:: wikimiki.org ::

Pintura

Pintura

La pintura es l'art de pintar, d'expressar-se sobre una superfície mitjançant formes i colors, utilitzant pigments, suspesos en un medi viscós, que s'apliquen sobre una superfície: paper, llenç, una paret... El dibuix, en canvi, consisteix en fer marques sobre una superfície, fent pressió o movent una eina determinada, com un llapis. La pintura és una de les expressions artístiques humanes més antigues. Se sap que l'home va començar a pintar molt abans de desenvolupar l'escriptura.

Història de la pintura

Prehistòria i Edat Antiga

Prehistòria

Sobre les parets o el sostre de les coves, els homes prehistòrics dibuixaven o pintaven els diferents animals que caçaven. També pintaven escenes de significat ritual o màgic com ara ritus de la fertilitat etc. Els materials que s'empraven eren el carbó de llenya i diferents terres de colors tots ells aglutinats amb aigua i greixos d'animals. greixos Els homes prehistòrics atribuïen un significat i una funció màgics a les representacions de les seves pintures. Creien que la representació d'un bisó era una forma d'apropiar-se del bisó o que la representació d'una dona amb uns pits enormes assegurava la fertilitat. Les pintures prehistòriques més conegudes són les de la Cova d'Altamira a Santillana de Mar on hi ha els famosos bisonts i les de la Cova de Lascaux a França. A Espanya, es troben pintures prehistòriques tant a l'àrea del Cantàbric i els Pirineus como en l'àrea del Llevant (Catalunya, València, Murcia i Andalusia). Les pintures rupestres llevantines es distingueixen de las representacions mágiques d'animals pròpies de l'art parietal de França i Cantàbria, pels seus temes referits a l'activitat humana, la vida quotidiana, la caça, la guerra, etc. amb un estil que tendeix a l'estilització la qual cosa el fa semblant a l'art rupestre africà. Els jaciments més destacats de l'art rupestre llevantí de la península Ibèrica son els següents: :Les Coves de Cogul a la (província de Lleida), amb l'escena, pintada en roig y negre, de la dansa de un grup de dones en torn d'un home nu. :La Cova Vella de Alpera a la (província d'Albacete) amb el seu propi estil de pintura esquemática, on H.Breuil distinguí fins a tretze periodes. :El Barranc de la Valltorta i els seus voltants, a la (província de Castelló) amb dibuixos de arquers i homes corrent. :La Cova de la Aranya, prop de Bicorp a la (província de València).

Pintura a l'Antic Egipte

A l'antic Egipte es desenvolupà una pintura mural, essencialment narrativa, amb representacions de cerimònies i fets remarcables. Juntament amb aquests temes, apareixen representacions molt reixides de la vida privada o dels animals i vegetals. Els egipcis pintaven el baixrelleu que degut a la seva escassa profunditat sovint porta a confusió respecte a un o altre art. A partir de la III dinastia la pintura sobre les parets de les tombes sustitueix al baixrelleu, del qual adopta les principals convencions. La pintura, com tot l'art de l'antic Egipte estava sotmesa a unes convencions o canons i regles molt estrictes, entre les quals destaquen: regles La frontalitat o manera de representar les figures consistent en disposar el cap i les cames de perfil però les espatlles i el pit de front, la qual cosa proporciona a les figures un posat característic. La frontalitat estava reservada a la figura humana o dels Déus i sovint, només als personatges més notables. L'alçada de les figures té una relació directa amb la seva importància relativa, així tenim que el Faraó és alt en les escenes familiars on les seves dones i els esclaus son petits. Però el Faraó és petit en preséncia dels Déus, els quals en les corresponents escenes són grans o àdhuc gegantins. Altres convencions de la pintura al Antic Egipte són: La figura humana està orientada generalment cap a la dreta. El color de la pell dels homes era bru, mentres que en les dones era groc. L'or o el seu color eren el símbol del sol. No es feien gradacions de tonalitats de color. La tècnica pictòrica dels egipcis era un antecedent de la pintura al fresc o tèmpera, ja que aglutinaven pigments naturals, extrets de diferents terres de color, amb clara d'ou i ho disolvien en aigua per aplicar-ho sobre les parets nues, es a dir, directament sobre la pedra calcària o revestides amb un enguixat sec.

Pintura a l'Imperi Antic

Durant l'Imperi Antic no és pot disociar el baixrelleu de la pintura ja que, de fet, els temes són els mateixos i tenen idèntica finalitat: imitar la vida quotidiana i la natura per tal que pugui ser recreada en l'altra vida. En les tombes, els temes representats són essencialment materialistes: la preparació dels aliments, del pa o de la cervesa, escenes agrícoles, escenes de caça i pesca, etc., posteriorment s'afegeixen altres com la construcció de vaixells, la fabricació de joies, estatues i teixits etc. En els temes cerimonials i representatius, o en la figura del difunt impera el canon de frontalitat, però en els temes d'animals, com en les famoses oques de Meidium, es dona ja una gran soltura tècnica. Els conjunts de pintura més destacats de l'Imperi Antic són: :A la Mastaba de Ti (V dinastia, vers el 2450 AC.) hi ha diversos baixrelleus pintats amb escenes de treballs agricoles, entre ells l'home amb una somera que porta un fardell amb el seu pollí i l'escena del pas d'un gual amb un esclau que porta un vadell a coll-i-bé. En una mostra de l'excel.lent realisme de la pintura d'animals, el vadell gira el cap per cridar a la seva mare que va al darrera. :cridar Al costat: Fris en la cambra dedicada al culte de la tomba de la princesa Itet. IV dinastía, vers el 2700 AC A la part superior, escena de caça de aus amb les sis "oques de Meidium". A la part inferior, escena de treballs agrícoles.

