal va declarar-ne la independència el 7 de setembre, 1822, establint l'imperi independent del Brasil. Ja que el tron romandria en mans de la casa dels Bragança, aquesta era més una divisió de l'imperi portuguès que no pas un moviment d'independència com va ocórrer a la resta del continent americà. Encara que era una monarquia, l'Imperi Brasiler va ser una democràcia a l'estil britànic. La intensa immigració europea va crear les bases per a la industrialització i l'esclavatge va ser gradualment abolit. Pere I, va ser succeït per el seu fill Pere II, el qual es va trobar enmig d'una disputa política entre l'exèrcit i el gabinet, per les crisis causades per la guerra amb el Paraguai (fomentada pel Regne Unit) i no va dubtar en sacrificar el seu poder com a monarca per tal d'evitar una guerra civil entre l'exèrcit i la marina. Va renunciar el 15 de novembre, 1889, i la república federal va ser establerta. A finals del segle XIX i segle XX, Brasil va rebre més de 5 milions d'immigrants europeus i japonesos. En aquest període Brasil es va industrialitzar i va colonitzar i desenvolupar els territoris interiors. La democràcia brasilera va ser reemplaçada per dictadures en tres períodes durant el segle XX. L'últim període, de 1964 al 1985 Brasil va ser governat per generals designats per l'exèrcit. El 1985, la democràcia va ser restablerta.

Economia

L'economia de Brasil és la més gran de l'Amèrica del Sud. El Producte Intern Brut (PPP) del Brasil és el més gran de Llatinoamèrica, i la segona Renda Nacional Bruta més gran de la regió, després de Mèxic. L'economia brasilera posseix sectors desenvolupats d'agricultura, mineria, manufactura i de serveis, amb una ràpida expansió als mercats mundials. Les exportacions més importants de Brasil són cafè, soia, minerals de ferro, taronges, avions i ordinadors. Brasil és un membre del Mercosur. Del 2001-03 els salaris reals van caure, i l'economia va créixer només 2,2% anual, ja que el país va absorbir una sèrie de xocs econòmics interns i externs. Però, les polítiques econòmiques dels presidents Cardoso i Lula de Silva van enfortir el sistema financer, evitant el col·lapse financer. De fet, el 2004, Brasil va experimentar un major creixement amb un increment en els salaris reals i una dismunició de la taxa d'atur. La depreciació del real durant el 2001 i el 2002, van provocar un ajustament dramàtic de la compta corrent: el 2003 i el 2004 Brasil va experimentar un superàvit comercial. Els guanys productius, particularment en l'agricultura, també van contribuir a l'increment de les exportacions. Avui dia, el nivell de les exportacions del Brasil és el més gran de Sud-Amèrica. Encara que l'administració econòmica ha estat reeixida, hi ha vulnerabilitats econòmiques, sobretot relacionades amb el deute: la deute interna del govern s'ha estat incrementant constantment des de 1994 a 2003. Millorar la distribució de la riquesa, així com el creixement de la renda individual son els reptes del govern brasiler actual.

Política

La constitució de 1988 dóna ampli poder al govern federal, del qual el president i el vicepresident són elegits junts per vot popular per un període de quatre anys. El president té poders executius extensos i és alhora cap d'estat i cap de govern, i té la facultat de designar al gabinet. La branca legislativa brasilera, està composta per un Congrés Nacional (Congresso Nacional, en portuguès), integrat pel Senat amb 81 seients, i la Cambra de Diputats (Câmara dos Deputados), amb 513 seients.

Geografia Politica

Llistat d'estats que formen la República Federativa del Brasil. portuguès
- Acre (AC)
- Alagoas (AL)
- Amapá (AP)
- Amazonas (AM)
- Bahia (BA)
- Ceará (CE)
- Distrito Federal (DF)
- Espírito Santo (ES)
- Goiás (GO)
- Maranhão (MA)
- Mato Grosso do Sul (MS)
- Mato Grosso (MT)
- Minas Gerais (MG)
- Pará (PA)
- Paraíba (PB)
- Paraná (PR)
- Pernambuco (PE)
- Piauí (PI)
- Rio de Janeiro (RJ)
- Rio Grande do Norte (RN)
- Rio Grande do Sul (RS)
- Rondônia (RO)
- Roraima (RR)
- Santa Catarina (SC)
- São Paulo (SP)
- Sergipe (SE)
- Tocantins (TO)

