:: wikimiki.org ::

Mar Mediterrània

Mar Mediterrània

La mar Mediterrània, o el mar Mediterrani, és una mar interior situada entre Europa (al nord –part occidental– i a l'oest), l'Àfrica (al sud) i Àsia (al nord –part oriental– i a l'est). Cobreix una extensió aproximada de 2.500.000 km². L'única connexió natural amb l'oceà és amb l'Atlàntic a través de l'estret de Gibraltar, i artificialment amb la mar Roja (oceà Índic) a través del canal de Suez. Això fa que les marees a la Mediterrània siguin gairebé imperceptibles.

Principals mars incloses en la Mediterrània

- Mar d'Alborán
- Mar Menor
- Mar Catalana o mar Balear
- Mar Tirrena
- Mar Adriàtica
- Mar Jònica
- Mar Egea
- Mar de Màrmara
- Mar d'Azov
- Mar Negra, sovint considerada a part de la Mediterrània

Illes principals de la Mediterrània

- Xipre, Creta i Rodes, a l'est
- Sardenya, Còrsega, Sicília i Malta, al centre
- Mallorca i Menorca, a l'oest

Estats que limiten amb la mar Mediterrània

- Espanya, França, Mònaco, Itàlia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Albània, Grècia i Turquia, a la ribera nord.
- El Líban, Síria, Israel i el territori de l'Autoritat Nacional Palestina (Franja de Gaza), a l'est.
- Egipte, Líbia, Tunísia, Algèria i el Marroc, a la ribera sud.
- L'estat insular de Malta i, a l'illa de Xipre, la República de Xipre (grega) i la República Turca del Nord de Xipre (no ha aconseguit el reconeixement intenacional, tret del de Turquia).
- La colònia britànica de Gibraltar.

Pàgines relacionades

- Illes de la mar Mediterrània categoria:Mar Mediterrània Categoria:Mars d'Europa Categoria:Àfrica Categoria:Àsia ja:地中海 ko:지중해 th:ทะเลเมดิเตอร์เรเนียน zh-min-nan:Tē-tiong-hái

Europa

:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia). ---- Europa (Mitologia) Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.

Geografia i geologia

Negra Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km². Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega

Divisió política

Onega Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.

- Albània
- Alemanya
- Andorra
- Armènia ¹
- Àustria
- Azerbaidjan ²
- Bèlgica
- Bielorússia
- Bòsnia i Hercegovina
- Bulgària
- Ciutat del Vaticà
- Croàcia
- Dinamarca
- Eslovàquia
- Eslovènia
- Estònia
- Espanya
- Finlàndia
- França
- Geòrgia²
- Grècia
- Hongria
- Irlanda
- Islàndia

- Itàlia
- Letònia
- Liechtenstein
- Lituània
- Luxemburg
- Malta
- Macedònia³
- Moldàvia
- Mònaco
- Noruega
- Països Baixos
- Polònia
- Portugal
- Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord
- República Txeca
- Romania
- Rússia⁴
- San Marino
- Sèrbia i Montenegro
- Suècia
- Suïssa
- Turquia⁵
- Ucraïna
- Xipre ¹

¹ Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
² L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
³ El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
⁴ Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
⁵ La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.

Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.

Llengües d'Europa

La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.

Pàgines que s'hi relacionen

- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa

External links

- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe] Categoria:Europa als:Europa ja:ヨーロッパ ko:유럽 ms:Eropah roa-rup:Evropa simple:Europe th:ทวีปยุโรป zh-min-nan:Europa

Àsia

L'Àsia és el continent més gran i més poblat del planeta, i és la part més extensa d'Euràsia. Limita al nord amb l'oceà Àrtic, a l'est amb el Pacífic, al sud amb l'Índic i a l'oest amb la mar Roja, l'istme de Suez (que la separa de l'Àfrica), la Mediterrània, la mar de Màrmara i la mar Negra; la separen d'Europa (a l'oest) els estrets dels Dardanels i el Bòsfor, les serralades del Caucas i els Urals i la mar Càspia. A l'extrem nord-est, l'estret de Bering la separa d'Amèrica. Té un litoral molt accidentat, amb multitud de mars interiors (mar Aràbiga, mar de la Xina Meridional, mar de Java, mar de la Xina Oriental, mar Groga, mar del Japó, mar d'Okhotsk, mar de Bering, mar de Kara, mar de Barentsz, etc.); golfs (golf Pèrsic, golf d'Oman, golf de Bengala, golf de Siam, golf de Tonquín, golf d'Anadir, etc.); penínsules (Anatòlia, Aràbia, Índia, Malacca, Indo-xina, Corea, Kamtxatka, Taimir, Kola, etc.), i illes adjacents, com Xipre, les Maldives, Sri Lanka, el gran arxipèlag d'Insulíndia (que inclou les Filipines, Borneo, Sumatra, Java i Cèlebes, entre d'altres), Taiwan, les illes del Japó, Sakhalín, Nova Sibèria, la Terra del Nord, Nova Zembla, etc.). Pel que fa al relleu, és un continent molt muntanyós, on sobresurt la serralada de l'Himàlaia, que conté les màximes altures de la Terra, amb cims com l'Everest, el K2 o l'Annapurna, tots amb més de 8.000 metres d'altitud. També hi trobem grans planícies com Sibèria i deserts com el Gobi o el desert d'Aràbia. Hi trobem rius importants, com l'Obi, el Ienissei i el Lena a la conca de l'Àrtic; l'Amur, el riu Groc, el Iangtsè i el Mekong a la conca del Pacífic; i el Brahmaputra, l'Irauadi, el Ganges i l'Indus a la conca de l'Índic; el Tigris i l'Eufrates a l'Àsia occidental, i l'Amu Dària i el Sir Dària a la conca endorreica interior. El continent també té grans llacs, com la mar Càspia, el més gran del planeta, la mar d'Aral, la mar Morta, de salinitat intensa o el Baikal, el llac més fondo del món. Baikal

