:: wikimiki.org ::
| Mar Carib |
Mar CaribEl mar Carib, també anomenat mar de les Antilles, és una massa d'aigua adjacent a l'oceà Atlàntic, al sud del golf de Mèxic. Al sud, banya les costes de Veneçuela, Colòmbia i el Panamà; a l'oest, les de Costa Rica, Nicaragua, Hondures, Guatemala, Belize i la península del Yucatán, a Mèxic; al nord, les de les Grans Antilles (Cuba, la Hispaniola, Jamaica i Puerto Rico), i a l'est les de les Petites Antilles.
Segons les llengües oficials dels estats i territoris que l'envolten, és anomenat Mar Caribe en espanyol, Caribbean Sea en anglès, Mer des Caraïbes en francès i Caribische Zee en neerlandès.
El mar Carib té una extensió de 2.754.000 km². La màxima profunditat n'és la fossa de les Caiman, entre Cuba i Jamaica, a 7.500 m sota el nivell del mar.
L'àrea sencera banyada pel mar Carib, especialment les nombroses illes que hi ha, és coneguda simplement com el Carib.
Vegeu també
- Illes del Carib
- el Carib
- les Antilles
Categoria:Mars
ja:カリブ海
Veneçuela
Veneçuela és una república de la part septentrional l'Amèrica del Sud que limita al nord amb el mar Carib i amb l'oceà Atlàntic, a l'est amb Guyana, al sud amb el Brasil i a l'oest amb Colòmbia. Prop de la costa veneçolana es troben els estats caribenys d'Aruba, les Antilles Neerlandeses i Trinitat i Tobago.
La capital n'és Caracas i les ciutats principals són Maracaibo, Barquisimeto, Valencia, Maracay i Ciudad Guayana.
Història
A Veneçuela, el 1522 es fundava un dels primers emplaçaments espanyols a l'Amèrica del Sud (el primer n'era Santa Marta, en el que avui és Colòmbia), i la major part del territori formava part del virregnat de Nova Granada. Parts del que ara és l'est de Veneçuela van esdevenir la Nova Andalusia. Després de diversos aixecaments fracassats, el país va independitzar-se d'Espanya el 1811 sota el lideratge del seu fill més famós, Simón Bolívar. Veneçuela va formar part de la República de la Gran Colòmbia juntament amb Colòmbia, el Panamà i l'Equador fins a 1830, quan l'estat veneçolà se'n va separar i va esdevenir una república sobirana.
Per la major part del segle XIX i del segle XX la història veneçolana es va caracteritzar per la inestabilitat política, lluites polítiques i governs dictatorials. Després de la mort de Juan Vicente Gómez i la caiguda del governs autoritaris, les lluites democràtiques van obligar a l'exèrcit a retirar-se de la participació directa en la política nacional el 1958. A partir de llavors, Veneçuela ha tingut una tradició de govern democràtic, però, no sense conflictes.
El 1992 el tinent militar Hugo Chávez va dirigir un cop d'estat per a remoure al president democràtic, electe dues vegades, Carlos Andrés Pérez. El cop va fracassar, i Chávez i els conspiradors van ser encarcerats per traïció. Per altra banda, el president Pérez va ser acusat i declarat culpable de corrupció. Chávez es va convertir en un personatge molt popular per la classe baixa per resisitir a un president corrupte. Va ser alliberat el 1994 per el successor de Pérez, Rafael Caldera.
Chávez va guanyar les eleccions presidencials de 1998 amb el 56% dels vots com a candidat d'un nou partit polític, el Moviment Cinquena República (Movimiento V República en espanyol). Va a promoure la creació d'una nova constitució, aprovada per referèndum el 1999. Chávez va ser re-elegit el 2000 sota la nova constitució amb el 59% dels vots. Les reformes econòmiques i polítiques que ha realitzat han estat fortament criticades per la classe mitjana i la classe alta. El desembre de 2001 es van realitzar vagues generalitzades del sectors petrolier i empresarial. Després d'un breu cop d'estat 2002 l'empresari Pedro Carmona es va autoproclamar president, però, va ser obligat a renunciar després d'un moviment popular pro-Chávez i el vicepresident Diosdado Cabello es va convertir en president interí d'acord a la constitució. Chávez va ser restituït com a president 48 hores després.
Economia
El sector petrolier domina l'economia veneçolana, representant un terç del Producte Intern Brut de la nació, el 80% de les exportacions i més de la meitat de la renda del govern. Veneçuela és membre de la OPEP, de la Comunitat Andina de Nacions i del G-3. El govern de Chávez promou la integració sud-americana en oposició a la creació de l'Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques proposada pel president dels Estats Units, George W. Bush.
Divisió administrativa
Veneçuela és una república federal composta per 23 estats, un Districte Capital, seu de la capital nacional, Caracas i les dependèncias federals (illes principalment). Veneçuela reclama el territori de la Guaiana Esquiba, que actualment pertany a la Guyana.
Els estats veneçolans són:
Guyana
- Amazonas
- Anzoátegui
- Apure
- Aragua
- Barinas
- Bolívar
- Carabobo
- Cojedes
- Delta Amacuro
- Falcón
- Guárico
- Lara
- Mérida
- Miranda
- Monagas
- Nueva Esparta
- Portuguesa
- Sucre
- Táchira
- Trujillo
- Vargas
- Yaracuy
- Zulia
Enllaços externs
- [http://www.goviernoenlinea.ve Pàgina del Govern], en espanyol
Categoria:Veneçuela
ja:ベネズエラ
ko:베네수엘라
ms:Venezuela
simple:Venezuela
th:ประเทศเวเนซุเอลา
zh-min-nan:Venezuela
Colòmbia
La República de Colòmbia és un país de l'Amèrica del Sud. La seva costa nord i nord-est és al mar Carib, limita amb Veneçuela a l'est, amb el Brasil al sud-est, amb elPerú i l'Equador al sud, i amb Panamà i l'oceà Pacífic a l'oest.
Història
Les Cultures precolombines (Cultures Daurades)
El període Preclàsic, com es conegut el lapse de temps a Colòmbia comprès entre 1200 i 1510, on es formaren les Cultures més complexes a les quals els indígenes colombians arribaren abans de la intervenció cultural espanyola. Complicades jerarquies, eficient estructura político-administrativa, monumentals ciutats, incomptables obres de art, tradicions orals e immaterials que ens revelen el nivell de desenvolupament d’aquestes veritables civilitzacions.
- Els Quimbaies
Envoltats per eterns guaduals i yarums, els Quimbaies són famosos por seua habilitat de construcció amb el Bambú Guadua, la seva exquisida orfebreria i els seus valents guerrers. Aquests habitaven la regió del actual Eix Cafeter, en especial en el actual departament. del Quindío. Els Quimbaies, son els creadors de potser la més famosa peça d’or precolombí del Món: el Poporo Quimbaia (Museu del Or), i una de las més impressionants col•leccions d’Art Prehispànic: El Tresor dels Quimbaies (Museu d’ Amèrica - Madrid).
Els Quimbaies, es calcula que eren casi 1.00.000, vivien en cabanyes rodones de guadua i teulats de palma. Els fogons eren públics, i eren compartits por tres o quatre famílies cada un i estaven apart en una cabanya propera a les tres cases. Els poblats eren bastant compactes, i era comú que cada poblat Quimbaia no superés tres famílies diferents, fent-se el tracte dins dels poblats molt cordial i familiar.
La producció agrícola de los Quimbaies, no era tan eficient com en altres cultures, que ja coneixien i practicaven la rotació de cultius. Ells cultivaven una terra i se la deixava descansar, mentre l’any següent se n’agafava una altre, i així successivament. El seu mètode era cremar la terra, talar el que quedava en peu i llaurar-la per sembrar, lentament matant els nutrients de la terra. Encara que eren experts en fer terrasses les terres en les zones més pendents, de aquesta forma evitaven l’erosió. Però aquests mètodes de crema eren compensats amb la sembra de Bambús Guadues, que a més de ser font de fusta, conservaven molta aigua i restableixíen els nutrients de la terra. Els cultius més comuns, eren els de blat de moro, arracatxa, fríjol, fique i yuca.
Els Quimbaies desenvoluparen molt la recol•lecció sistematitzada de fruites i baies, especialment les de guames, pithaies, guaiabes, advocats i caimits. Però la planta que més usaren, fou la guadua. La guadua, es un Bambú abundant en la regió del actual eix cafeter, i fou usada por els Quimbaies des de juguets, fins armes i cases. Els Quimbaies .
