Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
François Mitterrand

François Mitterrand

François Maurice Adrien Marie Mitterrand (26 d'octubre de 1916 - París, 8 de gener de 1996) Polític francés i president de la República francesa de 1981 a 1995, sent el mandat més longeu de la història d'aquest estat.

Biografia

El seu pare era agent d'una companyia del ferrocarril, més tard fabricant de vinagre i president de la federació de sindicats de fabricants de vinagre. 1925-1934: Estudis secundaris al Collège Saint-Paul d'Angulema. 1934-1937: Ciències polítiques (diplomat al juliol de 1937). A partir de 1934: milita en moviments nacionalistes propers a Charles Maurras.. 1937-1939: Servei militar a la infanteria colonial. setembre de 1939 : En esclatar la Segona guerra mundial, es enviat a la línia Maginot prop de Montmédy, com a sergent. maig 1940 : es casa amb a Marie-Louise Terrasse (futura Catherine Langeais), de qui es separa al gener de 1942.

Inicis polítics

Després de la dimissió de Charles de Gaulle, Mitterrand entrà en política. Fou escollit diputat per Nièvre en 1946, sota una etiqueta centrista (només gradualment aniria evolucionant cap a l'esquerra). Entre 1947 i 1957 va ocupar múltiples càrrecs en les canviants combinacions ministerials de la Quarta República: secretari d'Estat per als ex-combatents, secretari d'Estat d'Informació, sotssecretari de la Presidència, ministre de les Colònies, ministre d'Estat, ministre delegat en el Consell d'Europa, ministre de l'Interior i ministre de Justícia. El seu balanç d'aquest període inclou una ardent defensa del colonialisme i de la repressió dels nacionalistes algerians. Però el seu lideratge entre els antics combatents i presoners de guerra (fou president de la Unió Democràtica i Socialista de la Resistència entre 1953 i 1958) li va atraure les simpaties de molts progressistes.

Derrotes electorals

La tornada de De Gaulle al poder en 1958 va provocar la reacció de Mitterrand, radicalment oposat al "gaullisme" i a la concessió de plens poders al general. De Gaulle el derrotà en aquella ocasió per estret marge, i la Federació d'Esquerres que presidia Mitterrand va acabar per trencar-se arran de la crisi de maig del 68. Una nova victòria del gaullista Georges Pompidou en les eleccions de 1969 (en les quals els socialistes només van obtenir un 5% de vots) va donar l'impuls definitiu al procés d'unitat del socialisme francès, en el qual Mitterrand tingué un paper protagonista, convertint-se en el primer secretari de l'acabat de crear Partit Socialista Francès el mateix dia que va ingressar en les seves files (1971). Després de signar un acord programàtic amb els comunistes en 1972, Mitterrand va fracassar de nou com candidat de l'esquerra unida en les eleccions presidencials de 1974, que van donar el triomf a Valéry Giscard d'Estaing.

Presidència

Va completar el seu avanç cap a la majoria desfent-se del programa comú amb els comunistes en 1977 i, finalment, es va imposar en les eleccions de 1981, desbancant al president Giscard; en 1988 seria re-electe per a un segon mandat. Adaptat des del principi a l'alt paper institucional que la Constitució de la Cinquena República preveia per al president, Mitterrand es va convertir en un estadista gelós de la continuïtat constitucional i del protagonisme internacional de França en un estil típicament gaullista. No obstant, va iniciar el seu mandat amb mesures de gran poder simbòlic per a l'esquerra, com nacionalitzacions, millora de les condicions laborals, abolició de la pena de mort, descentralització administrativa, posant al capdavant del govern a l'històric dirigent obrer Pierre Mauroy. La poc satisfatòria evolució econòmica del país li va fer canviar de rumb en un tret de pragmatisme, passant el govern a Laurent Fabius, representant de l'ala tecnocràtica del partit, que emprendria una política liberal de reconciliació amb els mercats capitalistes. Aquesta rectificació no va aconseguir evitar la derrota dels socialistes en les eleccions legislatives de 1986, que van donar al centre-dreta la majoria de l'Assemblea. Mitterrand va idear per a aquella ocasió la idea de la "cohabitació", donant pas a l'experiència de cooperació entre un president de la República socialista i un govern conservador (encapçalat per Jacques Chirac). Mitterrand va aparèixer així com el baluard de l'Estat de benestar enfront de l'ofensiva neoliberal, la qual cosa li va proporcionar la reelecció en les presidencials de 1988. En el seu segon mandat va posar al capdavant del govern al seu antic adversari Michel Rocard, al que va substituir per Édith Cresson en 1991 i per Pierre Bérégovoy en 1992. Coneixedor de la greu malaltia que li afligia, Mitterrand va voler passar a la Història com el gran impulsor de la unitat europea, en referència a la UE, reforçant la cooperació amb Alemanya, que es va plasmar en el Tractat de Maastricht (1991). No obstant això, la situació no va evolucionar bé, amb un persistent problema d'atur i continus escàndols polítics i financers. Les eleccions legislatives de 1993 van donar de nou el triomf a la dreta, obligant a una segona "cohabitació" amb un govern de Edouard Balladur. Mitterrand, després d'haver encarnat durant 14 anys l'alternança política en el marc de la Constitució de 1958, va preparar el seu comiat del poder deixant que els socialistes s'embardissessin en querelles internes, mentre revelava a l'opinió pública les seves filiacions feixistes de joventut i les fosques amistats mantingudes des de llavors. Va morir de càncer poc després de veure com Jacques Chirac s'imposava en les eleccions presidencials de 1995 al candidat improvisat pels socialistes, Lionel Jospin.

Llistat de primers ministres

Obres de François Mitterrand


- 1939: Pluie amie
- 1940: Premier accord
- 1945: Les Prisonniers de guerre devant la politique
- 1953: Aux frontières de l'Union française
- 1957: Présence française et abandon.
- 1961: La Chine au défi
- 1964: Le Coup d'État permanent, Les débats de notre temps.
- 1969: Ma part de vérité
- 1971: Un socialisme du possible (escrit amb altres autors)
- 1973: La Rose au poing.
- 1974: L' homme les idées.
- 1975: La Paille et le grain.
- 1977: Politique I.
- 1978: L'Abeille et l'Architecte.
- 1980: Ici et maintenant, Converses amb Guy Claisse.
- 1981: Politique II
- 1986: Réflexions sur la politique extérieure de la France. Introducció a 25 discursos (1981-1985).
- 1995: Mémoire à deux voix (amb Elie Wiesel).
- 1996: De l'Allemagne, de la France.
- 1996: Mémoires interrompus (recull d'entrevistes amb Georges-Marc Benamou)
- 1998: Les Forces de l'esprit. Message pour demain Categoria:Polítics Categoria:Francesos ja:フランソワ・ミッテラン

