:: wikimiki.org ::

Gemini

Gemini

Per el signe del zodíac vegeu: Bessons (Astrologia). Els Bessons (en llatí Gemini) és una constel·lació zodiacal. Els seus estels més brillants són Càstor (α), de segona magnitud, i Pòl·lux (β), de primera. Gemini es pot veure en el cel hivernal, entre Taurus a ponent i la feble constel·lació de Cancer al est, Amb Auriga i Lynx al nord i Monoceros i Canis Minor al sud.

Estels principals

Castor (α Geminorum)

Castor és un estel gegant blanc. Amb una magnitud de 1,58, no és pas el més brillant de la constel·lació (aquest lloc li correspon a Pòl·lux) i la seva designació “α” es deu a la seva posició, la que està més al nord dels Bessons. És la 24è estel més brillant del cel. Castor és de fet un sistema múltiple. En una primera aproximació és un estel doble. Castor-A és un estel blanc de magnitud 1,98. Castor-B és també blanc, de la magnitud 2,88. Volten un entorn l'altre seguint una òrbita excèntrica en 400 anys. Cada un de aquests dos estels és també doble. Castor-A està compost de dos estels semblants que orbiten en 9,2 dies a una distància de 0,04 ua. Els dos estels de Castor-B completen una revolució en només 2,9 dies. A unes 1000 ua de aquesta parella doble orbita Castor-C, de la novena magnitud, que també és doble. En total, Castor és un sistema estel·lar sèxtuple.

Pòl·lux (β Geminorum)

L'estel més brillant de la constel·lació és Pòl·llux (β Geminorum), de la magnitud 1,16, la 16è estel més brillant del cel. És un gegant taronja, distant uns 34 anys-llum (abastament apropat del nostre sistema solar, doncs), unes deu vegades més gran que el Sol.

Planetes Extrasolars

Dos estels tenen planetes extrasolars: HD 49674, amb un planeta 0,12 vegades la massa de Júpiter, que orbita a 0,0568 ua en 4,948 dies, i HD 50554, 4,9 cops més massiu que Júpiter, a 2,38 ua amb una revolució de 1.279 dies.

Objectes de cel profund

A la constel·lació de Gemini hi ha, entre d'altres, la nebulosa difosa IC 443, els cúmuls oberts M35 i NGC 2420 i les nebuloses planetàries NGC 2371, NGC 2392 i PLN205-14.1.

Història

Per els grecs, la constel·lació de Gemini representava a Castor i Pòl·lux, els germans bessons d'Helena de Troia. Els romans hi veien Ròmul i Rem. El programa d'exploració espacial Gèmini, de la NASA durant els anys 60, fou anomenat així a causa d'aquesta constel·lació. Categoria:Zodíac ja:ふたご座 ko:쌍둥이자리 th:กลุ่มดาวคนคู่

Bessons (Astrologia)

:Per a la constel·lació vegeu; Bessons ---- Bessons Gèmini, (els Bessons) és la tercera de les constel·lacions del zodíac. El signe dels bessons pertany a l'element aire i a la qualitat mutable, pel que pot dir-se que són persones versàtils que prefereixen fer canvis contínuament. A aquest signe el regeix Mercuri (Hermes), planeta que regeix els viatges curts, la comunicació, l'educació primària, els germans, etc. Aquells que pertanyen al signe dels Bessons solen començar moltes coses i no acabar cap ja que són molt curiosos. És l'"adolescent del zodíac". Aquest signe aquesta relacionat amb la memòria a curt termini i tot el que tingui a veure amb transports i comunicació. Bessons es duu millor amb altres signes d'Aire com Lliura i Aquari o amb els de foc. Categoria:Zodíac

Zodíac

El Zodíac és la regió de l'esfera celeste per on passa l'eclíptica i on hi podem trobar els planetes. El seu nom fa referència al fet que les constel·lacions que hi veien els grecs es corresponien, en general, a animals reals o mitològics (zoos => zodíac). Les 12 constel·lacions del Zodíac, són una part de les 88 constel·lacions modernes. Els dotze símbols del zodíac són;
- Àries
- Taure
- Bessons (o gèmini)
- Càncer (o cranc)
- Lleó (o leo)
- Verge (o virgo)
- Balança (o libra)
- Escorpió (o escorpí)
- Sagitari
- Capricorn
- Aquari
- Peixos (o pisces) Categoria:Zodíac ja:十二宮

Taure

:Per les muntanyes del Taurus a Turquia, vegeu Muntanyes del Taure ---- Muntanyes del Taure Taurus o taure, és una de les constel·lacions del zodíac, el bou. S'asseu gran i prominent en el cel noscturn, entre Aries a l'oest i Gemini a l'est; al nord està Perseu i Auriga, al sudoest Orió, i al sudest Eridà i Cetus.

Característiques Notables

Un dels pocs estels de primera magnitud aparent, el brillant vermell Aldebarà, està al mig d'aquesta constel·lació. Les banyes del bou apunten a l'oest, indicat per Elnath (Beta Tauri, tradicionalment compartit amb Auriga) i Zeta Tauri.

Objectes de l'espai profund

A l'est de la constel·lació està un dels cúmuls estelars més coneguts, fàcilment visible a ull nu, les Pleiades. Rera Aldebaran hi ha les Hyades, el cúmul estelar obert més proper, que forma una V en el cel indicant el cap del bou. Un altre objecte, visible al telescopi, és la nebulosa del Cranc (M1), una supernova remanent al nordest de Zeta. L'explosió, vista a la Terra el 4 de juliol 1054, era prou brillant per ser vist de dia. Es menciona a texts d'història xinesa i pots d'indis americans.

Mitologia

1054 A la mitologia grega, això correspon a Zeus en forma de bou, que va agafar per prendre Europa, una princesa fenícia.

