:: wikimiki.org ::

Oceà Pacífic

Oceà Pacífic

L'Oceà Pacífic, el cos més gran d'aigua del món, cubreix una tercera part de la superfície terrestre, amb una àrea de 179.7 milions de km². S'extén aproximadament 15,500 km des del Mar de Bering en el nord Àrtic fins als marges gelats de l'Antàrtida (el Mar de Ross) al Sud; el Pacífic ateny la seva màxima amplitud E-O a 5 graus de latitud N, aproximadament, on s'exten per uns 19,800 km, des d'Indonèsia fins a la costa de Colòmbia. El límit oest de l'oceà es posa sovint a l'estret de Malacca. El punt més baix conegut de la superfície terrestre, la fosa de les Marianes està al Pacífic. El Pacífic conté unes 25.000 illes (més que la resta d'oceans junts) la majoria de les quals es troben al sud de l'equador. Al llarg dels marges irregulars del Pacífic hi ha molts mars, els més grans dels quals són el mar de les Celebes, mar del Coral, mar de l'Est de Xina, mar del Japó, mar de Sulu, mar Tasmà i el Mar Groc. L'estret de Malacca uneix el oceà Pacífic i el Índic a l'oest, i l'estret de Magallanes uneix el Pacífic i l'Atlàntic a l'est. L'explorador portugués Fernando de Magallanes va batejar l'oceà com Pacífic, tranquil. En el seu viatge des de l'estret de Magallanes fins a les Filipines, Magallanes va trobar l'oceà tranquil. De tota manera, el Pacífic no està sempre en calma. Hi ha molts tifons i huracans a les illes del Pacífic i les terres al voltant del Pacífic estan plenes de volcans i sovint sacsejades per terratrèmols. Els Tsunamis, deguts a terratrèmols submarins, han devastat moltes illes i escombrat pobles sencers.

Fons oceànic

El fons de l'oceà a la conca del Pacífic és relativament uniforme, amb una profunditat mitjana d'uns 4,270 m. Les irregularitats més grans de l'àrea són pics submarins de pendents molt pronunciades i cims plans, conegudes en anglès com seamounts. La part oest del sòl consisteix en arcs muntanyosos que s'alcen sobre el mar com grups d'illes, com les Illes Solomó i Nova Zelanda, i foses profundes, com la de les Marianes, o de les Filipines, i la de Tonga. La majoria de les foses profundes són adjacents als marges exteriors de l'ampla plataforma continental occidental. Al llarg del límit est de la conca Pacífica està la serralada Pacífica Est, que és una part de la serralada oceànica central. Amb una amplada d'uns 3000 km, té una alçada d'uns 3 km sobre el sòl marí adjacent. Degut a que una àrea relativament petita drena al Pacífic, i degut a la mida inmensa de l'oceà, la majoria dels sediments són autigènics o pelàgics a l'origen. Els sediments autigènics inclouen montmorillonita i filipsita. Els sediments pelàgics derivats de l'aigua de mar inclouen argil·les roges pelàgiques i restes calcàries de vida marina. Els sediments terrígens estan confinats a bandes estretes marginals a prop de la terra.

Característiques de l'aigua

Les temperatures al Pacífic varien des del punt de congelació a prop dels pols a uns 29 graus Celsius prop de l'equador. La salinitat també varia amb la latitud. L'aigua a prop de l'equador és menys salina que la de les latituds mitjanes degut a la precipitació equatorial abundant al llarg de l'any. Cap als pols, la salinitat, com la temperatura, també és baixa, ja que existeix poca evaporació d'aigua de mar a aquestes àrees. La circulació superficial de les aigües del Pacífic és generalment en el sentit de les agulles del rellotge a l'Hemisferi Nord i en contra al Sud. El corrent nord-equatorial, circula cap a l'oest a la latitud de 15º N pels vents alisis, giren cap al nord prop de les Filipines per a esdevenir el càlid corrent de Kuroshio, o del Japó. Girant cap a l'est a uns 450 N el Kuroshio es divideix i algunes aigües es mouen cap al Nord com el corrent Aleutià, mentre que la resta es mouen cap al sud per a reunir-se amb el corrent Nord Equatorial. El corrent Aleutià es divideix al aproximar-se a Nord Amèrica i forma la base de un gir en contra de les agulles del rellotge al mar Bering. El seu braç sud esdevé el lent corrent de Califòrnia, que flueix cap al sud. El Corrent Sud Equatorial, que flueix cap a l'oest al llarg de l'equador, gira cap al sud a l'est de Nova Guinea, gira a l'est a uns 50 graus de latitud sud, i s'uneix al corrent de circulació principal cap a l'oest del Pacífic Sud, que inclou el Corrent Antàrtic Circumpolar que dóna la volta a la Terra. A l'aproximar-se a la costa de Xile, el Current Sud Equatorial es divideix; una branca flueix al voltant del Cap d'Hornos i l'altra gira al nord per formar el corrent del Perú, o de Humboldt.

Clima

Només els interiors de les grans masses d'Austràlia, Nova Guinea, i Nova Zelanda escapen de la influència climàtica del Pacífic. A l'àrea del Pacífic, hi ha cinc zones o regions climàtiques diferents: les latituds mitjanes, els tròpics, la regió del monsó, la dels tifons, i l'equador (zona de calma). Els vents contra-alisis tenen lloc a les latituds mitjanes, al nord i al sud de l'equador, i porten canvis estacionals marcats a les latituds nord i sud. Més a prop de l'equator, on estan la majoria de les illes, els vents constants alisis porten temperatures relativament constants al llarg de l'any de 21-27 graus Celsius. La regió del monsó està lluny al Pacífic oest entre el Japó i Austràlia. Les característiques d'aquesta regió climàtica són vents que bufen de l'interior continental cap a l'oceà a l'hivern i en la direcció oposada a l'estiu. En conseqüència, té lloc una marcada estació de núvols i pluja. Els tifons causen sovint danys extensos a l'oest i al sudoest del Pacífic. La freqüència més gran de tifons existeix a un triangle que va del sud del Japó a les Filipines centrals a la Micronesia oriental.

Geologia

La Línia d'Andesita és la distinció regional més significativa del Pacífic. Separa la part més profunda, de roques ígnies bàsiques, de les àrees continentals parcialment submergides de roques ígnies àcides dels marges. La línia d'andesita segueix el límit oest de les illes de Califòrnia i passa al sud de les illes Aleutianes, al llarg del límit est de la Península de Kamchatka, les Illes Kurils, Japó, les Marianes, les Salomó, i Nova Zelanda. La discontinuitat continua cap al nordest al llarg del extrem oest de la Serralada Albatross al llarg de Sudamèrica cap a Mèxic, tornant a les illes de Califòrnia. Indonesia, les Filipines, Japó, Nova Guinea, i Nova Zelanda són extensions cap a l'est dels blocs continentals d'Austràlia i Àsia i estan fora de la línia d'Andesita. En el cercle tancat de la línia d'Andesita estan la majoria de foses profundes, muntanyes volcàniques submergides, i illes volcàniques oceàniques que caracteritzen la Conca Pacífica Central. És aquí que les laves basàltiques flueixen lentament per a formar grans muntanyes volcàniques en forma de cúpula els cims erosionats de les quals formen arcs d'illes, cadenes, i arxipèlags. Fora de la línia d'Andesita, el volcanisme és de tipus explosiu, i l'anomenat anell de foc del Pacífic és la zona més volcànica de la Terra.

Masses de terra

La massa més gran de l'Oceà Pacífic és el continent d'Austràlia. A uns 3200 km al sudest es troba el gran grup d'illes de Nova Zelanda. Gairebé totes les illes menors del Pacífic estan entre els 30ºN i 30ºS, extenent-se del Sudeast Asiàtic a l'illa de Pasqua; la resta de la conca pacífica no té illes, gairebé. El gran triangle de la Polinèsia que connecta Hawaii, l'illa de Pasqua, i Nova Zelanda inclou els arxipèlags de les illes Cook, Marqueses, Samoa, illes de la Societat, Tokelau, Tonga, i Tuamotu. Al nord de l'equador i a l'oest de la línia internacional de canvi de dia hi ha nombroses illes petites de Micronèsia, incloent les illes Carolines, les illes Marshall, i les Marianes. En el racó sudoest del Pacífic estan les illes de Melanèsia, dominades per Nova Guinea. Altres arxipèlags de Melanèsia són Bismarck, Fiji, Nova Caledònia, les illes Salomó , i Vanuatu. Les illes del Pacífic són de quatre tipus bàsics: illes continentals, illes altes, esculls de corall, i plataformes de corall aixecades. Entre les illes continentals s'inclou Nova Guinea, Nova Zelanda y les Filipines. Aquestes illes estan estructuralment associades amb els continents propers. Les illes altes són d'origen volcànic , i moltes contenen volcans actius. Entre aquestes estan Bougainville, Hawaii, i les illes Salomó. El tercer i quart tipus de illes són les coral·lines. Els esculls de corall són estructures baixes que han crescut sobre lava basàltica sota la superfície de l'oceà. Un dels més importants és la Gran Barrera al nordest d'Austràlia. Un segon tipus d'illa formada de corall és la plataforma de corall aixecada, normalment més gran que les illes baixes de corall. Per exemple Banaba (abans illes Oceà) i Makatea a les Tuamotu, arxipèlag de la Polinèsia Francesa.