Pintura a l'Imperi Mitjà

es caracteritzava per grans dissenys frontals i cánons fets amb unes normes estrictes

Pintura a l'Imperi Nou

Pintura Amarniana

Pintura de l'Egipte crepuscular

Mesopotàmia

Pintura Cretenca

A l'illa de Creta, a l'antiguitat es dessenvolupà, una pintura innovadora d'extraordinària qualitat. El caràcter singular i innovador de la pintura cretense es distingueix en tres aspectes fonamentals: :antiguitat :- Els temes de la pintura cretenca van més enllà dels temes religiosos propis de l'Antic Egipte i la Mesopotàmia i també van més enllà dels temes de la vida quotidiana d'Egipte. Els cretenses incorporen desfilades i procesons de déus i homes, dances variades, jocs arriscats com el salt de les ballerines pel damunt de les banyes dels braus, etc. L'incorporació a la pintura de la composició, del ritme i les proporcions és l'aspecte més innovador ja que a partir de Creta, aquests elements immaterials seran presents en totes les manifestacions de la pintura. :- Les formes de la pintura cretenca són més lleugeres i atrevides. Deixen de banda la rigidesa del posat propi del sentit religiòs de les cultures egipcia i mesopotàmica per representar els déus amb la forma humana i a la mateixa escala que els homes. La pintura cretenca, si bé a l'inici manté la frontalitat, evolucionà i donà volum als cossos emprant les mitjes tintes o les gradacions de color. En altre sentit, si bé recrea els mateixos temes de la vida quotidiana, capta amb més humor i espontaneitat les actituts i els gestos; Finalment, incorpora els ritmes, derivats de la reproducció dels detalls i de les formes geomètriques pròpies de les cultures del metall: espirals, bucles, ones etc. :- La pintura cretenca es troba als palaus, no a les tombes. L'espai propi de la pintura cretenca són les habitacions, corredors i altres dependències dels palaus i les cases. Els cretencs pintaven al fresc sobre els panys de paret enguixats o arrebossats. Les seves millors escenes están a l'alçada de la vista, entre el sòcol d'alabastre o marbre polícrom i el sostre dels palaus i les cases. Com tot l'art cretenc, la pintura cretenca deriva del fet que a l'illa de Creta és dessenvolupà una civilització de base agrària que evolucionà a partir de l'intens comerç marítim que la va posar en contacte tant amb els imperis agraris d'Egipte i Mesopotàmia com amb els pobles més enderrerits del continent europeu, les cultures de l'Edat de Bronze. Fou a Creta on s'inicià el dessenvolupament de les arts i tècniques de la metal·lúrgia del bronze en el mon civilitzat. El bronze fou introduït a l'illa poc després del 2500 A.C. Mitjançant el comerç marítim, la civilització cretenca mantenia intensos contactes tant amb els Imperis Agraris com amb els pobles d'Anatòlia i d'Europa on s'havien dessenvolupat les primeres cultures de l'Edat de Bronze. Les seves naus comerciaven amb Egipte i Mesopotàmia intercanviant oli, vi i bestiar per llegums, cereals i teixits, també intercanviaven objectes d'art i coure. Per les rutes comercials del Danubi i altres vies de penetració, obtenien l'estany dels jaciments del centre d'Europa. L'arquitectura cretenca s'inspira en l'arquitectura de Mesopotàmia, els seus models són accadis, sumeris o hitites, però la pintura cretenca s'inspira en la pintura de l'antic Egipte a partir de la qual, crea un nou mon de formes d'extraordinaria influència en l'evolució posterior de l'història de l'art. :història de l'art L'obra més important de la pintura cretenca és "el Príncep del Lliri" un fresc del Palau de Cnossos que pertany al periòde Minoic I. Altres obres són: la "Cursa de braus" que representa el tema de les ballarines saltant sobre el brau que hem esmentat, i el perfil d'una noia que popularment s'anomena "la Parisina", ambdues, com l'anterior, procedents del palau de Cnossos, són actualment al Museu de Càndia. Per veure mes exemples de la pintura cretenca, entre els quals els que s'han citat, anar a: http://commons.wikimedia.org/wiki/Knossos

Grècia

Roma

Pintures de l'Extrem Orient

Pintura a la Xina

Pintura al Japó

Pintura a la India

Altres Pintures de l'Extrem Orient

Edat Mitjana

Pintura Romànica

Pintura Gòtica

El dessenvolupament de l'Arquitectura gòtica amb la progresiva substitució del mur per grans finestrals amb vitralls de colors que permeten el pas vers l'espai interior d'una llum polícroma i matissada, va portar, en les grans Catedrals Gòtiques de França, a la pràctica desaparició de la pintura mural que s'havia dessenvolupat ampliament en els murs de les esglèsies romàniques. S'ha dit que la pintura gòtica té el seu espai propi en els grans vitralls de les Catedrals i en les miniatures polícromes dels llibres, però pel que fa a la pintura propiament dita, aquesta subsistí en els retaules, en les taules pintades que formen els frontis o els laterals dels altars i en els murs de les capelles laterals. A la Toscana, les escoles senesa i florentina, amb el Giotto com a més gran pintor del Trecento, van continuar la tradició de la gran pintura mural, ja que l'arquitectura gòtica no va arrelar mai a Itàlia com a França. Aquesta pintura toscana del Trecento, essent plenament gòtica, anticipa ja el Renaixement.