26 d'octubre

El 26 d'octubre és el dos-cents noranta-novè dia de l'any del calendari gregorià i el tres-centè en els anys de traspàs. Queden 66 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 2004 - Jerusalem (Palestina): el Parlament israelià aprova el pla de retirada de Gaza impulsat per Ariel Sharon.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 1923 - Lleida (el Segrià): Joan Oró, bioquímic català. :MÓN
- 1916 - Jarnac (la Charente, Poitou-Charentes, França): François Mitterrand, polític francès, president de país.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Festes i commemoracions:

----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Octubre ja:10月26日 ko:10월 26일 simple:October 26 th:26 ตุลาคม

1916

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 5 de març - Palma (Mallorca): s'hi funda lAlfonso XIII, que més endavant esdevindrà el RCD Mallorca. :MÓN
- 1 de gener - Santiago de Querétaro (Querétaro, Mèxic): Venustiano Carranza hi arriba amb la seva gent i proclama la ciutat capital de la república (Revolució Mexicana).

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 19 de desembre - Montbrió del Camp (el Baix Camp): Josep Sugranyes i Llorach, pintor català (m. 2004). :MÓN
- 26 d'octubre - Jarnac (la Charente, Poitou-Charentes, França): François Mitterrand, polític francès, president de país (m. 1996).

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX ja:1916年 ko:1916년 simple:1916 th:พ.ศ. 2459

París

] ] París (en francès Paris), capital de França i de la regió de l'Illa de França també coneguda com la Regió Parisenca, creuada pel Sena, és una de les aglomeracions urbanes més grans d'Europa, amb una població d'11.174.743 habitants, 2.125.246 dels quals residixen al municipi de París. Per la seva renda per càpita és la ciutat més rica d'Europa. Alguns monuments importants són el Museu del Louvre, la Torre Eiffel, la Catedral de Notre-Dame, la capella dels Invàlids, la plaça de la Concòrdia, el pont d'Alexandre III, el Centre Pompidou, la basílica de Montmartre, el Moulin Rouge, etc. És una de les ciutats de la qual es diu que té més encant del món. Són famosos els seus bulevards o la gran avinguda que enllaça el Louvre amb l'Arc de Triomf de l'Estrella, que passant per la plaça de la Concòrdia i els anomenats Camps Elisis i continua més enllà (encara que amb un altre nom), fins a l'Arc de la Defensa, amb un total de prop de deu quilòmetres.

Demografia

En el cens de 1999, la població de la ciutat de París (excloent els suburbis) era de 2.125.246. La població de l'àrea metropolitana de París era de 11.174.743.

Història

El nom de la ciutat prové del nom de la tribu gàl·lica, parissis que va habitar a la regió durant el temps de la conquesta romana. El cor històric de la ciutat és l'illa de la ciutat (Île de la Cité), una petita illa on es troba el Palau de la Justícia, i la famosa Catedral de Notre Dame. Aquesta illa està connectada amb un altra illa (Île Saint-Louis), on es troben cases elegants dels segles XVII i XVIII. París va ser ocupada per la tribu gàl·lica fins a l'arribada dels romans el 52, a.C. Els invasors es referien als habitants gàl·lics com els "parisii", però van anomenar la nou ciutat "Lutècia" que vol dir "lloc pantanós". Cinquanta anys després, la ciutat es va estendre a la vora del Sena, i va canviar el seu nom a París. El govern romà va acabar el 508 quan Clovis el Franc va convertir-la en la capital de la dinastia Merovingiana dels francs. El 511 va comissionar la construcció de la catedral de St. Etienne, a l'illa de la ciutat. Les invasions dels víkings van forçar als habitants a construir una fortalesa en l'illa. El 28 de març, 845 Paris va ser saquejada pels víkings, encapçalats per Ragnar Lodbrok. La debilitat dels altres reis i comptes de França va provocar el ascens en importància dels comptes de Paris que finalment es convertirien en reis de França. Durant l'Edat Mitjana la ciutat va prosperar com a centre comercial i intel·lectual de l'època. Durant el regnat de Lluís XIV, de 1643 a 1715, la residència reial es va moure de París a Versalles. La Revolució Francesa va començar el 14 de juliol, 1789, i la ciutat va ser centre del conflicte. El 1870 la guerra amb Prússia va acabar amb el setge de París, que es va rendir el 1871, després d'un hivern de fam i sang. La Torre Eiffel, la construcció més coneguda de París, va ser construïda el 1889 en un període de prosperitat conegut com la Belle Epoque, l'època bella. El 1900 París va ser seu del Jocs Olímpics. Va caure en mans dels alemanys durant la Segona Guerra Mundial i va ser alliberada l'agost de 1944. Coneguda com la ciutat de les llums o de l'art, París està present en moltes obres, tant literàries com musicals, com a terra de bohemis. Així, per exemple, l'acció de La Bohème de Giacomo Puccini es situa a la ciutat, i Violeta, de La Traviata, hi viu.

Enllaços externs


- [http://www.casal.fr.tc/ Casal de Catalunya de París] Categoria:ParísCategoria:Capitals d'estats independents als:Paris (Stadt) ja:パリ ko:파리 시 ms:Paris simple:Paris th:ปารีส

8 de gener

El 8 de gener és el vuitè dia de l'any del calendari gregorià. Queden 357 dies per finalitzar l'any i 358 en els anys de traspàs. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1918 - Washington (EUA): el president Wilson fa públic el missatge en el punt catorzè del qual hi ha el germen de la Societat de Nacions.
- 1959 - França: elegeixen Charles de Gaulle president de la cinquena República.
- 1959 - l'Havana (Cuba): triomfa la Revolució Cubana amb l'entrada a la ciutat de les tropes de Fidel Castro.
- 1994 - Tyuratam (cosmòdrom de Baikonur, el Kazakhstan): en surt l'astronau russa Soyuz amb destí a l'estació espacial Mir.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1935 - Tupelo (Mississippi, EUA): Elvis Aaron Presley, conegut com Elvis Presley, cantant de rock estatunidenc.
- 1942 - Oxford (Anglaterra): Stephen Hawking, físic i cosmòleg anglès.
- 1947 - Brixton (Anglaterra): David Robert Hayward-Jones, conegut com David Bowie, cantant de rock anglès.
- 1957 - València: Juan Ignacio Duato Barcia, conegut com Nacho Duato, ballarí espanyol.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1642 - Arcetri (la Toscana, Itàlia): Galileo Galilei, físic italià.
- 1879 - Logroño (la Rioja, Espanya): Baldomero Espartero, militar espanyol.
- 1941 - Nyeri (Kenya): Robert Baden-Powell, militar anglès, fundador de l'escoltisme.
- 1996 - París (França): François Mitterrand, polític francès.