Història i economia

Migracions humanes importants han tingut lloc al Pacífic en temps prehistòrics, notablement a la Polinèsia des de Tahití fins a Hawaii i Nova Zelanda. L'oceà va ser albirat pels europeus a l'inici del segle XVI, primer per Vasco Nuñez de Balboa (1513) i després per Fernando de Magallanes, que el va creuar durant la seva circumnavegació (1519-22). La resta del segle XVI, la influència espanyola va ser creixent, amb vaixells navegant d'Espanya a les Filipines, Nova Guinea, i les illes Solomó. Durant el segle XVII els holandesos, navegant pel sud d'Àfrica, van dominar el comerç i les descobertes; Abel Janszoon Tasman va descobrir Tasmania el (1642) i Nova Zelanda. El segle XVIII va estar marcat per l'exploració per part dels russos d'Alaska i les illes Aleutianes, els francesos a la Polinèsia, i els britànics en els tres viatges de James Cook--al Pacífic Sud i Austràlia, Hawaii, i el nord-oest americà del Pacífic. L'imperialisme del segle XIX va resultar en l'ocupació del Pacífic per les potències occidentals. Es van fer contribucions significants al coneixement oceanogràfic als viatges del H.M.S. Beagle als anys 1830, amb Charles Darwin a bord; el H.M.S. Challenger durant els 1870; la U.S.S. Tuscarora (1873-76); i l'alemany Gazelle (1874-76). Encara que els Estats Units van prendre les Filipines el 1898, el Japó controlava el Pacífic oest el 1914, i va ocupar moltes altres illes durant la II Guerra Mundial. Al final d'aquesta guerra, la flota del Pacífic americana era l'amo virtual de l'oceà. Hi ha disset estats independents al Pacific: Austràlia, Fiji, Japó, Kiribati, Illes Marshall, Estats Federats de Micronèsia, Nauru, Nova Zelanda, Palau, Papua Nova Guinea, Filipines, Samoa, Illes Salomó, República de Xina (Taiwan), Tonga, Tuvalu, i Vanuatu. Onze d'aquestes nacions han arribat a la seva total independència a partir dels anys 1960. Les Illes Marianes Nord s'autogovernen amb la política exterior menada per Estats Units, i les Illes Cook i Niue estan en relacions similars amb Nova Zelanda. També al Pacífic hi ha l'estat americà de Hawaii i diversos territoris i possessions d'Austràlia, Xile, França, Japó, Nova Zelanda, el Regne Unit, i els Estats Units. L'explotació de la riquesa mineral del Pacífic està atemperada per les grans profunditats oceàniques. En aigües poc profundes lluny de les costes d'Austràlia i Nova Zelanda, s'extreu petroli i gas natural i es cullen perles a les costes d'Austràlia, Japó, Papua Nova Guinea, Nicaragua, Panamà, i les Filipines, encara que cada cop menys. La riquesa més gran del Pacific és la pesca. Les aigües costaneres dels continents i les illes més temperades crien bacallà, salmó, sardina, peix espasa, i tonyina. El 1986, les nacions membres del Forum Pacífic Sud van declarar l'àrea com a zona lliure nuclear en un esforç d'aturar les proves nuclears i prevenir l'abocament de residus nuclears.

Bibliografia

- Barkley, R.A., Oceanographic Atlas of the Pacific Ocean (1969)
- Cameron, I., Lost Paradise (1987)
- Couper, A., Development in the Pacific Islands (1988)
- Crump, D.J., ed., Blue Horizons (1980)
- Gilbert, John, Charting the Vast Pacific (1971)
- Lower, J. Arthur, Ocean of Destiny: A Concise History of the North Pacific, 1500-1978 (1978)
- Oliver, D.L., The Pacific Islands, 3d ed. (1989)
- Ridgell, R., Pacific Nations and Territories, 2d ed. (1988)
- Soule, Gardner, The Greatest Depths (1970)
- Spate, O.H., Paradise Found and Lost (1988)
- Stanley, David, Moon Handbooks South Pacific (2004)
- Terrell, J.E., Prehistory in the Pacific Islands (1986). Basat en el text de domini públic de [http://oceanographer.navy.mil/pacific.html US Naval Oceanographer] Categoria:Oceans ja:太平洋 ko:태평양 simple:Pacific Ocean th:มหาสมุทรแปซิฟิก zh-min-nan:Thài-pêng-iûⁿ

Àrtic

L'Oceà Àrtic (també anomenat Oceà Glacial Àrtic), situat a la zona del pol Nord, és el menor dels oceans mundials. Ocupa una conca aproximadament circular i cobreix una àrea d'aproximadament 14.090.000 km². Pràcticament envoltat de terra, l'oceà està rodejat de les masses terrestres d'Europa, Àsia, Amèrica del Nord i Grenlàndia i un bon nombre d'illes, així com pel mar de Barentsz, el de Beaufort, el de Grenlàndia, el de Làptev, el de Lincoln, el de Noruega, el de la Sibèria Oriental i el dels Txuktxis. Està connectat a l'oceà Pacífic per l'estret de Bering i a l'Atlàntic pel mar de Grenlàndia. Una serralada submarina, la dorsal de Lomonósov, divideix l'oceà Àrtic en dues conques: l'eurasiàtica, o de Nansen, que té una profunditat entre 4.000 i 4.500 m, i la nord-americana, o hiperbòria, que té 4.000 m de profunditat, aproximadament. La topografia del fons marí està caracteritzada per les cadenes de blocs de falla, les planes de la zona abissal, les profunditats oceàniques i les conques. L'entrada d'aigua més gran ve de l'Atlàntic pel corrent de Noruega, que després flueix per la costa eurasiàtica. L'aigua també entra al Pacífic per l'estret de Bering. El corrent de Grenlàndia Oriental és la sortida d'aigua més important. La temperatura i la salinitat varien amb les estacions segons la capa de gel es fon i es glaça. El gel cobreix la major part de la superfície oceànica al llarg de l'any, cosa que provoca temperatures per sota del punt de congelació la major part del temps. L'Àrtic és una font important d'aire molt fred que inevitablement es mou cap a l'equador, i quan troba aire més càlid a les latituds mitjanes provoca pluja i neu. Hi ha poca vida marina allà on la superfície de l'oceà està coberta de gel tot l'any; la vida, però, abunda a les àrees obertes, especialment a les més meridionals. Els principals ports es troben a les ciutats russes de Múrmansk i Arkhànguelsk. L'oceà Àrtic és important estratègicament al ser la ruta més curta entre la costa del Pacífic nord-americana i Europa.

Situació

És una massa d'aigua situada principalment al nord del Cercle Polar Àrtic .

Àrea

- total: 14.056 milions de km²
- nota: inclou la badia de Baffin, el mar de Barentsz, el mar de Beaufort, el mar de Grenlàndia, la badia de Hudson, l'estret de Hudson, el mar de Kara, el mar de Làptev, el mar de la Sibèria Oriental, el mar dels Txuktxis i altres masses d'aigua tributàries. Comparativament és una mica menys d'una vegada i mitja la mida dels [[Estats Units]].

Línia de costa

45,389 km

Clima

Clima polar caracteritzat per marges de temperatura relativament estrets de fred persistent; hiverns caracteritzats per la foscor contínua, el fred i unes condicions meteorològiques estables, amb cels clars; claror contínua als estius, boires, i de vegades tempestes dèbils amb pluja o neu.

Massa oceànica

La superfície central està coberta per una capa de gel en moviment d'uns 3 m de gruix de mitjana, encara que en alguns punts pot ser de tres vegades més; la circulació és en el sentit de les agulles del rellotge al [[current de Beaufort, però va gairebé en línia recta des de les illes de Nova Sibèria (al nord de Rússia) fins a l'estret de Dinamarca (entre Grenlàndia i Islàndia); el gel està envoltat de mar oberta durant l'estiu, però a l'hivern duplica la seva mida (i fins i tot més) i arriba fins a les masses de terra; el 50% de l'oceà està situat damunt la plataforma continental (el més gran percentatge de qualsevol oceà), mentre que la resta és una conca central interrompuda per tres dorsals submarines (la serralada Alfa, la serralada de Nansen i la dorsal de Lomonósov).

Elevacions extremes

- punt més baix: conca de Fram -4,665 m
- punt més alt: 0 m (nivell del mar)

Recursos naturals

Conglomerats de sorres i graves, dipòsits detrítics, nòduls polimetàl·lics, camps de petroli i gas, peix, mamífers marins (foques i balenes).

Perills naturals

Illes de gel que es desprenen ocasionalment al nord de l'illa Ellesmere ; icebergs sorgits de les glaceres de Grenlàndia i de la costa nord-oriental del Canadà; permafrost a les illes; virtualment tancat pel gel d'octubre a juny, i practicable només amb vaixells trencagels d'octubre a maig.

Medi ambient

Les espècies marines en perill inclouen morses i balenes; els ecosistemes són fràgils i es recuperen lentament dels canvis o danys; la capa de gel s'està aprimant; hi ha un forat estacional a la capa d'ozó sobre el pol Nord.

