:: wikimiki.org ::

Jocs Olímpics

Jocs Olímpics

] Els Jocs Olímpics són un esdeveniment esportiu internacional celebrat durant els darrers quinze dies d'un període de quatre anys anomenat Olimpíada. Iniciats originalment a l’antiga Grècia, van ésser recuperats pel baró de Coubertin a la fi del segle XIX. Actualment se celebren els Jocs Olímpics d’estiu cada quatre anys en els anys múltiples de quatre, i els Jocs Olímpics d’hivern també cada quatre anys, en els altres anys parells.

Jocs Olímpics de l'antigor

A Olímpia s'hi van arribar a celebrar 293 aC Jocs Olímpics, fins que amb la conquesta de Grècia pels romans, l'emperador romà Teodosi els va abolir l'any 393 d.C. Com a excusa va dir que eren pagans (és a dir, que no creien en el mateix que creia la religió cristiana).

Jocs Olímpics de l'era moderna

Jocs Olímpics d'estiu

Jocs Olímpics d'hivern

Esports olímpics

Les modalitats esportives presents als Jocs Olímpics han variat al llarg de les diferents edicions. Actualment, alguns esports es consideren fixos a tots els Jocs Olímpics, i altres modalitats es consideren de demostració. Aquestes varien d'uns Jocs a uns altres i són proposades pel Comitè Organitzador amb l'aprovació del Comitè Internacional Olímpic.
- Atletisme
- Bàsquet
- Equitació
- Esgrima
- Futbol
- Gimnàstica
- Hoquei sobre patins -esport de demostració als Jocs Olímpics d'estiu 1992-
- Judo
- Natació
- Piragüisme
- Tae-kwondo
- Vela
- Waterpolo

Jocs paralímpics

- L'any 1948, com a precedent dels jocs paralímpics, Sir Ludwig Guttmann va organitzar a Anglaterra una competició esportiva amb ex-combatentes de la Segona Guerra mundial que havien patit lesions en la columna vertebral.
- El 1960 coincidint amb els Jocs Olímpics de Roma, ja es va organitzar oficialment i amb el nom de paralímpics aquesta competició esportiva.
- El 1976, a Suècia, es van fer els primers Jocs Paralímpics d'hivern.
- Actualment aquests jocs es divideixen en 6 grups segons la discapacitat que presenten els participants.
- La participació, en els Jocs Paralímpics d'estiu ha passat de 400 atletes de 23 països a Roma l'any 1960 a 3.806 participants de 136 seleccions a Atenes el 2004.
- El 2006 la ciutat de Torí (Torino) serà la seu del Paralímpics d'hivern
- El 2008 es celebraran a Beijing, Xina els corresponents a l'estiu.

Símbols olímpics

Els Anells Olímpics són el símbol més representatiu dels Jocs Olímpics, la bandera olímpica consisteix en els Anells Olímpics sobre un fons blanc.(Per més informació veure Anells Olímpics) La música més representativa dels jocs és Olympic Fanfare and Theme de John Williams. Els Kotinos és una corona feta amb una branca de color verd oliva que es posava als campions olímpics, als Jocs Olímpics d'estiu de 2004 a Atenes, Grècia, es va tornar a utilitzar. Com a lema es considera "Citius, Altius, Fortius", traduit del llatí "més ràpid, més alt, més fort". Tanmateix, a cada edició dels Jocs Olímpics es dissenya un símbol o personatge que representarà aquells jocs.

Vegeu també

Anells Olímpics categoria:Jocs Olímpics ja:近代オリンピック ko:올림픽 ms:Sukan Olimpik th:กีฬาโอลิมปิก zh-min-nan:Olympia Ūn-tōng-hoē

Antiga Grècia

Antiga Grècia, Grècia Clàssica o Civilització Hel·lènica és el conjunt de territoris i colònies de cultura i llengua gregues de l'antiguitat i, per extensió, de la seua cultura. L'Antiga Grècia és la base de la cultura occidental, sobre la que ha influit i segueix influint sempre ja sigui indirectament (a través de la cultura romana) o directament (sobretot a partir del Renaixement). L'antiga Grècia no ocupava només el territori de la Grècia moderna, sinó també:
- altres àrees poblades pels grecs en l'antiguitat: Xipre, la costa Egea de Turquia (aleshores coneguda per Àsia Menor), la Magna Grècia (Sicília i el sud de la Península Itàlica).
- assentaments i colònies en les actuals Albània, Bulgària, Egipte, Sud de França, Líbia, costa mediterrània de la Península Ibèrica i Ucraïna.
- l'Imperi Persa després de les conquestes d'Alexandre el Gran.

Història

No hi ha un acord universal sobre el principi i la fi de l'Antiga Grècia: generalment, l'ús comú es refereix al període abans de l'Imperi Romà, però de vegades els historiadors fan servir altres perioditzacions. Respecte al principi, alguns autors inclouen a l'Antiga Grècia les civilitzacions Minoica i Micènica (entre vora 1600 aC i 1100 aC). Altres consideren que aquestes civilitzacions eren tan diferents de la cultura clàssica grega posterior, que s'han de considerar diferents, i fan començar l'Antiga Grècia vora el 1000 aC o després, amb els Jocs Olímpics del 776 aC (els primers dels que es té constància històrica). Sobre la fi de l'Antiga Grècia, molts autors consideren el període fins a la mort d'Alexandre Magne (el 323 aC) com a l'Antiga Grècia pròpiament dita, mentre que posteriorment, especialment amb la influència romana, ja parlen d'un període "Hel·lenístic" independent. Sovint es divideix la història de l'Antiga Grècia en els tres períodes següents: #Període Arcaic (des de la fundació dels primers estats grecs). Al principi hi ha l'edat heroica que coneixem per la mitologia grega, després un període del qual en sabem molt poc i finalment l'època pròpiament històrica. #Període Clàssic (des de les Guerres Mèdiques). Hi destaquen les Guerres Mèdiques, la Guerra del Peloponès i les Guerres Macedòniques (dirigides primer per Filip II de Macedònia i després pel seu fill Alexandre el Gran). #Període Hel·lenístic (des de la mort d'Alexandre el Gran fins a la conquesta de Grècia per part de Roma).

