:: wikimiki.org ::

Sociologia

Sociologia

La sociologia és la ciència del fet social, i especialment la ciència de la societat humana. La sociologia estudia els processos i les regles socials que governen les interaccions entre les persones, no només com a individus, sinó també com a membres de grups, associacions i institucions amb una determinada ideologia. La sociologia és una de les ciències del significat. La sociologia va néixer al segle XIX com l'expressió científica del positivisme d'August Comte, i va adquirir la maduresa amb la sociologia marxista. Des d'un bon començament apareixen diverses branques com l'estructuralisme o el funcionalisme, cadascuna amb les seves tesis, hipòtesis i anàlisis.

Paradigmes dominants

La varietat del camp d'estudi explica la varietat d'enfocaments i mètodes d'anàlisi però hi ha dos paradigmes dominants: l'holístic i l'atomista.
- Paradgima holístic: Creu que la societat és un tot superior a la suma de totes les accions, persones i conceptes. Aquest tot preexisteix a l'home, que s'hi ha d'adaptar (procés de socialització), sovint amb coerció, en sigui o no conscient. L'èmfasi de l'estudi estarà en les relacions de la història i les institucions.
- Paradigma atomista: Cada individu és com un àtom de la societat, amb la seva especifictat. La societat s'explica pel conjunt de relacions de les persones, en sentit ampli. L'investigador s'ha de fixar doncs en l'acció social, buscant les causes i conseqüències d'allò que fem com a individus.

Sociòlegs importants

- Herbert Spencer
- Karl Marx i Friedrich Engels
- Ferdinand Tönnies
- Émile Durkheim
- Georg Simmel
- Vilfredo Pareto
- Max Weber
- Pierre Bourdieu
- Manuel Castells
- Ulrich Beck
- Anthony Giddens
- Salvador Giner
- Jesus M. de Miguel

Articles relacionats

- Grups i moviments socials
- Augment demogràfic
- Sociolingüística
- Psicologia

Enllaços externs

- [http://www.cis.es/ Web del Centre de Investigacions Sociològiques] Categoria:Sociologia ja:社会学 ko:사회학 ms:Sosiologi simple:Sociology th:สังคมวิทยา

Ciència

La ciència (del llatí scientia) és, etimològicament, un conjunt de coneixements. No obstant això, tot sovint, i en gran mesura d'ençà de la revolució copernicana, fa referència especialment a l'activitat destinada a adquirir coneixements ("fer ciència"). D'altra banda, a partir del segle XIX, el camp semàntic de la paraula es restringeix a l'esforç organitzat per conèixer la realitat mitjançant el mètode científic, i es desvincula així la filosofia de les ciències exactes i les experimentals. El conjunt de la ciència es pot dividir en dos grans eixos:
- Ciències pures (el desenvolupament de teories) versus ciències aplicades (l'aplicació de les teories a les necessitats humanes); o
- Ciències naturals (l'estudi del nostre entorn natural) versus ciències socials (l'estudi del comportament dels humans i de les societats).

Què és la ciència?

Article principal: Filosofia de la ciència L'efectivitat de la ciència com a mètode per adquirir coneixement ha constituit un notable camp d'estudi per la filosofia. La filosofia de la ciència intenta entendre la natura i la justificació del coneixement científic i les seves implicacions ètiques. Ha resultat particularment difícil obtenir una definició del mètode científic que pugui servir per diferenciar el que és ciència del que no. Existeixen diferents teories que intenten explicar què és exactament la ciència. Segons l'empirisme, les teories científiques són objectives, comprovables empíricament i predibles — prediuen resultats empírics que poden ser verificats i possiblement contradits. Pel contrari, el realisme científic defineix la ciència en termes ontològics: la ciència és l'identificació dels fenòmens i dels elements de l'entorn, de les energies que els causen, dels mecanismes pels quals hi exerceixen aquestes energies, i de les fonts d'aquestes energies en el context de l'estructura o natura interna del subjecte en estudi. Fins i tot en la tradició empírica, per a ser cautes, s'ha d'entendre la "predicció" com el resultat d'un experiment o estudi, i no literalment la predicció del futur. Per exemple, dir que "un paleontòleg pot realitzar prediccions sobre la trobada d'un determinat tipus de dinosauri" és coherent amb la definició empiricista de predicció. Per altra banda, ciències com la geologia o la meteorologia no necessiten poder fer prediccions precises sobre terratrèmols o l'oratge per a ser considerades com a ciències. El filòsof empiricista Karl Popper també argumentà que una verificació segura és imposible i que les hipòtesis científiques sols poden ser falsades. El positivisme, una forma d'empirisme, recomana usar la ciència, segons és definida per l'empirisme, per a governar assumptes humans. Donada la seua propera afiliació, els termes "positivisme" i "empirisme" són sovint intercanviables. Ambdós han sigut objetiu de crítiques. Per una banda, W. V. Quine demostrà la imposibilitat d'un llenguatge d'observació independent de la teoria, així que la mateixa idea de comprovar teories amb fets és problemàtic. Una de les crítiques més importants a l'empirisme, però, prové de Thomas Kuhn. Segons ell les observacions sempre estan "carregades de teoria". Kuhn argumentà que la ciència implica "paradigmes", conjunts d'assumpcions, lleis, pràctiques, etc. (normalment no verificats) i que les transicions d'un paradigma cap a una altra generalitat no impliquen la verificació o falsació d'una teoria científica. En realitat, segons Kuhn, no es pot dir si un paradigma és millor que un altre ja que ambdós són "incommensurables". A més, raonà que la ciència no ha avançat històricament com una acumulació constant de fets, tal i com el model empíric implica. Tant Popper com Kuhn s'oposen a les posicions positivistes i falsacionistes concedeixen prioritat a la teoria sobre l'observació. Imre Lakatos intentà modificar el falsacionisme de Popper utilitzant alguns dels conceptes de Kuhn, però sense caure en el, per a ell, terrible relativisme implícit en la idea kuhniana de paradigma. Lakatos introduí el concepte de programa d'investigació, format per un nucli central i un conjunt suposicions addicionals, de manera que les observacions experimentals afecten bàsicament a les hipòtesis addicionals però no modifiquen substancialmente el nucli central. Altres filòsofs, com Paul Feyerabend, tenen una visió molt més "anarquista" de la ciència i fins i tot neguen que existeixi un mètode específicament científic i que res no distingeix la ciència d'altres formes de coneixement.