La sal, fou una de las raons per la qual els Quimbaies no foren conquistats per pobles agressius com els Muzus i els Panzes, les fonts salades de Consota, Cori, Coinza i Caramanta foren monopolitzades per els Quimbaies, que controlaven el comerç del mineral en la zona al occident de Sistema Central. En aquestes fonts salades, el enginy Quimbaia dividia les aigües salades de les dolces i la salada portada per tubs de guadua als forns. on era evaporada i extreta. Els Quimbaies guardaven tota la sal en dipòsits especials propietat de cada família. La sal era usada tan per pagar tribut al cacic i tribus veïnes.
Els Quimbaies foren de les últimes cultures en desapareixer, donç les zones que habitaven eren casi inaccessibles, rodejats a cada costat per pics nevats i amb dos taps de selva al nord o al sur. Tot i així els espanyols arrivaren, al comandament de Jorge Robledo, que havia ja conquistat el Nord d’Antioquia. Robledo primer tractà bé als Quimbaies, però desprès començà a enviar-los a les ‘’encomiendas’’ a travallar. Els Quimbaies s’hi resistiren i les tropes de espanyoles els exterminaren.
- Els Tairones
Habitaren la zona més septentrional de Colòmbia, exactament a la Serra nevada de Santa Marta. Ells arribaren a un nivell de desenvolupament envejable per altres cultures colombianes, e inclòs d’altres de foranes. Els seus coneixements d’arquitectura, agricultura e hidràulica ens donen la imatge d’una nació ben estructurada, avançada, i que en comparació con algunes nacions europees, amb molts avanços en respecte a elles.
- Els Muiscas
Habitaren a la zona central de Colòmbia, específicament el Altiplà Cundiboiacens foren la Cultura que més va evolucionar en el que es refereix a la administració i l’estructura político-administrativa del Estat; fins arribar a la conformació oficial de una Confederació, amb un sistema uniforme de camins, llengua, impostos, religió i lleis.
- Els Zenús
En las planes dels actuals departaments de Sucre i Córdoba, existí un poble conegut com els Zenús. Els Zenús foren l’única cultura que va establir un govern centralitzat, concentrant els Zenús en grans ciutats, i no en petits poblats independents.
- Els Narinyo Habitaren el Marcís Colombià en la seva Zona Occidental, la seva orfebreria era propera als patrons artístics dels Inques. Foren exterminats per l’expedició de Sebastián de Belalcázar,
- Els Tumaco, veïns dels Narinyo, se especialitzaren en ceràmica decorada.
- Els Huitotos: Important tribu que habita encara las selves de Colòmbia.
La colonitzacíó i l'independència
Els exploradors espanyols hi varen arribar el 1510 i hi van trobar les tribus indígenes, anomenades genricament txibtxes, les quals foren esterminades o subjugades i conquerides. Els espanyols hi varen construir diversos assentaments que finalment es varen convertir en les províncies que conformaren la Nova Granada, al principi com a Capitania General i des de 1717 com a Virregnat, incloent-hi diverses províncies que havien pertangut fins aquest moment a les jurisdiccions dels virregnats de Nova Espanya i Perú. El moviment d'independència, en gran part liderat per Simón Bolívar i Francisco de Paula Santander des de 1810, finalment va tenir èxit el 1819 quan el territori ocupat pel virregnat de Nova Granada es va convertir en una república federal, la Gran Colòmbia, després de la batalla de Boyacá (7 d'agost de 1819) i el Congrés d'Angostura aquell mateix any.
Les divisions cabdillistes internes varen conduir el 1830 a la separació dels departaments que componien la Gran Colòmbia: Veneçuela, Quito (actual Equador) i Cundinamarca el 1830. Cundinamarca es va anomenar Nova Granada fins al 1886, quan va prendre el seu nom actual: República de Colòmbia. Les divisions internes romanien, i de tant en tant encenien la guerra civil i van contribuir a la independència de Panamà el 1903 patrocinada pels Estats Units. El país segueix estant afectat per grups guerrillers com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN).
Aquests grups guerrillers, junt amb l'influent narcotràfic, obstaculitzen les reformes polítiques i econòmiques i comporten interrupcions de la vida pública i preocupació internacional.
Govern i política
Colòmbia és una república en què el poder executiu domina l'estructura de govern. El president, escollit junt amb el vicepresident pel vot popular per a un termini de quatre anys, funciona com a cap d'estat i com a cap del govern.
El parlament bicameral de Colòmbia és el Congrés, que consisteix en el Senat, de 102 escons, i la Cambra de Representants, de 166 escons. Els membres d'ambdues cambres són decidits pel vot popular per servir en terminis de quatre anys. El sistema judicial ha experimentat reformes significatives en la dècada dels noranta.
Organització política i administrativa
right
Colòmbia se subdivideix políticament i administrativament en 32 departaments i un districte capital(
- ), que depèn administrativament del departament de Cundinamarca:
right
right
Regions geogràfiques naturals i culturals de Colòmbia
Els departaments colombians estan agrupats en les següents regions geogràfiques naturals i culturals:
- Andina
- Orinòquia
- Amazònica
- Costa Pacífica
- Insular
- Costa Nord
(Enllaç extern: [http://fotoalbum.ubbi.com/fotoalbum/fotoampliada_publico.asp?Id_Foto=394373&Id_Album=8825&Pagina=11&Id_categoria=5&Id_subcategoria=31&delivery=no&Pag_Ref=2 Mapa de les regions geogràfiques naturals de Colòmbia])
Geografia
Els Andes dominen la meitat occidental de Colòmbia, i es divideixen en tres grans serralades: l'Occidental, la Central i l'Oriental. Entre les serralades, els rius Magdalena i Cauca flueixen cap a les planícies baixes al llarg de la costa caribenya. En les parts més altes de les serralades s'hi troben volcans, alguns dels quals encara són actius. El punt més alt és el Pico Cristóbal Colón a la Sierra Nevada de Santa Marta, amb una alçada de 5.775 m per sobre del nivell del mar.
La part oriental de l'estat es caracteritza per terres planes, en part densament arboritzades i amb molts de rius com el Putumayo, el Yapura, el Meta i el Guaviare, que flueixen al riu Orinoco o el riu Amazones. Colòmbia també té diverses petites illes a l'oceà Atlàntic i al Pacífic.
El clima local és calent al llarg d'ambdues costes i a les planícies orientals, mentre que les serres i les terres altes poden ésser bastant fredes. La ciutat més gran de Colòmbia és la seva capital, Bogotà. Altres ciutats importants són Medellín, Cali, Cartagena, Barranquilla, Ibagué, Manizales, Pasto, Cúcuta i Bucaramanga.
Economia
L'economia de Colòmbia va patir una demanda interior dèbil, pressupostos governamentals austers i una situació de seguretat difícil. El govern actual afronta desafiaments econòmics en els límits de la reforma de la pensió i la reducció de l'atur. Dos dels principals productes colombians, el petroli i el cafè, s'enfronten a un futur incert; la nova exploració petrolífera és necessària per compensar la progressiva disminució de la producció, mentre que els preus del cafè continuen molt baixos.
Els problemes en la seguretat pública són una preocupació dels líders comercials colombians, que demanen progrés en les negociacions de pau del govern amb els grups insurgents. Colòmbia cerca el suport continu de la comunitat internacional per incrementar les perspectives econòmiques i de pau.
Colòmbia pertany a la Comunitat Andina de Nacions i al G-3.
Demografia
La diversitat ètnica a Colòmbia és un resultat de la barreja d'amerindis indígenes, colons espanyols i esclaus africans, cosa que ha produït una mescla de mestissos (el 58%), blancs (el 20%), mulats (el 14%), negres (el 4%) i una barreja negra-ameríndia (el 3%). Avui, només aproximadament l'1% de la gent pot ser identificada com a totalment ameríndia sobre la base de llengua i costums. La religió predominant a Colòmbia és el catolicisme romà.
Colòmbia és el tercer estat més poblat de l'Amèrica Llatina, després del Brasil i de Mèxic. El moviment de població rural a les àrees urbanes ha estat fort durant el segle XX. La població urbana va augmentar del 57% de la població total el 1951 a aproximadament el 74% cap al 1994. Trenta ciutats tenen una població de 100.000 habitants o més. Els nou departaments de terres baixes de l'est, que constitueixen aproximadament el 54% de l'àrea de Colòmbia, tenen menys del 3% de la població i una densitat de menys d'una persona per quilòmetre quadrat.