Festes:


- Festa de Nadal a Moldàvia.
- Dia de la Commonwealth a les illes Marianes del Nord.
- Jackson Day als Estats Units.
- Dia Nacional Takai a Niue.
- Sant Severí predicador. ----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Gener ja:1月8日 ko:1월 8일 ms:8 Januari simple:January 8

França

França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant). França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.

Geografia

Consell de Seguretat de les Nacions Unides Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF) ::Vegeu Dependències d'ultramar franceses

Orografia i hidrografia

França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m). Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.

Demografia

Roine Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren: #París 11.174.743 #Lió 1.648.216 #Marsella 1.516.340 #Lilla 1.182.026 #Bordeus 979.262 #Tolosa 819.507 #Nantes 715.358 #Grenoble 696.326 #Rouen 608.671 #Montpeller 591.646 #Rennes 569.932 #Estrasburg 557.120 #Niça 506.694

Història

Niça]] Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París. Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França. Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789. Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870). Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari. En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.

Llengües

La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada. Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia. Vegeu també: Literatura francesa

Economia

Article principal: Economia de França

Enllaços externs


- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França] Categoria:França als:Frankreich fiu-vro:Prantsusmaa ja:フランス ko:프랑스 ms:Perancis simple:France th:ประเทศฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-kok

1981

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 15 de gener - Andorra: amb la creació del govern andorrà, denominat Consell Executiu, s'inicia la separació de poders al país i el procés de reformes que culminarà amb l'elaboració de la primera Constitució, votada pel poble en referèndum el 14 de març de 1993.
- 23 de febrer - Espanya: s'hi esdevé l'intent de cop d'estat conegut com el 23-F: a Madrid un grup de guàrdies civils segresten els parlamentaris al Congrés dels Diputats i a València els carros de combat de l'exèrcit surten pels carrers de la ciutat. :MÓN
- 13 de maig - Roma: Mehmet Alí Agca atempta contra la vida del papa Joan Pau II a la plaça de Sant Pere.
- 12 d'abril - els Estats Units: el transbordador espacial "Columbus", tripulat per dos homes, culmina amb èxit el seu primer vol espacial.
- 5 de juny - Los Angeles (Califòrnia, EUA): s'hi publica un informe mèdic sobre cinc hòmens homosexuals que presenten un pneumònia d'etiologia desconeguda: estudis posteriors conclouran que es tracta d'una malaltia fins aleshores desconeguda: la SIDA.
- 1 de novembre - Antigua i Barbuda: aquestes illes s'independitzen del Regne Unit.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 12 d'abril - Las Vegas (Nevada, EUA): Joe Louis, boxador estatunidenc, campió del món.
- 6 d'octubre - El Caire (Egipte): Anwar al-Sadat, militar i polític egipci, president del país, assassinat per integistes islàmics.

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX als:1981 ja:1981年 ko:1981년 ms:1981 simple:1981 th:พ.ศ. 2524

1995

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 19 d'abril - Palma (Mallorca): a Son Tugores s'inaugura la primera planta potabilitzadora de les illes Balears, amb un efluent de 30.000 m3/dia d'aigua. :MÓN
- 10 de gener - París (França): el rei d'Espanya, Joan Carles I el Campetxano, i l'ex-president dels Estats Units, Jimmy Carter obtenen el Premi de la Pau de la UNESCO.
- 17 de gener - Kobe (el Japó): un terratrèmol, de 7'3 graus en l'escala Richter destrueix la ciutat i hi causa més de 6.400 víctimes.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 15 de febrer - Palma (Mallorca): Guillem Fullana i Hada d’Efak conegut com Guillem d’Efak, escriptor i cantant dels Setze Jutges mallorquí (n. 1929).
- 10 de març - Barcelona: Ovidi Montllor, cantant de la Nova Cançó i actor de cinema valencià (n. 1942). :MÓN
- 3 de març - Salt Lake City (Utah, USA): John William Hunter, religiós estatunidenc, president de l'Església de Jesuscrist dels Sants del Darrer Dia (n. 1907).

Pàgines que s'hi relacionen:


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX als:1995 ja:1995年 ko:1995년 ms:1995 simple:1995 th:พ.ศ. 2538

Sindicat

Un sindicat és una associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp, el sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals, el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa dels seus interessos, i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris. Els referents principals del moviment sindical a la Catalunya actual són Comissions Obreres (CCOO), que és el primer sindicat en nombre d'afiliats i de representants sindicals, i la Unió General de Treballadors (UGT). Aquestes organitzacions representen prop del 90% dels treballadors de tot tipus de sectors, amb centenars de milers d'afiliats. Altres sindicats, amb un nivell de representativitat molt inferior, són la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC), la Confederació General del Treball (CGT) o la Confederació Sindical Independent i de Funcionaris (CSI-CSIF). Històricament, el moviment sindical més transcendent a Catalunya (bàsicament als anys 20 i 30 del segle XX), fou la Confederació Nacional del Treball (CNT)

Enllaços externs


- [http://www.conc.es CCOO de Catalunya]
- [http://www.veuobrera.org/ Diccionari de Sindicats, Sindicalistes i de la Història del Moviment Obrer de Catalunya]
- [http://www.intersindical-csc.org/ Intersindical-CSC]
- [http://www.cgt.es/cgtcatalunya/ CGT de Catalunya]
- [http://www.fesibac.com/ Fesibac] Categoria:Economia Categoria:Política ja:労働組合 ko:노동조합

Angulema

Angulema (Angoulême, en francès ) és una ciutat de França.

Història

Angulema es l’antiga Iculisma. Fou destruïda a mitjans del segle IX pels normands. El comtat es va crear cap el 838. Vegeu:Comtat d'Angulema Categoria:Ciutats de França ja:アングレーム

Ciències polítiques

Les Ciències Polítiques tenen com a objecte l'estudi de la Política, incloent-hi l'estructura i el funcionament del govern i l'Administració, els sistemes de partits o altres sistemes organitzats que promoguin la seguretat, la justícia i l'accés a determinats serveis per als seus membres (com per exemple, sindicats, corporacions, esglésies i altres organitzacions que no es consideren habitualment polítiques). Baxter Adams fou el primer a utilitzar el terme ciència política (en anglès), el 1880.

