Jacqueline Bouvier (East Hampton, Long Island, 1929 -Nova York, 1994), esdevinguda Jacqueline Kennedy arran del seu matrimoni amb John Fitzerald Kennedy, president dels Estats Units de Nordamèrica, i posteriorment Jacqueline Onassis, a partir del seu casament amb el magnat grec Aristòtil Onassis. En la seva joventut va ser reportera gràfica del Times-Herald.
Va passar els darrers anys de la seva vida al costat de Maurice Tempelsman, un industrial belga comerciant de diamants. En 1994 se li va diagnosticar un linfoma. Va morir al seu apartament de la Cinquena Avinguda el 19 de maig d'aquell mateix any.
Fou una de les dones més populars en la premsa rosa en el decurs de la segona meitat del segle XX.
Kennedy, Jacquelineja:ジャクリーン・ケネディ・オナシス
.]]
La Ciutat de Nova York (en anglèsCity of New York o New York City) és la ciutat més poblada dels Estats Units d'Amèrica i la gran ciutat amb més densitat de població d'Amèrica del Nord. La ciutat és al centre de les finances internacionals, política, comunicacions, música, moda, i cultura. Nova York (juntament amb ciutats com Londres, Tòquio i París) és considerada una de les ciutats globals del món, i és la seu d'una gairebé inigualable col·lecció de museus de talla internacional, galeries, escenaris, corporacions i centenars de consulats internacionals associats amb les Nacions Unides, les quals tenen la seu en aquesta ciutat.
Situada a l'Estat de Nova York (als Estats Units d'Amèrica), la ciutat de Nova York té una superfície de 800 km2. Amb 8,168,388 residents (2004), és el cor de l'Àrea Metropolitana de Nova York, la qual és una de les conglomeracions més grans del món amb més de 22 milions d'habitants. A més, immigrants de més de 180 països viuen a la ciutat, convertint-la en un dels llocs més cosmopolitants del món. Gent d'arreu dels Estats Units mateix, també són atrets per la cultura, energia i cosmopolitanisme de la ciutat. La ciutat comprèn cinc districtes (boroughs en anglès): Brooklyn, el Bronx, Manhattan, Queens, i Staten Island, els quals podrien ser per si sols una ciutat independent amb més d'un milió d'habitants cadascun (excepte Staten Island). A més a més, és l'epicentre de l'àrea Tri-estat (que compèn els estats de Nova Jersey, Nova York i Connecticut) i també de la megalòpoli de BosWash.
La ciutat de Nova York fa d'enorme motor per l'economia global i és la ciutat dels Estats Units amb més seus de les més importants empreses d'aquest país. Està estimat que la ciutat tenia un pressupost metropolità de gairebé 500 bilions de dòlars. Si Nova York fos un país independent, la ciutat tindria el dissetè lloc al món en quan a pressupost, sobrepassant de molt a Suïssa (377 bilions de $) i gairebé igualant-se amb Rússia (amb 586 bilions de dòlars).
Sobrenoms de la ciutat com "The Big Apple", "The City That Never Sleeps" (La ciutat que mai dorm), o senzillament "The City" (La Ciutat, fet servir per referir-se a Manhattan) són famosos arreu.
Història de la ciutat
Molt abans de l'arribada dels primers pobladors europeus, l'àrea que ara ocupa la ciutat de Nova York era habitada per tribus natives com els Lenape, els Manahattoes, Canarsies i Raritan. Giovanni da Verrazzano va ser el primer explorador europeu que va entrar a la badia de Nova York, el 1524. A partir del viatge de Henry Hudson, el 1609, l'assentament europeu va començar amb la fundació de la fortificació holandesa pel comerç de pell de Nova Amsterdam (Nieuw Amsterdam) a la colònia Nova Bèlgica (Nieuw-Nederland) a la punta sud de Manhattan, el 1626. En aquest mateix any, Peter Minuit va establir una llarga tradició adquirint la illa de Manhattan i la illa Staten als homes de les tribus a canvi de béns de comerç. L'acord de Minuit també afavoria a Huguenots perquè convertia aquestes terres en un refugi en per buscar la llibertat religiosa.
El 1664, els vaixells anglesos van capturar la ciutat sense cap enfrontament, i els holandesos la van cedir formalment als anglesos amb el Tractat de Breda al final de la segona guerra anglo-holandesa, el 1667. Com a contrapartida, els holandesos van rebre la colònia de Surinam. La ciutat es va rebatejar amb el nom de Nova York, en honor del Duc de York, i quan aquest va succeir el seu germà com a Rei d'Anglaterra, la ciutat es convertí en una colònia reial.
Rei d'Anglaterra.]]
A l'inici de la Guerra de la independència dels Estats Units, la ciutat va ser greument malmesa pel foc durant la Batalla de Brooklyn i va ser ocupada pels anglesos fins el 25 de novembre de 1783, dia en què la ciutat tornà a les mans de George Washington i dels novaiorquèsos i és recordat i celebrat anualment com el "Dia de l'evacuació".