Astrologia

El signe astrològic Taure (20 d'abril - 20 de maig) està associat amb la constel·lació. En algunes cosmologies, Taurus està associat amb l'element classic Terra, i en conseqüència és un signe de Terra (amb Virgo i Capricorni). El seu oposat polar és Escorpi. Categoria:Constel·lacions Categoria:Zodíac ja:おうし座 ko:황소자리 th:กลุ่มดาววัว

Cranc (constel·lació)

En astronomia i astrologia, Càncer, el cranc, és la quarta constel·lació del zodíac. Càncer és petita i tènue, i a molts no els sembla un cranc. zodíac Categoria:Constel·lacions categoria:Zodíac ja:かに座 ko:게자리 th:กลุ่มดาวปู

Lynx

Linx (constel·lació)

Canis minor

Canis Minor (el Ca Menor) és una de la 88 modernes constel·lacions, i era també una de les 48 constel·lacions ptolemaiques. Es diu que representa un dels gossos que segueixen al caçador Orió.

Canis minor
330px
Abreviació	CMi
Genitiu	Canis Minoris
Significat en català	Gos Menor (Ca Menor)
Ascenció recte	8 h
Declinació	5°
Visible des de la latitud	Entre 85° i −75°
En el meridià	9 p. m. 1 de maig
Àrea - Total	en el lloc 71 182 graus quadrats
Nombre d'estels amb magnitud aparent < 3	2
Estel més brillant - Magnitud aparent	Procyon (α Canis Minoris) 2,6
Meteors	- Canis Minòrids
Constel·lations amb que limita	- Monoceros - Gemini - Cancer - Hydra

Categoria:Constel·lacions ja:こいぬ座 ko:작은개자리 th:กลุ่มดาวหมาเล็ก

Nomenclatura de Bayer

La nomenclatura de Bayer és un sistema de designació d'estrelles introduït per l'astrònom Johann Bayer en el seu atlas estelar Uranometria (1603). Consisteix en assignar a cada estrella una lletra grega seguida pel genitiu del nom llatí de la constel·lació on es troba l'estrella. L'ordre d'assignació segueix l'alfabet grec per ordre de brillantor de l'estrella. Així, l'estrella més brillant de l'Óssa Major seria α Ursae Majoris, la segona més brillant β Ursae Majoris, la tercera γ Ursae Majoris, etc. Nogensmenys, en alguns casos l'ordre d'assignació original de Bayer és incorrecte (no sempre l'estrella més brillant té assignada la α) o a vegades les fronteres modernes de les constel·lacions no corresponen a les de Bayer. Tot i així, la nomenclatura de Bayer encara és ampliament utilitzada. El sistema de Bayer s'amplià per poder designar més estrelles. Primer utilitzant lletres llatines minúscules i després majúscules. La majoria d'aquestes designacions s'utilutzen poc, amb algunes excepcions, con h Persei i P Cygni. La nomenclatura de Bayer llatina majúscula mai va més enllà de la Q; els noms com R Leporis o W Ursae Majoris són designacions d'estrelles variables que no formen part de la nomenclatura de Bayer. A més a més també s'utilitzen superíndexs per distingir estrelles dobles que inicialment tenien una sola designació de Bayer, tot i que no sempre és exclusiu d'estrelles dobles, com la cadena d'estrelles π¹, π², π³, π⁴, π⁵ i π⁶ Orionis.

Vegeu també

- Nomenclatura de Flamsteed
- Henry Draper Catalogue (HD)
- Harvard Revised Catalogue (HR)
- Bonner Durchmusterung (BD) Categoria:Estrelles ko:베이어 기호

Estel doble

Un sistema binari o estel doble es pot definir con un parell d'estrelles lligades físicament per la força gravitatòria. Els estels dobles es classifiquen tradicionalment en tres tipus: visuals, espectroscòpics, i eclipsants. En els primers la seva qualitat de binaris ha estat descobert per la observació telescòpica, directament, usant la placa fotogràfica, el registre CCD, o tècniques d'interferometria. En altres casos el telescopi no és capaç de resoldre el parell d'estels distints, cal descobrir el seu caràcter binari amb observacions espectroscòpiques, mètode amb el que es poden midar les variacions de la velocitat radial per l'efecte Doppler-Fizeau. Aquests estels es denominen binaris espectroscòpics. Per acabar en alguns casos, que tampoc es poden resoldre pel telescopi, es poden observar variacions periòdiques de la brillantor aparent degudes a la producció d'eclipsis. Això s'anomena una binària eclipsant, o també, fotomètrica. En alguns casos es veuen dos estels molt pròxim en el cel, sense que hi hagi relació física entre ells, són els anomenats parells òptics. La proximitat només és aparent, degut a un efecte de perspectiva. Els dobles òptics es poder distingir dels estels binaris per l'observació durant un llar període, sovint anys. Si el seu moviment sembla lineal es pot assegurar que és un doble òptic. L'angle de posició canvia progressivament, i la distància oscil·la entre un màxim i un mínim en el cas dels binaris. El primer descobriment d'un estel doble es deu a Giovanni Battista Riccioli en el 1650 quan es va anunciar que Zeta Ursae Majoris era un estel doble. Des de aquell temps la recerca d'estels dobles ha estat molt acurada, i cada estel fins a la dècima magnitud ha estat observat. Categoria:Astronomia

Unitat astronòmica

Una unitat astronòmica (UA) és una unitat de distància, aproximadament igual a la distància mitjana entre el Sol i la Terra. Equival, aproximadament, a 150 milions de quilòmetres. L'òrbita de la Terra no és un cercle sinó una el·lipse; originalment, la UA es va definir com la longitud del semieix major d'aquesta el·lipse. Per a més precisió, la UAI el 1976 va definir la UA com la distància del Sol a la que una partícula de massa negligible, en òrbita imperturbada, tindria un període orbital de 365,2568983 dies (un any Gaussià). Així, una UA es defineix com