Demografia i religió

Brasil és el país de parla portuguesa més gran del món, amb una població de 180 milions. Les àrees metropolitanes més importants a Brasil són:
- São Paulo, 22 milions d'habitants
- Rio de Janeiro, 13 milions
- Belo Horizonte, 5,2 milions
- Porto Alegre, 4,1 milions
- Recife, 3,5 milions
- Salvador, 3,2 milions
- Fortaleza, 3,2 milions
- Brasília, 3,0 milions La majoria de la població brasilera, el 55%, és d'ascendència europea, principalment de Portugal, i una minoria d'Itàlia i Alemanya. El 38% són d'origen africà i europeu (pardos), i el 6% és d'origen africà. Els amerindis i la immigració d'origen asiàtic representen l'1% de la població. Prop del 75% de la població és catòlica romana, el 15% són protestants, la major part d'esglésias pentecostals, l'1% són espiritistes i el 0,5% són Testimonis de Jehovà. El 7% diu no tenir cap religió.

Llengües

El portuguès és la llengua oficial del Brasil, però, la majoria de la població entén l'espanyol. En petites comunitats es parlen llengües dels immigrants europeus com el vènet a Rio Grande do Sul. Hi ha al menys 190 llengües ameríndies. L'analfabetisme arriba al 15%.

Enllaços externs

- [http://www.brasil.gov.br Govern del Brasil] (en portuguès)
- [http://www.embratur.gov.br Turisme del Brasil] (en diversos idiomes)
- [http://www.geographicguide.com/brazil.htm Imatges sobre el Brasil] (en anglès) Categoria:Brasil fiu-vro:Brasiilia ja:ブラジル ko:브라질 ms:Brazil simple:Brazil th:ประเทศบราซิล zh-min-nan:Pa-se

Japó

Història

Política

Parlament

La Casa Imperial

Economia

Regions

Demografia

Etnografia

Religió

Articles relacionats

- Prefectura del Japó
- Ciutats del Japó
- Kimono
- Vegetació del Japó
- Origami

Enllaços externs

- [http://home.att.ne.jp/banana/cck/ Centre Català de Kansai]
- als:Japan ja:日本 ko:일본 ms:Jepun simple:Japan th:ประเทศญี่ปุ่น zh-min-nan:Ji̍t-pún

Kanji

Els kanji (漢字) són els caràcters d'origen xinès, de l'època de la dinastia Han, que s'utilitzen a l'escriptura japonesa junt amb els sil·labaris katakana i hiragana. Alguns dels caràcters, anomenats manyōgana (万葉仮名) en honor a la col·lecció de poemes del segle VIII Manyōshū (万葉集), posseeixen només valor fonètic. Altres funcionen com a ideogrames, es dir sustenten el valor conceptual de la paraula i un tercer grup són híbrids entre els dos sistemes anteriors, o sigui, tenen una part de recolzament fonètic i una altra d'aproximació al concepte requerit. L'aparició dels kanji al Japó daten del segle IV; foren introduïts al país a través de Corea i varen començar a ser adoptats pels japonesos per registrar la seva pròpia llengua que, fins llavors, mancava de forma escrita.

Lectura dels kanji

Els kanji tenen dues categories de significats i pronúncies, que es coneixen com "lectures": les lectures on (音読み o on'yomi) i les lectures kun (訓読み o kun'yomi). Les lectures on es deriven de les pronúncies xineses del caràcter, i se solen emprar quan el kanji forma part d'una paraula composta. Les lectures kun s'utilitzen normalment quan el kanji està sol o seguit de hiragana. La major part dels kanji té al menys una lectura on i una lectura kun. Alguns kanji tenen una tercera lectura menys coneguda anomenada lectura nanori, que s'utilitza per a noms de persones. Existeixen excepcions a aquestes regles, ja que molts kanji no tenen lectura kun' i uns pocs no tenen lectura on. Alguns utilitzen la lectura kun, i no la lectura on, per formar paraules compostes. Si els kanji no estan acompanyats de hiragana, se solen llegir de dos en dos i amb la lectura on. La paraula "kanji" (漢字) n'és un perfecte exemple, i la seva pronúncia prové de la paraula xinesa "hanzi".
Kanji i furigana
Els kanji ocasionalment van acompanyats per furigana, que són caràcters hiragana escrits al costat dels kanji, per facilitar-ne la lectura. S'utilitza el furigana sobre tot en llibres per a nens i en els manga (còmics japonesos) per afavorir l'aprenentatge dels caràcters. També s'utilitza el furigana per a caràcters kanji que no estan inclosos al llistat dels 1945 kanji més utilitzats (Jōyō kanji). Categoria:Escriptura japonesa ja:日本における漢字