Ciència i pseudociència

Paul Feyerabend.]] La ciència es recolza sobretot en la deducció i la demostració, si bé de vegades ha d'usar la inducció, ja que no pot proporcionar una explicació completa del món. Aquestes "mancances" de la ciència han estat aprofitades per altres disciplines que reivindiquen l'apel·latiu de ciència, si bé la comunitat internacional les denomina pseudociències (és un terme despectiu). Dintre aquest grup s'englobarien l'astrologia, l'ufologia o l'esoterisme, per exemple. La medicina alternativa acostuma a estar classificada també com a pseudociència, si bé sovint és només medicina oriental (homeopatia, acupuntura...) Les pseudociències no suporten la prova de la falsabilitat ni la de la navalla d'Occam. No s'han de confondre amb disciplines que reivindiquen vies alternatives de coneixement a la raó, amb la protociència o amb postulats populars.

Objectius de la ciència

Abans d'explicar quins són els objectius de la ciència, convé considerar els objectius que sovint se li adjudiquen erròniament:
- Malgrat l'opinió generalitzada, l'objectiu de la ciència no és donar resposta a totes les preguntes. L'objectiu de les ciències físiques és contestar sols a aquelles que pertanyen a la realitat física. A més, la ciència no pot encarregar-se de totes les preguntes possibles; per tant, l'elecció de quines preguntes respondre és important.
- La ciència no pot i no produeix veritats absolutes i inqüestionables. En compte d'això, la ciència física sovint prova hipòtesis sobre alguns aspectes del món físic i quan és necessari les revisa o canvia d'acord amb les noves observacions o dades.
- Segons l'empirisme, la ciència no fa cap declaració sobre com la natura realment "és". La ciència sols pot fer conclusions sobre les nostres observacions de la natura. Tant els científics com la gent que accepta la ciència creuen, actuen com si la natura realment "fora" tal i com la ciència afirma. Nogensmenys, açò sols és un problema si acceptem la noció empírica de la ciència.
- La ciència no és una font de juís subjectius de valor, encara que certament pot parlar d'assumptes d'ètica i política senyalant les conseqüències probables de certes accions. El que hom projecta desde les hipòtesis científiques actuals més raonables cap a altres àrees d'interès no és assumpte de la ciència, i el mètode científic no ofereix assistència a aquells que desitgen fer-ho. No obstant, sovint s'afirma una justificació o rebuig científic per a moltes coses. Per supost, els juís de valor són intrínsecs a la ciència mateixa: per exemple, la ciència valora la veritat i el coneixement. L'objectiu subjacent o propòsit de la ciència per a la societat i els seus individus és produir models útils de la realitat. S'ha dit que és virtualment impossible fer deduccions a partir dels sentits humans que descriuen el que la natura "és". Per altra banda, la ciència pot fer prediccions basades en observacions. Amb freqüència aquestes prediccions beneficien la societat o individus humans que fan ús d'elles. Per exemple, la física de Newton i, en casos més extrems, la relativitat, ens permeten predir qualsevol cosa des de l'efecte que tindrà una bola de billar sobre una altra fins a la trajectòria de transbordadors espacials o satèl·lits. Les ciències socials ens permeten predir (amb limitada precisió per ara) coses com turbulències econòmiques, i també ens ajuden a entendre millor el comportament humà i a produir models de la societat i actuacions més empíriques en les polítiques governamentals. Resumint:
- La ciència produeix models útils, que sovint ens permeten fer prediccions útils: la ciència intenta descriure què és, pero evita intentar determinar què és (el qual és, per raons pràctiques, impossible).
- La ciència és una ferramenta útil, és el cos en creiximent del coneixement que ens permet tractar més efectivament amb el que ens envolta i adaptar-nos i evolucionar com un tot social a més de independentment. A vegades es cau en l'error d'extrapolar els resultats o explicacions de la ciència a altres dominis. Un exemple d'aquest error és la fal·làcia naturalista, que consisteix a creure que una cosa és bona si és natural i dolenta si no ho és, sense considerar que la moral no pot ser regida per la ciència. Errors similars estan a la base de les guerres entre ciència i religió, que han durat segles: ni la ciència pot encara resoldre els problemes de la metafísica ni serveix per negar o provar la fe; alhora la creença no podrà ser mai argument de veritat o mentida. A més a més, la ciència canvia i revisa els seus propis postulats, no es pot acceptar com a dogma infalible L'individualisme és una assumpció tàcita que subjau en la major part dels informes sobre ciència, en els que aquesta es tracta com si es tractés purament d'un sol individu enfrontant-se a la natura, fent experiments i predint hipòtesis. Però de fet, la ciència és sempre una activitat col·lectiva conduida per una comunitat científica. Açò pot demostrar-se de moltes maneres, tal volta la més fonamental i trivial és que els resultats científics deuen comunicar-se amb el llenguatge. Per tant, els valors de les comunitats científiques impregnen la ciència que aquestes produeixen.