1,4959787066 \cdot 10^

m (aproximadament 150 milions de quilòmetres). Quan es va introduïr la UA, no es coneixia gaire el seu valor, però les distàncies planetàries en termes de la UA es podien determinar a partir de la geometria heliòcèntrica i les lleis del moviment planetari. Eventualment, l'actual valor de la UA es va determinar (aproximadament) a partir de la observació del paral·laxi, i més recentment (i exactament) per radar. Actualment es coneix el valor de la UA amb gran precisió, però el valor de la massa del Sol no es coneix exactament degut a la incertesa en el valor de la constant gravitatòria. Donat que la constant gravitatòria només es coneix amb cinc o sis dígits significants mentre que les posicions dels planetes es coneixen amb 11 o 12 dígits, és impossible fer càlculs sobre la posició dels planetes en unitats del SI sense perdre precisió en la conversió d'unitats. Llavors, els càlculs en mecànica celeste es fan de vegades en masses solars i UA més que en quilògrams i quilòmetres. Aquesta aproximació fa que tots els resultats depenen de la constant gravitacional. La conversió a unitats del SI separaria els resultats de la constat gravitacional, al cost de introduir incertesa addicional donant un valor especific a una constat desconeguda. És conegut que la massa del Sol disminueix molt lentament, i per tant el període de un cos a una distància determinada augmenta. Això implica que la UA està fent-se menor (molt lentament) amb els temps. Exemples: :Plutó està a 39,5 UA del Sol. :Júpiter està a 5,2 UA del Sol. :El diàmetre mitjà de Betelgeuse és 2,57 UA :La Lluna està aproximadament a 0,0026 UA de la Terra. Altres factors de conversió aproximats: :1 AU = 149.600.000 km = 92.960.000 milles = 490.800.000.000 peus :1 Any-llum = 63.240 UA Categoria:Astrometria Categoria:Unitats de longitud ja:天文単位 ko:천문 단위 th:หน่วยดาราศาสตร์ zh-min-nan:Thian-bûn tan-ūi

Sistema Solar

El Sistema Solar és el conjunt de tots els astres que orbiten al voltant del Sol i que, per tant, hi estan gravitatòriament lligats. Està format per 9 planetes, almenys 156 satèl·lits i desenes de milers de planetes menors o planetoides, asteroides, meteoroides i cometes. A més, també hi ha el que s'anomena medi interplanetari, format per gas i pols. Tot aquest conjunt està situat en un dels braços de la galàxia Via Làctia, girant al voltant del seu centre des de 26.000 anys-llum de distància i a una velocitat de 220 km/s.

Cossos del Sistema Solar

Els planetes que formen part del Sistema Solar són (ordenats de menys a més distància al Sol): Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. Els satèl·lits estan repartits entre les òrbites de diversos planetes de la forma següent: 1 a la Terra, 2 a Mart, 63 a Júpiter, 47 a Saturn, 27 a Urà, 13 a Neptú i 3 a Plutó. Mercuri i Venus no en tenen cap. Aquestes xifres estan contínuament subjectes a canvi degut al descobriment de nous satèl·lits. El satèl·lit més conegut és, naturalment, la Lluna, satèl·lit de la Terra. Altres satèl·lits importants són Ganimedes a Júpiter, Tità a Saturn i Tritó a Neptú. Els meteoroides són petites roques de no més de 10 metres de diàmetre que estan escampades per tot el Sistema Solar. Els planetes menors o planetoides són objectes més grans que els meteoroides però més petits Mercuri (4880 km de diàmetre) i també estan escampats per tot el Sistema Solar. Tècnicament, els asteroides són una classe de planetes menors, encara que a vegades asteroide i planetoide s'utilitzen com a sinònims. Les seves òrbites es concentren en una zona anomenada el Cinturó d'asteroides, situada entre les òrbites de Mart i Júpiter. Els més importants són: (1) Ceres, (2) Pal·les i (4) Vesta. Alguns asteroides tenen els seus propis satèl·lits naturals que s'anomenen satèl·lits d'asteroides. Un exemple és (243) Ida amb el seu asteroide Dàctil. Els objectes trans-neptunians són una altra classe de planetes menors les òrbites dels quals són més llunyanes que la de Neptú. Es concentren majoritàriament en una zona anomenada Cinturó de Kuiper. Alguns exemples de membres d'aquest grup són 2003 UB313 i Quaoar. S'ha suggerit que Plutó pot pertànyer també a aquest grup. Els cometes són enormes blocs de gel i roca amb òrbites molt excèntriques. El més famós dels cometes és el cometa Halley. Finalment, es creu que pot existir una zona molt llunyana anomenada Núvol d'Oort que seria la font d'on provenen els cometes. De moment, l'únic astre descobert que podria pertànyer a aquest grup és Sedna.

Distàncies

Quan parlem de distàncies dins del Sistema Solar les unitats de longitud que fem servir per mesurar distàncies terrestres es queden petites. Per questions pràctiques s'ha definit una unitat anomenada Unitat astronòmica (UA) de forma que 1 UA és igual a la distància mitjana entre el Sol i la Terra, és a dir, uns 150 milions de km. km Distàncies mitjanes (semieix major de l'òrbita) entre el Sol i els planetes:
- Mercuri: 0,39 UA
- Venus: 0,72 UA
- Terra: 1 UA
- Mart: 1,52 UA
- Cinturó d'asteroides: entre 2,3 i 3,3 UA
- Júpiter: 5,20 UA
- Saturn: 9,54 UA
- Urà: 19,18 UA
- Neptú: 30,06 UA
- Plutó: 39,48 UA
- Cinturó de Kuiper: entre 30 i 50 UA
- Núvol d'Oort: ?

