:: wikimiki.org ::

John Coltrane

John Coltrane

John William Coltrane (23 de setembre de 1926 – 17 de juliol de 1967) va ser un saxofonista i un compositor americà de jazz. jazz Encara que va ser en actiu ja abans de 1955, els seus millors anys van ser els que van de 1955 a 1967, període en el qual va donar una nova forma al jazz modern i va influir en generacions de músics. La quantitat d’enregistraments de Coltrane és sorprenent. En aquells dotze anys Coltrane va llançar unes cinquanta gravacions com a líder i en va aparéixer a dotzenes més dirigides per altres músics. Va morir d’una malaltia de fetge a l’Hospital Huntington, Long Island (Nova York). Generalment, és tingut com un dels músics de jazz més importants i influents i, a més, com un dels pocs innovadors de veritat del saxo tenor, junt amb Coleman Hawkins, Lester Young o Sonny Rollins que van canviar completament les perspectives de l’instrument. Des d’un punt de vista més ample, Coltrane ha estat considerat un dels més grans músics del segle XX.

Primers anys

Coltrane va nàixer a Hamlet, Carolina del Nord (EUA) i va créixer a High Point, durant una època de segregació racial. Mentre feia seté grau, va haver de patir les morts de tres familiars molt propers. Va perdre la seua tia, el seu avi i el seu pare. Va ser durant aquella època que Coltrane va començar a tocar i a practicar obsessivament. Es va traslladar a Filadèlfia, Pensilvània el juny de 1943. Els seus primers anys va ser influït per l’educació tradicional del Sud dels Estats Units. És potser arran d’aquesta influència la importància de la religió que va afectar els últims anys de la seua carrera músical. Va començar tocant el clarinet, però aviat es va interessar pel jazz i es va passar al saxo alt. Va ser enrolat a la Marina el 1945 i va tornar a la vida civil el 1946. Va treballar en uns quants treballs els darrers anys quaranta fins que es va unir a la Big Band de Dizzy Gillespie el 1949 com saxo alt. Hi va restar fins que la banda es va trencar el maig de 1950 i es va passar al saxo tenor amb el grup més reduït de Gillespie fins l’abril de 1951, quan va tornar cap a Filadèlfia per anar a l’institut. A principis de 1952, Coltrane es va unir a la banda d’Earl Bostic. El 1953, després de treballar amb Eddie Vinson, es va unir al grup de [[Johnny Hodges]] —que feia un xicotet descans com a membre de l’[[orquestra de Duke Ellington — i hi va estar fins mitjans 1954.

El primer quintet de Miles Davis

Tot i que n’hi ha enregistraments des de 1946, Coltrane va rebre poc reconeixement fins el 1955. Estava tocant pel seu compte, durant l’estiu de 1955, quan va ser cridat pel trompetista Miles Davis. Davis, l’èxit del qual durant els darrers quaranta havia estat seguit per uns quants anys de baixada, era de nou en actiu i estava a punt de formar un quintet. Coltrane va estar amb la primera edició del grup deDavis des de l’octubre de 1955 fins a l’abril de 1957 (amb una xicoteta absència), un període durant el qual van aparéixer discos influents de Davis i els primers senyals de la creixent habilitat de Coltrane. Aquest primer Quintet clàssic —la millor mostra del qual són dos enregistraments maratonians fets per al segell Prestige el 1956— es va desfer a mitjans abril del 1957 en part per culpa de la problemàtica addicció de Coltrane a l’heroïna. Coltrane aprofitaria molt d’allò que havia aprés amb Davis a l’hora de portar els seus propis grups: permetent als músics fer solos i improvisar amb les seues pròpies sensibilitats i, al mateix temps, evitant el compromís amb el públic i mantenint-se al marge de la premsa. L’estil de Coltrane en aquell moment era loquaç i els crítics deien que la seua manera de tocar era enrabiada i aspra. Harry Frost va dir que els solos de Coltrane eren “ràfegues allargades el doble i notables per la seua manca de direcció”. Durant la darrera part de 1957 Coltrane va treballar amb Thelonious Monk al New York's Five Spot, una actuació llegendària. La seua música durant aquest període mostra una evolució ràpida i tremenda. Això és ben documentat gràcies als seus enregistraments per a Prestige Records, ja siga com a sideman (acompanyant) ja siga com a líder. El gener de 1958, després de deixar l’heroïna i experimentar una epifania espiritual que el portaria a concentrar-se completament en la seua música, es va tornar a unir a Miles, amb qui va romandre fins 1960, normalment tocant en un sextet al costat del saxofonista alt Cannonball Adderley i el baterista Philly Joe Jones. Durant aquest temps va participar en enregistraments de Miles Davis com ara els que van donar lloc a àlbums com Milestones o Kind of Blue. I en va fer els seues propis, també molt influents (en són exemple Blue Train i Giant Steps). L’octubre de 1958 el crític de jazz Ira Gitler va encunyar el terme planxes de so (sheets of sound) per a l’estil únic de Coltrane durant aquest període amb Davis. La seua manera de tocar era comprimida, com si el solo sencer passés en uns pocs segons, amb un temps triple o quàdruple caient en centenars de notes per minut. Cap al final de la seua estada amb Davis, Coltrane va començar a tocar el saxo soprano, un canvi poc convencional, si tenim en compte com era de passat de moda aquest instrument aleshores. El seu interés naix de l’admiració que tenia a Sidney Bechet i al treball del seu contemporani Steve Lacy. El canvi radical en el seu estil de tenor després de deixar el grup de Davis va ser degut parcialment a un problema amb l’embocadura i l’agut dolor a les genives, una altra possible raó per a prendre el soprano, amb el qual Coltrane, normalment, tocava “més ràpid”.

