Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Aragonés

Aragonés

L' aragonès és una llengua romànica parlada en diverses valls del Pirineu aragonès, principalment a les comarques del Somontano, el Sobrarb i a l'oest de la Baixa Ribagorça. Els principals municipis on encara hi ha parlants patrimonials de laragonès són: Osca, Graus, Monsó, Barbastre, Fonz, Echo, Estadilla, Samianigo, Chaca, Plan, Ansó, Ayerbe, Broto, Lo Grau. El benasquès (parlat a l'entorn de la vall de Benasc) és una llengua de transició entre l'aragonès, el català de la Ribagorça i el gascó.

Història de la llengua

Té com a origen el dialecte llatí que es va formar a les valls pirinenques aragoneses durant els segles VII i VIII sobre un substrat acusadament vascó. Aquesta també rep, en el seu període medieval, la denominació entre els lingüistes de navarroaragonés per la inicial dependència aragonesa del Regne de Navarra. L'expansió del Regne d'Aragó cap al sud sobre terres musulmanes, portaria amb si l'idioma per tot el territori conquerit, sent els segles XIII i XIV aquells els que la llengua va tenir la seua màxima extensió. La unió dinàstica del Regne d'Aragó amb el Comtat de Barcelona en el que seria la Corona d'Aragó va suposar una important influència de la llengua catalana sobre l'aragonesa. La Cancelleria Real tindria el llatí, el català i laragonès com a llengües d'ús habitual, i ocasionalment l'occità, si bé s'utitlitzarà un aragonès que també anirà adquirint ja molts trets castellans. Amb la instauració, el 1412, de la dinastia castellana dels Trastàmara, el castellà es va convertint progressivament a la llengua de la cort i de la noblesa aragonesa. Les classes altes i els nuclis urbans seran els primers focus de castellanització, quedant laragonès cada vegada més relegat a llengua d'àmbit rural o domèstic, i a sofrir un desprestigi social progressiu. Els segles posteriors al Decret de Nova Planta de Felip V, mitjançant el qual se suprimia la independència política d'Aragó, i la repressió lingüística de la dictadura franquista del segle XX, suposarien la implantació gairebé total de la llengua castellana a Aragó, on actualment és l'únic idioma oficial i la llengua familiar del 95% dels aragonesos. A partir de la transició democràtica van començar a sorgir diferents associacions defensores i promotores de l'idioma, com també molts intents d'estandardització a partir dels diferents dialectes. Alguns aragonesos van començar també a aprendre laragonès com a segona llengua. No obstant això, segons algunes enquestes de principis dels 1980, el nombre de parlants no era superior a 30.000, essent doncs laragonès una de les llengües europees amb un major perill d'extinció actualment. Malauradament continua comptant amb molt poca ajuda per part de les institucions, i el seu estat de conservació és cada vegada més precari entre els seus parlants natius, la majoria dels quals parla un híbrid entre aragonès i castellà. Una iniciativa política per a millorar aquesta situació és l'avantprojecte de la Llei de Llengües de l'Aragó. Llei de Llengües de l'Aragó i el català a l'Aragó d'acord amb lavantprojecte de la Llei de Llengües.]]

Enllaços externs


- [http://www.charrando.com Charrando] - Portal de difusió i aprenentatge de la llengua aragonesa
- [http://www.consello.org/ Consell assessor de l'aragonès] dins del Consell de la llengua aragonesa
- [http://www.laragones.com/ Chuntos por l'aragonés] - Manifest per la unitat de la llengua
- [http://www.fablans.org/ Fablans] - Cercle de parlants de l'aragonès
- [http://www.sla-web.org Societat de Lingüística Aragonesa]
- [http://es.geocities.com/cursetaragones/catcur.htm Curs d'Aragonés]
- [http://www.ethnologue.org/show_language.asp?code=AXX Ethnologue ed. XIV]
- [http://www.ethnologue.com/show_language.asp?code=arg Ethnologue ed. XV] Categoria:llengües romàniques

Llengua Romànica

Les llengües romàniques són totes aquelles llengües que provenen de l'evolució del llatí vulgar, estès per bona part del que fou l'Imperi Romà, i que hom engloba actualment com una família lingüística dins de la branca itàlica de les llengües indoeuropees. Gairebé totes les llengües romàniques són contigües i sovint formen un continu dialectal que en fa difícil una diferenciació precisa. Així, no existeix un consens universal sobre quines són les llengües romàniques (i què en són mers dialectes), essent sovint més un debat polític que no pas estríctament lingüístic. Anàlogament, la seva classificació en sub-famílies no gaudeix tampoc de consens. Així i tot, una possible llista de les llengües i les seves relacions és:
- grup oriental
  - romanès
-
- grup occidental
  - dàlmata (E)
  - istriot
  - italià
  - judeoitalià
  - napolità
  - sicilià
  - grup ibero-romànic
    - occidental
      - galaico-portuguès
      -
- fala
      -
- gallec
      -
- portuguès
      - astur-lleonès
      -
- asturià
      -
- lleonès
      -
- mirandès
      - castellà
      -
- espanyol
      -
- extremeny
      -
- judeocastellà (lladino)
    - oriental
      - català (català-valencià-balear)
      - judeocatalà (qatalanit, catalanic)
    - occità
      - gascó
      - alvernès
      - llemosí
      - vivaro-alpí
      - llenguadocià
      - provençal
      - shuadit (judeoprovençal).
  - grup pirenaic
    - aragonès
    - mossàrab (E)
  - grup gal.lo-romànic
    - francès
      - francès
      - francoprovençal
      - zarphatic (judeofrancès)
  - grup reto-romànic
    - friülès
    - ladí
    - romanx
- grup meridional
  - sard
  - cors Hi ha dialectes pels quals de vegades es reclama l'estatus de llengua a part. Seria el cas del való (respecte el francès), el gascó (respecte l'occità), l'àstur-lleonès (respecte l'espanyol i amb forta influència galaico-portuguesa), l'aragonès (respecte l'espanyol i amb forta influència catalana i gascona), el sicilià (respecte l'italià) i els parlars romanesos al sud del Danubi. Val a dir, que l'arrel d'aquests debats és que els dialectes en qüestió, en molts casos, són llengües de transició entre dues altres llengües romàniques. En altres casos, les llengües de transició s'associen directament com a dialecte d'una de les implicades en la transició, com és el cas del panotxo, considerat dialecte de l'espanyol i llengua de transició entre l'espanyol i el català, o el benasquès, considerat generalment dialecte de l'aragonès o parlar de transició entre aragonès, català i gascó. D'altra banda, el fet que el portuguès i el gallec siguin dues llengües separades és també fortament debatut. Hi ha qui pensa que, sorgides d'un mateix parlar romanç (el galaico-portuguès), el gallec i el portuguès només són dues variants dialectals de la mateixa llengua: la segona que va seguir evolucionant lliurement i la primera que és el fruit de la pressió uniformitzadora d'Espanya, que l'ha dut fins i tot a adoptar una ortografia diferent. En contra del criteri de la major part de la comunitat científica, hom reclama a voltes com a llengües separades el valencià i el moldau malgrat el consens acadèmic que són, respectivament, dialectes del català i del romanès (escrit amb alfabet ciríl·lic entre 1940 i 1989).

Criolls

Arran de l'experiència colonialista de certs estats d'Europa a partir de finals del segle XV, les llengües romàniques s'estengueren arreu del planeta (especialment l'espanyol, el portuguès i el francès). A més però, donaren lloc a una sèrie de barreges (ja sigui amb llengües locals o altres llengües estrangeres) que hom coneix com a criolls. En són exemples (en negreta la llengua d'origen i entre parèntesi el país o territori on es parla):
- Basats en el francès
  - Crioll haitià
  - Patois (crioll de jamaica)
- Basats en l'espanyol
  - Chavacano (Filipines)
  - Palenquero (Colòmbia)
  - Yanito (Gibraltar)
- Basats en el portuguès
  - Papiamento (Antilles Neerlandeses i Aruba) Categoria:Llengües romàniques als:Romanische Sprachen ja:ロマンス語 simple:Romance languages

Pirineus

Els Pirineus (o el Pirineu) són una serralada situada a l'istme que uneix la Península Ibèrica amb el continent europeu. S'estén des del cap de Creus, a l'est, fins al golf de Biscaia, a l'oest; al sud hi té la depressió de l'Ebre, i al nord la de la Garona. Ocupa la zona nord de Catalunya, l'Aragó, Navarra i el País Basc i la zona sud del Bearn i la Gascunya, així com la totalitat d'Andorra. La frontera entre França i Espanya també ressegueix aproximadament els Pirineus; el País Basc i Catalunya, als extrems oest i est respectivament, es troben a cavall de la serralada. Tenen una llargada d'uns 425 km2 i una amplada que generalment no supera els 100 km. Els Pirineus reben els següents noms en les llengües dels territoris que ocupen: en català Pirineus; en francès Pyrénées; en espanyol Pirineos; en occità Pirenèus or Pirenèas; en aragonès Perinés; en basc Pirinioak. Alguns dels cims més importants dels Pirineus són, entre d'altres:
- L'Aneto (3.404 m), a la Ribagorça, el més alt de la serralada.
- El pic de Pocets (3.375 m), a la Ribagorça.
- El mont Perdut (3.355 m), a l'Aragó.
- El Vinhamala (3.298 m), a la Gascunya.
- La Pica d'Estats (3.143 m), a cavall entre el Pallars Sobirà i la Gascunya, és la muntanya més alta de Catalunya.
- El Comapedrosa (2.942 m), la màxima altitud d'Andorra.
- El Carlit (2.921 m), a l'Alta Cerdanya.
- El Montardo (2.830 m), a la Vall d'Aran.
- El Canigó (2.784 m), al Conflent.
- Els dos cims dels Encantats (2.747 i 2.738 m), al Pallars Sobirà. categoria:Pirineus ja:ピレネー山脈 ko:피레네 산맥

Aragó

L'Aragó és una comunitat autònoma de l'estat espanyol, descendent de l'antic Regne d'Aragó, i actualment regida per l'Estatut d'Autonomia d'Aragó. A la zona nord, a les províncies d'Osca (en castellà Huesca, en aragonès Uesca) i nord de Saragossa (en castellà i aragonès Zaragoza), s'hi parla l'aragonès. A la zona est, la Franja de Ponent per als catalans (i de Llevant per als aragonesos), s'hi parla el català.