El 30 d'abril de 1789, Washington es convertí en el primer President dels Estats Units d'Amèrica al Federal Hall del Wall Street. Llavors la ciutat esdevingué capital dels EUA fins el 1790.
Durant el segle XIX, la població de la ciutat va augmentar considerablement per l'influx d'un gran número d'inmigrants. El 1811, el traçat dels carrers de la ciutat va anar expendint-se fins a ocupar tota la illa de Manhattan, gràcies a un visionari pla de desenvolupament anomenat Commissioner's Plan. A més a més, el 1819 es va obrir lErie Canal que va connectar el port atlàntic de Nova York amb els grans mercats agricoles de la meitat oest dels EUA i del Canadà. El 1835, la ciutat de Nova York va superar a Filadelfia com a ciutat més gran del país.
Durant la Guerra Civil dels Estats Units (1862-1865), els forts enllaços comercials lligats amb el sud, la creixent població immigrada i la ràbia pel reclutament, va portar a una divisió entre La Unió i la Confederació (els Estats Confederats d'Amèrica, Confederate States of America) que va culminar en els "Aldarulls per el reclutament" (Draft Riots) de 1863, el pitjor malestar civil de la història nordamericana. Després de la Guerra Civil, l'índex d'immigració des d'Europa augmentava esgraonadament, i Nova York es converteix en la primera parada per milions de persones buscant una nova i millor vida als Estats Units, un paper admès per la dedicatòria de l'Estàtua de la Llibertat el 1886.
1886
En dues fases separades, una el 1874 i l'altre el 1895, la ciutat de Nova York (i el Comtat de Nova York) es van annexionar part del sud del Comtat de Westchester conegut com el Bronx. El 1898, pren la forma politica que es manté fins avui en dia. Manhattan i el Bronx, tot i formant part del mateix comptat, es van establir com a dos districtes separats, els quals es van ajuntar amb tres districtes més creats a partir de comtats adjacents per formar el nou govern municipal originalment anomenat Gran Nova York (Greater New York).
El districte de Brooklyn va incorporar la Ciutat de Brooklyn (independent fins aleshores, però recentment enllaçada amb Manhattan pel Pont de Brooklyn) i uns quants municipis més de l'est del Comtat de Kings (Kings County); el districte de Queens va ser creat a partir del Comtat de Queens, situat a l'oest, i el districte de Staten Island contenia tot el Comtat de Richmond. Tots els governs municipals (comptats, pobles i ciutats) van ser abolits. El 1914, la Legislatura Estatal de Nova York va crear el comptat de Bronx, fent cinc comtats coincidents amb els cinc districtes.
Categoria:Ciutats dels Estats Unitsko:뉴욕ja:ニューヨークsimple:New York Cityzh-cn:纽约市zh-tw:紐約市
Jacqueline Bouvier (East Hampton, Long Island, 1929 -Nova York, 1994), esdevinguda Jacqueline Kennedy arran del seu matrimoni amb John Fitzerald Kennedy, president dels Estats Units de Nordamèrica, i posteriorment Jacqueline Onassis, a partir del seu casament amb el magnat grec Aristòtil Onassis. En la seva joventut va ser reportera gràfica del Times-Herald.
Va passar els darrers anys de la seva vida al costat de Maurice Tempelsman, un industrial belga comerciant de diamants. En 1994 se li va diagnosticar un linfoma. Va morir al seu apartament de la Cinquena Avinguda el 19 de maig d'aquell mateix any.
Fou una de les dones més populars en la premsa rosa en el decurs de la segona meitat del segle XX.
Kennedy, Jacquelineja:ジャクリーン・ケネディ・オナシス
Bèlgica (België en neerlandès, Belgique en francès, Belgien en alemany) és un país d’Europa occidental, membre de la Unió Europea des de la seva fundació.
Limita al nord amb els Països Baixos, a l’est amb Alemanya i el Gran Ducat de Luxemburg, al sud amb França i a l’oest amb el Mar del Nord. Els seus habitants s’anomenen belgues i culturalment hi podem distingir els flamencs, (+/- 60% de la població, de llengua neerlandesa habitant principalment a Flandes ), els francòfons (+/- 40% de la població, dels quals un 80% són valons i un 20% brussel·lencs francòfons) i els de parla alemanya (habitant als cantons de l’est, a la frontera amb Alemanya).
Història
Article principal: Història de Bèlgica
El territori on s'assenta Bèlgica va ser ocupada pels romans de Juli Cèsar (segle I aC), inclosa dins la província de la Gallia però essent només romanitzada en profunditat al sud (actual Valònia de llengua llatina). Fou separada de la Gàl·lia per August formant part de la província de Gallia Belgica que s’extenia molt més enllà de la Bèlgica actual.