El Quartet de Coltrane

Coltrane va formar un quartet el 1960. Després d’anar canviant de músics (Steve Kuhn, Pete Laroca o Billy Higgins) la formació es va acabar estabilitzant amb el pianista McCoy Tyner, el baixista Steve Davis i el baterista Elvin Jones. Cap a principis de 1961, Davis va ser reemplaçat per Reggie Workman. Per la mateixa època, Eric Dolphy es va unir al grup. El quintet va gravar un famós concert el novembre de 1961 al Village Vanguard prova de la nova direcció musical presa. Era la música més experimental que mai no havia tocat fins aleshores. Una música influïda per les ragas de l’Índia, el nous desenvolupaments del jazz modal i l’expansiu free-jazz. Durant aquest període, molts crítics veien Coltrane com un intèrpret interessant i virtuós però una mica estèril. Va ser escridassat pel públic durant el final de la gira amb Davis. El 1961 la revista Down Beat el va acusar, junt amb Eric Dolphy, de fer “Anti-Jazz” en un article que va deixar desconcertats i molestos els músics. Coltrane va reconéixer que molts dels seus solos del principi eren basats sobretot en idees tècniques. A més, la manera de tocar de Dolphy, angulosa i irregular, el van fer guanyar una reputació com a capdavanter de la “New Thing”, moviment liderat per Ornette Coleman, que era també denigrat per alguns músics de jazz. El 1962 Jimmy Garrison va substituir Workman i a principis d’any va marxar Eric Dolphy. L’anomenat “Quartet Clàssic” amb Tyner, Garrison i Jones va fer un treball de recerca espiritual. Coltrane ràpidament va desenvolupar un estil de tenor abrupte, de vegades espontàniament agressiu que tenia tota la densitat de Giant Steps, però res de les seues estructures formals. Va ser aquest grup el que va fer el conegut A Love Supreme el 1964. Després d’acabar el seu contracte amb la discogràfica Atlantic Records, el maig de 1961 amb l’àlbum Ole, Coltrane s’unia a la debutant Impulse!. Les crítiques al quintet amb Dolphy potser van influir en Coltrane. Comparades amb del radicalisme del Coltrane de 1961 i les gravacions al Village Vanguard, els discos en estudi de 1962 i 1963 eren molt més conservadors i accessibles. Va fer un àlbum de balades. I va participar en col·laboracions amb Duke Ellington i Johnny Hartman. Ballads és un magnífic exemple de la versatitilitat de Coltrane i de la seua capacitat d’abordar diverses formes de jazz i alhora mantenir la capacitat de veure les antics standards d’una altra manera. Un exemple, n'és It's Easy to Remember. No obstant això, en concert el quartet va continuar amb els seus plantejaments exploradors i desafiadors.