Províncies


- Província d'Osca
- Província de Terol
- Província de Saragossa

Història


- Llista de comtes d'Aragó
- Llista de reis d'Aragó
- Llista de Cancellers i presidents del Consell d'Aragó
- Llista de Lloctinents del Regne d'Aragó

Vegeu també


- Famílies amb el cognom Aragó. Es tracta de famílies que s’han originat de branques de la casa reial, que porten el cognom Aragó donat per convencionalisme, ja que els reis de l'Aragó mai portaren cap cognom.
- Franja de Ponent

Enllaços externs


- [http://www.aragon.es/ Govern d'Aragó]
- [http://www.cortesaragon.es/ Les Corts d'Aragó]
- [http://www.aragoneria.com/ Portal sobre Aragó]
- Mitjans de comunicació
  - [http://www.elperiodicodearagon.com/ El Periodico de Aragón]
  - [http://www.heraldo.es/ Heraldo de Aragón] categoria:Aragó ja:アラゴン州

Osca

Geografia

Osca (Huesca en castellà, Uesca en aragonès) està situada en al Vall de l'Ebre, a tocar del riu Isuela, davant de les serres exteriors dels Pirineus.

Història

En l'antiguitat, els íbers (concretament, els ilerguets) ocupaven la regió abans de l'arribada dels romans. En aquella època la ciutat s'anomenava Bolskan, i ja s'hi encunyava moneda al segle II adC. Al segle I aC Osca ja era una ciutat plenament romanitzada. Fou capital de la Hispània sublevada de Sertori contra la República, i fou elevada a la categoria de municipi per August l'any 30 adC. Després de l'etapa visigoda i l'invasió àrab, Osca fou controlada pels musulmans, que l'anomenaren Wasqa. Frontera enfront dels regnes cristians del nord, hi foren insistents els intents de setge, cosa que va convertir la ciutat en una base militar de primer ordre. L'any 1094 el rei cristià Sancho Ramírez va intentar conquerir la ciutat construint-hi el castell de Montearagón, però va morir en encertar-hi una fletxa mentre feia reconeixement de la muralla. La primavera del 1096 l'exèrcit cristià, amb el rei Pere I al front, assetjaren la ciutat durant sis mesos. Osca fou entregada al rei Sancho, vencedor de la batalla de les planes d'Alcoraz, tal com s'havia acordat entre musulmans i cristians.

Administració


-

Demografia

Monuments

Monuments religiosos


- Catedral d'Osca – Jaume I d'Aragó n'inicià la construcció sobre les restes de la mesquita Misleida a finals del segle XIII. És d'estil gòtic i presenta tres naus amb capelles laterals. A la portada poden admirar-s'hi les figures dels apòstols tallades en pedra.
- Església de Sant Pere el Vell - El temple és una església romànica reformada el segle XVII. El seu claustre data de l'any 1140.
- Església de Sant Llorenç (s. XVII-XVIII)
- Església de Sant Domènec, d'estil barroc
- Església de la Companyia -Sant Vicenç-, del segle XVII
- Ermita de Ntr. Sra. de Salas-M.H.A.-, romànic i barroc
- Ermita de Loreto -M.H.A.-, bressol de Sant Llorenç segons la tradició
- Ermita de Sant Jordi -s. XVI-, en record de la batalla d'Alcoraz
- Ermita de les Màrtirs
- Ermita de Santa Llúcia
- Ermita de Jara -ruïnes-
- Sant Miquel, torre romànica y capçalera gòtica
- Santa Maria de Foris, romànic de transició
- Santa Creu -Seminari-, romànica en origen

Monuments civils


- Ajuntament, bon exemple de casa consistorial aragonesa del segle XVI
- Muralles, des del carrer Costa fins a la plaça de toros, amb trets islàmics i afegits posteriors
- Edificis civils dels segles XVI al XVII són les cases de Climent -Santa Anna- Oña, Claver, Aísa, Palau de Villahermosa
- Segle XX: Casino Municipal, Escorxador, Correus y Delegació d'Hisenda

Cultura


- Museu Diocesà
- Museu Provincial
- Museu Arqueològic
- Museu d'Art Contemporani de l'Altaragó
- Museu Pedagògic de la Pesca
- Huesca es un cuento. Festival Internacional de l'Oralitat
- Perifèries
- Fira de Teatre
- Okupart
- Festival de Cinema
- Congrés de Periodismo digital
- Les festes de Sant Llorenç i la Setmana Santa, declarades festes d'interès turístic.

Festes


- 22 de gener en honor a Sant Vicenç
- 23 d'abril en honor a Sant Jordi
- Del 9 al 15 d'agost en honor a Sant Llorenç

Enllaços externs


- http://www.dphuesca.es/
- [http://www.altoaragon.org/ Huesca Portal Web - El Altoaragón]
- [http://huescaportal.oscenses.com/callejerohuesca/ Mapa fotogràfic de la ciutat]
- [http://www.ayuntamientohuesca.es/# Ajuntament d'Osca]
- [http://www.huescaturismo.com/web/home.htm Turisme Ajuntament d'Osca]
- [http://www.radiohuesca.com/ Ràdio Osca]
- [http://www.diariodelaltoaragon.es/ Diario del Alto Aragón]
- [http://www.caiaragon.com/es/municipios/index.asp?idloc=119&tipo=0 Fitxa de la població]
- [http://www.viamichelin.com/viamichelin/esp/dyn/controller/mapPerformPage?expressMap=false&act=&pim=true&strAddress=&strCP=&strLocation=Huesca&strCountry=844&x=20&y=13&productId=# Mapa de situació] Categoria:Província d'Osca

Benasc

Benasc és una vila de la comarca de la Ribagorça (Benás en benasquès, Benasque en castellà) que dóna nom a la vall on se situa.

Geografia

Les seves coordenades geogràfiques són: 42º 37' N 0º 30' E. La vila es troba a una alçada de 1.140 metres sobre el nivell del mar i és travessada pel riu Éssera. Municipi destacat a la comarca de la Ribagorça i el més septentrional de la Vall de Benasc, abasta el Parc Natural de Posets-Maladeta i el pic de l'Aneto. El seu terme municipal, de 233'17 Km2, comprén els pobles de Cerler (Sarllé) i Ancils (Ansils), el primer d'ells conegut per les seves pistes d'esquí. La seva població era de 2.025 habitants el 2004. Filològicament és conegut per ser el lloc de trobada del català i del aragonès, i parlar-s'hi una parlar de transició anomenat benasquès. Els parlants l'acostumen a anomenar patuès. Tradicionalment ha estat molt aïllat tant de França com de la resta d'Espanya. Abans de la construcció de la carretera del Congost de Ventamillo (entorn l'any 1916), arribar fins a Graus costava un dia de viatge, que únicament podia ser fet a peu o a cavall, fins a Bagnères de Luchon costava més de 10 hores i una mica menys fins a la Vall d'Aran.

Història

Hi ha qui diu que va ser fundada pels romans, que construiren uns primers banys d'aigua sulfurosa a la seva actual ubicació, tot i que aquest fet no està documentat. La referència documental més antigua, el Ròtul de Benasc, data del 1006 al 1018. Al segle XI va ser incorporat al Comtat de Ribagorça, que acabaria formant part de l'antic Regne d'Aragó. La població ha patit variacions al llarg de la seva història, arribant a un màxim de 1.750 habitants al 1870 i un mínim de 574 l'any 1970, moment que té lloc un fort èxode cap a les grans ciutats a tota la vall. Als primers anys del segle XXI ha tornat a assolir un nou màxim.

Esdeveniments rellevants

Al 1660 va partir un fort terratrèmol. Els anys 1727, 1834 i 1925 es van produir grans avingudes del riu Éssera que van causar nombrosos danys, entre ells la destrucció dels ponts de la vila. L'any 1858 es va demolir, per Reial Decret, un castell que existia des del segle XIII sobre un turó a l'extrem nord del poble, per por a ser pres pels francesos. Durant la Guerra civil espanyola, un incendi va destruir bona part de la vila. L'any 1939, el Portilló de Benasc (2.444 m.) va ser testimoni del dur pas de republicans que fugien a França.

Economia

Tot i que ha girat tradicionalment entorn la ramaderia i en menor mesura l'agricultura, la silvicultura i el contraband (en segles anteriors), a les darreres dècades aquestes activitats s'han reduït a nivells anecdòtics, sent el turisme l'activitat econòmica principal. Al primer terç del segle XX s'explotava una mina de pirita per sobre de Cerler (Sarllé). El producte es baixava en un telefèric de més de 3 km. Les seves restes encara avui es poden apreciar uns 500 metres abans de l'entrada a Benasc. La creació i expansió de l'estació d'esquí de Cerler així com el creixent turisme de muntanya han impulsat la construcció de nombrosos hotels, edificis d'apartaments, restaurants i comerços.