Els vitralls de les Catedrals

La vidriera, pel lloc que pren a les esglésies i catedrals és, en la França del segle XIII, la veritable pintura gòtica. Els vitralls sustitueixen a la pintura mural que s'havia dessenvolupat ampliament durant el periode romànic però que en el gòtic resta com un art complementari. L'art dels vitralls esdevé l'art hegemònic del color i del dibuix, pren les funcions simbòlico-docents de la pintura mural amb els seus complerts programes iconogràfics que fan convergir a la major part dels tallers i centres artístics europeus, principalment de França, en el dibuix dels cartons que és el pas previ de la realització d'un vitrall. cartons La catedral gòtica evoca l'imatge de la Jerusalem Celestial i constitueix l'obra colectiva dels habitants (burgesos) de les ciutats de la Baixa Edat Mitjana. Cada nova generació de paletes i artesans, en pendre el relleu de la generació anterior, fera avançar la construcció de la catedral de la seva ciutat, continuarà el presbiteri o construïra les capelles laterals o el creuer etc. Cada nova esglèsia o catedral fera les seves naus més altes que les anteriors, tot suprimint progresivament el mur de fàbrica i substituïnt-lo pel que s'ha anomenat el "mur translúcid", es a dir, pels amplis finestrals amb vitralls de color que proporcionen a l'interior de les esglesies i catedrals una atmosfera càlida, colorejada i irreal on els fidels poden sentir-se segurs al empar de l'Església tot contemplant la "llum d'essència divina" tal com poèticament deia l'abat Sugger que fou qui impulsà la construcció dels vitralls del cor de la Basílica de Saint-Denís de París, cap a mitjans del segle XII. L'art dels vitralls domina a les restants tècniques de pintura a les quals imposa les seves lleis: la composició enmarcada en medallons, nínxols o altres compartiments, els colors vius i saturats, les formes delimitades i precises, etc.; són pautes estètiques que trobem també en l'il•lustració de llibres i miniatures esteses ampliament per tot Europa. Aquest predomini del vitrall té l'excepció a Itàlia, on la tradició muralista no s'havia interromput des de l'antiguitat, o en altres llocs que com Catalunya acusaven ja des de el romànic les influències italianes. La tècnica de fer vitralls, a partir dels cartons dibuixats pels tallers artístics, consisteix en la realització d'un gran nombre de trossos de vidre que són tintats o tenyits de color en la seva masa i realçats amb traços de grisalla per ser finalment units amb tires de plom que delimiten les figures i aïllen els diferents colors per mantenir el seu valor. La masa de vidre plena de bombolles i impureses actua sobre la llum trencant-la en mil raigs de color. La pròpia tècnica, per no esborrar les figures amb l'irradiació dels finestrals, imposa una composició plena en un espai sense profunditat, amb un dibuix precís i una certa riquesa de color. profunditat Els seus temes són els grans temes de l'Antic i Nou Testament, les històries de la Mare de Déu i dels sants i també les representàcions d'activitats gremials o escenes de la vida quotidiana, les quals, progresivament pujen també a dalt dels vitralls de les catedrals. En avançar l'estil es modificà la tècnica amb una nova gama de color basada en els fons incolors o grisos, en els tons trencats i els temes més humanitzats. L'invent del color groc de plata portarà a l'art dels vitralls, durant el segle XIV, a un preciossisme daurat i una lleugeresa que constitueix la seva culminació. Un recorregut per les esglésies i catedrals amb els vitralls més destacats comença per la Catedral de Chartres, a França ja que els seus vitralls constitueixen el més bell i ensems el conjunt de vitralls més ben conservat d'Europa. Comprén 146 finestres amb 1.359 temes dels quals el vitrall de "Notre-dame de la Belle-Verrière" n'és el més famós. També són destacats els vitralls de Sant Eustaqui, les rosasses i el vitrall del Zodíac. Els vitralls de la catedral de Chartres es poden veure en els següents enllaços: en la pàgina web de la [http://perso.wanadoo.fr/.diocese.chartres/cathedrale/vitraux/vit.htm diòcesi de Chartres] i en la de l'excel•lent treball dels estudiants de l'Universitat estatal de http://gallery.sjsu.edu/chartres/home.html San José a California. L'art dels vitralls s'havia dessenvolupat en les esglésies de l'Illa de França ja durant el romànic: en el cor gòtic de la catedral de le Mans amb els seus vitralls del segle XII que contenen ja representacions dels arts i oficis, i la vidriera romànica de l'Ascensió del segle XI (la més antiga d'Europa en un edifici religios), en els vitralls de les catedrals de [http://www.pitt.edu/~medart/menufrance/poitiers/pcspmain.html Sens] o Sant Pere de Poitiers, amb la vidriera de la [http://www.pitt.edu/~medart/menufrance/poitiers/pcspmain.html Crucifixió] i en la Basílica de Sant Denis en París amb les vidrieres de [http://vrcoll.fa.pitt.edu/medart/image/France/sdenis/windows/TwelfthcWindows.html L'infancia de Jesús, L'àrbre de Jesse, etc.] , són els exemples més destacats d'aquest art en la transició del romànic al gòtic. Aquests vitralls tenen una gama càlida i brillant, les seves composicions segueixen les lleis del encaix superficial en sèries de motius geomètrics equivalents com medallons, lòbuls etc. (Veure nota 1) L'expansió de l'art gòtic per tot Europa tingué lloc durant la primera meitat del segle XIII, assolint la seva plenitud vers la dècada de 1260 quan s'acabaren las catedrales de Beauvais a França, de Colonia a Alemanya i de Lleó en Espanya. Es en aquesta etapa clàsica quan l'arquitectura es fa més complexa: les naus s'aixequen fins unes alçadess mai vistes, els arbortants es dupliquen para sostenir aquestes voltes tan elevades i els pinacles es fan més voluminossos. En aquesta etapa les portades pasen de les tres portades clàsiques de Reims o Amiens a les cinc portades de Bourges o Lleó. Els finestrals deixan de ser perforacions en el gruix del mur per a transformar-se en panys de paret translúcids, plens de vidre entre filigranes de pedra. Els següents ellaços ens mostren alguns dels conjunts de vitralls més destacats corresponents al periode clàssic de l'art gòtic: pedra La Santa Capella de París, en la página WEB de [http://www.paris.org/Monuments/Sainte.Chapelle/ Paris.org] o la página WEB del [http://www.bc.edu/bc_org/avp/cas/fnart/arch/chapelle.html Boston College] als Estats Units i también en la [http://commons.wikimedia.org/wiki/Sainte-Chapelle Wikimedia Commons]. La Catedral de Colonia declarada Patrimoni de l'Humanitat, en la pàgina WEB de la qual es proposa un complert [http://www.koelner-dom.de/fenster.html?&L=1 recorregut virtual] on trobarem un navegador que ens guia cap els vitralls, entre els quals destaquen la finestra de l'Adoració dels Mags, juntament amb las dels Apòstols y altres, que es caracteritzen pels seus fons plens d'arquitectures enmarcant les figures o escenes. A Espanya, la Catedral de Lleó, posseeix un extraordinari conjunt de vitralls que rivalitza justament amb Chartres i Colonia. En la [http://www.catedraldeleon.org/sub1/sub15/sub15.html WEB oficial de la S.I. Catedral de León], hi ha una descripció exhaustiva dels vitralls, entre els quals destaca la vidriera de "La Cacera" i els conjunos de les capelles de la girola: las de la Verge de l'Esperança i las de la Verge Blanca, ja renaixentista, o de sant Climent.
girolaAl segle XX, l'art modern representat per Chagall, Roualt i altres grans pintors, tornaran al disseny de cartons per a la confecció de vitralls, els quals continuaran tenint el seu lloc en l'Història de la Pintura. Nota 1 : Enllaços a las pàginas WEB de la [http://www.pitt.edu/~medart/menufrance/mainfran.html Universitat de Pittsburgh] als Estats Units.