Cultura
- Colombians destacats
- Música de Colòmbia
Festes
| Data | Nom en
català | Nom local | Notes |
|---|
| | | |
Vegeu també
- Colombians destacats
- Comunicacions a Colòmbia
- Departaments i capitals
- Dates importants
- Idiomes
- Ciutats de Colòmbia
- Exèrcit
- Població
- Relacions estrangeres
- Bogotà
- Símbols patris
- Sistema de govern
- Transport de Colòmbia
Enllaços externs
- [http://www.gobiernoenlinea.gov.co PEC] - Portada oficial del govern
- [http://cne.presidencia.gov.co Casa de Nariño] - Lloc web oficial del president
Categoria:Colòmbia
ja:コロンビア
ko:콜롬비아
ms:Colombia
zh-min-nan:Colombia
Panamà
La República de Panamà és un país de l'Amèrica Central, limitat a l'oest per Costa Rica, al nord pel mar Carib, a l'est per Colòmbia i al sud per l'oceà Pacífic.
Categoria:Panamà
NicaraguaLa República de Nicaragua és un país de l'Amèrica Central que limita el nord-oest amb Hondures, al sud amb Costa Rica, a l'oest amb el oceà Pacífic i a l'est amb el mar Carib.
Història
En 1524 les dues primeres ciutats espanyoles (León i Granada) van ser fundades en el que avui és Nicaragua. Va existir com colònia d'aquesta potència europea fins a 1821, quan es va declarar la independència de Centreamèrica. En dues curts anys va passar de colònia a part d'un país independent, a part de l'Imperi Mexicà, a part d'un país independent altra vegada. Les Províncies Unides de l'Amèrica Central van sobreviure fins a 1840. Durant el segle XIX es van succeir diversos intents de reunificar Centreamèrica, sense èxit. Durant el segle XX la història de Nicaragua va estar fortament influenciada per diverses intervencions armades dels Estats Units, algunes directes i altres indirectes (donant suport financera i militarment als "contras", els contrarrevolucionaris, durant els governs sandinistas). Els Somoza van governar el país durant diverses dècades, fins a ser reemplaçats el 19 de juliol de 1979 pel govern esquerrà del FSLN, el Front Sandinista d'Alliberament Nacional. El govern sandinista va sofrir la seva primera derrota electoral a principis dels anys 90 i no va aconseguir tornar al poder després d'aquesta data: des de llavors i fins a l'any 2004, els tres presidents electes han estat de la "coalicion contrària al Sandinismo". Actualment el president de Nicaragua és l'Enginyer Enrique Bolaños Geyer.
Govern i Política
Nicaragua és una república constituïda per 4 poders: Executiu, Legislatiu, Judicial i Electoral. El poder executiu és exercit per el president el qual és triat per a un període de 5 anys. El poder legislatiu està radicat en l'Assemblea Nacional (unicameral), formada per 90 diputats electes per 5 anys. Una Cort Suprema de Justícia s'encarrega de vigilar el sistema judicial. Les conteses electorals són responsabilitat del Consell Suprem Electoral. Administrativament, Nicaragua està divideixi en 152 municipis aglutinats en 15 departaments i 2 regions autònomes.
Veure llista de Presidents de Nicaragua
Organització polític-administrativa
Està conformat per 15 Departaments (entre parèntesis les seves capitals): Nova Segòvia (Ocotal), Madriz (Somoto), Estelí (Estelí), Chinandega (Chinandega), León (León), Managua (Managua), Masaya (Masaya), Carazo (Jinotepe), Granada (Granada), Rivas (Rivas), Chontales (Juigalpa), Boaco (Boaco), Matagalpa (Matagalpa), Jinotega (Jinotega) i Riu San Juan (San Carlos); també hi ha 2 Regions Autònomes: Atlàntic Nord (Bilwi) i Atlàntic Sud (Bluefields).
Els departaments i regions autònomes es divideixen al seu torn en municipis, que actualment són 152. L'últim que es va crear va ser San José de Bocay, en el Departament de Jinotega, desprenent-se de l'antic municipi del Cuá-Bocay, que actualment es denomina El Cuá.
Geografia
llista de Presidents de Nicaragua
La República de Nicaragua és un país situat en centreamèrica que limita al nord amb Hondures, al sud amb Costa Rica, a l'oest amb el oceà Pacífic i a l'aquest amb el Mar Carib.
Té dos grans llacs : el Llac de Managua o Llac Xolotlán i el Llac de Nicaragua o Llac Cocibolca.
Managua, la capital té més d'un milió d'habitants. Les ciutats amb més de 100,000 habitants són: Estelí, Chinandega, León, Masaya, Granada, Matagalpa, Jinotega i Nova Guinea. Altres ciutats importants són: Ocotal, Somoto, Jinotepe, Rivas, Juigalpa, Boaco, Bilwi (Port Cabezas), Bluefields i San Carlos.
La Zona del Pacífic del país es caracteritza per ser la regió volcànica i lacustre del país. El primer volcà és el Cocigüina, situat en la Península Cocigüina en el Golf de Fonseca, li segueix la cadena volcànica dels Maribios, que acaba amb el Momotombito, un illot en el Llac Xolotlán, li segueixen altres volcans, com el Masaya, el Fustes i Concepción, aquests dos últims formen la Illa de Ometepe en el Llac Cocibolca. Els rius d'aquesta zona són curts sent els principals: Riu Negre, Riu Estero Real, Riu Vell i Riu Tipitapa el qual uneix els dos grans llacs. El Llac Cocibolca serveix com font al Riu San Juan, que desemboca en el Mar Carib.
La Zona Nord del país presenta regions seques en Les Segovias i muntanyenques i humides en Jinotega i Matagalpa. Aquestes zones serveixen de font a 2 grans rius: Riu Coco i Riu Gran de Matagalpa. La regió de Les Segovias presenta les cadenes muntanyenques de Dipilto i Jalapa que serveixen de frontera amb Hondures, en Jinotega es té a la Serralada Isabelia i en Matagalpa es troba la Serralada Dariense.
La Zona Central del país és també muntanyenc i serveix de font per a altre gran riu: Riu Amagat, a través de les seves tres fonts: Riu Siquia, Riu Mico i Riu Rama. Al llarg d'aquesta regió es desplaça la Serralada Chontaleña.
La Zona de l'Atlàntic del país és una gran planicie coberta de grans boscos, presentant-se grans rius que corren per les seves terres. Entre els principals rius que corren i desemboquen aquesta regió es tenen: Coco, Wawa, Kukalaya, Prinzapolka, Bambana, Gran de Matagalpa, Kurinwás, Amagat i els seus afluents Siquia, Mico i Rama, Punta Grossa i San Juan. En la part nord d'aquesta zona es troben part de la Serralada Isabelia i Dariense i en el Sud un branc de la Chontaleña.
Economia
L'agricultura és la principal activitat econòmica. Destaquen els cultius de cotó, cafè, canya de sucre, banano, blat de moro i ajonjolí. La ramaderia és una activitat important. Els principals recursos miners són el or, el cobri, la plata i el plom. Té un escàs nivell d'industrialització. Els principals nuclis industrials estan situats en la zona occidental del país.
Demografia
La composició ètnica de Nicaragua és bastant homogènia i es basa principalment en els següents grups:
Ladinos (descendents europeus o barreja de descendents europeus amb indígenes) que habiten les zones del Pacífic, Nord, Centre i el agunas zones del caribe, corresponen a mes del 90% de la població. Nicaragua és un dels paises de centreamèrica amb menor component indígena igual que Costa Rica.
Grups minoritaris mes o menys purs que corresponen a un 9% de la població com són els:
Descendents africans (provinents en la seva majoria de Jamaica) corresponen a prop del 8% de la població i assenten particularment en la costa altlántica.
Miskitos que habiten principalment la Regió Autònoma Atlàntic Nord, sobre les riberes dels principals rius com el Coco, Wawa, Prinzapolka, Bambana i Gran de Matagalpa;
Mayangnas que habiten en la Regió Autònoma Atlàntic Nord en la zona de les mines i la Reserva de Bosawás en Jinotega, Creoles i Branques que habiten en la Regió Autònoma Atlàntic Sud, en la zona de la ciutat de Bluefields.
Descendents d'immigrants Xinesos, Jueus, Sirios i altres nacionalitats àrabs.
Geogràficament, la zona més poblada és la del Pacífic, tenint grans ciutats com Managua, amb més de 1 millon d'habitants, León amb més de 200,000 habitants i Chinandega, Masaya i Magrana amb més de 150,000 habitants. En el Pacífic es troben les principals universitats, centres de producció, ports i aeroports. La zona Nord té ciutats amb més de 100,000 habitants com: Estelí, Matagalpa i Jinotega on existeix població d'origen europeu, en la seva majoria descendents d'immigrants espanyols i alemanys. En zona pacífic sud incloent Managua també també es troba predomini de descendents europeus.