Llista de països de l'Àsia

- l'Afganistan
- l'Aràbia Saudita
- Armènia (geogràficament forma part de l'Àsia, però a nivell històric, polític i cultural es considera Europa)
- l'Azerbaidjan
- Bahrain
- Bangla Desh
- Bhutan
- Brunei
- Cambodja
- Corea del Nord
- Corea del Sud
- els Emirats Àrabs Units
- les Filipines
- Geòrgia (forma part d'Europa, però una petita part del seu territori es troba a l'Àsia)
- el Iemen
- l'Índia
- Indonèsia
- l'Iran
- l'Iraq
- Israel
- el Japó
- Jordània
- el Kazakhstan (una petita part del seu territori es troba a Europa)
- el Kirguizistan
- Kuwait
- Laos
- el Líban
- Malàisia
- les Maldives
- Mongòlia
- Myanmar
- el Nepal
- Oman
- el Pakistan
- Palestina
- Qatar
- Rússia (una quarta part del seu territori es troba a Europa)
- Singapur
- Síria
- Sri Lanka
- el Tadjikistan
- Tailàndia
- Taiwan
- Timor Est
- el Turkmenistan
- Turquia (una petita part del seu territori es troba a Europa)
- l'Uzbekistan
- el Vietnam
- la Xina
- Xipre (geogràficament forma part de l'Àsia, però a nivell històric, polític i cultural es considera Europa) Asia ja:アジア ko:아시아 ms:Asia simple:Asia th:ทวีปเอเชีย zh-min-nan:A-chiu

Estret de Gibraltar

L'estret de Gibraltar (en àrab جبل طارق, en espanyol Estrecho de Gibraltar) és un estret que comunica l'oceà Atlàntic amb la mar Mediterrània i que separa Europa d'Àfrica. Concretament, la Mediterrània pren el nom de mar d'Alboran a llevant de l'estret, mentre que l'Atlàntic s'obre al nord en l'anomenat golf de Cadis. Al nord de l'estret es troben Espanya i Gibraltar (Regne Unit); al sud, el Marroc i la ciutat de Ceuta (Espanya). Antigament era conegut com les Columnes d'Hèrcules. La profunditat màxima és de 300 m i l'amplada mínima fa 13 km.

Etimologia

L'estret i el penyal de Gibraltar deuen el seu nom a una deformació de Djebel Tarik, de Tarik ibn Ziad, que el 711 va travessar l'estret par atacar la Hispània visigòtica, en la primera incursió musulmana en la península Ibèrica.

Geopolítica

L'estret de Gibraltar té una posició estratègica molt important. Els vaixells que naveguen de l'Atlàntic al Mediterrani i viceversa passen a través d'aquest estret. Moltes persones que viatgen d'Europa cap a Àfrica i viceversa també ho fan creuant l'estret. Hom ha establert carrils de navegació per facilitar-hi el trànsit. Darrerament, l'estret és escenari habitual d'intents d'entrada a la Unió Europea per part d'africans que hi veurien refusada la immigració per canals legals. No tots són reeixits, sigui per l'enfonsament de les barques emprades pel creuament (sovint molt sobrecarregades), sigui per la intercepció dels serveis politicomilitars espanyols. Pel constant degoteig de morts és considerat un problema humanitari de primer nivell a Espanya, on rep un seguiment periodístic quotidià, si bé cap política no ha reeixit a esmenar-lo.

Túnel

Durant anys Espanya i el Marroc han estudiat conjuntament la possibilitat de construir-hi un túnel, similar al que hi ha sota el canal de la Mànega entre Anglaterra i França. El 2003 se'n va anunciar un nou estudi per tirar-ho endavant. Categoria:Estrets Categoria:Marroc Categoria:Espanya Categoria:Oceà Atlàntic Categoria:Mar Mediterrània ja:ジブラルタル海峡 ko:지브롤터 해협

Mar Roja

La mar Roja, o el mar Roig (en àrab البحر الأحمر Baḥr al-Aḥmar, al-Baḥru l-’Aḥmar; en hebreu ים סוף Yam Suf), és un golf o braç de mar de l'oceà Índic entre l'Àfrica i Àsia. La connexió amb l'oceà es troba al sud, a través de l'estret de Bab al-Mandab i el golf d'Aden. Al nord hi ha la península del Sinaí, situada entre el golf d'Aqaba i el golf de Suez (al fons del qual s'obre el canal de Suez, que connecta la mar Roja amb la Mediterrània. El mar fa aproximadament uns 1.900 km de llarg, i al punt més ample fa uns 300 km. El fons marí té una profunditat màxima de 2.500 m a la fossa central i una profunditat mitjana de 500 m, però també té plataformes poc fondes famoses per la seva vida marina i els coralls. La superfície marina és d'uns 438.000 o 450.000 km². És l'hàbitat de més de 1.000 espècies d'invertebrats i de 200 de coralls. La mar Roja ocupa una part de la vall del Rift.

El nom

La mar fou anomenada golf Aràbic en la majoria de fonts europees fins al segle XX, nom derivat de les antigues fonts gregues. Heròdot, Estrabó i Ptolemeu anomenaven aquest braç de mar Arabicus Sinus, mentre que reservaven el terme mar d'Erythrias (mar Roja) per a les aigües que banyaven el sud de la península d'Aràbia, conegudes actualment com l'oceà Índic. El nom del mar no indica pas el color de les aigües, ja que són ben blaves vistes de lluny, i transparents a les mans. Pot ser que faci al·lusió a la floració estacional dels cianobacteris vermellosos anomenats Trichodesmium erythraeum, que es troben prop de la superfície de l'aigua. Alguns suggereixen que es refereix a les muntanyes vermelloses del voltant, riques en minerals, anomenades "הרי אדום" ("muntanyes dels Edomites" o "muntanyes Rubi") en hebreu.