La pintura del Trecento a Itàlia. El Giotto

Les miniatures i els llibres il•lustrats

L'expansió de la Pintura Gòtica

La Pintura Gòtica als Països Baixos

La Pintura Gòtica a Espanya

Pintura del Renaixement

Els Manieristes

Pintura Barroca

Pintura Barroca tardana i Rococó

Pintura Neoclàssica

Pintura Romàntica

El Realisme del segle XIX

Els Impresionistes

La Pintura Contemporània

Mitjans

Suports

Tècniques

- Pintura a l'oli
- Pintura al fresc
- Aquarel·la
- Litografia

Estils populars

Pintors destacats

- Grans pintors
- Grans pintors catalans Categoria:Art ja:?? ko:?? ms:Lukisan

Art

]] En el seu sentit més ampli, l'Art es refereix a qualsevol tipus d'activitat humana creativa, excloent-ne les accions relacionades directament amb la supervivència i la reproducció. Es podria dir que art no és més que un terme genèric per l'impuls creatiu humà. En darrer terme, es podria considerar que la Ciència, a partir de l'Alquímia, i la Religió, a partir del xamanisme, es van originar a partir de l'art. De tota manera, el terme art avui en dia s'associa sobretot a les arts visuals, com la pintura, l'escultura i l'arquitectura, tot i que moltes altres disciplines, com la Música, i el Cinema, es consideren art. Els artistes, de forma deliberada o no, treballen sempre sota la influència d'altres artistes. Bona part del desenvolupament artístic consisteix en la recerca de maneres d'expressar idees mitjançant simbolismes més o menys abstractes.
- Belles Arts: Cada una de les que tenen per objectiu expressar la bellesa.
- Pintura
- Escultura
- Arquitectura
- Música
- Setè Art: Art cinematogràfic
- Graffiti: L'art del carrer segons algunes postures més que discutibles.
- Còmic
- Art corporal: art que s'expressa mitjançant dibuixos fets directament sobre la pell nua

Vegeu també

- Història de l'art
- Acadèmies, Associacions
- Arts marcials: Conjunt d'antigues tècniques de lluita de l'Extrem Orient, que avui es practiquen com a esport. categoria:Art ja:芸術 ms:Seni simple:Art

Pigment

En biologia un pigment és una substància que dóna color a certs teixits. Com ara la pell, els ulls i el cabell, en els animals com per exemple la melanina, l'hemoglobina,... Però també se'n troben en vegetals com la clorofila. En art i indústria, un pigment és una substància colorant tant d'origen natural o sintètic, orgànic o inorgànic, insoluble i finament polvoritzats, que coloren per superposició. S'utiltzen per a tenyir roba, tinta, plàstic, ... Es distingeixen els pigments dels tints, perquè els primers són insolubles i els segons són líquids o solubles. Tot i que a vegades la distinció entre uns i altres resulta confusa.

Pigments en éssers vius

Llista no completa
- Melanina
- Hemoglobina
- Urea

Pigments com a material

Llista no completa
- Blau de prússia
- Diòxid de titani ja:顔料

Dibuix

La paraula dibuix pot tenir diferents significats:
- Art que instrueix a dibuixar. Dibuixar és projectar o dissenyar graficament. És la plasmació d'una idea.
- Proporció que ha de tenir en les seves parts i mesures la figura de l'objete que es dibuixa o pinta.
- Delineació, figura o imatge executada en clar i forcor, i que s'obtè el nombre del material amb el que es realitza. Dibuix de carbó, de llapis.
- En els encaixos, brodats, teixits, ..., figura i disposició dels treballs que els adornen.
- Conjunt de solcs que hi ha en els extrems de rodadura d'un neumàtic. També:
- Un dibuix a mà alçada és el que es realitza sense recolzar la mà. També dit esbós.
- Un dibuix del natural és el que es fa copiant directament del model.
- Un dibuix lineal és una delineació amb segments de línies geométriques i pel general ajudat de regles, esquadres, cartabons, ...
- El dibuix tècnic és el dibuix realitzat d'acord amb les normes tècniques adients, utilitzat per a la realització de plànols i esquemes.
- Els dibuixos animats son els que es fotografíen en una película succesivament, i que al anar recollint els successius canvis de posició imiten o suggereixen el movimient natural dels essers vius. Un modus de dibuix a mà alçada és el realitzat sobre la marxa, sense correccions posteriors, per viatgers, exploradors, cientifics. A aquest tipus de dibuixos sels coneix com Cuaderns de camp. Com a exemple es poden citar al suec Sven Hedin, a l'alemany Wilhehm Filchner i a l'espanyol Julio Caro Baroja. ja:イラストレーション categoria:geometria categoria:Belles Arts

Pintura

Història de la pintura

Prehistòria i Edat Antiga

Prehistòria

Pintura a l'Antic Egipte

Pintura a l'Imperi Antic

Pintura a l'Imperi Mitjà

es caracteritzava per grans dissenys frontals i cánons fets amb unes normes estrictes

Pintura a l'Imperi Nou

Pintura Amarniana

Pintura de l'Egipte crepuscular

Mesopotàmia

Pintura Cretenca

Grècia

Roma

Pintures de l'Extrem Orient

Pintura a la Xina

Pintura al Japó

Pintura a la India

Altres Pintures de l'Extrem Orient

Edat Mitjana

Pintura Romànica

Pintura Gòtica

Els vitralls de les Catedrals

La pintura del Trecento a Itàlia. El Giotto

Les miniatures i els llibres il•lustrats

L'expansió de la Pintura Gòtica

La Pintura Gòtica als Països Baixos

La Pintura Gòtica a Espanya

Pintura del Renaixement

Els Manieristes

Pintura Barroca

Pintura Barroca tardana i Rococó

Pintura Neoclàssica

Pintura Romàntica

El Realisme del segle XIX

Els Impresionistes

La Pintura Contemporània

Mitjans

Suports

Tècniques

- Pintura a l'oli
- Pintura al fresc
- Aquarel·la
- Litografia

Estils populars

Pintors destacats

- Grans pintors
- Grans pintors catalans Categoria:Art ja:?? ko:?? ms:Lukisan

Escriptura

L'escriptura és un mètode d'intercomunicació humana que es realitza mitjançant signes visuals que constitueixen un sistema. Un sistema d'escriptura pot ser complet o incomplet; és complet el que pot expressar sense ambigüitat tot el que pot manifestar i dir una llengua determinada.