Un cop desaparegut l'imperi romà, i les successives grans invasions dels pobles germànics, la regió va esdevenir el centre del primer reialme franc, amb capital a Tournai, fins que el rei Clovis dels Francs l’abandona per París. La cristianització massiva començà el 630 amb el suport de monjos celtes
Sota l'impuls de Carlemany, nat a Lieja, la vall del Mosa esdevingué el centre polític i econòmic del l'imperi Carolingi, el més gran imperi post-romà amb capital a Aquisgrà
La divisió de l'imperi amb el Tractat de Verdum després de la mort de Carlemany va dividir Europa i també el territori de la futura Bèlgica, quedant dividit entre el regne de Carles I el Calb a l’oest de l'Escalda incloent el comtat de Flandes i el de Lotaríngia , posteriorment unit al Sacre-Imperi Romà. Dins la futura Bèlgica, es desenvolupen múltiples feus quasi independents com els comtats de Flandes, Hainaut, Looz i Namur, els ducats del Brabant i Limburg i el principat de Lieja. Cal remarcar que tots aquestes entitats polítiques englobaven territoris d’ambdós constats de la frontera lingüística, que no ha esdevingut frontera política fins al segle XX.
Es comencen a desenvolupar a partir del segle X nombroses ciutats, especialment a Flandes (Bruges, Gant, Ypres, Tournai) i a la vall del Mosa (Huy, Namur, Dinant i Lieja) mentre la urbanització del centre de Bèlgica és més lent amb algunes ciutats brabançones més tardanes (Brussel·les, Lovaina, Malines). La indústria de la llana i el comerç marítim, amb la Lliga Hanseàtica converteixen la regió amb el cor econòmic i comercial d’Europa, ajudada per la navegació fluvial a l’Escalda i entre el Rin i el Mosa.
En aquesta època es produeixen nombrosos enfrontament entre les viles flamenques, que els governs de rics burgesos gaudien de força autonomia, i el rei de França, com la Batalla dels Esperons d’Or l’11 de juliol de 1302, considerada com el naixement de la nació flamenca, on les tropes franceses van rebre una severa derrota.
Després de la Guerra dels Cent Anys, els comptats i ducat del futur territori belga a excepció del principat de Lieja passen a estar sota dominació borgonyona. És d’aquesta època el naixement del nom de Països Baixos. Els ducs de Borgonya designaren a tots els seus territoris a l’actual Bèlgica i Holanda amb aquest nom amb relació amb les terres altes del comptat de Borgonya.
Després de la mort de Carles el Temerari, els territoris passaren en mans dels Habsburg espanyols, els anomenats Països Baixos espanyols, les 17 províncies.
Després de una llarga dominació espanyola, la història de Bèlgica, encara no com a entitat independent però com un espai territorial semblant a l’actual, es pot considerar que comença amb la ruptura al 1579 de les 17 províncies, un cop les Províncies Unides de la Unió d’Utrech (actuals Països Baixos) reformistes i protestants van assolir la independència dels espanyols. Les províncies del sud de la Unió d’Arras, catòliques i fartes dels excessos dels calvinistes del nord, resten sota el domini de Felip II.
Durant el segle XVII va ser el camp de batalla d’Europa entre un imperi espanyol en decadència, les Províncies Unides desitjant consolidar la seva independència ajudades per una Anglaterra volent limitar l’expansió francesa. Durant les sis guerres que s’hi produïren entre 1635 i 1713, els espanyols van anar perdent territoris, com el Flandes francès, l’Artois o l’Hainaut francès.
La Guerra de Successió Espanyola acaba amb la pèrdua dels seus territoris, amb el Tractat d’Utrech al 1713, que cedeix les Províncies del sud als Habsburg d’Àustria. Durant aquest segle XVIII les diferents ciutats, comptats i marquesats dels Països Baixos del sud s’administren de forma força independent. Durant la llarga pau, reformen l’agricultura, les finances i fan renéixer la indústria i comerç.
A finals del segle XVIII, França, s’annexiona els Països Baixos austríacs i el Principat de Lieja. S’aboleixen les institucions pròpies, privilegis i un decret declara els futurs belgues ciutadans francesos sota les lleis i institucions franceses. S’endeguen tota una sèrie de reformes inspirades en la igualtat i uniformitat, en bona part conservades fins els nostre dies: organització de l’estat civil, igualtat davant els impostos i lleis, jerarquia i administració de la justícia.
S’inicia la industrialització de Valònia (carbó, siderúrgica, tèxtil) mentre creix el descontent per les reformes, el despotisme de Napoleó, i el forçós enrolament dels joves en l’exercit napoleònic.
La derrota de Napoleó a la batalla de Waterloo davant l’aliança dels prussians i els anglesos de Wellington acaba amb el domini francès. El Congrés de Viena al 1818 reunifica els antics Països Baixos més el Gran Ducat de Luxemburg, formant el Regne dels Països Baixos, sota el rei Guillem I d’Orange.
Les fèrtils terres de Flandes, la indústria minera, siderúrgica i tèxtil valona troben sortida i exportació en una Holanda de canals i ports o en el riu Escalda que torna a estar obert permetent l’expansió del port d’Anvers.
Políticament, creix l’oposició al rei, pel seu excessiu poder, la poca llibertat religiosa, els privilegis dels neerlandesos i l'aprovació de la constitució (Llei fonamental) malgrat el refús dels belgues.