Nota de geografia

El principal coll d'ampolla és el mar dels Txuktxis (l'accés nord a l'oceà Pacífic per l'estret de Bering). Això és especialment problemàtic ja que es tracta d'un punt estratègic entre l'Amèrica del Nord i Rússia; és la ruta marítima més curta entre els dos extrems (est i oest) de Rússia; hi ha estacions flotants de recerca operades pels EUA i Rússia; el màxim gruix de neu hi té lloc al març o l'abril, al voltant de 20 a 50 centímetres sobre l'oceà glaçat; la capa de gel hi dura uns 10 mesos.

Ports

Churchill (Canadà), Múrmansk (Rússia), Prudhoe Bay (Estats Units).

Transports

Hi ha una xarxa miníma de rutes aèries, oceàniques i fluvials; el pas del Nord-oest (Amèrica del Nord) i la ruta marítima del Nord (Euràsia) són vies de navegació estacionals. importants.

Exploració

La primera travessa per superfície de l'oceà Àrtic la va dur a terme Wally Herbert el 1969, en una expedició de trineus amb gossos des d'Alaska fins a les illes Svalbard amb suport aeri.

Referències

Bibliografia: Neatby, L. H., Discovery in Russian and Siberian Waters (1973); Ray, L., i Stonehouse, B., eds., The Arctic Ocean (1982); Thoren, Ragnar, Picture Atlas of the Arctic (1969). Basat en el text de domini públic de l'US Naval Oceanographer: http://oceanographer.navy.mil/arctic.html Categoria:Oceans ja:北極海 ko:북극해 simple:Arctic Ocean th:มหาสมุทรอาร์กติก zh-min-nan:Pak-ke̍k-iûⁿ

Indonèsia

Indonèsia és una república insular del sud-est d'Àsia situada a la Insulíndia, l'arxipèlag més gran del món, entre Indo-xina i Austràlia i entre els oceans Índic i Pacífic. És l'estat de majoria musulmana més poblat del món, i el quart del món en termes absoluts (després de la Xina, l'Índia i els Estats Units. S'hi celebren eleccions lliures des que la revolució indonèsia de 1998 va derrocar el general Suharto, que va prendre el poder el 1965. Té fronteres terrestres amb Malàisia (al nord de l'illa de Borneo), amb Papua Nova Guinea (a l'est de l'illa de Nova Guinea) i amb el Timor Oriental (a l'est de l'illa de Timor). Al nord-oest d'Indonèsia, l'illa de Sumatra està separada de la Malàisia continental per l'estret de Malacca; al nord-est, té a prop de les Cèlebes i les Moluques l'illa filipina de Mindanao, i al nord de Nova Guinea es troben els Estats Federats de Micronèsia; al sud-est hi té Austràlia. Els límits marítims són el mar d'Andaman, el mar de la Xina Meridional, el mar de les Cèlebes, el mar de les Moluques i l'oceà Pacífic al nord; el mar d'Arafura i el mar de Timor al sud, i l'oceà Índic al sud i a l'oest. Indonèsia està formada per diversos grups d'illes: d'est a oest, Sumatra i les illes de la Sonda, Borneo, les Cèlebes, les Moluques i Nova Guinea.

Història

Sota la influència de l'hinduisme i el budisme, es van formar diversos regnes a les illes de Sumatra i Java des del segle VII fins al XIV. Més endavant, l'arribada de comerciants àrabs de Gujarat (Índia) hi va portar l'islamisme, que va esdevenir la religió dominant després de la caiguda dels regnes hindú i budista. Quan hi van arribar els europeus al començament del segle XVI, hi van trobar una multitud de petits estats, que es van revelar com a vulnerables als nouvinguts, els quals hi venien per controlar el comerç de les espècies. Al segle XVII, els holandesos en foren el grup dominant, que en va expulsar els espanyols i els portuguesos (excepte de la seva colònia del Timor Portuguès, a l'illa de Timor). Els Països Baixos van governar Indonèsia com a colònia fins a la Segona Guerra Mundial, primer sota el control de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals (VOC), i després, al començament del segle XIX, sota el control directe del govern neerlandès. Al segle XIX es va establir a Java el Cultuurstelsel (sistema de conreu), extenses plantacions i conreus forçats que finalment van donar el rendiment que requerien els Països Baixos i que la VOC no havia aconseguit produir. En un període de govern colonial més liberal posterior al 1870, es va abolir el sistema de conreu. A partir de 1901 els holandesos van introduir-hi la Política Ètica, que incloïa una reforma política limitada i un augment de les inversions a la colònia. Durant la Segona Guerra Mundial, amb els Països Baixos sota ocupació alemanya, el Japó va ocupar la colònia holandesa. Una part de l'elit indonèsia, i molts dels futurs líders de la República independent, van cooperar amb els ocupants japonesos, ja que els veien com un bon canvi després del període de govern holandès. El 1945, amb la guerra a punt d'acabar, el Japó va proposar una comissió, liderada per Sukarno, per preparar la independència, que fou declarada el 17 d'agost. En un esforç per reprendre el control de les seves antigues colònies, els Aliats hi van enviar els seus exèrcits, juntament amb l'exèrcit holandès. La guerra d'independència indonèsia va durar de 1945 fins al 27 de desembre de 1949, quan, sota una forta pressió internacional, els Països Baixos van reconèixer la independència d'Indonèsia. Sukarno en va esdevenir el primer president, amb Mohammad Hatta com a primer vicepresident. Els anys 1950 i 1960 van veure com el govern de Sukarno s'alineava, primer, amb el moviment emergent dels països no alineats i, més tard, amb el bloc socialista. Als anys 1960 Indonèsia va tenir una confrontació militar amb la veïna Malàisia i sentia una frustració creixent arran de les dificultats econòmiques internes. El general de l'exèrcit Suharto va esdevenir president del país el 1967 amb l'excusa d'afermar el país davant una pretesa sublevació comunista contra el cada vegada més feble Sukarno. Arran del cop d'estat de Suharto, centenars de milers d'indonesis (la majoria d'origen xinès), acusats de comunistes, foren assassinats o empresonats. L'administració de Suharto és anomenada habitualment el període del Nou Ordre. Suharto va propiciar importants inversions estrangeres a Indonèsia, que van produir un creixement econòmic notable, si bé desigual. Suharto, però, es va enriquir ell i la seva família en un estat de corrupció generalitzada i es va veure forçat a deixar el poder enmig de manifestacions populars massives i una economia en crisi el 1998. Entre els anys 1998-2001, el país va tenir tres presidents: Bacharuddin Jusuf Habibie, Abdurrahman Wahid i Megawati Sukarnoputri. En aquest període es va produir la guerra per la independència del Timor Oriental, antiga colònia portuguesa que Indonèsia s'havia annexat el 1975; el conflicte es va radicalitzar el 1999 i el territori va obtenir la independència el 20 de maig del 2002. El 2004, va tenir lloc la jornada electoral més llarga del món i la primera elecció presidencial directa, que va guanyar Susilo Bambang Yudhoyono. Parts del nord de Sumatra, particularment Aceh (territori que des de fa anys lluita per la seva independència), foren devastades per un fort terratrèmol i el subsegüent tsunami el 26 de desembre del 2004.
Divisió administrativa
Actualment, Indonèsia està dividida en 33 províncies (de les quals, 2 són territoris especials i 1 el territori de la capital). Les províncies se subdivideixen en districtes, i aquests en subdistrictes i municipis. Les províncies són les següents:
- Bali
- Bangka-Belitung
- Banten
- Bengkulu
- Borneo Central (Kalimantan Tengah)
- Borneo Meridional (Kalimantan Selatan)
- Borneo Occidental (Kalimantan Barat)
- Borneo Oriental (Kalimantan Timur)
- Cèlebes Central (Sulawesi Tengah)
- Cèlebes Meridional (Sulawesi Selatan)
- Cèlebes Occidental (Sulawesi Barat)
- Cèlebes Septentrional (Sulawesi Utara)
- Cèlebes Sud-oriental (Sulawesi Tenggara)
- Gorontalo
- Illes Petites de la Sonda Occidentals (Nusa Tenggara Barat)
- Illes Petites de la Sonda Orientals (Nusa Tenggara Timur)
- Illes Riau (Kepulauan Riau)
- Irian Jaya Occidental (Irian Jaya Barat)
- Jambi
- Java Central (Jawah Tengah)
- Java Occidental (Jawah Barat)
- Java Oriental (Jawah Timur)
- Lampung
- Moluques (Maluku)
- Moluques Septentrionals (Maluku Utara)
- Papua (abans, Irian Jaya)
- Riau
- Sumatra Meridional (Sumatera Selatan)
- Sumatra Occidental (Sumatera Barat)
- Sumatra Septentrional (Sumatera Utara) Els territoris especials (daerah istimewa) són Aceh (o Nanggroe Aceh Darussalam) i Yogyakarta. El territori de la capital és Jakarta.
Geografia
Jakarta Les 18.108 illes d'Indonèsia, de les quals unes 6.000 són habitades, estan escampades a banda i banda de l'equador, cosa que confereix al país un clima tropical. Les illes més poblades són Java, on viu aproximadament la meitat de la població, Sumatra, Borneo (illa compartida amb Malàisia i Brunei), Nova Guinea (compartida amb Papua Nova Guinea) i Cèlebes. Té diversos mars interiors, com el mar de Java, el mar de Flores i el mar de Banda i, als límits exteriors, el mar de les Cèlebes, el mar de les Moluques, el mar d'Arafura i el mar de Timor. Per la seva situació a les vores de les plaques tectòniques, Indonèsia es veu colpejada sovint per terratrèmols i els tsunamis subseqüents. Indonèsia també és una terra rica en volcans, el més famós dels quals el desaparegut Krakatoa (o Krakatau), que estava situat entre les illes de Sumatra]] i Java. També a causa dels moviments tectònics s'han originat muntanyes molt elevades com ara el Puncak Jaya, a Nova Guinea (4.884 m), la màxima altitud del país. La flora i la fauna difereixen notablement entre Borneo, Bali i les illes occidentals, per una banda, i Cèlebes, Lombok i les illes de més cap a l'est per l'altra banda. Aquesta frontera ecològica ha estat anomenada la línia de Wallace a causa del seu descobridor. La capital és Jakarta, amb 8,500.000 habitants (i 17 milions a l'àrea metropolitana, on hi ha tres ciutats amb més d'un milió d'habitants: Bekasi, Tangerang i Depok). També passen del milió d'habitants les ciutats de Surabaya (amb més de dos milions), Medan i Bandung (amb més d'un milió i mig), Semarang, Palembang i Macassar. Categoria:Indonèsia ja:インドネシア ko:인도네시아 ms:Indonesia simple:Indonesia th:ประเทศอินโดนีเซีย zh-min-nan:Ìn-nî

