:: wikimiki.org ::

Referèndum

Referèndum

Un referèndum (del llatí referendum) és una votació popular convocada pel poder legislatiu (parlament) o pel cap d'estat d'un país amb l'objectiu que la ciutadania doni la seva opinió davant d'una reforma legislativa o constitucional.

Referèndum/Plebiscit

Tot i que sovint hi ha la tendència a usar de forma indistinta els mots referèndum i plebiscit , cal dir que en realitat no són paraules sinònimes. Així, en democràcia, hom prefereix parlar de plebiscit quan la decisió que s'està consultant afecta a qüestions fonamentals per a la sobirania del país, com poden ser decidir la modificació de les fronteres o escollir la forma d'estat que es vol (per exemple, monarquia o república). També s'utilitza la denominació plebiscit quan la consulta es convoca per aprovar o no l'eficàcia d'una mesura legislativa o la gestió d'un governant (com passà a Veneçuela on es consultà si el president, Hugo Chávez, havia de dimitir). Per últim, també s'empra la forma plebiscit quan en una dictadura o país no democràtic se sol·licita l'aprovació de les polítiques generals del govern o bé d'un decret governamental radical. En aquests casos és habitual que el resultat sigui sempre favorable als interessos de l'autoritat, bé perquè el vot sovint està induït per la por -circumstància que n'afavoreix la ratificació per part del poble- o bé perquè es produeix una tupinada o frau electoral pel qual l'autoritat n'altera els resultats.

Tipus de referèndums

D'acord amb el cas que el govern fa dels resultats del referèndum podem parlar de dos tipus:
- Referèndum vinculant: obliga el govern a acceptar-ne el resultat i fer allò que els ciutadans i les ciutadanes han expressat a les urnes. Naturalment, només se celebren en països de tradició democràtica i sovint es disposen alguns requisits per a què siguin acceptats per l'autoritat com, per exemple: :- Que la participació total de l'electorat sigui prou representativa (del 30%, 50%, o més). :- Que no sigui suficient una majoria simple -la meitat més un dels vots totals-, sinó que aquesta majoria sigui superior, com ara del 60% o dels dos terços de vots emesos.
- Referèndum consultiu: no obliga el govern a acatar-ne el resultat, i en darrera instància li correspon a ell o al parlament corresponent prendre l'última decisió. D'acord amb el nombre d'opcions que el votant té per a escollir podem distingir:
- Referèndum de dues opcions: són els més habituals, atès que generalment una consulta ofereix a l'electorat només dues opcions, per a acceptar o rebutjar una proposta. D'acord amb la naturalesa de la consulta, les opcions poden ser un "sí/no", o una "opció 1/opció 2".
- Referèndum de múltiples opcions: tot i que són més desconeguts cal dir que són habituals, per exemple, a Suïssa. També a Suècia es van convocar sengles referèndums els anys 1957 i 1980 en què l'electorat havia d'escollir entre tres opcions; i l'any 1977 a Austràlia es féu igualment una consulta per escollir l'himne nacional entre quatre opcions.

Crítiques

Tot i que se suposa que un referèndum o un plebiscit és l'expressió màxima de sobirania popular hi ha detractors que en critiquen la seva convocatòria per diverses raons:
- D'una banda perquè, com ja s'ha dit, s'ha fet servir (i es continua utilitzant) en països amb dictadures, com per exemple l'Alemanya nazi, la Itàlia feixista, l'Espanya franquista o la URSS per intentar donar legitimitat a les polítiques opressives d'aquests règims polítics. De fet, l'ús pervers que féu Hitler dels plebiscits, fa que encara avui a Alemanya estiguin expressament prohibits per la constitució federal.
- Altres critiquen -com també hem assenyalat- que per norma general només es doni a escollir a l'electorat dues opcions (aprovar o rebutjar), eliminant així possibles matissos o aportacions.
- Una tercera crítica prové dels que pensen que el referèndum serveix als polítics per inhibir-se a l'hora de prendre alguna decisió difícil, polèmica o incòmode. D'aquesta manera, convocant un referèndum es trasllada la responsabilitat al conjunt de la població.
- També es discuteix que els votants en un referèndum poden no ser suficientment informats (o fins i tot, desinformats) a l'hora de prendre decisions sobre qüestions tècniques o massa sofisticades.
- Igualment s'avisa de la possibilitat que els votants puguin ser excessivament influenciats per personalitats de renom o manipulats per campanyes publicitàries parcials i no objectives que indueixen el vot, sobretot quan l'autoritat convocant es posiciona cap a una de les opcions a refrendar, com succeí en el referèndum sobre la Constitució Europea celebrat a l'estat espanyol el 20 de febrer de 2005. [http://www.europapress.es/europa2003/noticia.aspx?cod=20050128144045&tabID=1&ch=66]
- Per acabar, hom assenyala que eines democràtiques com el referèndum poden conduir a "la tirania de la majoria" i a la consegüent erosió dels drets individuals o de les minories.

Referèndums celebrats a l'estat espanyol

Des de la mort del dictador Francisco Franco, a l'estat espanyol s'han celebrat un total de 4 referèndums a nivell estatal (Llei de la reforma política de 1976, Aprovació de la Constitució espanyola de 1978, Permanència a l'OTAN de 1986 i Constitució Europea de 2005); i 4 més a nivell autonòmic (per a l'aprovació dels estatuts d'autonomia de Catalunya, Euskadi, Galícia i Andalusia).

Llei de la reforma política (15 de desembre de 1976)

El referèndum per a la Llei de la reforma política, convocat pel president del govern Adolfo Suárez per al 15 de desembre de 1976, instava l'electorat a aprovar o no les reformes iniciades pel seu govern a fi i efecte de liquidar les corts franquistes i iniciar la democratització de l'estat. La pregunta formulada va ser: ¿Aprueba el Proyecto de Ley para la Reforma Política? Les dades resultants del referèndum són les que teniu a continuació.

Font: [http://www.elecciones.mir.es/MIR/jsp/resultados/index.htm Ministeri de l'interior ]

Aprovació de la Constitució espanyola (6 de desembre de 1978)

Aquest referèndum va ser convocat per les corts espanyoles per al 6 de desembre de 1976 i instava la ciutadania a aprovar o no l'avantprojecte de constitució espanyola que havia redactat una ponència de set diputats sortints de les primeres eleccions generals celebrades el 15 de juny de 1977. La pregunta que es feia era: ¿Aprueba el Proyecto de Constitución? El resultat del referèndum va ser el següent:

Font: [http://www.elecciones.mir.es/MIR/jsp/resultados/index.htm Ministeri de l'interior ]

Permanència a l'OTAN (12 de març de 1986)

L'estat espanyol havia ingressat a l'Aliança atlàntica l'any 1982, sota el govern de Leopoldo Calvo Sotelo (de la UCD). El referèndum sobre la permanència de l'estat espanyol a l'OTAN es va celebrar el dia 12 de març de 1986 a instàncies del govern del PSOE, que gaudia llavors de la seva primera majoria absoluta a les corts. La convocatòria i la campanya del referèndum no van estar exemptes de polèmica atès que el PSOE, que sempre n'havia criticat l'ingrés, canvià de parer i en defensà la permanència [http://www.monografias.com/trabajos10/otan/otan.shtml#ad]. La pregunta que es va formular a la ciutadania era: ¿Considera conveniente para España permanecer en la Alianza Atlántica en los términos acordados por el Gobierno de la Nación? Tot i que el resultat final fou favorable a la permanència, cal dir que va ser el referèndum en el qual la diferència entre el "SÍ" i el "NO" va ser més ajustat (de 12'79 punts); i que el "NO" guanyà en 4 comunitats: Catalunya, Canàries, Navarra i Euskadi. Els resultats d'aquella consulta foren:

Font: [http://www.elecciones.mir.es/MIR/jsp/resultados/index.htm Ministeri de l'interior ]

Constitució Europea (20 de febrer de 2005)

El dia 20 de febrer de 2005 es convocava per quarta vegada l'electorat de l'estat en un referèndum amb l'objectiu d'aprovar o rebutjar el projecte de Constitució Europea. La pregunta emesa en aquesta ocasió fou: Aprova vostè el Tractat per el qual s’estableix una Constitució Europea? / ¿Aprueba usted el proyecto de Tratado por el que se establece una Constitución Europea? A Catalunya, CiU, PP i PSC van fer campanya pel "SÍ", mentre que ERC i ICV van fer campanya a favor del "NO". Com a tret rellevant cal destacar l'escàs ressò que tingué entre l'electorat, atès que, per primera vegada, una consulta electoral quedava molt per sota del 50% de participació (concretament el 41,77%).