Òrbites

Les òrbites dels cossos del Sistema Solar estan determinades per les Lleis de Kepler, descobertes per l'astrònom alemany Johannes Kepler entre el 1609 i el 1618. Aquestes lleis són tres i diuen el següent:
- 1a Llei : Els planetes descriuen òrbites el·líptiques, amb el Sol situat en un dels focus. El grau d'allargament d'una el·lipse es mesura amb l'excentricitat, que val 0 si la corba és una circumferència i 1 si és una paràbola. Per a la majoria de planetes l'excentricitat és menor que 0,1 i, per tant, les seves òrbites són pràcticament circulars. Excepcions: Mercuri amb 0,21 i Plutó amb 0,25.
- 2a Llei: La línia que uneix un planeta amb el Sol escombra àrees iguals en temps iguals. És a dir, el planeta es desplaça més ràpidament quan està en el periheli que quan està en l'afeli. Com que les òrbites dels planetes són quasi-circulars aquest efecte no es nota gaire. És molt més evident, però, en les òrbites dels cometes, que tenen òrbites molt excèntriques.
- 3a Llei: El quadrat del període orbital d'un planeta és directament proporcional al cub de la seva distància mitjana al Sol. Quant menor és la distància mitjana Sol-planeta, menys tarda aquest en completar la seva òrbita: Mercuri es mou més ràpid que Venus, Venus més ràpid que la Terra,... i així successivament fins a Plutó que tarda 248 anys en donar una volta al Sol. Aquestes lleis no només són vàlides per les òrbites dels planetes al voltant del Sol sinó també per les òrbites dels satèl·lits al voltant dels planetes (per exemple, la Terra i la Lluna). La immensa majoria dels cossos del Sistema Solar orbiten «grosso modo» en un mateix pla, anomenat pla de l'eclíptica. El pla de l'eclíptica és el pla de l'òrbita de la Terra al voltant del Sol. Evidentment, el fet d'haver agafat aquest pla com a pla de refèrencia és per comoditat, en podríem haver agafat qualsevol altre. Lo important és que la inclinació dels plans orbitals dels planetes, tant interiors com exteriors, no difereix massa els uns dels altres. La principal excepció és Plutó, l'òrbita del qual està inclinada 17º respecte a l'eclíptica. Els cometes i molts dels objectes trans-neptunians també tenen òrbites molt inclinades. Aquest és un dels motius pels quals es pensa que Plutó podria no ser un verdader planeta sinó un planetoide. Aquest aplanament dels plans de les òrbites és conseqüència del procés de formació del Sistema Solar: la rotació del núvol protoestel·lar va provocar el seu propi aplanament formant un disc perpendicular a l'eix de rotació del Sol. Els cossos amb òrbites molt inclinades s'haurien format molt aviat en el procés de formació, abans que el disc s'aplanés massa.

Planetes interiors i exteriors

Els planetes del Sistema Solar es divideixen en dos grups: planetes interiors i planetes exteriors. Els planetes interiors, també anomenats terrestres o tel·lúrics, són Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Es caracteritzen per tenir una atmosfera gasosa (excepte Mercuri), escorça de roca sòlida, un mantell semi-líquid i un nucli de ferro. Tots tenen cràters d'impacte i molts tenen o han tingut activitat tectònica que ha format muntanyes, valls, volcans,... Són relativament densos (~5 gr/cm³) i petits comparats amb els exteriors. No tenen anells i pocs o cap satèl·lit. Els planetes exteriors, també anomenats jovians, són Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Estan formats majoritàriament per gas, tenen densitats relativament baixes (~1 gr/cm³) i són molt més grossos que els interiors, per això a vegades també se'ls anomena gegants gasosos. La majoria tenen anells i gran quantitat de satèl·lits. Plutó és un cas especial ja que és petit i rocós com un planeta interior però la seva òrbita és llunyana com la d'un planeta exterior. De fet, amb 2.340 km de diàmetre és el més petit dels planetes i és, fins i tot, més petit que el planetoide 2003 UB313, recentment descobert. A més, la seva òrbita és bastant excèntrica i força inclinada respecte a l'eclíptica. Per tot això, en els últims anys s'ha posat en dubte que Plutó hagi de ser classificat com a planeta.

Formació del Sistema Solar

Actualment, la teoria més acceptada pel que fa a la formació del Sistema Solar diu que el Sol i els planetes es van formar al mateix temps. Segons aquesta teoria, el Sistema Solar va començar com un núvol de gas interestel·lar o nebulosa que es va anar contraient degut a la força gravitatòria fins a formar un estel, el Sol i una sèrie de cossos més petits, els planetes. El procés va començar fa uns 4.600 milions d'anys. La nebulosa, que devia tenir unes 100 UA de diàmetre, va ser perturbada per alguna cosa, potser l'explosió d'una supernova no molt llunyana i va començar a contraure's. Tot el material es va anar comprimint, formant una bola de gas en el centre. La nebulosa, com tota la galàxia, estava en rotació i la seva velocitat de rotació va anar augmentant a mesura que es contreia. Això va fer que la nebulosa s'aplanés formant el disc d'acreció, perpendicular al seu eix de rotació. El centre del disc, on el material estava més comprimit, es va començar a escalfar formant una bola de gas calent anomenada protoestel. Lluny del centre del disc, es van formar partícules sòlides; primer metalls com el ferro i el níquel, i després roques com el silici, i a la part més exterior, gel d'aigua, d'amoníac i de metà. A poc a poc, el refredament progressiu va deixar que es formessin petites partícules que, gràcies a la gravetat, es van anar ajuntant formant planetesimals. Amb el temps els planetesimals van anar colisionant entre sí, formant cossos més grans, els planetes. Els planetes més grans van atreure gran quantitat de gas i per això van aconseguir unes denses atmosferes com la de Júpiter. Els satèl·lits i els anells es van formar a partir de discs creats al voltant dels primitius planetes. En cert moment del procés, el nucli del protoestel es va escalfar prou com per donar lloc a reaccions termonuclears de fusió, generant gran quantitat de calor. En conjunt, tot el procés devia durar uns 100 milions d'anys.

Exploració del Sistema Solar

Altres sistemes planetaris

Des de 1992 s'han descobert planetes que orbiten altres estrelles. Aquests sistemes planetaris no es poden anomenar «sistemes solars» ja que la paraula «solar» prové de Sol. Quan parlem d'un d'aquests sistemes planetaris hem de fer-ho afegint el nom de l'estrella corresponent després de la paraula «sistema»; per exemple, Sistema 55 Cancri.