Alguns conceptes objecte d'estudi


- Autoritat
- Democràcia
- Estat
- Govern
- Ideologia política
- Institució
- Legitimitat
- Partit polític
- Poder
- Sobirania
- Subjecte Constituent
- Terrorisme Vegeu també:
- Anarquisme
- Carlisme
- Comunisme
- Feixisme
- Liberalisme
- Socialisme Categoria:Ciències socials Categoria:Política ja:政治学 nb:Statsvitenskap

1934

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 6 d'octubre - Lluís Companys proclama l'Estat Català. :MÓN
- 13 de febrer - Madrid: la Falange Española i les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista es fusionen en la FE de las JONS.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 9 de març - Smolensk (Rússia): Juri Gagarin, primer cosmonauta de la història.
- 20 de setembre - Roma (Itàlia): Sofia Scicolone, coneguda com Sophia Loren, actriu de cinema italiana.
- 21 de setembre - Montreal (el Quebec): Leonard Norman Cohen conegut com Leonard Cohen, cantant melòdic canadenc.
- 9 de novembre - Brooklyn, Nova York (USA): Carl Sagan, astrònom estatunidenc.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 2 de juliol - presó d'Stadelheim (Múnic, Baviera, Alemanya): Ernst Röhm, polític i militar alemany, assassinat arran de la Nit dels ganivets llargs (n. 1887).

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX ja:1934年 ko:1934년 ms:1934 simple:1934 th:พ.ศ. 2477

1939

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 4 de gener - Artesa de Segre (la Noguera): els feixistes ocupen la vila.
- 26 de gener - Barcelona: els franquistes ocupen la ciutat.
- 4 de febrer - Girona: les tropes feixistes ocupen la ciutat.
- 10 de febrer - Catalunya: l'exèrcit franquista arriba a la frontera francesa: la Catalunya del sud ja està del tot ocupada.
- 19 de febrer - el País Valencià: l'aviació franquista en bombardeja la zona costanera.
- 30 de març - València: els franquistes ocupen la ciutat.
- 1 d'abril - Espanya: hi acaba la Guerra Civil Espanyola amb la victòria del bàndol franquista. :MÓN
- 9 de gener - Líbia: Itàlia s'annexiona el país.
- 2 de març - Ciutat del Vaticà (Roma): el conclave proclama papa Eugenio Pacelli, que regnarà com a Pius XII.
- 15 de març - Txèquia: després de l'ocupació de Praga, els alemanys la converteixen en el protectorat alemany de Bohèmia i Moràvia.
- 11 de setembre - Normandia (França): hi desembarquen les primeres tropes britàniques (II Guerra Mundial).
- 30 de novembre - Finlàndia: les tropes soviètiques envaeixen el país.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX ja:1939年 ko:1939년 ms:1939 simple:1939 th:พ.ศ. 2482

Segona Guerra Mundial

La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte bèl·lic que va durar del 1939 al 1945, que va involucrar a un gran nombre de països de tot el planeta i que generalment es considera la més gran i mortífera guerra de la història de la humanitat. Els països involucrats estaven dividits entre els Aliats i les Potències de l'Eix. Entre els primers trobem, inicialment, el Regne Unit, França i Polònia. Posteriorment s'hi van sumar la Unió Soviètica (juny del 1941), els Estats Units d'Amèrica (desembre del 1941) i molts altres països. Entre les Potències de l'Eix hi havia, principalment, Alemanya, Itàlia i el Japó (desembre 1941). La major part de la lluita es va produir a Europa i als seus voltants, i a l'Àsia (Est d'Àsia i Pacífic). També és van lliurar nombroses batalles al nord d'Àfrica d'important valor estratègic. Generalment, es considera que el conflicte va començar el 1 de setembre de 1939 amb la invasió alemanya de Polònia i va acabar, a Europa, el 8 de maig de 1945 amb la rendició d'Alemanya; i a l'Àsia, el 15 d'agost del mateix any amb la rendició de Japó. Aquesta guerra va provocar, de forma directa o indirecta, la mort d'entre 50 a 60 milions de persones, un 3% de la població mundial de l'època i s'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes. A Rússia, es coneix també amb el nom de Gran Guerra Patriòtica o Guerra contra l'Agressió. Rússia, el bolet atòmic de l'explosió nuclear sobre la ciutat japonesa de Nagasaki es va elevar a una altitud de 18.000 m. Aquest atac va precipitar la rendició de Japó i la fi de la guerra.]]

Sumari

Formalment, la guerra va començar l'1 de setembre de 1939, quan l'Alemanya nazi va envair Polònia. De totes maneres, la Segona Guerra Mundial va ser precedida per altres conflictes que hi són estretament lligats: la Guerra Civil Espanyola (acabada just abans de la Segona Guerra Mundial), i la Segona Guerra Xino-Japonesa: Japó ocupava part de la Xina (Manxúria) des del 1931 i des del 7 de juliol de 1937 hi havia guerra declarada entre la Xina i el Japó. La guerra a Europa es va acabar quan Alemanya es va rendir, el 8 de maig de 1945. La guerra al Pacífic va acabar l'agost de 1945 encara que la rendició oficial japonesa no va ser fins al 2 de setembre de 1945. La retirada del Japó va catalitzar la Revolució comunista a la Xina. D'altra banda, a les zones d'Europa ocupades pels soviètics també s'hi van establir règims comunistes immediatament després de la guerra. Tot i el nom, no tots els països del món es van implicar en la guerra. Alguns van decidir mantenir-se neutrals com Irlanda, Portugal, Suècia, Suïssa i Turquia. D'altres, com Mèxic, mancaven de rellevància militar i estratègica. Espanya es va declarar neutral, però després de les aplastants victòries nazis de 1939 i 1940 va canviar el seu estat a no bel·ligerant, donant suport polític i econòmic a les potències de l'Eix i enviant una divisió de voluntaris a lluitar contra els soviètics (División Azul). El 1943, quan Alemanya va començar a acumular derrotes, Espanya va tornar a canviar-se a neutral. Tot i això, va ser el conflicte armat més gran de la Història, el que va involucrar més països, va causar més baixes militars i civils, i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears. Durant la Guerra, es van produir gran nombre d'atrocitats contra la població civil: confinament en camps de concentració i extermini sistemàtic de jueus i altres grups ètnics a Alemanya, massacres de milions de xinesos i coreans per part del Japó a l'Àsia, depuracions internes a la Unió Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població civil europea, tant per part dels aliats com de l'Eix, i llançament de bombes atòmiques a les poblacions d'Hiroshima i Nagasaki (Japó) per part dels americans. En total, es calcula que el conflicte va produir cap a 50 milions de morts. Després de la guerra, varis dirigents alemanys i japonesos van ser jutjats per crims contra la Humanitat.