Esdeveniments i festes

Festes patronals de San Marsial el 30 de juny. Cerler (Sarllé) celebra les seves festes patronals el 10 d'agost (Sant LLorenç) i el 29 d'abril (Sant Pere Màrtir). Anciles (Ansils) el 29 de juny (Sant Pere). Des de 1994 funciona a l'estiu el [http://benasque.ecm.ub.es/ Benasque Center for Science], on científics d'arreu del món tenen l'oportunitat de treballar i intercanviar idees en un entorn agradable. Des del 1981 se cel·lebra a l'estiu el Torneig "Open Internacional d'Escacs Vila de Benasc".

Llocs d'interés

Edificis

Al nucli urbà trobem:
- L'església de Santa Maria, d'origen romànic (segle XIII)
- Palau dels Comtes de Ribagorça (renaixentista)
- Torreó de la Casa Juste
- Casa Faure

Muntanyes i glaceres

El terme municipal de Benasc conté gran part del Parc Natural de Pocets-Maladeta on s'hi troben nombrosos pics de més de 3.000 metres, agrupats en tres massissos principals:
- Massís de la Maladeta. Pics Aneto (3.404 m), Maladeta, Maleït, Margalida, Tempestats, Russell, Alba, ...
- Massís de Pocets. Pics Pocets (3.375 m), Espades, Sud d'Eriste,...
- Massís de Perdiguero. Pics Perdiguero (3.222 m), Royo, Lliterola, Gorgs Blancs,... Tot i que les glaceres dels Pirineus es troben en recessió a causa del canvi climàtic, encara es conserven a la vall de Benasc les majors glaceres pirinenques. En destaquen la Glacera de l'Aneto (amb unes 75 hectàrees) i la Glacera de la Maladeta.

Enlaços externs


- [http://www.benasque.net/ Vall de Benasc]
- [http://www.turismobenasque.com/ Ajuntament de Benasc]
- [http://www.benasque.com/ Associació Turística de la Vall de Benasc]
- [http://www.ribagorza.com/ Comarca de La Ribagorça (Osca)]
- [http://www.cerler.com/ Estació d'Esqui de Cerler]
- [http://www.llanosdelhospital.com/ Estació d'Esquí Nòrdic Plans de l'Hospital] Categoria:Baixa Ribagorça

Gascó

El gascó és el dialecte més occidental de l'occità, força diferenciat i amb diverses influències basques. És el dialecte occità parlat a la Vall d'Aran (veure aranès). El gascó té una forta personalitat i és força diferenciat de la resta de dialectes occitans, és per això que alguns lingüistes diuen que el gascó és una llengua diferent. També és l'individu d'un poble romànic situat a l'antiga Aquitània i que dóna nom a l'actual Gascunya. Categoria:Occità

Segle VII

Esdeveniments:


- 622 - Hègira, començament de l'Islam
- Establiment de serbis, croats i búlgars als Balcans

Personatges importants


- Mahoma

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle VII ----
Un segle abans / Un segle després
Categoria:Segle VII ja:7世紀 ko:7세기 th:คริสต์ศตวรรษที่ 7

Regne de Navarra

El Regne de Navarra va evolucionar com a tal des del comtat de Pamplona, la seva capital històrica, quan el líder basc Eneko Aritza (Iñigo Arista es castellà) va ser nomenat Rei a Pamplona, al 824, i dirigí una revolta en contra dels francs. El nom "Navarra" deriva de nava un nom comú per a les valls planes envoltades de turons (veure Les Navas de Tolosa) i la paraula basca herri, que vol dir país. El nom "Navarra" va començar a aparèixer cap a la fi de l'època visigòtica (segle VII).

Els inicis

The kingdom of Pamplona and then Navarre formed part of the traditional territory of the Bascons— els Bascos i Gasconss— que van ocupar el vertent sud dels pirineus occidentals i part de la riba del Golf de Biscaia. Es coneix poc de l'història dels inicis del regne, peòr el que es cert és que ni els visigots, ni els romans ni els sarraïns van aconseguir dominar completament als habitants dels pirneus occidentals, que sempre van conservar llur llengua. En el decurs del segle VI hi va haver una considerable emigració de bascos cap al nord dels pirineus, com a resultes de la pressió i atacs dels reis Visigots i seguint el buit de poder en els límits sota control dels francs a Aquitània. The pass of Roncevalles in Navarrese territory was the scene of a minor defeat of Charlemagne's baggage train in 778, which features as an epic event in the Chanson de Roland. The pass of Roncesvalles, which leads from France to Navarre, made the region strategically important early in its history. The Basques defended themselves successfully against the Moorish invaders as well as against the Franks; the domination of Charlemagne, who conquered Navarre in 778, was short-lived. In 824 the Basque chieftain Iñigo Arista was chosen king of Pamplona, which was expanded under his successors and became known as the kingdom of Navarre. The capture of Pamplona by Charlemagne in 778 was not a lasting victory: in the same year the Basques and Navarrese defeated him at the Pass of Roncesvalles. In 806 and 812, Pamplona seems to have been again taken by the Franks. When, however, the Frankish emperors, on account of difficulties at home, were no longer able to give their attention to the outlying borderlands of their empire, the country, little by little, entirely withdrew from their allegiance, and about this time began the formation of a Basque dynasty which soon became very powerful. The first King of Pamplona of this dynasty was Inigo Arista, his elder brother or kinsman, Garcia Jimenez, having received the Duchy of Vasconia, the original Navarre. After the death of Inigo Arista (852), the two territories were united and Jimeno Garcez, the son of the Count of Alava, was chosen king. In 860, the united Pamplonese and Navarrese gave the Crown to the son of Arista, Garcia II Iniguez, who zealously defended his country against the encroachments of Islam, but was killed at Ayhar (882) in a battle against the Emir of Cordova. He was succeeded by his eldest son Fortun Garcez, who was held a prisoner for fifteen years by the Muslims, and who, after a reign of twenty-two years, became a monk at Leyra, the oldest convent in Navarre, to which no less than seventy-two other convents were subject. The choice of the Navarrese now fell upon his kinsman Sancho I Garcez (905-925), who fought against the Moors with repeated success and joined Ultra-Puertos, or Basse-Navarre, to his own dominions, also extending its territory as far as Najera. As a thank-offering for his victories, he founded, in 924, the convent of Albelda. Before his death, all Moors had been driven from the country. His successor, Garcia Sanchez (925-70), who had the support, of his energetic and diplomatic mother (Teuda) Toda Aznarez of the royal branch of Larraun, likewise engaged in a number of conflicts with the Moors.