Propietats generals

Els sistemes d'escriptura es diferencien d'altres possibles sistemes de comunicació basats en símbols en què normalment cal comprendre almenys part de la llengua parlada en qüestió per poder llegir i entendre el text. Contrasten amb altres possibles sistemes simbòlics com els senyals de trànsit, la pintura, els mapes i les matemàtiques, que no necessàriament depenen d'un coneixement previ d'una llengua parlada per extreure'n el significat associat. Tota comunitat humana té una llengua parlada, ja sia oralment, ja sia per signes. És un tret considerat per alguns com una condició innata i definidora de la condició humana. No obstant això, el desenvolupament i adopció dels sistemes d'escriptura només ha passat unes poques vegades. Una vegada establerts, els sistemes d'escriptura en general es modifiquen molt més lentament que la pròpia llengua, i sovint conserven trets i expressions que ja no són corrents en la llengua parlada de la comunitat. El gran avantatge conferit pels sistemes d'escriptura és la seva capacitat de mantenir un registre persistent d'informació expressable en alguna llengua, que es pot recuperar independentment de l'acte inicial de formulació. Tots els sistemes d'escriptura requereixen:
- un conjunt d'elements base o símbols definits (anomenats caràcters o grafemes);
- un conjunt de regles i convencions entès i compartit per una comunitat, que assigna arbitràriament significat, ordenació i interrelacions als elements base;
- una llengua representada (generalment una llengua parlada); la interpretació dels elements i regles dels sistema d'escriptura permeten reproduir les construccions d'aquesta llengua;
- algun mitjà físic per a representar clarament els símbols d'una manera permanent o semi-permanent sobre algun suport, per tal que puguin ser interpretats (en general visualment, encara que també s'han inventat sistemes tàctils).

Terminologia bàsica

L'estudi sobre els sistemes d'escriptura ha seguit línies més o menys independents en l'examen de cada una de les escriptures i, com a tal, la terminologia en ús pot variar en els diferents camps. El terme genèric text es pot fer servir per a referir-se a qualsevol producte concret de l'ús d'un sistema d'escriptura. L'acte de compondre un text pot anomenar-se escriure, i l'acte d'interpretar el text pot anomenar-se llegir. En l'estudi de sistemes d'escriptura, l'ortografia es refereix al mètode i les regles d'estructura de l'escriptura considerada correcta. Un grafema és el terme tècnic creat per a referir-se a les unitats mínimes o indivisibles d'un sistema d'escriptura concret. Els grafemes són els elements mínimament significatius, que en conjunt comprenen el joc de components bàsics, a partir dels quals es poden construir els textos d'un sistema d'escriptura concret, amb les seves regles de correspondència i ús. És un concepte similar al de fonema, usat en l'estudi de les llengües parlades. Per exemple, al sistema d'escriptura del català estàndard contemporani els grafemes inclouen les formes majúscules i minúscules de les vint-i-sis lletres de l'alfabet (que corresponen a diversos fonemes) i les seves variants, els signes de puntuació (sobretot no fonemàtics), i altres símbols com els numerals (logogrames per a nombres). Cal notar que un grafema particular es pot representar amb diferents variacions, on cada variació és visualment diferent de l'altra, però totes són interpretades com representants del mateix significant o grafema. Aquestes variacions concretes són conegudes com al·lògrafs d'un grafema (vegeu el paral·lelisme amb el terme al·lòfon usat en l'estudi de les llengües parlades). Per exemple, la lletra minúscula a té al·lògrafs diferents quan està escrita de forma cursiva, grotesca o mecanografiada. La selecció entre al·lògrafs diferents pot estar influenciada pel tipus de mitjà usat per a escriure, l'opció estilística de l'escriptor, o fins i tot per trets en gran part inconscients d'un ús particular. Els termes jeroglífic, signe o caràcter també es fan servir per a referir-se a la representació gràfica d'un grafema. L'ús varia segons la branca d'estudi; hi ha els signes cuneïformes, els jeroglífics maies i els caràcters xinesos. El grafemes de la major part de sistemes d'escriptura estan compostos de línies (o traços) i per això s'anomenen escriptura lineal, però hi ha grafemes en escriptures no-lineals compostos d'altra mena de marques, com l'escriptura cuneïforme o el Braille. Els sistemes d'escriptura són sistemes conceptuals, com són les llengües parlades que representen. Poden ser considerats com complets segons el grau en què són capaços de representar tot el que es pot expressar en la llengua parlada.
Història dels sistemes d'escriptura
La invenció del primer dels sistemes d'escriptura és aproximadament contemporània del principi de l'Edat del Bronze a finals del 4rt mil·lenni aC; és a dir, els sistemes d'escriptura més antics es pot considerar que daten de finals del Neolític. Generalment es creu que el primer sistema va ser l'escriptura sumèria que va originar l'escriptura cuneïforme. Els jeroglífics egipcis són aproximadament de la mateixa època. Altres sistemes d'escriptura primerencs, probablement influïts per aquestes innovacions, i que encara no s'han pogut desxifrar, són el proto-elamita i el de la vall de l'Indus (tot i que la condició de sistema d'escriptura d'aquest últim no està gens clara). De manera semblant, no està clar si l'anomenada escriptura vinča de finals del neolític hauria de considerar-se una mena de protoescriptura o si era purament ornamental. El primer alfabet apareix al voltant del 2000 aC. L'escriptura xinesa pot haver evolucionat independentment al voltant del 1200 aC. A América els sistemes d'escriptura precolombins, que inclouen almenys el maya i l'azteca, es considera també que van evolucionar independentment.
Tipus d'escriptura
L'escriptura ha evolucionat a través del temps. Com a precedent de l'escriptura pròpiament dita hi ha els pictogrames. L'escriptura ha passat per dues etapes:
- Escriptura ideogràfica: els signes escrits expressen idees. Està plenament demostrat que l'escriptura ideogràfica va precedir l'escriptura fonètica.
- Escriptura fonètica: els signes escrits representen els sons de la llengua. N'hi ha dos tipus:
- Sil·labari: els signes escrits representen síl·labes.
- Alfabet: els signes escrits representen fonemes. El tipus d'escriptura que combina diversos d'aquests tipus és l'escriptura mixta.