Segle V

Esdeveniments:

- 476 - Caiguda de l'Imperi Romà d'occident després d'anys de decadència i d'invasions dels bàrbars. Inici de l'Edat Mitjana
- Auge dels pobles germànics

Personatges importants

- Hipatia d'Alexandria
- Atila, rei dels huns

Invents, descobriments, introduccions

- Perfeccionament de l'arada
- Invenció de l'estrep, que permet dominar millor el cavall Vegeu la Taula anual del segle V ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle V ja:5世紀 ko:5세기 simple:5th century th:คริสต์ศตวรรษที่ 5

A

A és la primera lletra de l'alfabet català i de la majoria dels llatins. Té el seu origen en l'alfabet llatí. En català es pronuncia com a /a/ menys en els dialectes orientals on en posició àtona es pronuncia com a vocal neutra /ə/ (excepte a l'Alguer). Quan es troba en posició tònica i compleix les regles d'accentuació s'escriu de les formes À, à.alfabet català
- Bioquímica: Abreviatura de l'Adenina i de l'Alanina
- Electrònica: Abreviatura de l'Amper.
- Física: Abreviatura habitual de l'àrea.
- Unitat de longitud: En majúscula i amb un cercle al damunt (Å) és el símbol de l'àngstrom.
- Matemàtiques i lògica: La A invertida (∀) és el quantificador universal.
- Música: Per als anglesos i els alemanys simbolitza la nota musical la. En aquest sentit és molt poc utilitzat pels catalanoparlants.
- Preposició: Introduint un complement de lloc, expressa relacions que denoten la direcció del moviment. També indica lloc puntual en repòs: M'he fet mal a la mà. M'he trobat un gos al carrer. S'usa davant de topònims quan no van precedits per l'article determinat: Xavier viu a Alacant. Tanmateix es prefereix en davant de locatius precedits per un indeterminat o indefinit: He sentit això en una conferència. Podeu seure en aquella cadira.
- SI: en minúscula símbol de l'atto. Categoria:Alfabet llatí als:A ja:A ko:A simple:A

I

La I és la novena lletra de l'alfabet català i tercera de les vocals. Serveix per representar la més tancada i palatal de les vocals. Si està al costat d'un altra vocal pot representar el so de semi-vocal. La i representa dues variacions ortogràfiques diferents. Una és la de í Í que únicament serveix per al so vocàlic (mai el semivocàlic) i que se'n fa ús quan així ho indiquen les normes d'accentuació (pastís, camí) L'altra variació és la dièresi Ï ï de la qual se'n fa ús en cas de separar dues vocals que segons les normes ortogràfiques i d'accentuació haurien d'anar juntes (veïna). En català prenormatiu aquesta situació se solia resoldre amb una hac intercalada (vehina). En aquest cas, la variant en majúscula Ï només pot ser utilitzada si hi està tota la paraula ja que no hi ha cap paraula que comenci per aquest símbol. hac Amb la lletra ge serveix per formar el dígraf ig que després d'una vocal plena serveix per indicar el so palatal africat (maig, roig). Amb la lletra ics serveix per formar el dígraf ix que després d'una vocal plena representa el so palatal fricatiu de fluix, caixa (ja que sense la i expressaria la combinació /ks/ de flux)
- Lingüística: Conjugació que enllaça dos termes que, dins una proposició o grup de mots, fan idèntica funció i expressa l'addició d'allò que denota el segon a allò que denota el primer, o bé enllaça dues proposicions que expressen fets simultanis o successius (el segon essent sovint una conseqüència del primer, o a vegades estant-hi en oposició o esdevenint-se malgrat seu).
- Bioquímica: símbol de l'isoleucina.
- Matemàtiques: Símbol que representa el nombre imaginari de valor arrel quadrada de -1. En nombres romans té el valor de 1. Si se'n col·loquen dos seguits (II) de 2 i tres seguits (III) de 3. A la dreta d'un altre número li suma 1 valor i a l'esquerra li'n resta.
- Química: I és el símbol de l'element químic Iode Categoria:Alfabet llatí ja:I simple:I