Regne

The first historic king of Navarre was his son Sancho II Garces, nicknamed Abarca, who ruled from Pamplona as king of Navarre and count of Aragon from 970 to 994. The valley of Aragon he had inherited from his mother. The Historia General de Navarra by Jaime del Burgo says that on the occasion of the donation of the villa of Alastue by the king of Pamplona to the monastery of San Juan de la Peña in 987, he titled himself "King of Navarre," the first time that title had been used. In many places he appears as the first King of Navarre and in others the third. However, he was at least the 6th king of Pamplona, and apparently the 9th. Under Sancho and his immediate successors, Navarre reached the height of its power and its extension. Sancho III the Great (reigned 1000-1035) married the heiress of the county of Castile. The realm reached its zenith under Sancho III, who ruled over nearly all of Christian Spain. Under the sway of Sancho el Mayor, the country attained the greatest prosperity in its history. He seized the country of the Pisuerga and the Cea, which belonged to the Kingdom of Leon, conquered Castile, and ruled from the boundaries of Galicia to those of Barcelona. On his death he divided his possessions among his four sons, so that one of them, Garcia of Najera, received Navarre, Guipuzcoa, Vizcaya, and small portions of Bearn and Bigorre; Castile and the lands between the Pisuerga and the Cea went to the eldest Fernando; to Gonzalo were given Sobrarbe and Ribagorza; the County of Aragon was allotted to the bastard son Ramiro. The realm was divided thus once more, into Navarre, Aragón, and Castile. The eldest legitimate son, Ferdinand I ruled as high king having Castile as his seat, and he enlarged his realm by various means. His Navarrese line ruled as kings of Castile and Leon. The bastard son of Sancho III, Ramiro de Aragon founded the Navarrese line of Aragon. An younger legitimate son of Sancho III, Garcia de Najera founded a new line of rulers of Navarre. The kingdom of Navarre then comprised the present province of Navarre, the Basque Provinces (which were later lost to Castile), and, north of the Pyrenees, the district called Lower Navarre, now a part of France. At its greatest extent the Kingdom of Navarre included all the modern Spanish province; the northern slope of the western Pyrenees called by the Spaniards the ultra puertos ("country beyond the mountain passes") or French Navarre; the Basque provinces of Spain and France; the Bureba, the valley between the Basque mountains and the Montes de Oca to the north of Burgos; the Rioja and Tarazona in the upper valley of the Ebro. In this period of independence the ecclesiastical affairs of the country reached a high state of development. Sancho the Great was brought up at Leyra, which was also for a short time the capital of the Diocese of Pamplona. Beside this see, there existed the Bishopric of Oca, which was united in 1079 to that of Burgos. In 1035 Sancho the Great re-established the See of Palencia, which had been laid waste at the time of the Moorish invasion. When, in 1045, the city of Calahorra was wrested from the Moors, under whose dominion it had been for more than three hundred years, a see was also founded here, which in the same year absorbed that of Najera and, in 1088, that of Alava, the jurisdiction of which covered about the same ground as that of the present diocese of Vitoria. To Sancho the Great, also, the See of Pamplona owed its re-establishment, the king having, for this purpose, convoked a synod at Leyra in 1022 and one at Pamplona in 1023. These synods likewise instituted a reform of ecclesiastical life with the above-named convent, as a centre. Sancho the Great's realm was never again united (until Ferdinand the Catholic): Castile was permanently joined to Leon, whereas Aragon enlarged its territory, joining Catalonia through a marriage. The small Navarre could no longer extend its dominions, and became in a measure dependent upon its powerful neighbours. Garcia V (1035-54) was succeeded by Sancho IV (1054-76), who was murdered by his brothers. The then king of Aragon, successor of the bastard Ramiro, took much of the Navarrese lands and its royal title. King of Castile took some of the western lands. In the 12th century the kings of Castile gradually annexed the Rioja and Alava. As long as Navarre was united to Aragon (I076 – 1234) it was free from aggression on the east, but never recovered the western territory taken by Castile. About the year 1200 Alfonso VIII of Castile annexed the other two Basque provinces, Biscay (Vizcaya) and Guipúzcoa. Tarazona remained in possession of Aragon even after Navarre had regained its independence in around 1134. The Basque lordship of soberano of Vizcaya retained its near-independence even under Castilian overlordship, thus its Princes were called as Lords Sovereigns of Biscaye. After the murder of Sancho IV (1076), king Alfonso VI of Castile, and Sancho Ramirez of Aragon, ruled jointly in Navarre; the towns south of the Ebro together with the Basque Provinces fell to Castile, the remainder to Aragon, which retained them until 1134. The three Aragonese rulers, Sancho Ramirez (1076-94) and his son Pedro Sanchez (1094-1104) conquered Huesca; Alfonso el Batallador (the Fighter, 1104-1134), brother of Pedro Sanchez, secured for the country its greatest territorial expansion. He wrested Tudela from the Moors (1114), re-conquered the entire country of Bureba, which Navarre had lost in 1042, and advanced into the Province of Burgos; in addition, Roja, Najera, Logrono, Calahorra, and Alfaro were subject to him, and, for a short time, Bayonne, while his ships-of-war lay in the harbour of Guipuzeoa. As he died without issue (1134), Navarre and Aragon separated. In Aragon, Alfonso's ecclesiastic brother Ramiro became king. In Navarre, Garcia Ramirez, lord of Monzon, a grandson of Rodrigo Diaz de Vivar, El Cid, and a descendant in bastard line of Garcia V of Navarre, a son of Sancho the Great, wrested the kingship from his bastard-line Aragonese cousins in 1134. He was obliged to surrender Rioja to Castile in 1136, and Taragona to Aragon in 1157, and to declare himself a vassal of King Alfonso VII of Castile. He was utterly incompetent, and at various times was dependent upon the revenues of churches and convents. His son, Sancho Garcia el Sabio (the Wise -- 1150-94), a patron of learning, as well as an accomplished statesman, fortified Navarre within and without, gave charters (fueros) to a number of towns, and was never defeated in battle. The rich dowry of Berengaria, the daughter of Sancho VI the Wise, and Blanche of Castile, made her a desirable catch for Richard I of England. His aged mother, Eleanor of Aquitaine, crossed the passes to escort Berengaria to Sicily, eventually to wed Richard in Cyprus, May 12, 1191. She is the only Queen of England who never set foot in England. The reign of Sancho the Wise's successor, the last king of the male line of Sancho the Great and of kings of Pamplona, king Sancho VII the Strong (el Fuerte) (1194-1234), was more troubled. He appropriated the revenues of churches and convents, granting them instead important privileges; in 1198 he presented to the See of Pamplona his palaces and possessions in that city, this gift being confirmed by Pope Innocent III on 29 January, 1199. While he was absent in Africa, whither he had been induced to go on an adventurous expedition, the Kings of Castile and Aragon invaded Navarre, and as a consequence, the Provinces of Alava and Guipuzcoa were lost. The greatest glory of Sancho el Fuerte was the part he took in the battle of Las Navas de Tolosa (1212), where, through his valour, the victory of the Christians over the Calif En-Nasir was made decisive. He retired and in 1234 he died in el Encerrado. His elder sister Berengaria, Queen of England, had died some years earlier childless. His deceased younger sister Blanca, Countess of Champagne, had left a son. After 1234 the Kingdom of Navarre, though the crown yet was claimed by the kings of Aragon, passed by marriage to a succession of French lords, firstly those who simultaneously were counts of Champagne and Brie. When in 1234 Sancho VII died in retirement (el Encerrado), the Navarrese chose to allow his closest relative in female line, Thibault de Champagne, son of Sancho's sister Blanca, to succeed as king of Navarre. Teobaldo I, from 1234 to 1253, made of his Court a centre where the poetry of the Troubadours was welcomed and fostered, and whose reign was peaceful. His son, Theobald II of Navarre (1253-70), married Isabel, the second daughter of St. Louis of France, and accompanied the saintly father-in-law upon his crusade to Tunis. On the homeward journey, he died at Trapani in Sicily, and was succeeded by his brother, Henry I of Navarre, who had already assumed the reins of government during his absence, but reigned only three years (1271-74). His daughter Joanna I of Navarre not yet being of age, the country was once more invaded from all sides, and the queen mother, Blanca, sought refuge with her daughter at the court of Philip the Bold of France, whose son, Philip the Fair, had already been engaged to the daughter and married Joanna in 1284. In 1276, at the time of the negotiations for this marriage, Navarre passed under practical French dominion. In 1305, Navarre passed to guardianship of King Philip IV of France. Navarre stayed with the French crown until the death (1328) of Charles IV of France. Navarre was until 1328, subject to Kings Philip the Fair (d. 1314), Louis X Hutin (1314-16), his brother, Philip the Tall (1316-22), and Charles the Fair (1322-28). As Charles died without male issue, and Philip of Valois became King of France, the Navarrese declared themselves independent and called to the throne Joanna II, daughter of Louis Hutin and senior niece of Charles, and her husband Philip of Evreux (1328-1343), surnamed the Wise. Joanna waived all claim to the throne of France and accepted as compensation for the counties of Champagne and Brie those of Angouleme, Longueville, and Mortain. King-consort Philip III devoted himself to the improvement of the laws of the country, and joined King Alfonso XI of Castile in battle against the Moors (1343). After the death of his mother (1349), Charles II of Navarre assumed the reins of government (1349-87), and, on account of his deceit and cruelty received the surname of the Wicked. Charles II (Charles the Bad), played an important part in the Hundred Years War and in the French civil unrest of the time. His eldest son, on the other hand, Charles III of Navarre, surnamed the Noble, gave the land once more a peaceful and happy government (1387-1425), exerted his strength to the utmost to lift the country from its degenerate condition, reformed the government, built canals, and made navigable the tributaries of the Ebro flowing through Navarre. As he outlived his legitimate sons, he was succeeded by his daughter Blanca (1425-42) and her husband John of Penafiel (1397-1479), son of king Ferdinand I of Aragon. As king-consort John II ruled Aragon in the name of his brother, king Alfonso V of Aragon, he left his son, Don Carlos (Charles) of Viana, in Navarre, only with the rank of governor, whereas Blanca had designed that Charles of Viana should be king. In 1450, John II himself regained to Navarre, and, urged on by his ambitious second wife, Juana Enriquez of bastard Castile, endeavoured to obtain the succession for their son Fernando (the future Ferdinand the Catholic). As a result a violent civil war broke out, in which the powerful party of the Agramontes supported the king and queen, and that of the Beaumonts, called after their leader, the chancellor, John of Beaumont, espoused the cause of Charles; the highlands were on the side of the prince, the plains on that of the king. The unhappy prince was defeated by his father at Aybar, in 1451, and held a prisoner for two years, during which he wrote his famous Chronicle of Navarre, the source of our present knowledge of this subject. After his release, he sought in vain the assistance of King Charles VII of France and of his uncle Alfonso V (who resided in Naples). In 1460 he was again imprisoned at the instigation of his step-mother, but the Catalonians rose in revolt at this injustice, and he was again liberated and named governor of Catalonia. He died in 1461, without having been able to reconquer his kingdom of Navarre; he named as his heir his next sister Blanca, who was, however, immediately imprisoned by John II, and died in 1464. Her claim descended to her sister Eleanor I of Navarre (Leonor), Countess of Foix and Bearn, who had been ally of her father. After her death (which occurred very soon after that of John II, she barely having time to ascend the Navarrese throne), to her grandson, Francis Phoebus of Foix (who reigned Navarre 1479-83). His sister Catherine I of Navarre, who, as a minor, remained under the guardianship of her mother, Madeleine of France, was sought by Ferdinand the Catholic as a bride for his eldest son; but she gave her hand (1494) to the French Count of Perigord, Jean d'Albret, a man of vast south-French possessions. Nevertheless, Ferdinand the Catholic did not relinquish his long-cherished designs on Navarre, and married secondly Germana, the daughter of Catherine's uncle who had attempted to claim Navarre over his deceased elder brother's underage children. As Navarre refused to join the Holy League against France, declared itself neutral, and would have prevented the passage through the country of Ferdinand's troops, the latter sent his general Don Fabrique de Toledo to invade Navarre in 1512. Jean d'Albret fled, and Pamplona, Estella, Olita, Sanguessa, and Tudela were taken. As the royal House of Navarre and all opponents of the Holy League were under the ban of the Church, the Navarrese declared for Ferdinand, who took possession of the kingdom on 15 June, 1515. Lower Navarre -- the part of the country lying north of the Pyrenees -- he generously left to his enemies. Thus in 1479, Navarre passed to Eleanor who was married with the count of Foix. Soon, in 1483, Navarre was inherited by Catherine who was married with Jean d'Albret. in the 15th century to the counts of Foix and then to the house of Albret. King Ferdinand the Catholic, after defeating Jean d'Albret, annexed most of Navarre in 1515. In 1511 or 1516 Spanish Navarra, the part of Navarre south of the Pyrenees (the majority of the Kingdom), was finally annexed by Ferdinand the Catholic. He later ceded it to his daughter Queen Joanna I of Castile whereby Spanish Navarre was regarded as dominion of Castile, not of Aragon. Spanish Navarre was governed as a viceroyalty and not formally annexed to the kingdom of Spain until 1833. The history of the two divisions of the country is identical until the year 1512, when Spanish Navarre was conquered by Ferdinand the Catholic, the northern part remaining French. The tiny portion of Navarre north of the Pyrenees known as Basse-Navarre, along with the neighboring Principality of Béarn survived as an independent little kingdom which passed by inheritance. Lower, or French, Navarre, received from Henry II of Navarre, the son of Jean d'Albret, a representative assembly, the clergy being represented by the bishops of Bayonne and Dax, their vicars-general, the parish priest of St-Jean-Pied-de-Port, and the priors of Saint-Palais, d'Utziat and Haramples. When, in 1589, its administration was united with that of France, it was still called a kingdom. After Henry IV, the kings of France bore also the title King of Navarre. The Basque language is still spoken in most of the provinces. The area north of the Pyrenees (Lower Navarre) remained an independent kingdom with large additional French estates until it was joined (1589) with the French crown when Henry III of Navarre became King Henry IV of France. It was united with Béarn into a French province.