Free jazz

Durant els primers anys de la dècada de 1960 Coltrane va ser influït pels plantejaments modals de Miles Davis, el Free Jazz d’Ornette Coleman i la música de Ravi Shankar. Moltes d’aquestes influències ja poden escoltar-se a My Favorite Things, una versió de gairebé 14 minuts del clàssic de Rogers i Hammerstein i que el 1960 va ser tot un èxit sorpresa. Coltrane va continuar tocant aquest tema tot al llarg de la resta de la seua carrera, amb versions cada vegada més abstractes i amb només una semblança a la cançó original cada vegada més dèbil. L’èxit de Coltrane va ser fenomenal per al món del jazz de l’època. L’enregistrament d’A Love Supreme el desembre de 1964 va ser un moment decisiu en la carrera de Coltrane. Era molt més espiriual que no les gravacions en estudi dels darrers tres anys. De fet, mostrava per primera vegada l’espiritualitat que caracteritzaria la seua manera de tocar des de 1965 a 1967. La seua concepció —una suite en quatre parts sense interrupcions— influiria molt en les futures composicions de Coltrane. Hi apareixia també l’atonalisme de les darreres gravacions free (com ara Ascension). Malgrat el seu contingut musicalment desafiador, però, l’àlbum va ser tot un èxit comercial si tenim en compte les vendes de jazz de l’època. N’hi ha un conegut enregistrament en directe fet després (a Juan-Les-Pins, el juliol de 1965) que ofereix un contrast interessant amb l’original i alhora mostra com la música de Coltrane s’havia anat fent més arriscada. El darrer període musical de Coltrane es caracteritza per un interés creixent pel free jazz que encetaven músics com ara Cecil Taylor o Albert Ayler, que el va influir en l’estil del seu darrer període. De fet, Coltrane va protegir molts joves músics de free jazz (Archie Shepp, posem per cas) i, baix la seua guia, Impulse! va esdevenir la companyia capdavantera del free jazz. Després d’enregistrar A Love Supreme, la influència d’Ayler es va fer més important. Un seguit d’enregistraments de la primera meitat de 1965 amb el Quartet Clàssic mostra un Coltrane cada vegada més abstracte i dissonant. En l’estudi, es va concentrar més en el saxo tenor que no en el soprano. A més, la resta de membres del quartet responien a la manera de tocar del líder, fent-ho ells, al seu torn, amb una cada vegada més gran llibertat. Aquesta evolució pot ser vista resseguint els enregistraments de l’època: The John Coltrane Quartet Plays, Dear Old Stockholm (tots dos de maig de 1965), Living Space, Transition (juny de 1965), New Thing at Newport (juliol de 1965), Sun Ship (agost de 1965) i First Meditations (setembre). Una vegada Coltrane va anar tan lluny com va poder amb el Quartet, va començar a augmentar-lo amb altres músics. Ja el juny de 1965 havia enregistrat Ascension —una llarga peça de 40 minuts que a més dels arriscats solos, incloïa seccions d’improvisació col·lectiva— amb una dotzena de músics, entre els quals hi havia Shepp, Pharoah Sanders, Freddie Hubbard, Marion Brown i John Tchicai. Tot i que va tornar a gravar amb el Quartet durant uns mesos, Coltrane va acabar invitant Pharoah Sanders a afegir-se a la banda el setembre de 1965. D’alguna manera, Sanders era un dels saxofonistes més agressius de l’època. Coltrane, que acostumava sovint a rebufar com a punt d’exclamació emocional, es va sentir atret pels solos de Sanders, sovint autèntiques orgies de revelacions i xiscles basades en aquestes rebufades. Una influència també important en aquest darrer període va ser John Gilmore, saxofonista de Sun Ra. Sembla que, després d’escoltar una actuació seua, Coltrane