Font: [http://www.elecciones.mir.es/MIR/jsp/resultados/index.htm Ministeri de l'interior ]

Referèndum per l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (25 d'octubre de 1979)

Deixant de banda les consultes efectuades a nivell estatal, cal no oblidar que algunes comunitats ratificaren en el seu dia els seus respectius estatuts d'autonomia per mitjà d'un referèndum. Catalunya i Euskadi celebraren la consulta el dia 25 d'octubre de 1979, mentre que Galícia ho féu el 21 de desembre de 1980 i Andalusia el 28 de febrer del mateix any, per bé que s'hagué de repetir el dia 20 d'octubre de 1981 perquè no s'havia arribat al mínim exigible de participació a la província d'Almeria. La resta de comunitats autònomes accediren a llurs estatuts per via parlamentària, per la qual cosa no necessitaren d'un referèndum de ratificació. Els resultats del referèndum per l'estatut celebrat a Catalunya foren aquests:

Font: [http://www.bcn.es/estadistica/catala/dades/inf/ele/ele10/r22.htm Ajuntament de Barcelona]

Enllaços

- [http://www.gencat.net/parlam/estatut.htm Estatut d'Autonomia de Catalunya]
- [http://www.historiasiglo20.org/2BACH/texto-reformapolitica.htm Referèndum sobre la Llei de la reforma política (en castellà)]
- [http://www.monografias.com/trabajos10/otan/otan.shtml#ad Referèndum sobre la permanència a l'OTAN (en castellà)] Categoria:Política ja:住民投票 zh-min-nan:Kong-bîn tâu-phiò

Llatí

El llatí és una llengua indoeuropea de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. A partir de l'evolució de la seva versió vulgar en sorgiren les llengües romàniques que sobreviuen avui dia. Tot i que el llatí clàssic va desaparèixer com a llengua habitual de comunicació després de la caiguda de l'Imperi Romà, el llatí vulgar que es parlava als diversos territoris de l'Imperi va evolucionar cap a les llengües romàniques actuals. D'altra banda, el llatí clàssic es va mantenir com a llengua de cultura a Europa durant molts segles. La majoria de llengües europees, sobretot les romàniques i l'anglès, han manllevat molt de vocabulari directament del llatí clàssic, sobretot per termes d'ús tècnic. El llatí també s'utilitza en la classificació taxonòmica dels éssers vius. El llatí també es va mantenir com a llengua de culte de l'Església Catòlica fins al Concili Vaticà Segon. Avui, no hi ha parlants nadius del llati, però, és l'idioma oficial de l'estat del Vaticà, i per això, no es pot considerar una llengua completament morta.

Enllaços externs

Existeix una Viquipèdia en llatí: [http://la.wikipedia.org (pàgina principal)]
- [http://www.freelang.net/espanol/diccionario/catalan.html Diccionari Freelang] - Diccionari llatí-català/català-llatí / castellano-català/català-castellano. Categoria:Llatí als:Latein ja:ラテン語 ko:라틴어 simple:Latin language th:ภาษาละติน zh-min-nan:Latin-gí

Cap d'Estat

El cap d'Estat es la figura que representa un Estat. Pot ser indiferentment un sobirà (rei, duc, príncep....), un president, un dictador o altres càrrecs (dèspota, líder...). Si el règim és presidencialista el cap d'Estat és també cap del govern (si bé alguns presidents deleguen en un primer ministre sense gaire poder); si el règim es parlamentari el cap d'Estat només té funcions representatives pel seu càrrec. Els caps d'Estat poden ser elegits per votació directe o indirecte, poden tenir el càrrec de forma hereditària o poden arribar al poder per altres mitjans, principalment eleccions, revolucions i cops d'Estat. Categoria:Política ja:元首 ko:국가 원수 simple:Head of state zh-min-nan:Kok-ka ê thâu-lâng

Llei

- Dret, Política i Societat: una llei és una regla social que estableix quins comportaments són permesos, i els càstigs que cal imposar als transgressors.
- Ètica i Religió: una llei és un precepte moral.
- Física (i altres ciències experimentals: una llei és una relació matemàtica entre observables físics que descriuen l'estat i propietats de la matèria.
- Matemàtiques i Lògica: una llei lògica o matemàtica descriu un procés lògic.
- Economia i Psicologia: una llei descriu algun aspecte del comportament humà.

Constitució

Una Constitució és la norma jurídica fonamental d'un estat, escrita o no, que regula el règim bàsic dels drets i llibertats dels ciutadans i els poders i institucions de l'organització política. ciutadans.]] Normalment, és aplicada per una Cort Suprema o Tribunal Constitucional que és l'encarregat de resoldre els litigis o recursos d'inconstitucionalitat entre els ciutadans i les diverses institucions de l'estat, com les Comunitats Autònomes o el poder legislatiu. Gairebé sempre, les constitucions preveuen mecanismes de modificació.

Vegeu també

- Constitucions de Catalunya.
- Constitució de 1812, també anomenada Constitució de Cadis, o de les Corts de Cadis.
- Tractat que estableix una constitució per Europa en procés de ratificació.
- Constitució de les dotze taules, codi de lleis de la República de Roma creades a partir del 454 aC. categoria:legislació categoria:política ja:憲法 ko:헌법 simple:Constitution zh-min-nan:Hiàn-hoat

Democràcia

La democràcia es una forma de govern en què la gent hi pren part de manera directa o indirecta. El terme democràcia ve del grec (δημοκρατία) demos ("gent") i kratein ("governar"). El seu sentit literal es, doncs, govern de la gent o del poble. En un sistema democràtic, la opinió dels votants o ciutadans és la que decideix qui tindrà el poder i com aniràn les coses. Les democràcies modernes garanteixen una sèrie de drets bàsics als ciutadans:
- elecció del govern mitjançant eleccions lliures i justes
- llibertat d'expressió, i manifestació
- imperi de la llei
- respecte dels drets humans
- llibertat d'assemblea
- no discriminació per raons de gènere, origen, etc.
- respecte a les minories Categoria:Política ja:民主主義 ko:민주주의 simple:Democracy th:ประชาธิปไตย

Sobirania

El concepte de sobirania es un dels més difícils i espinosos de la teoria de l'Estat i de les ciències polítiques en general, ja que sintetitza com cap altra el caràcter dels poders de l'Estat. Però al darrera de totes sembla haver-hi una idea comuna: el poder legítim de darrera instància. Això significa la inexistencia teòrica de limitacions jurídiques al seu poder a l'àmbit (territorial o humà) que li pertany. Si que n'hi podria haver de socials, com per exemple els drets històrics, o altres convencions implícites. A l'hora de tractar sobre la sobirania, cal tractar sobre dos conceptes bàsics: l'un es l'àmbit d'aplicació, i l'altre el subjecte portador.
- L'àmbit d'aplicació és el conjunt d'entitats que es sotmeten a aquesta sobirania. Això inclou, normalment, a persones i propietats.
- El subjecte portador és aquella institució que en fa us de la sobirania, és a dir, la que fa exercici del seu poder. A les democràcies el subjecte portador coincideix nominalment amb l'àmbit d'aplicació. A les dictadures el subjecte portador es més reduït que l'àmbit d'aplicació. Traduït a llenguatge vulgar, a la democràcia un col·lectiu decideix sobre si mateix, mentre que a les dictadures una única persona, o un grup reduït d'elles, decideix sobre tot el col·lectiu. Sempre xerrant "en última instància". Fora de l'ambit d'aplicació de les diverses sobiranies, existeix una anarquia, en el sentit pejoratiu de la paraula, on l'ordre no s'estableix per llei, sino per la força bruta o la intriga. Actualment, això correspon a l'àmbit internacional, tot i que l'acord al que han arribat els països membres de la Organització de les Nacions Unides suposa una harmonització dels diferents poders sobirans i el que alguns autors consideren els ciments d'una sobirania mundial. L'àmbit d'aplicació de la sobirania coincideix, també actualment, amb els anomenats Estats-Nació, mentre que el subjecte portador depen de l'organització específica de cada país, dominant les democràcies. S'ha de dir que un subjecte sobirà, en tenir la legitimitat del poder últim, també pot cedir competències a altres entitats, de forma explícita o implícita. D'aquesta forma reconeix drets individuals i col·lectius, ja sigui per conviccions ideològiques o pel simple fet de ser incapaç d'exercir realment la seva sobirania. Existeixen diferents interpretacions sobre qui o què haurien de ser els àmbits d'aplicació i els subjectes portadors. Com a divisió inicial, existeixen dues famílies: les democràtiques i les dictatorials.

Ideologies democràtiques

Son aquelles on l'àmbit d'aplicació coincideix amb el subjecte portador. Taxonòmicament coincideixen amb les ideologies polítiques, i es divideix segons el que considerin que és el subjecte sobirà.
- Les ideologies individualistes consideren a l'individu portador ideal de la sobirania, la qual pot recuperar en tot moment, i que per tant tota construcció social no es més que l'atribució voluntària de competències.
- Les ideologies identitàries consideren que unes determinades entitats col·lectives son les portadores ideals de la sobirania, i que per tant es poden organitzar internament segons decideixin, mentre que de portes cap afora s'han de regir pel sistema anàrquic, amb la possibilitat de realitzar determinades construccions socials cedint voluntàriament competències. Com a exemple d'això estaria la Unió Europea.
- Les ideologies universalistes consideren a tota la humanitat com a portadora ideal de la sobirania, i per tant com la que hauria de reglamentar l'ordre pel qual ens regim tots. Recordem que aquest ordre pot reconeixer competències a altres entitats.