Dades dels principals cossos del Sistema Solar

Vegeu també

Origen dels noms dels planetes

Enllaços externs

- [http://www.solarviews.com Solarviews]
- [http://www.michaelschultz.de/index_en.html Michael Schultz (Sistema Solar)] Animació interactiva (Zoom en 145 passos i efectes temporals) Categoria:Astronomia ja:太陽系 ko:태양계 ms:Sistem suria nb:Solsystem simple:Solar system th:ระบบสุริยะ

Sol

El Sol és la estrela més pròxima a la Terra pel que també és l'astre més brillant. ---- La seva presència o absència en el cel determina el dia o la nit respectivament. La energia radiada pel Sol és aprofitada pels sers fotosintètics que constituïxen la base de la cadena tròfica. Així, és la principal font d'energia de la vida. També aporta l'energia que manté en funcionament els processos climàtics. A pesar de ser una estrela mitjana, és l'única que es resol a simple vista, amb un diàmetre angular de 32' 35" minuts d'arc en el periheli i 31' 31" en el afeli. El que dóna un diàmetre mitjà de 32' 03". Per una estranya coincidència, la combinació de grandàries i distàncies del Sol i la Lluna són tals que es veuen, aproximadament, amb la mateixa grandària aparent en el cel. El planeta Terra i tots els altres planetes del Sistema Solar orbiten el Sol. Altres cossos que orbiten el Sol inclouen asteroides, meteorits, cometes, objectes del cinturó de Kuiper, del Núvol d'Oort i, també, pols. Es va formar fa uns 4500 milions d'anys i al final de la seva vida, dintre d’uns 5000 milions d’anys, s'apagarà.

Característiques

any El Sol és un estel de la seqüència principal, de classe espectral G2, que significa que és una mica més gran i calent que un estel mitjà, però molt menor que un gegant vermell. Una estrella G2 té una vida a la seqüència principal de 10 milers de milions d'anys. En el centre del Sol, la densitat és aproximadament 1,5 × 10⁵ kg/m³, les reaccions termonuclears (fusió) converteixen l'hidrogen en heli. 3,9 × 10⁴⁵ àtoms passen per reaccions nuclears cada segon. Això allibera energia que fuig de la superfície del Sol com a llum. És possible de replicar les reaccions termonuclears amb les anomenades bombes d'hidrogen. En un futur podria esdevenir-se que la energia alliberada per la fusió nuclear en reactors de fusió sigui utilitzada com a font d'energia alternativa per a la producció d'electricitat. Tota la matèria del Sol està en forma de plasma degut a la seva temperatura extrema. Així, el Sol pot girar més ràpidament a l'equador que a latituds altes, ja que no és un sòlid. La rotació diferencial (segons la latitud) del Sol causa que les línies del camp magnètic s'entortolliguin amb el temps, provocant la formació de les dramàtiques taques solars i prominències solars. La corona solar té 10¹¹ àtoms/m³, i la fotosfera té 10²³ àtoms/m³. Durant algun temps es va pensar que el nombre de neutrins produits a les reaccions nuclears al Sol era una tercera part de la predicicó teòrica, un problema que es denominà problema dels neutrins solars. Quan es va descobrir recentment que els neutrins tenien massa, i que es podien transformar en varietats de neutrins més difícils de detectar en el camí de la Terra al Sol, les mesures i la teoria van coincidir. Per a obtenir informació ininterrompuda del Sol, l'Agència Espacial Europea i la NASA van posar en òrbita l'observatori SOHO (Solar and Heliospheric Observatory) el 2 de desembre de 1995.

Naixement i mort del Sol

Més informació en: Evolució estel·lar El Sol es va formar fa uns 4.500 milions d'anys a partir de núvols de gas i pols que ja contenien residus de generacions anteriors de estrelas. Gràcies a la metalicitat de tal gas, del seu disc circumstelar van sorgir, més tard, els planetas, asteroides i cometes del sistema solar. En l'interior del Sol es produïxen reaccions de fusió en les que els àtoms de hidrogen es transformen en heli produint-se l'energia que irradia la nostra estrela. Actualment, el Sol es troba en plena seqüència principal, fase en què seguirà uns 5.000 milions d'anys més cremant hidrogen de manera estable. Quan l'hidrogen del seu nucli siga molt menys abundant aquest es contraurà i s'encendrà la capa de hidrogen adjacent, però açò no bastarà per a retindre'l. Seguirà compactant-se fins que la seva temperatura siga prou elevada com per a fusionar el heli del nucli (uns 100 milions de graus). Al mateix temps, les capes exteriors de l'embolcall se n'aniran expandint gradualment. S'expandiran tant que, a pesar de l'augment de brillantor de la estrela, el seu temperatura efectiva disminuirà, situant el seu llum en la regió roja del espectre. El Sol s'haurà convertit en una gegant roja. El radi del Sol, per a llavors, serà tan gran que haurà engolit a Mercuri, Venus i, possiblement, a la Terra. Durant la seva etapa com gegant roja (uns 1.000 milions d'anys) el Sol anirà expulsant gas cada vegada amb major intensitat. En els últims moments de la seva vida el vent solar s'intensificarà i el Sol es desprendrà de tot el seu embolcall, la qual, formarà, amb el temps, una nebulosa planetària. El nucli i les seves regions més pròximes es comprimiran més fins a formar un estat de la matèria molt concentrat en el que les repulsions de tipus quàntic entre els electrons extremadament pròxims (degenerats) frenaran el col·lapse. Quedarà llavors, com a romanent estel·lar, una nana blanca de carboni i oxigen que s'anirà refredant gradualment.

Estructura del Sol

El sol no es el sol perque sigui es sol perque ues al sol hi viu deu tot poderos, el sol fa llum esta format per mexeros TONTO EL QUE LO LEA Com tots els cossos de suficient massa el Sol posseeix una forma esfèrica i a causa del seu lent moviment de rotació, té també un lleu aplatament polar. Com en qualsevol gran cos esfèric, totes les partícules que el constituïxen tendeixen a caure cap al centre per la força gravitacional, però no totes poden fer-ho perquè són rebutjades per la força de pressió de radiació i la pressió del gas. Pel fet que estes forces es compensen, l'estrella ni es col·lapsa cap a dins sobre si mateixa ni es disgrega. És l'anomenat equilibri hidrostàtic. El Sol presenta una estructura en capes esfèriques o en "capes de ceba". La frontera física i les diferències químiques entre les distintes capes són difícils d'establir. Sí es pot no obstant establir una funció física que és diferent per a cada una de les capes. En l'actualitat, l'Astronomia disposa d'un model d'estructura solar que explica satisfactòriament la majoria dels fenòmens observats. Segons este model, el Sol està format per: 1) nucli, 2) zona radiant, 3) zona convectiva, 4) fotosfera, 5) cromosfera, 6) corona i 7) vent solar.