va dir: “El té. Gilmore té el concepte”. Coltrane en va prendre lliçons d’una manera informal i el seu "Chasin' the 'Trane" (1961) n’és fortament inspirat. Cap a la tardor de 1965, Coltrane havia anat augmentant el seu grup amb Sanders i altres músics de free jazz. Rashied Ali s’hi va afegir com segon baterista. Afirmant que era incapaç d’escoltar-se per damunt de dos bateristes, Tyner va abandonar el grup poc després d’enregistrar Meditations. Jones se’n va anar a principis de 1966, descontent d’haver de compartir les funcions de bateria amb Ali. És possible que tots dos estiguessen en desacord amb la nova direcció musical. Va ser també el 1965 que Coltrane va començar a consumir LSD, la qual cosa explicaria la transcendència sublim i “còsmica” d’aquest darrer període i també la impossibilitat de comprendre’l de molts oients. Després que Jones i Tyner se’n van anar, Coltrane va muntar un quintet amb Pharoah Sanders al saxo tenor, Alice Coltrane, la seua nova dona, al piano, Jimmy Garrison al contrabaix i Rashied Ali a la bateria. Nat Hentoff va descriure Coltrane i Sanders com parlant llengües, una interpretació interessant que tenia a veure amb l’educació de Coltrane al Sud dels Estats Units. Els xiscles, sobretot, poden ser comparats a les cadències dels predicadors negres als púlpits. Malgrat el radicalisme de la secció de vent, la rítmica amb Ali i Alice Coltrane tenia un aspecte molt diferent, més relaxat que quan hi tocaven Jones i Tyner. Aquest grup pot ser escoltat a molts enregistraments des de 1966. L’any 1967, Coltrane va anar a l’estudi moltes vegades. Malgrat l’enregistrament amb duo amb Sanders (tots dos a la flauta) de To be, molts àlbums d’aquella època són amb el Quartet, sense Sanders (Expression i Stellar Regions) o només amb Ali. Els darrers exemples d’aquests duos apareixen a l’àlbum Interstellar Space i són considerants el millor del que Coltrane va enregistrar cap a la fi de la seua carrera. A hores d’ara, la major part d’oients de casual jazz (i alguns dels que es descriuen com a músics tradicionalistes, Wynton Marsalis, posem per cas) consideren aquest darrer període de Coltrane inescoltable. Tanmateix, molts enregistraments —entre els quals Ascencion, Meditations o el pòstum Interstellar Space— són generalment considerats obres mestres. Moltes de les innovacions de Coltrane han estat incorporades pel moviment de jazz fussió, disminuint, això sí, la càrrega d’enfervoriment espiritual i la seriositat. I molts guitarristes de rock com Jimi Hendrix prendrien, junt amb el Blues, el treball de Coltrane com a inspiració. Coltrane va morir de càncer de fetge a l’Hospital Huntington, Long Island (Nova York)) el 17 de juliol de 1967, a d’edat de 40 anys. Potser el consum abusiu d’alcohol i heroïna en van ser la causa. El Ayler]] va declarar en una entrevista que Coltrane estava consultant un sanador meditatiu hindú i substituint així la medicina occidental. El tractament convencional podria haver estat inefectiu. La gran influència de Coltrane en el [[jazz (ja siga en el mainstream on l’avant-garde) va començar durant la seua vida i va continuar creixent després de la seua mort. Ell és una de les influències dominants en les saxofonistes de jazz de després dels anys seixanta. Coltrane va ser també un pioner a l’hora de tocar només acompanyat d’un baterista (primer amb Elvin Jones i després amb Rashied Ali). El seu fill, Ravi Coltrane, ha continuat les passes del seu pare i és saxofonista. La seua vídua, Alice Coltrane, fa poc que va tornar a la música després d’estar-se apartada durant dècades.