La Revolució Belga 1830, s’inicia el 15 d’agost” al Teatre de la Moneda. Lluites oposen els holandesos als brussel·lencs i altres voluntaris belgues entorn a Brussel·les. Finalment la revolta és general i els holandesos són vençuts. La Conferència de Londres reconeix, el desembre de 1830, una Bèlgica independent, de la qual s’havia ja fet càrrec un govern provisional que convoca un Congrés Nacional de Notables, per elaborar la constitució. La constitució belga fou sancionada el 7 de febrer de 1831. El Congrés va oferir la corona reial a Leopold de Saxe-Coburg-Gotha.
Durant el segle XIX, disposant de carbó i ferro, es desenvolupa la revolució industrial essent durant alguns anys la segona potència econòmica mundial. El rei Leopold II (successor i fill de Leopold 1r, 1865) dirigeix a títol personal la colonització del Congo per assegurar suficients matèries primeres per a Bèlgica. L’actual República Democràtica del Congo (Congo Kinshasa, ex-Zaire) esdevé el seu domini personal. El 1885 Leopold II esdevé oficialment cap d’Estat del Congo, que no cedirà a Bèlgica fins al 1908.
Durant la Primera Guerra Mundial, al 1914 Bèlgica és ocupada per una Alemanya en guerra contra França. La violació de la imposada neutralitat belga desencadena l’entrada del Regne Unit a la guerra. Malgrat una ferma resistència, l’exèrcit belga dirigit pel rei Albert I és ràpidament vençut i el país ocupat excepte els territoris darrera la línia de l’Yser. Després de la guerra, Bèlgica rebé les antigues colònies alemanyes de Ruanda i Burundi
Durant el període d’entreguerres, Bèlgica com tot Europa pateix les conseqüències de una forta crisi econòmica.
En 1940, Bèlgica torna a ésser ocupada per Alemanya a l’inici de la Segona Guerra Mundial. Després de només 18 dies de batalla, el rei Leopold II decideix la capitulació en contra de la voluntat del govern refugiat a Londres, en una actitud que fou considerada com una traïció. La resistència a l’ocupació és desenvolupà especialment a Valònia mentre el govern a l’exili declara el rei, que roman a Bèlgica oficialment com a presoner de guerra, no apte per desenvolupar el càrrec, condició que no s’anul·larà després de l’alliberació.
Després de la guerra, al 1950 el govern del partit catòlic organitzà un referèndum sobre la “qüestió reial” amb un resultat global favorable al seu retorn. Però la forta derrota a Valònia, especialment a Lieja (amb més d’un 80% de vots en contra) i a l’Hainaut, fan que el retorn del rei provoqui greus insurreccions, amb atemptats a les mines i alts forns valons i diversos morts en enfrontaments amb les forces d’ordre. S’arriba a plantejar un govern secret a Valònia que declari la independència. L’abdicació del rei, titllat de col·laboracionista pels valons, en favor del seu fill Balduí I permet salvar la unitat belga. Aquests fets marcaran de tota manera el final de l’unitarisme belga.
Després de la segona guerra mundial, Bèlgica esdevé membre fundador de l’OTAN i de la Comunitat Econòmica Europea, avui ja Unió Europea
Als anys seixanta, sota la pressió del moviment flamenc, Bèlgica s’enfronta a majors demandes de descentralització de l’estat, evolucionant progressivament cap un estat federal. Els conflictes lingüístics són cada cop més importants, arribant al zenit amb l’escissió de la secció francòfona de la Universitat de Lovaina i la creació d’una nova ciutat (Louvain-la-Neuve) en territori való per acollir la nova Universitat Catòlica de Lovaina. Finalment es fixà una frontera lingüística que esdevé frontera política (que mai havia estat) amb la creació de les regions (Valona, Flamenca i de Brussel·les Capital) i les comunitats (flamenca, francòfona i gemanòfona) arribant al delicat i consensuat equilibri actual, no exempt de friccions i reivindicacions entre comunitats.
Política
Article principal: Política de Bèlgica
Bèlgica és un Estat Federal i una monarquia constitucional, de la qual Albert II n’és rei en l’actualitat.
El federalisme és aplicat a Bèlgica sota una forma molt específica, havent tanmateix certes característiques de confederació, com les dobles majories necessàries per als canvis constitucionals. Per contra, també posseeix caràcters unitaris com les finances públiques encara competència de l’Estat en més d’un 80%, o l’organització de la Seguretat Social (excepte alguns aspectes organitzats per la Comunitat Flamenca)
El sistema polític belga és sovint presentat com una “particràcia”, on els caps de les tres famílies tradicionals (socialistes, lliberals i catòlics) mantenen una gran influència en la gestió del país i de les entitats federades (Regions i Comunitats) malgrat l’escissió que van experimentar als anys 60 les tres famílies en dues vessants lingüístiques i de l’ascens de partits Verds i d’Ultradreta (Front Nacional, Vlaams Block) durant el darrer decenni. Les tensions de l’últim mig segle entre la població flamenca (de parla neerlandesa) al nord, i la francòfona (Valònia i Brussel·les) al sud, han comportat nombroses modificacions de la Constitució atorgant a les Regions i Comunitats un major reconeixement i una certa autonomia.
