:: wikimiki.org ::

Plutino

Plutino

Els plutinos són objectes del cinturó de Kuiper que estan en ressonància orbital 3:2 amb Neptú. Açò significa que efectuen dos òrbites al voltant del Sol alhora que Neptú realitza tres òrbites. Per açò, encara que creuen l'òrbita del planeta gegant, esta no els pot expulsar gravitatòriament. Com esta característica la compartix Plutó, estos cossos es denominen plutinos ("plutons xicotets"). Els plutinos formen la part interior del cinturó de Kuiper. Aproximadament la quarta part dels objectes coneguts del cinturó de Kuiper són plutinos. Alguns representants d'aquesta família:
- 1995 QY9: creua l'òrbita de Neptú sense acostar-se mai al planeta. Esta particularitat la compartixen alguns altres plutinos;
- 1995 DA2 està en ressonància orbital 4:3;
- 1999 TC36 és, com la parella Plutó-Caront, un objecte binari;
- Ixion (1200 km), que durant alguns mesos va ser el planetoide més gran.

Enllaç extern

En català:
- [http://www.astrogea.org/asteroides/kuiper_c.htm Astrogea]

Vegeu també

- Kuweano
- Núvol d'Oort
- Cinturó de Kuiper
- Objecte transneptúnic categoria:Cinturó de Kuiper ja:冥王星族

Cinturó de Kuiper

El Cinturó de Kuiper és una àrea del sistema solar que s'exté des de l'interior de l'òrbita de Neptú (a 30 UA) fins a 50 UA del Sol, amb una inclinació homogènia amb l'eclíptica. La frontera exterior del cinturó de Kuiper no està definida de manera arbitraria, tot el contrari, a partir d'una certa distància s'observa una desaparició real i sobtada d'objectes. Aquesta zona de vegades s'anomena forat de Kuiper o singlera de Kuiper. La causa es desconeix però una posible explicació seria la presència d'un objecte de la mida de la Terra o Mart que escombraria les restes.

Orígens

El primer astrònom que va suggerir l'existència d'aquest cinturó va ser Frederick C. Leonard el 1930 i Kenneth E. Edgeworth el 1943. El 1951 Gerard Kuiper va ser una altre astrònom que va postular sobre l'existència d'aquest cinturó. Finalment, l'any 1992, es va descobrir el (15760) 1992 QB₁, primer objecte que formava part d'aquest cinturó. Des de llavors el cinturó es va anomenar cinturó de Kuiper.

Nom

S'han proposat noms alternatius per a reconeixer el mèrit d'altres astrònoms. Alguns grups de científics recomanen fer servir nom de Objecte transneptunià per a evitar controvèrsies, però en aquest cas sembla incloure els objectes situats més enllà del límit de 50 UA.

Objectes del cinturó de Kuiper

Descoberts fins ara

(15760) 1992 QB₁ S'han descobert més de 800 objectes del cinturó de Kuiper o KBO (KBO de l'anglès Kuiper Belt Object) tots a partir de 1992. Els més grans són Plutó i Caront, però des de l'any 2000 s'han identificat altres objectes de similar mida. (50000) Quaoar, discobert el 2002 és més gran que qualsevol asteroid. Ixion, descobert el 2001 i Varuna es pensa que han de tenir una mida similar a Quaoar. I molts altres de més petits. La clasificació exacta d'aquest objectes no està clara perque probablement són molt diferents dels asteroides del cinturó d'asteroides. Però el 15 de març del 2004 el JPL va anunciar el descobriment d'un cos de grans dimensions molt més allunyat que Plutó a qui van denominar Sedna. L'objecte 90337 Sedna podria ser major que Caront pero encara no està clar que es pugui classificar a Sedna com un objete del cinturó de Kuiper ja que alguns astrònoms el consideren un cos massa llunyà, i representant per tant del límit inferior del núvol d'Oort. En este cas, 2000 CR105 pertanyeria també a aquesta classe. La sorpresa va arribar el 29 de juliol de 2005 quan s'anuncia el descobriment de tres nous objectes: 2003 UB313, 2005 FY9 i 2003 EL61, ordenats de major a menor. 2003 UB313 revela ser inclús major que el propi Plutó pel que se li ha dit com el desè planeta arribant-lo a considerar com el llegendari Planeta X.

Trajectòries orbitals

Amb la definició actual els KBO han d'estar a dintre del 30-50 UA del Sol. Alguns KBO que viatgen periòdicament a l'interior de l'òrbita de Neptú estan en resonància orbital 1:2, 2:3 (plutinos), 2:5, 3:4, 3:5, 4:5, o 4:7 amb Neptú. La regió central està formada per objectes semblants a QB1. I la regió exterior hi ha objectes amb òrbites molt excéntriques anomenats scattered disk object o SDO. No s'ha de confondre el cinturó amb el Núvol d'Oort, el qual no està limitat al pla del sistema solar i està encara molt més lluny.

Mida i composició

La majoria de KBO són troços de gel amb matèria orgànica (detectada amb espectroescopia). Tenen, per tant, la mateixa composició queels cometes. No es fàcil estimar el diàmetre dels KBO. Pels objectes amb òrbita molt ben coneguda (com Plutó o Caront), els diàmetres es poden mesusrar per ocultació. Per als KBO grans els diàmetres es poden estimar amb mesures térmiques (d'infraroigs).