Economia

A diferència de les grans civilitzacions orientals, de caràcter essencialment continental i agrícola, la civilització grega va ser bàsicament marítima i comercial. La geografia de Grècia hi va jugar un paper fonamental, ja que el relleu accidentat dificultava els conreus. Agricultura: Malgrat aquestes dificultats, durant l'època clàssica, l'agricultura grega es va adaptar al relleu existent, i a les valls, on l'aigua era més abundant, s'hi conreava blat i hortalisses, mentre que a les terres dels pendents de les muntanyes s'hi cultivaven la vinya i l'olivera, de la qual s'obtenia oli, un producte fàcilment comerciable. També s'hi plantaven figueres. Ramaderia: Entre les oliveres i aprofitant les pastures de muntanya hi havia ramats de cabres i ovelles. Comerç: La Grècia del segle VIII aC. era una societat eminentment rural, on la principal riquesa era la propietat de la terra, però a partir de l'any 700 aC. Grècia començà una colonització bàsicament comercial al llarg de la Mediterrània.

Bibliografia

- Heròdot, Històries
- Tucídides, Història de la guerra del Peloponès

Vegeu també

- Història de Grècia antiga: Alexandre el Gran
- Art grec:
- Arquitectura grega
- Escultura grega
- Ceràmica grega
- Poesia grega: Homer, Píndar, Sòfocles, Aristòfanes
- Mitologia grega
- Filosofia grega: Sòcrates, Plató, Aristòtil
- Ciència grega: Hipòcrates
- Grècia moderna Categoria:Antiga Grècia Categoria:Història ja:古代ギリシャ

Segle XIX

Esdeveniments:

- 1806 - Dissolució oficial del Sacre Imperi Romano-Germànic
- 1815 - Congrés de Viena, redefinició del mapa d'Europa
- 1830 - França ocupa Algèria
- 1834 - Desaparició de la Inquisició a Espanya
- 1848 - Publicació del manifest comunista de Karl Marx
- 1885 - Pesentació del Memorial de greuges

Personatges importants

- Karl Marx
- Baudelaire
- Charles Darwin

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XIX ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XIX als:19. Jahrhundert ja:19世紀 ko:19세기 simple:19th century th:คริสต์ศตวรรษที่ 19 zh-min-nan:19 sè-kí

293 aC

Esdeveniments:

:MÓN
- Es cel·lebren els primers Jocs Olímpics a Olímpia.

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle III aC ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle III aC

Gràcia

Gràcia és un dels barri més populars i actius de la ciutat de Barcelona. També és el nom del districte municipal que abasta a més a més de la pròpia Gràcia els barris de Vallcarca, la Salut i el Camp d'en Grassot. L'ex-vila de Gràcia va ser un municipi independent fins a l'any 1897 en que quedà annexionada a Barcelona. El seu monument més identificatiu és el la torre del rellotge que s'alça al bell mig de la plaça Rius i Taulet, on hi ha l'antic ajuntament, avui seu del districte.

Història breu de Gràcia

De la construcció dels Josepets a la primera independència.

Tothom situa el principi de la Vila de Gràcia amb l'establiment, el 17 de gener de 1626, del noviciat dels carmelites descalços al convent de Nostra Senyora de Gràcia, que va rebre el nom de Els Josepets, a causa dels seus ocupants. Aquest convent va ser construït gràcies al generós donatiu de Josep Dalmau, conseller de la ciutat de Barcelona, i de la seva esposa, Lucrècia Balcells, que va passar pel dolor de perdre els seus set fills. A l'entorn del convent van anar sorgint-hi una sèrie de masies, la més important de les quals era Ca n'Alegre (1688). No obstant, dos segles enrera, al segle XV, es va establir l'ordre dels franciscans, al convent de Jesús, i el segle XVI es va construir el monestir del Montcalvari, pertanyent als Caputxins Vells, que va ésser destruït el 1714. A començament del segle XVIII a la vila hi havia un total d'onze propietaris amb les seves respectives famílies, Unes dècades després d'economia bàsicament agrària va començar a diversificar-se; llavors van sorgir els primers artesans i menestrals. Segons ho consigna un document de 1767, el territori rep ja el nom de Gràcia. Durant el segle XVIII, Gràcia consolidà la que seria la seva estructura social durant molts anys, entre zona rural i zona d'estiueg dels burgesos barcelonins. Prova d'això és la gran quantitat de torres i segones residències pertanyents a famílies adinerades A finals del segle XVIII i principis del segle XIX, la zona que avui anomenem Gràcia era poc poblada, els tres nuclis més importants eren els que havien crescut al voltant dels convents de la zona: el de Jesús (a l'inici del Carrer Gran), el del convent dels Josepets (la zona de l'actual Pça. Lesseps), i el dels Caputxins Vells (situat per la zona on actualment hi ha el Mercat de l'Abaceria Central). Documentació de l'època demostra que, almenys dos d'aquests nuclis no s'avenien gaire (el de Jesús i el de Josepets), i fins i tot apareix en un d'aquests documents un alcalde del "Barri del carrer Jesús": Josep Fatjó.

Les tres independències.

El 4 de març de 1821, gràcies a la Constitució de Cadis, que autoritzava aquells nuclis de més d'un miler d'habitants a constituir-se en municipi, Gràcia va obtenir la seva primera independència municipal, de la qual en va ser alcalde en Josep Tuset. Però aquesta independència durà ben poc: l'abril del 1823, l'absolutisme obligà a tornar a posar tot tal com estava abans del 1 de març del 1820, i el 30 de gener del 1824, Gràcia perdia el seu primer ajuntament. El 1828, però, per tal de tornar a aconseguir la independència municipal, els graciencs insten els monarques Ferran i Amàlia la segregació de Gràcia, amb la condició de que se li canviaría el nom pel de "Villa de San Fernando y Santa Amalia". Després de dos anys, el 1830, es va concedir, i de nou Gràcia podria tenir ajuntament propi, encara que fos perdent el seu nom, i aconseguia el títol de Vila. Però problemes polítics van fer que mai es pogués constituir l'ajuntament de nou, quedant tot en no res. Va ser aleshores, quan el 13 d'octubre del 1849 es va redactar una exposició on es sol·licitava la concessió del municipi, amb el títol de Vila, basant-se en la Constitució del 1845. En nou mesos, això es feia realitat i el 6 de juliol del 1850 prenia possessió de l'alcaldia en Josep Pons i Tarrecli, tres tinents d'alcalde i catorze regidors. Aquesta va ser la independència municipal de la Vila de Gràcia més llarga i estable, fins que va arribar l'annexió a la ciutat de Barcelona.