Aquestes modificacions de la Constitució han comportat la creació d’un gran nombre d’entitats governamentals:
- Estat federal
- Comunitats de Bèlgica
- Comunitat Flamenca (Vlaamse Gemeenschap) posteriorment fusionada amb la resta d’institucions de la regió flamenca
- Comunitat Francesa de Bèlgica (Communauté française de Belgique ou Communaté Wallonie-Bruxelles)
- Comunitat Germanòfona de Bèlgica (Deutschsprachige Gemeinschaft), amb competències als cantons de l’est de Valònia
- Regions de Bèlgica
- Regió de Brussel·les-Capital ( Région de Bruxelles Capitale - Brussels hoofdstedelijk Gewest), incloent Brussel·les i comunes adjacents
- Regió Flamenca (Vlaams Gewest)
- Regió Valona (Région Wallone)
Cal dir que la regió Flamenca no es correspon al comptat de Flandes de l’edat mitjana, que incloïa territoris actualment a Valònia (Tournai) i a França (Lille). A més la Regió Flamenca incorpora els territoris de parla neerlandesa de l’antic ducat del Brabant i part del Limburg (dividit entre els Països Baixos, Bèlgica i Alemanya). Per la seva part la Regió Valona incorpora els històrics Principat de Lieja, els comptats de Namur i l’Hainaut, part de Flandes francòfona i el Brabant francòfon. La regió brussel·lenca es limita a la ciutat de Brussel·les (majoritàriament francòfona) i algunes ciutats de l’aglomeració (Anderlech, Ixelles, St. Gilles, Uccle o Ganshoren). Tota la regió s’assenta al centre de l’antic comptat brabançó.
Els flamencs van immediatament fusionar les seves institucions, preferint la simplicitat. Paradoxalment la seu de la regió-comunitat flamenca és a Brussel·les, fora de la Regió Flamenca (però amb competències “comunitàries” sobre el 20% de població neerlandòfona) com reivindicació de Brussel·les com a territori flamenc.
Els francòfons mantenen ambdues institucions, amb certes friccions entre elles i entre els valons i els brussel·lencs francòfons. Els membres del parlament de la Comunitat francesa de Bèlgica són directament triats entre els parlamentaris valons i capitalins francòfons reduint així el nombre global de parlamentaris, per alleujament del contribuent.
El poder federal és en mans del Primer ministre i el seu govern. Hi ha gran tradició de pactes i coalicions, donada la dispersió de partits en famílies i comunitats lingüístiques. Actualment Guy Verhofstadt encapçala una amplia coalició de lliberals flamencs (VLD) i valons (MR) i socialistes flamencs (SP.A) i valons (PS) des de les eleccions de juny de 2003. Anteriorment la coalició de govern la formaven fins a sis partits, incloent els Verds valons (Écolo) i flamencs (Agalev), deixant a la família cristiana d’ambdós costats (CVP i PSC) sola a l’oposició amb les independentistes d’ultradreta del Vlaams Block.
L’Estat federal, té les competències de tots els afers d’interès nacional, com la defensa i part dels afers internacionals, la seguretat social, l’economia, les telecomunicacions i nombroses competències federalitzades parcialment, com la recerca científica o l’ensenyament (fixa edat de educació obligatòria, homologació de títols, etc.)
Els governs de cada Comunitat - francesa, flamenca o gemanòfona - són responsables dels assumptes lligats a la persona i la llengua. Són responsables de la cultura, l’educació (escoles, biblioteques, teatres, audiovisual..), la recerca i formació, la sanitat (només medicina preventiva), la joventut, l’esport i les relacions internacionals (des de 1996)
Els governs regionals - Flandes, Valònia i Brussel·les-Capital - s’ocupen en exclusiva d’afers territorials i econòmics com Transports, Sanitat, Política Territorial, Medi Ambient , Energia Habitatge, Agricultura, Indústria o Turisme.
Les Comunitats i les Regions duent també a terme les Relacions Internacionals en les matèries de la seva competència (excepte en el capítol d’ajuda al tercer món) representant-se fins i tot als consells de ministres de la Unió Europea.
A més, brussel·lencs francòfons o de parla neerlandesa tenen les seves pròpies institucions polítiques i administratives, la COCOF (Comissió Comunitària Francòfona) pels francòfons, la VGC (Vlaamse gemeenschcapsCommisie) pels de parla neerlandesa. Les matèries bi-comunitàries, és a dir, que no poden atribuir-se a una sola comunitat lingüística (com el Teatre de la Moneda el Museu d’Art Modern i Contemporani) són gestionades per la CCC-GGC (Commission communautaire commune - Gemeenschappelijke Gemeenschapscommissie)
D’aquesta manera, una escola de Brussel·les, com a institució pedagògica, dependrà de la Comunitat Francesa si l’escola és francòfona, o de la flamenca si utilitzen la llengua neerlandesa, tant pel que fa als salaris dels funcionaris com dels programes educatius. És un compromís complex, però que permet una cohabitació pacífica de les dues cultures principals del país. Evidentment es produeixen paradoxes com l’existència d’un ministre d’agricultura a la Regió de Brussel·les, amb competències sobre només 17 explotacions.