El Mètode Científic

Article principal: Mètode científic El mètode científic és una manera de procedir per tal de trobar explicacins científiques de fenòmens reproduïbles. Els passos essencials del mètode científic són la iteració i recursió dels següents: #Caracterització (quantificació, observació i presa de mesures) #Hipòtesi (es proposa una explicació provisional) #Predicció (deduïda lògicament a partir de la hipòtesi) #Comprovació de la predicció (amb nous experiments)

El paper de les matemàtiques

hipòtesi]] Les matemàtiques, apart de constituir una disciplina en elles mateixes, funcionen com a llenguatge de la majoria de ciències. És un llengutage bastant universal, de trets formals, recolzat en la lògica i la racionalitat i amb un significat únic per a cada terme que el fan idoni per a les demostracions i teories, a diferència de moltes paràfrasis en llengües naturals. El paper més important de les matemàtiques en la ciència és l'expressió dels models científics. Observar i recopilar mesuraments, així com fer hipòtesis i prediccions: tot aquest requereix de models matemàtics i de l'ús extensiu d'aquesta disciplina. Les branques aplicades més usades són el càlcul, en sentit ampli, i l'estadística; les branques de matemàtica pura més usades són topologia i l'anàlisi numèric.

Història de la Ciència

Articles principals: Història de la ciència, Revolució científica La història de la ciència no s'interessa únicament pels fets posteriors a la revolució científica i la implementació del mètode científic, sinó que intenta rastrejar els precursors de la ciència moderna fins a temps prehistòrics. mètode científic] A Occident, l'avantsala a la ciència va ser la filosofia de la natura, que desacreditava l'experimentació com a mètode de validació del coneixement i es concentrava en l'observació pura. Un dels més destacats filòsofs de la natura va ser el pensador Aristòtil (384 aC - 322 aC). Després d'Aristòtil, la ciència grega es va anar independitzant de la filosofia. El món oriental també va desenvolupar sistemes científics propis, sent aquests més complexes als d'occident durant gran part de la història. ciència grega] Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) gran part d'Europa va perdre contacte amb el coneixement escrit. A aquest llarg període d'estancament sovint es coneix com ledat fosca. El Renaixement (segle XIV a Itàlia), anomenat així pel redescobriment de treballs d'antics pensadors, va marcar la fi de l'Edat Mitjana i va fundar fonaments sòlids per al desenvolupament de nous coneixements. Dels científics d'aquesta època en destaca Copèrnic, a qui se li atribueix haver iniciat la revolució científica amb la seva teoria heliocèntrica. Entre els pensadors més prominents que van donar forma al mètode científic i a l'origen de la ciència com sistema d'adquisició de coneixement cap destacar a Roger Bacon a Anglaterra, René Descartes a França i Galileo Galilei a Itàlia.
Actualitat
La història recent de la ciència està marcada pel continu refinatge del coneixement adquirit i el desenvolupament tecnològic, accelerat des de l'aparició del mètode científic. El desenvolupament modern de la ciència avança en paral·lel amb el desenvolupament tecnològic impulsant-se ambdós camps mútuament. Si bé les revolucions científiques de principis del segle XX van estar lligades al camp de la física a través del desenvolupament de la mecànica quàntica i la relativitat general, en el segle XXI la ciència s'enfronta a la revolució biotecnològica i dels nanomaterials, amb el debat de rerafons sobre el principi de precaució, la ciència postnormal i la democratizació de l'activitat tecnocientífica.
Classificació de les principals disciplines científiques
Article principal: Llista de disciplines científiques Avui dia ja no es pot parlar de ciència de manera genèrica, ja que l'especialització del saber és tal que han aparegut nombroses disciplines sota aquest terme. Les més rellevants són les que apareixen a:
Ciències pures
:Matemàtiques - Lògica
Ciències naturals
:Astronomia - Biologia - Bioquímica - Biotecnologia - Ciències de la Terra - Ecologia - Física - Geologia - Química
Ciències socials o humanes
:Antropologia - Arqueologia - Biblioteconomia - Ciències de la informació - Ciències polítiques - Dret - Economia - Geografia - Història - Lingüística - Pedagogia - Psicologia - Sociologia - Filosofia - Religions i creences - Urbanisme
Ciències aplicades
:Agricultura - Astronàutica - Automoció - Ciències de la salut - Comunicacions i transports - Gastronomia - Informàtica - Mineria - Pesca - Ramaderia - Tecnologia Geografia
Enllaços externs

- [http://www.edu365.com/aulanet/comsoc/glossari_index.htm Glossari de ciències]
- [http://www.acclc.es/invitroveritas/vol4/art49.html Catalunya, terra de ciència?]
Referències

- A. F. Chalmers. ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? (Siglo XXI editores. Madrid, 1982). Introducció divulgativa i molt entenedora a la filosofia de la ciència i l'epistemologia. Categoria:Ciència ja:科学 ko:과학 ms:Sains simple:Science th:วิทยาศาสตร์ zh-min-nan:Kho-ha̍k

Ideologia

La ideologia és un conjunt organitzat d'idees d'un grup de la societat. La seva etimologia ve del grec ("eidos", idea, aparença + "logos" ciència, paraula) i la paraula va ser creada per Destutt de Tracy al segle XVIII. Explica la diferència de visions en política, filosofia o ètica i condiciona moltes de les decisions de l'individu, així es qualifica una persona de conservadora, de progressista, de relativista, de fonamentalista... La ideologia no sempre és conscient, ja que va lligada al judici sobre els fets i els altres. Vegeu també: Ideologia política Categoria:Sociologia

Segle XIX

Esdeveniments:

- 1806 - Dissolució oficial del Sacre Imperi Romano-Germànic
- 1815 - Congrés de Viena, redefinició del mapa d'Europa
- 1830 - França ocupa Algèria
- 1834 - Desaparició de la Inquisició a Espanya
- 1848 - Publicació del manifest comunista de Karl Marx
- 1885 - Pesentació del Memorial de greuges

Personatges importants

- Karl Marx
- Baudelaire
- Charles Darwin

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XIX ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XIX als:19. Jahrhundert ja:19世紀 ko:19세기 simple:19th century th:คริสต์ศตวรรษที่ 19 zh-min-nan:19 sè-kí

Història

La història és el camp de coneixement que narra el passat de les societats humanes d'acord amb els testimonis escrits. Es contraposa a la prehistòria, que és la disciplina que estudia el passat humà previ a l'aparició de l'escriptura. També s'anomena història el passat humà mateix narrat per la disciplina històrica. En un sentit més general, el terme Història també es pot utilitzar per designar la Informació sobre el passat (per exemple, Història Natural, o Història Geològica de la Terra).