La Gràcia obrera

Al segle XIX, la gran majoria dels graciencs havien d'anar a treballar a Barcelona, però durant aquell segle es van establir ja algunes indústries: Una de les més importants va el Vapor Vilaregut, a la zona de Perill/Torrent de l'Olla, va que ser conegut com el "Vapor Vell", ja que a la zona de Puigmartí també va existir el Vapor Puigmartí, conegut com el "Vapor Nou", engrandit el 1839. El "Vapor Nou" va ser potser una de les indústries més importants de la Vila, amb prop de 500 treballadors, però no va estar exempta de conflictes laborals: El 1841 es va voler calar foc al nou vapor, importat d'Alemanya, i a l'estiu del 1855 es va denunciar l'existència d'un complot per matar en Puigmartí, es van jutjar cinc treballadors, però no es va poder provar res i les penes van ser lleus. La fàbrica va mantenir-se forta fins el maig del 1876, quan un incendi la va destruir totalment. Els terrenys de l'antiga fàbrica son ara ocupats per pisos, el el mercat de l'Abaceria Central. Encara es pot contemplar la xemeneia del vapor a l'actual Plaça del Poble Romaní. El "Vapor Vell" no va quedar lliure dels problemes laborals de l'época. Al 1842 els treballadors ja van haver de lluitar contra el patró per evitar una baixada de salaris, i al 1855 es van manifestar a la frontera de la Vila per demanar "pa i treball". Aquestes dues indústries cotoneres, juntament amb la gran quantitat de telers manuals que molts artesans posseïen, van fer de Gràcia un centre important dins la producció tèxtil de l'època. El 10 de maig del 1840 es va constituir la primera societat obrera de Catalunya, l'Associació de Teixidors de Barcelona, molts dels socis de la qual eren graciencs. Altres indústries es van anar establint, com la fàbrica de teixits elàstics d'en Miquel Matas, al 1851, la qual, al 1889 ja tenia 140 treballadors i va subsistir fins el 1935; la fàbrica sedera que Josep Reig va obrir a l'actual carrer Escorial, a la segona meitat del segle, on es van arribar a col·locar 200 persones, i que va acabar en tragèdia quan, el 1962, es va ensorrar l'edifici i van morir quatre persones. A poc a poc, Gràcia va anar creixent gràcies a les indústries i les cases que s'hi construïen per als treballadors. El 1863, el tren de Sarrià va tenir el seu baixador a l'oest a la Vila. Al mateix temps que Gràcia creixia gràcies a les indústries, els seus habitants anaven accentuant el seu tarannà obrerista: durant el Bienni Progresista, el triomf de la insurrecció va ser absolut. El 1856 set oficials es van refugiar a la casa de la Marquesa, a l'entrada de Gràcia: els insurrectes hi van calar foc, i, un cop van sortir els oficials, van ser executats allà mateix. Vuit dies més tard, setze graciencs que fugien de la repressió i van ser capturats, van ser executats sense judici previ davant de les runes de la mateixa casa.

La Revolta de les Quintes (1870)

L'abril del 1870, el govern volgué cridar obligatòriament els mossos per servir dins l'exèrcit, i es produí una revolta popular d'oposició en diversos pobles del pla de Barcelona, entre ells Gràcia, coneguda com la Revolta de les Quintes. El general Eugenio de Gaminde va ser l'encarregat de fer efectiva l'ordre de les primeres quintes. Els graciencs foren avisats de l'arribada de les tropes amb els tocs de la campana de la Plaça Orient (avui Rius i Taulet). Els militars, enutjats pel so de la campana no van parar de llençar canonades des del Passeig de Gràcia; no van aconseguir destruir-la, però si esquedar-la. No obstant, no va deixar de tocar, tot i el mal so que feia. El setge va durar sis dies, del 4 al 9 d'abril, amb el resultat de 27 morts i el saqueig indiscriminat de gran nombre de cases. Després, la mitologia popular va fer de la Campana de Gràcia un element essencial de la revolta. Malgrat rebre impactes de projectils, la campana gran -"la Marieta"- continuà tocant amb el seu característic so esquerdat. Així ho explica el setmanari La Campana de Gràcia corresponent al dia 24 de desembre de 1932, en un article escrit per Antoni Esclasans en homenatge a Valentí Almirall. ::Conta l'anècdota que a Barcelona el 1870, quan la revolta de les quintes una dona humil, encarnació del Poble amb majúscula, va passar-se tot un dia tivant la corda del campanar de Gràcia, cridant a sometent. Les forces militars (...) no gosaven moure's per por a la gran Revolució que el toc de la campana presagiava. Quan els revoltats ja eren part d'allà de la muntanya, sonava encara el toc de la Campana de Gràcia. Quan les forces hagueren entrat, fou descoberta la feta d'aquella dona; i després de detenir-la hom la tancà a la presó d'Alcalà d'Henares. (...) Tres anys després i ja proclamada la República, (Almirall) demanà el perdó de la velleta al president Estanislau Figueres, i aquest el concedí Moltes cases de la vila de Gràcia quedaren destruïdes a causa dels bombardeigs. A partir d'aquells fets, el general Gaminde fou conegut popularment com el "general Bum-Bum", però d'aquesta manera la campana va fer-se molt popular entre els barcelonins, i més entre els republicans que la veien com un símbol del federalisme que defensaven molts catalans, entre ells els veïns de Gràcia. Deprés del saqueig i rendició de la vila, poc abans d'aixecar-se l'estat de setge, l'editor Innocenci López Bernagosi estava buscant un títol per un nou setmanari que havia de treure per aquelles dates. Valentí Almirall, líder republicà federalista, proposà a Innocenci López el títol de "La Campana de Gràcia" com a capçalera del nou setmanari i en homenatge al símbol de la revolta de les quintes. "No t'apuris -digué Almirall a López Bernagosi-: titula el nou periòdic La Campana de Gràcia, i deixa'l anar, que farà forrolla". El dia 8 de maig de 1870 apareixia el primer número de La Campana de Gràcia. Un dels dos setmanaris en català -juntament amb la germana l'Esquella de la Torratxa- que va sobrepassar els 3.000. números i que va publicar-se durant quasi seixanta-cinc anys. Al 1873, durant la Primera República, l'Ajuntament de Gràcia va fer pressió perquè la Diputació de Barcelona es transformés en una Convenció, i aquell mateix any es plantà al mig de la Plaça del Sol un cedre, com a nou símbol de llibertat. Quan el general Pavía donà el cop d'estat que posà fi a la República, la Vila de Gràcia es declarà en vaga general i la campana va tornar a intervenir tot cridant al sometent general. Per aquest motiu la campana fou temporalment despenjada. El 1876 naixia la Cooperativa Teixidors a Mà (als locals de la qual actualment hi ha el Teatreneu), el 1892, una escissió d'aquesta Cooperativa donava lloc a la Cooperativa La Lleialtat (on actualment hi ha el Teatre Lliure). El 1888 s'aprovà el projecte del Mercat de la Llibertat, que va suposar un canvi en el comerç i els mercats al barri, fins aleshores més propis d'un àmbit rural. El va seguir, el 1892, el Mercat de l'Abaceria Central, a la Travessera de Gràcia. Per aquelles dates, encara s'instal·laven a Gràcia més indústries. Les Xocolates Juncosa, al principi del Carrer Gran, la impremta Ramírez, que es va traslladar des de Barcelona, o l'empresa tèxtil d'Antoni Bargalló. Una part dels obrers graciencs van anar radicalitzant-se i van aparèixer diverses publicacions de caràcter anarquista com Tierra y Libertad o La justícia humana i també d'altres de tipus catalanista com Las Barras Catalanas o L'Esperit Català. Per aquells temps també es funden diaris i revistes com: El Diario de Gracia, L'Escut de Gràcia, La Tranca, La Revista, El Eco de Gracia, La Cotorra, La Linterna de Gracia o la coneguda La Campana de Gràcia.