Províncies
Artícle principal: Divisions de Bèlgica
Les províncies representen un nivell polític intermediari poc conegut per la mateixa població. Bèlgica, a excepció de la Regió uniprovincial de Brussel·les sense institucions provincials, es divideix en deu províncies, que depenen directament de les Regions:
- Flandes - Anvers (Antwerpen), amb capital a Anvers (Antwerpen)
- Brabant Flamenc (Vlaamse Brabant), amb capital a Lovaina (Leuven)
- Flandes Oriental (Oost Vlaanderen), amb capital a Gant (Gent)
- Flandes Occidental (West Vlaanderen), amb capital a Bruges (Brugge)
- Limburg, amb capital a Genk
- Valònia - Brabant Való (Brabant wallon), amb capital a Wavre
- Hainaut, amb capital a Mons - Lieja (Liège), amb capital a Lieja
- Luxemburg, (Luxembourg), amb capital a Arlon
- Namur, amb capital a Namur
Fronteres terrestres : 1 385 km (França 620 km; Països Baixos 450 km; Alemanya 167 km; Luxemburg 148 km)
Litoral : 66 km
Extrems d'altitud : 0 m > + 694 m
Tot i ésser majoritàriament pla, el territori esdevé ràpidament força ondulat i forestal a mida que ens apropem a la meitat sud del país (les Ardenes) Els rius principals de país, tots desembocant a la Mar del Nord que drenen el país són:
- el Mosa (Meuse / Maas) i els seus afluents com l’Ourthe o la Sambre a l’est, on es desenvolupà la indústria pesada i les conques carboníferes. El Mosa i la Sambre són navegables i una de les principals vies de comunicació de Valònia amb el mar, via el canal Albert, que duu de Lieja a Anvers o directament Mosa avall per territori neerlandès.
- l’Escalda (Escaut / Schelde) drenant l’oest de Bèlgica, en l’estuari del qual se situa el port d’Anvers, el segon més important d’Europa darrera Rotterdam.
- L’Yser (Yser / IJzer), riu curt amb una conca d’ únicament el 5% del territori, a Flandes Oriental. L’únic que desemboca a la costa belga.
El clima és suau, temperat i humit, amb temperatures mitjanes de 25°C a l’estiu i de 7,2°C a l’hivern. Les temperatures extremes son -12,2°C et +32,2°C.
Economia
Artícle principal: Economia de Bèlgica
Forma part juntament amb els Països Baixos i Luxemburg del Benelux.
Demografia
Artícle principal: Demografia de Bèlgica
Població: 10 258 762 habitants (2001). 0-14 anys: 17,48 %; 15-64 anys: 65,57 %; + 65 anys: 16,95 %
Densitat: 336 hab/km2
Esperança de vida dels homes: 75 anys ( 2001)
Esperança de vida de les dones 81 anys ( 2001)
Taxa de creixement de la pob.: 0,16 % (2001)
Taxa de natalitat: 10,74 ‰ (2001)
Taxa de mortalitat: 10,1 ‰ ( 2001)
Taxa de mortalitat infantil: 4,7 ‰ (2001)
Taxa de fecunditat: 1,6 fills/dona (2001)
Taxa de migració: 0,97 ‰ (2001)
La població es composa de tres grups lingüístics:
- els flamencs de parla neerlandesa (+/- 60% de la població, vivint a les regions flamenca i de Brussel·les
- els francòfons (valons i brussel·lencs francòfons, junts +/- 40%)
- els germanòfons (unes 70 000 persones, menys de 1%), molt localitzats a els cantons fronterers amb Alemanya (Eupen, Malmédy, Saint-Vith)
Independentment de aquesta diferència lingüística, es troben petites minories com els jueu que s’instal·laren fa més de cinc segles a Anvers i que continuen essent una comunitat fonamental de la ciutat, malgrat que actualment se’n trobin més a Brussel·les.
Geogràficament i culturalment, Bèlgica se situa al centre d’Europa, i durant els últims mil·lennis, ha rebut les influències del tots els pobles i cultures que hi han passat, esdevenint una barreja de cultures celta, romana, francesa, neerlandesa, espanyola i austríaca
Té la segona densitat de població més gran d’Europa, després de la dels Països Baixos, força dispersa per tot el país, especialment a la rodalia de Brussel·les i a la plana flamenca. Per contra la regió sud-est, les Ardenes, és poc poblada.