Descobertes més importants

Els KBO coneguts més grans són, en funció del diàmetre mesurat:

Enllaços externs

En català:
- [http://www.astrogea.org/asteroides/kuiper_c.htm Astrogea] En anglès:
- [http://www.ifa.hawaii.edu/faculty/jewitt/kb.html Dave Jewitt's page @ University of Hawaii]
- [http://www.ifa.hawaii.edu/faculty/jewitt/kb/gerard.html The belt's name]
- [http://www.boulder.swri.edu/ekonews/ The Kuiper Belt Electronic Newsletter]
- [http://www.johnstonsarchive.net/astro/tnos.html Wm. Robert Johnston's TNO page]
- [http://cfa-www.harvard.edu/iau/lists/OuterPlot.html Minor Planet Center: Plot of the Outer Solar System], illustrating Kuiper gap
- [http://www.newscientist.com/channel/space/mg18524911.600 13 Things That Do Not Make Sense - The Kuiper Cliff] Categoria:Planetes menors ja:エッジワース＝カイパー・ベルト ko:카이퍼 대 ms:Lingkaran Kuiper th:แถบไคเปอร์

Neptú (planeta)

Neptú és el vuitè planeta del Sistema Solar en proximitat al Sol. Forma part dels denominats planetes exteriors o gasosos. Després del descobriment d'Urà, es va observar que les òrbites d'Urà, Saturn i Júpiter no es comportaven tal com predeien les lleis de Kepler i de Newton. Adams i Le Verrier, de forma independent, van calcular la posició d'un nou planeta, Neptú, que va ser descobert per Galle, el 23 de setembre de 1846 a 1° d’interval de la posició predita per Adams i Le Verrier. Més tard, es va advertir que Galileu ja havia observat Neptú el 1611, però l'havia pres per una estrella.

Característiques físiques

A l'orbitar tan lluny del Sol, Neptú rep molt poca calor. La temperatura a la 'superfície' és de -218 graus Celsius (davall de zero). No obstant, el planeta pareix tenir una font interna de calor. Es pensa que pot ser un romanent de la calor generada per la concreció de matèria durant la creació del planeta, que ara irradia calor lentament cap a l'espai. La velocitat del vent en l'atmosfera de Neptú, de fins a 2.000 km/h, és la major del sistema solar i es creu que els vents s'alimenten del flux de calor interna. L'estructura interna s'assembla a la d'Urà: un nucli rocós cobert per una crosta gelada, ocult davall una atmosfera gruixuda i espessa. Els dos terços interiors de Neptú es componen d'una mescla de roca, aigua, amoníac líquid i metà. El terç exterior és una mescla de gas calent compost d'hidrogen, heli, aigua i metà. Igual que Urà i a diferència de Júpiter i de Saturn, la composició de l'estructura interna de Neptú es creu que està formada per capes distintes. Com a Urà, el camp magnètic de Neptú està fortament inclinat en relació amb el seu eix de rotació, a 47° i desplaçat almenys 0,55 radis (uns 13.500 quilòmetres) del centre físic del planeta. Comparant els camps magnètics d'ambdós planetes, els científics han arribat a la conclusió que eixa extrema orientació podria ser característica dels fluxos a l'interior del planeta i no el resultat de la inclinació de l'eix d'Urà.

L'exploració de Neptú

Amb un període orbital de 165 anys, Neptú tornarà al punt de la seva òrbita en què el va descobrir Galle l'any 2011. A causa de l'òrbita excèntrica de Plutó, ocasionalment Neptú és el planeta conegut més allunyat del Sol. Neptú no és visible a simple vista. Utilitzant un telescopi es veu com un disc blau-verdós, paregut a Urà; el color blau-verdós és a causa del metà de la seva atmosfera. Neptú ha estat visitat només per una nau espacial, la Voyager 2, que va passar prop del planeta el 25 d'agost de 1989.

Satèl·lits de Neptú

- Per a més informació vegeu Satèl·lits de Neptú. En l'actualitat es coneixen 13 satèl·lits de Neptú. Tritó, amb 2.700 km de diàmetre, és el més gran i un dels majors del Sistema Solar. Va ser descobert per William Lassel només 17 dies després del descobriment del planeta. Gerard Kuiper va descobrir Nereida el 1949. Aquesta lluna destaca per tenir una òrbita molt excèntrica. Entre el juliol i el setembre de 1989, la nau Voyager 2 en va descobrir 6 més. Un d'ells, Làrissa, va ser vist des de la Terra el 1981, però es va prendre com una secció dels anells de Neptú. Un altre, Proteu, és el segon en quant a mida però només mesura 400 km de diàmetre. Entre els anys 2002 i 2003 se'n van descobrir 5 més, arribant així a la xifra actual de 13. La majoria dels satèl·lits descoberts mesuren menys de 200 km de diàmetre i podrien ser restes de llunes majors que es van fraccionar. categoria:Planetes ja:海王星 ko:해왕성 ms:Neptun simple:Neptune (planet) th:ดาวเนปจูน