L'agregació a Barcelona (1897)

Arribat el 1897, Gràcia, juntament amb d'altres pobles del pla de Barcelona es annexionada a la ciutat de Barcelona.

Enllaços Externs

- [http://www.gracianet.org GràciaNet, Xarxa Ciutadana de la Vila de Gràcia]
- [http://www.gracianet.org/transversal TransversalWeb: La comunicació dels barris de Gràcia]
- [http://www.vilaweb.com/gracia VilaWeb Vila de Gràcia]

Bibliografia

- Història extreta de [http://www.gracianet.org/la_vila/historia/passat99/primera.html GràciaNet], en col·laboració amb el [http://gracianet.org/taller/ Taller d'història de Gràcia]. La informació allà hostatjada és llicenciada com a Creative Commons. Categoria:Districtes de Barcelona

Imperi romà

L'Imperi Romà, successor de la República Romana, va controlar el món mediterrani i bona part d'Europa occidental a partir de l'any 31 aC. L'últim emperador de la part occidental de l'Imperi va ser deposat el 476. La part oriental va anar perdent territori, però va subsistir ininterrompudament fins al 1453, quan els turcs otomans van prendre Constantinoble. Els governants de varis estats successors de l'Imperi Occidental o Oriental van utilitzar títols adoptats de l'Imperi Romà fins a l'època moderna. = Ciutat = Les ciutats romanes estaven emmurallades i tenien un traçat prou regular. El centre de la ciutat era el fòrum, una gran plaça envoltada de botigues, d'edificis públics i de temples. Per a l'esbarjo i l'entreteniment dels habitants, la ciutat disposava de teatres, termes, amfiteatres i circs. També hi havia monuments, com ara arcs de triomf, per commemorar alguna gesta bèl·lica, i aqüeductes per abastar d'aigua la ciutat. La resta de la ciutat estava ocupada per habitatges. Els rics vivien en una casa unifamiliar que s'anomenava domus. Els més humils habitaven cases de pisos, anomenades insulae (illes). = Economia = Tot i que la vida se centrava a les ciutats, la majoria dels habitants vivien al camp, on conreaven la terra i tenien cura del bestiar. Els conreus més importants eren els de blat, de vinya i d'oliveres, i també arbres fruiters, hortalisses, llegums i lli. Els romans van millorar les tècniques agrícoles. Van introduir l'arada romana, molins més eficaços, com el de gra, la premsa d'oli, tècniques de regadiu i l'ús d'adobs. = Províncies= Roma converteix en províncies seves els pobles que conquereix. La creació d’aquest conglomerat, geogràfic-polític culmina en temps d'August (segle I), qui, després d’una llarga sèrie de guerres civils, estableix un nou règim: l'Imperi. Amb ell comença una època relativament pacífica, durant la qual té lloc la romanització, o sigui, la difusió de la civilització romana per tots els territoris conquerits. = Religió = Els romans adoraven un gran nombre de déus. Els més venerats eren Júpiter, Minerva i Juno. En honor d'ells construïen temples i oferien sacrificis d'animals. L'emperador era adorat com un déu i a tot l'Imperi es practicava el culte imperial. Els romans també veneraven, a casa, els déus protectors de la llar i de la família: a cada casa hi havia un altar dedicat a aquests déus. A més, els romans eren molt supersticiosos i, abans de prendre una decisió, consultaven la voluntat dels déus, expressada per mitjà dels oracles.

Les festes religioses

El calendari religiós romà reflectia l'hospitalitat de Roma davant dels cultes i divinitats dels territoris conquerits. Originalment eren poques les festivitats religioses romanes. Algunes de les més antigues varen sobreviure fins a finals de l'imperi pagà, preservant la memòria de la fertilitat i els ritus propiciatoris d'un primitiu poble agrícola. Malgrat això, es van introduir noves festes que van assenyalar l'assimilació dels nous déus. Van arribar a incorporar-se tantes festes que els dies festius eren més nombrosos que els feiners. Entre les festes religioses romanes més importants figuraven les Saturnals, les Lupercals, les Equiria i els Jocs Seculars.

Festes saturnals

Sota l'Imperi, les saturnals se celebraven durant set dies, del 17 al 23 de desembre, durant el període en el qual comença el solstici d'hivern. Tota l'activitat econòmica s'aturava, els esclaus recuperaven momentàniament la seva llibertat, hi havia intercanvi de regals i es respirava per tot arreu un ambient d'alegria.

Festes lupercals

Era una antiga festa en què originàriament s'honorava a Luperc, un déu pastoral dels ítals. La festa es celebrava el 15 de febrer a la cova del Lupercal al mont Palatí, on es suposava que una lloba havia amamantat als llegendaris fundadors de Roma, els bessons Ròmul i Rem.

Festes equiria

Festival en honor a Mart, se celebrava el 27 de febrer i el 14 de març, tradicionalment l'època de l'any en què es preparaven noves campanyes militars. Al Camp de Mart es feien curses de cavalls, element que definia la celebració.

Festes dels jocs seculars

Durant aquests Jocs es realitzaven tant espectacles atlètics com sacrificis. La tradició deia que s'havien de celebrar un cop cada saeculum (segle), per assenyalar el començament d'un de nou, però en realitat se'n feien més.

Rituals funeraris

Els romans varen practicar, indistintament, durant tota la seva història, dos rituals d'enterrament, o rituals funeraris: la inhumació o la incineració. Els mites grecs que presentaven Hades (conegut també per Plutó) com el déu que exercia el poder sobre els morts al món subterrani eren coneguts pels romans, però només tardanament foren assumits per un petit sector de l'oligarquia. Els primitius déus Manes es mantingueren fins la consolidació del cristianisme com els déus d'ultratomba. Els Manes eren les ànimes dels difunts. El temor als déus Manes es traduïa en la dedicació d'ofrenes anuals de flors, llet, vi i mel en les festes Parentalia del 21 de febrer. Rituals semblants tenien ocasió durant el Novenarium que seguia tots els enterraments. Existia la creença que els dies de mitjans del mes de maig era un temps en el que els fantasmes dels morts es trobaven especialment insatisfets. El pare de família, les nits del 9, 11 i 13 de maig, havia de recórrer la casa pronunciant conjurs per a foragitar-los. El lloc on hi havia dipositat un cadàver era propietat dels déus Manes i tenia caràcter religiós.