Tipus de sistema Què representa cada símbol Exemple

Logogràfic morfema Hanzi xinès

Sil·làbic síl·laba Katakana

Alfabètic fonema Llatí

Abugida consonant+vocal, vocal Devanagari

Abjad consonant Àrab

Sistemes d'escriptura logogràfica
Article principal: Logograma Un logograma és un sol caràcter escrit que representa un mot o morfema. La majoria de caràcters xinesos es classifiquen com a logogrames. Com que cada caràcter representa un únic mot (o, més precisament, un morfema), calen molts logogrames per escriure totes les paraules de l'idioma. La gran col·lecció de logogrames i la memorització són l'inconvenient més gran dels sistemes logogràfics en relació als sistemes alfabètics. No obstant, com que el significat va lligat al símbol, el mateix sistema logogràfic teòricament es pot fer servir per representar llengües diferents. En la pràctica això només és així amb llengües molt pròximes, com les diferents llengües xineses, ja que les restriccions redueixen la portabilitat d'un sistema logogràfic concret. El coreà i el japonès utilitzen tots dos logogrames xinesos en els seus sistemes d'escriptura, i molts símbols tenen el mateix significat en els diferents sistemes. Però, els resultats són prou diferents del xinès i un text xinès no és interpretat fàcilment per un lector japonès o coreà. Mentre que la majoria de les llengües no fan servir exclusivament un sistema logogràfic molts idiomes fan servir alguns logogrames. Un bon exemple de logogrames moderns occidentals són les xifres aràbigues. Tothom que fa servir aquests símbols comprèn que 1 significa u, uno, un, um, one, eins, egy, bat, o ichi. Altres logogrames occidentals són les lligadures & i @, provinents respectivament de les partícules llatines et i ad, que es fan servir per i i a (a les adreces electròniques). Els logogrames són sovint anomenats ideogrames, una paraula que es refereix als símbols que gràficament representen idees abstractes, però els lingüistes eviten aquest ús, perquè els caràcters xinesos sovint són compostos semàntico—fonètics, símbols que inclouen un element que representa el significat i element que representa la seva pronúncia. El més important —i fins i tot, l'únic supervivent— dels sistemes d'escriptura logogràfics actuals és el xinès. Els seus caràcters es fan servir, encara que en cert grau modificats, en xinès, japonès, coreà, vietnamita i en altres llengües de l'Àsia oriental. Els jeroglífics egipcis i l'escriptura maia també són bàsicament sistemes logogràfics, per bé que també marcaven característiques fonètiques i estiguin extingits. Vegeu Llistat de sistemes d'escriptura per a un llistat de sistemes d'escriptura logogràfica.
Sistemes d'escriptura sil·làbics
Article principal: Sil·labari Un sil·labari té un conjunt de símbols que representen (o s'aproximen a) síl·labes, que formen mots. Un símbol en un sil·labari representa generalment un so consonàntic seguit d'un so vocàlic, o simplement una vocal aïllada. En un vertader sil·labari no hi ha una similitud gràfica sistemàtica entre caràcters semblants fonèticament (encara que alguns tenen similitud amb les vocals). És a dir, els caràcters per a «ke», «ka», i «ko» no tenen una semblança que indiqui un tret comú amb el so de [k]. Compareu amb els abugides, on cada grafema representa típicament una síl·laba però on els sons associats a la representació dels caràcters són gràficament similars (normalment una base comuna consonàntica es marca d'alguna manera més o menys consistent per a representar la vocal de la síl·laba). Els sil·labaris són més indicats per a llengües amb una estructura sil·làbica simple, com el japonès. El català, pel contrari, permet estructures de síl·labes complexes, amb un inventari relativament llarg de vocals i complexos grups consonàntics de manera que això faria enutjós d'escriure el català amb un sil·labari. Per escriure català amb un sil·labari, cada possible síl·laba en català hauria de tenir un símbol propi, i mentre que el nombre de possibles síl·labes en japonès només ronda la centena en català aquestes es compten per milers (calculeu una trentena de sons consonàntics inicials, per vuit sons vocàlics, per una altra trentena de sons consonàntics finals). Altres llengües que fan servir el sistema d'escriptura sil·làbic són: el grec micènic (Lineal B) i llengües natives americanes com el cherokee. Vàries llengües de l'antic Pròxim Orient utilitzaven formes de cuneïforme, que és un sil·labari amb alguns elements no sil·làbics. Vegeu Llistat de sistemes d'escriptura per a un llistat de sil·labaris.
Sistemes d'escriptura alfabètics

