:: wikimiki.org ::

Llac

Llac

]] Un llac o estany és una acumulació d’aigua, situada en una depressió a terra ferma. Tots els llacs són recents: es van iniciar durant el Quaternari. Acostumen a ésser alimentats per rius o glaceres, que reben el nom d'immissaris, i desguassen mitjançant uns altres rius, anomenats emissaris. Uns i altres poden mancar, i aleshores l'alimentació i el desguàs del riu poden ésser subterranis, en cas de relleus càrstics, o l'aigua pot perdre's per evaporació, en regions endorreiques. La superfície i la profunditat dels llacs és molt variable. N'hi ha d'una gran superfície com la mar Càspia, amb 371200 km². Pel que fa a la profunditat, pot variar d'uns pocs metres a alguns centenars com el Baikal. El llac més important dels Països Catalans es l'estany de Banyoles. L'origen dels llacs és divers i complex. En general, pot ser degut a fenòmens glacials, tectònics, endorreics, càrstics, erosius o volcànics.

Tipus de llacs segons el seu origen

- Els llacs d'origen glacial abunden a les regions circumpolars i a les altes muntanyes, i, en general, són acumulacions d'aigua degudes a les morenes terminals, que actuen com a barreres i retenen l'aigua de fusió.
- Els llacs d’origen tectònic són deguts a la formació de falles o fosses tectòniques. N'és un l'estany de Banyoles, que deu la seva gènesi a la combinació de dos tipus de factors: tectònics (falla de la Garrotxa) i càrstics, per tal com el llac s'assenta sobre uns estrats de guix i en llur origen intervé la dissolució d'aquests. Altres llacs d'origen tectònic són el Tanganyika, el Baikal i la mar Morta.
- Els llacs d’origen endorreic són situats a l'interior de conques endorreiques i actuen com a receptors de la xarxa fluvial que les solca o, si aquesta hi manca, recullen els meteors aquosos que es precipiten a la conca. El cabal d'aquests llacs és molt variable, i depèn del règim climàtic estacional. Un exemple de llac endorreic és el llac Txad.
- Els llacs d’origen càrstic es formen per enfonsament del carst a les regions calcàries. Les llacunes de Ruidera tenen aquest origen.
- Els llacs formats a causa dels fenòmens erosius i sedimentaris poden formar diversos tipus de llacs. L'erosió fluvial dóna lloc a la formació de piles o marmites de gegant, d'una extensió, a vegades, comparable a la de les llacunes.
- Llacs formats per explosions volcàniques i enfonsaments subsegüents són, per exemple, el Crater Lake d'Oregon (EUA) i el llac Posadilla (Ciudad Real). La desaparició dels llacs és deguda a dues causes: l'emplenament de la conca pels sediments i l'erosió de les barreres que mantenen retinguda l'aigua. Categoria:Hidrologia Categoria:Hidrografia ja:湖 ko:호수 simple:Lake

Glacera

Les glaceres són acumulacions de neu que es formen damunt de terra per acumulació de nevades, als llocs on per l’abundància de precipitacions i les baixes temperatures la neu acumulada no arriba a fondre's completament.

Formació

Aquesta acumulació contínua fa que, en arribar la massa de neu compactada a un gruix determinat –molt variable depenent dels llocs–, es produeixi un desplaçament o lliscament del gel acumulat, a favor de la gravetat. Només si es fa palès aquest desplaçament, la massa gelada rep el nom de glacera. Les glaceres actuals són formades totes –segons consideracions científiques– fa uns dos o tres milions d’anys, a la glaciació quaternària, al període anomenat Pleistocè. Aquest període va registrar unes vint oscil•lacions climàtiques importants i la durada de cadascuna d’aquestes podria haver estat d'uns cent mil anys. Més modernament, dels segles XV al XIX, es va fer notar –sobretot a l'hemisferi Nord– un període glacial breu però intens, amb un mínim de temperatures entre els anys 1650 i 1700. Tant és així que el clima de zones boreals ja colonitzades (Groenlàndia, Islàndia) va empitjorar molt notablement, i fins i tot va deixar alguns indrets com a inhabitables. Aquesta petita glaciació es coneix amb el nom de mínim de Maunder. Hi ha teories que impliquen també els moviments de les plaques tectòniques i les diferències en la intensitat de la radiació solar, així com les variacions que pugui haver tingut l’òrbita terrestre i el desplaçament de l'eix de rotació de la Terra en la formació de les glaceres o en l’alternança dels períodes glacials.