Colòmbia

La República de Colòmbia és un país de l'Amèrica del Sud. La seva costa nord i nord-est és al mar Carib, limita amb Veneçuela a l'est, amb el Brasil al sud-est, amb elPerú i l'Equador al sud, i amb Panamà i l'oceà Pacífic a l'oest.

Història

Les Cultures precolombines (Cultures Daurades)

El període Preclàsic, com es conegut el lapse de temps a Colòmbia comprès entre 1200 i 1510, on es formaren les Cultures més complexes a les quals els indígenes colombians arribaren abans de la intervenció cultural espanyola. Complicades jerarquies, eficient estructura político-administrativa, monumentals ciutats, incomptables obres de art, tradicions orals e immaterials que ens revelen el nivell de desenvolupament d’aquestes veritables civilitzacions.
- Els Quimbaies Envoltats per eterns guaduals i yarums, els Quimbaies són famosos por seua habilitat de construcció amb el Bambú Guadua, la seva exquisida orfebreria i els seus valents guerrers. Aquests habitaven la regió del actual Eix Cafeter, en especial en el actual departament. del Quindío. Els Quimbaies, son els creadors de potser la més famosa peça d’or precolombí del Món: el Poporo Quimbaia (Museu del Or), i una de las més impressionants col•leccions d’Art Prehispànic: El Tresor dels Quimbaies (Museu d’ Amèrica - Madrid). Els Quimbaies, es calcula que eren casi 1.00.000, vivien en cabanyes rodones de guadua i teulats de palma. Els fogons eren públics, i eren compartits por tres o quatre famílies cada un i estaven apart en una cabanya propera a les tres cases. Els poblats eren bastant compactes, i era comú que cada poblat Quimbaia no superés tres famílies diferents, fent-se el tracte dins dels poblats molt cordial i familiar. La producció agrícola de los Quimbaies, no era tan eficient com en altres cultures, que ja coneixien i practicaven la rotació de cultius. Ells cultivaven una terra i se la deixava descansar, mentre l’any següent se n’agafava una altre, i així successivament. El seu mètode era cremar la terra, talar el que quedava en peu i llaurar-la per sembrar, lentament matant els nutrients de la terra. Encara que eren experts en fer terrasses les terres en les zones més pendents, de aquesta forma evitaven l’erosió. Però aquests mètodes de crema eren compensats amb la sembra de Bambús Guadues, que a més de ser font de fusta, conservaven molta aigua i restableixíen els nutrients de la terra. Els cultius més comuns, eren els de blat de moro, arracatxa, fríjol, fique i yuca. Els Quimbaies desenvoluparen molt la recol•lecció sistematitzada de fruites i baies, especialment les de guames, pithaies, guaiabes, advocats i caimits. Però la planta que més usaren, fou la guadua. La guadua, es un Bambú abundant en la regió del actual eix cafeter, i fou usada por els Quimbaies des de juguets, fins armes i cases. Els Quimbaies . La sal, fou una de las raons per la qual els Quimbaies no foren conquistats per pobles agressius com els Muzus i els Panzes, les fonts salades de Consota, Cori, Coinza i Caramanta foren monopolitzades per els Quimbaies, que controlaven el comerç del mineral en la zona al occident de Sistema Central. En aquestes fonts salades, el enginy Quimbaia dividia les aigües salades de les dolces i la salada portada per tubs de guadua als forns. on era evaporada i extreta. Els Quimbaies guardaven tota la sal en dipòsits especials propietat de cada família. La sal era usada tan per pagar tribut al cacic i tribus veïnes. Els Quimbaies foren de les últimes cultures en desapareixer, donç les zones que habitaven eren casi inaccessibles, rodejats a cada costat per pics nevats i amb dos taps de selva al nord o al sur. Tot i així els espanyols arrivaren, al comandament de Jorge Robledo, que havia ja conquistat el Nord d’Antioquia. Robledo primer tractà bé als Quimbaies, però desprès començà a enviar-los a les ‘’encomiendas’’ a travallar. Els Quimbaies s’hi resistiren i les tropes de espanyoles els exterminaren.
- Els Tairones Habitaren la zona més septentrional de Colòmbia, exactament a la Serra nevada de Santa Marta. Ells arribaren a un nivell de desenvolupament envejable per altres cultures colombianes, e inclòs d’altres de foranes. Els seus coneixements d’arquitectura, agricultura e hidràulica ens donen la imatge d’una nació ben estructurada, avançada, i que en comparació con algunes nacions europees, amb molts avanços en respecte a elles.
- Els Muiscas Habitaren a la zona central de Colòmbia, específicament el Altiplà Cundiboiacens foren la Cultura que més va evolucionar en el que es refereix a la administració i l’estructura político-administrativa del Estat; fins arribar a la conformació oficial de una Confederació, amb un sistema uniforme de camins, llengua, impostos, religió i lleis.
- Els Zenús En las planes dels actuals departaments de Sucre i Córdoba, existí un poble conegut com els Zenús. Els Zenús foren l’única cultura que va establir un govern centralitzat, concentrant els Zenús en grans ciutats, i no en petits poblats independents.
- Els Narinyo Habitaren el Marcís Colombià en la seva Zona Occidental, la seva orfebreria era propera als patrons artístics dels Inques. Foren exterminats per l’expedició de Sebastián de Belalcázar,
- Els Tumaco, veïns dels Narinyo, se especialitzaren en ceràmica decorada.
- Els Huitotos: Important tribu que habita encara las selves de Colòmbia.

La colonitzacíó i l'independència

Els exploradors espanyols hi varen arribar el 1510 i hi van trobar les tribus indígenes, anomenades genricament txibtxes, les quals foren esterminades o subjugades i conquerides. Els espanyols hi varen construir diversos assentaments que finalment es varen convertir en les províncies que conformaren la Nova Granada, al principi com a Capitania General i des de 1717 com a Virregnat, incloent-hi diverses províncies que havien pertangut fins aquest moment a les jurisdiccions dels virregnats de Nova Espanya i Perú. El moviment d'independència, en gran part liderat per Simón Bolívar i Francisco de Paula Santander des de 1810, finalment va tenir èxit el 1819 quan el territori ocupat pel virregnat de Nova Granada es va convertir en una república federal, la Gran Colòmbia, després de la batalla de Boyacá (7 d'agost de 1819) i el Congrés d'Angostura aquell mateix any. Les divisions cabdillistes internes varen conduir el 1830 a la separació dels departaments que componien la Gran Colòmbia: Veneçuela, Quito (actual Equador) i Cundinamarca el 1830. Cundinamarca es va anomenar Nova Granada fins al 1886, quan va prendre el seu nom actual: República de Colòmbia. Les divisions internes romanien, i de tant en tant encenien la guerra civil i van contribuir a la independència de Panamà el 1903 patrocinada pels Estats Units. El país segueix estant afectat per grups guerrillers com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN). Aquests grups guerrillers, junt amb l'influent narcotràfic, obstaculitzen les reformes polítiques i econòmiques i comporten interrupcions de la vida pública i preocupació internacional.

Govern i política

Colòmbia és una república en què el poder executiu domina l'estructura de govern. El president, escollit junt amb el vicepresident pel vot popular per a un termini de quatre anys, funciona com a cap d'estat i com a cap del govern. El parlament bicameral de Colòmbia és el Congrés, que consisteix en el Senat, de 102 escons, i la Cambra de Representants, de 166 escons. Els membres d'ambdues cambres són decidits pel vot popular per servir en terminis de quatre anys. El sistema judicial ha experimentat reformes significatives en la dècada dels noranta.