Bèlgica compta amb tres llengües oficials: el neerlandès, el francès i l’alemany. L’anglès és una llengua força utilitzada sobretot en el món dels negocis, les comunicacions i les institucions públiques i seus d’organismes internacionals. Brussel·les, amb un status oficial de bilingüisme, és majoritàriament francòfona (80%), malgrat la llengua original és el “patois” brussel·lenc (d’arrel germànica). El francès ha estat la llengua de l’administració, noblesa i burgesia des dels temps dels espanyols i els Habsburg. Des de la independència belga, el francès també és parlat pels flamencs “afrancesats”, dels valons i francesos que hi anaren a viure, i més recentment dels barris sorgits de la immigració (especialment de França, Espanya, el Magrib i Turquia). També va ser la llengua del poder fins a les reivindicacions flamenques dels anys 50.
Un gran nombre de flamencs es descriuen primer com a flamencs, després com a belgues i per últim com europeus. Pels brussel·lencs francòfons, el sentiment “belga en primer lloc” sembla ser majoritari. Mentre que entre els valons, el sentiment “belga” sembla recular en profit del sentiment “való”, degut als problemes comunitaris recurrents que ha experimentat Bèlgica durant els últims quaranta anys malgrat la progressiva federalització. El rei proposa cada any un “federalisme d’unió” que és lluny d’acomplir-se ja que els problemes perduren.
Principals universitats belgues (oferint la major part d’especialitats):
- Universitats francòfones
- UCL, [http://www.ucl.ac.be Université Catolique de Louvain] (Ottignies - Louvain-la-Neuve)
- ULB, [http://www.ulb.ac.be Université Libre de Bruxelles](Brussel·les)
- ULg, [http://www.ulg.ac.be Université de Liège](Lieja)
- Universitats flamenques
- VUB, [http://www.vub.ac.be Vrije Universiteit Brussel](Brussel·les)
- KUL, [http://www.kul.ac.be Katholieke Universiteit Leuven](Lovaina)
- RUG, [http://www.rug.ac.be Universiteit Gent](Gant)
Festes i dies festius
Altres Dades
- Línies de telèfon : 4,769 milions (1997) ;
- Telèfons mòbils : 974 km2494 (1997) ;
- Aparells de ràdio : 8,075 milions (1997) ;
- Aparells de televisió : 4,72 milions (1997) ;
- Usuaris d'Internet : 2,7 milions (2000) ;
- Carreteres: 145 774 km (116 182 km asfaltades) (1999) ;
- Ferrocarril : 3 437 km (1998)
- Vies navegables : 2 043 km
- Aeroports: 42 (24 amb pistes asfaltades) (2000).
Enllaços externs
Portals de les institucions
- [http://www.belgium.be Administració federal]
- [http://www.wallonie.be Regió Valona]
- [http://www.vlaanderen.be Regió Flamenca]
- [http://www.bruxelles.irisnet.be Regió de Brussel·les Capital]
- [http://www.cfwb.be Comunitat francesa de Wallonie-Bruxelles ]
- [http://www.dglive.be Comunitat germanòfona de Bèlgica]
- [http://www.ilotsacre.be/ Plànol de Bruselles]
Categoria:Bèlgicaals:Belgienfiu-vro:Belgiäja:ベルギーko:벨기에ms:Belgiumsimple:Belgiumth:ประเทศเบลเยียมzh-min-nan:Belgien
Formalment, el segle XX comprèn el període d'anys entre el 1901 i el 2000 tots dos inclosos.
Durant el segle XX, el ritme dels canvis científics, tecnològics i socials s'accelera vertiginosament. Es produeix una explosió demogràfica, i la població mundial arriba als 6000 milions cap a finals de segle. Completada la Revolució Industrial, es desenvolupa una Revolució del Coneixement i de les Comunicacions basada en la Informàtica. Comença la Globalitzacióeconomica i política del planeta. Els Estats Units esdevenen la potència dominant, sobretot després del col.lapse de la majoria de règims comunistes. Tot i la promulgació dels Drets de l'Home i la constitució de l'ONU, el segle XX ha estat ple de guerres i conflictes, i el respecte als Drets Humans es precari en molts llocs del planeta.
- Epidemia de grip el 1918.
- Desastre nuclear de Txernobil.
- La SIDA causa milions de morts.
- Tot i les millores tecnologiques, en comensar el segle XXI, gran part de la humanitat continua vivint en la pobresa.
Sein Geburtsjahr und Todesjahr sind nicht genau bekannt, es wird jedoch angenommen, dass er um 780 geboren und zwischen 835 und 850 gestorben ist. Seine Familie zog kurze Zeit nach der Geburt nach Baghdad.
Großen Einfluss übte sein Lehrer Muhammad Ibn Dschubair al-Battani auf ihn aus, der ihn mit den Methoden der indischen Mathematik vertraut machte, zum Beispiel der Algebra des spätgriechischen Mathematikers Diophant. Sein hauptsächliches Wirken fiel in die Jahre 813 bis 833; er war Mitglied im Haus der Weisheit (Dar al-Hikma) des Kalifen Al-Ma'mun und verfasste - obwohl von Geburt kein Araber - seine Werke in arabischer Sprache. Der Historiker al-Tabari nannte ihn einen „Magier“; daraus wird gefolgert, er sei Zoroastrier gewesen.