U

L' U és la vint-i-unena lletra de l'alfabet català i cinquena de les vocals. El seu nom és u. Representa el so de la vocal posterior més tancada /u/ (ruc, pallús) o la semivocal /w/ (babau). En cas de complir les normés ortogràfiques d'acentuació s'escriurà sempre amb accent tancat Ú. També es pot escriure amb dièresi (ü) per dos motius diferents:
- Per marcar que és hiat en caos en què la normativa no permet accentuar per diferenciar-ho: diürn, taüd.
- Per provocar la pronuncia de la lletra ü en els dígraf gue /ge/ , gui /gi/, de manera que soni la u: pingüí /pingwí/, Dialectalment i en l'escriptura antiga era utilitzat a València en lloc de la conjunció o i en el català oriental en lloc del pronom feble ho. L'origen d'aquesta lletra es troba en la majúscula de la ve baixa que a l'edat mitjana es va diferenciar com a una lletra diferent per distingir-ne els dos sons.
- Bioquímica: en majúscula és el símbol de l'Uracil.
- Química: en majúscula és el símbol de l'element químic Urani
- Matemàtiques: nom del número 1. Símbol de la interjecció. Categoria:Alfabet llatí als:U ja:U simple:U

O

La O és la quinzena lletra de l'alfabet català i quarta de les vocals. El seu nom és o. Quan les normes d'accentuació ho marquin se'ls ha de posar accents que seran tancats Ó ó o oberts Ò ò depenent de quina en sigui la pronuncia. En català oriental -menys en el mallorquí (excepte a Sóller) - es pronuncia /u/ quan es troba en posició àtona. En Rosellonès pot arribar-se a tancar fins al punt que sona com a una u (Canigú).u Prové de la lletra grega Omikron (Ο, ο) que passa primer a l'alfabet etrusc i després al Llatí com a O entesa com la vocal /o/. És una conjunció dubitativa, que constitueix la proposició connectiva de disjunció. (Sovint seguida de l'adverbi bé) Expressa una alternativa. (Sovint reforçada amb sia) Denota equivalència. En l'escriptura antiga equivalia al pronom ho.
- Química: O és el símbol de l'element químic oxigen
- Astronomia, i Cosmologia: Classe espectral de determinats estels massius. Categoria:Alfabet llatí ja:O ko:O simple:O

K

La K és l'onzena lletra de l'alfabet català i la vuitena de les consonants. El seu so és velar oclusiu sord /k/ (igual que la c i la q en cadira o penques). En l'alfabet català tan sols és utilitzat per paraules d'origen estranger, sobretot mots anglesos, alemanys i romanitzacions d'altres llengües. Antigament ja els romans la feien servir només per paraules d'origen grec i en l'edat mitjana per senyalar abreviatures d'aquesta mateixa llengua.alfabet català
- Bioquímica: en majúscula és el símbol de la lisina.
- Física: en majúscula és el símbol de kelvin.
- Química: en majúscula símbol de l'element químic potassi.
- SI: en minúscula, és el símbol de kilo. (kg per quilogram, km per quilòmetre). Categoria:Alfabet llatí ja:K ko:K simple:K

X

La X és la vint-i-quatrena lletra de l'alfabet català i dinovena de les consonants. El seu nom és ics o xeix depenent de la seva sonoritat o funció. Pot adquirir sons molt diversos. Entre vocals pot tenir so /gz/ (dialectalment /dz/) o /ks/. Abans de consonant -sobretot en el cas de t- pot agafar el valor /s/. A començaments de mot o després de consonant pren el valor palatal fricatiu (i africat en els parlars apitxats). Per prendre el so palatal africat es pot convinar amb la t per fer dígraf tx. Per prendre el so palatal fricatiu entre vocals i a final de mot pot formar el dígraf ix amb la i.
- Àlgebra: Símbol habitual de l'incògnita.
- Biologia: Cromosoma sexual dels mamífers que es troba un cop en els mascles i dos en les femelles.
- Tipus de radiació.
- Matemàtiques: En nombres romans pren el valor de 10.
- En anglès és el símbol utilitzat en cartes i còmics per representar els petons. Categoria:Alfabet llatí als:X ja:X simple:X