Etimologia

El terme català "història" prové del llatí historia, que significa "narrativa, relat", i aquest del grec antic ἱστορία historía, que significa "un aprenentatge o coneixement per investigació, història, registres o narrativa", del verb ἱστορεῖν historeîn "investigar," i aquest derivat de ἵστωρ hístōr "savi", "testimoni" o "jutge".

Classificació d'història

Termes cronològics

- època
- mil·lenni
- segle
- dècada
- any

Ciències auxiliars de la Història

La història fa servir ciències auxiliars per obtenir les dades que elabora. Aquestes en són algunes:
- Arqueologia
- Biografia
- Genealogia
- Heràldica
- Historiografia
- Numismàtica
- Vexil·lologia

Vegeu també

- Esdeveniments classificats segons el dia de l'any Categoria:Història fiu-vro:Aolugu ja:歴史 ko:역사 ms:Sejarah simple:History th:ประวัติศาสตร์ zh-min-nan:Le̍k-sú

Herbert Spencer

Herbert Spencer (1820 - 1903). Filòsof, psicòleg i sociòleg britànic, nascut en Derby, fundador de la filosofia evolucionista a Gran Bretanya i un dels més il·lustres positivistes del seu país. Enginyer de ferrocarrils i de formació autodidacta, es va interessar tant per la ciència com per les lletres. En l'any 1848 va assumir l'adreça de la revista The Economist, òrgan del liberalisme radical de l'època. Des del punt de vista sociològic cap considerar-li com primer autor que va utilitzar de forma sistemàtica els conceptes d'estructura i funció. Per altra banda, va concebre la sociologia com un instrument dinàmic al servei de la reforma social. Va dedicar la seva vida a elaborar el seu sistema de filosofia evolucionista, en la qual considera l'evolució natural com clau de tota la realitat, a partir de la llei de la qual mecànic-materialista cap explicar qualsevol nivell progressiu: la matèria, el biològic, el psíquic, el social, etc. En les seves lectures va conèixer la teoria de l'evolució exposada a la fi del segle XVIII pel naturalista francès Jean Lamarck. La seva teoria, avui desacreditada, sostenia que els trets adquirits d'un organisme eren hereditaris. Les teories de Lamarck sobre l'evolució van influir profundament en l'obra de Spencer. Va aplicar la teoria de l'evolució a les manifestacions de l'esperit i als problemes socials, entre ells el de l'educació, amb la seva obra Educació: intel·lectual, moral, física. La seva doctrina va quedar principalment exposada en el seu Sistema de filosofia sintètica (11 volums). De la seva extensa bibliografia, cap esmentar: L'estàtica social (1850), Principis de psicologia (1855), Primers principis (1862), Principis de biologia (1864), La classificació de les ciències (1864), La sociologia descriptiva(1873), Principis de sociologia (1877-1896) i L'individu contra l'Estat (1884). A pesar que Spencer no va assolir crear escola, el seu ambiciós intent de sistematitzar tot el coneixement dintre del marc de la ciència moderna i especialment en termes de l'evolució, li ha fet mereixedor de figurar entre els principals pensadors de finals del segle XIX. ja:ハーバート・スペンサー ko:허버트 스펜서

Friedrich Engels

Friedrich Engels (Barmen (Alemanya), 28 de novembre de 1820 - Londres (Anglaterra), 5 d'agost de 1895) fou un filòsof socialista alemany i co-fundador, conjuntament amb Karl Marx, de la teoria del comunisme modern.