Er gilt als einer der bedeutendsten Mathematiker, da er sich – anders als Diophant – nicht mit Zahlentheorie, sondern Algebra als elementarer Untersuchungsform beschäftigte. Auch leistete er bedeutende Beiträge als Geograph und Kartograph - dies auch durch Übersetzungen aus dem Sanskrit und dem Griechischen.
Werke
In seinem Werk Über das Rechnen mit indischen Ziffern (um 825) stellte al-Chwarizmi die Arbeit mit Dezimalzahlen vor und führte die Ziffer Null (arab.: sifr; siehe Ziffer) aus dem indischen in das arabische Zahlensystem und damit in alle modernen Zahlensysteme ein. Die lateinische Fassung dieser Schrift trug den Titel „Algoritmi de...“ (Das Werk des Al-goritmus über...). Daraus entstand die Bezeichnung Algorithmus, mit der generell Rechenverfahren gemeint sind. (Die arabische Urfassung dieses Buches ist verlorengegangen; es blieb nur in einer lateinischen Übersetzung erhalten.)
Im Jahr 830 schloss er die Arbeit an dem Buch Rechnen durch Ergänzung und Ausgleich (Al-kitab al-muchtasar fi hisab al-dschabr wa-l-muqabala) ab. Es ist eine Zusammenstellung von Regeln und Beispielen. Sein - für die damalige Zeit ungewöhnliches - systematisch-logisches Vorgehen gab den Lösungsansätzen linearer und quadratischer Gleichungen eine völlig neue Richtung. Das Buch wurde vom 12. Jahrhundert an mehrfach ins Lateinische übersetzt; dabei wurde der Begriff Algebra aus dem Titel dieses Werkes (siehe oben) abgeleitet. Es hatte großen Einfluss auf die Mathematik im Vorderen Orient und dann auch auf die weitere Entwicklung im Westen.
Im Auftrag des Kalifen schrieb er auch über die Astronomie und die Geografie des Ptolemäus (wobei er einige von dessen Irrtümern bereinigte) und das indische Werk Sindhind.
Außerdem schrieb er ein Buch über „Das Bild der Erde“ (Kitab Surat al-Ard), beteiligte sich maßgebend an der Erstellung einer Erdkarte für den Kalifen und an einer verbesserten Bestimmung des Erdumfanges. Weiter beschäftigte er sich mit dem Jüdischen Kalender (Istichradsch Tarich al-Yahud), Kalendern allgemein (Kitab al-Tarich) und Sonnenuhren (Kitab al-Ruchmat).
Auch die von ihm erstellten trigonometrischen Tabellen hatten bedeutende Auswirkungen auf die westliche Mathematik.
Namensträger
In der Sowjetunion wurde 1983 eine Briefmarke mit seinem Bildnis herausgegeben. In Chiwa (Usbekistan) wurde ihm zu Ehren ein Denkmal errichtet. In Tunesien trägt ein öffentliches Forschungsinstitut seinen Namen. Im Iran gibt es seit über 40 Jahren das FESTIVEL KHARAZMI - pers. (jashnvare e Kharazmi), in dem Preise für erfinderische Forschungen an Jugendliche erteilt werden.
Agneta Prytz
Agneta Prytz född 5 december1916 i Göteborg, skådespelerska och dansare.
Prytz studerade dans vid Jooss balettskola i London. Efter studierna engagerades hon vid Göteborgs stadsteater 1942-1946 där hon också fick sitt genombrott. Utöver teater har hon även medverkat i olika revyer upsatta av Karl Gerhard och Read More...
Hit FM
Hit FM är en radiostation i Växjö. Stationen riktar in sig på att spela modern musik, s.k. ”hits” till en ung målgrupp på mellan 20 och 40 år. Stationen ingår i nätverket Fria Media, där även Radio Match med liknande inriktning ingår. Hit FM har en systerstation i Växjö som heter Hit FM Gold.
Hit FM har ett universum (maximal möjlig räckvidd) på 119 000 personer. Av dessa lyss
Toledo, Ohio
Toledo är en stad i den amerikanska delstaten Ohio. Den är belägen i ett område, som tidigare kallades The Great Black Swamp, som var hem för bl.a. stora mängder grodor. Staden brukar därför ibland kallas Frog Town. Staden, som har en yta av 217,8 km² och en befolkning av ca 309 000 invånare ligger längst norr ut i Ohio vid stranden av Lake Erie.
Kategori:Ohios städer25 maj1945, är marath och en indiskpolitiker (INC) från Marathwadaregionen i Maharashtra. Han är (2005) premiärminister (Chief Minister
Sankt Valentin
S:t Valentin eller S:t Valentinus är beteckningen på åtminstone tre olika personer som led martyrdöden på 200- eller 300-talet, och det är oklart vilken av dem som gett upphov till den minnesdag som sedan slutet av 400-talet firas den 14 februari på anmodan av påven Gelasius I.
Efter en allmän utrensning 1969