N

La N és la catorzena lletra de l'alfabet català i onzena de les consonants. El seu nom és ena. Representa el so nasal d'articulació alveolar en posició inicial (nap) o intervocàlica (cana), i dental, labiodental, alveolar, palatal (enllestir), o velar (cinc) depenent del punt d'articulació de la següent consonant a la qual assimila. Juntament amb la i grega froma el dígraf que és anomenat enya. Probablement prové de la letra Nûn de l'alfabet semític que representaria una serp i on ja tindria el valor de /n/ que heredaria el Grec, l'Etrusc i finalment el Llatí.
- Bioquímica: en majúscula símbol de l'aspargina.
- Física: en minúscula símbol de la variable del nombre de mols.
- Química: en majúscula símbol de l'element químic nitrogen.
- SI: en minúscula símbol de nano. En majúscula també és el simbol de la unitat derivada del SI anomenada Newton. Categoria:Alfabet llatí ja:N simple:N

H

L' H és la vuitena lletra de l'alfabet català i sisena de les consonants. Només es conserva per tradició literària ja que sona muda. El seu nom és hac. avui dia només s'utilitza per paraules estrangeres amb el so /h/ innexistent en català i que segueix mut en la nostra llengua (com en hamster) on en paraules d'origen llatí que perderen el so però no la grafia. Antigament també era utilitzada per separar hiats trahidor i per maracr el so de /k/ a final de mot (Vich, bosch) fins i tot en els seus derivats (Jochs florals) consonants
- Bioquímica: en majúscula símbol de la histidina.
- Física: en minúscula se sol fer servir per representar les alçades en les equacions.
- Química: en majúscula, símbol químic de l'Hidrogen.
- SI: en minúscula, símbol d'hecto. Categoria:Alfabet llatí als:H ja:H simple:H

F

L' F és la sisena lletra de l'alfabet català i cinquena de les consonants. Representa el so labiodental fricatiu sord /f/. Rarament representa el so labial sonor /v/quan va seguida d'una consonant sonora (Golf de roses, Bolígraf blau, Afganistan...) consonants Aquesta lletra prové de l'alfabet llatí per bé que evoluciona de l'etrusc els quals la van prendre de la lletra grega digamma la qual va desparéixer d'entre ells quan també va desapréixer el so /w/ que representava. L'origen anterior és una lletra semítica anomenada wâw.
- Bioquímica: en majúscula símbol de la fenilalanina.
- Música: en el sistema musical anglogermànic representa el fa. D'aquesta lletra evoluciona gràficament el símbol de la clau de fa.
- Química: en majúscula, símbol que repsenta l'element químic fluor.
- SI: en majúscula, símbol de femto. També, en majúscula, és el símbol del farad. Categoria:Alfabet llatí als:F ja:F ko:F simple:F

Y

La Y és la vint-i-cinquena lletra de alfabet català i vintena de les consonants. En seu nom és i grega. En català només s'utilitza per representar el dígraf ny que representa un so nasal palatal i en pocs estrangerismes com en yacht. En català antic també havia servir per substituir la lletra i en moltes posicions com quan per exemple fa de conjunció. Amb la lletra ela feia el dígraf ly equivalent a l' ella actual.
- Biologia: Cromosoma sexual dels mamífers que determina el sexe masculí i que només es troba en els mascles.
- Bioquímica: en majúscula símbol de la tirosina.
- Química: en majúscula símbol de l'element químic Itri.
- SI: en majúscula símbol de yotta i en minúscula símbol de yocto. Categoria:Alfabet llatí als:Y ja:Y simple:Y

R

La R és la divuitena lletra de l'alfabet català i catorzena de les consonants. El seu nom és erra. Es pronuncia alveolar vibrant múltiple a començament de mot o deprés de consonant fricativa i es pronuncia alveolar vibrant senzilla entre vocals o després de consonant oclusiva. Si es vol que soni multíple entre vocals cal usar el dígraf rr. A excepció del valencià en la resta de dialectes és molt comú que no es pronunciï quan es troba a final de mot (berena
- , carre
- ). Això és molt significatiu en els infinitius (canta
- , córre
- , dormi
- ) en els que només se sensibilitza la erra en cas d'haver-hi un pronom feble després (anar-hi, fer-ho, mirar-los). En el Balear arriba a desaparéixer fins i tot en monosíl·labs (o
- , co
- , ma
- ).ma
- Evoluciona de la lletra grega Rho (Ρ, ρ) a través de l'etrusc la qual evoluciona alhora del símbol semític per cap (Rêš).
- Bioquímica: en majúscula és el símbol de l'Arginina.
- Electrònica: símbol de la resistència.
- Geometria: símbol del radi.
- Matemàtiques: símbol dels nombres reals.
- Química orgànica: símbol del radical d'una cadena. Categoria:Alfabet llatí ja:R simple:R