Ideologies dictatorials

Son aquelles on una o un grup de persones decideixen sobre un col·lectiu major. Taxonòmicament, es categoritza dins les ideologies parapolítiques, ja sigui perquè es consideri als dictadors com a representats sobre la terra d'una suposada sobirania divina, ja sigui per pur egocentrisme o egoisme.
- Les ideologies espirituals creuen en unes lleis, en una sobirania, establertes per una entitat supra-humana. Aquesta s'hauria de respectar, i per això es fa necessària la seva representació sobre la terra (per exemple, el Papa).
- Les ideologies egocèntriques consideren la seva visió del món com a l'ordre ideal, ignorant així possibles preferències d'altres individus.
- Les ideologies egoistes consideren a la mateixa persona (o grup d'elles) com a l'entitat a beneficiar-se, i per tant com a portador de la sobirania, mentre que els altres l'haurien de servir. categoria:Dret internacional ja:主権

Monarquia

Monarquia és la forma política en què una persona té dret, per via hereditària, a regnar com a cap d'un estat amb caràcter vitalici. El nom amb què governen varia segons les zones i l'estructura jurídica del seu govern. Es poden dir: reis, emperadors, tsars, kàisers. A través de la història molts monarques han ostentat poder absolut, de vegades sobre la base de la seva pretesa divinitat. A l'Edat Mitjana la monarquia s'havia estès per tot Europa, fonamentada moltes vegades per la necessitat que un dirigent autoritari pogués convocar i dirigir les tropes necessàries per a la defensa del territori. Així, rei és un títol habitualment vitalici i hereditari del dirigent investit d'autoritat sobre un sol estat, nació o tribu. Els primers reis germànics eren escollits, però aquesta pràctica es va acabar amb la institució del dret de primogenitura. La primogenitura és el dret del fill més gran a heretar la propietat d'un antecessor mort, generalment el pare, i prioritzant la línia masculina. Per això, és també el dret de successió al tron del fill més gran en una monarquia. Sota la influència del cristianisme, els monarques van començar a ser coronats i ungits per les autoritats eclesiàstiques sota la justificació del dret diví dels reis. Actualment la majoria de monarquies són constitucionals (amb poder limitat), bàsicament com a símbols de la unitat nacional. A Europa estan vigents, en aquests moments, deu monarquies, que són les del Regne Unit (la reina del qual és també el cap d'estat del Canadà, Austràlia i Nova Zelanda), Espanya, els Països Baixos, Noruega, Suècia, Dinamarca, Bèlgica, Luxemburg, Mònaco i Liechtenstein. El dret de primogenitura en la successió al tron d'una monarquia sol establir la preferència del fill sobre la filla. Per això en la corona espanyola l'hereu del tron és el Príncep Felip i no pas la Infanta Helena, que és la gran. Això està legislat per la Constitució Espanyola aprovada el 27 de desembre de 1978, en el seu Article 57 núm. 1.

Vegeu també

- Poder relatiu dels monarques actuals Categoria:Política ja:君主制

Veneçuela

Veneçuela és una república de la part septentrional l'Amèrica del Sud que limita al nord amb el mar Carib i amb l'oceà Atlàntic, a l'est amb Guyana, al sud amb el Brasil i a l'oest amb Colòmbia. Prop de la costa veneçolana es troben els estats caribenys d'Aruba, les Antilles Neerlandeses i Trinitat i Tobago. La capital n'és Caracas i les ciutats principals són Maracaibo, Barquisimeto, Valencia, Maracay i Ciudad Guayana.

Història

A Veneçuela, el 1522 es fundava un dels primers emplaçaments espanyols a l'Amèrica del Sud (el primer n'era Santa Marta, en el que avui és Colòmbia), i la major part del territori formava part del virregnat de Nova Granada. Parts del que ara és l'est de Veneçuela van esdevenir la Nova Andalusia. Després de diversos aixecaments fracassats, el país va independitzar-se d'Espanya el 1811 sota el lideratge del seu fill més famós, Simón Bolívar. Veneçuela va formar part de la República de la Gran Colòmbia juntament amb Colòmbia, el Panamà i l'Equador fins a 1830, quan l'estat veneçolà se'n va separar i va esdevenir una república sobirana. Per la major part del segle XIX i del segle XX la història veneçolana es va caracteritzar per la inestabilitat política, lluites polítiques i governs dictatorials. Després de la mort de Juan Vicente Gómez i la caiguda del governs autoritaris, les lluites democràtiques van obligar a l'exèrcit a retirar-se de la participació directa en la política nacional el 1958. A partir de llavors, Veneçuela ha tingut una tradició de govern democràtic, però, no sense conflictes. El 1992 el tinent militar Hugo Chávez va dirigir un cop d'estat per a remoure al president democràtic, electe dues vegades, Carlos Andrés Pérez. El cop va fracassar, i Chávez i els conspiradors van ser encarcerats per traïció. Per altra banda, el president Pérez va ser acusat i declarat culpable de corrupció. Chávez es va convertir en un personatge molt popular per la classe baixa per resisitir a un president corrupte. Va ser alliberat el 1994 per el successor de Pérez, Rafael Caldera. Chávez va guanyar les eleccions presidencials de 1998 amb el 56% dels vots com a candidat d'un nou partit polític, el Moviment Cinquena República (Movimiento V República en espanyol). Va a promoure la creació d'una nova constitució, aprovada per referèndum el 1999. Chávez va ser re-elegit el 2000 sota la nova constitució amb el 59% dels vots. Les reformes econòmiques i polítiques que ha realitzat han estat fortament criticades per la classe mitjana i la classe alta. El desembre de 2001 es van realitzar vagues generalitzades del sectors petrolier i empresarial. Després d'un breu cop d'estat 2002 l'empresari Pedro Carmona es va autoproclamar president, però, va ser obligat a renunciar després d'un moviment popular pro-Chávez i el vicepresident Diosdado Cabello es va convertir en president interí d'acord a la constitució. Chávez va ser restituït com a president 48 hores després.

Economia

El sector petrolier domina l'economia veneçolana, representant un terç del Producte Intern Brut de la nació, el 80% de les exportacions i més de la meitat de la renda del govern. Veneçuela és membre de la OPEP, de la Comunitat Andina de Nacions i del G-3. El govern de Chávez promou la integració sud-americana en oposició a la creació de l'Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques proposada pel president dels Estats Units, George W. Bush.

Divisió administrativa

Veneçuela és una república federal composta per 23 estats, un Districte Capital, seu de la capital nacional, Caracas i les dependèncias federals (illes principalment). Veneçuela reclama el territori de la Guaiana Esquiba, que actualment pertany a la Guyana. Els estats veneçolans són: Guyana
- Amazonas
- Anzoátegui
- Apure
- Aragua
- Barinas
- Bolívar
- Carabobo
- Cojedes
- Delta Amacuro
- Falcón
- Guárico
- Lara
- Mérida
- Miranda
- Monagas
- Nueva Esparta
- Portuguesa
- Sucre
- Táchira
- Trujillo
- Vargas
- Yaracuy
- Zulia

Enllaços externs

- [http://www.goviernoenlinea.ve Pàgina del Govern], en espanyol Categoria:Veneçuela ja:ベネズエラ ko:베네수엘라 ms:Venezuela simple:Venezuela th:ประเทศเวเนซุเอลา zh-min-nan:Venezuela

Hugo Chávez

ja:ウゴ・チャベス zh:乌戈·拉斐尔·查韦斯·弗里亚斯 Hugo Rafael Chávez Frías (n. 28 de juliol de 1954, Sabaneta, estat de Barinas) és l'actual president de Veneçuela.

Biografia

És fill dels mestres Hugo de los Reyes Chávez i Elena Frías. S'ha casat dues vegades i és pare de quatre fills. Ha realitzat estudis professionals a l'Acadèmia Militar de Veneçuela i de ciències polítiques a la Universitat Nacional Experimental Simón Rodríguez (UNESR). Ha estat condecorat en diverses ocasions i té el grau militar de tinent coronel. El 1982, va fundar clandestinament amb d'altres militars el Moviment Bolivarià Revolucionari-200 (MBR-200), d'esquerres i nacionalista. Postulat com a candidat, i amb el suport de diferents partits d'esquerres, guanyà les eleccions del 6 de desembre de 1998 i es va convertir en el 53^è president de la República. Durant el mandat de Chávez Veneçuela ha reforçat els llaços amb la Comunitat Andina de Nacions (CAN) i s’ha integrat al MERCOSUR, un tractat internacional de cooperació econòmica en l'àmbit de l'Amèrica del Sud.