Biografia

Nasqué a Barmen (Renània, actualment Wuppertal) dins d’una família d’idees liberals moderades, amb una ferma lleialtat al regne de Prússia, que s’havia annexionat Renània el 1815, i una molt devota fe protestant. El pare d’Engels era l’amo d’una fàbrica tèxtil a Barmen i soci de l’empresa cotonera Ermen & Engels, que posseïa una factoria a Manchester. Malgrat les seves idees revolucionàries, Engels sempre va poder comptar amb l’ajuda econòmica de la família. En la seva època d’estudiant, Engels va demostrar algun talent poètic, però el seu pare el va fer anar a treballar als negocis familiars; per això, entre 1838 i 1841 va estar-se a Bremen com a aprenent en una empresa exportadora. Tanmateix, tot i no descurar mai la seva feina a l’empresa, va començar a interessar-se per autors revolucionaris i liberals com ara Ludwig Börne, Karl Gatzkow i Heinrich Heine; aviat, però, va abandonar aquests pensadors per trobar les seves idees massa vagues i va iniciar el seu contacte amb les idees dels Joves Hegelians, entre els quals s’hi incloïen Bruno Bauer i Max Stirner: un grup d’intel·lectuals esquerranosos seguidors de la dialèctica hegeliana, segons la qual el progrés racional i el canvi històric resulten del conflicte entre punts de vista oposats. Aquest conflicte és el que porta a una nova síntesi; partint d’aquesta idea, els Joves Hegelians intentaven accelerar el procés de canvi històric criticant tot allò que consideraven irracional, antiquat i repressiu; el seu primer atac fou contra els fonaments del cristianisme, cosa que va convertir Engels d’agnòstic en ateu militant. Malgrat no tenir formació universitària, gràcies al prestigi adquirit per una sèrie d’articles publicats a Bremen sota el pseudònim de Friedrich Oswald, Engels va aconseguir ser admès al cercle dels Joves Hegelians, on conegué i feu amistat amb Marx. Després d’haver acabat el seu servei voluntari d’un any en un regiment d’artilleria a Berlín, la capital del regne de Prússia (1842), Engels va conèixer Moses Hess, segons el qual, la conseqüència lògica de la filosofia hegeliana i de la dialèctica era el comunisme; Hess considerava Anglaterra com un focus revolucionari a causa de la seva avançada industrialització, el seu proletariat creixent i els seus freqüents conflictes de classe; això va motivar Engels a voler continuar la seva formació laboral a la fàbrica que el seu pare tenia a Manchester. proletariat A Anglaterra, on va estar-s’hi des de 1842 a 1844, Engels va dur-hi la doble vida que el caracteritzaria sempre: treballar amb èxit a l’empresa familiar i, en el seu temps lliure, relacionar-se amb els cercles radicals i comunistes. A Manchester, va conèixer-hi Mary Burns, una noia irlandesa de classe obrera sense cap tipus de formació, amb qui va conviure-hi sense casar-s’hi, cosa que resultava tant de l’aversió d’Engels a la institució matrimonial com, possiblement, del temor, bastant fonamentat, que la seva família no acceptés Mary; a la mort de Mary (1863), Engels va amistançar-se amb Lizzy, germana de Mary. El 1844, Engels va escriure dos articles per al Deutsch-Französische Jahrbücher (en alemany: Anuaris Franco-Alemanys), editat per Marx a París, on hi exposava els que després serien els principis del marxisme: les contradiccions de la doctrina econòmica liberal feien que el sistema basat en la propietat privada hagués de portar a un món dividit entre milionaris i pobres; la revolució duria a l’eliminació de la propietat privada i a la reconciliació de la humanitat amb la natura i amb si mateixa. El 1845, Engels va publicar Die Lage der arbeintenden Klasse in England (en alemany: Sobre les condicions de la classe obrera a Anglaterra) i també va escriure conjuntament amb Marx Die deutsche Ideologie (en alemany: La ideologia alemanya); la col·laboració d’Engels amb Marx, establerta a partir de 1844, va dur a la publicació del Manifest der Kommunistischen partei (en alemany: Manifest del Partit Comunista), que, tot i ser principalment obra de Marx, recollia força idees expressades per Engels a Grundsätze des Kommunismus (en alemany: Principis del Comunisme), escrit el 1847. A Anglaterra, on va anar-hi a viure, igual com Marx, després de la fi de les revolucions de 1848 a Alemanya, per tal de guanyar-se la vida i de poder mantenir Marx i la seva família, Engels va acceptar treballar com a empleat a Ermen & Engels de Manchester, de la qual, el 1864, n’esdevingué soci; la seva ideologia comunista no va interferir mai la seva gestió com a empresari, que va dur a terme d’una manera convencional sense dur a terme mai experiments socials com els que havia intentat Robert Owen; per això, quan, el 1869, va vendre’s la seva part del negoci, Engels en va tenir prou per viure’n de les rendes tota la seva vida i, a més, passar una pensió mensual a Marx. Els articles apareguts a The New York Tribune entre 1851 i 1852, signats per Marx eren, en realitat, d’Engels, qui va publicar-los sota el seu nom amb el títol Revolution and Counter-Revolution in Germany in 1848 (en anglès: Revolució i Contrarevolució a Alemanya el 1848). En la col·laboració entre Marx i Engels, aquest darrer era l’especialista en qüestions de nacionalisme, afers militars, relacions internacionals i en ciències; sovint, Marx demanava a Engels que li aclarís qüestions d’economia, sobretot en temes de gestió empresarial. Engels va dur a terme una tasca divulgadora del primer volum de Das Kapital (en alemany: El Capital), aparegut el 1867 i reeditat el 1873, fent-ne ressenyes; després de mort Marx (1883), Engels, esdevingut la principal autoritat del pensament marxista, va completar els volums segon i tercer de Das Kapital, a partir dels esborranys manuscrits de Marx. De fet, algunes de les crítiques de Marx a l’economia burgesa expressades a Das Kapital, ja apareixien enunciades a Umrisse zu einer Kritik der Nationalökonomie (en alemany: Esbós d’una crítica de l’economia política), una crítica dels economistes clàssics com ara Adam Smith, David Ricardo, John Stuart Mill i J.B. Say, escrita per Engels el 1844.

Anti-Dühring

Per tal de refutar els plantejaments d’Eugen Dühring, un professor de Berlín que qüestionava el lideratge de Marx entre els socialdemòcrates alemanys, el 1878 Engels va escriure Herrn Eugen Dührings Umwälzung der Wissenschalft (en alemany: La revolució del senyor Eugen Dühring en ciència, obra coneguda popularment com l’Anti-Dühring); aquesta obra, que va promoure el coneixement del pensament marxista, conté tres parts: Filosofia, Economia Política i Socialisme. A la primera part, Engels hi afirma que les ciències naturals, fins i tot les matemàtiques, són dialèctiques, ja que la realitat observable és dialèctica; el mètode dialèctic d’anàlisi i de pensament s’imposa als homes per les forces materials a què s’enfronten; per tant, resulta correcte aplicar-lo a l’estudi de la història i de la societat humana. Fent la crítica dels plantejaments de Dühring segons els quals, les forces polítiques prevalen sobre totes les altres en la configuració de la història, Engels proporciona una clara exposició de la seva concepció materialista de la història, que presenta els factors econòmics com a les forces principals de la història. Els capítols d’Economia Política són una introducció a les principals idees econòmiques de Marx: el valor (simple i complex), el treball, el capital i la plusvalua. A Socialisme, formula de nou la crítica al sistema capitalista feta a Das Kapital; al final, Engels hi descriu com seria la societat socialista: la noció de valor ja no hi tindrà més relació amb la distribució de productes perquè, aleshores, tot treball esdevé treball social i la quantitat de treball social que tot producte conté no necessita pas ser valorat mitjançant un intercanvi; la divisió del treball i la separació del camp i la ciutat desapareixeran amb la supressió del caràcter capitalista de la indústria moderna; gràcies a l’economia planificada, la indústria s’establirà a tot arreu del país segons les necessitats de l’interès col·lectiu. Un cop alliberat l’home de l’opressió capitalista, l’Estat i la religió moriran del mort natural.