Temples i santuaris

13 de maig),]] El temple és la morada inviolable del déu al qual està consagrat. Només els sacerdots tenen accés al Santuari.L’altar, on s'ofereixen els sacrificis, està sempre davant de l’entrada. A l’interior només hi ha l’estàtua del déu, al voltant de la qual els sacerdots dipositen les ofrenes dels devots. Generalment només tenen columnes a la façana davantera i són de planta rectangular. El temple més important era el de la triada capitolina (Júpiter, Juno, Minerva) al Capitoli. Tenia un magnífic pòrtic amb tres fileres de sis columnes cadascuna. L’única estàtua humana que el Senat permeté posar al Capitoli fou la d’Escipió l’Africà. = Societat = La societat romana es configura al voltant de dues classes socials que tenen ciutadania romana: una aristocràcia de propietaris (patricii, els patricis) i una classe popular que lluita per aconseguir drets (plebs, els plebeus). L’economia està basada en el sistema de producció esclavista. Una gran part dels esclaus eren presoners de guerra. Existien mercats d’esclaus, als quals acudien els traficants. Així doncs, tenim una societat estratificada:
- Patricis: la classe dominant que gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Plebeus: el poble, que no gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Esclaus: que no tenien drets. = Pàgines que s'hi relacionen =
- Caiguda de l'imperi romà
- Legió Romana Category:Imperi Romà ja:ローマ帝国 ko:로마 제국 simple:Roman Empire

Imperi romà

Les festes religioses

Festes saturnals

Festes lupercals

Festes equiria

Festes dels jocs seculars

Rituals funeraris

Temples i santuaris

393

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle IV ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle IV ko:393년

Atenes

Atenes (en grec modern Athina o Αθήνα) és la capital de Grècia i també la capital de la regió grega de l'Àtica. A més d'una ciutat moderna, Atenes també és famosa per haver estat una poderosa polis i un important centre del coneixement en els temps antics. En grec antic, Atenes s'anomenava Athēnai (Αθήναι) i, al segle XIX, es va reprendre formalment aquest nom per designar la ciutat moderna. Des de l'abandonament oficial del grec katharévousa en la dècada de 1970, però, la forma popular Athina ha esdevingut el nom oficial de la ciutat.

Localització

katharévousa Incloent-hi els suburbis, Atenes té una població de prop de 3.300.000 habitants (els atenesos o atenencs), quasi un terç de la població total de Grècia; el municipi estricte té tan sols 730.000 habitants. Atenes ha crescut ràpidament els últims anys i pateix problemes urbans com la superpoblació, els embussos de trànsit i la contaminació de l'aire. Atenes s'estén per la plana central de l'Àtica, que està limitada pel mont Egaleu (Aigàleo) a l'oest, el mont Parnes (Pàrnitha) al nord, el mont Pentèlic (Pendeli) al nord-est, el mont Himet (Imittòs) a l'est i el golf Sarònic al sud-oest. Atenes s'ha expandit fins que ha cobert tota la plana, per tant és poc probable que la ciutat creixi en extensió de forma significativa en el futur a causa de les fronteres naturals. La geomorfologia d'Atenes causa sovint fenòmens d'inversions tèrmiques, parcialment responsables del problema de la pol·lució. (Los Angeles té una geomorfologia semblant i uns problemes semblants). La terra és rocosa i poc fèrtil. El cor de la ciutat antiga es trobava al turó rocós de l'Acròpoli. Temps enrere, el port del Pireu (Pireàs) era una ciutat a part, mentre que actualment forma part de la gran Atenes. El centre de la ciutat és la plaça Síndagma (o plaça de la Constitució), on es troba l'antic Palau Reial, que allotja el Parlament grec, i altres edificis públics del segle XIX. La majoria de les parts antigues de la ciutat es concentren al voltant d'aquest centre. Les parts més recents consisteixen en edificacions de ciment i, generalment, tenen una veritable manca de serveis urbans, com ara places d'aparcament. Atenes ha estat la seu dels Jocs Olímpics del 2004, així com també dels primers jocs olímpics moderns, els jocs d'Atenes de 1896, i dels Jocs Olímpics Intermedis de 1906. L'antic campus de la Universitat d'Atenes, a l'avinguda Panepistímiou, és una de les construccions més espectaculars d'Atenes, juntament amb l'edifici de la Biblioteca Nacional i l'edifici de l'Acadèmia d'Arts d'Atenes. Aquests edificis formen, plegats, la Trilogia d'Atenes, construïda a la fi del segle XIX. Això no obstant, la major part de les funcions universitàries s'han traslladat a un campus modern, a l'est del centre de la ciutat, proper al Zogràfou. Una altra universitat present a Atenes és la Escola Politècnica d'Atenes (Ethnikò Metsòvio Politekhnio), on 24 estudiants foren morts el 1973 durant manifestacions contra el règim militar grec.

Història

1973 Atenes fou la ciutat principal de Grècia durant el gran període de la civilització grega, al primer mil·lenni aC. Durant l'"edat d'or" de Grècia (aproximadament del 500 aC al 300 aC) era el principal centre cultural i intel·lectual d'Occident, i certament és en les idees i en les pràctiques de l'Antiga Atenes on té l'origen el que anomenem la "civilització occidental". Després dels seus dies de grandesa, Atenes va continuar sent una ciutat pròspera i un centre d'estudis fins al període tardà de l'Imperi Romà. Les escoles de filosofia van ser tancades l'any 529, després que l'Imperi Bizantí es convertís al cristianisme. Atenes va perdre bastant del seu estatus anterior i es va tornar una ciutat provinciana. Entre els segles XIII i XV fou combatuda pels bizantins i els cavallers croats de l'Imperi Romà d'Occident. De 1205 a 1456 fou la capital del Ducat d'Atenes, que va estar en poder dels almogàvers catalans de 1311 a 1379. El 1458 va caure en poder de l'Imperi Otomà i la població va començar a disminuir; les condicions encara van empitjorar quan va entrar en decadència l'Imperi Otomà. Parts de la ciutat (incloent-hi molts dels seus edificis) foren destruïts als segles XVII, XVIII i XIX per les diferents faccions que van intentar controlar la ciutat. A l'època en què va esdevenir la capital del recentment establert Regne de Grècia, el 1833, estava pràcticament deshabitada. Durant les pròximes poques dècades fou reconstruïda i es va transformar en una ciutat moderna. L'última gran expansió va tenir lloc a la dècada de 1920, quan es van crear els suburbis per allotjar-hi els refugiats grecs de l'Àsia Menor. Durant la Segona Guerra Mundial fou ocupada pels alemanys i ho va passar malament els darrers anys de la guerra. Després de la guerra va començar a créixer de nou. Grècia va entrar a la futura Unió Europea el 1981, cosa que va comportar noves inversions per a la ciutat, acompanyades de problemes de congestionament i de contaminació de l'aire. Durant els anys 1990 es van prendre una sèrie de mesures reeixides per combatre la pol·lució. Durant la preparació dels Jocs Olímpics del 2004 la ciutat va netejar la seva imatge amb la introducció de mitjans de transport moderns, un nou aeroport, àrees per a vianants, nous museus i places públiques. La població cada vegada més multiètnica de la ciutat gaudeix d'una vibrant vida nocturna i un comerç a l'altura de qualsevol metròpoli moderna.