Cultura
Festes locals
- 19 de juliol; Triomf de la Revolució
- 14 de setembre; Batalla de San Jacinto
- 15 de setembre; Independència de Nicaragua
- 7 de desembre; Dia de La Purísima
Enllaços Externs
- http://dmoz.org/World/Español/Países/Nicaragua/ - Directori obert
Categoria:Nicaragua
ja:ニカラグア
ko:니카라과
ms:Nicaragua
simple:Nicaragua
th:ประเทศนิการากัว
zh-min-nan:Nicaragua
Guatemala:Per a la capital del país, vegeu Ciutat de Guatemala.
Guatemala és una república de l'Amèrica Central que limita al nord i a l'oest amb Mèxic, al nord-est amb Belize i amb el mar Carib a través de la badia d'Amatique (al golf d'Hondures), al sud-est amb Hondures i El Salvador, i al sud amb l'oceà Pacífic.
Excepte a les regions costaneres, Guatemala és majoritàriament muntanyosa, amb un clima tropical càlid, més temperat a les terres altes. La major part de les ciutats principals se situen a la meitat sud del país; les més importants són la ciutat de Guatemala (la capital, amb vora un milió d'habitants, i més de dos i mig a l'aglomeració urbana), Quetzaltenango (130.000 hab.) i Escuintla (100.000 hab.). El gran llac d'Izabal és situat prop de la costa caribenya.
Té una extensió de 108.890 km² i una població (2003) de 13.909.384 habitants, amb una densitat de 119 hab/km².
Història
Des del segle IV fins al segle XI va ser el centre de la civilització maia del Petén (regió situada entre Mèxic i Belize), de la qual han quedat, entre d'altres, les ruïnes de Tikal. El 1523 hi arriben els espanyols, que colonitzen la regió. Guatemala esdevé independent el 1823, primer com a part de les Províncies Unides de l'Amèrica Central, i a partir de 1840 com a república independent. La història de Guatemala ha estat marcada per revolucions, cops d'estat, governs antidemocràtics i diverses intervencions dels Estats Units, la més recent el 1954. Després d'una guerra civil de 36 anys, la violència política va acabar el 1985 i s'hi va instaurar un règim democràtic.
Economia
El sector agrícola representa el 25% del Producte Intern Brut, 66% de les exportacions i el 50% de la força laboral. El café, el sucre i la banana són els productes principals. La manfuactura i la construcció representen el 20% del Producte Intern Brut. Els acord de pau de 1996, els quals van finalitzar amb una guerra civil de 36 anys, van remoure els obstacles a la inversió estrangera, i han accelerat el creixement econòmic del país.
Política
La branca legislativa de Guatemala està representada per un congrés (Congreso de la República, Congrés de la República) compost per una cambra de 158 membres, elegits cada 4 anys. El president de Guatemala, elegit cada 4 anys, és el cap de govern i d'estat, i representa el poder executiu de la nació, assistit per el gabinet i els ministeris de la nació.
Divisió Administrativa
Guatemala està dividida en 22 departaments:
Demografia
Els mestissos i els amerindis occidentalitzats (coneguts a Guatemala com a ladinos), representen el 56% de la població. Els amerindis que no han estat assimilats i descendents del poble maia, representen el 43% de la població. La majoria de la població viu en àrees rurals, encara que amb el recent desenvolupament econòmic la urbanització està sent accelerada.
La religió principal és el catolicisme. A les comunitats indígenes ha incorporat cultes tradicionals amerindis. El 40% de la població és protestant. L'1% de la població encara practica religions maies.
La llengua oficial és l'espanyol, però no tota la població el parla. A Guatemala encara es parlen diverses dialectes de la llengua maia, especialment a les comunitats rurals.
Categoria:Guatemala
ja:グアテマラ
ko:과테말라
ms:Guatemala
th:สาธารณรัฐกัวเตมาลา
zh-min-nan:Guatemala
Yucatán:Yucatán és el nom d'una península i d'un estat de Mèxic. Aquest article és sobre l'estat
----
Yucatán és un dels 31 estats que constitueixen Mèxic. Està localitzat a l'est del país, en la península homònima. Antigament, els estats de Campeche i Quintana Roo van formar part de l'estat de Yucatán, que abastava tota la península. La capital n'és Mérida. Altres ciutats importants són Progreso i Valladolid. A Yucatán també es troben importants ruïnes arqueològiques maies: Acanceh, Ake, Chacmultun, Chichen Itza, Dzibilichaltun, Kabah, Labná, Mayapan, Sayil, Uxmal and Yaxuna.
Yucatán es va convertir en estat de Mèxic, després de la independència i la proclamació de la Constitució de 1824, que establia que Mèxic era una federació formada per estats lliures i sobirans. Però, quan els conservadors van arribar al poder el 1835, canviant la constitució i limitant l'autonomia dels estats de la federació, i convertint-los en províncies o departaments governats per autoritats designades pel govern central, alguns estats van respondre amb insurreccions. Yucatán va declarar-ne la independència el 1838, aprovada pel Congrés Local el 1840. No obstant això, el governador de Yucatán va bloquejar el moviment independentista, sota la condició de que la Constitució de 1824 fos re-instaurada. El 1841, el president Antonio López de Santa Anna, va ignorar les condicions, i el governador va declarar la independència de l'estat. Santa Anna es va refusar a reconèixer la independència, i va enviar a l'exèrcit mexicà el 1843. Els yucatecs van derrotar a les forces centralistes, però, la ruptura econòmica amb Mèxic va danyar severament el comerç de l'estat, llavor la seva activitat econòmica més important. La victòria va ser una plataforma per a negociar la re-integració de Yucatán a Mèxic sempre que es respectés l'autonomia de l'estat.Yucatán es va reintegrar a Mèxic el desembre de 1843.
No obstant això, el govern centralista de Santa Anna va limitar l'autonomia de l'estat el 1845, i Yucatán va declarar-ne la independència una vegada més. En aquest any va començar la Guerra entre els Estats Units i Mèxic, i Yucatán es va declarar neutral.
Mèxic, a la costa de Yucatán]]
El 1847 va començar allò que s'ha anomenat la Guerra de Castes, una insurrecció del poble maia en contra de la població no indígena de l'estat, la qual cosa va dur a l'estat a una situació econòmica i social molt crítica. El govern yucatec va sol·licitar suport estranger, i fins i tot, la sobirania de l'estat, si es donava suport militar per controlar la severa situació. Cap país va respondre, però, acabada la Guerra amb els Estats Units, Mèxic va oferir suport militar i econòmic, i Yucatán va reintegrar-se a Mèxic el 17 d'agost, 1848. La Guerra de Castes no acabaria completament sinó fins al 1901.
Després que el govern centralista fos derrotat i el federalisme fos re-instaurat a Mèxic, el 1857 Campeche es va separar de Yucatan, convertint-se en un estat més de la federació. Quintana Roo es va separar el 1902.
El primer governador d'ascendència maia, Francisco Luna Kan, va ser elegit el 1976.
Avui Yucatán és un estat prósper de la regió del sud-est de Mèxic. Mérida, la capital, és un important centre de negocis, i un important centre de turisme. El 30% de la població encara parla la llengua maia.
Categoria:Estats de Mèxic
ja:ユカタン半島
Mèxic
Mèxic és un país d'Amèrica del Nord. El seu nom oficial és Estats Units Mexicans (Estados Unidos Mexicanos, en castellà), ja que està constituït com una federació d'estats. La seva capital és la Ciutat de Mèxic.
Origen del nom
El nom del país prové del nom de la seva ciutat capital la ciutat de Mèxic. L'origen d'aquest nom, però, no es coneix amb precisió. D'acord amb alguns filòlegs, Mèxic es deriva de Mexitli el nom del déu de la guerra dels asteques, el qual es deriva de metztili (lluna) i xictli (centre, melic o probablement fill). La terminació -co, significa lloc o regió. Altres propostes linguïstiques són: regió dels ungits, cara de la lluna, poble del maguei, o poble de Mexi (un altre nom pel déu principal dels asteques, Huitzilopotxtli). L'ortografia catalana de Mèxic prové de la transcripció del nàhuatl al castellà antic, i per tant, la pronunciació original de la x era /ʃ/. Una transcripció catalana moderna de la pronunciació nàhuatl seria Meixico.