G

La G és la setena lletra de l'alfabet català i cinquena de les consonants. Rep el nom de ge. Valor fonològic: :Representa el fonema oclusiu velar sonor /g/ davant les lletres a (gas), o (gos), u (agut, l (gla) i r (gra). Representa el fonema prepalatal fricatiu sonor davant les lletres e (gerro) i i (ginesta). Per convenció ortogràfica, hom recorre al dígraf gu per a representar el fonema oclusiu velar sonor davant de e (guerra) i i (guineu). També hom recorre al dígraf gü amb dièresi a la ü, per a representar el fonema oclusiu velar sonor /g/ quan va seguit del fonema wau seguit alhora de e o de i (és a dir, /gwe/ (aigües), /gwi/ (pingüí). Excepcionalment, en els mots desig, mig i trepig la lletra g representa el fonema prepalatal africat. Precedit de la lletra i serveix per a formar el dígraf ig, que després de les vocals a, e, o, u també representa el fonema prepalatal africat a final de mot (maig, veig, roig, fuig); amb el mateix valor fonològic, també podem trobar aquest dígraf enmig del mot, en posició de tancament de síl·laba, en alguns mots compostos (com Puigcerdà, Puig-reig, etc.). Puig-reig
- Física: en minúscula, símbol de l'acceleració de la gravetat a la Terra a nivell de la mar (aprox. 9'8 m/s²).
- Bioquímica: en majúscula, és el símbol de la guanina i de la glicina.
- Mecànica quàntica: en majúscula, en el sistema d'unitats absolutes de Planck, és la constant gravitacional.
- SI: en majúscula, símbol de giga. Categoria:Alfabet llatí als:G ja:G simple:G

J

La J és la desena lletra de l'alfabet català i setena de les consonants. El seu nom és jota. Té un so prepalatal fricatiu sonor (3) entre vocals i a inici de mot eb els dialectes central i balear. Té un so prepalatal africat sonor en el català nord occidental i el valencià no apitxat(d3) mentre que l'apitxat és prepalatal africat sord (tx). És una lletra que en un principi va desenvolupar-se de la lletra i per representar el so semivocàlic i que va acabar representant un so diferent. Per això és innexistent en l'alfabet llatí. alfabet llatí Juntament amb la lletra t fa el dígraf (tj)
- Física: en minúscula símbol del joule. Categoria:Alfabet llatí ja:J ko:J simple:J

D

La D és la quarta lletra de l'alfabet català i tercera de les consonants. El seu nom és de. Representa el so /d/ en la majoria de casos. El so /δ/ entre vocals i el so /t/ a final de sil·laba sempre i quan no segueixi una altre consonant sonora. consonants
- Bioquímica: en majúscula símbol de l'àcid aspàrtic.
- Matemàtiques: en majúscula era utilitzada pels romans per referir-se al número cinc-cents.
- Música: en l'escala anglogermànica correpon a la nota re.
- Química: en majúscula símbol del Deuteri.
- SI: en minúscula símbol de deci. Categoria:Alfabet llatí als:D ja:D ko:D simple:D

P

La P és la setzena lletra de l'alfabet català i tretzena de les consonants. El seu nom és pe. Representa el so oclusiu bilabial sord. Davant de l i després de síl·laba tònica es dobla a bona part del somini lingüístic (ample). És muda quan va després d'una m que formi part de la mateixa síl·laba (redempció). Molts cops s'utilitza com a abreviatura de la preposició per.m
- Bioquímica: en majúscula és el símbol de la prolina.
- Química: en majúscula és el símbol de l'element químic fòsfor.
- SI: en majúscula, símbol de peta i en minúscula de pico. Categoria:Alfabet llatí ja:P simple:P