Monuments i museus

1981]
- l'Acròpoli, amb els Propileus, el temple de Nike, el Partenó, l'Erectèon i el Museu de l'Acròpoli;
- l'Àgora (centre neuràlgic de la ciutat antiga) i el seu temple (Stoà d'Àtal);
- l'Àgora romana i la Torre dels Vents (un rellotge hidràulic construït al segle I aC);
- el Tesèon (temple consagrat a Hefest);
- el teatre de Dionís i l'odèon d'Herodes Àtic;
- l'estadi Panatenaic, refet per Adrià i Herodes Àtic i renovat el 1896;
- el Museu Arqueològic Nacional, amb les seves magnífiques col·leccions d'escultures, ceràmiques i terrisses de la Grècia antiga;
- l'Olímpion, o temple de Zeus Olímpic;
- el Museu Benaki, el Museu Bizantí i el Museu d'Art Ciclàdic.

Altres llocs d'interès

- el gran mercat d'Atenes;
- els encants de la plaça Monastiraki;
- els carrers de Kolonaki, amb les seves botigues de luxe i els seus museus d'art contemporani;
- el mont Licabet, des d'on es gaudeix d'una vista panoràmica de la ciutat;
- el barri de Plaka, un dels més animats d'Atenes;
- la plaça Síndagma i l’antic Palau Reial, seu del Parlement, amb el seu curiós canvi de guàrdia.

Transports

El sistema de transport públic d'Atenas consisteix en el metro, l'autobús, el tramvia i el ferrocarril suburbà, a part del servei privat de taxi. En ocasió dels Jocs Olímpics del 2004 se n'ha fet una moderna remodelació. El Metro d'Atenes és un dels sistemes més moderns del món. Té tres línies, distingides per colors diferents: la línia verda (la més antiga) connecta el Pireu amb Kifissià. Les altres dues es van construir principalment durant els anys 1990 i van entrar en servei el 1998. A diferència de l'anterior, fan tot el seu recorregut sota terra. La línia blava va de Monastiraki a l'aeroport, i la vermella de Dafní a Sepòlia. S'està treballant en l'allargament d'aquestes dues línies. Atenes té l'Aeroport Internacional Elefthèrios Venizelos, situat a Spata, a l'est de la ciutat. És també el centre del sistema ferroviari grec, i els vaixells que surten del Pireu viatgen cap a tot arreu del país.

Enllaços externs

- [http://www.athens.gr Pàgina oficial de la ciutat d'Atenes] Categoria:Grècia Categoria:Capitals d'estats independents ja:アテネ ko:아테네 simple:Athens th:เอเธนส์ zh-min-nan:Athína

França

França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant). França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.

Geografia

Consell de Seguretat de les Nacions Unides Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF) ::Vegeu Dependències d'ultramar franceses

Orografia i hidrografia

França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m). Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.

Demografia

Roine Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren: #París 11.174.743 #Lió 1.648.216 #Marsella 1.516.340 #Lilla 1.182.026 #Bordeus 979.262 #Tolosa 819.507 #Nantes 715.358 #Grenoble 696.326 #Rouen 608.671 #Montpeller 591.646 #Rennes 569.932 #Estrasburg 557.120 #Niça 506.694

Història

Niça]] Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París. Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França. Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789. Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870). Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari. En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.

Llengües

La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada. Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia. Vegeu també: Literatura francesa

Economia

Article principal: Economia de França

Enllaços externs

- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França] Categoria:França als:Frankreich fiu-vro:Prantsusmaa ja:フランス ko:프랑스 ms:Perancis simple:France th:ประเทศฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-kok

Estats Units

Els Estats Units d'Amèrica són una federació de 50 estats, més algunes altres entitats. Freguen en extensió total la xifra de 10.000.000 de quilòmetres quadrats. La data oficial de la fundació dels Estats Units és el 4 de juliol, 1776, quan el Segon Congrés Continental, que representava tretze colònies britàniques, van adoptar la declaració de la independència. Però, la estructura de la nació va canviar radicalment el 1788 quan els estats van reemplaçar els Articles de la Confederació amb la Constitució dels Estats Units; la data en la que els tretze estats van adoptar la constitució és considerada la data "d'entrada a la Unió", convertint-se en part dels Estats Units. Els Estats Units mantenen acords comercials amb un nombre important de nacions. Són fundadors i socis principals de molts organismes internacionals, com el BIRD, l'FMI o l'OTAN, i tenen dret de vet al Consell de Seguretat de l'ONU. Els diferents governs dels Estats Units no han dubtat en la seva història d'usar la seva influència en organismes multilaterals, i quan això ha fallat, el seu poder militar, per protegir els seus interessos. Tenen una economia molt sòlida, que destaca en tots els camps: agricultura, ramaderia, mineria, pesca. La població actual supera els 267.000.000 de persones, la majoria d'origen europeu, amb percentatges importants de persones d'origen africà, llatí, asiàtic i una petita minoria d'amerindis. L'idioma més estès és l'anglès, encara que també hi destaquen el castellà, llengües asiàtiques i ameríndies. La població és urbana en un 90% i establerta sobretot als grans centres industrials i comercials del centre i, sobretot, a la costa. La capital és Washington i les seves principals àrees urbanes són: Nova York, Los Angeles, Chicago, Dallas, Houston, Seattle, etc.