Antecedents de la guerra

Després de la Primera Guerra Mundial, els països vencedors van imposar greus sancions econòmiques i polítiques als països derrotats. Entre aquests últims hi havia Alemanya que, a més de perdre gran part del seu territori, va patir una gravíssima crisi econòmica que va fer que la inflació es disparés fins a quedar totalment fora de control. Per a molta gent, la derrota, les sancions i la crisi van ser com una gran humiliació per al seu país, que pocs anys abans havia estat el poderós Imperi Alemany. Això va portar a molta gent a les files dels partits radicals que donaven la culpa de tots els seus mals a grups minoritaris com els comunistes i els jueus. Entre aquests grups hi havia el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, més coneguts pel nom de «nazis», liderats per Adolf Hitler. Durant la segona meitat dels anys 20 aquest grup va créixer de forma espectacular tant en popularitat com en nombre de militants. També van anar guanyant escons al Parlament Alemany fins que el 30 de gener de 1933 Hitler va assumir el càrrec de Canceller d'Alemanya. Poc després de la seva arribada al poder, Hitler va prohibir tots els partits polítics excepte el partit nazi i després de la mort del president Paul von Hindenburg (1934) va prendre també el càrrec de President del Reich fusionant els dos càrrecs en un de sol i adoptant el títol de Führer. Entre el 1933 i el 1939, la política de Hitler va estar centrada en:
1) Enduriment de les lleis contra els jueus fins a extrems inaudits.
2) Rearmament i modernització de l'exèrcit alemany.
3) Ocupació i annexió de territoris i petits estats limítrofs amb Alemanya.
Per aconseguir aquest tercer objectiu Hitler va utilitzar una eficaç combinació d'oratòria e intimidació que va aconseguir:
a) La militarització de Renània (març de 1936).
b) L'annexió d'Àustria (Anschluss) (març de 1938).
c) L'ocupació dels Sudets (octubre de 1938).
d) Repartiment i ocupació de Txecoslovàquia (març de 1939).
e) Ocupació de la ciutat de Memel (març de 1939).
I tot això sense ni una protesta de França i Gran Bretanya i fins i tot a vegades (annexió dels Sudets) amb el seu exprés vist-i-plau. Però Hitler no en tenia prou amb haver aconseguit tot això i reclamava a Polònia l'ocupació de la ciutat lliure de Danzig i un corredor de terra entre Alemanya i la Prússia Oriental. Polònia s'hi va negar repetides vegades en part per por a la reacció soviètica i en part perquè pensava que això només encoratjaria Hitler a fer altres demandes. El 23 d'agost de 1939, Alemanya i l'URSS signaren el Pacte Molotov-Ribbentrop que, a més de ser un tractat de no-agressió entre els dos països, tenia unes clàusules secretes segons les quals s'acordava el repartiment de Polònia. Llavors, Hitler, segur d'ell mateix a causa dels seus anteriors èxits, va decidir envair Polònia, convençut que ni França ni Gran Bretanya hi intervindrien.

Països involucrats

Gran Bretanya i Josef Stalin durant la Conferència de Yalta el febrer de 1945.]] Els països que van participar en la Segona Guerra Mundial estaven alineats en un d'aquests dos bàndols: els Aliats i les Potències de l'Eix. Inicialment, els principals països Aliats eren: Gran Bretanya, França (França Lliure a partir del juny de 1940), Polònia, Canadà, Sud-Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. Un cas especial és la Xina que estava en guerra amb el Japó des del 1937. Com a conseqüència de la invasió alemanya, s'hi van afegir Noruega (abril de 1940), Països Baixos i Bèlgica (maig de 1940) i Grècia (octubre de 1940), que havia estat atacada per Itàlia. La Unió Soviètica tenia un pacte amb Alemanya des de l'agost de 1939 però la invasió alemanya, el juny de 1941, la va fer canviar de bàndol. El desembre de 1941 l'atac japonès a Pearl Harbour va fer que els Estats Units d'Amèrica entressin a la guerra en el bàndol aliat. A mesura que el conflicte es decantava en contra d'Alemanya, el nombre de països en el bàndol aliat va anar augmentant. Prop del final de la guerra, els Aliats van posar com a condició per entrar a les Nacions Unides que els països declaressin la guerra a Alemanya i al Japó. Això va fer que el nombre de països aliats augmentés molt, encara que la majoria d'aquests no van tenir cap paper actiu en la guerra. Les Potències de l'Eix eren: Alemanya, Itàlia i el Japó. Després de la victòria alemanya sobre França (juny 1940), part del govern francès va decidir col·laborar amb els nazis, era la França de Vichy. Seguidament, els països de l'est d'Europa es van veure pressionats per Hitler perquè s'unissin a l'Eix. Romania ho va fer el juliol de 1940, Hongria el novembre següent i Bulgària el març de 1941. Iugoslàvia s'hi va unir a contracor el 25 de març de 1941 però dos dies després hi va haver un cop d'estat anti-Eix que va desencadenar la ocupació alemanya del país. Un altre cas especial és Finlàndia que va declarar la guerra a l'URSS però no a cap altre país i durant un temps se la va considerar com a aliat de l'Eix. Alguns països, com Suïssa i Suècia, van aconseguir mantenir l'status de neutralitat durant tota la guerra. Espanya també es va declarar neutral però, entre el 1940 i el 1943, quan la victòria alemanya semblava possible, va canviar a no bel·ligerant a favor d'Alemanya. Tot i això, Hitler mai no va poder convèncer Franco perquè entrés en el conflicte.

Desenvolupament de la guerra

1939

Invasió de Polònia: Operació Fall Weiss (Pla Blanc)
- Per a més informació vegeu l'article Campanya de Polònia. La matinada del 1 de setembre de 1939 les SS alemanyes van agafar uns quants presoners d'un camp de concentració, els van vestir amb uniformes polonesos, els van portar fins a l'estació de ràdio de Gliewitz (actualment Gliwice), prop de la frontera entre Alemanya i Polònia, i allà els van matar. Hitler, que ja tenia preparada la invasió de Polònia des de feia temps, va presentar els cadàvers com la prova d'una violació polonesa de la frontera. I això va ser l'excusa que va donar al món per envair aquest país. Poques hores després, les tropes alemanyes ja havien començat a avançar cap a Polònia. Aquí va ser on els alemanys van posar en pràctica la Blitzkrieg (guerra llampec). La Blitzkrieg consistia en rodejar les posicions defensives enemigues i encerclar-les. Mentrestant, altres tropes continuaven avançant cap a l'interior del país ocupant les ciutats i els punts estratègics. Les tropes encerclades podien resistir durant un temps però, aïllades de la resta de l'exèrcit, tard o d'hora acabaven per rendir-se. Les tropes nazis, ajudades pels bombardeigs de la Luftwaffe, van superar fàcilment les defenses poloneses i el 8 de setembre ja havien arribat als afores de la capital, Varsòvia. El 17 de setembre l'exèrcit soviètic va entrar a Polònia des de l'est, amb el pretext de protegir la població bielorrussa i ucraïnesa de la zona. El motiu real és que Hitler i Stalin ja havien acordat prèviament repartir-se Polònia (Pacte Molotov-Ribbentrop). Varsòvia va caure el 27 de setembre i les últimes tropes poloneses van rendir-se el 6 d'octubre. En només un mes, Polònia havia estat vençuda. Però una cosa no va sortir com Hitler esperava: el 3 de setembre, Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya. Això va sorprendre Hitler però va ser, sobretot, una acció simbòlica ja que, excepte algunes escaramusses en la frontera franco-alemanya, cap dels dos països va emprendre cap acció efectiva contra Alemanya.