Kanji

Lectura dels kanji

Hiragana

L'hiragana (平仮名; ひらがな) és un dels dos sil·labaris emprats a l'escriptura japonesa junt amb el katakana. També se sol utilitzar l' hiragana per referir-se a qualsevol dels caràcters del sil·labari. Aquests caràcters, i contràriament als kanji, no tenen cap valor conceptual, sinó únicament fonètic. El sil·labari hiragana consta de 46 caràcters que representen síl·labes formades per una consonant i una vocal, o bé una única vocal. L'única consonant que pot anar sola és la 'n'. L'hiragana s'empra a l'escriptura de paraules japoneses, partícules i desinències verbals; en contrast amb el katakana que s'utilitza per a paraules estrangeres i onomatopeies. És per això que l'hiragana és el primer sil·labari que aprenen els nens nipons. A mesura que aprenen els kanji, els estudiants van reemplaçant els caràcters sil·làbics en favor dels caràcters xinesos.

Caràcters hiragana bàsics

A I U E O _ あ (a) い (i) う (u) え (e) お (o) K か (ka) き (ki) く (ku) け (ke) こ (ko) S さ (sa) し (xi) す (su) せ (se) そ (so) T た (ta) ち (txi) つ (tsu) て (te) と (to) N な (na) に (ni) ぬ (nu) ね (ne) の (no) H は (ha) ひ (hi) ふ (fu) へ (he) ほ (ho) M ま (ma) み (mi) む (mu) め (me) も (mo) Y や (ya) ゆ (yu) よ (yo) R ら (ra) り (ri) る (ru) れ (re) ろ (ro) W わ (wa) を (wo / o) N ん (n) Anteriorment existien un altres dos caràcters hiragana: ゐ (wi) ゑ (we) Tanmateix, han caigut en desús i ja no s'utilitzen. [NOTA SOBRE LA PRONUNCIACIÓ: Les vocals es pronuncien com en castellà. Quant a les consonants, la 'h' es pronuncia como en anglès. La 'r' és sempre suau, com la 'r' de 'mira', ¡però NO la 'rr' de 'mirra'. La 'w' es pronuncia com la 'u' de 'quadre'.]

Formació de nous sons mitjançant nigori

Existeix un accent diacrític en japonès anomenat nigori, i serveix per formar consonants sonores o impures (cas de la G, Z, D y B) o la mig impura P. En el primer cas, el de les consonants sonores, s'empra el dakuten (゛) (濁点), que es representa amb dues traces diagonals curtes a la part superior dreta del caràcter. Per formar el so P, s'utilitza el handakuten (半濁点) (゜), que té forma de cercle i s'utilitza també en la part superior dreta del caràcter. G が (ga) ぎ (gi) ぐ (gu) げ (ge) ご (go) Z ざ (za) じ (ji) ず (zu) ぜ (ze) ぞ (zo) D だ (da) ぢ (ji) づ (zu) で (de) ど (do) B ば (ba) び (bi) ぶ (bu) べ (be) ぼ (bo) P ぱ (pa) ぴ (pi) ぷ (pu) ぺ (pe) ぽ (po)

Diftongs

Per una altra part, quan una síl·laba s'uneix amb ya, yu, yo, es poden formar diftongs. En aquest cas el segon kana (ya, yu o yo) s'escriurà més petit del que és habitual. YA YU YO K きゃ (kya) きゅ (kyu) きょ (kyo) S しゃ (sha) しゅ (shu) しょ (sho) T ちゃ (cha) ちゅ (chu) ちょ (cho) N にゃ (nya) にゅ (nyu) にょ (nyo) H ひゃ (hya) ひゅ (hyu) ひょ (hyo) M みゃ (mya) みゅ (myu) みょ (myo) R りゃ (rya) りゅ (ryu) りょ (ryo) G ぎゃ (gya) ぎゅ (gyu) ぎょ (gyo) J じゃ (ja) じゅ (ju) じょ (jo) B びゃ (bya) びゅ (byu) びょ (byo) P ぴゃ (pya) ぴゅ (pyu) ぴょ (pyo) [La pronunciació d'aquesta y és com la de la i a novio en castellà (byo) o quiosc (kyo). Un altre exemple és la u en algunes paraules angleses en què sona com yu: huge (hyu)]

Consonants dobles o geminades

Les consonants dobles es formen escrivint un 'tsu' petit (っ) davant de la consonant en qüestió. Només es doblen les consonants k, s, t, p.
Exemples: よっか (yokka, dia 4 del mes), ざっし (zasshi, revista), だった (datta, passat del verb ser), にっぽん (nippon, Japó). La pronunciació és: yok-ka, zas-shi, dat-ta, nip-pon, és dir, la consonant sona dues vegades.
Quant a les consonants nasals ('m', 'n'), es doblen escrivint ん davant. Exemples: おんな (onna, dona), うんめい (unmei, destí).
De la mateixa manera que en castellà, la 'n' ん es pronuncia 'm' davant de 'p' o 'b'. Exemples: せんぱい (senpai, fórmula de respecte a la gent gran), こんばん (konban, aquesta tarda).