Propietats físiques

Les temperatures de l'aigua a la superfície es mantenen relativament constants a 21-25°C i la temperatura i la visibilitat són bones fins a uns 200 m, però el mar és conegut pels seus forts vents i els perillosos corrents locals. La mar es va crear quan l'Àfrica es va separar d'Aràbia, un moviment que va començar fa uns 30 milions d'anys. La mar Roja encara s'està eixamplant i a les parts més fondes hi ha petits cons volcànics; es considera que en el futur el mar esdevindrà un oceà (segons el model proposat per Tuzo Wilson).

Turisme

La mar Roja és coneguda pels seus indrets per a la pràctica del submarinisme, com ara els següents d'Egipte: el cap Ras Muhammad, l'escull de Khawr ash-Shamm (o Elphinstone) o les illes Al-Akhawein (Brothers Islands); i els menys coneguts del Sudan: Sanganeb, Abington, Angarosh i Shaab Rumi. La mar fou "descoberta" com a destinació per als esports subaquàtics per Hans Hass a la dècada de 1950, i per Jacques-Yves Cousteau més endavant.

Països costaners

Els països costaners de la mar Roja són:
- Costa nord:
- Egipte
- Israel
- Jordània
- Costa oest:
- Sudan
- Egipte
- Costa est:
- Aràbia Saudita
- Iemen
- Costa sud:
- Djibouti
- Eritrea

Ciutats

Entre d'altres, a la mar Roja hi ha les següents ciutats costaneres: Assab i Massawa, a Eritrea; Port Sudan, al Sudan; Hala'ib, disputada entre el Sudan i Egipte; Port Safaja, Hurghada, Suez, Sharm el-Sheikh i Dahab, a Egipte; Eilat, a Israel; Aqaba, a Jordània; Gidda, a l'Aràbia Saudita, i Hudaida, al Iemen.

Vegeu també

- El pas de la mar Roja Categoria:Mars Categoria:Oceà Índic ja:紅海 ko:홍해 th:ทะเลแดง

Índic

L'Oceà Índic és el tercer volum d'aigua més gran del món, i cobreix aproximadament el 20% de la superfície de la Terra. Està limitat al nord pel sud d'Àsia; a l'oest per la Península Aràbia i Àfrica; a l'est per la Península Malaia , les Illes Sunda , i Austràlia; i al sud per l'Antàrtida. Està separada de l'Oceà Atlàntic pel meridià 20 graus est, al sud d'Àfrica, i de l'Oceà Pacífic pel meridià 147 graus est. El punt més al nord de l'Oceà Índic està aproximadament a 30 graus nord de latitud al Golf Pèrsic . L'oceà fa aproximadament 10.000 km d'ample entre les puntes sud d'Àfrica i Austràlia; la seva àrea és 73.556.000 km², incloent elMar Roig i el Golf Pèrsic. El volum de l'oceà s'estima en 292.131.000 km. Petites illes puntejen les vores continentals. Les nacions de l'oceà son Madagascar (abans República Malgatxe), la quarta illa més gran del món; Comores; Seychelles; Maldives; Maurici; i Sri Lanka. Indonèsia la voreja. La importància de l'oceà com una ruta de trànsit entre Àsia i Àfrica n'ha fet un focus de conflictes. Degut a la seva mida, de tota manera, cap nació l'ha dominat amb èxit fins als inicis del s. XIX quan Anglaterra controlava la majoria de la terra perimetral.

Medi físic

Indonèsia Les plaques africanes, índiques i antàrtiques convergeixen a l'Oceà Índic. Els seus contactes estan marcats per branques de la dorsal central-oceànica que forma una Y invertida, amb l'arrel que va cap al sud des del límit de la plataforma continental a prop de Mumbai, Índia. Les conques est, oest, i sud estan subdividides en conques més petites per serralades. Les plataformes continentals són estretes, d'uns 200 km d'amplada en mitja. Una excepció és la costa oest d'Austràlia, on l'amplada de la plataforma excedeix 1,000 km. La profunditat mitjana de l'oceà és de 3890 m. El seu punt més profund, la fosa de Java, està a uns 7450 m. Al nord de 50 graus de latitud sud, el 86% de la conca està coberta per sediments pelàgics, dels quals més de globigerina. El restant 14% està tapissat amb capes de sediments terrígens. Els sediments glacials dominen les latituds meridionals (cap al sud) extremes.

Clima

El clima al nord de l'equador està afectat per un sistema de vents monsònics. Vents forts del nord-est bufen d'octubre a abril; de maig a octubre dominen els vents sud i oest. Al mar d'Aràbia els violents monsons porten pluja al subcontinent indi. A l'hemisferi sud, els vents són generalment més suaus, però les tempestes d'estiu a prop de Maurici poden ser fortes. Quan els monsons canvien, els ciclons poden colpejar de vegades les costes del Mar d'Aràbia i la Badia de Bengala.

Hidrologia

Entre els pocs grans rius que flueixen a l'Índic trobem; el Zambezi, el Shatt-al-Arab, l'Indus, el Ganges, el Brahmaputra, i l'Irrawaddy. Els corrents marítims estan molt influenciats pels monsons. Els corrents dominants, són dos; un a l'hemisferi nord, movent-se en el sentit de les agulles del rellotge, i un altre al sud de l'equador girant en sentit contrari. Durant el monsó d'hivern, de tota manera, els corrents del nord canvien de direcció. La circulació en aigües profundes està controlada principalment pels fluxos de l'Oceà Atlàntic, el Mar Roig i els corrents antàrtics. Al nord dels 20 graus de latitud sud la mínima temperatura superficial és de 22 graus C, superant els 28 graus C cap a l'est. Al sud dels 40 graus de latitud sud, les temperatures baixen ràpidament. La salinitat superficial de l'aigua va de 32 a 37 parts per 1.000, la més alta té lloc en el mar d'Aràbia i en un cinturó entre el sud d'Àfrica i el sud-oest d'Austràlia. Es troben icebergs al llarg de tot l'any a uns 65 graus de latitud sud. El límit nord dels icebergs és d'uns 45 graus de latitud sud.