L'ultim rei de la Navarra independent

The last independent king of Navarre, Henry III (reigned 1572–1610), succeeded to the throne of France as Henry IV in 1589, founding the Bourbon dynasty. In 1620, French Navarre and Béarn were incorporated into France proper by Henry's son, Louis XIII of France. The title of King of Navarre continued to be used by the Kings of France until 1791, and was revived again during the Restoration, 1814 – 1830. As the Kingdom of Navarre was originally organized, it was divided into merindades, districts governed by a merino ("mayorino"), the representative of the king. They were the Ultrapuertos (French Navarre), Pamplona, Estella, Tudela and Sangüesa. In 1407 the merindad of Olite was added. The Cortes of Navarre began as the king's council of churchmen and nobles, but in the course of the 14th century the burgesses were added. Their presence was due to the fact that the king had need of their co-operation to raise money by grants and aids, a development that was being paralleled in England. The Cortes henceforth consisted of the churchmen, the nobles and the representatives of twenty-seven (later thirty-eight) "good towns"— towns which were free of a feudal lord, and, therefore, held directly of the king. The independence of the burgesses was better secured in Navarre than in other parliaments of Spain by the constitutional rule which required the consent of a majority of each order to every act of the Cortes. Thus the burgesses could not be outvoted by the nobles and the Church, as they could be elsewhere. Even in the 18th century the Navarrese successfully resisted Bourbon attempts to establish custom houses on the French frontier, dividing French from Spanish Navarre. Yet the Navarrese were loyal to their Spanish sovereigns, and no part of the country offered a more determined or more skilful resistance to Napoleon. Navarre was staunchly Catholic and much under clerical influence. This, and the resentment felt at the loss of their autonomy when they were incorporated into Spain in 1833, account for the strong support given by many Navarrese to the absolutist Carlist cause. Until the French Revolution the kings of France carried the additional title king of Navarre. Since the rest of Navarre was in Spanish hands, the kings of Spain also carried (until 1833) the title king of Navarre. During that period Navarre enjoyed a special status within the Spanish monarchy; it had its own cortes, taxation system, and separate customs laws. In 1833, Navarre became the chief stronghold of the Carlists but recognized Isabella II as queen in 1839. As a reward for their loyalty in the Spanish Civil War, Franco allowed the Navarrese to maintain their ancient fueros, which were charters handed down by the crown outlining a system of self-government.

Navarra avui

El terriotri que històricament ha sigut conegut com Navarra pertany avui en dia a Espanya o a França, depenent de si es toba a un costat o l'altre dels Pirineus. Today, Navarre is an autonomous community of Spain and Basse-Navarre is part of France's Pyrénées Atlantiques département.

Veure també


- Reis de Navarra
- Arbre familiar dels Reis de Navarra

Referències


- Ariqita y Lasa, Colección de documentos para la historia de Navarra (Pamplona, 1900)
- Bascle de Lagreze, La Navarre française (Paris, 1881)
- Blade, Les Vascons espagnols (Agen, 1891)
- Boissonade, Histoire de la reunion de la Navarre à la Castille (Paris, 1893)
- Chappuys, Histoire du royaume de Navarre (Paris, 1590; 1616)
- Favyn, Histoire de Navarre (Paris, 1612)
- Ferrreras, La Historia de Espana (Madrid, 1700-27)
- Galland, Memoires sur la Navarre (Paris, 1648)
- Idem, Annales del reino de Navarra (5 vols., Pamp]ona, 1684-95; 12 vols., Tolosa, 1890-92)
- Idem, Diccionario de las antiguedades de Nayanna (Pamplona, 1840-43)
- Idem, Historia compendiada del reino de Navarra (S. Sebastian, 1832)
- Jaurgain, La Vasconie (Pau, 1898)
- de Marca, Histoire de Bearn (Paris, 1640)
- Moret, Investigationes historicas del reino de Navarra (Pamplona, 1655)
- Oihenart, Notitia utriusque Vasconiae (Paris, 1656)
- Risco, La Vasconia in Espana Sagrada, XXXII (Madrid, 1779)
- Ruano Prieto, Anexión del Reino de Navarra en tiempo del Rey Catolico (Madrid, 1899)
- Yanguas y Miranda, Cronica de los reyes de Navarra (Pamplona, 1843)

Vincles externs


- [http://69.1911encyclopedia.org/N/NA/NAVARRE.htm Encyclopaedioa Britannica, 1911:] Navarre Navarre, Kingdom of Category:Navarre

Regne d'Aragó

El Regne d'Aragó naix el 1035 de la unió dels comtats d'Aragó, Sobrarbe i Ribagorça en la figura de Ramir I. Posteriorment, Sanç Ramírez i Pere I d'Aragó aconsegueixen la legitimació de la nova dinastia gràcies al suport de la Santa Seu. Peronella d'Aragó, única filla descendent del rei Ramir el Monjo, es casa amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona. El fill de tots dos, Alfons el Cast, esdevé el primer monarca que és alhora rei d'Aragó i comte de Barcelona, començant així la història de la Corona d'Aragó.

Vegeu també


- Llista de comtes d'Aragó
- Aragó
- Corona d'Aragó Categoria:Corona d'Aragó

Segle XIV

Esdeveniments:


- Inici de l'Imperi otomà
- Epidèmia de pesta negra i fam a Europa
- Comença la dinastia Ming a la Xina
- Crisi a l'església catòlica: els antipapes
- Imperi de Mali

Personatges importants


- Petrarca, poeta
- Boccaccio, pintor

Invents, descobriments, introduccions


- Rellotge mecànic Vegeu la Taula anual del segle XIV ----
Un segle abans / Un segle després
Categoria:Segle XIV ja:14世紀 ko:14세기 th:คริสต์ศตวรรษที่ 14

Corona d'Aragó

En un principi, la Corona d'Aragó (actualment també coneguda com a Corona catalano-aragonesa, Confederació catalano-aragonesa i fins i tot simplement com a Aragó) va ser l'entitat política nascuda de la unió dinàstica reial (1135) entre la Casa de Barcelona i la Casa de Jiménez mitjançant el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó, els descendents dels quals tingueren sota els seus dominis reials tant el Regne d'Aragó com els Comtats Catalans.

Terminologia

Noms del territori

L'origen del terme Corona d'Aragó és de la cancelleria de Catalunya, que així va simplificar, a partir del segle XIII, la denominació de l'entitat política existent des de la unió dinàstica de Catalunya i Aragó. A les Corts de Montsó de 1289, el conjunt dels territoris ja era designat amb els noms de Corona Reial, de Ceptre Reial o de Corona d'Aragó i de Catalunya. A partir del segle XIV, encara es va simplificar més i es va dir Corona d'Aragó, regnes d'Aragó o simplement Aragó.

Títols dels sobirans

Encara que Peronella sí que agafà el títol de reina d'Aragó, Ramon Berenguer no va voler titular-se'n rei i prengué el nom de príncep i dominador d'Aragó. Els seus successors, ja des del seu fill Alfons I (1162), tot i tenir com a títol històric en la seva funció de sobirans de Catalunya el de comte de Barcelona, van rebre com a simplificació el títol de rei d'Aragó. Malgrat tot, aquests reis fruit de la nova forma política van iniciar la numeració com a reis d'Aragó sense continuar la dels anteriors a la unió dinàstica.

Història

La Corona d'Aragó va ser una monarquia binacional, com el coetani Gran Ducat de Lituània. La correlació de forces entre els aragonesos i els catalans va empènyer Jaume I el Conqueridor a constituir nous regnes (el de Mallorca i el de València) que se superposaren a la primitiva estructura binacional.