Organització política i administrativa

right Colòmbia se subdivideix políticament i administrativament en 32 departaments i un districte capital(
- ), que depèn administrativament del departament de Cundinamarca:

- Amazones (Leticia)
- Antioquia (Medellín)
- Arauca (Arauca)
- Atlàntic (Barranquilla)
- Bogotà
-
- Bolívar (Cartagena (Colòmbia))
- Boyacá (Tunja)
- Caldas (Manizales)
- Caquetá (Florencia)
- Casanare (Yopal)
- Cauca (Popayán)
- Cesar (Valledupar)
- Chocó (Quibdo)
- Córdoba (Montería)
- Cundinamarca (Bogotà)
- Guainía (Puerto Inirida)
- Guajira (Riohacha)

- Guaviare (San José del Guaviare)
- Huila (Neiva)
- Magdalena (Santa Marta)
- Meta (Villavicencio)
- Nariño (Pasto)
- Norte de Santander (Cúcuta)
- Putumayo(Mocoa)
- Quindío (Armenia)
- Risaralda (Pereira)
- San Andrés y Providencia (Departamento) (San Andrés)
- Santander (Bucaramanga)
- Sucre (Sincelejo)
- Tolima (Ibagué)
- Valle del Cauca (Cali)
- Vaupés (Mitú)
- Vichada (Puerto Carreño)

right right

Regions geogràfiques naturals i culturals de Colòmbia

Els departaments colombians estan agrupats en les següents regions geogràfiques naturals i culturals:
- Andina
- Orinòquia
- Amazònica
- Costa Pacífica
- Insular
- Costa Nord (Enllaç extern: [http://fotoalbum.ubbi.com/fotoalbum/fotoampliada_publico.asp?Id_Foto=394373&Id_Album=8825&Pagina=11&Id_categoria=5&Id_subcategoria=31&delivery=no&Pag_Ref=2 Mapa de les regions geogràfiques naturals de Colòmbia])

Geografia

Els Andes dominen la meitat occidental de Colòmbia, i es divideixen en tres grans serralades: l'Occidental, la Central i l'Oriental. Entre les serralades, els rius Magdalena i Cauca flueixen cap a les planícies baixes al llarg de la costa caribenya. En les parts més altes de les serralades s'hi troben volcans, alguns dels quals encara són actius. El punt més alt és el Pico Cristóbal Colón a la Sierra Nevada de Santa Marta, amb una alçada de 5.775 m per sobre del nivell del mar. La part oriental de l'estat es caracteritza per terres planes, en part densament arboritzades i amb molts de rius com el Putumayo, el Yapura, el Meta i el Guaviare, que flueixen al riu Orinoco o el riu Amazones. Colòmbia també té diverses petites illes a l'oceà Atlàntic i al Pacífic. El clima local és calent al llarg d'ambdues costes i a les planícies orientals, mentre que les serres i les terres altes poden ésser bastant fredes. La ciutat més gran de Colòmbia és la seva capital, Bogotà. Altres ciutats importants són Medellín, Cali, Cartagena, Barranquilla, Ibagué, Manizales, Pasto, Cúcuta i Bucaramanga.

Economia

L'economia de Colòmbia va patir una demanda interior dèbil, pressupostos governamentals austers i una situació de seguretat difícil. El govern actual afronta desafiaments econòmics en els límits de la reforma de la pensió i la reducció de l'atur. Dos dels principals productes colombians, el petroli i el cafè, s'enfronten a un futur incert; la nova exploració petrolífera és necessària per compensar la progressiva disminució de la producció, mentre que els preus del cafè continuen molt baixos. Els problemes en la seguretat pública són una preocupació dels líders comercials colombians, que demanen progrés en les negociacions de pau del govern amb els grups insurgents. Colòmbia cerca el suport continu de la comunitat internacional per incrementar les perspectives econòmiques i de pau. Colòmbia pertany a la Comunitat Andina de Nacions i al G-3.

Demografia

La diversitat ètnica a Colòmbia és un resultat de la barreja d'amerindis indígenes, colons espanyols i esclaus africans, cosa que ha produït una mescla de mestissos (el 58%), blancs (el 20%), mulats (el 14%), negres (el 4%) i una barreja negra-ameríndia (el 3%). Avui, només aproximadament l'1% de la gent pot ser identificada com a totalment ameríndia sobre la base de llengua i costums. La religió predominant a Colòmbia és el catolicisme romà. Colòmbia és el tercer estat més poblat de l'Amèrica Llatina, després del Brasil i de Mèxic. El moviment de població rural a les àrees urbanes ha estat fort durant el segle XX. La població urbana va augmentar del 57% de la població total el 1951 a aproximadament el 74% cap al 1994. Trenta ciutats tenen una població de 100.000 habitants o més. Els nou departaments de terres baixes de l'est, que constitueixen aproximadament el 54% de l'àrea de Colòmbia, tenen menys del 3% de la població i una densitat de menys d'una persona per quilòmetre quadrat.

Cultura

- Colombians destacats
- Música de Colòmbia

Festes
Data	Nom en català	Nom local	Notes

Vegeu també

- Colombians destacats
- Comunicacions a Colòmbia
- Departaments i capitals
- Dates importants
- Idiomes
- Ciutats de Colòmbia
- Exèrcit
- Població
- Relacions estrangeres
- Bogotà
- Símbols patris
- Sistema de govern
- Transport de Colòmbia

Enllaços externs

- [http://www.gobiernoenlinea.gov.co PEC] - Portada oficial del govern
- [http://cne.presidencia.gov.co Casa de Nariño] - Lloc web oficial del president Categoria:Colòmbia ja:コロンビア ko:콜롬비아 ms:Colombia zh-min-nan:Colombia

Mar Groc

La mar Groga, o el mar Groc (en xinès 黄海, Huang Hai; en coreà 황해, Hwang Hae), també anomenada mar de l'Oest a Corea (en coreà 서해, Seo Hae), és la part septentrional de la mar de la Xina Oriental, que al seu torn és una part de l'oceà Pacífic. Banya la costa nord-oriental de la Xina i la costa occidental de la península de Corea. El seu nom ve de les partícules de sorra que li donen aquell color a l'aigua, provinents del riu Groc o Huang He. Al nord-oest de la mar Groga, en una mena de raconada, s'obre el Bo Hai (abans badia de Petxili, o Zhili). Hi desemboquen el Huang He (que travessa la província de Shandong i la seva capital Jinan) i el Hai He (que passa per Pequín i Tianjin). La badia de Corea, entre la província xinesa de Liaoning i la costa nord-occidental de Corea del Nord, també és una part de la mar Groga. El Bo Hai i la badia de Corea estan separades per la península de Liaodong, amb la ciutat de Dalian a la punta meridional. Categoria:Mars ja:黄海 ko:황해

Fernando de Magallanes

Fernão Magalhães va ser un navegant portuguès nascut a Porto el 1480 i mort a Mactán, les Filipines, el 1521. Va viure els seus primers anys en la cort de Portugal, però el seu afany d'aventures el va fer embarcar-se cap a l'Extrem Orient, on les factories portugueses vivien una època d'esplendor en les seues relacions amb els territoris que actualment conformen Malàisia, Indonèsia i les Filipines.

El viatge de circumval·lació de Magalhães

En 1519, ara al servei de Carles I d'Espanya, mamprèn un viatge amb cinc naus per descobrir el mític pas entre l'Oceà Atlàntic i el Mar del Sud descobert per Vasco Núñez de Balboa el 1513. Després d'aconseguir el Riu de la Plata (ja descobert per Juan Díaz de Solís el 1516), arriba fins al que es dirà més tard estret de Magallanes el 1520. Creuant-lo, ix cap a l'Oceà Pacífic, que bateja amb tal nom (fent oblidar l'anterior de Mar del Sud) pel fet que en el seu camí no s'encreua amb cap tempestat. Oceà Pacífic Magalhães va fer el viatge per a arribar a les Illes de les Espècies (Illes Moluques) que, pel tractat de Tordesillas, pertanyien a la Corona de Castella i, per tant, hauria de fer-ho davall el patrocini del rei d'Espanya i navegant per les possessions espanyoles, viatjant cap a l'oest. _{Naus inicials de l'expedició de Magalhães, 1519}

Nau	Tonatge	Tripulació
Trinidad	110	55
San Antonio	120	60
Concepción	90	45
Victoria	85	42
Santiago	75	32
		Total: 234

La mala sort de Magalhães va voler que, en el llarg camí de tres mesos entre l'estret de Magallanes i les Illes Moluques, no descobrira cap punt de terra ferma, per la qual cosa la fam canina i l'escorbut van assotar la seua tripulació, fins al punt que es pagaven quantioses monedes per una simple rata per a devorar. En les Illes Moluques, Magalhães i els seus van descobrir que havien arribat a l'Extrem Orient, complint el projecte de Cristòfor Colom. Això no obstant, Magalhães va perir en una contesa tribal, per la qual cosa Juan Sebastián Elcano va prendre el comandament de l'expedició i va arribar amb una sola nau ("Victoria") de tornada a Espanya el 1522, havent completat la primera circumnavegació de la Terra. Elcano, sense mitjans i amb una sola nau, va tornar per mars portuguesos, el camí més conegut, amb terres on aprovisionar-se, i intentant esquivar ports i flotes portuguesos. Magalhães, Fernão Magalhães, Fernão ja:フェルディナンド・マゼラン ko:페르디난드 마젤란 ms:Ferdinand Magellan simple:Ferdinand Magellan

Filipines

La República de les Filipines és un estat insular que consisteix en un arxipèlag estès pel Pacífic occidental, a uns 100 km al sud-est del continent asiàtic, i és el grup d'illes més septentrional de la Insulíndia. Està banyat a l'est pel mar de les Filipines, a l'oest pel mar de la Xina Meridional i al sud pel mar de Cèlebes. La part malàisia de l'illa de Borneo es troba a pocs centenars de quilòmetres al sud-oest, i Taiwan es troba directament al nord, separada de l'illa filipina de Luzon per l'estret de Luzon. Les també illes indonèsies de les Moluques i les Cèlebes es troben bastant més lluny al sud, i a l'extrem oriental del mar de les Filipines hi ha l'estat insular de Palau.