Sol

El Sol és la estrela més pròxima a la Terra pel que també és l'astre més brillant. ---- La seva presència o absència en el cel determina el dia o la nit respectivament. La energia radiada pel Sol és aprofitada pels sers fotosintètics que constituïxen la base de la cadena tròfica. Així, és la principal font d'energia de la vida. També aporta l'energia que manté en funcionament els processos climàtics. A pesar de ser una estrela mitjana, és l'única que es resol a simple vista, amb un diàmetre angular de 32' 35" minuts d'arc en el periheli i 31' 31" en el afeli. El que dóna un diàmetre mitjà de 32' 03". Per una estranya coincidència, la combinació de grandàries i distàncies del Sol i la Lluna són tals que es veuen, aproximadament, amb la mateixa grandària aparent en el cel. El planeta Terra i tots els altres planetes del Sistema Solar orbiten el Sol. Altres cossos que orbiten el Sol inclouen asteroides, meteorits, cometes, objectes del cinturó de Kuiper, del Núvol d'Oort i, també, pols. Es va formar fa uns 4500 milions d'anys i al final de la seva vida, dintre d’uns 5000 milions d’anys, s'apagarà.

Característiques

any El Sol és un estel de la seqüència principal, de classe espectral G2, que significa que és una mica més gran i calent que un estel mitjà, però molt menor que un gegant vermell. Una estrella G2 té una vida a la seqüència principal de 10 milers de milions d'anys. En el centre del Sol, la densitat és aproximadament 1,5 × 10⁵ kg/m³, les reaccions termonuclears (fusió) converteixen l'hidrogen en heli. 3,9 × 10⁴⁵ àtoms passen per reaccions nuclears cada segon. Això allibera energia que fuig de la superfície del Sol com a llum. És possible de replicar les reaccions termonuclears amb les anomenades bombes d'hidrogen. En un futur podria esdevenir-se que la energia alliberada per la fusió nuclear en reactors de fusió sigui utilitzada com a font d'energia alternativa per a la producció d'electricitat. Tota la matèria del Sol està en forma de plasma degut a la seva temperatura extrema. Així, el Sol pot girar més ràpidament a l'equador que a latituds altes, ja que no és un sòlid. La rotació diferencial (segons la latitud) del Sol causa que les línies del camp magnètic s'entortolliguin amb el temps, provocant la formació de les dramàtiques taques solars i prominències solars. La corona solar té 10¹¹ àtoms/m³, i la fotosfera té 10²³ àtoms/m³. Durant algun temps es va pensar que el nombre de neutrins produits a les reaccions nuclears al Sol era una tercera part de la predicicó teòrica, un problema que es denominà problema dels neutrins solars. Quan es va descobrir recentment que els neutrins tenien massa, i que es podien transformar en varietats de neutrins més difícils de detectar en el camí de la Terra al Sol, les mesures i la teoria van coincidir. Per a obtenir informació ininterrompuda del Sol, l'Agència Espacial Europea i la NASA van posar en òrbita l'observatori SOHO (Solar and Heliospheric Observatory) el 2 de desembre de 1995.

Naixement i mort del Sol

Més informació en: Evolució estel·lar El Sol es va formar fa uns 4.500 milions d'anys a partir de núvols de gas i pols que ja contenien residus de generacions anteriors de estrelas. Gràcies a la metalicitat de tal gas, del seu disc circumstelar van sorgir, més tard, els planetas, asteroides i cometes del sistema solar. En l'interior del Sol es produïxen reaccions de fusió en les que els àtoms de hidrogen es transformen en heli produint-se l'energia que irradia la nostra estrela. Actualment, el Sol es troba en plena seqüència principal, fase en què seguirà uns 5.000 milions d'anys més cremant hidrogen de manera estable. Quan l'hidrogen del seu nucli siga molt menys abundant aquest es contraurà i s'encendrà la capa de hidrogen adjacent, però açò no bastarà per a retindre'l. Seguirà compactant-se fins que la seva temperatura siga prou elevada com per a fusionar el heli del nucli (uns 100 milions de graus). Al mateix temps, les capes exteriors de l'embolcall se n'aniran expandint gradualment. S'expandiran tant que, a pesar de l'augment de brillantor de la estrela, el seu temperatura efectiva disminuirà, situant el seu llum en la regió roja del espectre. El Sol s'haurà convertit en una gegant roja. El radi del Sol, per a llavors, serà tan gran que haurà engolit a Mercuri, Venus i, possiblement, a la Terra. Durant la seva etapa com gegant roja (uns 1.000 milions d'anys) el Sol anirà expulsant gas cada vegada amb major intensitat. En els últims moments de la seva vida el vent solar s'intensificarà i el Sol es desprendrà de tot el seu embolcall, la qual, formarà, amb el temps, una nebulosa planetària. El nucli i les seves regions més pròximes es comprimiran més fins a formar un estat de la matèria molt concentrat en el que les repulsions de tipus quàntic entre els electrons extremadament pròxims (degenerats) frenaran el col·lapse. Quedarà llavors, com a romanent estel·lar, una nana blanca de carboni i oxigen que s'anirà refredant gradualment.