El Caracazo

A finals dels anys 80, el president veneçolà Carlos Andrés Pérez aplica un pla de xoc neoliberal sota els dictats del Fons Monetari Internacional (FMI). El 27 de febrer de 1989 les classes populars de Caracas es mobilitzen massivament contra aquesta mesura en un moviment anomenat Caracazo, i davant d'això Carlos Andrés Pérez ordena a l'exèrcit reprimir les manifestacions populars, causant entre 500 i 5000 morts, segons les fonts. Aquesta ordre de disparar contra la població civil provoca un fort descontent dins mateix de les forces armades, i són diversos els militars que busquen destins on no estiguin obligats a complir-la, entre ells Hugo Chávez.

La insurrecció de 4 de feber de 1992

Sota aquest clima d'inestabilitat social, el 4 de febrer de 1992 un grup de militars dirigit per Chávez protagonitza un cop d'estat contra el govern de Carlos Andrés Pérez. El cop fracassa, i Chávez, desprès d'exposar breument els motius de la seva insurrecció i d'assumir la responsabilitat dels fets, anuncia la seva rendició en un discurs televisat, "per evitar un vessament de sang innecessari" segons les seves paraules. L'intent colpista, sense precedents des que el 23 de gener de 1958 un moviment cívico-militar havia enderrocat la dictadura de Marcos Pérez Jiménez, tot i anar dirigit aquesta vegada contra un règim constitucional, va ser acollit amb entusiasme per una part considerable de la població, molt castigada pel pla de xoc neoliberal. Chávez va ser immediatament empresonat i reclòs a la presó de Yare, pendent de judici. El 27 de novembre del mateix any un altre grup de militars descontents protagonitza un nou intent de cop d'estat que també fracassa. Entre les seves reivindicacions hi havia l'alliberament de Chávez. Tanmateix, pocs mesos desprès el parlament destitueix el president Carlos Andrés Pérez per malversació de fons.

El govern de Rafael Caldera

El 1994, el nou president Rafael Caldera compleix la seva promesa electoral i acorda el sobreseïment del procés obert contra Chávez. Ja en llibertat Chávez funda l'organització política Moviment Cinquena República (MVR per les seves sigles en castellà) i comença a recórrer el país explicant la seva proposta de convocatòria d'una Assemblea Nacional Constituent per tal de regenerar el país i difonent un ideari nacionalista fonamentat en el pensament del líder de la independència Simón Bolívar així com diverses propostes progressistes.

La victòria electoral de 1998 i el procés constituent

Postulat candidat a la presidència de la República pel MVR, i amb el suport de diferents partits d'esquerres, el 6 de desembre de 1998 Chávez guanya les eleccions imposant-se al candidat de consens dels partits tradicionals (COPEI i Acción Democrática), Henrique Salas i a l'ex-miss univers Irene Sáez. Comença el procés conegut com a Revolució Bolivariana. Chávez convoca les eleccions a l'Assemblea Nacional Constituent, eleccions en les que s'imposen les forces polítiques que li donen suport. Desprès d'un intens i accelerat debat, la nova constitució s'aprova en referèndum el 16 de desembre de 1999 entrant en vigor pocs dies desprès. Es tracta d'una constitució democràtica que estableix àmplies garanties en la protecció dels Drets Humans, que reafirma el caràcter públic de Petrolis de Venezuela (PDVSA, principal empresa petrolera estatal), que permet l'adopció de polítiques econòmiques de tots els signes i que garanteix i amplia els drets socials i polítics, inclosos els drets ambientals, els dels pobles indígenes i les reivindicacions del moviment feminista. Així mateix introdueix innovadors mecanismes de democràcia participativa. Fruit d'aquesta constitució el juliol de 2000 es convoquen noves eleccions per renovar els òrgans de l'estat. Les forces que donen suport a Chávez tornen a imposar-se i ell és reescollit en el càrrec.

Primeres mesures de govern i aprovació de les lleis habilitants

Entre les primeres mesures del govern de Chávez destaca el rellançament de l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) contribuint d'aquesta manera a que el preu del petroli recuperés progressivament el valor que havia perdut en els anys precedents; fet que va comportar un important increment d'ingressos per al país (cal tenir en compte que Veneçuela és el quart productor mundial i el segon de l'OPEP) i que va permetre al país començar a recuperar-se de la crisi econòmica dels anys precedents. Paral·lelament Chávez es manifesta contrari a l'Acord de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) propugnat pels Estats Units; i aposta per començar a treballar conjuntament amb els altres països de la zona en un projecte d'integració llatinoamericana. Així mateix subscriu diversos acords de col·laboració amb Cuba. Davant dels atemptats de l'11 de setembre de 2001 a New York i Washington, Chávez els condemna amb fermesa però també critica durament els bombardeigs nord-americans sobre l'Afganistan i la mort de civils innocents, guanyant-se encara més l'antipatia dels Estats Units. En l'àmbit interior, posa en marxa l'anomenat Plan Bolívar 2000 orientat a la realització d'un seguit d'infraestructures bàsiques, pla en el que va participar activament l'exèrcit, davant les crítiques d'alguns sectors opositors. Així mateix comença una tímida reforma agrària redistribuint entre les cooperatives de camperols les terres estatals que estaven sense treballar. Aquest procés de reforma agrària es comença accelerar amb l'aprovació per part del president de les 49 "lleis habilitants", mitjançant un procés legislatiu previst a la constitució que guarda forces similituds amb el Decret-Llei. L'aprovació d'aquestes lleis, va aixecar una onades de protestes per part de l'oposició, que en criticava tant el procediment extraordinari, com el contingut, especialment pel que fa a la Llei de Terres, la Llei de Pesca i la Llei d'Hidrocarburs.

Mobilització de l'oposició i cop d'estat contra Chávez

Amb l'aprovació de les "lleis habilitants" l'oposició es mobilitza de forma espectacular, especialment a partir de finals de 2001, aconseguint agrupar des la patronal FEDECAMARAS fins al sindicat CTV (Confederació de Treballadors de Veneçuela), passant per diverses organitzacions civils, la conferència episcopal i per la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació privats del país. Es produeixen repetides manifestacions opositores multitudinàries, a les que el govern respon també amb convocatòries massives. La tensió augmenta i alguns militars criden públicament a desobeir al president Chávez. El 9 d'abril de 2002 la CTV i FEDECAMARAS convoquen una vaga general a tot el país, vaga que, tot i tenir un seguiment desigual, adoptarà al dia següent un caràcter indefinit. L'11 d'abril la CTV i FEDECAMARAS convoquen una manifestació pacífica a Caracas que reuneix centenars de milers de persones per tal d'exigir la renúncia de Chávez. Paral·lelament els partidaris del president també es concentren massivament a les immediacions del Palau de Miraflores, seu de l'executiu. La manifestació de l’oposició es desvia del recorregut autoritzat i avança en direcció al Palau de Miraflores. Quan les dues manifestacions (opositora i progovernamental) estan a punt de confluir al creuament del Puente Llaguno amb l'Avinguda Baralt s'esdevé un tiroteig que causa mes d'una desena de víctimes. L'oposició fa caure la senyal de l'única cadena pública de televisió (Venezolana de Televisión, coneguda popularment com Canal 8). Les imatges dels morts i ferits i són àmpliament difoses per totes les televisions privades del país, acompanyades d'un pronunciament de la cúpula militar, i precipiten que l'exercit envolti el palau presidencial i que en Chávez s'hagi d'entregar sota l'amença de ser bombardejat (posteriorment en el judici sobre aquests fets es demostraria que la majoria dels morts en el tiroteig eren manifestants pro-Chávez, que les imatges televisives havien estat manipulades i que el pronunciament militar colpista havia estat pregravat abans dels tiroteig. Així mateix, tot sembla indicar que els trets van tenir l'origen en franctiradors de la Policia Metropolitana, comandada en aquell temps per l'alcalde metropolità opositor Alfredo Peña, amb l'objectiu de desencadenar el cop d'estat, si bé aquests darrers extrems encara no han pogut ser confirmats plenament. D'altres versions apunten a que el tiroteig va ser un foc creuat entre partidaris i opositors de Chávez; o bé que els trets van sorgir de l'exèrcit). Paral·lelament i al·legant un "buit de poder" el president de FEDECAMARAS, l'empresari Pedro Carmona Estanga s'autoproclama president de la República amb el suport de la CTV, d'organitzacions civils i de les jerarquies militar i catòlica. Es consuma el cop d'estat. Carmona inicia una forta repressió contra els partidaris de Chávez que causarà desenes de víctimes mortals en les escasses 48 hores que romandrà en el poder, diversos diputats són arrestats i l’ambaixada cubana és assetjada. Les seves primeres mesures són la derogació, per Decret, de la Constitució de 1999, la dissolució del parlament, i la destitució dels càrrecs més importants de la República, des dels magistrats del Tribunal Superior de Justícia fins al Defensor del Poble.