Mida i classificació

Islàndia] La mida de les glaceres depèn fonamentalment del lloc on es formen: són molt més grans a les zones polars que a les temperades o càlides. Fora dels cercles Àrtic i Antàrtic les glaceres només es formen en muntanyes elevades, allí on la temperatura és tan baixa que no permet la fusió de la neu. A la Terra les glaceres més importants són a l’Antàrtida, Groenlàndia i Alaska, i reben el nom de glaceres continentals. D'altra mena són les de les planes elevades, que es formen per acumulació de neu en superfícies planes o bé en superfícies muntanyoses però en què l’orografia original resta completament colgada per la neu. En aquesta situació es troben determinades glaceres de grans illes de l'oceà Àrtic i de les regions més australs d’Amèrica. Es diuen glaceres de casquet. Les que es formen a les muntanyes reben el nom de glaceres alpines i són de mides molt més petites. Les més importants són a la serralada de l'Himàlaia i a Alaska. En aquest darrer territori es troba la glacera dita Malaspina, que té origen alpí i, com que no es fon en arribar a la base de la muntanya, ha cobert completament la plana litoral en una superfície de 4.800 quilòmetres quadrats.

Desplaçament

Himàlaia] El gel o la neu comprimida de les glaceres es desplaça sobre si mateixa –unes capes sobre les altres– i sobre el sòl que ho suporta. Això és degut, en primer lloc, a la gravetat, amb què el gel es comporta com un altre fluid. És degut també al pes de les successives capes de neu que s’acumulen a les parts més elevades. La velocitat de desplaçament no és uniforme a tota una glacera; així, les parts centrals es desplacen més de pressa que les que freguen contra el terra o contra les parets laterals. Tampoc és la mateixa velocitat a totes les glaceres: la glacera Byrd, a l’Antàrtida, es desplaça fins a 800 metres cada any. Altres glaceres avancen molts pocs metres l’any. El moviment de les masses de gel a velocitat no uniforme és el que provoca l’aparició de les escletxes i o esquerdes a la superfície de la glacera. Les glaceres alpines de zones temperades (Alps, Andes, Pirineus) tenen una velocitat de desplaçament notable (de 60 a 200 metres l'any) però insuficient actualment per cobrir la zona de fusió; és a dir, la part inferior de la gelera es fon més de pressa que no pas s’acumula la neu a la part superior. La repetició any rere any d’aquest fenomen està donant lloc a la disminució de la mida de les glaceres i en molts casos ha comportat ja la seva desaparició. És precisament el desplaçament de les masses de gel –essencial en les glaceres– el que provoca les formes més importants i característiques de l’erosió glacial: els llacs o cubetes glacials, les morrenes, els fiords tan freqüents a les costes d’Escandinàvia o els cercles lacustres i valls penjades a les zones muntanyoses. Categoria:Ciències de la Terra ja:氷河

Baikal

El Baikal és un llac que es troba en el territori de Rússia, a la regió de la Sibèria oriental. Té una extensió de més de 30.000 km², uns 600 km de llargària i uns 1.700 m de profunditat màxima. Roman glaçat durant la meitat de l'any a causa de la seva latitud. Té un total de 336 rius que hi aboquen les seves aigües, i només un riu que hi neix, l'Angarà. Durant el període geològic del paleolític s'hi va desenvolupar una cultura al voltant que s'estenia des de l'Ural fins a l'Amèrica del Nord. Categoria:Llacs Categoria:Rússia ja:バイカル湖 ko:바이칼 호

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits

- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen

- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs

- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

Falla

:Aquesta pàgina és sobre el terme geològic, vegeu Monument Faller per les falles de València, o Manuel Falla pel compositor espanyol. Una falla és un accident geològic en forma de discontinuitat que es forma per les roques superficials de la Terra (aproximadament a 200 km de profunditat) per fracturament, quan concentracions de forces tectòniques excedeixen la resistència de les roques. La zona de ruptura té una superfície més o menys ben definida anomenada pla de la falla i la seua formació s'acompanya d'un relliscament tangencial (paral·lel) de les roques a aquest pla. Categoria:Sismologia ja:断層

Garrotxa

La Garrotxa és una comarca pre-pirinenca que limita amb les comarques del Ripollès, Osona, la Selva, el Gironès, el Pla de l'Estany , l'Alt Empordà i el Vallespir.