Geografia

Els seus límits són: #Al nord amb el Canadà (i, pel que fa a l'estat d'Alaska, amb l'oceà Àrtic). #Al sud amb Mèxic. #A l'est amb l'oceà Atlàntic. #A l'oest amb l'oceà Pacífic. Ja que són el tercer país més gran del món, després de Rússia i el Canadà, amb un àrea de 9.631.418 km², els Estats Units contenen una enorme varietat geogràfica: boscos de clima templat a la costa est, àrees pantanoses al sud-est, grans planes al centre, un sistema fluvial dels rius Mississippi-Missouri, els grans Lacs, les muntanyes rocalloses a l'oest de les planes, deserts i canyons a l'oest de aquest sistema muntanyós, i boscos de clima templat a l'oest. A més, la geografia d'Alaska és volcànica i amb un clima àrtic, i les illes d'Hawaii tenen un clima tropical. La geografia és accidentada a la zona centre-oest, on hi ha les muntanyes Rocalloses; a la zona est, on hi ha els Apalatxes, i a la regió sud-oest, on comença la Sierra Madre mexicana.

Història

El territori dels Estats Units havia estat habitat per pobles amerindis 13.000 anys abans de l'arribada dels europeus el segle XVI (espanyols), i el segle XVII (francesos, anglesos i neerlandesos). Després de la Guerra dels Set Anys entre Espanya i Gran Bretanya, les dues potències es van repartir Nord-Amèrica. El 1776 tretze colònies es van separar de la Gran Bretanya per formar els Estats Units, la primera república federal constitucional del món. L'estructura original va ser una confederació, el 1777 i ratificada el 1781 en els Articles de la Confederació. Aquest sistema tenia compilacions, i el 1789 es va crear la Constitució que establia un govern federal més centralitzat que una Confederació. Després d'assegurar la independència, els Estats Units van començar la seva expansió cap a l'oceà Pacífic, gràcies a la compra de Louisiana i d'adquirir, per mitjà d'una guerra contra Mèxic, la meitat del seu territori que incloïa els estats de Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Utah, Nevada, Colorado i part de Texas, que ja s'havia independitzat de Mèxic, amb el suport de les nord-americans dirigits per Samuel Houston, el 1836. Després van adquirir el territori d'Oregon de la Gran Bretanya (corresponent a una àrea molt superior a la de l'estat homònim actual) i Alaska de Rússia. Amb l'adquisició de nous territoris, nous estats van ser afegits a la Unió. En el procés, van desplaçar als pobles amerindis, prenent o expropiant les seves terres, matant-ne molts, i obligant-los a establir-se en altres àrees. Rússia Des de l'època colonial, existia una carència de mà d'obra, la qual cosa va propiciar l'establiment de la comercialització inhumana i l'esclavitud de persones d'origen africà. Durant el segle XIX, els Estats Units es van dividir en qüestions relacionades amb els drets dels estats i la continuació de l'esclavitud. Els estats del nord s'oposaven a l'esclavitud, però, els estats del sur pensaven que era necessària per a continuar amb l'èxit de l'agricultura, i volien estendre-la als nous territoris adquirits. La disputa va arribar a la crisi el 1861 data en la qual 7 estats del sud se separaven de la Unió per a formar un nou país, els Estats Confederats d'Amèrica, iniciant la Guerra civil dels Estats Units. Poc després 4 estats més es van separar. Guerra civil dels Estats UnitsEl llavors president, Abraham Lincoln, no va reconèixer la secessió, va publicar la Proclamació de l'Emancipació, declarant la llibertat de tots els esclaus als estats del sud, encara que no va ser realitat sinó a la fi de la guerra el 1865 amb la dissolució de la Confederació. La Guerra Civil va acabar amb la disputa sobre el dret dels estats per a separar-se de la Unió, donant de més poder al govern federal que no pas als estats. El país va experimentar un impressionant creixement econòmic, propiciat per la immigració massiva de persones d'origen europeu. A finals del segle XIX, els Estats Units s'havien ja convertit en una potència industrial. La nació es va convertir en un centre de desenvolupament tecnològic. El 1929 però, el país va experimentar la Gran Depressió, un període de severa contracció econòmica després de la Primera Guerra Mundial que s'estengué arreu del món. Els Estats Units van participar en la Primera i en la Segona Guerra Mundial, consolidant-se com a potència militar després de la fi de la Guerra Freda. Els Estats Units també van participar en la Guerra de Corea i la Guerra de Vietnam, en les quals també es va involucrar la Unió Soviètica. A partir de la dècada dels noranta, els Estats Units s'han involucrat en accions per a l'establiment de la pau o de la democràcia en diverses nacions, Kosovo, Haití, Somàlia, Libèria i, recentment a l'Afganistan i a l'Iraq.

Economia

:Article principal: Economia dels Estats Units Els Estats Units són una potència mundial amb importantíssimes empreses en tots els sectors de l'economia. El país disposa de rics recursos minerals amb extensos jaciments d'or, petroli, carbó, i urani. Les indústries agrícoles principals són de blat de moro, blat, sucre, i tabac. El sector industrial produeix, entre altres coses, cotxes, avions, i productes electrònics. La indústria més gran és ara el sector de serveis. Els Estats Units són la tercera destinació turística més important del món després de França i Espanya. L'activitat econòmica s'estén a tot el país: Nova York és el centre industrial, financer, i televisiu de la nació; la Silicon Valley, a Califòrnia, és el centre tecnològic del país; Los Angeles és el centre cinematogràfic; Detroit és el centre de la indústria de l'automòbil, i els estats de las Grans Planes, al centre del país, són coneguts com les "paneres" del país, per la seva producció agrícola; Texas és el centre petrolier; i el sud-est del país és un centre important de recerca mèdica i on es localitzen les indústries tèxtils més importants del país. El Producte Intern Brut dels Estats Units és el més gran del món. El seus principals socis comercials són: Canadà (20%) i Mèxic (12%), amb els que integren el NAFTA, l'àrea comercial més gran del món. Altres importants socis comercials són: la República Popular de Xina (10%, 11% si s'hi inclou Hong Kong) i el Japó (8%). Més del 50% de tot el comerç es realitza amb aquests quatre països.

Política

Japó És un país democràtic, representatiu i federal governat per un president electe per a un període de 4 anys. El país està integrat per 50 estats autònoms. Els principals partits polítics són el Partit Republicà i el Partit Demòcrata, que dominen la política del país i per això algunes consideren la democràcia nord-americana una democràcia bi-partidista. Altres partits de menor importància són el Partit de la Reforma i el Partit Verd. Els estats de la federació encara conserven un grau relatiu d'autonomia. Cada estat té la seva pròpia constitució, i poden establir diferent sistemes governamentals. Nebraska, per exemple, té una branca legislativa representada per 2 cambres, i Nova Hampshire té el tercer cos legislatiu més gran del món angloparlant.

Divisió administrativa

Partit Demòcrata Els Estats Units d'Amèrica està dividit en 50 estats i altres entitats polítiques. La capital n'és Washington, localitzada al Districte de Columbia.