Nucli solar

Ocupa uns 139.000 km del radi solar, 1/5 del mateix, i és en esta zona on es verifiquen les reaccions termonuclears que proporcionen tota l'energia que el Sol produïx. La nostra estrela està constituïda per un 81 % de hidrogen, 18 % de heli i l'1 % restant que es reparteix entre altres elements. En el seu centre es calcula que hi ha un 49 % de hidrogen, 49 % de heli i el 2 % restant en altres elements que serveixen com catalitzadors en les reaccions termonuclears. El físic austríac Fritz Houtermans i el astrònom anglès Robert d'Escourt Atkinson (1898-1982) van unir els seus esforços per a veure si la producció d'energia en l'interior del Sol i en les estrelas es podia explicar per les transformacions nuclears que originen les temperatures extremadament altes del seu interior. Temperatures que són de l'orde de 10 a 20 milions de graus. Així, les reaccions de fusió són les fonts d'energia del Sol i les estrelas. Va ser en 1938 quan Hans Albrecht Bethe (1906- ) en Estats Units i Carl Friedrich von Weizsäker, en Alemanya, simultàniament i independentment van trobar el fet notable que el grup de reaccions en què intervenen carboni i nitrogen constituïxen un cicle, que es repetix una vegada i una altra, mentres dura el hidrogen. A este grup de reaccions se les coneix com "cicle de Bethe o del carboni", que és equivalent a la fusió de quatre protons en un nucli de heli. En estes reaccions de fusió hi ha una pèrdua de massa, açò és, el hidrogen consumit pesa més que el heli produït. Eixa diferència de massa es transforma en energia segons l'equació de Einstein. E = mc², on E és l'energia, m la massa i c la velocitat de la llum. Estes reaccions nuclears transformen el 0,7 % de la massa afectada en fotons, amb una longitud d'ona curtíssima i per tant molt energètics i penetrants. El cicle ocorre en les etapes següents: ₁H¹ + ₆C¹² → ₇N¹³; ₇N¹³ → ₆C¹³ + e⁺ + neutrí; ₁H¹ + ₆C¹³ → ₇N¹⁴; ₁H¹ + ₇N¹⁴ → ₈O¹⁵; ₆O¹⁵ → ₇N¹⁵ + e⁺ + neutrí, i finalment ₁H¹ + ₇N¹⁵ → ₆C¹² + ₂He⁴. Sumant totes les reaccions i cancel·lant els termes comuns, tenim 4 ₁H¹ → ₂He⁴ + 2e⁺ + 2 neutrins + 26,7 MeV. L'energia neta alliberada en el procés és 26,7 MeV, o siga prop de 6,7 x 10¹⁴ Joules per kg de protons consumits. El carboni actua com a catalitzador, perquè al final del cicle es regenera. Una altra reacció de fusió que ocorre en el Sol i en les estrelas, és el cicle de Critchfiel o protó-protó. Charles Critchfiel en 1938 era un jove físic alumne de George Gamow (1904-1968) en la Universitat de George Washington, va tindre una idea completament diferent, a l'adonar-se que en el xoc entre dos protons molt ràpids pot ocórrer que un dels protons perd la seua càrrega positiva i es convertisca en un neutró, que roman unit a l'altre protó, constituint un deuteró, és a dir un nucli de hidrogen pesat. La reacció és: ₁H¹ + ₁H¹ → ₂H² + e⁺ + neutrí; ₁H¹ + ₁H² → ₂He³; ₂He³ + ₂He³ → ₂He⁴ + 2 ₁H¹.- El primer cicle es dóna en estrelas més calents i amb major massa que el Sol i la cadena protó-protó en les semblants al Sol. Quant al Sol, fins a l'any 1953 es va creure que la seua energia era produïda exclusivament pel enllustre de Bethe, però s'ha demostrat en estos últims anys que la calor solar procedix en un 99 % del cicle protó-protó. Arribarà un dia en què el Sol esgote tot el hidrogen en la regió central al transformar-lo en heli, la pressió serà incapaç de sostindre les capes superiors i la regió central tendirà a contraure's gravitacionalment, calfant-se cada vegada més les capes adjacents. L'excés d'energia produïda farà que les capes exteriors del Sol tendisquen a expandir-se i refredar-se i el nostre astre rei es convertirà en una estrela gegant roja. El diàmetre del Sol pot arribar a arribar i sobrepassar al de l'òrbita de la Terra amb la qual cosa, qualsevol forma de vida s'haurà extingit. Quan la temperatura de la regió central abast aproximadament 100 milions de graus, començarà a produir-se la reacció del heli en carboni, fins que el primera s'esgote, amb la qual cosa es verificarà el mateix procés que a l'esgotar-se el hidrogen. D'esta manera el nucli començarà a contraure's, fins a convertir-se el nostre Sol en una nana blanca i, més tard, al refredar-se totalment, en una nana negra.

Zona radiant

És la zona exterior al nucli en què el transport de l'energia generada en l'interior es produïx per radiació cap al límit exterior de la zona radiativa. Esta zona està composta de plasma, és a dir, grans quantitats de hidrogen i heli ionitzat. Com la temperatura del Sol decreix del centre (10-20 milions de graus) a la perifèria (6000 graus en la fotosfera), és més fàcil que un fotó qualsevol es moga del centre a la perifèria que no al revés. Es calcula que un fotó qualsevol inverteix un milió d'anys, movent-se a la velocitat de la llum a arribar la superfície i manifestar-se com a llum visible.