Garrotxa

(Bandera)	(Escut)
(En detall)	(En detall)

Localització de la Garrotxa a Catalunya
Altres comarques catalanes

Municipi més gran

Garrotxí, garrotxina

50.616 hab.

735,39 Km²

68,83 hab/km²

Municipis

La comarca de la Garrotxa té una extensió de 735,39 km2 i una població de 50.616 habitants (2004). Comprèn l'alta conca del Fluvià i les capçaleres de la Muga i de les rieres d'Amer i de Llémena.

Geografia

El territori no és homogeni i es pot considerar, tant des del punt de vista físic com humà, dues subcomarques: el sector que s'estén al nord de la vall del Fluvià, denominat freqüentment alta Garrotxa, i el que ocupa la part meridional, conegut correntment per comarca d'Olot. Fluvià] Al sector occidental, la cubeta d'Olot-Santa Pau, la presència de materials volcànics contribueix a donar acusada personalitat al paisatge. Les formes que més ressalten en el paisatge són els cons volcànics, uns 40 entre els que destaquen el Croscat i el volcà de Santa Margarida. El Fluvià, de règim mediterrani té un cabal no gaire important (1,07 m3/s a Olot). La Garrotxa contrasta amb les comarques veïnes per l'elevada humitat. La pluja anual oscil·la al voltant dels 1000 mm. Es diu: Si no plou a Olot, no plou enlloc. Pel que fa a les temperatures, a Olot la mínima de gener és de 0,09°C, i la màxima d'agost, de 27,7°C. Les freqüents formes de cubeta hi ocasionen inversions tèrmiques, i el relleu a l'alta Garrotxa i al Puigsacalm, particularment, una variant climàtica de muntanya, amb importància de les precipitacions de neu. La vegetació segueix les línies del clima. Hi ha un sector de caràcter mediterrani, que s'estén per l'alta Garrotxa i est de la comarca, mentre que la resta és coberta per vegetació submediterrània que passa a atlàntica en els punts més humits.

Població i activitat

Els nuclis de població concentrada són molt poc importants. El 1986 el 9,4% de la població activa treballava en el sector primari, el 59,4% en el sector secundari i el 31,2% restant en el terciari. La superfície conreada ha anat disminuint. Així i tot, és la primera comarca productora de blat de moro de secà de Catalunya. La ramaderia presenta una forta expansió i una acusada modernització tècnica, particularment pel que fa al porcí i el boví. La indústria va rebre un impuls decisiu després del 1940. Actualment el sector tèxtil, sobretot el de filats i gèneres de punt, l'alimentari (la indústria càrnia) i el metal·lúrgic (la metal·lúrgia de transformació) són els més importants. En un segon lloc hi ha els sectors de les arts gràfiques i el paper, i el químic i el dels plàstics. L'activitat industrial es concentra a la ciutat d'Olot i els municipis veïns de Sant Joan les Fonts i Besalú.