Reacció popular i restauració de la democràcia

Defensor del Poble Tanmateix, tot i que els Estats Units (sota la presidència de George W. Bush) i Espanya (sota la presidència d'Aznar) s'afanyen a reconèixer el govern de Carmona, els països llatinoamericans i la resta de la comunitat internacional es neguen a reconèixer la legitimitat del nou govern. Paral·lelament els dies 12 i 13 d'abril milers de persones provinents majoritàriament dels cerros (barris populars de precàries vivendes autoconstruïdes), on els partidaris de Chávez són amplia majoria, es mobilitzen cada vegada de forma més massiva i van encerclant les instal·lacions militars. Tot i el silenci absolut dels grans mitjans de comunicació (que transmetien una imatge de normalitat i reconeixien el nou govern), les concentracions de suport a Chávez i al règim constitucional esdevenen multitudinàries en poques hores, convocades per les ràdios comunitàries que han resistit a la repressió i pels treballadors del transport en motocicleta que recorren la capital donant suport a Chávez i traslladant les comunicacions de la resistència. Així mateix, alguns sectors de l'exercit, com la brigada paracaigudista de Maracay, comandada pel general Raúl Baudel, es neguen a reconèixer el nou govern. El 13 d'abril la mobilització de suport popular en favor de Chávez és tant important que Carmona i el seu govern abandonen a corre-cuita el palau de Miraflores. El vice-president del Govern de Chávez, Diosdado Cabello jura el càrrec com a president provisional davant del president del Parlament Wiliam Lara i ordena a les tropes lleials que alliberin Chávez (que havia estat traslladat a una petita illa sota control dels rebels i incomunicat). Els treballadors del Canal 8 aconsegueixen tornar a emetre. Poques hores desprès Chávez retorna en helicòpter a Miraflores aclamat per la multitud concentrada davant del palau. En el seu primer discurs televisat desprès del cop d'estat, Chávez fa una crida a la calma, al diàleg i a la reconciliació, garanteix que no emprendrà una "cacera de bruixes" i fa una crida a l'oposició perquè s'expressi per canals democràtics. Els sectors més radicals que donen suport a les polítiques del govern van criticar durament aquest discurs entenent que Chávez s'havia mostrat massa conciliador amb aquells que havien volgut enderrocar-lo per la força.

L'aturada petrolera i la guarimba

Recuperat el poder, Chávez reprèn les reformes iniciades, fet que mobilitza novament a l'oposició que ara opta per convocatòries sectorials. així a finals de 2002 i començaments de 2003 té lloc una vaga a la primera empresa del país: Petrolis de Veneçuela (PDVSA). Aquesta convocatòria d'aturada petrolera (paro petrolero en castellà), que no complia amb tots els requisits legals, té una incidència escassa en els treballadors de base, però un ampli seguiment entre els enginyers i els gerents que veien amenaçada la seva posició a l’empresa davant els canvis que Chávez volia introduir en la direcció. Hi ha importants manifestacions opositores i la vaga s'allarga durant dos mesos deixant gairebé a zero la capacitat de producció de PDVSA. La vaga pren formes més agressives i part del sistema informàtic de l'empresa, així com diversos pous de petroli, són sabotejats. Atès que la majoria d'ingressos del país provenen de PDVSA ràpidament escassegen els béns de primera necessitat i es formen llargues cues per adquirir els articles més bàsics. Així mateix, fruit d'aquesta situació, Veneçuela té problemes per complir amb els contractes internacionals de subministrament de petroli fet que podria comportar sancions econòmiques molt importants. La majoria de la població però suporta les privacions fins que els treballadors de base de PDVSA recuperen el control de l'empresa i la tornen a posar en funcionament, ajudats per personal tècnic qualificat que han enviat altres països de l'OPEP, principalment l'Iran i Algèria. Per la seva part el recentment nomenat president del Brasil, el progressista Lula da Silva, avança a Veneçuela el petroli suficient perquè aquesta pugui fer front als contractes internacionals que estan a punt de vèncer. El govern de Chávez es salva novament in extremis. En contrast amb la seva actuació desprès del cop d'estat contra el seu govern, aquesta vegada Chávez reacciona amb contundència i, en una acció molt criticada, acomiada públicament milers d'alts càrrecs de PDVSA acusant-los d'haver sabotejat la principal empresa del país. L'economia veneçolana tardarà mesos a recuperar-se de les incidències de la vaga. A la llarga però el govern de Chávez, una vegada expulsada la cúpula gerencial, aconsegueix controlar la principal font d'ingressos del país, que fins llavors se li havia resistit, el que permetrà posar en marxa el conjunt de programes socials anomenats misions. L'oposició, ja molt dividida sobre la conveniència o no d'utilitzar mètodes no institucionals per tal d'enderrocar el govern progressista d'en Chávez, encara realitzarà un altre intent de subversió la primavera del 2004 mitjançant la guarimba una guerrilla urbana de baixa intensitat focalitzada principalment a les urbanitzacions de classe alta, estratègia que fracassarà, entre d'altres motius, perquè rebrà el rebuig de les pròpies classes socials que conformen el gruix de l'aliança opositora. Així mateix la guarimaba allunyarà de les tesis opositores una part de la classe mitja que, fins llavors, li havia donat suport.

Posada en funcionament de les misions

Recuperats per a l'estat els ingressos de PDVSA, a mitjans del 2003 Chávez comença a implantar un ambiciós conjunt de programes socials anomenats misions. Entre les més destacades trobem:
- Misió Barri Endins (Barrio Adentro en castellà) encarregada de portar l'atenció sanitària fins llavors inexistent als barris populars i a les comunitats rurals, que s'articula principalment a través d'un conveni amb Cuba en el que aquest país aporta milers de metges que de forma voluntària s'instal·len durant dos anys als barris populars de Veneçuela per prestar atenció primària, a canvi de preus preferents per a Cuba en el petroli veneçolà. Amb aquest programa s'ha assolit una ràtio d'un metge o metgessa per cada 1200 habitants.
- Misió Robinson d'alfabetització mitjançant mètodes audiovisuals amb suport de professorat voluntari (aquest programa en els darrers dos anys ha alfabetitzat prop d'un milió i mig de persones i és a punt d'eradicar l'analfabetisme a Veneçuela).
- Misió Identitat encarregada de censar els milions de persones que fins llavors no existien per a l'estat i no tenien cap tipus de dret reconegut (ni tant sols el dret de vot).
- Misió Mercal de subministrament d'aliments de primera necessitat a baix preu per a les classes més desafavorides. Per citar només alguns exemples. Així mateix, desprès de l'aturada petrolera, Chávez va disposar que diversos edificis moderns i equipats que fins llavors eren utilitzats pels gerents de PDVSA passessin a ser les seus de la Universitat Bolivariana de Veneçuela, encarregada de donar accés a la universitat a les classes més desafavorides.

El referèndum revocatori contra Chávez

Resultats Electorals Font: [http://www.cne.gov.ve/ CNE]
Presidencials 1988
Hugo Chávez	3.673.685	56,20%
Henrique Salas R.	2.613.161	39,97%
Total Vàlids	6.537.304
Abstencions	3.971.239	36,24%
Referéndum 1999 ¿Aprovar nova Constitució?
SI	3.301.475	71,78%
NO	1.298.105	28,22%
Abstencions	6.041.743	55,63%
Presidencials 2000
Hugo Chávez	3.757.773	59,76%
Francisco Arias C.	2.359.459	37,52%
Total Vàlids	6.288.578
Abstencions	5.120.464	43,69%
Referéndum 2000 ¿Treure als líders sindicals (Remover líderes sindicales)?
SI	1.632.750	62,02%
NO	719.771	27,34%
Abstenciones	8.569.691	76,50%
Referéndum 2004 ¿Remover a Chávez?
NO	5.800.629	59,10%
SI	3.989.008	40,64%
Abstencions	4.222.269	30,08%

Finalment l'oposició opta per la via institucional per intentar deposar el president Chávez. Utilitzant un mecanisme de democràcia participativa contingut a la Constitució de 1999. L'article 72, introduït a proposta de Chávez, disposa que mitjançant una recollida d'un nombre de signatures igual al 20% del cens electoral es pot forçar la convocatòria d'un referèndum sobre la continuïtat o no del president en el càrrec. Desprès d'un turbulent procés de recollida de signatures amb acusacions creuades d'entrebancs per part del govern i de falsificació de signatures per part de l'oposició, el Consell Nacional Electoral va determinar que s'havia assolit la xifra necessària per convocar el referèndum sobre la continuïtat o no de Chávez en el seu càrrec; convocant el referèndum revocatori per al 15 d'agost de 2004. En el procés electoral amb més alta participació de la història de Veneçuela, i amb ciutadans que van haver de fer hores de cua (fins a tres quilòmetres en els barris populars) a causa de la massiva afluència de votants, prop del 60% dels electors es va mostrar partidari de la continuïtat de Chávez en el càrrec fins al final del seu mandat el 2006, mentre que prop del 40% va votar per revocar-lo del seu càrrec. Tot i les denúncies de frau electoral que va formular l'oposició, la totalitat dels observadors internacionals van avalar els resultats, fins i tot aquells observadors que havia proposat la oposició, com el Centre Carter i la Organització d'Estats Americans. A finals de 2004 es van realitzar eleccions per als governadors dels estats de la república. Els candidats que comptaven amb el suport de Chávez es van imposar en 20 dels 22 estats. El desembre del mateix any Chávez va declarar públicament que calia construïr un nou socialisme de base democràtica i participativa, el socialisme de segle XXI. Luís Tascón, diputat del MVR va fer pública a internet la llista de signants per la revocació de Chávez, coneguda com Lista Tascón, fet que va provocar dures crítiques des de l’opoció que al•legava que aquesta llista seria utilitzada per discriminar els opositors. L'abril de 2005 Chávez va ordenar la retirada de la llista i es va manifestar en contra de la seva utilització, i el diputat va ser sancionat pel MVR. Els partidaris del president Chávez al seu torn també han denunciat la utilització de llistes similars respecte a les persones que van signar per la revocació dels diputats trànsfugues escollits en les llistes del MVR i que poc desprès es van passar a l'oposició. Durant el mandat de Chávez Veneçuela ha reforçat els llaços amb la Comunitat Andina de Nacions (CAN) i s’ha integrat al MERCOSUR, un tractat internacional de cooperació econòmica en l'àmbit de l'Amèrica del Sud. Així mateix, sota l’ impuls de Veneçuela ha començat a emetre Telesur, una cadena de televisió informativa que compta amb el suport de diversos estats llatinoamericans. Chávez, Hugo Chávez, Hugo Chávez, Hugo Chávez, Hugo