Zona convectiva

Esta regió s'estén per damunt de la zona radiant i en ella els gasos solars deixen d'estar ionitzats i els fotons són absorbits amb facilitat tornant-se el material opac al transport de radiació. Per tant el transport d'energia es realitza per convecció en la que la calor es transporta de manera no homogènia i turbulenta pel propi fluid. Els fluids es dilaten al ser calfats i disminuïxen la seva densitat per tant es formen corrents ascendents de material des de la zona calfada fins a la zona superior i regions descendents de material des de les zones exteriors freds establint-se corrents convectivas. Així a uns 200.000 quilòmetres baix la fotosfera del Sol, el gas es torna opac per efecte de la disminució de la temperatura; en conseqüència, absorbeix els fotons procedents de les zones inferiors i es calfa a expenses de la seva energia. Es formen així seccions convectives de turbulència, que les parcel·les de gas calent i lleuger pugen fins a la fotosfera, on novament l'atmosfera solar es torna transparent a la radiació i el gas calent cedeix la seva energia en forma de llum visible, refredant-se abans de tornar a descendir a les profunditats. L'anàlisi de les oscil·lacions solars ha permès establir que esta zona s'estén fins a estrats de gas situats a la profunditat indicada anteriorment. L'estudi de les oscil·lacions solars constituïx la heliosismología.

Fotoesfera

La fotosfera és la zona des de la que s'emet pràcticament tota la llum visible del Sol i es considera com la «superfície» solar, la qual, vista amb el telescopi, es presenta formada per grànuls brillants que es projecten sobre un fons mes fosc. A causa de l'agitació de la nostra atmosfera, estos grànuls pareixen estar sempre en agitació. Ja que el Sol és gasós, la fotosfera és un poc transparent: pot ser observada fins una profunditat d'uns centenars de quilòmetres abans de tornar-se completament opaca. Encara que el limbe del Sol apareix prou nítid en una fotografia o en la imatge solar projectada amb un telescopi, es nota fàcilment que la brillantor del disc solar disminuïx cap al limbe. Aquest fenomen d'enfosquiment del limbe és conseqüència que el Sol és un cos gasós amb una temperatura que disminuïx amb la distància al centre. La llum que es veu en el centre procedeix en la major part de les capes inferiors de la fotosfera, més calenta i per tant més lluminosa. Però al mirar cap al limbe, la direcció visual de l'observador és quasi tangent a la vora del disc solar i està mirant cap a les capes superiors de la fotosfera, que estan més fredes i emeten amb una intensitat menor que les capes més profundes en la base de la fotosfera; per esta raó, el limbe apareix menys brillant que el centre. La fotosfera té uns 100 o 200 km de profunditat. El signe mes evident d'activitat en la fotosfera són les taques solars.

Cromosfera

La Cromosfera és la regió de la atmosfera solar situada entre la fotosfera i la corona solar. La seua observació a simple vista només és possible durant la fase total d'un eclipsi de sol.

Corona solar

La corona solar és la part més exterior de la cromosfera solar, mesura més un milió de quilòmetres i pot observar-se durant els eclipsis solars o utilitzant un dispositiu capaç d'ocultar la llum del Sol i denominat coronógraf. Fins a 1930 l'única forma d'observar la corona era possible quan la Lluna eclipsava el Sol totalment. Gràcies a la invenció, en 1930 d'un enginyós dispositiu per a produir eclipsis artificials, els anomenats coronógrafs, es va poder estudiar de forma més accessible el fenomen de la corona solar. La densitat de la corona solar és un bilió de vegades inferior a la de l'atmosfera terrestre i la seua temperatura aconseguix els dos milions de graus (mentres que la fotosfera té una temperatura aproximada de 6000ºC). La corona solar està composta per xicotetes partícules que eventualment són llançades a l'espai per l'intens camp magnètic solar produint el vent solar i, en fenòmens d'ejecció intensos, tempestats elèctriques en la Terra. Estos àtoms llançats, al xocar amb la part superior de la nostra atmosfera són els causants de les aurores en les regions polars Nord i Sud. Tots els detalls estructurals de la corona són degudes al camp magnètic del Sol. Durant un eclipsi, en 1870, Charles Young observant l'espectre de llum de la corona va identificar un traç verd l'origen del qual no va poder ser explicat. Entre les hipòtesis que van circular en l'època es va parlar d'un suposat element químic desconegut que no estaria disponible en la Terra. En 1940 Edlen i de Grotrian van demostrar que les ratlles verdes no eren produïdes per l'espectre de materials desconeguts sinó d'àtoms altament ionitzats d'elements disponibles en la Terra com el ferro.

Vent solar

El vent solar és un flux de partícules (en la seva majoria protons d'alta energia, 500 keV) que sorgeixen de la atmosfera d'una estrela. La composició elemental del vent solar en el nostre sistema solar és idèntica a la de la corona del Sol: un 73% de hidrogen i un 25% de heli, amb algunes traces d'impureses. Les partícules es troben completament ionitzades formant un plasma molt poc dens. En les proximitats de la Terra, la velocitat del vent solar varia entre els 200-889km/s, sent la mitjana d'uns 450 km/s. El Sol perd aproximadament 800 quilograms de matèria cada segon en forma de vent solar. Les partícules de vent solar que són atrapades en el camp magnètic terrestre, mostren tendència a agrupar-se en els cinturons de Van Allen i poden provocar les Aurores boreals i les Aurores australs quan xoquen amb la atmosfera terrestre prop dels pols geogràfics. Altres planetes que tenen camps magnètics semblants als de la Terra també tenen les seves pròpies aurores. El vent solar forma una "bambolla" en el mitjà interestel·lar (hidrogen i heli gasosos en l'espai intergalàctic). El punt en què la força exercida pel vent solar no és prou important com per a desplaçar el mitjà interestel·lar, es coneix com heliopausa i es considera que és el "vora" més exterior del sistema solar. La distància fins a l'heliopausa no és coneguda amb precisió i probablement depèn de la velocitat del vent solar i de la densitat local del mitjà interestel·lar, però se sap que està molt més enllà de l'òrbita de Plutó.