Història
:Article principal: Història de Mèxic
Durant més de 3000 anys, diverses civilitzacions americanes es van desenvolupar a Mèxic, l'olmeca, la maia i l'asteca, que hi van bastir grans ciutats. Els maies tenien amplis coneixements d’astronomia, com es pot comprovar a les ruïnes d'un observatori d’aquella època a Yucatan, un estat al sud-est de Mèxic.
Els espanyols van arribar a Mèxic el 1519, van derrotar els asteques el 1521, i van establir la colònia de la Nova Espanya. Aquesta va ser la colònia més poblada i més pròspera d’Amèrica, comptant amb 6 milions d’habitants el 1800, dels quals gairebé més la meitat eren espanyols o descendents d'espanyols (criolls).
El 16 de setembre, 1810, Miguel Hidalgo y Costilla, un sacerdot catòlic, va declarar la independència de Mèxic. Diversos generals se li van unir, però la presència espanyola al país era tan forta que la guerra va ser llarga, i no acabà sinó al 1821, data en la qual l'exèrcit reialista (lleial al rei d'Espanya) i l'exèrcit independentista o republicà es van unir proclamant la independència. Mèxic es va constituir en una monarquia parlamentària, creant el primer Imperi Mexicà. Aquest sistema de govern no duraria ni un any, ja que les forces republicanes van prendre el poder. Així Mèxic va quedar constituït com una República Federal.
El govern mexicà va permetre l’entrada d’immigrants nord-americans i anglesos a l’estat de Texas per poblar les zones deshabitades. Els immigrants havien de jurar lleialtat al govern mexicà, però mai no ho van fer, sinó que es van rebel·lar en contra del govern, i amb suport dels Estats Units, es van independitzar de Mèxic el 1836 i el 1845 es van unir als Estats Units com un estat més. La independència de Texas també va ser la resposta al govern centralista de Antonio López de Santa Anna, el qual va limitar l'autonomia dels estats de la federació. Altres estats van declarar la secessió del país com Yucatán i Nuevo León, però, van ser re-integrats al país quan la constitució federal, que donava garantia de l'autonomia dels estats, va ser re-instaurada. Uns anys després, aprofitant la confusió quant als límits territorials del nou estat de Texas, Estats Units va envair Mèxic en la Guerra d'Invervenció Nord-Americana, a la fi de la qual van prendre un terç del territori mexicà, incloent-hi els estats de Califòrnia, Arizona, Nou Mèxic, Colorado, Utah i Nevada.
Nevada
El 1862, i amb el suport dels conservadors mexicans que volien reinstaurar el sistema monàrquic a Mèxic, França va envair Mèxic. Encara que els francesos van ser derrotats en la Batalla de Puebla el 5 de maig, 1862, les forces franceses van retornar el any següent, i aquesta vegada van prendre el control del país amb els conservadors mexicans. El arxiduc Maximilià d'Habsburg va ser nomenat l'emperador "Maximilià I de Mèxic". Benito Juárez, president abans de la invasió, va lluitar en contra dels invasors, i el 1867 l'exèrcit republicà va guanyar el control del país, i es va restaurar el govern republicà.
A finals del segle XIX, sota el govern pro-europeu de Porfirio Diaz, Mèxic va experimentar un impressionant creixement econòmic. La inversió estrangera va permetre el desenvolupament de la indústria petroliera així com la construcció del sistema ferroviari. Aquest període de pau relativa és conegut com al "Porfiriato". No obstant això, la classe alta en va ser l’única beneficiada, mentre milers d’indígenes seguien vivint en pobresa extrema. La desigualtat social, així com la insistència del president a reelegir-se per cinquena ocasió, van provocar manifestacions iniciant així la Revolució Mexicana el 20 de novembre, 1910. Després de la revolució, els generals es van organitzar en un partit, anomenat el Partit Revolucionari Institucional, el partit més fort en la política mexicana fins a la fi del segle XX.
Durant les dècades de 1930 a 1970 Mèxic va tenir un nou creixement econòmic, però no suficient per a igualar el creixement demogràfic. També en aquesta època Mèxic va rebre milers d’immigrants sud-americans així com a un gran nombre de espanyols i catalans refugiats després de la Guerra Civil Espanyola.
Guerra Civil Espanyola
Després de la crisi del petroli las dècades de 1970 i 1980, l’economia mexicana es va col·lapsar, duent a molta gent a la pobresa. En aquesta època el Partit Revolucionari Institucional, qui havia guanyat gairebé tots els llocs públics del país, va començar a perdre en moltes eleccions. Abans de 1990 ja havia perdut eleccions per a governadors d’estats, i el 1995 ja no tenia la majoria en la Càmera de Diputats. Finalment, el 2000 va perdre, després de més de 70 anys, les eleccions presidencials, on va guanyar Vicente Fox, del Partit Acció Nacional.
L'1 de gener, 1994 Mèxic, els Estats Units i el Canadà van crear el NAFTA, una Zona de Lliure Comerç per a Nord-Amèrica. El 23 de març, 2005, els presidents del tres països van signar la Societat de Seguretat i Prosperitat de Nord-Amèrica (SPP), un pas cap a una major integració comunitària.
Geografia
Societat de Seguretat i Prosperitat de Nord-AmèricaMèxic està situat en la zona sud-occidental del continent nord-americà. Mèxic s'estén 3000 km de nord-oest a sud-est.
Mèxic limita al nord amb els Estats Units, al sud-est amb Guatemala i Belize, a l'oest amb l'oceà Pacífic i a l'est amb el Golf de Mèxic i la mar Carib. Baja California al nord-oest, és una península de 1.250 km (de nord cap al sud), que forma el Golf de Califòrnia, també conegut com a Mar de Cortés. A l'est el Golf de Mèxic està format per una altra península, la península del Yucatán.
La major part del territori és muntanyós: dues cadenes de muntanyes s'estenen de nord a sud, anomenades Sierra Madre oriental i occidental. La Sierra Nevada travessa el centre del país d'oest a est, on es troben els punts més alts, com ara el Popocatépetl, amb més de 5.000 metres d'altitud, i el Pic d'Orizaba el més alt del país.
El terreny i el clima varien, desèrtic al nord, muntanyós al centre, i tropical al sud. Els rius principals dels país són: Río Bravo del Norte (Río Grande), Usumacinta, Grijalva, Balsas, Pánuco i Yaqui.
Economia
:Article principal: Economia de Mèxic
D'acord amb el Banc Mundial, Mèxic té la renda per càpita (RNB per càpita) més alta de Llatinoamèrica i s'ha consolidat com un país de renda mitja-alta. A més, és l'únic país llatinoamericà que pertany a la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OECD). No obstant això, la distribució de la riquesa del país no és equitativa i la divisió entre rics i pobres, nord i sud, grans ciutats i pobles indígenes, és gran. Encara així el país va tenir una increïble recuperació de l'última crisi financera de 1994-1995.
Mèxic és la dotzena economia més gran del món (d'acord a la [http://www.worldbank.org/data/databytopic/GDP.pdf la mesura del Banc Mundial del Producte Intern Brut de la Nació]) i un dels principals països exportadors de matèria primera i manufactura a nivell internacional. L'activitat econòmica del país està en gran mesura fusionada amb la dels Estats Units d'Amèrica, els quals consumeixen més del 85% de les exportacions mexicanes. El PIB del 2004 va créixer més de 4%, però la taxa d'atur va arribar gairebé al 4% en el mateix any, la més alta dels últims 10 anys.
Des de mitjans de la dècada dels anys vuitanta el país s'ha inclinat per un model econòmic neoliberal amb una forta èmfasi en l'obertura comercial a altres mercats, la qual cosa ha convertit al país en el líder mundial en acords de lliure comerç, havent signat convenis d'aquest tipus amb 40 països en 12 diferents Tractats. La seva associació comercial principal està en el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (TLCAN o NAFTA), integrat per Estats Units, Canadà i Mèxic. Mèxic també compta amb tractats de lliure comerç amb la Unió Europea dels 25, Israel, Noruega, Islàndia, Liechtenstein, Suïssa, Japó i alguns països de l'Amèrica Llatina, i és soci observador i futur membre associat del Mercosur.
Política
La Constitució actual de Mèxic es va escriure el 1917. La Constitució estableix que Mèxic és una República Federal amb branques de govern legislativa, executiva i judicial, clarament separades. La branca executiva està representada pel President de la República, elegit cada 6 anys, sense reelecció. La branca legislativa està representada pel Congrés de la Unió, que està dividit en la Cambra de Diputats i el Senat. Finalment, la branca judicial està representada per la Cort Suprema de Justícia de la Nació.