Estructura del Sol

El sol no es el sol perque sigui es sol perque ues al sol hi viu deu tot poderos, el sol fa llum esta format per mexeros TONTO EL QUE LO LEA Com tots els cossos de suficient massa el Sol posseeix una forma esfèrica i a causa del seu lent moviment de rotació, té també un lleu aplatament polar. Com en qualsevol gran cos esfèric, totes les partícules que el constituïxen tendeixen a caure cap al centre per la força gravitacional, però no totes poden fer-ho perquè són rebutjades per la força de pressió de radiació i la pressió del gas. Pel fet que estes forces es compensen, l'estrella ni es col·lapsa cap a dins sobre si mateixa ni es disgrega. És l'anomenat equilibri hidrostàtic. El Sol presenta una estructura en capes esfèriques o en "capes de ceba". La frontera física i les diferències químiques entre les distintes capes són difícils d'establir. Sí es pot no obstant establir una funció física que és diferent per a cada una de les capes. En l'actualitat, l'Astronomia disposa d'un model d'estructura solar que explica satisfactòriament la majoria dels fenòmens observats. Segons este model, el Sol està format per: 1) nucli, 2) zona radiant, 3) zona convectiva, 4) fotosfera, 5) cromosfera, 6) corona i 7) vent solar.

Nucli solar

Ocupa uns 139.000 km del radi solar, 1/5 del mateix, i és en esta zona on es verifiquen les reaccions termonuclears que proporcionen tota l'energia que el Sol produïx. La nostra estrela està constituïda per un 81 % de hidrogen, 18 % de heli i l'1 % restant que es reparteix entre altres elements. En el seu centre es calcula que hi ha un 49 % de hidrogen, 49 % de heli i el 2 % restant en altres elements que serveixen com catalitzadors en les reaccions termonuclears. El físic austríac Fritz Houtermans i el astrònom anglès Robert d'Escourt Atkinson (1898-1982) van unir els seus esforços per a veure si la producció d'energia en l'interior del Sol i en les estrelas es podia explicar per les transformacions nuclears que originen les temperatures extremadament altes del seu interior. Temperatures que són de l'orde de 10 a 20 milions de graus. Així, les reaccions de fusió són les fonts d'energia del Sol i les estrelas. Va ser en 1938 quan Hans Albrecht Bethe (1906- ) en Estats Units i Carl Friedrich von Weizsäker, en Alemanya, simultàniament i independentment van trobar el fet notable que el grup de reaccions en què intervenen carboni i nitrogen constituïxen un cicle, que es repetix una vegada i una altra, mentres dura el hidrogen. A este grup de reaccions se les coneix com "cicle de Bethe o del carboni", que és equivalent a la fusió de quatre protons en un nucli de heli. En estes reaccions de fusió hi ha una pèrdua de massa, açò és, el hidrogen consumit pesa més que el heli produït. Eixa diferència de massa es transforma en energia segons l'equació de Einstein. E = mc², on E és l'energia, m la massa i c la velocitat de la llum. Estes reaccions nuclears transformen el 0,7 % de la massa afectada en fotons, amb una longitud d'ona curtíssima i per tant molt energètics i penetrants. El cicle ocorre en les etapes següents: ₁H¹ + ₆C¹² → ₇N¹³; ₇N¹³ → ₆C¹³ + e⁺ + neutrí; ₁H¹ + ₆C¹³ → ₇N¹⁴; ₁H¹ + ₇N¹⁴ → ₈O¹⁵; ₆O¹⁵ → ₇N¹⁵ + e⁺ + neutrí, i finalment ₁H¹ + ₇N¹⁵ → ₆C¹² + ₂He⁴. Sumant totes les reaccions i cancel·lant els termes comuns, tenim 4 ₁H¹ → ₂He⁴ + 2e⁺ + 2 neutrins + 26,7 MeV. L'energia neta alliberada en el procés és 26,7 MeV, o siga prop de 6,7 x 10¹⁴ Joules per kg de protons consumits. El carboni actua com a catalitzador, perquè al final del cicle es regenera. Una altra reacció de fusió que ocorre en el Sol i en les estrelas, és el cicle de Critchfiel o protó-protó. Charles Critchfiel en 1938 era un jove físic alumne de George Gamow (1904-1968) en la Universitat de George Washington, va tindre una idea completament diferent, a l'adonar-se que en el xoc entre dos protons molt ràpids pot ocórrer que un dels protons perd la seua càrrega positiva i es convertisca en un neutró, que roman unit a l'altre protó, constituint un deuteró, és a dir un nucli de hidrogen pesat. La reacció és: ₁H¹ + ₁H¹ → ₂H² + e⁺ + neutrí; ₁H¹ + ₁H² → ₂He³; ₂He³ + ₂He³ → ₂He⁴ + 2 ₁H¹.- El primer cicle es dóna en estrelas més calents i amb major massa que el Sol i la cadena protó-protó en les semblants al Sol. Quant al Sol, fins a l'any 1953 es va creure que la seua energia era produïda exclusivament pel enllustre de Bethe, però s'ha demostrat en estos últims anys que la calor solar procedix en un 99 % del cicle protó-protó. Arribarà un dia en què el Sol esgote tot el hidrogen en la regió central al transformar-lo en heli, la pressió serà incapaç de sostindre les capes superiors i la regió central tendirà a contraure's gravitacionalment, calfant-se cada vegada més les capes adjacents. L'excés d'energia produïda farà que les capes exteriors del Sol tendisquen a expandir-se i refredar-se i el nostre astre rei es convertirà en una estrela gegant roja. El diàmetre del Sol pot arribar a arribar i sobrepassar al de l'òrbita de la Terra amb la qual cosa, qualsevol forma de vida s'haurà extingit. Quan la temperatura de la regió central abast aproximadament 100 milions de graus, començarà a produir-se la reacció del heli en carboni, fins que el primera s'esgote, amb la qual cosa es verificarà el mateix procés que a l'esgotar-se el hidrogen. D'esta manera el nucli començarà a contraure's, fins a convertir-se el nostre Sol en una nana blanca i, més tard, al refredar-se totalment, en una nana negra.