Geografia

Les Filipines són un arxipèlag de 7.107 illes amb una extensió total d'aproximadament 300.000 km2 i una població de 86.241.697 habitants (2004). Habitualment les illes es divideixen en tres grans grups: Luzon (que inclou l'illa homònima, la més gran de les Filipines, i d'altres entre les quals destaquen Palawan, Mindoro i Masbate), les Visayas (que inclou, de major a menor, les illes de Negros, Samar, Leyte, Panay, Cebú, Bohol i altres de menors) i Mindanao (l'altra gran illa filipina, que inclou també l'arxipèlag de Sulu). El port de Manila, a l'illa de Luzon, és la capital del país i el centre d'una gran àrea metropolitana de més de deu milions d'habitants que inclou, entre d'altres, Quezon City, l'antiga capital (1948-1976). També són importants Davao, a l'illa de Mindanao, amb més d'un milió d'habitants, i Cebú, a l'illa homònima, amb uns 750.000. El clima és càlid, humit i tropical, amb una temperatura mitjana anual de 26.5°. La majoria de les illes, muntanyoses, solien estar cobertes de boscos tropicals i són d'origen volcànic. La màxima altitud és el mont Apo, a Mindanao, amb 2.954 m. Molts dels volcans del país, com ara el Pinatubo, són actius. El país es troba al cinturó de tifons del Pacífic occidental i és castigat per una mitjana de dinou cada any. El país té diversos mars interiors com el mar de Luzon, el mar de Sulu, el mar de Bohol i el mar de Mindanao.

Les Filipines, avui

Espanya (1565-1898) i els Estats Units (1898-1946) van colonitzar el país i han significat les majors influències sobre la cultura filipina. Les illes són, juntament amb el Timor Oriental, una de les dues nacions predominantment catòliques del sud-est d'Àsia, i una de les més occidentalitzades, una barreja única entre Orient i Occident. Havent estat el país més desenvolupat d'Àsia immediatament després de la Segona Guerra Mundial, amb els anys va caure en una forta crisi de la qual està intentant sortir tot just ara, amb un creixement econòmic moderat, gràcies als diners que envia la gran força de treball filipina emigrada a l’estranger i al boom de les tecnologies de la informació i la comunicació. Els principals problemes del país són el moviment separatista musulmà al sud de Mindanao, les revoltes de signe comunista a les àrees rurals (New People's Army, o Nou Exèrcit del Poble), les polítiques governamentals històricament inconsistents i una forta degradació del medi ambient a causa de la deforestació i la contaminació marina i litoral. El país està superpoblat, a causa d'una alta taxa de naixements, molt més elevada que la de mortalitat i que fins no fa gaire era la més alta d'Àsia. El govern i l'Església catòlica s'han enfrontat sobre les possibles solucions al problema, amb mètodes artificials (anticonceptius, esterilització, etc.) i naturals (abstinència i espaiament de les relacions) respectivament. Categoria:Filipines ja:フィリピン ko:필리핀 ms:Filipina simple:Philippines th:ประเทศฟิลิปปินส์ zh-min-nan:Hui-li̍p-pin

Vents alisis

Els vents alisis bufen de manera relativament constant a l'estiu i menys a l'hivern. Circulen entre els tròpics, des dels 30-35º de latitud cap a l'Equador. Es dirigeixen des de les altes pressions subtropicals, cap a les baixes pressions equatorials. El moviment de rotació de la Terra desvia els Alisis cap a l'oest i, per això, bufen del nordest al sudoest a l'hemisferi nord i del sudest cap el nordoest en l'hemisferi sud. Les èpoques en què els alisis bufaven amb menor intensitat van constituir un perill per als primers viatges amb veler que es dirigien cap al continent americà, atès que es formaven períodes de calma del vent que impedien d'avançar els vaixells. A l'Equador es produeix un ascens massiu d'aire calent, originant una zona de baixes pressions que ve a ser ocupada per una altra massa d'aire que proporcionen els alisis. Les masses d'aire calent pugen, es van refredant paulatinament i es dirigeixen en sentit contrari als Alisis, cap a les latituds subtropicals, d'on procedeixen aquests. Els vents alisis formen part de la circulació de Hadley que transporta el calor des de les zones equatorials fins a les subtropicals reemplaçant l'aire calent per aire més fred de les latituds superiors. La rotació terrestre produeix aquests vents en modificar els corrents meridionals de transport de calor. categoria:meteorologia ja:貿易風

Tifó

, Setembre 2004. NASA.]] NASA En meteorologia, un cicló tropical (anomenat també huracà, cicló, tifó, tempesta tropical o depressió tropical depenent de la seva força i localització) és una tempestat forta que es forma al mar i sol provocar vents amb velocitats superiors a 120 km/h). Un huracà cobreix una àrea circular d'entre 300 i 800 km aproximadament. En la tempestat hi ha vents forts i pluges que rodegen un "ull" central, que sol tenir uns 25 km de diàmetre. No obstant, el major dany a la vida i a la propietat no és resultat del vent, sinó de la pujada de les marees i les crescudes fruit de les pluges torrencials. Hui en dia, els huracans són detectats per satèl·lits des del moment que comencen a formar-se i per això generalment hi ha un decalatge de 3 o 4 dies entre la seva detecció i l'inici de la tempestat.

Terminologia

satèl·lits satèl·lits Els ciclons tropicals es classifiquen en 3 grups atenent a la velocitat del vent que originen: depressions tropicals, tempestes tropicals i un tercer grup que rep diferents noms segons la zona geogràfica on es produeix.
- Les depressions tropicals són sistemes organitzats de tempestes amb una circulació superficial definida i vents sostinguts màxims de fins a 17 metres per segon (33 nusos, 38 milles/h o 62 km/h). No posseeixen ull, i normalment tampoc presenten la típica forma d'espiral de les tempestes més fortes.
- Les tempestes tropicals tenen una circulació superficial definida i vents sostinguts màxims d'entre 17 i 33 metres per segon (34 a 63 nusos, 39 a 73 milles/h o 62 a 117 hm/h). Quan arriben a aquest punt, les tempestes adquireixen la seva distintiva forma ciclònica, per bé que encara no mostren un ull.
- L'últim grup, format per huracans, tifons i ciclons (vegeu l’apartat Diferents noms per a un mateix fenomen), aplega els ciclons amb vents sostinguts d'una intensitat superior als 33 metres per segon (63 nusos, 73 milles/h o 117 km/h). Presenten la característica forma d'espiral al voltant de l'ull central.

Diferents noms per a un mateix fenomen

Com s'ha dit, el terme utilitzat per a anomenar els ciclons tropicals amb vents sostinguts superiors als 117 km/h varia depenent de la regió. Així, s'anomena:
- Huracà, al nord de l'oceà Atlàntic (inclòs el Carib) i de l'oceà Pacífic (sempre a l'est de la línia de canvi de data). També s'anomena huracà de forma "no oficial" al sud de l'Atlàntic.
- Tifó, al nord-oest de l'oceà Pacífic (sempre a l'oest de la línia de canvi de data).
- Cicló, a tota l'àrea de l'oceà Índic i del sud del Pacífic, si bé amb alguns matisos: :
- Cicló tropical sever al sud-oest del Pacífic (sempre a l'oest del meridià 160ºE) i al sud-est de l'Índic (sempre a l'est del meridià 90ºE). :
- Tempesta ciclònica severa al nord de l'oceà Índic. :
- Cicló tropical al sud-oest de l'Índic i al sud del Pacífic (sempre a l'est del meridià 160ºE). De forma ja més acotada, els huracans també reben el nom de Bagyo a les Filipines i de Taino a Haití. Haití

Etimologia

- La paraula huracà prové de la paraula castellana huracán i aquesta, al seu torn, del vocable taïno (llengua ameríndia) hurakán, nom d'un Déu creador qui, segons els maies, va escampar el seu alè a través de les caòtiques aigües de l'inici, creant així la Terra.
- El mot tifó sembla que pot provenir del portuguès tufão; de l'àrab ţūfān (طوفان); del grec tuphōn (Τυφών); de la frase en xinès (mandarí) tái fēng (颱風) que etimològicament deriva possiblement de "gran vent" (大風); i de la paraula japonesa taifū (台風).
- El mot cicló prové del grec κύκλος, que significa "cercle".