Tupinada

Una tupinada (o topinada) és un frau consistent en adulterar el resultat d'unes eleccions democràtiques. Les tupinades van ser especialment freqüents durant l'alternança política que hi va haver en el poder a l'estat espanyol entre el Partit Liberal i el Partit Conservador durant alguns anys de la Restauració monàrquica (1874-1923). Els mètodes utilitzats per a dur a terme una tupinada són diversos i entre els més usats destaquen:
- L'emisió fraudulenta de vots: es tracta d'introduir de cop dins de l'urna, un nombre determinat de vots abans d'obrir el col·legi electoral o després de tancar-lo.
- L'alteració del cens electoral: consisteix en què en el cens electoral hi figurin electors inexistents o ja difunts. En el moment de votar, i per ordre de l'autoritat corresponent, hom suplanta aquestes persones i emet el vot fraudulent. També es pot donar la situació inversa, és a dir, que en el cens electoral no hi constin persones el vot de les quals pot ser contrari als interessos de qui manipula les eleccions.
- Alteració de l'escrutini: consistent en manipular el recompte dels vots que legítimament s'ha dipositat a l'urna i alterar-ne, interessadament, el resultat final.
- Condicionament del vot: l'existència de persones econòmica i socialment influents, com ara un cacic o l'amo d'una fàbrica, pot fer que un nombre determinat d'electors votin d'acord amb les seves ordres sota amenaça de ser objecte de mesures repressives (acomiadaments, etc.). categoria:política

Parlament

El parlament és l'Assemblea que exerceix el poder legislatiu i controla els actes del govern. Té el seu origen en la revolució anglesa de 1688, amb la que s'inicià la decadència de l'absolutisme europeu. El sistema parlamentari està basat en la divisió del poder polític en tres parts o funcions: el Poder legislatiu, l'Administració, i la Jurisdicció. L'Administració, o Govern, no està completament exclosa de la participació en el Poder legislatiu, car pot presentar projectes de llei, o per la prerrogativa del decret-llei. El Parlament organitzat en una (monocameralisme), o dues (bicameralisme) càmeres exerceix el control del Govern per mitjà de instruments com la moció de censura, o de les propostes no de llei.

Articles relacionats

- Parlament de Catalunya
- Corts Valencianes
- Parlament de les Illes Balears
- Parlament espanyol
- Parlament europeu categoria:Política ja:議会 ko:국회

Suïssa

La Confederació Helvètica o Suïssa és un petit estat format per cantons confederats de la Europa Central, té per veïns a Alemanya, França, Itàlia, Àustria, i Liechtenstein. Aquest país té un forta tradició de neutralitat política i militar, però també de cooperació internacional, per això és la seu de moltes organitzacions internacionals. La versió llatina del seu nom oficial: Confoederatio Helvetica, evita escollir una de les quatre llengües oficials. La seva abreviació: CH, és la que es fa servir per identificar les pàgines referents a l'estat a Internet. Internet

Història

En 1291, representants dels tres cantons d'Uri, Schwyz i Unterwalden van signar la Carta de l'Aliança, que els va unir en la lluita en contra del govern dels Habsburg, els qui en aquell temps controlaven el tron alemany imperial del Sacre Imperi Romà. En la batalla de Morgarten en 1315, els suïssos van derrotar a l'exèrcit dels Habsburg assegurant així la seua quasi-independència com la Confederació Helvètica. En el Tractat de Westfàlia en 1648, els països europeus van reconèixer la independència de Suïssa del Sacre Imperi Romà i la seua neutralitat. En 1798, els exèrcits de la revolució francesa van conquerir Suïssa. El congrés de Viena de 1815 va restablir la independència suïssa i les potències europees van acceptar reconèixer permanentment la neutralitat suïssa. Suïssa va adoptar una constitució federal en 1848, reformada profundament en 1874, que va establir responsabilitat federal per als assumptes legals, de defensa i de comerç. Des de llavors és contínua la millora política, econòmica i social que ha caracteritzat Suïssa. Els suïssos són coneguts per la seua històrica neutralitat i per no haver participat militarment en cap de les guerres mundials. En 2002 Suïssa es va convertir plenament en membre de les Nacions Unides.

Govern i política

L'estructura de l'organització política de Suïssa es basa en tres nivells: Municipi, Cantó i Confederació. Aquests tres àmbits gaudeixen d'una àmplia autonomia. En cas de dubte, la presa de decisions té lloc en l'àmbit cantonal o municipal. Aquesta circumstància permet que el nivell més davall de l'esfera política nacional, el Municipi, tinga també un alt grau d'autonomia. Les matèries que el Municipi no estiga en condicions de reglamentar per si sol són assumides pel Cantón, les competències del qual, al seu torn, són complementades per les de la Confederació. Aquesta actitud de coordinació i suport es denomina subsidiarietat. Aquesta evita la preponderància d'una administració central i només concedeix accions de suport a la Confederació. Amb origen en el terme llatí "confederatio", el concepte de federalisme té com a finalitat la unió de ens estatals equiparables, la sobirania de la qual ha de quedar garantida per la mateixa. El federalisme suís es caracteritza pel seu interès a mantenir l'autonomia dels Cantons, la qual cosa suposa un principi del quefer polític del país: prendre el nombre més gran possible de decisions de forma descentralitzada. El més alt poder legislatiu l'ostenta l'Assemblea Federal (Parlament), que està composta per dues Cambres (el Consell Nacional i el Consell dels Estats), igual que el seu model, l'òrgan legislatiu d'EUA. Els drets, comeses i competències d'ambdós Consells són idèntics. Els Parlamentaris desenvolupen les seues activitats polítiques paral·lelament a la seua vida professional i es reuneixen normalment quatre vegades a l'any en les sessions ordinàries (una cada tres mesos), que duren tres setmanes. El Govern de Suïssa està compost per un Col·legi, que en altres països és equiparable al Gabinet o Consell de Ministres, que consisteix de set membres que s'anomena Consell Federal. Aquest òrgan constitueix, des de 1848, l'executiu nacional. Cada any un d'aquests set membres es tria com a president del consell, encara que només exerceix una funció representativa. Els Suïssos amb dret a vot no sols poden influir en el marxa de la Confederació i dels Cantons a través de les eleccions, sinó també fent ús de dos instruments: la iniciativa i el referèndum.

Organització politicoadministrativa

Veure: Cantons de Suïssa Cantons de Suïssa La Confederació Helvètica es divideix en 26 cantons: Els cantons estan dividits en 2.889 municipis. Cada cantó té la seua pròpia constitució, poder legislatiu, govern i corts.

Geografia

El paisatge suís està caracteritzat pels Alps, una alta cadena muntanyosa que discorre a través de la zona central i sud del país. Entre els alts pics dels Alps Suïssos està el Pic Dufour que aconsegueix els 4.634 metres sobre el nivell del mar. En el Pic Dufour es troben nombroses valls i alguns fins i tot amb glacera. D'aqueix lloc emergeixen alguns dels rius principals d'Europa, entre ells el Rin, el Roine, l'Inn, i l'Udolara o Ticino, aquests arriben fins a alguns llacs com per exemple el Llac Leman, el Llac de Zuric, Llac Neuchâtel, el Llac Constanza i el llac Verbà al cantó Ticino. La part del nord de Suïssa, la més poblada, és més oberta, però encara és mitjanament muntanyosa. El clima suís és normalment temperat, però pot variar molt depenent de la localitat, des del sever clima en les altes muntanyes fins a l'agradable clima mediterrani en el part sud.