Estats

Estats que formen els Estats Units d'Amèrica:

Districte federal

- Districte de Colúmbia

Àrees insulars

La més important és l'estat lliure associat de Puerto Rico. Les següentes illes també són administrades pels Estats Units: Samoa Americana, Illa Baker, Guam, Illes Howland, Illa Jarvis, Atol Johnston, Escull Kingman, Atol Midway, Illa Navassa, Illes Marianes del Nord, Atol Palmyra, Illes Verges Nord-americanes i les Illes Wake.

Àrees metropolitanes

Illes WakeLes àrees metropolitanes més importants als Estats Units (i la població) són:
- Nova York-Northern New Jersey (18,3 milions)
- Los Angeles-Long Beach-Santa Ana (12,3 milions)
- Chicago-Naperville-Joliet (9,0 milions)
- Filadèlfia-Cadmen-Wilmington (5,7 milions)
- Dallas-Fort Worth-Arlington (5,1 milions)
- Miami-Fort Lauderdale-Miami Beach (5,0 milions)
- Washington-Arlington-Alexandria (4,7 milions; si s'hi inclou l'àrea de Baltimore: 7,9 milions)
- Houston-Bayton-Sugar Land (4,7 milions)
- Detroit-Warren-Livonia (4,4 milions)
- Boston-Cambridge-Quincy (4,4 milions)

Demografia

Origen ètnic

Els Estats Units tenen una demografia molt variada, el 77% de la població és d'origen europeu el 13% és de origen africà, el 4% d'origen asiàtic, l'1,5% és amerindi i el 0,3% d'origen hawaià o nadiu del Pacífic. Aquesta classificació demogràfica prové de les institucions governamentals i no hi existeix una divisió separada per a les persones d'origen llatinoamericà, (que als Estats Units es coneixen com a hispans) ja que poden pertànyer al grup racial d'origen europeu, amerindi, o mestís. No obstant això, la població d'origen llatinoamericà és el 17% del total, principalment provinent de Mèxic. En termes d'origen nacional, els països d'origen més importants dels nord-americans són: Alemanya, Irlanda, Anglaterra, Mèxic, Itàlia, França i Polònia. S'estima que hi ha més de 5 milions d'immigrants il·legals als Estats Units, principalment de Mèxic. Mèxic té la intenció de crear un programa d'immigració més ampli amb els Estats Units, però els conservadors d'aquest país s'oposen fins i tot a donar un estatus legal als immigrants que ja hi viuen i treballen.

Religió

El 52% del nord-americans són protestants (principalment baptistes o metodistes), el 24% són catòlics, l'1,3% són mormons, l'1,4% son jueus, el 0,5% són musulmans, el 7% tenen una altra religió, i el 14% es consideren ateus.

Llengua

No hi ha cap llengua oficial a nivell federal, però l'anglès és la llengua de facto, utilitzada en el govern, en la proclamació de les lleis, en les ordres executives, en els tractats diplomàtics i en altres publicacions oficials. L'anglès n'és oficial a 27 estats, tres dels quals (Hawaii, Louisiana i Nou Mèxic) també tenen una altra llengua oficial (hawaià, francès i espanyol). Els altres estats no tenen llengua oficial. L'espanyol és la segona llengua més parlada als Estats Units (per 28,1 milions de persones, el 10,7% de la població).

Enllaços externs

- [http://www.whitehouse.gov Pàgina de la Casa Blanca], en anglès i espanyol
- [http://www.embusa.es/barcelona.html Consolat General dels Estats Units a Barcelona], en català
- [http://www.embusa.es/ Ambaixada dels Estats Units a Espanya], en espanyol Categoria:Estats Units ja:アメリカ合衆国 ko:미국 ms:Amerika Syarikat simple:United States th:สหรัฐอเมริกา zh-min-nan:Bí-kok

Londres

Londres (en anglès London) és la capital d'Anglaterra i del Regne Unit, i és una de les ciutats més grans d'Europa. Es troba al sud de l'illa de Gran Bretanya i dista poques hores del pas de Calais, que separa el Regne Unit de França. Al nord es troba la ciutat de Cambridge (notable seu universitària), mentre que al sud hi ha la de Brighton, famosa localitat turística sobre el canal de la Mànega. Cap a l'oest, en canvi, anant per la M4, s'arriba a la petita ciutat de Windsor, la coneguda residència estiuenca de la Corona anglesa, no gaire lluny de l'aeroport de Heathrow. La posició de Londres sobre el riu Tàmesi la fa ideal també per al transport marítim. El Tàmesi travessa la ciutat d'oest a est i la divideix en dues. Les seves ribes, però, estan unides per nombrosos túnels i ponts, el més famós dels quals és el Tower Bridge o Pont de la Torre, neogòtic. Entre les seves principals atraccions, cal destacar la Torre de Londres, el London Eye, el Royal Albert Hall i la galeria d'art modern Tate Modern, entre moltíssimes d'altres. Un altre dels símbols de la ciutat és el Big Ben, que és el rellotge situat a la torre del Palau de Westminster. Els principals aeroports de Londres són: Heathrow, Gatwick i Stansted. Altres aeroports menors són el Ciutat de Londres i el de Luton.

Història

Luton] Originàriament ciutat cèltica, fou fortificada pels invasors romans que la van anomenar Londinium i la van fer servir com a port sobre el riu Tàmesi. Durant aquest període Londres fou erigida com a capital de la Britània per parte dels romans, que la van abandonar al començament del segle V, quan les legions van deixar tota l'illa. Durant el segle VII la Londinium romana fou abandonada però molt a prop d'ella s'hi va construir un assentament saxó anomenat Lundenwic, a l'àrea que ara es coneix com a Aldwych. La ciutat romana va ser ocupada de nou cap a finals del segle IX i començaments del X. En el període medieval va créixer la importància de Londres, ratificada també per la catedral de Westminster. En aquesta abadia, des de l'Edat Mitjana, és on es coronen tots els reis d'Anglaterra des del primer rei normand, Guillem el Conqueridor. La residència dels reis anglesos des del període normand fou el castell fortalesa situat a la Torre de Londres, on avui encara es guarden les joies de la Corona. Amb el pas dels anys, damunt la Londres romana es va desenvolupar el que avui dia és el barri financer (la City), que més endavant, al segle XVII, es va veure enriquit per la construcció de la catedral de Saint Paul per part de l'arquitecte Christopher Wren, on avui reposen els herois de la nació britànica. Això fou possible arran d'un incendi l'any 1666, que va destruir quasi completament la ciutat. Londres es va anar expandint, sobretot durant l'anomenada Era Victoriana