1940

Invasió de Noruega i Dinamarca: Operació Weserübung (Exercici Weser)
- Per a més informació vegeu l'article Operació Weserübung. Operació Weserübung El 9 d'abril de 1940 l'exèrcit alemany va iniciar la invasió de Noruega i Dinamarca. La principal raó per fer-ho era assegurar el subministre de ferro de les mines sueques, del que Alemanya depenia per al seu esforç de guerra. El transport d'aquest ferro cap a Alemanya passava pel port norueg de Narvik. A més, l'ocupació dels ports noruegs permetia evitar el bloqueig dels ports alemanys decretat per Gran Bretanya des de la declaració de guerra el setembre passat. Dinamarca no tenia cap valor estratègic però els ports danesos donaven un fàcil accés als ports noruegs i, a més, en ser un país veí d'Alemanya calia tenir-lo controlat d'alguna manera. Dinamarca es va rendir quasi immediatament. El govern danès sabia perfectament que no podia fer res contra l'exèrcit alemany i va voler evitar un vessament inútil de sang. A causa d'aquesta poca resistència, l'ocupació alemanya va ser lleugera comparada amb la d'altres països ocupats. Les institucions daneses van poder conservar gran part de la seva autonomia i es va postposar la deportació de la població jueva. Aquesta actitud permissiva es va acabar l'agost de 1943. Les derrotes alemanyes a Stalingrad i El Alamein havien provocat creixents disturbis i manifestacions antialemanyes que, segons els nazis, el govern danès no va castigar amb la suficient duresa. L'ocupació de Noruega va ser més complicada. Les tropes alemanyes van poder ocupar els ports en només tres dies però l'exèrcit norueg es va replegar a les valls de l'interior del país, molt muntanyós, i allà es va preparar per oferir resistència. A més, Gran Bretanya i França van enviar algunes divisions per ajudar als noruegs. Però la situació de les tropes aliades es va anar tornant cada dia més crítica i el 28 d'abril els britànics van decidir retirar-se del sud de Noruega. Només al nord, al port de Narvik, la guarnició alemanya, aïllada de la resta de l'exèrcit, va poder ser derrotada, i el port ocupat el 28 de maig. Però llavors, la invasió alemanya dels Països Baixos i Bèlgica havia canviat les prioritats defensives de britànics i francesos. El 8 de juny, després de destruir les instal·lacions portuàries, les tropes aliades van ser evacuades del nord de Noruega. Finalment, el 10 de juny Noruega es va rendir incondicionalment. Batalla de França
- Per a més informació vegeu l'article Batalla de França. Poc després d'haver finalitzat la invasió de Polònia, els nazis ja van començar a preparar l'atac contra França. Això implicava no només envair França sinó també Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg que eren països neutrals. El pla consistia en concentrar el principal atac alemany contra la regió boscosa de les Ardenes, entre Bèlgica i Luxemburg, una zona que els aliats consideraven impenetrable per als tancs i que per això mateix estava pobrament defensada. Finalment, la invasió va començar el 10 de maig de 1940. L'atac va sortir tal i com Hitler havia previst. L'avanç dels tancs alemanys a través de les Ardenes no va ser descobert i el dia 12 les tropes nazis van arribar al riu Mosa, a l'altura de Sedan, on va tenir lloc una batalla crucial. El dia 13 els alemanys ja havien creuat el riu. Seguidament, van avançar ràpidament a través del nord de França en direcció al Canal de la Mànega, arribant a la costa el dia 20. Aquesta maniobra va deixar una gran part de l'exèrcit aliat encerclat dins de Bèlgica. Els nazis van fer retrocedir les tropes aliades fins a Dunkerque i els aliats van veure que seria necessària una evacuació a gran escala. Entre el 26 de maig i el 3 de juny, 338.226 soldats aliats van ser evacuats de la costa francesa. 3 de juny El 5 de juny l'exèrcit alemany va girar cap a França; llavors l'avanç alemany ja era imparable. Veient que la derrota de França estava pròxima i no volent desaprofitar l'ocasió, la Itàlia de Mussolini va declarar la guerra a França el dia 10 de juny. El dia 14 els nazis van entrar a París, que havia estat declarada ciutat oberta. Mentrestant, els tancs alemanys avançaven, gairebé sense oposició, a lo llarg i a lo ample de França. El 22 de juny França i Alemanya van signar un armistici segons el qual l'exèrcit alemany ocuparia tot el nord de França i tota la costa atlàntica fins la frontera espanyola, però al sud es mantindria un govern francès amb capital a Vichy, evidentment sota control nazi. Així, a partir de llavors i fins al 1944, França va tenir dos governs: un, col·laborant amb els nazis, situat a Vichy i dirigit pel mariscal Philippe Pétain es va anomenar la «França de Vichy»; l'altre, en el bàndol aliat, operant desde l'exili a Gran Bretanya i dirigit pel general Charles de Gaulle es va anomenar la «França Lliure». En poc més d'un mes França havia estat ocupada, els aliats havien patit una gravíssima derrota i, ara, només Gran Bretanya quedava per fer front al temut i poderós règim nazi. Batalla d'Anglaterra
- Per a més informació vegeu l'article Batalla d'Anglaterra. Després de la invasió de França, Hitler va pensar que potser Gran Bretanya es rendiria, però el primer ministre britànic Winston Churchill va decidir continuar lluitant fins al final. Per tant, els nazis van preparar un pla per a la invasió de la illa. Però per a què aquest pla tingués probabilitats d'èxit primer s'havia d'aconseguir superioritat aèria sobre el cel britànic. Així va començar la Batalla d'Anglaterra que no es va lliurar a terra sinó a l'aire. La fase principal de la batalla va tenir lloc durant el mes d'agost de 1940. Els nazis esperaven aconseguir la victòria ràpidament i començar la invasió abans de que acabés l'estiu. Els principals atacs anaven dirigits contra els aeròdroms de la RAF i contra les estacions de radar. Però els pilots britànics, a pesar d'estar en inferioritat numèrica, van oposar més resistència de l'esperada. Després d'unes quantes setmanes i de veure que no s'aconseguia un resultat clar, els nazis van decidir canviar d'estratègia i van començar a bombardejar Londres. Amb això esperaven atreure molts avions britànics i així poder destruir-los, però va tenir l'efecte contrari i va donar un respir a la RAF que va poder recuperar-se de les pèrdues de les últimes setmanes. Finalment, el 17 de setembre, Hitler va aplaçar la invasió de Gran Bretanya (en teoria fins l'any que ve, però en realitat ja no es va tornar a preparar mai més). Campanya del nord d'Àfrica
- Per a més informació vegeu l'article Campanya del nord d'Àfrica. El 13 de setembre de 1940, forces italianes van envair Egipte desde les seves bases a Líbia. En aquella època, Egipte era colònia britànica i Líbia colònia italiana. Els italians van ocupar una petita regió a l'oest del país i van establir posicions defensives a Sidi Barrani. El 9 de desembre, els britànics van contraatacar llançant l'Operació Compass que va fer retrocedir els italians fins a El Agheila (Líbia). Durant l'operació, es van capturar una gran quantitat de presoners italians. Campanya dels Balcans
- Per a més informació vegeu l'article Campanya dels Balcans. El 28 d'octubre de 1940, Itàlia va declarar la guerra a Grècia, atacant-la des de les seves bases a Albània. Però l'exèrcit grec, no tan sols va resistir l'ofensiva, sinó que va fer retrocedir als italians, capturant algunes ciutats del sud del país. Durant l'hivern, el conflicte va arribar a un punt mort.