Economia

La calor de l'Oceà Índic manté la producció de plàncton baixa, excepte al llarg dels límits nord i a alguns punts concrets; la vida marina és doncs limitada. La pesca està limitada a nivells de subsistència. La funció econòmica més important és el transport de mercaderies. Els europeus, seguint els antics exploradors, arribaven a l'Est i tornaven amb sedes, estores, te, i espècies. L'oceà Índic, també és important pel transport de petroli des del Sud-est asiàtic als països de l'oest. El petroli és el recurs més significant de l'àrea, extret principalment del Golf Pèrsic.

Història

Les civilitzacions més antigues, a les valls del Nil, l'Eufrates, el Tigris, i el riu Indo al Sud-est d'Àsia, s'han desenvolupat a prop de l'Índic. Durant la primera dinastia d'Egipte (aprox. 3000 aC), es van enviar alguns mariners a aquestes aigues, viatjant cap a Punt. Els vaixells que tornaven duien or i esclaus. Els fenicis del tercer mil·lenni abans de Crist podrien haver arribat a aquesta àrea, però no hi van establir cap assentament. Els grecs i romans sabien alguna cosa de l'oceà; l'autor desconegut de Periplus of the Erythraean Sea descriu ports i a les costes d'Àfrica i Índia al voltant del 2on segle després de Crist. Els Indonesis van creuar l'Índic per a establir-se a Madagascar. Es creu que Marco Polo (c. 1254-1324) va tornar del llunyà Est per l'Estret de Malacca. Les expedicions xines d'exploració van arribar a l'Est d'Àfrica cap al segle XV, però els mercaders àrabs van dominar el comerç a l'Índic abans que Vasco da Gama doblés el Cap de Bona Esperança el 1497 i després va navegar cap a Índia, el primer europeu a fer-ho. Els pobles antics que vivien a la vora de l'oceà van intentar controlar les seves rutes comercials, infructuosament. Portugal va intentar assolir el domini durant més d'un segle, fins que el va perdre a mitjans del s.XVII. La Companyia Holandesa de les Índies Orientals (1602-1798) va cercar el control del comerç amb l'Est per l'Oceà Índic. França i Anglaterra van establir companyies de comerç a l´àrea, i Anglaterra va arribar a dominar tota l´àrea cap el 1815. L'obertura del canal de Suez, el 1869, va reviure l'interès europeu per l'est, però cap nació va aconseguir el domini del comerç. Des de la Segona Guerra Mundial el Regne Unit s'ha retirat de l'àrea, per ser parcialment substituït per l'Índia, la Unió Soviètica i els Estats Units. Els països en vies de desenvolupament que voregen l'oceà, de tota manera, volen que sigui una "zona de pau" amb vies de navegació d'ús lliure.

Bibliografia

- Braun, D., The Indian Ocean (1983)
- Chandra, S., ed., The Indian Ocean (1987)
- Chaudhuri, K. N., Trade and Civilization in the Indian Ocean (1985)
- Cousteau, Jacques-Yves, and Diole, Philippe, Life and Death in a Coral Sea (1971)
- Cubitt, Gerald, Islands of the Indian Ocean (1975)
- Das Gupta, A., and Pearson, M.N., India and the Indian Ocean (1987)
- Dowdy, W. L., and Trood, R., eds., The Indian Ocean (1985)
- Kerr, A., ed., Resources and Development in the Indian Ocean Region (1981)
- Nairn, A. E., and Stehli, F. G., eds., The Ocean Basins and Margins, Vol. 6: The Indian Ocean (1982)
- Ostheimer, John M., ed., The Politics of the Western Indian Ocean Islands (1975)
- Toussaint, Auguste, The History of the Indian Ocean, trans. by June Guicharnaud (1966).

Comentari

Una decisió de l'any 2000 de la Organització Hidrogràfica Internacional delimita un cinquè oceà, l'Oceà Antàrtic, a partir de les part més al sud del Atlàntic, de l'oceà Índic i del Pacífic. El nou oceà s'extendria des de les costes de l'Antàrtida al nord del 60 graus sud de latitud, coincidint amb el límit del tractat Antàrtic.

Dades

Àrea

- total: 68.556 milions de km²
- nota: inclou Mar d'Andaman, Mar d'Aràbia, Badia de Bengala, sud-oest d'Austràlia, Golf d'Aden, Golf d'Oman, Canal de Moçambic , Golf Pèrsic , Mar Roig, Estret de Malacca, i altres cossos d'aigua tributaris.

Àrea - comparativa

Unes 5,5 vegades la dels Estats Units

Línia de costa

66.526 km

Elevacions extremes

- punt més baix: Fosa de Java -7.258 m
- punt més alt: 0 m

Medi ambient - actualitat

- Espècies marines en perill: dugong, foca, tortugues i balenes.

Ports principals

Calcuta (Índia), Chennai (Madràs; Índia), Colombo (Sri Lanka), Durban (Sud Àfrica), Jakarta (Indonèsia), Fremantle (Austràlia), Mumbai (Bombay; Índia), Richards Bay (Sud Àfrica) Categoria:Oceans ja:インド洋 ko:인도양 simple:Indian Ocean th:มหาสมุทรอินเดีย zh-min-nan:Ìn-tō·-iûⁿ

Canal de Suez

El Canal de Suez és un canal que enllaça la mar Mediterrània amb la mar Roja, passant per territori egipci i aïllant la península del Sinaí. Fou construït per Ferdinand Lesseps entre l'any 1859 i 1869. L'any 1957 va passar a formar apart d'Egipte. Aquest canal té una importància suprema per l'abastiment europeu de petroli, i el comerç mundial. Categoria:Canals Categoria:Egipte ja:スエズ運河 ko:수에즈 운하 simple:Suez Canal th:คลองสุเอซ