Els partits politics més importants a Mèxic són:
- Partit Revolucionari Institucional (PRI), establert el 1929, unint als generals de la Revolució Mexicana de 1910-1917. És un partit de centre-esquerra o social-demòcrata.
- Partit Acció Nacional (PAN), creat el 1939. És un partit de centre-dreta.
- Partit de la Revolució Democràtica (PRD) creat el 1989. És un partit d'esquerra.
L'actual president de la república, Vicente Fox, va ser un candidat del PAN, encara que en la Cambra de Diputats i en el Senat, el PRI té majoria. Per a les eleccions presidencials del 2006 el candidat favorit és del PRD.
Divisió administrativa
:Article principal: Estats de Mèxic
Estats de Mèxic
Estats
Mèxic és una federació d'estats. Està dividit en 31 estats i el Districte Federal. Els estats de Mèxic són:
Ciutats importants
estats de Mèxic
Les següents són les àrees metropolitanes amb més d'1 milió d'habitants a Mèxic:
#Ciutat de Mèxic (22,1 milions d'habitants)
#Guadalajara (4,0 milions)
#Monterrey (3,8 milions)
#Puebla (2,2 milions)
#Tijuana (1,3 milions)
#León (1,2 milions)
#Ciudad Juárez (1,2 milions)
#Toluca (1,2 milions)
#Torreón (1,1 milions)
Demografia
Mèxic és el país castellanoparlant més gran del món, amb un població de 104 milions d'habitants, i és el segon país més poblat d'Amèrica Llatina, després de Brasil.
Etnografia
Mèxic és ètnicament divers. El 79% de la població es mestissa, és a dir d'ascendència europea i d'ascendència indígena. L'11% és indígena, segons fonts governamentals, encara que altres fonts indiquen que el 30% és predominantment indígena. El 9% és d'ascendència completament europea (principalment d'Espanya, Itàlia, Alemanya, Regne Unit, França, Rússia i Polònia). L'1% restant inclou turcs, japonesos, libanesos i xinesos. La migració sud-coreana ha augmentat els últims cinc anys. A Mèxic també van immigrar un nombre considerable d'argentins, colombians, xilens, cubans, centre-americans i brasilers, ja que el país tenia una política molt assequible per tal que els llatinoamericans obtinguessin asil polític quan aquests països estaven experimentant guerres civils i persecució política.
A Mèxic és on el més gran nombre de nord-americans viu fora dels Estats Units. Això és causa de la integració econòmica de ambdós països sota el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (NAFTA), i també perque els petits pobles mexicans són considerats com a excel·lents llocs pels jubilats, com San Miguel de Allende, la població del qual el 50% són nord-americans.
Llengües
La llengua oficial de Mèxic és el castellà. No obstant això, més del 7% de la població parla una llengua indígena. El govern reconeix 62 llengües indígenes, i l’educació primària és bilingüe en les comunitats indígenes. Les llengües indígenes més importants a Mèxic són el nàhuatl i el maia.
L'anglès s’ha convertit en la segona llengua en importància a Mèxic i és parlada principalment als estats que tenen frontera amb els Estats Units i a les grans ciutats.
De les llengües que van portar les immigrants europeus, el cas del vènet mereix atenció. Els immigrants de la regió del Vèneto es van establir a Chipilo, a l’estat de Puebla. Avui, les ciutadans de Chipilo encara parlen el vènet, fent-la una llengua minoritària a Puebla. Un altre cas interessant és el cas de la llengua plautdietsch parlada pels descendents dels immigrants menonites d'Alemanya i dels Països Baixos als estats de Chihuahua i Durango al nord de Mèxic.
El català és parlat només pels immigrants o descendents dels immigrants que hi van arribar després de la Guerra Civil Espanyola, i que es van establir principalment a la Ciutat de Mèxic i a Guadalajara.
Religió
La població mexicana és predominantment catòlica (el 89% de la població es considera catòlica, encara que un percentatge molt menor és practicant). El 6% de la població és protestant, del qual les branques pentecostal i la carismàtica són les més nombroses. També hi ha un nombre considerable de jueus (principalment a la ciutat de Mèxic). El mormonisme ha estat creixent sobretot a les ciutats fronteres amb els Estats Units. Encara que cap religió pre-hispànica no ha sobreviscut, a les comunitats indígenes el catolicisme ha fet un sincretisme amb elements asteques o maies.
Educació
Alfabetisme
Mèxic ha assolit impressionants avanços en eduació en els últims vint anys. L'any 2004, l'alfabetització general era del 92%, i l'alfabetització del joves (edat 15-24) era del 96%. L'eduació primària i secundària és gratuïta i obligatoria a tot el país. Hi ha programes d'educació bilingües i interculturals per a les comunitats indígenes.
Educació a distància
Mèxic va ser el primer país del món en establir en els anys setanta, un sistema d'educació secundària a distància per a les petites comunitats i petits pobles. L'any 2005 aquest sistema comptava amb prop de 30,000 escoles connectades, 3 milions d'alumnes i 300.000 professors que reben aquesta programació educativa en videoconferències i teleconferències transmeses per via satel·lital. Aquestes escoles es coneixen a Mèxic com a telesecundarias. El sistema mexicà transmet la seva programació també a certs països de l'Amèrica Central i a Colòmbia, i és utilitzat al sud dels Estats Units com a mètode d'ensenyament bilingüe.
Universitats
Les cinc universitats més importants a Mèxic són:
- [http://www.unam.mx Universitat Autònoma Nacional de Mèxic] UNAM, Ciutat de Mèxic.
- [http://www.itesm.mx Institut Tecnològic de Monterrey] ITESM, Monterrey.
- [http://www.udlap.mx Universidad de las Américas] UDLA, Puebla.
- [http://www.uia.mx Universidad Iberoamericana] UIA, Ciutat de Mèxic
- [http://www.uag.mx Universitat Autònoma de Guadalajara] UAG, Guadalajara.
Premis Nobel
- Literatura: Octavio Paz, 1990
- Química: Mario Molina, 1995
- Pau: Alfonso García-Robles, 1982
Destinacions turístiques importants
Platges
- Acapulco
- Cancún
- Los Cabos
- Puerto Vallarta
Ciutats amb arquitectura colonial
- Guanajuato
- Oaxaca
- San Miguel de Allende
- Taxco
Ruïnes pre-colombines
- Teotihuacan
- Palenque
- El Tajin
Enllaços externs
Govern
- [http://www.gob.mx Govern de Mèxic, en castellà]
- [http://www.presidencia.gob.mx Web del President de Mèxic, en castellà]
- [http://www.inegi.gob.mx Instituto Nacional de Estadística, Geografía e Informática, en castellà]
- [http://http://www.sre.gob.mx/barcelona/ Consulat de Mèxic a Barcelona]
Periòdics i agències d'informació
- [http://www.reforma.com Reforma]
- [http://www.eluniversal.com.mx El Universal]
- [http://www.imagen.com.mx Imagen Informativa]
Altres
- [http://orfeocatala.com/ Orfeó Català de Mèxic]
Categoria:Mèxic
ja:メキシコ
ko:멕시코
ms:Mexico
simple:Mexico
th:ประเทศเม็กซิโก
zh-min-nan:México
Hispaniola
La Hispaniola (forma llatinitzada de l'espanyol La Española) és la segona illa més gran de les Antilles, situada a l'est de Cuba.
Cristòfor Colom hi va arribar el 1492, i el 1493 hi va fundar la primera colònia espanyola d'Amèrica. El 10 de març del 1496, Colom va deixar l'illa per tornar a Espanya, amb la qual cosa acabava la seva sisena visita a l'hemisferi occidental.
Haití ocupa el terç occidental de l'illa; els dos terços orientals formen la República Dominicana.
Els taínos anomenaven l'illa Quisqueya (o Kiskeya), nom encara utilitzat a tots dos països. Poèticament fa referència a la República Dominicana en l'himne nacional d'aquest estat, Quisqueyanos valientes. Els espanyols van cristianitzar el nom de l'illa com a Santo Domingo, i els francesos en van adoptar el terme equivalent Saint-Domingue. Un altre nom indígena, Ayiti (o variants semblants), fou reintroduït el 1804 per anomenar l'Haití independent. El nom dHaití originalment es referia a l'illa sencera, no només a la part occidental, i de fet l'actual República Dominicana fou coneguda breument com a Haití Espanyol. Un tercer nom indígena de l'illa és Bohio.