L'Origen de la Família, de la Propietat Privada i de l'Estat

A Der Ursprung der Familie, des Privateigentums und des States (en alemany: L’origen de la Família, de la Propietat Privada i de l’Estat), escrit el 1884, Engels hi aplica la teoria materialista de la història a l’estudi de la societat primitiva; així, arriba a la conclusió que el principal factor de la història és la producció i la reproducció de la vida mateixa, que presenta dos aspectes: d’una banda, la de les subsistències i dels instruments de treball, i, de l’altra, la dels homes mateixos. Les institucions socials d’una època i d’un país determinat depenen d’aquestes dues classes de producció, del grau de desenvolupament del treball i de la família. Si el treball i la riquesa social es troben poc desenvolupats, tal com passa en les societats primitives, llavors els llaços familiars es fan més predominants en la constitució de la societat. Ací, Engels admet que durant bastant de temps, fins a la dissolució de la comunitat primitiva, la producció de béns no formava pas la base de la constitució social, ja que aquesta depenia de l’evolució de la família; la selecció natural féu passar cada poble des de la promiscuïtat primitiva a establir la institució familiar. El factor econòmic va anar guanyant importància fins esdevenir preponderant sobre el factor familiar i aconseguir la primacia en la vida social. En la versió original –la de 1847- del Manifest Comunista la frase La història de totes les societats que han existit fins avui és la història de la lluita de classes resumeix la concepció materialista de la Història de Marx i Engels; ara bé, en una nota a peu de pàgina de l’edició anglesa de 1888 i de l’alemanya de 1890,Engels hi explica que, la frase hauria hagut de passar a ser La història escrita de totes les societats que han existit fins avui és la història de la lluita de classes; el 1847, no hi havia cap coneixement sobre les societats prehistòriques, anteriors a la història escrita; segons Engels, els estudis duts a terme d’ençà d’aleshores pels estudiosos de la prehistòria, han descobert que la propietat comuna de la terra va ser la forma primitiva de la societat des de l’Índia fins a Irlanda; l’organització interna d’aquesta societat primitiva, afirma Engels, fou descoberta arran dels treballs de l’antropòleg Morgan sobre la veritable naturalesa de la gens (grup de famílies descendents d’un avantpassat comú) dins de la tribu. Amb la divisió d’aquestes comunitats primitives, comença la divisió de la societat en classes diferents que acaben oposades mútuament; a la nota a l’edició anglesa de 1888, Engels hi diu Jo he provat de seguir aquest procés de dissolució a “L’origen de la Família, de la Propietat Privada i de l’Estat”.

Vegeu també

- Comunisme
- Marxisme

Enllaços externs

- [http://www.marxists.org/catala/marx/index.htm Obres de Marx i Engels al Marxist Internet Archive (MIA)] (en català)
- [http://www.marxists.org/archive/marx/index.htm Obres de Marx i Engels al Marxist Internet Archive (MIA)] (en anglès)
- [http://www.geocities.com/deulonder2000/contemporania/comunisme/socialisme/revolucionari.html Socialisme revolucionari] Engels, Friedrich Engels, Friedrich Engels, Friedrich Engels, Friedrich Engels, Friedrich ja:フリードリヒ・エンゲルス ko:프리드리히 엥겔스 simple:Friedrich Engels

Sociolingüística

La sociolingüística és la disciplina que estudia la relació entre la societat i el llenguatge; tant en la manera com una comunitat usa la llengua com els trets culturals que es poden deduir del discurs. Té diversos àmbits d'interès, entre els que destaquen la variació lingüística (de dialecte, registre, classe social, ideologia o context) o les relacions de vàries llengües en un mateix territori. Categoria:Lingüística ja:社会言語学

Psicologia

La piscologia és la ciència que estudia la conducta, com funciona i formes de variar-la.

Origen del terme

L'origen del terme, vé de les paraules gregues psique: "ànima" i logos: "tractat", "ciència". Literalment significa "ciència que estudia l'ànima", entent l'ànima no només des d'un punt de vista religiós, sino com una energia que forma part del nostre cos i que influeix als nostres estats d'ànims. Dins dels fisifistes, Aristòtil definix en D'Anima l'ànima com "l' entelèquia primera d'un cos natural que en potència té vida". En termes moderns es podria entendre açò com la realització de la capacitat pròpia d'un organisme. Segons esta definició, per analogia el mateix que l'acte de vore és a l'ull, els és l'ànima organisme. Es a dir l'ànima seria l'energia que desprén qualsevol cos viu en una major o menor quantitat, i que influeix directament al cos del qual emana.S'ha de dir que això entra de plé en les teories fisifistes que preten l'estudi de la natura com última causa per tot. Actualment, la psicologia és la ciència que estudia la conducta humana, la qual cosa fa que aquesta ciència, s'estenga a tots els aspectes relacionats amb aquesta i amplia el seu camp d'estudi de forma considerable a qualsevol tipus d'activitat humana. Com totes les ciències la psicologia utilitza l'esquema Entendre-----Preveure----Intervindre. Es a dir del que es tracta és veure una conducta--- saber perquè es produïx, preveure quan es repetirà---- variar aquelles conductes que no volem.