Primers segles

La Corona es constituí el 1135. La forma jurídica d'aquesta unió va ser una donació: Ramir II d'Aragó va donar el regne d'Aragó, el comtat de Ribagorça i el regne de Saragossa al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, comte d'Osona, Girona, Cerdanya i Besalú. El compromís de matrimoni, en ser aleshores Peronella molt menor d'edat, no es va acomplir fins l'any 1150. Des del primer moment, la Corona d'Aragó s'estructurà de forma plural, a diferència dels regnes de Castella, que es van fusionar. A poc a poc, tanmateix, s'anaren unificant els diversos territoris fins a formar les dues grans unitats d'Aragó i de Catalunya. A l'Aragó va desaparèixer el 1177 l'alta sobirania que tenien els reis de Castella sobre Saragossa. A Catalunya, el 1172 i el 1192 es van incorporar al comtat de Barcelona els comtats de Rosselló i de Pallars, i durant l'edat mitjana es van unir el d'Empúries, Urgell i Pallars Sobirà. En aplicació de les constitucions de pau i treva, el 1173 es van ajuntar els territoris compresos des de Salses a Lleida i Tortosa. Amb el temps, la Corona d'Aragó es va convertir en un imperi reial amb els regnes de Mallorca, València, Sicília, Sardenya i els ducats d'Atenes i Neopàtria. No obstant açò, cadascun d'aquestos territoris políticament només els unia la sobirania reial. Des del matrimoni de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença fins a la derrota catalana a la batalla de Muret (1213), també formaren part de la Corona catalanoaragonesa alguns territoris d'Occitània. Ja des del segle XII, l'antiga cúria comtal es diversificà en una cúria reial aragonesa i una cúria reial catalana, origen de les futures corts.

Unió amb Castella

cúria reial de 1585.]] En el segle XV, Ferran el Catòlic (rei d'Aragó) i Isabel la Catòlica (reina de Castella) van contraure matrimoni, la qual cosa va repercutir en què els seus respectius territoris fossin regits juntament en la persona del seu net: el rei Carles I d'Espanya.

Desaparició

Aquest estat desaparegué amb el Tractat d'Utrecht, que va posar fi a la Guerra de Successió Espanyola. De fet, per a evitar que l'Arxiduc Carles d'Àustria (investit com a Emperador Carles VI del Sacre Imperi Romano-Germànic), acumulara massa poder amb els dominis de la Corona d'Aragó, es va dividir el territori, passant a Felip V de Borbó els anomenats «regnes dençà mar» (Aragó, Catalunya, Mallorca, i València), mentre que els «regnes denllà mar» (Nàpols, Sicília i Sardenya) van passar al seu Imperi; tret de Menorca, que va passar a ser una colònia anglesa. A més, si bé els territoris extrahispànics mantingueren en certa manera la seua entitat administrativa i jurídica dins del Sacre Imperi Romano-Germànic, no passà així als territoris hispànics, on Felip V de Borbó signà els Decrets de Nova Planta de 1716, amb els quals abolí els seus furs per dret de conquesta, hi estengué les institucions legislatives i judicials castellanes, hi reprimí tota manifestació sociocultural pròpia. D'aquesta manera, el Regne de Castella s'estengué per tota la Península Ibèrica, tret de Portugal, Gibraltar, i Andorra.

Sobirans de la Corona d'Aragó

Enllaços externs


- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron102834939.htm Històries de Catalunya: La creació de la corona catalanoaragonesa]

Vegeu també


- Història dels Països Catalans
- Història de Catalunya
- Història de la Catalunya del Nord
- Història del Regne de Mallorca
- Història del País Valencià
- Història de Mallorca
- Història de Menorca
- Història de les Pitiüses
- Història d'Andorra
- Història de la Franja de Ponent Categoria:Corona d'Aragó Categoria:Edat mitjana de Catalunya ja:アラゴン王国

Llatí

El llatí és una llengua indoeuropea de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. A partir de l'evolució de la seva versió vulgar en sorgiren les llengües romàniques que sobreviuen avui dia. Tot i que el llatí clàssic va desaparèixer com a llengua habitual de comunicació després de la caiguda de l'Imperi Romà, el llatí vulgar que es parlava als diversos territoris de l'Imperi va evolucionar cap a les llengües romàniques actuals. D'altra banda, el llatí clàssic es va mantenir com a llengua de cultura a Europa durant molts segles. La majoria de llengües europees, sobretot les romàniques i l'anglès, han manllevat molt de vocabulari directament del llatí clàssic, sobretot per termes d'ús tècnic. El llatí també s'utilitza en la classificació taxonòmica dels éssers vius. El llatí també es va mantenir com a llengua de culte de l'Església Catòlica fins al Concili Vaticà Segon. Avui, no hi ha parlants nadius del llati, però, és l'idioma oficial de l'estat del Vaticà, i per això, no es pot considerar una llengua completament morta.

Enllaços externs

Existeix una Viquipèdia en llatí: [http://la.wikipedia.org (pàgina principal)]
- [http://www.freelang.net/espanol/diccionario/catalan.html Diccionari Freelang] - Diccionari llatí-català/català-llatí / castellano-català/català-castellano. Categoria:Llatí als:Latein ja:ラテン語 ko:라틴어 simple:Latin language th:ภาษาละติน zh-min-nan:Latin-gí

Occità

L'occità, o llengua d'oc és la llengua romànica pròpia d'Occitània.El domini lingüístic actual de l'occità s'exten per quatre estats:
- El terç sud de França
- Mònaco (Monegue en occità)
- La Vall d'Aran a Espanya
- Una franja del Piemont - la Vall de Susa (en occità Valadas) -, a Itàlia

Introducció i definició

ItàliaEs denomina occità el conjunt de dialectes romànics que es parlen als territòris de l'antiga Occitània. Segons les escoles, aquests dialectes es consideren llengües diferents, o bé diferents dialectes de la mateixa llengua. La llarga persecució per part de l'estat francés i la manca d'un estàndard acceptat majoritàriament han exercit una fragmentació de la llengua tal, que hom podria considerar l'occità com un conjunt de llengües diferents. En l'actualitat s'estima que hi ha entre 2 i 10 milions de parlants nadius, i 7 milions de persones que poden entendre'l però no parlar-lo. L'occità, junt al català, és una llengua occitanoromànica. Juli Ronjat la va caracteritzar així atenent-se a 19 criteris lingüístics: onze de fonètics, cinc de morfològics, un de sintàctic i dos de morfològics. El nom de la llengua ve dòc, "sí" en occità, en contrast a les "llengües d'oïl", predecessores del francès actual. Es considera que la variant llenguadociana de l'occità és la llengua més propera al català que existeix.

Extensió

L'occità no sols es parla als antics territoris de l'Occitània i àrees veïnes, sinó també a altres llocs on van emigrar-hi occitans, a causa de les persecucions religioses (vegeu l'article sobre el catarisme) o per altres motius. A continuació es detalla un llistat de les zones on es parla occità dins dels territoris de l'antiga Occitània:
- Aquitània: exceptuant-ne la part bascòfona i una xicoteta àrea al nord del departament de la Gironda. Cal fer notar que originàriament les ciutats de Biarritz, Anglet i Baiona eren també occitanòfones, però amb els moviments poblacionals de la Revolució Industrial va passar a predominar-hi el basc.
- Migdia-Pirineus.
- Llenguadoc-Rosselló: exceptuant-ne la major part dels Pirineus Orientals, on es parla català.
- Provença-Alps-Costa Blava: exceptuant-ne algunes valls isolades dels Alps Marítims.
- Poitou-Charentes.
- Llemosí.
- Alvèrnia.
- Roine-Alps: exceptuant-ne el Lionès, el Forès i el Delfinat septentrional, que abans eren zones de transició i en l'actualitat han esdevingut definitivament francòfones. (francoprovençal)
- Piemont: sols algunes valls altes; a la resta de valls es parla italià i piemontès, un dialecte gal·loromànic.
- Mònaco: originalment sols s'hi parlava el monegasc i el lígur (un dialecte de l'italià), però en el passat hi va haver una forta migració d'occitans.
- Vall d'Aran.
- Regions frontereres de l'Aragó amb França. En el següent llistat es detallen zones on es parla occità a causa de la forta immigració d'occitans fora d'Occitània:
- Calàbria al sud d'Itàlia.
- Sant Sebastià al País Basc.
- Württemberg a Alemanya.
- Argentina.
- Uruguai.
- Idaho i Oregon als Estats Units d'Amèrica.

Característiques de l'occità

Ortografia

Actualment, hi ha dues ortografies occitanes, l'una coneguda com la clàssica, basada en l'occità medieval i avalada per l'Institut d'Estudis Occitans; i l'altra, de vegades anomenada mistraliana, ja que va ser usada per Frederic Mistral i el Felibritge. Aquesta segona ortografia està basada en l'ortografia del francès modern. Hi ha conflictes entre els seguidors de cada sistema. L'ortografia clàssica té l'avantatge de mantenir la unió entre les primeres etapes de la llengua, i reflecteix el fet que l'occità no és una varietat del francès. Al mateix temps, permet als parlants d'un dialecte escriure d'una manera intel·ligible als parlants d'altre dialecte. Per exemple, en l'ortografia clàssica la paraula dia s'escriu jorn, però en la mistraliana, pot ser jour, joun o jorn, en funció de la procedència de l'escriptor. En canvi, l'ortografia mistraliana té l'avantatge de no forçar els parlants, que ja estan acostumats al francès, a aprendre un sistema completament nou. També ha estat usat per un nombre important d'escriptors eminents, particularment en el dialecte provençal. El dígrafs lh i nh, usats en l'ortografia clàssica, foren adoptats per les normes portugueses.