Economia

Malgrat l'absència de recursos naturals, l'economía suïssa figura entre les més pròsperes i les més desenvolupades del món. Orientada als serveis, com els bancs i les assegurances, i la mecànica de precisió, el país produeix sobretot béns amb un fort valor afegit. El nivell de vida és un dels més elevats a Europa. A més, la seva estabilitat i la seva neutralitat han atirat un gran nombre de capitals estrangers i d'organitzacions internacionals com l'Organització de Nacions Unides. Desprès de varis anys d'un creixement feble o nul, l'any 2004 ha experimentat una alça del 1,7% i un PIB sobrepassant els 435 millons (CHF). La taxa d'atur queda particularment baixa ( al voltant d'un 3.5% al Juliol 2005) i una inflació relativament feble.

Cultura

2005 Suïssa ha sigut influenciada per diverses de les majors cultures europees, des de en els seus practiques culturals fins en els idiomes. En Suïssa hi ha quatre idiomes oficials: alemany al nord i centre del país (64%, groc), francès a l'oest (19%, emporpra), italià al sud (8%, verd) i una xicoteta minoria parla romanx en el cantó sud-est de Graubünden (<1%, vermell). L'alemany parlat és predominantment el dialecte suís conegut com a alemany suís, però en els mitjans de comunicació s'usa l'alt alemany. Una situació anàloga es presenta al sud, amb una diglòssia entre lombard e italià. Vegeu [http://lmo.wikipedia.org/Svízzera aquest article in lombard] per a informacions mes detallades. Molts suïssos parlen més d'un idioma; i el 20% de la població el conforma residents i treballadors temporals estrangers. La religió més seguida a Suïssa és el catolicisme romà a la qual pertany el 43% de la població, 35% protestantisme i a causa de la immigració s'ha establit l'Islam amb un 4% de la població i el catolicisme ortodox amb un 2%. L'estabilitat i prosperitat de Suïssa, combinada amb la seua diversitat de població ha portat que alguns descriguen al país com un estat consociacional. Els suïssos són reconeguts pels seus bancs, xocolates, formatges i rellotges. L'1 d'agost de cada any se celebra la Festa Nacional de Suïssa. Categoria:Suïssa als:Schweiz ja:スイス ko:스위스 ms:Switzerland simple:Switzerland th:ประเทศสวิตเซอร์แลนด์ zh-min-nan:Sūi-se

Suècia

Suècia, Sverige en suec és un estat del nord d'Europa situat a la Peninsula d'Escandinàvia. Té fronteres terrestres amb Noruega de la que la separa la cadena muntanyosa escandinava (oest i nord) i Finlàndia (nord-est) mentre que el Mar Bàltic l´envolta per l´est i el sud i l'estret de Kattegat el separa de Dinamarca al sud-oest (encara que avui dia es troben unides la ciutat sueca de Malmö ii la capital danesa Copenhaguen amb el pont d'Öresund tant per via fèrria com pel trànsit de vehicles rodats). La costa oest del mar del Nord té un clima més atemperat a causa de la corrent del Golf, en canvi la costa bàltica és força més freda i de clima més continentalitzat. El nord del pais és atravessat pel cercle polar àrtic, i és de destacar el fenòmen del sol de mitjanit, que pel fet de l'inclinació de l'eix de la terra no s'acaba de pondre, durant una temporada a cavall entre la primavera i l'estiu (el fet es fa més evident i durable com més al nord ens situem). La capital és Estocolm. Altres ciutats importants són: Göteborg (principal port del pais i ciutat industrial), Malmö i Uppsala (ciutat universitària per excel.lència). El sistema de govern és una monarquia parlamentària, encapçalada per la dinastia Els Bernadotte. Suècia va entrar a formar par de la Unió Europea l'1 de gener de 1995, juntament amb Àustria i Finlàndia, quedant aleshores configurada l'Europa dels quinze. La moneda del pais és la corona sueca (svensk krona), doncs Suècia encara no és present a la zona "euro".

Llengües

L'idioma oficial de facto del país és el suec, encara que 5 altres llengües parlades per grups més reduïts han estat reconegudes com a llengües minoritàries amb l'adopció, el 1999, de la Carta Europea per a Llengües Minoritàries o Regionals. Dues d'elles (natives del nord) només són reconegudes a zones concretes, mentre que les altres ho són arreu de l'estat.
- Finès estàndard
- Finès Meänkieli (a la vall del Torne, a la frontera amb Finlàndia)
- Jiddisch
- Lapó (al nord-oest del país)
- Romaní xib A part de tot això cal remarcar que a Suècia, l'ús de l'anglès és força estès en l'àmbit de l'ensenyament universitari (certes carreres tècniques s'estudien en aquesta llengua) així com en el món de l'empresa, especialment entre les grans multinacionals (Ericsson, per exemple). el oficial es suec per'o alla si parlen molts mes idiomes

Divisió administrativa

Suècia està dividida en 21 comtats (län). Cada un d'aquests està dirigit, per un Consell d'Admisitració del Comtat (Länsstyrelsen) que representa el poder executiu per un banda, i per una Assemblea Local (Landstinget) que representa el poder legislatiu. Cada província es troba a més dividida en municipis (kommuner), havent-n'hi 289 en total. Els comtats foren instituits el 1634 arran d'una inciativa del canceller Axel Oxenstierna, que pretenia bastir una administració moderna. Si bé estaven inspirats en les províncies d'una divisió preexistent, ses fronteres no hi coïncideixen plenament.

- AB: Estocolm
- AC: Västerbotten
- BD: Norrbotten
- C: Uppsala
- D: Södermanland
- E: Östergötland
- F: Jönköping
- G: Kronoberg
- H: Kalmar
- I: Gotland
- K: Blekinge
- M: Skåne
- N: Halland
- O: Västra Götaland
- S: Värmland
- T: Örebro
- U: Västmanland
- W: Dalarna
- X: Gävleborg
- Y: Västernorrland
- Z: Jämtland

Jämtland

Categoria:Suècia Categoria:Unió Europea als:Schweden fiu-vro:Roodsi [[got:

1957

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 21 de febrer - Barcelona: a la Universitat de Barcelona es fa la primera Assemblea Lliure d'Estudiants, reprimida per les autoritats franquistes amb diversos estudiants sancionats i detinguts.
- 1 de març - Barcelona: hi comença la "Vaga de tramvies".
- 24 de setembre - Barcelona: s'hi inaugura el Nou Camp, el nou estadi del F.C. Barcelona.
- 14 d'octubre - València: el Túria es desborda, inunda la ciutat i hi causa nombroses víctimes (Gran Riuada de València). :MÓN
- 15 de març - Santo Domingo (la República Dominicana): en el III Congrés Iberoamericà d'Educació s'hi constitueix l'Organització d'Estats Iberoamericans per a l'Educació la Ciència i la Cultura (OEI), a partir de l'Oficina d'Educació Iberoamericana.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 8 de gener - València: Juan Ignacio Duato Barcia, conegut com Nacho Duato, ballarí espanyol.
- 20 d'octubre - Vic (Osona): Quimi Portet, músic de rock català. :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 10 de gener - Hampstead (Nova York, USA): Lucila Godoy Alcayaga, coneguda com Gabriela Mistral, poetessa xilena, Premi Nobel de Literatura.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:1957 ja:1957年 ko:1957년 ms:1957 simple:1957 th:พ.ศ. 2500