Classificació

La classificació dels ciclons tropicals es fa atenent a la seva intensitat i es porta a terme mitjançant l'escala Saffir-Simpson. Aquesta escala, que classifica els huracans segons la velocitat dels vents que generen, es divideix en cinc categories (de l'1 al 5). No obstant, el nivell de cada huracà no està directament relacionat amb les pèrdues que produeix. Així, la magnitud dels danys depèn també d'altres factors com la solidesa de les estructures de les regions afectades, la velocitat de desplaçament i altres fenòmens atmosfèrics. Davant la previsió de forts huracans és convenient recórrer a mesures d'evacuació. De fet, moltes de les víctimes del Huracà Andrew que van ignorar les ordres d'evacuar van perdre la vida o es van donar compte que no podien fer res per a protegir els seus béns contra la tempestat.

Formació

Tot i que encara no es coneix a la perfecció el procés pel qual es forma un cicló tropical, sí que se sap, en canvi, que són necessaris com a mínim 3 factors:
- Temperatura de la superfície del mar, i fins a uns 50 metres de fondària, per damunt de 26.5º centígrads. Les aigües calentes són la font d'energia per als ciclons tropicals atès que s’evaporen amb major celeritat i condensen ràpidament en les capes superiors de la troposfera. Per contra, quan aquestes tempestes toquen terra o viatgen damunt d’aigües més fredes es debiliten ràpidament.
- Que les condicions siguin les idònies per a la formació de tempestes: per això cal que per mitjà de l’evaporació la troposfera es trobi relativament humida i que, alhora, es produeixi una irrupció d’aire fred a les capes altes de la troposfera a fi de condensar tot aquest vapor d’aigua.
- Que s’origini a una distància aproximada de 10 graus o més de latitud des de l'equador, de manera que la Força de Coriolis sigui prou forta per iniciar la rotació del cicló.

Quan es formen els ciclons tropicals

L'activitat mundial de ciclons tropicals culmina a finals de l'estiu (diferent, recordem, als dos hemisferis), quan la temperatura de l'aigua dels oceans arriba al seu punt més alt. Tanmateix, cada zona té els seus propis patrons estacionals. A l'Atlàntic Nord, la temporada d'huracans va de l'1 de juny al 30 de novembre, si bé el període de màxima activitat se situa entre finals d'agost i tot el mes de setembre. La punta estadística de la temporada d'huracans a l'Atlàntic Nord és el dia 10 de setembre. Al Nord-est de l’oceà Pacífic el període d’activitat és sensiblement més llarg tot i que en general coincideix amb els mateixos mesos de l’any que a l’Atlàntic. Al Nord-oest del Pacífic la temporada de ciclons abasta tot l’any, amb un mínim al febrer i un màxim a primers de setembre. A la zona nord de l’oceà Índic, les tempestes van d'abril fins a desembre, amb puntes més marcades als mesos de maig i novembre. A l'hemisferi sud, l'activitat ciclònica comença a finals d'octubre i acaba al maig, i la màxima activitat culmina entre mitjan febrer i primers de març.

On es formen els ciclons tropicals

Gairebé tots els ciclons tropicals es formen dins la franja tropical compresa entre els 30º de latitud (nord i sud) i més concretament, un 87% es forma dins dels 20º de latitud. Gairebé mai se’n formen per sota dels 10º de latitud, ja que aquí la Força de Coriolis és dèbil i no té prou força per iniciar i mantenir la rotació del cicló tropical. Tanmateix, hi ha la remota possibilitat que se’n formi algun dins d'aquest límit sempre que es proporcioni una altra font de rotació inicial. Aquestes condicions, però, són extremadament rares, raó per la qual les estadístiques ens diuen que en aquesta zona s’origina menys d’un cicló tropical al segle.

Zones principals

latitud Hi ha set zones principals de formació de ciclons tropicals:
- 1. Oceà Atlàntic Nord: és la més ben estudiada de totes les àrees assotades per ciclons tropicals: Comprèn el Mar Carib i el Golf de Mèxic. El nombre de ciclons varia aquí àmpliament d’un any a l’altre; hi ha temporades en què es registren més de 20 huracans mentre que n’hi ha hagut alguna que només n’ha vist un. La mitjana, però, és de deu ciclons per temporada. Les regions que es veuen afectats són els Estats Units, Mèxic, l’Amèrica Central, les Illes del Carib i, amb menor intensitat, les Bermudes i el Canadà.
- 2. Oceà Pacífic Nord-Oriental: aquesta és la segona àrea més activa al món i és, també, la que presenta una major densitat de ciclons (nombre de tempestes per àrea petita d'oceà). Les tempestes que es formen en aquesta zona poden afectar l’oest de Mèxic, Hawaii, el nord d’Amèrica Central i, en ocasions extremadament rares, l’estat de Califòrnia (Estats Units|EUA).
- 3. Oceà Pacífic Nord-Occidental: és, de bon tros, l’àrea més activa atès que concentra un terç de tota l’activitat ciclònica del planeta. Els estats més afectats són la Xina, el Japó, les Filipines i Taiwan.
- 4. Oceà Índic Nord: aquesta zona es divideix de fet en dues àrees, el Mar d’Aràbia i el Golf de Bengala (aquest amb 5 o 6 vegades més d’activitat). Històricament, aquesta és la regió del planeta on els ciclons s’han cobrat més vides (només cal recordar el pas del cicló Bhola, l’any 1970, que provocà més de 200.000 víctimes mortals). Els estats compresos en aquesta àrea són l’Índia, Bangla Desh, Sri Lanka, Tailàndia, Myanmar i el Pakistan. Rarament, un cicló tropical format en aquesta zona arribarà a afectar la Península aràbiga.
- 5. Oceà Índic Sud-Occidental: aquesta regió és la més desconeguda degut a la manca de dades històriques. Els ciclons que es formen aquí causen impacte en Madagascar, Moçambic, Maurici i Kenya.
- 6. Oceà Índic Sud-Oriental: l'activitat tropical en aquesta regió afecta Austràlia i Indonèsia.
- 7. Oceà Pacífic Sud-Occidental: l'activitat ciclònica en aquesta regió d’Oceania afecta majoritàriament Austràlia i Papua Nova Guinea.

Zones inusuals

Hi ha zones del planeta on, tot i que és molt estrany que es formin ciclons tropicals, esporàdicament se n'han format.
- Sud de l'oceà Atlàntic: el fet que en aquesta latitud les aigües de l'oceà siguin més fredes, combinat amb què queda fora de l'anomenada Zona de convergència intertropical, fa molt difícil que s'hi formin ciclons. No obstant això en els darrers anys s'hi han observat tres fenòmens: una dèbil tempesta tropical a la costa d'Àfrica l'any 1991, lHuracà Catarina (també anomenat Aldonça) que tocà terra al Brasil l'any 2004; i una petita petita tempesta a l'est de el Salvador i el Brasil el gener de 2004.
- Centre del Pacífic Nord: aquesta àrea és sovint visitada per huracans, per bé que s'han originat al nord-est del mateix oceà Pacífic, una zona molt més favorable per la formació de ciclons.
- Mediterrània: Molt esporàdicament s'han presentat fenòmens amb una estructura similar a la dels ciclons tropicals. Així es tenen documentats sengles ciclons al setembre de 1947, setembre de 1949, gener de 1982, setembre de 1983 i gener de 1995. Val a dir, però, que hi ha un debat obert sobre si aquestes tempestes eren o no d'origen tropical.
Dissipació
Un cicló pot perdre les seves característiques tropicals de diferents maneres:
- En tocar terra, el cicló perd el contacte amb l'aigua càlida, que és el combustible que necessita per a seguir el seu desenvolupament, i ràpidament es debilita. Molts ciclons violents (de categoria 3 o superior) es desintegren ràpidament en àrees de baixa pressió en el primer o segon dia de tocar terra. No obstant això, hi ha la possibilitat que un huracà es pugui regenerar si aconseguix tornar a tocar mar obert. Si una tempesta passa per una àrea muntanyosa, es debilitarà ràpidament encara que el contacte sigui breu. Aquesta última és, no obstant, la causa de moltes morts relacionades amb huracans, ja que la tempesta portaria pluges torrencials que poden desencadenar grans esllavissades.
- El cicló roman molt de temps en una mateixa àrea d'aigua i acaba consumint tota la calor superficial disponible.
- El cicló experimenta cisallament. Això provoca una forta alteració en la direcció i la pèrdua de velocitat dels vents originant la desintegració de l'estructura del cicló.
- Si la tempesta és dèbil, pot ser fàcilment engolida per una altra àrea de baixes pressions, i ambdues acabarien formant una àrea major de tempestes no-ciclòniques.
- En el seu recorregut l'huracà es trasllada cap a aigües més fredes, perd les seves característiques tropicals i es convertix en un cicló extratropical. Cal no oblidar que malgrat un cicló hagi perdut les seves característiques tropicals o s'hagi dissipat, pot continuar presentant vents molt forts i pluges copioses. Molts huracans originats a l'oceà Atlàntic i que han assotat amb força les costes d'Amèrica acaben arribant, dies després, a Europa convertits en simples depressions atlàntiques. A tall d'exemple: la depressió tropical Rita es formà el dia 18 de setembre al nord de la República Dominicana i el dia 20 de setembre ja s'havia convertit en lhuracà Rita, un dels més profunds de la història. Assotà les costes dels Estats Units entre el 21 i 24 de setembre fins que tocà terra ferma, es debilità i es convertí en una simple depressió que, seguint la circulació atmosfèrica, arribà a Europa el dia 1 d'octubre.