Vocabulari

Taula de comparació de llengües romàniques:

Diferències amb el català

Als primers estadis de la llengua, hom pot dir que l'occità i el català eren la mateixa llengua. Les diferències van esdevenir a mitjan segle XIII, rere criteris essencialment polítics i geogràfics. En efecte, el gascó és considerat com un dialecte occità, mentre que el català, més proper a altres dialectes des d'un punt de vista lingüístic, és considerat com una llengua diferent. L'occità i el català es distingeixen per la manera d'escriure la llengua (grafia). Els parlants actuals de l'occità han escollit majoritàriament la grafia de la llengua medieval, encara que altres han preferit usar les seues pròpies grafies (els provençals avinyonesos, l'escola lingüística Gaston Febus de Gascunya, etc.). Mentre que el català ha escollit una grafia basada en la manera de pronunciar. També varia molt la pronunciació. Per exemple,
- L' [o] es pronuncia sempre com a [u]
- Quan un mot finalitza amb -a, aquesta es pronuncia com a [o] (plaç/o/) en la majoria dels casos. L'aspecte polític, cultural i religiós és important també. Catalunya, contràriament a l'Occitània, ha gaudit d'una major independència estatal i un fort desenvolupament econòmic. A més a més, des del moment que Catalunya està englobada dins Espanya i Occitània dins França, el català segueix una tendència castellanitzant, mentre que l'occità la té gal·licitzant. Per a concloure cal dir que l'occità i el català no són tan diferents. Existeix una bona intercomprensió ente catalanoparlants i occitanoparlans, i a més, el nombre de contactes històrics, culturals i amicals són nombrosos.

Dites en occità

Un dels passatges més notables en occità en la literatura occidental, es troba en el 26è cant del Purgatori de Dante, en què el trobador Arnaut Daniel respon al narrador: «Tan m'abellis vostre cortes deman, / qu'ieu no me puesc ni voill a vos cobrire. / Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan; / consiros vei la passada folor, / e vei jausen lo joi qu'esper, denan. / Ara vos prec, per aquella valor / que vos guida al som de l'escalina, / sovenha vos a temps de ma dolor» I traduït al català modern: «Tant m'abelleix la vostra cortesa demanda, / que no puc ni vull amagar-me de vós. / Jo sóc Arnaut, que plora i va cantant; / consirós veig la passada follia, / i joiós veig el que esperava el dia després de mi. / Ara us pregue, per aquell valor / que vos guia al cim de les escales, / assegureu-vos-en del meu dolor» També als articles de la categoria de trobadors es poden trobar nombroses composicions en occità amb les seues traduccions al català modern.

Dialectes de l'occità

trobadors L'occità presenta diversos dialectes:
- Alvernès
  - Alt alvernès
  - Baix alvernès
- Gascó
  - Landès
  - Bearnès
  - Ariegès
  - Aranès
- Llemosí
  - Alt llemosí
  - Baix llemosí
- Llenguadocià
  - Baix llenguadocià
  - Llenguadocià mitjà
  - Alt llenguadocià
  - Guienès
- Provençal
  - Transalpí
  - Niçard
  - Marítim
  - Gavot
  - Rodanenc
  - Delfinès
- Shoadit o Judeoprovençal (extingit el 1977)

Història de la llengua

Origens de l'occità

L'occità és la llengua més central de les llengües romàniques; a conseqüència d'això, mentre les influències exteriors han anat incidint sobre la perifèria lingüística romànica, aquesta zona central ha anat rebent menys influències, i així ha nascut l'occità. Una altra hipòtesi sobre el naixement de l'occità pot ser que fou una llengua vehicular entre tota la gent de les àrees veïnes. En qualsevol cas l'occità ha degut estar influenciat per una sèrie de circumstàncies úniques (a nivell europeu) com són:
- L'estructura orogràfica: l'occità està bloquejat per tots els costats per barreres naturals: la mar Mediterrània, l'oceà Atlàntic, els Pirineus, el Massís Central i els Alps.
- Abundància de zones poc propenses a l'agriculura, la qual cosa va influir decididament en el no-establiment de colònies estrangeres en l'antiguitat.
- La immobilitat dels pobles prehistòrics de la zona, la qual cosa va generar un substrat bastant homogeni.
- Una menor celtització que les regions veïnes.
- Una antiga i llarga romanització.
- Una feble germanització.

L'occità a l'Edat Mitjana

L'esplendor de la civilització occitana fou des del segle XI fins al XIII. Durant aquest període, l'occità era una llengua unificada, i no sols era una llengua vehicular, sinó que també era una llengua jurídica i administrativa, utilitzada en un immens territori. Fins i tot, hui en dia es desconeix com va poder ser que una llengua estigués tan normalitzada en aquella època. L'occità havia estat la llengua de la lírica dels trobadors a l'Edat Mitjana, i durant un temps va ser considerada la llengua més apta per a la poesia en molts llocs d'Europa. De fet, els primers poetes catalans també escrivien en occità, o en un català amb fortes influències occitanes. Finalment, quan Occitània va passar sota el domini francès (vegeu l'article sobre el catarisme per a més informació sobre aquest fet), l'occità va perdre protagonisme en la llengua escrita en favor del francès.

La decadència

La decadència de l'occità com a llengua administrativa i literària va des del final del segle XV fins al XIX, en què l'occità va anar perdent el seu estatut de llengua útil (fet accentuat per l'ordenança de Villers-Cotterêts). Pèire Bec precisa que en 1500 la pronunciació i la grafia encara es corresponien, però ja en 1550 el divorci era patent. El francès acabarà per imposar-se a nivell oral en antigues províncies occitanòfones com el Poitou, la Saintonge o les Charentes, la Marca i la Baixa Alvèrnia, així com una part de l'actual regió de Roine-Alps. I sols s'imposa als escrits administratius i jurídics en les regions actualment occitanòfones. La Revolució Francesa empitjorarà la situació de l'occità, car els jacobins, sota el pretext de la unitat nacional, imposen el francès com l'única llengua oficial. La contradicció arriba quan, a l'hora que la literatura occitana va decaient i sols es va utilitzant en el nivell oral, l'occità s'utilitza com a llengua vehicular per a la propaganda revolucionària, a fi i efecte que fos ben entesa pel poble. La llengua, malgrat algunes temptatives literàries del segle XVI, no s'utilitza més que per a usos populars, rarament escrits, fins al segle XIX, amb l'arribada del ressorgiment del Felibritge. Per a una gran majoria, l'occità era l'única llengua parlada fins al començament del segle XX, fins que l'escola republicana francesa comença amb una campanya de denigració i culpabilitat cap als occitanòfons.

Les renaixences

Primera Renaixença

Mentre que la llengua estava fortament atacada, van anar apareixent diferents moviments de defensa de la literatura occitana. Durant el període 1650-1850 la llengua va renàixer. Van aparèixer diferents corrents literaris que intentaven retornar el prestigi a l'occità. El reconeixement de la literatura occitana pot ser atribuït, notablement, a Jacques Boé (Jasmin) i a Jean Reboul. Aquesta primera renaixença va preparar l'adveniment del Felibritge. Es pot distingir entre:
- El moviment dels savis :Després de l'oblit dels trobadors, sorgeix un grup d'erudits a la segona meitat del segle XVIII, en els cercles aristocràtics meridionals. Aquest grup es dedica a la recerca lingüística i literària de l'Edat Mitjana, el folklore, les novel·les i els contes campestres, la croada dels albigesos i la història del Migdia francès.
- El moviment obrer :"Apelavam ma lenga una lenga romana". Aquest vers és la unió de dos corrents de l'occità renaixent. Els lemes d'aquests dos corrents eren, l'un, la "llengua": el seu patuès quotidià; i l'altre: la "llengua romana", que és una marca d'erudició. El patuès (cal fer notar que alguns aragonesos diuen patués a l'aragonès) és vist com una llengua d'un rang bastant alt. Victor Gelu era un cantant representant d'aquest moviment.
- El moviment burgès i esteta :Al contrari que els "savis", que es varen dedicar al passat en un sentit de recerca erudita, i dels "obrers", que usen el seu dimamisme de proletaris, els poetes burgesos (o de la xicoteta noblesa) es van situar entre aquests dos. És un moviment amateur, però amb una gran passió per la llengua.
- El moviment utilitari :El Dr. Simon Honnorat va comprendre la necessitat de més realisme lingüístic. La llengua havia perdut la codificació ortogràfica i morfològica, i la indisciplina en la gramàtica o la grafia també era revindicada en el moviment obrer. Així doncs, Honnorat va publicar el seu diccionari provençal-francès el 1840. Actualment se'l considera un percursor que va dotar l'occità de coherència.

Segona Renaixença

La segona reinaixença literària de l'occità va tenir lloc al segle XIX, sota el lideratge de Frederic Mistral i el Felibritge. En aquesta època, la llengua era utilitzada essencialement per la gent rural. Mistral i els seus contemporanis van retornar el prestigi perdut, van dotar l'occità d'una normativa i d'obres literàries. Llur acció va estar barrejada, a vegades, amb una voluntat política. Els felibres van dir: «una nació que solament té una literatura, una nació que destrueix les llengües perifèriques, és una nació indigna del seu destí de nació». L'occità, sota la forma del provençal i la grafia avinyonesa, va ser difós més enllà de les fronteres de l'antiga Occitània, i encara, hui en dia, la literatura mistraliana és estudiada als països escandinaus i al Japó. Mistral ha estat l'únic autor occitanòfon recompensat al més alt nivell per la seua obra. Li va ser atorgat el premi Nobel de Literatura en 1904, compartit amb el dramaturg madrileny José Echegaray y Eizaguirre. La reforma lingüística mistraliana trobà el seu millor activista en Auguste Forès (1848-1891), el qual, en els seus múltiples reculls poètics, aclimatà la reforma al Llenguadoc. Més tard, altres escriptors del Llenguadoc i del Llemosí, com Antonin Perbòsc (1861), Prosper Estieu (1860) i Josèp Ros (1834-1905), intenten unificar la llengua. Van restaurar la grafia clàssica i van purgar l'occità de gal·licismes. El sistema Perbòsc-Estieu va esdevenir la base de la grafia de l'occità modern. Més tard Loïs Alibèrt va publicar en 1935, a Barcelona, la Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, on perfecciona la grafia.