Marea

Marea és el canvi periòdic de nivell del mar, produït principalment per les forces de marea que exerceixen el Sol i la Lluna. Quan aquest nivell és màxim s'anomena "marea alta" o plenamar, i quan aquest nivell és mínim s'anomena "marea baixa" o baixamar. Dues marees altes successives estan separades per un període de temps de dotze hores i mitja, de manera que entre una plenamar i una baixamar passen sis hores i quart. En els mars tancats o petits (com el Mediterrani) les marees són gairebé imperceptibles, però en els oceans i mars oberts, en canvi, hi pot haver diferències d'alguns metres entre la baixamar i la plenamar. La influència gravitatòria solar pot augmentar o disminuir la intensitat de les marees. Pot originar marees vives si el Sol i la Lluna estan alineats (succeeix dues vegades al mes, en lluna nova i en lluna plena), i marees mortes (quan la Lluna està en quart creixent i en quart minvant). La pressió atmosfèrica també influeix, fins a 15cm. Aquestes marees es denominen marees meteorològiques. Categoria:Ciències de la Terra ja:潮汐 zh-min-nan:Lâu-chúi

Mar Catalana

La Mar Catalana és l'àrea de la Mar Mediterrània situada entre les costes continentals dels Països Catalans (Catalunya i el País Valencià, al nord-oest i oest respectivament) i els arxipèlags de les Balears i les Pitiüses, a l'est. També rep el nom de Mar Balear o Mar Catalano-Balear.

Enllaços externs

- [http://www.icm.csic.es/geo/gma/MCB/index_cat.htm Mapa batimètric de la Mar Catalana, de l'Institut de Ciències del Mar (CSIC) de Barcelona] categoria:Mar Mediterrània

Mar Adriàtica

La mar Adriàtica, o el mar Adriàtic, és una part de la mar Mediterrània situada entre les costes de la península Itàlica, al sud i a l'oest, i de la península Balcànica, al nord i a l'est, des del golf de Venècia fins al canal d'Òtranto, que la uneix amb la resta de la Mediterrània, a l'àrea anomenada mar Jònica. Els estats banyats per la mar Adriàtica són Itàlia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia i Montenegro i Albània. Els noms que rep en aquests diferents països són Mare Adriatico (italià), Jadransko morje (eslovè), Jadransko more (croat, bosnià i serbi; Јадранско море en la versió ciríl·lica del serbi) i Deti Adriatik (albanès). A la mar Adriàtica és troben diversos ports importants, entre els quals destaquen: Rijeka i Split a Croàcia, Koper a Eslovènia i els ports italians de Bari, Ancona, Venècia (Mestre) i Trieste (que va ser la sortida marítima de l'Imperi Austrohongarès a la Mediterrània). Superfície: 160.000 km2
Profunditat màxima: 1460 m
Profunditat mitjana: 240 m categoria:Mar Mediterrània Categoria:Mars d'Europa ] ja:アドリア海 ko:아드리아 해

Mar Jònica

La mar Jònica, o el mar Jònic, és una àrea de la mar Mediterrània situada entre la península Itàlica meridional (la Calàbria, la Basilicata i la Pulla) i Sicília, a l'oest, i Albània i Grècia a l'est, al sud del canal d'Òtranto, que la uneix amb la mar Adriàtica. A part de Sicília a l'oest, a l'est inclou un gran nombre d'illes, totes vora les costes gregues, entre les quals Corfú, Zacint, Cefalònia, Ítaca i Lèucada, que en conjunt són conegudes com les illes Jòniques, i altres com Strofades, Sfaktiria, Skhiza, Sapientza i Citera. És una de les principals àrees sísmiques del món. Els ports principals són els de Siracusa i Catània, a Sicília. Rep els noms de Ιόνιο Πέλαγος, Iónio Pélagos, en grec; Mare Ionio en italià, Mari Ioniu en sicilià i Deti Jon en albanès.

Origen i mite de l'epònim de la mar Jònica

L'etimologia de la mar Jònica ve del mite del viatge d'Io, segons Èsquil. Anteriorment al golf Jònic se li havia donat el nom de la mar de Cronos i de Rea. També pot ser un epònim de Joni, fill del rei Adrià d'Il·líria, qui batejà amb aquest nom l'actual mar Adriàtica. També es diu que un altre Joni, fill de Dírrac, pot haver estat un epònim originari de Dirràquium (o Dyrrachium, l'actual Durrës, a Albània). Quan aquest poblat fou atacat pels mateixos germans de Dírrac, Hèracles travessà tot el país per ajudar-lo, però en la batalla l'heroi assassinà per equivocació el fill del seu aliat. El cos del cadàver fou llençat a la mar i, des d'aleshores, aquesta mar es digué mar Jònica. categoria:Mar Mediterrània ja:イオニア海 ko:이오니아 해