1941

Campanya del nord d'Àfrica
- Per a més informació vegeu l'article Campanya del nord d'Àfrica. La derrota de l'exèrcit italià a mans de forces britàniques com a resultat de l'Operació Compass va forçar Hitler a enviar reforços al nord d'Àfrica. Durant el mes de febrer de 1941, les primeres unitats del que més endavant seria conegut com Afrika Korps, sota el comandament del general Erwin Rommel, van arribar a Líbia. Inicialment, Rommel només tenia ordres de mantenir la posició contra possibles atacs aliats, però veient que trobava poca resistència va començar una ofensiva improvisada que va fer retirar als britàncis fins a la frontera amb Egipte. L'única ciutat que no va poder conquerir va ser Tobruk (Líbia) que va ser assetjada. Els posteriors contraatacs britànics van fracassar. Això va portar a una reorganització de les forces, rebatejades amb el nom de Vuitè Exèrcit Britànic. Finalment, el 18 de novembre de 1941, va començar l'Operació Crusader amb l'objectiu de trencar el setge de Tobruk, que encara resistia. L'operació va ser un èxit i es va recapturar tot el territori perdut durant la primavera passada fins a El Agheila (28 - 30 de desembre). Campanya dels Balcans
- Per a més informació vegeu l'article Campanya dels Balcans. Des de mitjans de 1940, i a pesar de que Gran Bretanya encara no s'havia rendit, Hitler va considerar que ja havia arribat el moment d'atacar i envair la Unió Soviètica, que fins aquell moment era el seu aliat. Però abans d'iniciar un atac d'aquesta magnitud, era de vital importància tenir controlada la retaguàrdia, posant punt i final al conflicte entre Itàlia i Grècia. Durant l'hivern de 1940-41, Hitler va convèncer als governs d'Hongria, Romania, Bulgària e Iugoslàvia perquè s'unissin a les forces de l'Eix. Però el 27 de març de 1941 un cop d'estat anti-Eix a Iugoslàvia va obligar als nazis a canviar els plans per incloure també un atac contra Iugoslàvia a més de la ja planejada invasió de Grècia. Finalment, el 6 d'abril de 1941, tropes alemanyes, italianes i hongareses van començar la invasió simultània de Iugoslàvia i Grècia. Els britànics van donar suport a Grècia i fins i tot van enviar tropes al país. Però l'avanç alemany va ser molt ràpid i la resistència iugoslava escassa. La capital, Belgrad, va caure el dia 12 i la rendició del país va arribar el dia 17. A Grècia, les coses van succeir de forma igualment ràpida i a la fi del mes Grècia estava ja sota control nazi. En un primer moment, els britànics es van retirar a Creta. Però davant la superioritat aèria de la Luftwaffe, la RAF britànica va decidir traslladar avions i personal a Egipte, intentant salvar vides i aparells per a futures batalles. El 20 de maig els alemanys van iniciar la invasió de l'illa que va quedar totalment ocupada el dia 1 de juny de 1941. Encara que la victòria nazi va ser ràpida i contundent, la campanya dels Balcans va aconseguir retardar cinc setmanes l'inici de l'Operació Barbarroja. Un temps important que va obligar als alemanys a combatre en ple hivern durant els punts clau de l'atac contra la Unió Soviètica. Front Oriental
- Per a més informació vegeu l'article Front Oriental. Front Oriental La matinada del 22 de juny de 1941 començà l'Operació Barbarroja, la invasió alemanya de la Unió Soviètica. Va ser un atac per sorpresa ja que fins a la data, Alemanya i la Unió Soviètica eren aliats segons el Pacte Molotov-Ribbentrop d'agost de 1939. L'ofensiva estava organitzada en tres grans fronts: un, al nord en direcció a Leningrad; el segon, al centre en direcció a Moscou; i el tercer, més al sud en direcció a la regió industrial del Donets i els camps petrolífers del Caucas. L'objectiu de Hitler era encerclar i derrotar ràpidament a l'exèrcit soviètic a les planes de Bielorússia i Ucraïna per després ocupar tota la part europea de la Unió Soviètica fins a la línia Arjanguelsk-Urals-Volga-Astrakhan, des l'Àrtic fins al Mar Caspi. Amb aquest objectiu, els alemanys havien concentrat prop de 140 divisions que incloïen 3.200.000 d'homes, 625.000 cavalls, 7.100 peces d'artilleria, 3.300 tancs i 2770 avions. Els aliats d'Alemanya: Itàlia, Hongria, Romania i Bulgària també aportaven unes quantes divisions cadascun. L'Exèrcit Roig disposava de 134 divisions, 2.500.000 d'homes, 24.000 tancs i 8.000 avions. Va ser, sens dubte, l'operació militar més gran de la història. Les primeres setmanes l'avanç alemany va ser ràpid i efectiu. Al nord, els estats bàltics van ser ocupats i el 8 de setembre va començar el setge de Leningrad, que duraria fins al gener de 1944. Al centre, l'ofensiva va capturar la totalitat de Bielorússia i va arribar fins a Smolensk, capturada el 16 de juliol. Al sud, l'avanç a través d'Ucraïna va ser una mica més lent de lo esperat. Això va fer que Hitler ordenés una parada a l'ofensiva del front central per proporcionar ajuda al del sud. La majoria de generals alemanys no van estar d'acord amb aquesta decisió ja que consideraven Moscou l'objectiu prioritari. Finalment, després de la caiguda de Kíev, el 19 de setembre, es va donar l'ordre de continuar cap a Moscou (Operació Tifó). Però llavors, va començar el mal temps al front oriental, les pluges primer i la neu i el fred després van alentir l'avanç alemany, que a més es va trobar una creixent resistència de l'exèrcit soviètic a mesura que s'acostava a la capital. Els alemanys van poder arribar fins a les portes de la ciutat (a només 30 quilòmetres del Kremlin) però no més enllà. El 5 de desembre, Hitler va ordenar una parada general de l'ofensiva, en espera de poder continuar-la a la primavera següent. Atac a Pearl Harbor 5 de desembre
- Vegeu els articles Atac a Pearl Harbor i Guerra del Pacífic. Durant el matí del 7 de desembre de 1941, avions japonesos procedents de portaavions van atacar la base naval nord-americana de Pearl Harbor a l'illa Oahu de Hawaii. Els americans van ser agafats completament per sorpresa i van patir prop de 2.400 baixes. Vuit cuirassats i altres vaixells menors van ser enfonsats o danyats severament. No obstant, els portaavions americans, que aquell dia no estaven al port, els dipòsits de combustible i les instal·lacions de reparació de vaixells van escapar a l'atac. El mateix dia 7, el Japó (en aquell temps, Imperi Japonès) va declarar la guerra als Estats Units i al Regne Unit, declaració que va ser resposta l'endemà mateix per americans, britànics i també australians. De forma simultània, hi va haver atacs e invasions japoneses a Hong Kong, Malàisia, Borneo, les Filipines i la resta de possessions americanes, britàniques i holandeses del sud-est asiàtic i les illes de l'Oceà Pacífic. El dia 11 de desembre, Alemanya va declarar la guerra als EUA, tot i que segons el Pacte Tripartit de 1940 no hi estava obligada. A partir de llavors, la guerra que fins aquell moment s'havia limitat a Europa i a Àfrica, es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic convertint-se en una verdadera guerra mundial.