Zona volcànica de la Garrotxa

Besalú] La zona volcànica de la Garrotxa es troba situada als Pirineus orientals, on hi ha una quarantena de cons volcànics, en bon estat de conservació i amb importants corrents de lava basàltica. El focus principal és al pla d'Olot i als seus vessants (el camp de lava ocupa una gran part del pla, uns 25 km²), on la lava va afluir seguint la vall del Fluvià i va arribar fins a Sant Jaume de Llierca. Un altre sector important és a la vall tectònica del riu Ser, al peu de l'escarpament de falla de les serres del Corb i de Finestres, on hi ha els volcans més importants (Santa Margarida i el Croscat). La lava va seguir aquí la vall del riu fins al molí de Gibert, passat el Sallent de Santa Pau. Finalment un tercer grup es pot considerar constituït per una sèrie de volcans situats a la vall del Llémena i de la riera d'Adri. Al sector d'Olot també hi va haver erupcions antigues, ja que es poden trobar còdols de basalt als materials pliocènics de la vall del Fluvià. En les erupcions modernes es reconeixen diferents fases que han estat situades totes dins el Quaternari mitjà. Pel que fa a les formes de relleu, a més dels cons volcànics de tipus strombolià, dels quals n'hi ha amb cràter central (Montsacopa, Santa Margarida), amb cràters laterals (Garrinada), constituïts per escòries petites i uniformes (Montsacopa) o per materials grossers (Montolivet, Croscat), hi ha taules de lava, posades en relleu per l'erosió fluvial diferencial, com a Castellfollit de la Roca o a Sant Joan les Fonts, on es pot veure la constitució interna consolidada en prismes allargats. Són abundants, al sector del Ser, les acumulacions de lapil·lis anomenades també grederes i, prop d'Olot, les formacions de laves poroses, consolidades en sectors d'aiguamolls, com en el Boscdetosca. L'any 1982, la zona compresa entre les valls del Fluvià i del Ser i la capçalera de les valls d'Aiguavella i Sant Iscle va ser declarada, per la Generalitat de Catalunya, Paratge Natural d'Interès Nacional. Per la mateixa llei van ser declarades Reserves Integrals Geobotàniques la major part del cons volcànics i la Fageda d'en Jordà. Tota aquesta zona volcànica es troba actualment protegida com a Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, que inclou els 40 volcans de la zona, amb una extensió de 12007 ha (120,07 km²).

Pàgines relacionades

Comtat de Besalú

Enllaços externs

- [http://www.infogarrotxa.com/web/index.php Pàgina oficial del Consell Comarcal]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=6&cod=8101920002 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=2&V1=19 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://www.xtec.es/recursos/socials/comarca/garrotxa.htm Viatge literari per la Garrotxa]
- [http://www.parcsdecatalunya.net/zvg/cpgarrotxa00.htm Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa]
- [http://www.turismegarrotxa.com Turisme Garrotxa] Categoria:Garrotxa

Tanganyika

Tanganyika és un antic país de l'Àfrica Oriental que va prendre el nom del llac Tanganyika, que forma la seva frontera occidental. El 1964, en unir-se a Zanzíbar, va constituir Tanzània. De 1884 a 1919 (tractat de Versalles) fou una colònia alemanya, l'Àfrica Oriental Alemanya, que va ser ocupada pels britànics durant la la Primera Guerra Mundial. Des del 1922 va estar administrada pel Regne Unit sota mandat de la Lliga de Nacions i a partir de 1946 sota mandat de les Nacions Unides. El 9 de desembre de 1961 aconsegueix la independència i el 9 de juny de 1962 s'estableix la República de Tanganyika. Categoria:Tanzània Categoria:Estats històrics Categoria:Colònies europees a Àfrica ja:タンガニーカ