Energia solar

La major part de l'energia utilitzada pels sers vius procedeix del Sol, les plantes l’absorbeixen directament i realitzen la fotosíntesi, els herbívors absorbeixen indirectament una xicoteta quantitat d'esta energia menjant les plantes, i els carnívors absorbeixen indirectament una quantitat més xicoteta menjant als herbívors. La majoria de les fonts d'energia usades per l'home deriven indirectament del Sol. Els combustibles fòssils preserven energia solar capturada fa milions d'anys per mitjà de fotosíntesi, l'energia hidroelèctrica usa l'energia potencial d'aigua que es va condensar en altura després d'haver-se evaporat per la calor del Sol, etc. No obstant, l'ús directe de energia solar per a l'obtenció de energia no està inclús molt estès pel fet que els mecanismes actuals no són prou eficaç.

Precaucions necessàries per a observar el Sol

- No mirar mai directament el Sol sense la deguda protecció, pot causar lesions i cremades greus en els ulls i inclús la ceguera permanent.
- Les ulleres de sol, filtres fets amb pel·lícula fotogràfica velada, polaritzadors, gelatines, CD's o vidres fumats NO ofereixen la suficient protecció als ulls.
- Una bona protecció la proporcionen els filtres MYLAR^® o equivalents. Les ulleres utilitzades per a la soldadura a l'arc amb vidres de densitats 14 a 16, són idònies per a aquest fi. Les mateixes precaucions han de tenir en compte si s'utilitzen aparells òptics. Els filtres han d'anar col·locats en la part frontal i mai en l'ocular.

Precaució: mirar directament el Sol pot danyar la retina, i provoca ceguesa.

Simbolisme

El sol és un símbol principal en la majoria de cultures. Pot ser un principi masculí, com a la majoria del Mediterrani, o femení, com a l'Àsia, per exemple. Sol tenir relació amb el gènere que té la paraula en cada llengua. Significa la llum i el poder. En l'alquímia es relaciona amb l'or i s'escriu com un cercle amb un punt enmig (el mateix signe que a l'astrologia). A vegades s'ha usat com a al·legoria de Jesús, ja que "mor" i "ressucita" (es pon i surt cada dia per a l'ull humà), està al Cel i irradia llum. En molts indrets va ser venerat com un déu. A Egipte era Ra i va ser el primer culte monoteista. Al panteó de la mitologia grega era Apol·lo. També és una divinitat important a les cultures precolombines d'Amèrica.

Pàgines que s'hi relacionen

- Energia solar
- Corona solar
- Fotosfera
- Cromosfera
- Vent solar
- Lluminositat solar
- Variació solar
- Massa solar
- Taques solars
- Fàcules
- Ejecció de la corona
- Erupcions solar
- Prominències solars
- Ejecció de la corona
- Analema categoria:Estrelles Categoria:Sistema Solar als:Sonne ja:太陽 ko:태양 ms:Matahari simple:Sun th:ดวงอาทิตย์ zh-min-nan:Ji̍t-thâu

Júpiter

- En la mitologia romana, Júpiter es el pare dels déus.
- En astronomia, Júpiter és el planeta més gran del Sistema Solar. als:Jupiter ja:ジュピター simple:Jupiter

Categoria:Zodíac

Categoria:Astrologia

Benoît Pierre Émile Clapeyron

Benoit Clapeyron (1799-1864) was een Frans ingenieur die een belangrijke bijdrage geleverd heeft aan de ontwikkeling van de thermodynamica. Clapeyron vertaalde het werk van Carnot in termen van de calculus. Het meeste bekend is hij van de vergelijking van Clausius-Clapeyron die de relatie tussen de verzadigde dampdruk en temperatuur beschrijft, waarbij de damp als een ideaal gas wordt verondersteld. Deze relatie werd later door Clausius geherformuleerd in een vorm die de betrekking een ruimer toepassingsbereik geeft. Clapeyron,Benoit

sylwester w g�rach gry sportowe programy sem konsultant slubny

:: RELATED NEWS ::

Biot (Alpi marittime)
Biot è un comune francese di 5.575 abitanti situato nel dipartimento delle Alpi marittime nella regione della Provenza-Alpi-Costa Azzurra. Biot francese di 333 abitanti situato nel dipartimento dell'Alta Savoia nella regione del Rodano-Alpi. Biot Biot

Risiko!
RisiKo!, la versione italiana di Risk, dal quale si tuttavia differenzia in modo sostanziale, è un gioco di strategia che simula una guerra planetaria. Scopo del gioco è il raggiungimento di un obiettivo predefinito, segreto e diverso per ciascun giocatore, che può consistere nella conquista di un certo numero di stati, nella conquista di due o più continenti o nell'annientamento di un giocatore avversario.

Il tabellone

Il tabellone su cui si sviluppa una partita di RisiKo rappresenta il mondo suddiviso in 42

Bonson (Alpi marittime)
Bonson è un comune francese di 456 abitanti situato nel dipartimento delle Alpi marittime nella regione della Provenza-Alpi-Costa Azzurra. Bonson francese di 3.880 abitanti situato nel dipartimento della Loira nella regione del Rodano-Alpi. Bonson Bonson

Guerra Civile Jedi
La Guerra Civile Jedi è un conflitto all'interno dell'universo fantastico di Guerre Stellari. Ebbe luogo nel 3956 BBY. E' noto anche con il nome di Seconda Guerra Sith e di Guerra della Star Forge, e viene raggruppata insieme ad altri conflitti vicini nel tempo sotto il nome di Antiche Guerre Sith.

Origini

Le Guerre Mandaloriane Attorno al 4000 BBY, una razza di guerrieri Mandaloriani, conosciuta sotto il nome di Neo-Crusaders, iniziò ad assaltar

Castellar (Francia)
Castellar è un comune francese di 638 abitanti situato nel dipartimento delle Alpi marittime nella regione della Provenza-Alpi-Costa Azzurra. Castellar francese di 294 abitanti situato nel dipartimento delle Alpi marittime nella regione della Provenza-Alpi-Costa Azzurra. Gourdon teorema di Pitagora al caso di triangoli non rettangoli. La sua dimostrazione è dovuta a Lazare Carnot e, per questo, è noto anche come teorema di Carnot.

Il teorema

right Chiamando A, B e C i tre vertici di un triangol

Gourdon (Ardèche)
Gourdon è un comune francese di 83 abitanti situato nel dipartimento dell'Ardèche nella regione del Rodano-Alpi. Gourdon Gourdon