Vocals llargues

Finalment, existeixen vocals llargues, que es formen de la següent manera:
- (Síl·laba en -a) + a: おかあさん (okaasan = mare)
- (Síl·laba en -i) + i: おにいさん (oniisan = germà gran)
- (Síl·laba en -u) + u: じゅう (juu = deu)
- (Síl·laba en -e) + e: おねえさん (oneesan = germana gran)
- (Síl·laba en -e) + i: せんせい (sensei = professor, mestre)
- (Síl·laba en -o) + o: おおきい (ookii = gran)
- (Síl·laba en -o) + u: おうじ (ouji = príncep)

Observacions

- La 'n' (ん) es considera una síl·laba, i els dos kana 'ji' (じ i ぢ) tenen la mateixa pronunciació, de la mateixa manera que els dos kana 'zu' (ず i づ). Així, hi ha un total de 112 síl·labes en japonès, de les quals 44 són pures, 25 impures i 33 diftongs.
- La 'o' llarga es pot escriure 'oo' (おお) o bé 'ou' (おう), i la 'e' llarga es pot escriure 'ee' (ええ) o bé 'ei' (えい).

Vegeu també

- Kana Categoria:Sil·labaris Categoria:Escriptura japonesa ja:平仮名 ko:히라가나 ms:Hiragana th:ฮิระงะนะ

GNU Guile

Catégorie:GNU Catégorie:Langage de programmation Catégorie:Logiciel libre Guile est un interpréteur pour le langage de programmation Scheme, accessible comme une bibliothèque qui peut être incorporée dans les programmes. Utiliser Guile dans une application permet aux programmeurs d'écrire des plugins et aux utilisateurs d'avoir une application correspondant mieux à leurs besoins.

Lien Interne

- GNU

Lien externe

- [http://www.gnu.org/software/guile/guile.html Site officiel]

Zam�wienia publiczne tablice �mieszne filmy konsultant slubny sylwester na s�owacji

:: RELATED NEWS ::

Savignano sul Rubicone
Savignano sul Rubicone to miejscowość i gmina we Włoszech, w regionie Emilia-Romania, w prowincji Modena. Wg danych na rok 2004 gminę zamieszkuje 14 890 osób, 647,4 os./km². Źródło danych: [http://www.istat.it Istituto Nazionale di Statistica] Kategoria:Miejscowości Włoch

Savigno
Savigno to miejscowość i gmina we Włoszech, w regionie Emilia-Romania, w prowincji Bolonia. Wg danych na rok 2004 gminę zamieszkuje 2 556 osób, 47,3 os./km². Źródło danych: [http://www.istat.it Istituto Nazionale di Statistica] Kategoria:Miejscowości Włoch Kategoria:Prow

Savignone
Savignone to miejscowość i gmina we Włoszech, w regionie Liguria, w prowincji Genua. Wg danych na rok 2004 gminę zamieszkują 3 122 osoby, 148,7 os./km². Źródło danych: [http://www.istat.it Istituto Nazionale di Statistica] Kategoria:Miejscowości Włoch Kategoria:Prowincja Genua

Saviore dell'Adamello
Saviore dell'Adamello to miejscowość i gmina we Włoszech, w regionie Lombardia, w prowincji Brescia. Wg danych na rok 2004 gminę zamieszkuje 1 159 osób, 14,1 os./km². Źródło danych: [http://www.istat.it Istituto Nazionale di Statistica] Kategoria:Miejscowości Włoch Kategoria:

Savoca
Savoca to miejscowość i gmina we Włoszech, w regionie Sycylia, w prowincji Mesyna. Wg danych na rok 2004 gminę zamieszkuje 1 675 osób, 209,4 os./km². Źródło danych: [http://www.istat.it Istituto Nazionale di Statistica] Kategoria:Miejscowości Włoch Kategoria:Prowincja Mesyna

Savogna