Zona radiant

És la zona exterior al nucli en què el transport de l'energia generada en l'interior es produïx per radiació cap al límit exterior de la zona radiativa. Esta zona està composta de plasma, és a dir, grans quantitats de hidrogen i heli ionitzat. Com la temperatura del Sol decreix del centre (10-20 milions de graus) a la perifèria (6000 graus en la fotosfera), és més fàcil que un fotó qualsevol es moga del centre a la perifèria que no al revés. Es calcula que un fotó qualsevol inverteix un milió d'anys, movent-se a la velocitat de la llum a arribar la superfície i manifestar-se com a llum visible.

Zona convectiva

Esta regió s'estén per damunt de la zona radiant i en ella els gasos solars deixen d'estar ionitzats i els fotons són absorbits amb facilitat tornant-se el material opac al transport de radiació. Per tant el transport d'energia es realitza per convecció en la que la calor es transporta de manera no homogènia i turbulenta pel propi fluid. Els fluids es dilaten al ser calfats i disminuïxen la seva densitat per tant es formen corrents ascendents de material des de la zona calfada fins a la zona superior i regions descendents de material des de les zones exteriors freds establint-se corrents convectivas. Així a uns 200.000 quilòmetres baix la fotosfera del Sol, el gas es torna opac per efecte de la disminució de la temperatura; en conseqüència, absorbeix els fotons procedents de les zones inferiors i es calfa a expenses de la seva energia. Es formen així seccions convectives de turbulència, que les parcel·les de gas calent i lleuger pugen fins a la fotosfera, on novament l'atmosfera solar es torna transparent a la radiació i el gas calent cedeix la seva energia en forma de llum visible, refredant-se abans de tornar a descendir a les profunditats. L'anàlisi de les oscil·lacions solars ha permès establir que esta zona s'estén fins a estrats de gas situats a la profunditat indicada anteriorment. L'estudi de les oscil·lacions solars constituïx la heliosismología.

Fotoesfera

La fotosfera és la zona des de la que s'emet pràcticament tota la llum visible del Sol i es considera com la «superfície» solar, la qual, vista amb el telescopi, es presenta formada per grànuls brillants que es projecten sobre un fons mes fosc. A causa de l'agitació de la nostra atmosfera, estos grànuls pareixen estar sempre en agitació. Ja que el Sol és gasós, la fotosfera és un poc transparent: pot ser observada fins una profunditat d'uns centenars de quilòmetres abans de tornar-se completament opaca. Encara que el limbe del Sol apareix prou nítid en una fotografia o en la imatge solar projectada amb un telescopi, es nota fàcilment que la brillantor del disc solar disminuïx cap al limbe. Aquest fenomen d'enfosquiment del limbe és conseqüència que el Sol és un cos gasós amb una temperatura que disminuïx amb la distància al centre. La llum que es veu en el centre procedeix en la major part de les capes inferiors de la fotosfera, més calenta i per tant més lluminosa. Però al mirar cap al limbe, la direcció visual de l'observador és quasi tangent a la vora del disc solar i està mirant cap a les capes superiors de la fotosfera, que estan més fredes i emeten amb una intensitat menor que les capes més profundes en la base de la fotosfera; per esta raó, el limbe apareix menys brillant que el centre. La fotosfera té uns 100 o 200 km de profunditat. El signe mes evident d'activitat en la fotosfera són les taques solars.

Cromosfera

La Cromosfera és la regió de la atmosfera solar situada entre la fotosfera i la corona solar. La seua observació a simple vista només és possible durant la fase total d'un eclipsi de sol.