Discos més importants

Com a líder:
- Blue Train (1957)
- Giant Steps (1959)
- My Favorite Things (1960)
- Coltrane Plays the Blues (1960)
- Olé Coltrane (1961)
- Live! at the Village Vanguard (1961)
- Africa/Brass (1961)
- Live at Birdland]] (1962)
- Ballads (1962)
- Impressions (1963)
- Live at Birdland (1963)
- Newport '63 (1963), (pòstum)
- Crescent (1964)
- A Love Supreme (1964)
- Transition (1965)
- Ascension (1965)
- Om (1965)
- Meditations (1965)
- Live! at the Village Vanguard Again (1966)
- Stellar Regions (1967, pòstum)
- Interstellar Space (1967, pòstum) Sota Miles Davis:
- Round About Midnight (1955)
- Workin (1956)
- Steamin (1956)
- Relaxin (1956)
- Cookin (1956)
- Milestones (1958)
- Kind of Blue (1959)

Enllaços

- [http://www.johncoltrane.com El lloc oficial]
- [http://www.jazzdisco.org/trane/ La discografia de Coltrane a jazzdisco.org] Coltrane, John Coltrane, John Coltrane, John ja:ジョン・コルトレーン

23 de setembre

El 23 de setembre és el dos-cents seixanta-sisè dia de l'any del calendari gregorià i el dos-cents seixanta-setè en els anys de traspàs. Queden 99 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1893 Neix Carles Riba i Bracons, escriptor i poeta català.
- 1938 - Les Brigades internacionals, després d'haver participat en diverses batalles de la Guerra civil espanyola com la defensa de Madrid, la de Brunete, de Terol, de l'Ebre... es retiran a conseqüència de la intervenció extrangera del Comitè de No intervenció :MÓN

17 de juliol

El 17 de juliol és el cent noranta-vuitè dia de l'any del calendari gregorià i el cent noranta-novè en els anys de traspàs. Queden 167 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1935 - Barcelona: Josep Sunyol i Garriga, esdevé president del FC Barcelona. Josep Sunyol va ser directiu de la Federació Catalana de Futbol, destacat polític d'Esquerra Republicana de Catalunya, diputat d’ERC a les Corts de Madrid el 1931, 1933 i 1936, president del RACC, gran amant de l'esport, mecenes cultural, fundador i impulsor del periòdic esportiu La Rambla, lluitador i patriota català. :MÓN
- 1936 - Melilla: a les 5 de la tarda hi comença l'aixecament militar contra la República: el tinent coronel Yagüe posa a disposició de Franco tots els efectius de la Legió.
- 2002 - illot de Perejil (el Marroc): l'ocupa un escamot de l'exèrcit espanyol, que no l'abandonarà fins el dia 20, gràcies a la mediació del secretari d'estat dels EUA, Colin Powell.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 2004 - l'Alguer (Sardenya): la consellera d'educació de la Generalitat Marta Cid i el batlle de la ciutat Marco Tedde signen un conveni de col·laboració per promoure l'ús del català en l'àmbit educatiu creant la Costura, la primera escola d'immersió lingüística en català de l'Alguer. :MÓN
- 1891 - Ejersa Goro, Etiòpia: Tafari Makonnen, el qual regnarà com a Haile Selassie i serà el darrer emperador d'Etiòpia.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN 1790 Adam Smith, economista

Festes:

---- Un dia abans / Un dia després categoria:Juliol ja:7月17日 ko:7월 17일 simple:July 17 th:17 กรกฎาคม

1967

Esdeveniments:

Països Catalans

Món

- 11 de setembre - la Lluna: la sonda Surveyor V envia des de la superfície del satèl·lit els resultats de les anàlisis químiques realitzades en el sòl de l'astre.
- 30 de novembre - el Iemen s'independitza de l'Imperi Britànic.

Naixements:

Països Catalans

Món

- 20 de febrer - Hoquaim (estat de Washington, EUA): Kurt Donald Cobain, conegut com Kurt Cobain, cantant de Nirvana (m. 1994).

Necrològiques:

Països Catalans

Món

- 5 de març - Montreal (el Quebec): Georges Vanier, polític quevequès, governador general del Canadà (n. 1888).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1967年 ko:1967년 ms:1967 simple:1967 th:พ.ศ. 2510