Mar Egea

La mar Egea, o el mar Egeu (en grec Αιγαίον Πέλαγος, Aigáion Pélagos; en turc Ege Denizi), és un braç de mar de la Mediterrània, situat entre la península grega i Anatòlia (o Àsia Menor, actualment part de Turquia). Està connectada amb la mar de Màrmara i amb la mar Negra a través dels estrets dels Dardanels i el Bòsfor. A l'antiguitat es donaven diverses explicacions sobre l'origen del nom "Egeu". Segons aquestes, es deia que es va anomenar així per la ciutat d'Eges (en grec Àigai), una de les capitals de l'antiga Macedònia; per Egea, reina de les amazones que va morir en aquesta mar, o per Egeu, pare de Teseu, que s'hi va llençar de cap pensant que el seu fill era mort. La mar Egea va ser el bressol de dues antigues civilitzacions: la minoica a Creta i la micènica al Peloponès. Més endavant veuria créixer les ciutats estat d'Atenes i Esparta, entre d'altres, que constituirien la civilització hel·lènica. Més tard fou habitada pels perses, romans, l'Imperi Bizantí, els venecians, els turcs seljúcides i l'Imperi Otomà. L'Egea fou el lloc de naixement de les primitives democràcies i va permetre el contacte entre les diferents civilitzacions de la Mediterrània oriental. Les illes de l'Egea s'acostumen a dividir en set grups: les de la mar Tràcia, les de la mar Egea oriental, les Espòrades Septentrionals, les Cíclades, les del golf Sarònic, el Dodecanès i Creta. Precisament la paraula arxipèlag es va aplicar originàriament a totes aquestes illes. Moltes de les illes, o arxipèlags, de la mar Egea són, de fet, una extensió de les muntanyes de la terra ferma. Una d'aquestes serralades s'estén pel mar fins a Quios, una altra s'estén per Eubea fins a Samos, i una tercera s'estén, a través del Peloponès i Creta, fins a Rodes, i fa de línia divisòria entre les mars Egea i Mediterrània. Moltes d'aquestes illes tenen badies i ports segurs, però la navegació per la mar és generalment dificultosa. També un bon nombre de les illes de la mar Egea són d'origen volcànic, i en d'altres s'hi extreu marbre i ferro. Les illes més grans gaudeixen d'algunes valls i planes fèrtils. Només dues de les illes relativament grans de la mar Egea pertanyen a Turquia: es tracta de Bozcaada (Tènedos) i Gökçeada (Imbros). Tota la resta són de sobirania grega. categoria:Mar Mediterrània ja:エーゲ海 ko:에게 해

Mar Negra

La mar Negra (o el mar Negre) és una mar continental (interior) que trobem entre Europa i Àsia, coneguda a l'antiguitat clàssica com a Pontus Euxinus o el Pont. Comunica amb la mar Mediterrània (a través de la mar de Màrmara) pel Bòsfor, i amb la mar d’Azov per l’estret de Kertx. El principal accident geogràfic de les seves costes és la península de Crimea. A través del Bòsfor hi ha una afluència d'aigua marina de 200 km³ nets anuals; l'afluència d'aigua dolça (provinent de les regions del voltant, especialment de l'Europa central i oriental) és d'uns 320 km³ nets anuals. Els principals rius que hi desemboquen són el Danubi, el Dnièper i el Dnièster. La mar Negra té més de 400.000 km² de superfície i una profunditat màxima de 2.210 m. El clima és variable entre el de la part nord, més fred i propi de l'estepa russa, i el del sud, que recorda el mediterrani. Les costes oest (Geòrgia) i sud (Turquia) tenen punts extremadament plujosos, ajudades no només per la circulació global oest-est sinó per la presència de muntanyes just darrere, amb què es creen precipitacions orogràfiques. Els països banyats per la mar Negra, amb les principals ciutats costaneres respectives, són:
- Turquia (Trebisonda, Samsun i Zonguldak; Istanbul s'hi troba a tocar, a la riba del Bòsfor)
- Bulgària (Burgas i Varna)
- Romania (Constanţa)
- Ucraïna (Odessa, Sebastòpol, Ialta i Kertx)
- Rússia (Novorossisk i Sotxi)
- Geòrgia (Sukhumi i Batumi) Segons les llengües oficials dels estats costaners, la mar Negra rep els noms següents: Karadeniz en turc, Черно море (Txerno More) en búlgar, Marea Neagră en romanès, Чорне море (Txorne More) en ucraïnès, Чёрное море (Txórnoie More) en rus i Shavi Zghva en georgià. Categoria:Mars d'Europa ja:黒海 ko:흑해 th:ทะเลดำ

Xipre

Xipre és un estat insular del Mediterrani. L'illa està situada al sud de Turquia, de la qual la separa la Mar Mediterrània. Té 700.000 habitants i 9.000 km². El país està dividit entre els turcs i els grecs. La part grega pertany a la Unió Europea des del 2004. La part turca està formada per la República Turca del Nord de Xipre, només reconeguda internacionalment per Turquia. El seu nom està relacionat amb el coure que es trobava en abundància a l'illa i que ha propiciat, juntament amb la seva situació geogràfica estratègica, moltes invasions al llarg de la seva història La capital és Nicòsia, situada en una vall a l'interior de l'illa.

Breu Història

- Civilització micènica (1600 aC)
- Colònies de grecs i fenicis
- Invasió d'Egipte (1500 aC)
- Dominació assíria (800 aC)
- Annexió a l'imperi persa
- Període hel·lènic
- Conquesta per part de l'imperi romà (57 aC)
- Dominació bizantina
- Dominació àrab
- Lluites entre àrabs i cristians pel seu control a les croades
- Part de la República de Venècia (1489 -1570)
- Invasió dels otomans
- Administració britànica (1878)
- Xipre és declarat independent (1960)
- Divisió en dues zones: grega i turca Categoria:Xipre Categoria:Unió Europea ms:Cyprus ja:キプロス simple:Cyprus

Creta

Creta (en grec Κρήτη, Kriti) és l'illa més gran de Grècia i la cinquena de la Mediterrània. Està situada aproximadament a . Entre els atractius turístics de l'illa hi ha els jaciments arqueològics de Cnossos, Faistos, Gortina i molts altres, el castell venecià de Réthimno o la gorja de Samarià i altres de menors (Àgia Irini, Aràdena, etc.). A Creta hi va haver la civilització minoica (aproximadament entre els anys 3000 i 1400 aC), una de les primeres civilitzacions d'Europa.