Classificació dels alfabets
Dins dels alfabets distingirem bàsicament tres classes:
- alfabets plens, o complets, els que contenen consonants i vocals.
- alfabets sil·làbics o abugides, i
- alfabets consonàntics o abjads.
Alfabet complet
Article principal: Alfabet Un alfabet és un conjunt reduït de lletres o "símbols base" on cada un dels símbols representa o representava històricament un fonema d'una llengua escrita. La paraula alfabet deriva d'alfa i beta, els dos primers símbols de l'alfabet grec. En un alfabet perfectament fonològic els fonemes i les lletres es corresponen en ambdues direccions: un escriptor pot predir l'ortografia d'un mot per la seva pronúncia, i un locutor pot predir la pronúncia d'un mot per la seva ortografia. Tots els idiomes tenen regles generals que regeixen l'associació entre lletres i fonemes, però depenent de l'idioma aquestes regles poden ser, o no, seguides consistentment. Els alfabets perfectament fonològics són molt fàcils de fer servir i d'aprendre, i les llengües que en tenen (per exemple, el finès) ofereixen menys barreres a l'alfabetització (l'aprenentatge de la lectura i l'escriptura) que altres idiomes com l'anglès, que té una ortografia molt irregular i complexa. Com que les llengües evolucionen independentment del seus sistemes d'escriptura, i els sistemes d'escriptura sovint s'han manllevat per a llengües diferents, per a les quals no foren pas dissenyats, el grau en què les lletres d'un alfabet corresponen als fonemes d'una llengua varia enormement d'una llengua a una altra, i fins i tot dins d'una mateixa llengua. Actualment, quan els lingüistes inventen sistemes d'escriptura per a un idioma que no n'havia tingut mai, l'objectiu generalment és aconseguir un alfabet perfectament fonològic. Un exemple d'un sistema d'escriptura perfectament fonològic és l'AFI (l'Alfabet Fonètic Internacional). Vegeu Llistat de sistemes d'escriptura.
Abjads
Article principal: Abjad El primer tipus d'alfabet que es va crear va ser l'abjad. Un abjad és un sistema d'escriptura alfabètic amb un símbol per a cada consonant. Els abjads difereixen dels alfabets complets en què només tenen caràcters per als sons consonàntics. Les vocals no s'indiquen habitualment en un abjad. Tots els abjads coneguts pertanyen a llengües afroasiàtiques: el tifinagh berber i diversos abjads de llengües semítiques. Aquests darrers deriven de l'abjad lineal septentrional original. Les llengües semítiques i les llengües berbers, que hi estan relacionades, tenen una estructura morfèmica que fa que en molts casos l'indicació de les vocals resulti redundant. Alguns abjads (com l'àrab i l'hebreu) també tenen marques per a les vocals, però només les fan servir en algun contextos especials, com l'ensenyament. Moltes escriptures derivades dels abjads han estat adaptades incorporant-hi símbols per a les vocals fins a esdevenir alfabets pròpiament; el cas més notori és la derivació de l'alfabet grec de l'abjad fenici. Aquestes adaptacions han passat sovint quan s'ha adaptat aquests sistemes d'escriptura a una llengua no semítica. El terme abjad prové de l'antic ordre de les primeres consonants de l'alfabet àrab: Alif, Bá, Jim, Dál, encara que la paraula podria tenir arrels més antigues en fenici o ugarític. Abjad encara és la paraula per a alfabet en àrab i en indonesi. Vegeu Llistat de sistemes d'escriptura per a un llistat de sistemes basats en abjad.
Abugides
Article principal: Abugida Un abugida és un sistema d'escriptura alfabètic on els signes bàsics indiquen consonants amb una vocal inherent, i hi ha unes modificacions consistent dels signes bàsics per a indicar altres vocals. Així, en un abugida no hi ha un signe per a "k", sinó per a "ka" (si "a" és la vocal inherent), i "ke" s'escriu tot modificant el signe per a "ka" d'alguna manera que és anàloga, per exemple, a la manera com es modifica el signe de "la" per a obtenir "le". En molts abugides la modificació es fa afegint un signe per a cada vocal, però hi ha altres possibilitats imaginables (i existents en ús), com la rotació del signe bàsic, afegit de marques diacrítiques... La diferència òbvia amb els sil·labaris és que aquests tenen un signe diferent per a cada síl·laba possible, i els signes per a cada síl·laba no tenen pas cap similaritat gràfica sistemàtica. En els abugides, la similaritat gràfica prové del fet que la majoria d'abugides són derivacions d'abjads on els signes de consonants han acabat sent els símbols amb la vocal inherent, i els nous símbols per a les vocals són marques afegides al símbol bàsic. L'escriptura etiòpica és un abugida, encara que les modificacions de les vocals en etiòpic no són completament sistemàtiques. Els sil·labaris dels natius del Canadà es poden considerar abugides, encara que rarament siguin considerats en aquests termes. El grup més gran d'abugides és la família d'escriptures Brahmi, que inclou gairebé totes les escriptures en ús a l'Índia i el sud-est d'Àsia. El nom abugida és una creació de Peter T. Daniels i està format amb els quatre primers caràcters de l'escriptura etiòpica ordenats tal com es fan servir en alguns contextos religiosos. Vegeu Llistat de sistemes d'escriptura per a un llistat de sistemes basats en abugida.
Direcció
Les diferents escriptures s'escriuen en direccions diferents. El primer alfabet es podia escriure en qualsevol direcció: tant horitzontal (d'esquerra a dreta o de dreta a esquerra) o vertical (cap amunt o cap avall). També es podia escriure bustrofèdicament (tal com fa el bou amb l'arada en un camp): començant horitzontalment en una direcció i llavors girant al final de la ratlla i invertint la direcció. El jeroglífic egipci feia servir aquesta disposició, l'inici d'una ratlla horitzontal ve indicat per cap a quina direcció miren els ideogrames amb figures animals o humanes. L'alfabet grec i els seus successors, i entre aquests l'alfabet llatí que, modificat, fem servir per al català, van fixar una disposició en ratlles horitzontals d'esquerra a dreta, de dalt cap abaix de la pàgina. Altres escriptures, com l'àrab i l'hebrea s'escriuen de dreta a esquerra. Moltes escriptures de l'Àsia oriental, com el xinès o el japonès, s'escriuen tradicionalment en ratlles verticals de dalt cap abaix, des de la dreta de la pàgina cap a l'esquerra. També hi ha escriptures que s'escriuen de baix cap a dalt de la pàgina, com els que es feien servir antigament a les illes Filipines i altres illes del Pacífic occidental.
Suport
Els materials que han servit de suport a l'escriptura han estat molt variats al llarg de la història. Han aparegut escrits sobre tauletes d'argila, pedra, papir, pergamí, taules de fusta cobertes de cera i paper, entre altres.
Sistemes d'escriptura i informàtica
En ordinadors i sistemes de telecomunicacions els grafemes i altres unitats similars necessàries per al processament de text es representen amb "caràcters" que típicament es manifesten en una forma codificada. Per a aspectes tècnics sobre suport informàtic per a diferents sistemes d'escriptura, vegeu els articles CJK (Xinès, japonès, coreà) i text bidireccional, i també codificació de caràcters.
Enllaços externs