Compositor

Llistat_de_compositors

Jazz

El Jazz és un gènere musical, originari de New Orleans (Louisiana, Estats Units d'Amèrica), on es mescla una rítmica pròpia dels negres nord-americans (blues, principalment, però també les work songs, el ragtime, les cançons dels "Minstrels") amb una instrumentació i una tímbrica genuïnes de les bandes de carrer (trompeta, corneta, clarinet, trombó, tuba, baix, bombo i platerets). Quan aquests conjunts s'estabilitzaren, substituïren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s'hi afegí el piano. Aquesta era la formació de l'Original Dixieland Jazz Band, un grup blanc que emprà la paraula jazz per primera vegada, el 1917. Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobre tot per la improvisació (base característica del jazz) s'anà evolucionant fins arribar, als anys 80 i 90 del segle XX, a una fusió d'estils molt diversos. Així, juntament amb cançons populars o d'operetes i musicals de Broadway, el jazz incorporà, a partir de 1920, composicions pensades específicament per a ser interpretades per aquests conjunts. Amb l'estil anomenat "Chicago" - o hot jazz - s'enriquiren les improvisacions i s'incorporaren nous instruments com el saxofó (tenor i alt, principalment), la guitarra i el violí. Altres instrumemts que s'anaren incorporant, foren el vibràfon, els saxofons barítons i soprano, la flauta, l'orgue i diferents tipus de percussió (conga o tombadora , bongos). Així mateix, els cantants, tan importants ja des dels inicis dels blues, adoptaren el llenguatge nou i a partir dels anys 30 s'incorporaren al jazz. Un altre tret distintiu d'aquest gènere són les jam sessions, trobades de músics al final dels concerts, en que tots els instrumentistes improvisen a partir d'una melodia. Entre finals dels anys 20 i fins 1945 triomfà l'estil anomenat swing, interpretat per grans orquestres (big bands) de dotze o catorze instrumentistes. Després de la II Guerra Mundial s'inicià l'esclat del be bop que revolucionà les formes d'improvisar, apropant-les quasi a l'avantguardisme, i també el tipus de sonoritat. El bop és la base del que es coneix, habitualment, com a modern jazz, en oposició al mainstream, més clàssic, que ha seguit interpretant-se sense interrupció. Entre els derivats del bop trobem el cool, també l'estil west coast, el hard bop, el third stream i, finalment, el free jazz, en que no es segueix cap patró melòdic ni harmònic, i només importa la tímbrica, l'experimentació amb els instruments i la discontinuïtat rítmica. Des de finals dels 60 i fins avui, el jazz no ha deixat de mesclar-se amb altres gèneres, com el rock, jazz rock o el funky, que ha fet que sovint s'anomenés a aquesta tendència fussion.

Principals músics

Per ordre cronològic d'estils:
- New Orleans (Dixieland), Chicago (hot jazz): King Oliver, Louis Armstrong, Kid Ory, Sidney Bechet, Jelly Roll Morton, Johnny Dodds, Jimmie Noone Earl Hines, Fats Waller,
- Swing i anys 30: Fletcher Henderson, Coleman Hawkins, Benny Carter, Roy Eldridge, Duke Ellington, Bubber Miley, Johnny Hodges, Lawrence Brown, Ben Webster, Ray Nance, Count Basie, Lester Young, Jo Jones, Ella Fitzgerald, Billie Holiday, Benny Goodman, Gene Krupa, Harry James, Lionel Hampton, Woody Herman, Art Tatum, Glenn Miller, Django Reinhardt, Nat King Cole, Charlie Christian, Erroll Garner.
- Be-bop, cool, jazz dels anys 50: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Thelonious Monk, Kenny Clarke, Max Roach, J.J. Johnson, Miles Davis, Stan Getz, Gerry Mulligan, Chet Baker, Clifford Brown, Sarah Vaughan, Dexter Gordon, Clark Terry, Paul Gonsalves, Wes Montgomery, Sonny Rollins, John Coltrane, Charles Mingus, Bill Evans, Tete Montoliu, Cannonball Adderley Art Blakey.
- Free jazz, fussion i latin jazz, darreres tendències : Ornette Coleman, Archie Shepp, Sun Ra, Cecil Taylor, McCoy Tyner, Herbie Hancock, Chick Corea, Wayne Shorter, Jaco Pastorious, Keith Jarret, Ron Carter, Jack deJohnette, Pat Metheny, Lester Bowie, Jan Garbarek, Winton Marsalis, Terence Blanchard, David Murray, John Zorn,Don Byron, Steve Coleman, Joshua Redman, James Carter, Diana Krall, Cassandra Wilson, Jordi Rossy, Poncho Sánchez, Chucho Valdés, Tito Puente... Categoria:Estils musicals Categoria:Jazz ja:ジャズ ko:재즈 simple:Jazz

1955

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 21 d'octubre - Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és declarat Parc Nacional. :MÓN
- 25 de març - l'Índia: el parlament de declara il·legals les discriminacions de què en són víctimes els pàries.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 27 de març - Sant Jaume de Galícia (Galícia): Mariano Rajoy, polític espanyol.
- 28 d'octubre - Seattle (Washington, EUA): William H. Gates, conegut com Bill Gates, empresari informàtic.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 5 de març - Saratov (Rússia): Antanas Merkys, polític lituà, president del país, després de ser deportat per la Unió Soviètica (n. 1887).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1955年 ko:1955년 ms:1955 simple:1955 th:พ.ศ. 2498

1967

Esdeveniments:

Països Catalans

Món

Naixements:

Països Catalans

Món

- 20 de febrer - Hoquaim (estat de Washington, EUA): Kurt Donald Cobain, conegut com Kurt Cobain, cantant de Nirvana (m. 1994).