1804
Un cop els francesos van prendre el control de la part occidental de la Hispaniola a través del Tractat de Rijswijk, aquesta part de l'illa de seguida va sobrepassar l'oriental en importància i població. De fet, la població de la República Dominicana no va ser superior a la d'Haití fins pels volts de 1970. Els haitians van conquerir la part oriental de l'illa en diverses ocasions: a la dècada del 1790 sota el guiatge de Toussaint Louverture, i de 1821 a 1822 amb Jean-Pierre Boyer.
Categoria:Amèrica Central
Categoria:Illes
ja:イスパニョーラ島
ko:히스파니올라 섬
zh-min-nan:Sió-se-pan-gâ
Jamaica
Jamaica és un estat insular de del Carib situat al sud de Cuba i a l'oest de l'illa de l'Espanyola.
Espanyola
Categoria:Jamaica
Categoria:Illes
ja:ジャマイカ
ko:자메이카
ms:Jamaika
simple:Jamaica
zh-min-nan:Jamaica
Puerto RicoPuerto Rico és un estat insular de l'Amèrica Central lliurement associat als Estats Units d'Amèrica. L'illa de Puerto Rico, el nom arawak original de la qual era Borikén (en castellà Borinquen), és la més petita i la més oriental de les Grans Antilles i està situada entre l'oceà Atlàntic al nord i el mar Carib al sud. A l'oest, el pas de la Mona el separa de la República Dominicana, i a l'est el pas de les Verges el separa de les illes Verges Nord-americanes.
L'extensió total és de 9.104 km² i la població és de 3.957.988 habitants (2002).
L'estat de Puerto Rico inclou l'illa principal (muntanyosa, amb una altura màxima de 1.338 m al Cerro de Punta) i un bon nombre d'illes i petits illots, les més importants de les quals són les de Mona (deshabitada), Vieques i Culebra.
La capital és San Juan, amb uns 420.000 habitants, i dins la seva aglomeració urbana s'hi troben grans nuclis com Bayamón i Carolina, totes dues amb més de cent mil habitants. La segona ciutat de l'illa és Ponce, amb 150.000 habitants.
Antiga colònia espanyola, arran de la guerra Hispanoamericana de 1898 els Estats Units van envair l'illa. El 1952 Puerto Rico va adoptar una constitució en què es declarava Estat Lliure Associat als Estats Units d'Amèrica. El Congrès nord-americà no accepta la traducció literal ja que tècnicament no el considera un estat associat, sinó un territori organitzat amb unes relacions especials. La denominació en anglès és Commonwealth of Puerto Rico. Des d'aleshores s'han fet uns quants referèndums per decidir l'estatus de l'illa: fins ara sempre ha guanyat l'opció de quedar-se com a estat lliure associat, davant les altres dues opcions de convertir-se en un estat més dels Estats Units o bé de declarar la independència.
L'economia de Puerto Rico depèn del fet que l'illa és una important destinació turística, i també hi són rellevants la indústria farmacèutica, la manufacturera i la de noves tecnologies.
Categoria:Puerto Rico
ja:プエルトリコ
ko:푸에르토리코
simple:Puerto Rico
Espanyol
- Geografia: Relatiu o pertanyent a Espanya, als seus habitants o a la llengua espanyola.
- Lingüística: Nom alternatiu amb què és conegut el castellà o quelcom relatiu la llengua.
- Esport: El Reial Club Deportiu Espanyol, club de futbol de Barcelona
Anglès::Aquesta pàgina és per a l'idioma. Si voleu informació sobre el municipi visiteu Anglès (la Selva)
----
L'anglès és una de les llengües més parlades al món, i la més utilitzada internacionalment com a segona llengua. Pertany a la branca germànica occidental de la família indoeuropea, encara que ha estat molt influenciada per llengües llatines, principalment per al dialcte francès de Normandia. La llengua actual que li és més propera és el frisó. L'escocès té un estatus ambigu; hi ha qui el considera una llengua separada de l'anglès, i hi ha qui l'en veu com un dialecte.
Extensió
L'anglès és el primer idioma a Austràlia, les illes Bahames, Barbados, les illes Bermudes, Guyana, Jamaica, Nova Zelanda, Antigua i Barbuda, Saint Kitts i Nevis, Trinitat i Tobago, el Regne Unit i els Estats Units d'Amèrica, encara que a aquest país no és oficial, sinó de facto, i cada estat pot escollir les llengües oficials per al seus territoris.
També és un dels idiomes principals a Belize (amb el castellà), el Canadà (amb el francès), Camerun (amb el francès i diverses llengües africanes), Dominica (amb el francès i el crioll), Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines (amb el francès i el crioll), els Estats Federats de Micronèsia, Irlanda (amb el gaèlic), Libèria (amb diverses llengües africanes), Singapur i Sud-àfrica (amb l'afrikaans i diverses llengües africanes).
És oficial (però sense ser pas un idioma nadiu) a les illes Fiji, Ghana, Gàmbia, l'Índia, Kiribati, Lesotho, Kenya, Namíbia, Nigèria, Malta, les illes Marshall, Pakistan, Papua Nova Guinea, les illes Filipines, les illes Solomon, Samoa, Sierra Leone, Suazilàndia, Tanzània, Zàmbia i Zimbabue.
Història
L'anglès prové de la llengua parlada per les tribus germàniques (Angles, Sets i Saxons) que es van establir a Anglaterra al segle V. L'anglès antic parlat en aquella època és la base de l'anglès modern. La llengua va rebre moltes influències nòrdiques i sobretot del francès, després de la invasió normanda el 1066. L'anglès mitjà (middle English) va incorporar gran quantitat de vocabulari sobretot d'origen llatí. De fet, l'idioma original, l'anglès antic (old English) seria totalment incomprensible per a un parlant actual, i per alguns lingüístes, l'anglès és més proper a les llengües llatines que a les llengües germàniques. Així doncs, hi ha un gran nombre de sinònims, que provenen d'arrels germàniques o llatines, per exemple come o arrive (arribar), sight o vision (visió), freedom o liberty (llibertat). L'anglès modern (modern English) va començar a l'època de Sheakspeare.
L'ús de l'anglès es va anar escampant al llarg de la Gran Bretanya, i més tard arreu de les colònies de l'Imperi Britànic. El nombre estimat de parlants nadius l'any 2002 és de 402.000.000. El potencial econòmic, polític, científic i cultural dels Estats Units d'Amèrica i el Regne Unit en els darrers dos segles li han donat un estatus preeminent com a llengua internacional de comunicació.
Vocabulari
Atès que l'anglès ha estat força influenciat per diverses llengües (germàniques, llatines, escandinaves, celtes i altres), és la llengua amb el més gran nombre de mots. Les paraules d'origen germànic són usualment més curtes i més informals. Les paraules d'origen llatí són més "educades" o "elegants". L'anglès també adopta noves paraules amb més facilitat que altres llengües. No hi ha un estimat precís del nombre de mots de la llengua, però, el Oxford English Dictionary inclou més de 500.000. Altres organitzacions estimen més de 800.000.
Atès que l'anglès té un vocabulari prou ampli i divers, és difícil establir percentatges per l'origen de les paraules. Però, una estimació feta per Thomas Finkenstaedt i Dieter Wolff (1973) suggereix:
- Mots d'origen francès (inclou francès antic, dialectes del francès i anglo-francès): 28,3%
- Llatí (inclou termes científics o tècnics): 28,24%
- Antic Anglès (origen germànic), Anglès Mitjà, Escandinau o Nòrdic i Neerlandès 25%
- Grec 5,32%
- Sense origen etimològic precís: 3,28%
- Derivats de noms de persones: 3,28%
- Altres llengües: 1%
Sistema d'Escriptura
L'anglès utilitza l'alfabet llatí en l'escriptura. L'ortografia de l'anglès és històrica i no pas fonètica, especialment per a les paraules d'origen llatí o recentment incorporades del francès. Existeixen regles d'escriptura per a les paraules d'origen germànic i les adaptades antigament del francès, i per tant, un angloparlant pot deduir la pronunciació d'aquestes, encara que n'hi ha excepcions.