Corona solar

La corona solar és la part més exterior de la cromosfera solar, mesura més un milió de quilòmetres i pot observar-se durant els eclipsis solars o utilitzant un dispositiu capaç d'ocultar la llum del Sol i denominat coronógraf. Fins a 1930 l'única forma d'observar la corona era possible quan la Lluna eclipsava el Sol totalment. Gràcies a la invenció, en 1930 d'un enginyós dispositiu per a produir eclipsis artificials, els anomenats coronógrafs, es va poder estudiar de forma més accessible el fenomen de la corona solar. La densitat de la corona solar és un bilió de vegades inferior a la de l'atmosfera terrestre i la seua temperatura aconseguix els dos milions de graus (mentres que la fotosfera té una temperatura aproximada de 6000ºC). La corona solar està composta per xicotetes partícules que eventualment són llançades a l'espai per l'intens camp magnètic solar produint el vent solar i, en fenòmens d'ejecció intensos, tempestats elèctriques en la Terra. Estos àtoms llançats, al xocar amb la part superior de la nostra atmosfera són els causants de les aurores en les regions polars Nord i Sud. Tots els detalls estructurals de la corona són degudes al camp magnètic del Sol. Durant un eclipsi, en 1870, Charles Young observant l'espectre de llum de la corona va identificar un traç verd l'origen del qual no va poder ser explicat. Entre les hipòtesis que van circular en l'època es va parlar d'un suposat element químic desconegut que no estaria disponible en la Terra. En 1940 Edlen i de Grotrian van demostrar que les ratlles verdes no eren produïdes per l'espectre de materials desconeguts sinó d'àtoms altament ionitzats d'elements disponibles en la Terra com el ferro.

Vent solar

El vent solar és un flux de partícules (en la seva majoria protons d'alta energia, 500 keV) que sorgeixen de la atmosfera d'una estrela. La composició elemental del vent solar en el nostre sistema solar és idèntica a la de la corona del Sol: un 73% de hidrogen i un 25% de heli, amb algunes traces d'impureses. Les partícules es troben completament ionitzades formant un plasma molt poc dens. En les proximitats de la Terra, la velocitat del vent solar varia entre els 200-889km/s, sent la mitjana d'uns 450 km/s. El Sol perd aproximadament 800 quilograms de matèria cada segon en forma de vent solar. Les partícules de vent solar que són atrapades en el camp magnètic terrestre, mostren tendència a agrupar-se en els cinturons de Van Allen i poden provocar les Aurores boreals i les Aurores australs quan xoquen amb la atmosfera terrestre prop dels pols geogràfics. Altres planetes que tenen camps magnètics semblants als de la Terra també tenen les seves pròpies aurores. El vent solar forma una "bambolla" en el mitjà interestel·lar (hidrogen i heli gasosos en l'espai intergalàctic). El punt en què la força exercida pel vent solar no és prou important com per a desplaçar el mitjà interestel·lar, es coneix com heliopausa i es considera que és el "vora" més exterior del sistema solar. La distància fins a l'heliopausa no és coneguda amb precisió i probablement depèn de la velocitat del vent solar i de la densitat local del mitjà interestel·lar, però se sap que està molt més enllà de l'òrbita de Plutó.

Energia solar

La major part de l'energia utilitzada pels sers vius procedeix del Sol, les plantes l’absorbeixen directament i realitzen la fotosíntesi, els herbívors absorbeixen indirectament una xicoteta quantitat d'esta energia menjant les plantes, i els carnívors absorbeixen indirectament una quantitat més xicoteta menjant als herbívors. La majoria de les fonts d'energia usades per l'home deriven indirectament del Sol. Els combustibles fòssils preserven energia solar capturada fa milions d'anys per mitjà de fotosíntesi, l'energia hidroelèctrica usa l'energia potencial d'aigua que es va condensar en altura després d'haver-se evaporat per la calor del Sol, etc. No obstant, l'ús directe de energia solar per a l'obtenció de energia no està inclús molt estès pel fet que els mecanismes actuals no són prou eficaç.

Precaucions necessàries per a observar el Sol

- No mirar mai directament el Sol sense la deguda protecció, pot causar lesions i cremades greus en els ulls i inclús la ceguera permanent.
- Les ulleres de sol, filtres fets amb pel·lícula fotogràfica velada, polaritzadors, gelatines, CD's o vidres fumats NO ofereixen la suficient protecció als ulls.
- Una bona protecció la proporcionen els filtres MYLAR^® o equivalents. Les ulleres utilitzades per a la soldadura a l'arc amb vidres de densitats 14 a 16, són idònies per a aquest fi. Les mateixes precaucions han de tenir en compte si s'utilitzen aparells òptics. Els filtres han d'anar col·locats en la part frontal i mai en l'ocular.

Precaució: mirar directament el Sol pot danyar la retina, i provoca ceguesa.

Simbolisme

El sol és un símbol principal en la majoria de cultures. Pot ser un principi masculí, com a la majoria del Mediterrani, o femení, com a l'Àsia, per exemple. Sol tenir relació amb el gènere que té la paraula en cada llengua. Significa la llum i el poder. En l'alquímia es relaciona amb l'or i s'escriu com un cercle amb un punt enmig (el mateix signe que a l'astrologia). A vegades s'ha usat com a al·legoria de Jesús, ja que "mor" i "ressucita" (es pon i surt cada dia per a l'ull humà), està al Cel i irradia llum. En molts indrets va ser venerat com un déu. A Egipte era Ra i va ser el primer culte monoteista. Al panteó de la mitologia grega era Apol·lo. També és una divinitat important a les cultures precolombines d'Amèrica.