Els diferents nivells d'Estudi

Actualment a la psicologia es donen 4 nivells d'estudi per tal d'explicar el comportament humà aquests són:
- Nivell biòlogic Estudia el funcionament de la química del cervell a nivell molecular i químic per tal de esbrinar com són processats els pensaments a l'encèfal, com es trasmeten, les seues malalties, etc.
- Nivell fisiològic Paregut a l'anterior, i de fet moltes voltes s'ajunten. Estudia el funcionament de les hormones dins del cos humà. Per què ens entengam, el nivell biològic estudia la cpu (o siga el cervell) i després el nivell fisiològic estudia com són interpretades les ordres del cervell al cos (les hormones). Tots dos nivell constituixen el que podriem dir el "maquinari" de la ment humana.
- Nivell psicològic És el que normalment s'entén com a psicologia, i estudia la ment humana a nivell com si diguerem de "programari" es a dir, una persona que per exemple té tot el cervell bé, però té una depressió, perquè la té? com la curem? com evitem que torne a passar?.
- Nivell social És l'últim nivell de la psicologia, i estudia els èssers humans i les seues interaccions amb la societat.Tanmateix estudia les societats com si fóren èssers vius independents i les diferents formes d'influència de la societat en les persones.

Les diferents Escoles

Des de la seua gènesi com a disciplina, la psicologia s'ha vist immersa en diferents acostaments des dels quals es volia donar saber quin era el funcionament de la ment humana. Així doncs es poden veure diferents punts de vista segons siga l'objecte d'estudi i l'enfocament que se li dóna.

La Psicoanàlisi

La psicoanàlisi creada per Sigmund Freud, pretén l'estudi de la psicologia des d'un punt de vista "intern" és a dir, s'estudia l'inconscient humà com a causa de pràcticament totes les conductes humanes. Per fer això, la psicoanàlisi ha utilitzat diferents tècniques com són la hiponòsi, el test de Roschard (test de les taques), interpretació onírica ..ect

Els Conductistes

El conductisme és una disciplina que estudia la psicologia fent referència a que el cos humà funcionaria com si fóra una màquina la qual davant un estímul emetria una resposta, per exemple: si enfoquem un ull amb una llum la parpella es tanca. Les tècniques i teories més comuns derivades d'això, serien el condicionament clàssic, el condicionament operatiu,l'econòmia de fitxes ect...

Els Cognitivistes

A aquesta disciplina s'estudia la ment humana com si fóra un ordinador, supossant en realitat més que una disciplina nova, una evolució dels conductistes, fusionant-se amb dues en l'escola conductista-cognitivista. La psicologia cognitiva ja no estudia la ment humana com si fóra qualsevol tipus de màquina, (E-----R) si no com si fóra un ordinador, es a dir estímul,processament d'informació,resposta.

Els Humanistes

Deriven els seus estudis des de la concepció de que, si bé la ment humana funciona com un ordinador en uns certs aspectes, també té altres aspectes que no són estudiats pels conductistes, com els sentiments (part emotiva de la ment), així doncs, aquesta disciplina estudia com els sentiments afecten a determinades conductes humanes i a l'inrevés. Particulament interessant, resulta el llibre del psicoanalista Erich Fromm sobre Intel·ligència Emocional.

La Psicologia Evolutiva o del Desenvolupament

Com el seu pròpi nom indica estudia, les diferències psicològiques i de comportament dels èssers humans al llarg de la seua vida. Així doncs trobem que aquesta disciplina, es dividix en les diferents fases segons estiguem a una etapa o un altra de la vida. Aquestes fases serien infantesa,adolescència, edad adulta i gerontopsicologia. Per aprofindir més sobre el tema aneu a psicologia del desenvolupament

La Psicologia Diferencial

Si bé la majoria dels corrents psicològics estudien les característiques comuns de totes les persones, els psicòlegs diferencials estudien precissament el contrari, és a dir intenten determinar quines són les lleies generals que determinen les diferències de comportament de les persones. La tècnica és coneguda dins d'aquesta disciplina és l'anomenat estudi del cas únic.

Altres

Existixen més acostaments i referències a la psicologia des de diferents punts de vista... ect però ací m'he conformat en ficar els importants i reconeguts per no fer-ho massa llarg i per tal de donar una idea general al lector del que és la psicologia actualment.

Temes relacionats

- Filosofia
- Religió
- Sociologia
- Biologia
- Psiquiatria
- Neurologia
- Estadística ----

Pàgines relacionades

- La Psicoanàlisi
- El Conductisme
- Psicologia Cognitiva
- Psicologia del Desenvolupament
- Psicologia del llenguatge
- Història de la Psicologia
- Bulímia
- Droga

Enllaços externs

- [http://www.chelationtherapyonline.com/anatomy/p92.htm Definicio de psicologia segons Gene Zimmer (en anglès)]
- [http://www.portalpsicologia.org/ Portalpsicologia.org]
- [http://www.perfectionnement.info/fr/agenda.php?i_pays=0&i_date=0&keywords=congr International PSY Congressos] Categoria:Psicologia ja:心理学 ko:심리학 ms:Psikologi simple:Psychology th:จิตวิทยา