1977

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 3 de maig - Catalunya: el govern espanyol legalitza el PSUC.
- 1 d'agost - Catalunya: el govern espanyol legalitza Esquerra Republicana de Catalunya.
- 11 de setembre - Barcelona: aprofitant la Diada, s'hi fa una manifestació multitudinària a favor de l'Estatut.
- 29 de setembre - Catalunya: el govern espanyol hi restaura la Generalitat (Generalitat provisional).
- 23 d'octubre - el Prat de Llobregat (el Baix Llobregat): el president Tarradellas hi arriba procedent de l'exili.
- 30 de novembre - Reus (el Baix Camp): Els Joglars estrenen La Torna al Teatre Bartrina.
- 2 de desembre - Barcelona: l'autoritat militar fa empresonar Albert Boadella, director d'Els Joglars, en considerar que La Torna no s'ajusta al permís concedit.
- 6 de desembre - Barcelona: s'hi constitueix el primer Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya de després del franquisme. :MÓN
- 24 de gener - Madrid (Espanya): un escamot d'utradreta assassina 5 advocats laboralistes de CCOO.
- 10 de març - Ithaca (Nova York, EUA): un equip d'astrònoms de la Universitat de Cornell, encapçalats per James L. Elliot, confirmen l'existència d'anells al voltant del planeta Urà.
- 25 de març – l'Argentina: el general Alejandro Lanusse n'és designat president.
- 27 de març - Los Rodeos (Tenerife, illes Canàries): dos Boeing 747 xoquen en una pista de l'aeroport i provoquen la mort de 583 persones.
- 1 d'abril - Espanya: el govern suprimeix la Secretaría General del Movimiento.
- 1 d'abril - Espanya: el govern autoritza la llibertat de sindicació d'empresaris i treballadors.
- 9 d'abril - Espanya: per sorpresa (era dissabte sant), el govern legalitza el PCE.
- 11 d'abril - Espanya: Gabriel Pita da Veiga y Sanz, ministre de Marina, dimiteix arran de la legalització del PCE dos dies abans.
- 30 d'abril - Espanya: el govern signa els pactes internacionals de drets civils, polítics, econòmics i socials, que inclouen el de llibertat sindical i el de negociació col·lectiva.
- 11 de maig - Espanya: el govern ratifica els pactes internacionals signats el dia 30 d'abril.
- 2 de juny - Espanya: el govern deroga la sindicació obligatòria al sindicat vertical franquista.
- 4 de juny - Nederland (Colorado, USA): a Caribou Studios, Supertramp graven Even in the Quietest Moments, que conté el seu èxit Give a Little Bit.
- 15 de juny - Espanya: s'hi celebren les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República: UCD les guanya amb majoria relativa.
- 4 de juliol - Espanya: Adolfo Suárez jura el càrrec de president del govern per segona vegada.
- 25 d'octubre - Madrid (Espanya): el govern i els partits parlamentaris (amb l'aquiescència dels sindicats, CCOO i UGT) hi signen els Pactes de la Moncloa per reduir la conflictivitat laboral, millorar l'economia i consolidar la democràcia || Maynard (Massachusetts, EUA): la Digital Equipment Corporation presenta la computadora VAX.
- 27 d'octubre - Madrid (Espanya): el Parlament ratifica els Pactes de la Moncloa, signats dos dies abans.
- 29 de novembre - seu de les Nacions Unides (Nova York): les Nacions Unides trien aquesta data com a Dia internacional de solidaritat amb Palestina.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 1 d'abril - Nador (el Marroc): Laila Karrouch, escriptora catalana d'origen berber. :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 19 de gener - Barcelona: Josep Trueta, metge traumatòleg català (n. 1897). :MÓN
- 4 de març - Cali (Colòmbia): Andrés Caicedo, escriptor colombià (n. 1951).
- 4 d'agost - Madrid (Espanya): Antonio Lugo Machín conegut com Antonio Machín, cantant espanyol d'origen cubà (n. 1903 o 1904).
- 16 d'agost - Memphis (Tennessee, EUA): Elvis Aaron Presley conegut com Elvis Presley, cantant de rock estatunidenc (n. 1935).
- 19 d'agost - Los Angeles (Califòrnia, EUA): Julius Henry Marx conegut com Groucho Marx, actor de cinema i humorista estatunidenc (n. 1890).
- 14 d'octubre - La Moraleja (Madrid, Espanya): Harry Lillis Crosby, conegut com Bing Crosby, cantant i actor de cinema estatunidenc (n. 1903).
- 25 de desembre – Corsier-sur-Vevey (Lausana, Suïssa): Charles Spencer Chaplin, conegut com Charles Chaplin (i popularment també com Charlot, el seu principal personatge), actor de cinema estatunidenc d'origen anglès (n. 1889).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:1977 ja:1977年 ko:1977년 simple:1977 th:พ.ศ. 2520

Himne nacional

Un himne nacional és la composició musical que representa un poble, nació o estat. L'himne nacional de Catalunya és Els Segadors. El del País Valencià duu com a títol Himne de València, creat en 1925 per Maximiliano Thous Orts amb música de José Serrano Simeón. Categoria:Himnes nacionals ja:国歌 ko:국가 ms:Lagu kebangsaan

Nazi

El nazisme o nacional-socialisme (de l'alemany Nationalsozialismus) és el règim totalitari que va governar Alemanya de 1933 a 1945, i la ideologia i el moviment polític en què es basava aquest règim. El nazisme estava relacionat amb el feixisme, i tenia un fort component racista. El terme nazi fou encunyat pel ministre de propaganda Joseph Goebbels, que la va fer servir per referir-se als membres del seu partit, el Partit Nacional Socialista Alemany (NSDAP), durant un dels seus discursos. Per extensió la paraula nazi va començar a utilitzar-se amb tot el que es relacionava amb el règim i la ideologia nacionalsocialistes. En molts països, entre ells l'Alemanya actual, hi ha lleis estrictes en contra del nazisme, el qual és considerat un delicte. Aquesta ideologia apareix a l'Alemanya dels anys 30, just quan a les dures condicions de pau que se li havien imposat a Alemanya després de la primera Guerra Mundial, s'hi van sumar els estralls econòmics provocats pel Crack del 29. Apareix centrat al voltant de la figura de Hitler i la seva obra Mein Kampf (en alemany, La Meva Lluita) que recull les seves idees,centrades en l'atac al comunisme, cosa que li va suposar l'ajut d'una part de les classes altes. El nazisme alemany presenta característiques similars al feixisme italià:
- Gran importància de l'Estat
- Creença en la desigualtat dels éssers humans: Hitler considera que la raça ària (a la que suposadament pertanyien els alemanys) era superior a les altres i per tant tenia el dret de dominar-les al seu servei
- Exaltació del guia o "führer"
- Defensa de l'imperialisme: Alemanya tenia el dret a envadir els territoris que creia seus. Pel que respecta a la violència, era la norma de funcionament: es van crear cossos de policia com la Gestapo o les SS (guàrdia personal de Hitler) que es dedicaven a vigilar als ciutadans i a empaitar a tots aquells que s'atrevissin a fer el més mínim comentari contra Hitler. D'altra banda el control de la informació i del pensament constitueix una altra característica de l'Estat nazi; això s'aconseguia mitjançant el control dels diaris i la ràdio. Al gener de 1933 Hitler va ser anomenat primer ministre d'Alemanya pel president de la república, gràcies a la seva victoria electoral i al support d'altres partits polìtics. Quan el president de la república, va morir, Hitler, es va anomenar a sí mateix cap d'estat. categoria:nazisme ja:ナチズム simple:Nazism

Feixista

El feixisme és una ideologia política basada en l'exaltació de la persona en cap (generalment un dictador) que lidera un grup selecte de persones que l'ajuden a dur a terme i a propagar aquest ideal. Aquests ideals solen consistir a menysprear tot allò que no segueixi les doctrines ideològiques marcades pel cap, ja siguin manifestacions culturals, socials, cíviques, històriques, econòmiques. En extrems, aquestes ideologies feixistes es defensen elles mateixes de forma extrema, arribant a límits que vulneren els drets humans: persecució sistemàtica i aniquilació de qui no pensa d'acord amb la ideologia, repressió de cultures foranes, voluntat d'imposició de la ideologia arreu com a única veritat a seguir. Durant el segle XX van sorgir el nombre major de manifestacions polítiques feixistes mai vistes al llarg de la història. Les mes conegudes a Europa són la nacionalsocialista a Alemanya, Benito Mussolini a Itàlia, Francisco Franco a Espanya, Ceaucescu a Romania; a Amèrica, Augusto Pinochet a Xile. Se solen identificar les ideologies feixistes amb les dictadures (que els seus caps acaben proclamant), tot i que hi ha casos de dictadures no feixistes, com és el cas de Cuba, que és de caràcter comunista. Degudes a motius polítics que les originen, les dictadures sorgeixen de la mà d'un personatge que, capaç d'aprofitar una mala situació econòmica o política d'un país, desperta en els habitants el sentiment nacionalista i l'orgull de pertànyer a aquell país i ideologia, i proclama la vergonya i deshonor de tots aquells que no hi pertanyen. Un dels casos més famosos, la dictadura nacionalsocialista alemanya que va liderar Adolf Hitler des del 1933, any en què va ésser escollit democràticament, fins al 1945, en què finalitzà la Segona Guerra Mundial, va sorgir per la dramàtica situació econòmica i social que es vivia a Alemanya passada la Primera Guerra Mundial. Com a conseqüència del Tractat de París, Alemanya capitulava i acceptava la seva derrota sense condicions, cosa que va suposar per al país un retrocés en tots els sentits i un ofec econòmic que va originar, com a efecte contrari, el despertar del sentiment nacionalista. Aquest seria aprofitat en el moment just pel Partit Nacionalsocialista Alemany per a apel·lar al poble a rebel·lar-se contra la situació en què es trobaven. Les conseqüències foren devastadores, tant per al país com per a la resta del món, atès que pocs anys després Alemanya procediria a l'ocupació de Txecoslovàquia, marcant així l'inici de la Segona Guerra Mundial. Les ideologies feixistes solen perdurar més enllà dels seus fundadors, de manera que un cop aquests cauen, llurs doctrines segueixen vigents per a la població, que les manté i exalta sovint anys després.

Vegeu també

- Negacionisme històric Categoria:Política ja:ファシズム

Franquista

El franquisme va ser el règim polític vigent a Espanya entre 1939 i 1975, basat en el lideratge del General Francisco Franco Bahamonde.

Història

Acabada la Guerra Civil Espanyola amb la victòria dels autoanomenats nacionals, Franco va passar a ser cap d'Estat, proclamant-se Caudillo de España por la gracia de Dios. En els primers anys, el règim franquista va dur a terme una repressió brutal contra els adversaris, va donar suport a Hitler i Mussolini, i va practicar una política econòmica autàrquica que va alentir el desenvolupament de l'estat. Més endavant, el règim va establir contactes amb Estats Units, i va canviar de política econòmica. Els anys 60 es van