Baikal

Mar Morta

La Mar Morta, o Mar Mort, és el llac més salat del món. Es troba entre Israel i Jordània, actualment a 416,5 metres sota el nivell del mar i ocupa uns 625 km² però fa un segle estava a 395 metres i ocupava una àrea de 1.200 km². L’únic riu que hi desemboca és el Jordà i les precipitacions que rep es troben entre els 100 i 50 litres amb una distribució del tipus mediterrani. La temperatura de la superficie de l’aigua varia entre els 19 graus al febrer al 31 l’agost. Les pèrdues d'aigua són totes per evaporació que és molt elvada per la baixa humitat atmosfèrica. Els vessants de la vora oriental i la zona nord de la vora occidental tenen manantials d’aigua dolça. Durant milenis s’han anat acumulant sals de manera que la salinitat actual és aproximadament deu vegades la dels oceans, això és de 350 grams per litre. La composició d’aquesta sal és diferent de la del mar ja que es composa d’un 53% de clorur de magnesi 37% de clorur de potassa i només 8% de clorur de sodi o sal comuna (mentre que aquesta última a la resta dels mars és del 97%). La concentració de sulfats és molt baixa, en canvi la de bromurs és la més alta de les aigües mundials. També hi ha altres elements en proporcions molt menors. Fins el 1975 es formaven dues capes d'aigua estratificades cadascuna d'elles amb diferent concentració de sals i temperatura però actualment s’ha homogenitzat. Cap ésser viu pot suportar les condicions de vida de la Mar Morta llevat d’alguns microbis especials. Si hi arriba algun peix des del riu mor en poc temps. En cas de precipitacions inusualment importants el llac es pot cobrir d'algues vermelles. Entre la fauna de les ribes, on hi ha altes muntanyes i el clima més benigne, s’hi troba el leopard, la cabra salvatge (ibex), xacals, el voltor i centenars d’aus entre elles la cigonya comuna i la negra. Des de l'antiguitat s'explota el betum i l'asfalt, i des del 1929 hi ha fàbriques en el mateix llac que extreuen minerals diversos. El turisme s'ha desenvolupat molt des del 1960 atret per balnearis i l'excepcionalitat del llac. L’aigua conté 21 minerals amb propietats relaxants i nutritives per la pell i activadores del sistema circulatori per problemes reumàtics, però el contacte de l'aigua fa mal als ulls. L'àrea al voltant del llac té l’aire de gran puresa i molt baix en pol·len, amb pocs raig ultraviolats i alta pressió atmosfèrica que s'ha demostrat que és bona bona per combatre la fibrosi cística. Des de 1960 el gran increment del regadiu a Jordània i Israel ha fet reduir les aportacions del riu Jordà i la Mar Morta està disminuint el seu volum de tal manera que segons alguns cientifics podria desaparèixer en 50 anys mentre altres diuen que no ho farà perquè en incrementar la salinitat disminuirà l'evaporació i s’arribarà a un equilibri físic. Hi ha projectes de bombejar aigua cap a la Mar Morta des del Mediterrani o el Mar Roig. Categoria:Llacs ja:死海 simple:Dead Sea th:ทะเลตาย

Erosió

.]] Es denomina erosió al transport de partícules sedimentàries acumulades en superfície per corrents superficials d'aigua, vent i processos gravitatoris. Les partícules inclouen
- Fragments de roques creats per abrasió mecànica per la pròpia acció del vent, aigües superficials, glaceres i expansió-contracció tèrmica per variacions estacionals i/o diürnes.
- Sòls, els quals són creats per la descomposició química de les roques per mitjà de l'acció combinada de àcids dèbils dissolts en aigua superficial i meteòrica, hidròlisi, àcids orgànics, bacteris, acció de plantes, etc. A pesar que l'erosió és un procés natural, esta pot ser influenciada fortament per activitat humana tal com la desforestació, la construcció de camins i urbanització, els quals l'acceleren. Un problema particularment seriós és l'erosió costanera propiciada pel menyspreu de construccions en platges, les quals pertorben el flux de sediments cap a elles. Categoria:Geologia

Categoria:Hidrologia

Vegeu també la categoria Hidrografia Categoria:Ciències de la Terra Categoria:Aigua

Categoria:Hidrografia

Vegeu també la categoria relacionada Hidrologia Categoria:Geografia Categoria:Aigua

Pennsylvanias flagga

Pennsylvanias flagga antogs 1907. Pennsylvania blev amerikansk delstat 1787. Delstatens vapen från 1893 syns i mitten. Kategori:USA:s delstatsflaggor Kategori:Pennsylvania

sitemap.html ebay madrid accommodation hotels Vienna milan italy hotels

:: RELATED NEWS ::

J.Lo (album)
J. Lo is the 2001 second album by Jennifer Lopez. The album itself debuted at #1 in the US charts after the song "Love Don't Cost a Thing" had been pre-released, reaching #3. The second single, "Play", performed disappointingly, and lead Lopez' team to bring in Ja Rule of Murder Inc. Records to create "Murder Remixes" of "I'm Real" and "