1942

Front Oriental
- Vegeu els articles: Batalla de Stalingrad i Front Oriental. Durant l'hivern de 1941-42, els soviètics van realitzar alguns contraatacs contra les línees alemanyes. Va ser la primera vegada que els soviètics prenien la iniciativa en el Front Oriental i van poder sorprendre als alemanys i eliminar l'amenaça nazi sobre Moscou recuperant una mica de terreny al voltant de la capital soviètica, però no es va aconseguir forçar una retirada general tal com hauria volgut Stalin. A la primavera, el front va quedar més o menys estable mentre ambdós bàndols es dedicaven a fer plans per a l'ofensiva de l'estiu. Hitler va canviar d'objectiu respecte l'any anterior i va concentrar els seus esforços en capturar els pous petrolífers del Caucas. Això deixaria els soviètics sense una part important del seu subministrament de combustible a l'hora que solucionaria els problemes alemanys per a l'obtenció del mateix. El pla consistia en capturar tota la regió entre els mars Negre i Caspi i els monts Caucas al sud. Mentestant, un altre grup d'exèrcits tallaria el riu Volga més amunt de Stalingrad per a protegir el flanc de l'avanç alemany. L'atac va començar a finals de juny i va acabar a principis de novembre, irònicament, perquè en arribar a prop de Grozni, a pocs quilòmetres dels pous de petroli, els tancs alemanys es van quedar sense combustible. A més, en aquell moment les línees alemanyes estaven sobreexteses i els contraatacs soviètics els van obligar a una lenta però inexorable retirada. Grozni Més al nord, els alemanys van arribar al Don el 5 de juliol i al Volga el 20 d'agost. Tot seguit va començar l'atac contra Stalingrad. Stalin va ordenar que la ciutat fos defensada a qualsevol preu i així va començar un setge que tindria importants conseqüències per al desenvolupament de la guerra. De carrer en carrer, durant 3 mesos, els alemanys van anar reduïnt el perímetre defensiu soviètic. Però el 19 de novembre, en el moment en què la batalla estava en el seu punt àlgid, els soviètics van llançar un contraatac en forma de pinça des del nord i el sud de la ciutat simultàniament (Operació Urà). El 23 de novembre, els dos fronts van enllaçar, deixant el 6è Exèrcit alemany encerclat. Hitler no va deixar que les seves tropes intentessin escapar del cercle, abandonant així Stalingrad. El que sí es va fer va ser un intent de trencar el setge des de fora però els soviètics van resistir perfectament l'ofensiva. Durant mesos, els alemanys van enviar subministres al 6è Exèrcit per aire, però això només va servir per allargar l'agonia dels assetjats. Finalment, les últimes tropes alemanyes es van rendir el 2 de febrer de 1943. Dels 300.000 soldats que formaven el 6è Exèrcit, només 96.000 van sobreviure per a ser capturats pels soviètics. Aquest va ser un dels grans punts d'inflexió en l'escenari europeu de la 2ª Guerra Mundial.

1943

1944

1945

1943 de Berlín]]

Conseqüències

Llista de fets rellevants en ordre cronològic

1939


- 22 d'agost: l'URSS i Alemanya signen un pacte de no-agressió.
- 1 de setembre: Comença formalment la guerra. Alemanya envaeix Polònia.
- 3 de setembre: Gran Bretanya i França declaren la guerra a Alemanya.
- 18 de setembre: L'URSS envaeix Polònia.
- 27 de setembre: Varsòvia es rendeix a les tropes nazis.

1940


- 9 d'abril: Alemanya envaeix Noruega i Dinamarca.
- 10 de maig: Comença l'ofensiva nazi a l'oest. Alemanya envaeix Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i França.
- 14 de maig: Països Baixos capitula.
- 25 de maig: La British Expedionary Force, el primer exèrcit francès i els belgues queden encerclats a Dunkerque.
- 28 de maig: Bèlgica capitula.
- 4 de juny: Acaba l'Evacuació de