- [http://www.proel.org/alfabetos2.html Escriptures de tots els temps] (en castellà)
- [http://www.omniglot.com/writing/definition.htm Sistemes d'escriptura] (en anglès)
- Sobre sistemes d'escriptura africans de la John Henrik Clarke Africana Library a la Cornell University:
- http://www.library.cornell.edu/africana/Writing_Systems/Welcome.html
- En general sobre sistemes d'escriptura
- http://www.omniglot.com/index.htm
- [http://omniglot.com/writing/alphabetic.htm Alphabetic Writing Systems]
- Michael Everson's [http://www.evertype.com/alphabets/index.html Alphabets of Europe]
- The [http://www.unicode.org/ Unicode Consortium]
- [http://www.digitas.harvard.edu/cgi-bin/wiki/ken/ATypographicOutcry A Typographic Outcry]: una perspectiva curiosa
Referències

- Daniels, Peter T., and William Bright, eds. 1996. The world's writing systems. ISBN 0-19-507-993-0.
- DeFrancis, John. 1990. The Chinese Language: Fact and Fantasy. Honolulu: University of Hawaii Press. ISBN 0824810686
- Hannas, William. C. 1997. Asia's Orthographic Dilemma. University of Hawaii Press. ISBN 082481892X (paperback); ISBN 0824818423 (hardcover)
- Sampson, Geoffrey. 1985. Writing Systems. Stanford, California: Stanford University Press. ISBN 0-8047-1756-7 (paper), ISBN 0-8047-1254-9 (cloth).
- Smalley, W.A. (ed.) 1964. Orthography studies: articles on new writing systems, United Bible Society, London.
Vegeu també

- Alfabet
- Cal·ligrafia
- Escriptura oficial
- ISO 15924 - llistat de "codis per a la representació dels noms de les escriptures"
- Lletrejar
- Lletres majúscules i minúscules
- Ortografia
- Taquigrafia
- Transliteració Categoria:Escriptura ja:筆記 zh-min-nan:Bûn-jī hē-thóng

Animals

Subregne Parazoa
    Porifera (esponges)
Subreinu "Agnotozoa"
      Placozoa
      Orthonectida
      Rhombozoa
Subreinu Metazoa
"Radiata"
      Cnidaria (Corall i meduses)
      Ctenophora
Bilateria
   Protostomia
      Acoelomorpha
      Platyhelminthes
      Nemertina
      Gastrotricha
      Gnathostomulida
      Micrognathozoa
      Rotifera
      Acanthocephala
      Priapulida
      Kinorhyncha
      Loricifera
      Entoprocta
      Nematoda
      Nematomorpha
      Cycliophora
      Mollusca (moluscs)
      Sipuncula
      Annelida (cucs de terra)
      Tardigrada
      Onychophora
      Arthropoda (insectes, etc)
      Phoronida
      Ectoprocta
      Brachiopoda
   Deuterostomia
      Echinodermata
      Chaetognatha
      Hemichordata
      Chordata (vertebrats, etc) Un animal és un ésser viu que comunament es diferencia perquè està dotat de sensibilitat i moviment voluntari (per oposició a planta o als fongs). Més formalment, un animal (i el regne animàlia) és un ésser orgànic eucariota pluricel·lular i heteròtrof estretament emparentat amb els fongs i les plantes, pertanyents al regne denominat animalia. L'única manera de classificar-los amb seguretat en aquest grup és mitjançant l'anàlisi genètica ja que és un grup amb característiques molt variades. Encara que no és en absolut un característica que agrupe tots els animals crida l'atenció el fet que siga el tipus de ser viu que ha desenvolupat millor el moviment i desplaçament corporal. En el llenguatge col·loquial, se sol utilitzar animal per a referir-se a tots els animals excepte els humans però s'ha de tenir en compte que des d'un punt de vista científic l'ésser humà és una espècie més del regne animalia. La causa és que s'assumeix que l'home és l'únic animal racional, o dotat de raó.

Caràcters diferencials

- Nivell cel·lular: eucariotes
- Nutrició: Ingestió
- Metabolisme del oxigen: Necessari
- Reproducció i desenvolupament: Sexual, amb gàmetes i zigots (haplo-diploide)
- Tipus de vida: Pluricel·lulars, amb teixits i normalment mòbils
- Estructura i funcions: Teixits cel·lulars molt diferenciats. Sense paret cel·lular. Alguns, amb quitina. Fagocitosi, en inferiors. Ingestió amb fagocitosi ulterior, en superiors.

Vegeu també

- Drets animals
- Zoologia Categoria:Zoologia Categoria:Animalia ja:動物 ko:동물 ms:Haiwan simple:Animal th:สัตว์ zh-min-nan:Tōng-bu̍t

Terres de colors

Les terres de colors són determinats minerals o terres els quals, un cop aglutinats, foren usats en la pintura, com pigments per obtenir diversos colors. L'ús de terres de colors s'inicià ja en la pintura prehistòrica, va tenir un gran impuls en la pintura de l'antic Egipte i constitueix una de les bases per fer colors fins la Revolució Industrial. Altres bases són els pigments d'origen vegetal o animal. Les terres de colors són terres naturals sense manipulacións o amb manipulacions mínimes com el secat per eliminar l'humitat o el triturat per desfer els grumolls i obtenir una textura polsosa. No s'han de confondre amb els colors o pigments en pols anomenats "terres", els quals són, juntament amb els aglutinants, un dels ingredients dels colors per pintar. Els noms dels colors de la gama dels grocs i ocres com el siena natural o el siena torrada (coneguts també terra siena natural o terra siena torrada ), fan referència a les terres de la Toscana, a l'entorn de la ciutat de Siena que foren usats per obtenir pigments que segons el contingut d'òxids de ferro proporcionaven un o altre color. L'escola senesa de pintura, durant el Trecento va difondre l'ús i popularitat d'aquests pigments i colors. Trecento Les terres de colors més conegudes i emprades en l'història de la Pintura ademés de les ja citades sienes són els següents:
- El cinabri del que s'en feia ús pel color roig.
- La malaquita que proporcionava el color verd.
- L'azurita que, com suggereix el seu nom, donava el color blau.
- El rejalgar, que és un sulfur d'arsènic natural molt verinòs, del qual s'en feia el color taronja.
- El guix, pel color blanc. Categoria:Pintura Categoria:Minerals

Greixos

: Greix

Dona

Una dona és una