Geografia

Creta és una de les 13 regions de Grècia. És l'illa grega més gran i la segona de la Mediterrània oriental després de Xipre. Creta s'estén a l'extrem sud de la mar Egea i té una superfície de 8.336 km². La seva població és de 650.000 habitants (2005), anomenats cretencs. És una illa allargassada, de 260 km de longitud, i té una amplària que varia des dels 60 km mesurats des del cap Dio fins al cap Líthino, fins als només 12 km de l'istme de Ieràpetra, a l'est de l'illa. Té uns 1.000 km de costa molt accidentada, plena de caps, golfs i badies. Creta es troba a uns 160 km al sud de la Grècia continental. L'illa és extremadament muntanyosa i és travessada longitudinalment per una alta serralada formada per tres massissos diferents, que són, d'oest a est:
- les Muntanyes Blanques o Lefkà Ori (altitud màxima: 2.452 m);
- les muntanyes de l'Ida o Idi (que culminen al Psiloritis () a 2.456 m);
- les muntanyes del Dikti (altitud màxima: 2.148 m). Aquest relleu orogràfic ha dotat Creta d'altiplans fèrtils com els de Lasithi, Omalós i Nida, coves com les de Dikteo Andro i Ideo Andro i engorjats com les famoses gorges de Samarià.

Clima

Creta es troba a cavall de dues zones climàtiques, la mediterrània i la nord-africana, tot i que la major part de l'illa cau sota l'àrea d'influència de la primera. Així, el clima cretenc és majoritàriament temperat i bastant humit, depenent de la proximitat del mar. Els hiverns són suaus: la neu hi és pràcticament desconeguda a les planes, tot i que bastant freqüent a les muntanyes. A l'estiu, les temperatures mitjanes estan entre la franja alta dels 20 i la franja baixa dels 30 graus centígrads. L'excepció en pot ser la costa meridional, que inclou la plana de Mesarà i les muntanyes d'Asteroúsia, que es veuen afectades pel clima nord-africà i, per tant, tenen més dies de sol i unes temperatures més altes durant l'estiu. Probablement la millor època per visitar Creta és la primavera i la tardor.

Economia

L'economia de Creta, que fins no fa gaires anys es basava principalment en l'agricultura, va començar a canviar visiblement durant la dècada de 1970. Mentre que els conreus i la cria de bestiar encara hi tenen la seva importància, a causa del clima i del terreny de l'illa, s'ha observat una caiguda de la indústria manufacturera i un gran increment de la indústria de serveis (sobretot els relacionats amb el turisme). Tots tres sectors de l'economia cretenca (agricultura, productes agroalimentaris, serveis) estan interrelacionats i són interdependents. Creta té una renda per càpita molt semblant a la mitjana grega. La desocupació hi és del 4% aproximadament, la meitat de la de Grècia. L'illa té tres aeroports: l'aeroport internacional Nikos Kazantzakis a Iràklio, l'aeroport militar Daskalogiannis a Hanià i el recent nou aeroport civil de Sitia.

Ciutats

Les principals ciutats de Creta són:
- Iràklio (nom històric català: Càndia) (275.000 habitants)
- Hanià (nom històric català: Canea) (139.000 habitants)
- Réthimno (69.290 habitants)
- Ieràpetra (21.025 habitants)
- Àgios Nikólaos (19.000 habitants)
- Sitia (9.075 habitants)

Divisió administrativa

Sitia L'illa de Creta és una regió o periferia de Grècia, dividida en quatre departaments o nomoí:
- Hanià
- Iràklio
- Lasithi
- Réthimno

Turisme

Creta és una de les destinacions turístiques més populars de Grècia. El 50% de totes les arribades a Grècia ho fan a través del port i l'aeroport d'Iràklio, mentre que els vols xàrter amb destinació a Iràklio van representar el 20% del total de xàrters cap a Grècia (2004). En total, aquest any més de dos milions de turistes van visitar Creta. Aquest creixement del turisme queda reflectit en el nombre de places d'hotel, que a Creta es van incrementar en un 53% de 1986 a 1991, mentre que a la resta de Grècia l'increment fou només d'un 25%. La infraestructura turística actual de Creta abasta tota mena de públics i butxaques, des dels grans hotels de luxe amb tota mena d'instal·lacions (piscines, pistes d'esport, discoteques, botigues, restaurants, etc.), fins als petits apartaments familiars o els càmpings. Els visitants poden arribar a l'illa per avió mitjançant els dos aeroports internacionals d'Iràklio i Hanià, o per vaixell a través dels ports d'Iràklio, Hanià, Réthimno i Àgios Nikólaos.

Enllaços externs

Cultura

- [http://www.cretan-music.gr Música tradicional cretenca] (en grec)

Ensenyament

- [http://www.uoc.gr Universitat de Creta] (en anglès i grec)
- [http://www.tuc.gr Universitat Politècnica de Creta] (en anglès i grec)
- [http://www.teicrete.gr Institut Tecnològic Educatiu de Creta] (en anglès i grec)

Turisme general

- [http://www.cretetravel.com/ Guia de Creta per a visitants] (en anglès)
- [http://www.thehotel.gr/ Guia de Creta, amb hotels, villas ] (en anglès)
- [http://www.travel-to-crete.com/ Guia de Creta amb fotos, vídeos i panoràmiques de 360º] (en anglès)
- [http://www.interkriti.org/ Interkriti, guia completa de Creta] (en anglès)
- [http://www.crete.tournet.gr/ Guia de Creta, amb hotels, lloguer de cotxes...] (en alemany, anglès i grec)
- [http://www.explorecrete.com Explorant Creta sota el guiatge de cretencs i amics de l'illa] (en alemany, anglès, danès, francès, grec, neerlandès i suec)
- [http://www.climbincrete.com/index.php Muntanyisme i excursionisme a Creta] (en anglès i grec)
- [http://www.stat.psu.edu/~npconf/other_info/travel.htm#Top%20of%20Page Transports] (en anglès)

Turisme local

- [http://www.west-crete.com/ Creta occidental] (en alemany i anglès)
- [http://www.eastcrete.com/index_e.html Creta oriental] (en alemany i anglès)
- [http://www.sfakia-crete.com/ Guia de Sfàkia] (en anglès i grec) Categoria:Illes Categoria:Grècia ja:クレタ島