Categoria:Sociologia

Categoria:Ciències socials ja:Category:社会 th:Category:สังคมวิทยา

Cardinal Duke of York

Henry Benedict Maria Clement Thomas Francis Xavier Stuart (March 11, 1725 – July 13, 1807), born in Rome, Italy, was the second son of the Jacobite pretender to the thrones of England, Scotland, and Ireland, James Francis Edward Stuart, known as The Old Pretender. Henry was created by his father Duke of York, by which title he was generally known, and became Cardinal of the Roman Catholic Church. Known by Jacobites as Henry IX and I, King of England, Scotland, France, and Ireland (January 31, 1788 – July 13, 1807), although he was more commonly called The Cardinal-Duke of York. His mother was Maria Clementina Sobieski, granddaughter of the Polish king John III Sobieski. He went to France in 1745 to help his brother, Prince Charles Edward Stuart (Bonnie Prince Charlie), preparing the Jacobite campaign of that year. After its defeat, Henry Stuart returned to Italy, and in 1747 the Pope made him a Cardinal and in 1748 ordained him a priest. In 1761 he was also made bishop of Frascati, a town near Rome, where he lived and worked for years. In 1784, when his brother Charles was dangerously ill, Henry proclaimed that he would continue to use the title Cardinal Duke of York as an incognito should he become king. On the death of his brother, Charles Edward Stuart on January 31, 1788 Henry Stuart considered himself King Henry IX and I; he was the last of the direct male line of James II and VII and the last genuine pretender to publicly claim the thrones of Britain. At the time of the French Revolution, he lost his French Royal benefices yet sacrificed many other resources to assist the Pope. He was reduced to poverty by the seizure of his Frascati property by the French. He sailed to Padua and then to Venice for the papal conclave of March 1800. The British Minister in Venice arranged for Henry to receive an annual payment of £4000 from King George III of Great Britain. The Hanoverians represent this as an act of charity, however Jacobites followed Henry's view that it was no more than a first instalment on the money which was legally owed to him. (For many years the British government had promised to return the English dowry of his grandmother, Mary of Modena, but had never actually done so.) He returned to Frascati and in September, 1803, became Bishop of Ostia and Velletri, and Dean of the Sacred College, though he still lived in the episcopal palace at Frascati, where he died, July 13, 1807. Henry was one of the longest serving cardinals in the history of the Roman Catholic Church, serving in that office for over 60 years. Under his will, which he signed as Henry R, he was succeeded in all his claimed British rights by his nearest blood relative, Charles Emmanuel IV of Savoy. Like Henry Stuart, Charles Emmanuel IV was a Catholic. Contrary to popular belief, he did not leave the crown jewels to the Prince of Wales, afterwards George IV of the United Kingdom. All his property was entrusted to Monsignor Angelo Cesarini for distribution. Cesarini sent the Prince Regent several jewels from Henry's private collection. These included a "Lesser George" (thought to have been worn by King Charles I at his execution, and now at Windsor Castle) and a St Andrew's Cross (now at Edinburgh Castle in Edinburgh), which are insignia of the orders of the Garter and the Thistle, and also a ruby ring. Henry, his brother and father are buried in the crypt of St. Peter's Basilica in the Vatican. There is a monument to the Royal Stuarts designed by Antonio Canova in the basilica to their memory. A new sarcophagus was needed when the bodies were moved in 1938. It is widely held that the cost of that new sarcophagus was paid by King George VI. King George VI.]]

Tituli

During his life, Cardinal Stuart was insigned of the following Tituli:
- 3 July 1747 Cardinal Deacon of Santa Maria in Portico
- 16 September 1748 Cardinal Priest of Santa Maria in Portico
- 18 December 1752 Cardinal Priest of Santi XII Apostoli
- 12 February 1759 Cardinal Priest of Santa Maria in Trastevere
- 14 January 1763 Cardinal Priest of San Lorenzo in Damaso

External links

- [http://www.newadvent.org/cathen/14316b.htm Henry Benedict Maria Clement Stuart] Catholic Encyclopedia article
- [http://www.catholic-hierarchy.org/bishop/bstua.html Catholic Hierarchy] Stuart, Henry Benedict Stuart, Henry Benedict Stuart, Henry Benedict Category:House of Stuart Stuart, Henry Benedict Henry 9 Category:Princes

�eba drugi zycie pisanie prac online spielautomaten

- 690-luku: 690, 691, 692, 693, 694, 695,

Sociologia

Paradigmes dominants

Sociòlegs importants

Articles relacionats

Enllaços externs

Ciència

Què és la ciència?

Ciència i pseudociència

Objectius de la ciència

El Mètode Científic

El paper de les matemàtiques

Història de la Ciència

Actualitat

Classificació de les principals disciplines científiques

Ciències pures

Ciències naturals

Ciències socials o humanes

Ciències aplicades

Enllaços externs

Referències

Ideologia

Segle XIX

Esdeveniments:

Personatges importants

Invents, descobriments, introduccions

Història

Etimologia

Classificació d'història

Termes cronològics

Classificació per període

Classificació geogràfica

Classificació per àrea d'estudi

Ciències auxiliars de la Història

Vegeu també

Herbert Spencer

Friedrich Engels

Biografia

Anti-Dühring

L'Origen de la Família, de la Propietat Privada i de l'Estat

Vegeu també

Enllaços externs

Sociolingüística

Psicologia

Origen del terme

Els diferents nivells d'Estudi

Les diferents Escoles

La Psicoanàlisi

Els Conductistes

Els Cognitivistes

Els Humanistes

La Psicologia Evolutiva o del Desenvolupament

La Psicologia Diferencial

Altres

Temes relacionats

Pàgines relacionades

Enllaços externs

Categoria:Sociologia

Cardinal Duke of York

Tituli

External links

Tapahtui vuosikymmenen aikana

Tapahtui vuosikymmenen aikana

Tapahtui vuosikymmenen aikana

Tapahtui vuosikymmenen aikana

Tapahtui vuosikymmenen aikana

Tapahtui vuosikymmenen aikana

Tapahtui vuosikymmenen aikana

Tapahtui vuosikymmenen aikana

Tapahtui vuosikymmenen aikana

Tapahtui vuosikymmenen aikana