Època contemporània

Al començament del segle XX, l'escola republicana va jugar un gran paper en la desaparició de l'ús de la llengua oral. De fet, es va tendir a culpabilitzar els parlants occitans i fer-los entendre que per anar per la vida havien de parlar en francès. La repressió de l'ús de la llengua en el si de l'escola va ser molt intens, fins i tot amb càstigs físics i humiliacions. En aquesta època, es deia: «Està prohibit escopir a terra i parlar patuès». El terme patuès és des d'aleshores despectiu i pejoratiu. La finalitat de tot plegat era fer oblidar que l'occità era una llengua, i fer creure que l'ús de l'occità era obscur, car no era pas el mateix d'un poble a l'altre. Els canvis socials del començament de segle són també l'origen del menyscabament de la llengua. Amb la Revolució Industrial i la urbanització, l'occità era un obstacle per accedir als llocs de treball, per tant, nombrosos pares van prendre la decisió de parlar en francès als seus fills. Però, malgrat aquest període de forta desvalorització de la llengua, van aparèixer nombrosos autors:
- Fèlix-Marcel Castan (1923-2001), aquest filòsof va esdevenir el dirigent de les reflexions sobre l'occitanisme i la descentralització cultural. Ell va ser el primer a establir:
  - L'antinarcisisme històric de la gent del Llenguadoc.
  - La lògica antiunitarista.
  - Va donar als trobadors un paper, literàriament parlant, ineludible.
  - Va recordar la importància d'Olympe de Gouges (1748-1793), pionera en el feminisme.
- Bernat Manciet (1927), aquest diplomàtic i empresari gascó és un dels poetes paradoxals més ben considerats.
- Robèrt Lafont, lingüista, historiador de la literatura occitana, poeta, novel.lista, i dramaturg.
- Pèire Bec, especialista de la llengua i la literatura d'oc i escriptor. Va publicar, el 1997, Le Siècle d'or de la poésie gasconne (1550-1650).
- Francés Fontan, fundador dels principis de l'etnicisme. Entre 1931 i 1936 l'autonomia adquirida per Catalunya, que donava suport a l'occitanisme, va revifar i dinamitzar aquest moviment social. L'Institut d'Estudis Occitans (IEO) es va establir el 1945 per a la defensa i la promoció de la llengua occitana. La seua acció és responsable en gran part de la salvaguarda i el desenvolupament de l'occità. Promou la recerca, estudis, col·loquis, publicacions i l'ensenyament de l'occità, a més de moltes altres activitats, totes orientades al mateix fi. També cal mencionar les calandretas, que són unes escoles bressol des d'on s'està introduint la llengua als més joves.

Situació actual de la llengua

On més es parla de manera proporcional és als tres territoris occitans que no formen part de l'estat francès: la Vall d'Aran (Catalunya), Mònaco i el Piemont (Itàlia). Tant a la Vall d'Aran com a Mònaco, l'occità té l'estatus de llengua cooficial. Al Piamont s'està preparant la seua cooficialitat i s'espera obtenir prompte. A França, l'occità no és cooficial i és bastant complicat que algun dia ho arribe a ser, car l'estat francès no té ni tan sols la intenció de ratificar la carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Com ja s'ha dit en la introducció, a França encara hi ha de 2 a 10 milions de parlants nadius, però majoritàriament en generacions majors, i 7 milions que l'entenen però no el parlen. El seu nombre de parlants a l’Occitània sota jurisdicció francesa, segons una enquesta publicada per Baldit el 1980, era:
- 1.500.000 (13 %) en són parlants habituals.
- 3.500.000 (30 %) el parlen sovint.
- 4.500.000 (38 %) el parlen rarament.
- 6.000.000 (50 %) no el parlen mai. Això mostra una llengua en franca recessió i en vies de lenta desaparició, ja que dades més recents indiquen que només el parlen un 28 %, un 9 % l’usa quotidianament, un 13 % el pot llegir, i l’escriuen un 6 %, tot i que entre el 40 i el 50 % l’entenen. L'Alt Consell Nacional de Llengües de França va fer una enquesta el 1994, de la qual es desprèn que el 77 % dels francesos eren partidaris d’adoptar una llei que reconegués i protegís les parles regionals, i el 68 % creia que els llengües regionals afavorien els intercanvis fronterers. Pel que fa a la Vall d’Aran, l'aïllament tradicional ha estat la causa principal de la forta solidaritat interna i del sentiment remarcable d'identitat autònoma que caracteritzen la seva comunitat. No són catalans ni tampoc ciutadans francesos, i els és totalment desconegut el procés de substitució lingüística característic de França. Mentre que a Occitània la reculada de l’occità es deu a l'abandonament de la llengua pels seus parlants, si a la Vall una part de la població no coneix l’aranès només és conseqüència de la presència d’un nombre important de forasters. Segons una enquesta efectuada el 1984, d'un total de 5.297 habitants de més de 5 anys, dels quals només el 61,18 % ha nascut a la vall, el 79,19 % són capaços de parlar aranès, el 60,44 % el parlava habitualment amb els veïns i un 13,94 % més l’entenia. Ací s’observaria una regressió de la llengua que va dels habitants de més de 70 anys (88,2 % occitanòfons) als compresos entre els 11 i els 20 anys (59,5 % occitanòfons), però amb un augment de la tendència entre els més joves entre 5 i 10 anys (65,7 % occitanòfons). Endemés, hi ha un augment dels parlants que han adquirir l'aranès com a segona llengua a partir del grup d’edats comprès entre els 11 i 20 anys (12 %) en contrast amb el grup comprès entre els 21 i 30 anys (10,4 %). Aquesta recuperació es pot atribuir tant al moviment d’opinió que va precedir les normes lingüístiques del 1982, la capacitat socialitzadora de la llengua i que el 72 % dels més joves són nascuts a la Vall. Segons les enquestes fetes per la Generalitat de Catalunya el 1993, la parla principal dels habitants era:
- 64 % Aranès
- 28 % Castellà
- 8 % Català

Notícies recents sobre l'occità


- El govern francès redueix el nombre d'escoles on s'ensenya l'occità (febrer 2004): per problemes en la reducció dels pressupostos en l'ensenyament, es passa de 13 escoles a 4. La reacció adversa de diferents col·lectius, polítics i acadèmics, deixa indiferent el govern francès.
- Occità, llengua olímpica (març de 2004): els pròxims Jocs Olímpics d'Hivern del 2006 se celebraran a valls italianes de parla occitana (Val Pelis, Val Cluson i Val Susa, a la província de Torí). L'occità formarà part de les llengües oficials dels Jocs.
- L'Institut d'Estudis Catalans i l'Institut d'Estudis Occitans comencen a col·laborar (juliol de 2004): aquests dos centres d'estudis es posen a treballar junts amb l'objectiu de publicar, al 2005, quatre lèxics de vocabulari en occità, en els dominis de biologia, matemàtiques, ecologia i Internet i telefonia mòbil.

Enllaços relacionats


- [http://membres.lycos.fr/occitancatala/ Occità i català]
- [http://br.groups.yahoo.com/group/parlar_occitan/ Parlar occitan] Categoria:Occità als:Okzitanische Sprache ja:オック語 ko:오크어

1412

Esdeveniments:


- Es resol la crisi de la successió al tron de la Corona d'Aragó amb el Compromís de Casp.
- 5 de setembre - (Saragossa, Aragó) Ferran d'Antequera és proclamat rei d'Aragó.

Naixements:


- 6 de febrer - Orleans (País del Loira, França): Joana d'Arc.

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XV ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XV ko:1412년

Ivan Sergeyevich Turgenev

Ivan Sergeyevich Turgenev () (November 9, 1818, Orel, Russia – September 3, 1883, Bougival, near Paris, France (N.S.); October 28, 1818 – August 22, 1883 (O.S.)) was a major Russian novelist and playwright. His novel Fathers and Sons is regarded as a defining work of 19th-century fiction.

Life

Turgenev was born into an old and wealthy family at Orel, Russia, in the province of the same name, on October 28, 1818. His father Sergei Nikolaevich Turgenev, the colonel of a cavalry regiment, died when he was sixteen, leaving Turgenev and his brother Nicholas to be brought up under the care of their abusive mother, Varvara Petrovna Lutovinova, who owned large estates and many serfs. After the normal schooling for a child of a gentleman's family, Turgenev studied for a year at the University of Moscow, then the University of St Petersburg focusing on the classics, Russian literature and philology. He was finally sent in 1838 to the University of Berlin to study philosophy (mostly Hegel) and history. Turgenev was impressed with the more modern society he witnessed in Western Europe, and went back home a "Westernizer", as opposed to a "Slavophile", believing that Russia could improve itself by imitating the West and abolishing outdated institutions such as serfdom. A family serf read to him verses from the Rossiad of Kheraskov, a celebrated poet of the eighteenth century. Turgenev's early attempts in literature, poems and sketches, had indications of genius and were favorably spoken of by Belinsky, then the leading Russian critic