Pàgines que s'hi relacionen

- Energia solar
- Corona solar
- Fotosfera
- Cromosfera
- Vent solar
- Lluminositat solar
- Variació solar
- Massa solar
- Taques solars
- Fàcules
- Ejecció de la corona
- Erupcions solar
- Prominències solars
- Ejecció de la corona
- Analema categoria:Estrelles Categoria:Sistema Solar als:Sonne ja:太陽 ko:태양 ms:Matahari simple:Sun th:ดวงอาทิตย์ zh-min-nan:Ji̍t-thâu

Plutó (planeta)

Plutó és el novè planeta del Sistema Solar, el més xicotet i el que més s'allunya del Sol. Va ser descobert el 18 de febrer de 1930 per Clyde William Tombaugh (1906-1997) des de l'Observatori Lowell a Flagstaff, Arizona, però està tan lluny de la Terra que fins al moment se n'ha obtingut molt poca informació. És l'únic que encara no ha estat visitat per cap nau terrestre.

Òrbita

Generalment, Plutó és el planeta més llunyà, però la seva òrbita és molt excèntrica, i durant 20 dels 249 anys que tarda en recórrer-la, està més a prop del Sol que Neptú. Va aconseguir la màxima aproximació al Sol el setembre de 1989 i va continuar dins l'òrbita de Neptú fins al mes de març de 1999. Ara s'allunya i no tornarà a creuar l'òrbita fins al mes de setembre del 2226. L'òrbita de Plutó també és la més inclinada, amb 17º. Per això no hi hi ha perill que es trobe amb Neptú. Quan les òrbites s'encreuen ho fan prop dels extrems de manera que, en vertical, els separa una enorme distància.

Atmosfera

Plutó té una fina atmosfera, formada per nitrogen, metà i monòxid de carboni, que es congela i cau sobre la superfície a mesura que s'allunya del Sol. La temperatura (superficial mitjana) és de -223ºC (la temperatura pot variar molt entre el punt de l'òrbita més proper al Sol i el més llunyà. La diferència és de més de 2.500 milions de km).

Satèl·lits

Caront, l'únic satèl·lit de Plutó, té unes característiques molt especials. Té 1.205 quilòmetres de diàmetre (força gran en relació a Plutó) i orbita a una distància mitjana del planeta de 19.640 quilòmetres. Fou descobert el 1978. Amb el temps, la gravetat ha frenat les rotacions de Caront i Plutó, pel que ara presenten sempre la mateixa cara l'un a l'altre. La rotació d'esta parella és única en el Sistema Solar. Las seva rotació és gairebé la d'un sòlid rígid, format per dues masses unides per una barra rígida i que giren al voltant d'un centre situat en la barra, més pròxim a Plutó, que té 7 vegades més massa que Caront. Se sol dir que constituïxen un planeta doble. Per la seua densitat, Plutó pareix fet de roques i gel. En canvi, el seu satèl·lit és molt lleuger. Esta diferència fa pensar que es van formar separadament, i després es van ajuntar. Sembla que alguns astrònoms tenen la teoria de que Plutó és tan petit perquè podria haver estat un antic satèl·lit del planeta Neptú. D'aquesta manera, durant els primers moments de la formació del Sistema Solar, amb la quantitat de xocs que hi havia, hagués estat llançat violentament a una òrbita diferent. El 31 d'octubre de 2005, el Telescopi Espacial Hubble va detectar que possiblement dos cossos més orbiten al voltant de Plutó. Les [http://www.nasa.gov/vision/universe/solarsystem/hubble_pluto.html llunes candidates] s'han anomenat, provisionalment S/2005 P1 i S/2005 P2 i s'han detectat a uns 43.000 km de Plutó, és a dir, de dues a tres vegades més lluny que Caront.

Planeta o asteroide?

La reduïda grandària de Plutó sovint ha portat a que molts científics no es referisquen a ell com un autèntic planeta. Inclús es va arribar a considerar incloure'l en la llista d'asteroides, assignant-li el número 10.000. Finalment es va abandonar la idea i l'asteroide 1951 SY va rebre aquest número i va ser batejat amb el convenient nom de Myriostos.

Exploració de Plutó

Fins ara cap sonda espacial ha visitat Plutó. Ni tan sols les Voyager, que han recorregut milers de milions de quilòmetres i ara ja es troben als límits del Sistema solar, van poder passar a prop de Plutó. És per això que no tenim imatges d'alta resolució del planeta, com ara les d'Urà i Neptú. Totes les imatges obtingudes fins ara han estat fetes per telescopis terrestres. Però això pot canviar si el dia 11 de gener de 2006 el llançament de la sonda Pluto New Horizons de la NASA es pot realitzar amb èxit. Aquesta sonda viatjarà fins a Plutó on es preveu que hi arribi al juliol del 2015. Un cop allà estudiarà les característiques de Plutó, Caront i els dos nous satèl·lits recentment descoberts. També intentarà descobrir-ne de nous.