Sardenya

Sardenya (Sardigna, Sardinna o Sardinnia en sard; Sardegna en italià) és la segona illa més gran de la Mediterrània, situada al sud de Còrsega i que pertany a l'estat italià, del qual és una regió autònoma. Té una superfície de 24.090 km² i una població, l'any 2001, d'1.631.880 habitants. La capital n'és Càller. Es divideix en quatre províncies: Càller, Núoro, Oristany i Sàsser. La llengua pròpia de l'illa és el sard. En una petita zona del nord es parla un dialecte de l'italià, per la influència corsa. La ciutat de l'Alguer, però, constitueix una illa lingüística on es parla el català. Les llengues autòctones actuals estan sent substituïdes per l'italià estàndard en les noves generacions. A més de tenir un estatut autonòmic, els habitants de Sardenya (com els del Vèneto) han estat reconeguts com a "poble" pel Parlament Italià. L'any 1353 Pere el Cerimoniós garantí una autonomia legislativa al Regne de Sardenya i Còrsega amb la delegació dels poders reials a un virrei. El regne de Sardenya va romandre amb Catalunya de 1323 fins a 1720. Actualment es conserven moltisimes tradicions comunes amb Catalunya, amb una ciutat, l'Alguer (anomenada la Barceloneta de Sardenya) encara catalanoparlant. Categoria:Itàlia Categoria:Illes ja:サルデーニャ島

Sicília

Sicília és l'illa més gran de la Mediterrània, situada al sud de Nàpols, entre la mar Tirrena i la Jònica, que pertany a l'estat Italià. La capital és Palerm. És dividida en nou províncies. La població de Sicília és de prop de 5.100.000 habitants i la capital és Palerm.

Història

La població de l'illa de Sicília es va aixecar contra la tutela del rei francès Carles d'Anjou, que va durar de 1282 a 1287. De resultes d'aquest aixecament, conegut com a les Vespres Sicilianes, el rei català, Pere el Gran entrà a aquesta l'illa i les de Malta i Gozzo.

Vegeu també

- Vespres Sicilianes

Enllaços externs

- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103452577.htm Històries de Catalunya: El problema de Sicília]
- [http://www.regione.sicilia.it/ Regió de Sicília]
- [http://sicilia.indettaglio.it La Sicilia en detall] Categoria:Itàlia ja:シチリア島 ko:시칠리아 zh-min-nan:Sicilia

Mallorca

(Bandera)	(Escut)
	(En detall)

En detall
Illes Balears

Municipi més gran

Mallorquí, mallorquina

767.253 hab.

3.620'42 Km²

211'92 hab/km²

Municipis

Mallorca és una illa de la Mediterrània, la més gran de les illes Balears, per això també se l'anomena la Balear Major.

Prehistòria

A Moleta (Sóller), i a Son Matge (Valldemossa) s'han trobat restes de una etapa arcaica de la prehistòria mallorquina. Els més antics s'han datat al any 5200 aproximadament. Les colonitzacions protohistòriques (grecs, fenicis, cartaginesos, romans) són febles, o bé tardanes. Els balears eren bons foners, i es feren mercenaris dels cartaginesos. Pareix ser que lluitaren al costat d'Aníbal, el general cartaginès que quasi derrotà als romans, arribant a combatre gaire bé a les mateixes portes de Roma. D'aquell temps es la dita: Hannibal ad portas, quan hi ha un perill inminent. No volien cobrar amb diners, i demanaven ser pagats en dones, i vi. Els romans intentaren conquerir l'illa de Mallorca en diferents ocasions, però els balears els causaven grans danys a les naus amb les pedres que tiraven amb les seves fones, finalment el 123 a. C. Quintus Cecilius Metelus, que després seria conegut amb el sobrenom de balearicus, va fer cobrir les naus amb pells, d'aquesta manera va poder desembarcar, i sotmetre als balears.
- Regne de Mallorca
- Rei de Mallorca

Orografia

Mallorca presenta dues serres: La de Tramuntana, amb muntanyes més altes, destaquen el puig Major (1.445 m), i els de Massanella (1.364 m), Tomir (1.102 m), l'Ofre (1.090 m), Galatzó, Alfàbia (1.069), Teix (1.064), Tossals Verds (1.028); i la serra de Llevant; i els plans de Migjorn i es Pla. També s'ha de destacar el massís de Randa, amb el cim de Cura (548 m).

Comarques de Mallorca:

Les comarques a Mallorca, no tenen reconeixement legal, però sí es és consensuada pels geògrafs.
- La capital: Palma
- Pla de Mallorca
- Serra de Tramuntana
- Raiguer
- Migjorn
- Llevant (Mallorca) Vegeu: Llistat de municipis de les Illes Balears

Enllaços externs:

- [http://www.chh.de.free.fr/fun/thumbnails.php?album=4 Picture gallery of Mallorca]
- [http://www.caib.es/ibae/fitxes/mallorca.htm Informació de l'Institut Balear d'Estadística]
- [http://www.fut.es/~jncreus/cap4.html Jaume I]
- [http://www.afuegolento.com/noticias/11/firmas/delreal/379/ El vi, els foners, els romans, Cartago; en castellà]
- [http://www.teatrenu.com/brauapunts.html Aníbal]
- [http://www.iespana.es/web-darder/1999/paginas/Reis%20Mallorca/imagenes/sanc_i_de_mallorca.htm Sanç I de Mallorca]
- [http://www.cilma.net/municipis/ Webs, teléfons, i correus de entitats municipals]
- [http://www.conselldemallorca.net/mediambient/pedra/index.php Plana del Consell de Mallorca]
- [http://www.memoriadelesilles.org/ Memòria Històrica de les Illes Balears]
- [http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Maps_of_Mallorca Mapes de Mallorca] Categoria:Mallorca ja:マヨルカ島

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del