Principals dialectes
- Americà
- Australià
- Britànic (incloent-hi l'escocès)
- Canadenc
- Caribeny
- Anglès d'Irlanda
- Jamaicà
- Anglès de Terranova
- Novazelandès
- Sudafricà
- Anglès de Singapur (Singlish)
- Anglès de Malàisia (Manglish)
Altres enllaços
- [http://en.wikipedia.org/wiki/Main_Page Projecte anglès de la Viquipèdia]
- [http://ebbs.english.vt.edu/hel/hel.html Història de l'anglès]
- [http://etext.lib.virginia.edu/english.html Recursos en anglès]
- [http://www.m-w.com Diccionari Merriam-Webster]
- [http://www.catalandictionary.org/engcat/ Diccionari Anglès-Català de Codi Obert]
Categoria:Anglès
als:Englische Sprache
ja:英語
ko:영어
ms:Bahasa Inggeris
simple:English language
th:ภาษาอังกฤษ
zh-min-nan:Eng-gí
Neerlandès
El neerlandès és una llengua germànica occidental parlada als Països Baixos (així com ex-colònies) i a Flandes (Bèlgica), on és conegut habitualment com a flamenc.
Noms
El neerlandès ha estat tradicionalment anomenat "holandès" en català per raó de la llarga preeminença econòmica de la província d´Holanda dins de l'àrea neerlandòfona, cosa que també passa amb Holanda (emprat enlloc de Països Baixos). Tanmateix, tant a nivell oficial com per part dels propis neerlandòfons, "holandès" (hollands) no és la paraula més usada habitualment, puix que només correspon a un dialecte concret del neerlandès global. Com en el cas de l'alemany però, el nom d'aquesta idioma no ha estat fix a través dels segles ni és homogeni entre les altres llengües (Nederlandsk en noruec i altres llengües germàniques, Dutch en anglès, holandès entre la majoria de llengües romàniques, flamenc a les àrees del sud de l'àrea neerlandòfona).
El terme neerlandès aparegué per primera vegada el 1482 en un incunable de Gouda, però no s'acabà imposant fins al segle XIX. Anteriorment, la llengua era coneguca com a "theodiscus", un mot llatí que servia per anomenar qualsevol llengua o dialecte germànics i que vol dir "vernacle", "de la gent" (per oposició al llatí o al francès, conegut com "való"). Localment, aquest mot esdevingué "dietsch" o "duutsch". Aquest terme (amb variacions) fou també adoptat a tota l'àrea de parla alemanya, i perviu en el seu nom actual Deutsch. Tanmateix, per poder distingir la llengua parlada al nord de la parlada al sud, hom començà a introduir "Neder" ("baix") al davant, de manera que primer aparagué "Nederduytsch" (baix alemany) i, posteriorment, "Nederlandsch" (literalment: "de les terres baixes", "terrabaixenc"), que, finalment, amb posteriors simplificacions ortogràfiques esdevingué l'actual Nederlands.
Aquest canvi però, no es produí per exemple en l'anglès, on "Dutch" significà durant segles tan alemany com neerlandès, imposant-se al final però aquest darrer significat. Queden reminiscències del primer en el "Pennsylvania Dutch" (un dialecte de l'alt alemany parlat als Estats Units).
Avui en dia, en neerlandès, "Duits" significa "alemany", "Diets" fa referència al neerlandès antic, "Hollands" al dialecte de d'Holanda i "Vlaams" (flamenc) als dialectes (estandaritzats o no) que es parlen o bé a la zona de neerladòfona de Bèlgica o bé només als corresponents a l'antic ducat de Flandes.
Abast i reconeixement oficial
El neerlandès és la llengua materna d'uns 21 milions de persones (15 als Països Baixos, 6 a Bèlgica, 250.000 a Surinam i 10.000 a França) i és a més après per 3 milions de belgues valons. En el marc de la Unió Europea, és la 7a llengua pel que fa el nombre de parlants. A internet, 1 de cada 50 pàgines és en neerlandès, cosa que el situa en 8a posició.
El neerlandès és llengua oficial dels Països Baixos, Bèlgica, Surinam, Aruba i les Antilles Neerlandeses. Les autoritats de tots aquests territoris coordinen les seves activitats lingüístiques a través de la "Unió de la Llengua Neerdlandesa" (Nederlandse Taalunie). Ella estableix una sèrie de normes ortogràfiques i gramaticals que defineixen una llengua estàndard, coneguda com a "neerlandès estàndard" (Standaardnederlands) que és el que s'empra en la majoria de documents oficials, premsa i l'ensenyament. Abans d'utilitzar el citat nom, el neerlandès estàndard s'anomena oficialment Algemeen Beschaafd Nederlands (traducció aproximada: "Neerlandès General Civilitzat/Culte"), però aquest nom fou abandonat perquè tenia connotacions negatives per als dialectes que no s'hi acostessin.
A França el neerlandès és parlat per gent gran al voltant de Dunkerque (departament del Nord), si bé no disposa de gaire suport oficial i recula fortament.
Classificació i relació amb altres llengües
Pertany a la branca germànica occidental, juntament amb l'anglès, el frisó i l'alemany entre d'altres. A diferència d'aquest darrer, no patí la segona mutació consonàntica que separà l'alt alemany (del qual en deriva l'actual alemany estàndard) de la resta de llengües del grup. Alhora, tampoc patí tota bona part de les mutacions ingaveòniques de l'anglès i el frisó. Pot ser considerada doncs una llengua "a mig camí" entre l'anglès i l'alemany: havent simplificat fortament la seva gramàtica (respecte les antigues llengües germàniques o fins l'alemany actual), no ho feu tant com en el cas de l'anglès (desaparicó total del gènere, poquíssima flexió verbal). La fortíssima llatinització/romanització (especialment arran de la influència normanda) que patí l'anglès fa que gloablment el neerlandès actual sigui més proper a l'alemany estàndard que no pas a l'anglès.
Genèticament, es pot considerar el neerlandès com una varietat del baix alemany. En el si d'aquest darrer hi ha un continu dialectal que s'estén des de les ribes orientals del mar del Nord (deltes del Mosa i del Rin) fins a l'extrem oriental de l'Alemanya septentrional, tot passant de dialectes del baix fràncic fins a dialectes del baix saxó. Noti's que a l'est de l'IJsselmeer, dins dels propis Països Baixos, s'hi parla el baix saxó (veure més avall). Així doncs establir límits clars entre les seves varietats és complicat, puix que a les regions nord-orientals d'Alemanya el dialecte local és sovint més proper al neerlandès que a l'alemany estàndard que hi predomina a la vida pública i administrariva. Els criteris són sovint doncs, polítics.
Història
IJsselmeer
Diverses tribus germàniques s’establiren al voltant del delta del Rin cap a les acaballes de l’Imperi Romà: els frisons (al nord) els saxons (a l’est) i els francs (al sud). Foren els seus parlars els qui, amb el pas del temps, acabaren donant lloc al neerlandès actual (així com el frisó, al nord).
Els documents escrits més antics que se'n tenen provenen dels segles X i XI. El més conegut n'és la frase Hebban olla vogala, apareguda entremig d'un manuscrit en llatí.Durant el segle XIV els ducs de Borgonya acabaren controlant bona part dels actuals Països Baixos i Bèlgica. Malgrat que el francès era la llengua de l’administració, aquesta unió política permeté l'estandarització del vernacle germànic, basant-se sobretot en els dialectes de les ciutats flamenques. La posterior unió dinàstica al Sacre Imperi Romano-Germànic, unida a la Reforma i l'aparició de la imprempta acceleraren el procés, alhora que el centre cultural neerlandòfon es desplaçava vers Anvers. Tanmateix, el descontentament amb la centralització i les tributàries i l'intolerància religiosa provocaren aixecaments que, començant a les províncies del sud (Flandes, Brabant), s'acabaren extenent cap al nord. Els exèrcits de Felip II segon aconseguiren controlar la revolta al sud, però no al nord, tot apareixent l'estat independent dels Països Baixos del Nord (més conegut com a Províncies Unides o la República Neerlandesa). Cap allà fugiren tots els prohoms del sud descontents amb la política imperial, tot convertint Amsterdam i Holanda en general en el centre econòmic i cultural dels Països Baixos (el segle XVII significà l’apogeu de les Províncies Unides). La llengua que en resultà fou doncs una barreja dels dialectes holandesos que s'hi parlaven i el parlar dels refugiats del sud.
Malgrat la tolerància religiosa, el nord era essencialment protestant (calvinista), de manera que la traducció de la Bíblia al neerlandès (Statenbijbel, 1637) tingué un paper central en l'evolució de la llengua, ja que creà un nou estàndard que s'acabà imposant els següents segles. A banda d'incorporar moltes paraules no neerlandeses arran de la voluntat de cenyir-se als textos originals, l'Statenbijbel es caractertizà per agafar trets lingüístics d’arreu del país, de manera que gent de totes les regions s'hi pogués sentir còmode (per exemple el pronom reflexiu en tercera persona del saxó zich enlloc de hem, haar). A banda d'això, el neerlandès rebé fortes influències del fra | | |