Efectes

Quan es troben a mar obert, els ciclons tropicals incrementen de forma notable l'onatge, i les pluges i els forts vents poden afectar embarcacions fins a enfonsar-les. No obstant, els efectes més devastadors tenen lloc quan aquests fenòmens arriben a tocar terra. Un cicló tropical que afecta terra ferma pot provocar danys de quatre formes diferents :
- Vent: els vents poden fer malbé o destruir completament vehicles, edificis, vies de comunicació, etc. A banda d'això converteix en projectils i llança a gran velocitat objectes diversos com poden ser elements del mobiliari urbà (semàfors, papereres, indicadors, etc.), objectes que sobresurten de les façanes (rètols), brancatges dels arbres...
- Marea: els huracans produeixen un increment en el nivell del mar que pot inundar comunitats costaneres senceres. És justament aquest l'efecte més devastadors, ja que el 80% de les víctimes d'un cicló moren en els llocs on aquests toquen terra.
- Pluja torrencial: les precipitacions intenses poden provocar esllavissades en zones muntanyoses, a banda de desbordar cursos fluvials i altres masses aquàtiques pròximes.
- Tornados: la rotació contínua d'un cicló sovint fomenta la formació de tornados. Encara que aquests tornados normalment no són tan forts com els que es formen fora de les àrees tropicals, poden provocar greus danys. Moltes vegades, després del pas d'un cicló, els seus efectes secundaris continuen afectant la població. Així poden originar:
- Epidèmies: l'ambient humit que queda després del pas d'un huracà, combinat amb la destrucció d'instal·lacions sanitàries i un clima càlid pot originar epidèmies que poden continuar cobrant vides durant força temps.
- Apagades: els ciclons tropicals moltes vegades provoquen apagades elèctriques massives que dificulten la comunicació i obstaculitzen les tasques de rescat.
- Dificultats en el transport: les tempestes malmeten ponts i carreteres, complicant les feines de transport de medicaments, aliments i aigua per a consum humà cap a les àrees que ho necessiten.

El nom dels ciclons tropicals

Vegeu l’article principal Llistat de noms dels ciclons tropicals. Quan un cicló tropical arriba a la categoria de tempesta tropical -vents sostinguts superiors als 62 km/h- se li assigna un nom. Això es fa amb l’objectiu de facilitar-ne la identificació de cara a futures reclamacions a les companyies d’assegurances; també permet indicar que la potència del cicló no pot ser menystinguda i aconseguir, així, que els avisos a la població de les zones que seran assotades tinguin major incidència. Una tercera raó és que sovint hi ha dos o més ciclons actius alhora; el fet de donar-los un nom permet d'identificar-los millor i evitar confusions. Els noms es prenen d’uns llistats (on s’alternen noms masculins i femenins) elaborats amb anterioritat per cada regió i compten amb el vist-i-plau de l’Organització Meteorològica Mundial o dels diferents serveis meteorològics nacionals. Cada any, es “retiren” els noms d’aquells ciclons tropicals que s’han cobrat vides humanes o bé han estat particularment destructius. En el seu lloc, s’escullen altres noms amb la mateixa inicial i gènere que el retirat.

Història del nom dels huracans

El costum de posar nom als huracans no és pas nou. Quan els europeus van arribar al Nou Món i van descobrir el fenomen dels ciclons tropicals, ja els anomenaven amb el nom del sant del dia. El mètode modern de posar noms de persona fou introduït a finals del segle XIX pel meteoròleg anglo-australià Clement Wragge qui, curiosament, només escollia noms femenins així com de polítics que l’havien ofès. Durant la Segona Guerra Mundial es va consolidar el costum d’anomenar els huracans exclusivament amb noms de dona. Però l’increment del trànsit aeri i marítim, així com les millores en les observacions meteorològiques, van fer necessari un acurat seguiment de l’evolució dels huracans ja que, davant l’eventualitat de trobar-se amb un cicló tropical, les comunicacions per ràdio amb vaixells i aeronaus havien de ser inequívoques. Amb aquest objectiu i amb la finalitat d’ajudar en la seva identificació, l’any 1953 s’inicià als Estats Units la pràctica sistemàtica de posar un nom a les tempestes tropicals i huracans. L’ens encarregat de fer-ho era el Centre Nacional d'Huracans dels Estats Units i és mantingut en l’actualitat per l’Organització Meteorològica Mundial. D’acord amb la pràctica comú de la llengua anglesa de referir-se als objectes inanimats (com ara vaixells, trens, etc.) amb el pronom femení “ella”, es va mantenir el costum d’assignar als huracans noms exclusivament femenins. Així, a la primera tormenta de l’any li fou assignat un nom femení que començava amb la lletra "A", al segon amb la lletra "B"; i així successivament. Tanmateix, com que les tormentes tropicals i els huracans són per damunt de tot fenòmens destructius, hom va considerar aquesta pràctica sexista, raó per la qual a partir de l’any 1979 es van introduir els noms masculins a la nomenclatura. Aquell fou, a més a més, el primer any en què la llista de noms s’elaborà abans no comencés la temporada de ciclons.

Els ciclons i el canvi climàtic

La comunitat científica no es posa d'acord en una hipotètica relació entre el canvi climàtic i l'increment en el nombre de ciclons tropicals observat en els darrers anys -especialment pel que fa a l'Atlàntic Nord- i la virulència d'aquests. Segurament perquè tampoc no hi ha unanimitat sobre si realment existeix aquest presumpte canvi climàtic. Malgrat tot, però, els defensors d'aquesta relació causa-efecte tenen diversos arguments a favor seu. Així, hom apunta com a possibles símptomes d'aquest vincle diversos fenomens ocorreguts en les darreres dècades que surten clarament de la normalitat:
- D'una banda, l'atípica formació, l'any 2004 de l'huracà Catarina, al sud de l'oceà Atlàntic, prop del Brasil.
- En segon lloc, la inusual formació de l'huracà Vince, prop de Madeira l'octubre de 2005, per bé que arribà convertit en una simple depressió tropical a les costes del Marroc i Andalusia.
- Més definitives semblen les dades que ofereix el quadre de sota, segons el qual la mitjana d'huracans a l'Atlàntic ha experimentat un notable increment en els darrers decennis:

Font: [http://www.nhc.noaa.gov/gifs/table7.gif NOAA]

Articles que s'hi relacionen

- Escala Saffir-Simpson
- Llistat de noms dels ciclons tropicals categoria:meteorologia ja:台風 ko:태풍 zh-min-nan:Hong-thai

Generell studiekompetanse

#OMDIRIGER Samordna opptak

online casinos Zapraszamy WAKACJE online blackjack WARSAW

:: RELATED NEWS ::

Weeping Fig
The Weeping Fig or Benjamin's Fig (Ficus benjamina) is a species of fig tree, native to south and southeast Asia south to northern Australia. It is the official tree of Bangkok, Thailand. It is a tree reaching 30 m tall in natural conditions, with gracefully drooping branchlets and glossy

Shibaozhai

Shibaozhai (石寶寨 - Precious Stone Fortress) is a hill along the bank of the Yangtze River (Chang Jiang) in China. This rocky and cragy hill has extremely steep sides and is about 200 meters (700 feet) tall. On the river side of the hill is a red pavilion of nine floors which leans against the side of the hill pro

Popular Orthodox Rally
The Popular Orthodox Rally (LA.O.S. - ΛΑ.Ο.Σ) (Greek: Λαϊκός Ορθόδοξος Συναγερμός) is a Greek political party , founded and led by journalist Georgios Karatzaferis, formerly a well-known member of parliament for the New Democracy party. "Popular Orthodox Rally" argues that after the en

Finlayson
Finlayson is a city located in Pine County, Minnesota. As of the 2000 census, the city had a total population of 314. The city's area was incorpprated from Finlayson Township, the remainer of which is still adjacent to it.

Geography

Finlayson Township According to the United States

Armstrong

People

Armstrong is or was a surname or second name of several people:
- Billie Joe Armstrong, American pop/punk musician (born 1972)
- B.J. Armstrong, former NBA guard, most notably with the Chicago Bulls
- Craig Armstrong, a Scottish composer (born

Vallecas
Vallecas is a neighborhood of Madrid composed of two districts: Puente de Vallecas (population 240,917) and Villa de Vallecas (population 65,162). The Villa of Vallecas was an independent village until 1950 when it became part of Madrid. Vallecas is also known for its working-class eccentric inhabitants who are very proud of their district and name it familiarly as Vallekas or Valle del Kas. The local pride coalesces around the