Enllaços externs

- [http://pluto.jhuapl.edu/ Pàgina de la Pluto New Horizons]
- [http://nssdc.gsfc.nasa.gov/planetary/factsheet/plutofact.html NASA/NSSDC: full de dades de Putó] Categoria:Planetes ja:冥王星 ko:명왕성 ms:Pluto simple:Pluto (planet) th:ดาวพลูโต

Núvol d'Oort

El Núvol d'Oort és un núvol de cometes que es creu que es troben en el límit del Sistema Solar, a una distància aproximada de 100.000 UA o 1 1/2 anys llum del Sol. S'ha calculat estadísticament que pot haver-hi entre un i cent bilions (10¹²-10¹⁴) de cometes. La seva existència va ser inicialment postulada per l'astrònom estonià Ernst Öpik en 1932, qui va proposar que els cometes irregulars provenien d'un núvol extens de material en les fronteres del Sistema Solar. En 1950 aquesta idea va ser represa per l'astrònom holandès Jan Oort per a explicar la persistència dels cometes. Oort va ser capaç d'estudiar les òrbites de 19 cometes i esbrinar d'on procedien. El Núvol d'Oort explica elegantment una antiga aparent paradoxa. Si els cometes són destruïts després de diversos passos pròxims al Sol haurien d'haver estat destruïts completament al llarg de la història del Sistema Solar. El núvol proporciona una font contínua de material cometari que reemplaça als cometes destruïts. L'efecte gravitatori de les estrelles pròximes desvia als cometes de les seves òrbites i els envia cap al Sol, on es tornen visibles. Les teories més acceptades sobre la formació del Sistema Solar consideren que aquests objectes es van formar molt més a prop del Sol com a part del mateix procés que va formar els planetes i asteroides. Els cometes del núvol d'Oort serien projectats en aquesta etapa primitiva després del pas pròxim amb planetes gegants en formació, especialment el jove Júpiter. Aquests passos pròxims van impulsar gravitacionalment els cossos en òrbites extremadament el·líptiques i de gran inclinació explicant per tant la distribució esfèrica d'aquests objectes. Amb el temps, la interacció gravitacional dels mateixos amb estrelles llunyanes va contribuir a fer circulars les seves òrbites. A partir d'aquesta teoria s'estima que la massa total de cometes en el núvol d'Oort podia ser en el seu origen d'unes 40 vegades la massa de la Terra. Els objectes del núvol d'Oort són tan llunyans que de moment tan sols s'ha descobert un possible candidat a formar part d'ella: 2003 VB12 (Sedna) descobert en març del 2004 per astrònoms de Caltech i la Universitat de Yale. Sedna posseeix una òrbita el·líptica de 76 a 850 UA, molt més prop del que s'esperava, pel que podria ser un membre d'un núvol interna d'Oort. UA

Enllaços externs

- [http://www.astrogea.org/asteroides/oort.htm Astrogea]
- [http://www.gps.caltech.edu/~mbrown/sedna/ Descobriment de Sedna]

Vegeu també

- Cometa
- Cometa Halley Categoria:Planetes menors ja:オールトの雲 ko:오르트 구름 ms:Awan Oort th:เมฆออร์ต

Bathocyroe fosteri

Bathocyroe fosteri is a species of lobate ctenophore found at intermediate depths in all the world's oceans. The species is very common and abundant near the Mid-Atlantic Ridge. It typically measures about two inches tall. It is bioluminescent. Category:Ctenophora

kalorie wagi narty w szwajcarii SYLWESTER spalacze t�uszczu

:: RELATED NEWS ::

Диего Армандо Марадона
Диего Армандо Марадона , (род. 1960) Аргентинский футболист. Нападающий/полузащитник. Чемпион мира 1986 года и вице-чемпион мира

Бузникин Максим Евгеньевич
Максим Евгеньевич Бузникин (родился 1 марта 1977), российский футболист, нападающий. Играл в командах:
- "Лада" (Тольятти),
- 1 марта 1977), российский футболист, нападающий. Играл в командах:
- "Лада" (Тольятти),
- Guano Apes — альтернативный рок — квартет из Гёттингена,

Храм Сета
Храм Сета (Temple of Set) — сатанинская организация, обособившаяся в 1975 от Церкви Сатаны.
- Основатели — Майкл и Лилит Аквино.
- Количество адептов около 500.
- Адепты Храма Сета воспринимают Са�

Пошехонье
Пошехо́нье — город в России, административный центр Пошехонского района 1891 — 20 июня 1918, Петроград) — деятель российского революционного движения. Из семьи бедного ремесленника. Родился в селе Острополь идиш — союз, полное название — Algemeyner Yidisher Arbeter Bund in Lite, Poyln un Rusland (אַלגמײַנער ײדישער אַרבײטערסבונד אין ליטאַ, פוילין און רוסלאַנד), Всеобщий еврейский рабочий союз Литвы, Польши и России) — социалистическая организация, объеди�

Блучан
Блучан (груз. Блучан, армян. Булджан) — Хазарский полководец, фигурирующий в грузинских и армянских источниках в св

Пашуканис, Викентий Викентиевич
Викентий Викентиевич Пашуканис (1879, Москва — 1920) — секретарь издательства «Мусагет», издатель («Издание В. В. Пашуканиса»), после революции — организ