Necrològiques:

Països Catalans

Món

- 5 de març - Montreal (el Quebec): Georges Vanier, polític quevequès, governador general del Canadà (n. 1888).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1967年 ko:1967년 ms:1967 simple:1967 th:พ.ศ. 2510

Jazz

Principals músics

Nova York

.]] La Ciutat de Nova York (en anglès City of New York o New York City) és la ciutat més poblada dels Estats Units d'Amèrica i la gran ciutat amb més densitat de població d'Amèrica del Nord. La ciutat és al centre de les finances internacionals, política, comunicacions, música, moda, i cultura. Nova York (juntament amb ciutats com Londres, Tòquio i París) és considerada una de les ciutats globals del món, i és la seu d'una gairebé inigualable col·lecció de museus de talla internacional, galeries, escenaris, corporacions i centenars de consulats internacionals associats amb les Nacions Unides, les quals tenen la seu en aquesta ciutat. Situada a l'Estat de Nova York (als Estats Units d'Amèrica), la ciutat de Nova York té una superfície de 800 km². Amb 8,168,388 residents (2004), és el cor de l'Àrea Metropolitana de Nova York, la qual és una de les conglomeracions més grans del món amb més de 22 milions d'habitants. A més, immigrants de més de 180 països viuen a la ciutat, convertint-la en un dels llocs més cosmopolitants del món. Gent d'arreu dels Estats Units mateix, també són atrets per la cultura, energia i cosmopolitanisme de la ciutat. La ciutat comprèn cinc districtes (boroughs en anglès): Brooklyn, el Bronx, Manhattan, Queens, i Staten Island, els quals podrien ser per si sols una ciutat independent amb més d'un milió d'habitants cadascun (excepte Staten Island). A més a més, és l'epicentre de l'àrea Tri-estat (que compèn els estats de Nova Jersey, Nova York i Connecticut) i també de la megalòpoli de BosWash. La ciutat de Nova York fa d'enorme motor per l'economia global i és la ciutat dels Estats Units amb més seus de les més importants empreses d'aquest país. Està estimat que la ciutat tenia un pressupost metropolità de gairebé 500 bilions de dòlars. Si Nova York fos un país independent, la ciutat tindria el dissetè lloc al món en quan a pressupost, sobrepassant de molt a Suïssa (377 bilions de $) i gairebé igualant-se amb Rússia (amb 586 bilions de dòlars). Sobrenoms de la ciutat com "The Big Apple", "The City That Never Sleeps" (La ciutat que mai dorm), o senzillament "The City" (La Ciutat, fet servir per referir-se a Manhattan) són famosos arreu.
Història de la ciutat
Molt abans de l'arribada dels primers pobladors europeus, l'àrea que ara ocupa la ciutat de Nova York era habitada per tribus natives com els Lenape, els Manahattoes, Canarsies i Raritan. Giovanni da Verrazzano va ser el primer explorador europeu que va entrar a la badia de Nova York, el 1524. A partir del viatge de Henry Hudson, el 1609, l'assentament europeu va començar amb la fundació de la fortificació holandesa pel comerç de pell de Nova Amsterdam (Nieuw Amsterdam) a la colònia Nova Bèlgica (Nieuw-Nederland) a la punta sud de Manhattan, el 1626. En aquest mateix any, Peter Minuit va establir una llarga tradició adquirint la illa de Manhattan i la illa Staten als homes de les tribus a canvi de béns de comerç. L'acord de Minuit també afavoria a Huguenots perquè convertia aquestes terres en un refugi en per buscar la llibertat religiosa. El 1664, els vaixells anglesos van capturar la ciutat sense cap enfrontament, i els holandesos la van cedir formalment als anglesos amb el Tractat de Breda al final de la segona guerra anglo-holandesa, el 1667. Com a contrapartida, els holandesos van rebre la colònia de Surinam. La ciutat es va rebatejar amb el nom de Nova York, en honor del Duc de York, i quan aquest va succeir el seu germà com a Rei d'Anglaterra, la ciutat es convertí en una colònia reial. Rei d'Anglaterra.]] A l'inici de la Guerra de la independència dels Estats Units, la ciutat va ser greument malmesa pel foc durant la Batalla de Brooklyn i va ser ocupada pels anglesos fins el 25 de novembre de 1783, dia en què la ciutat tornà a les mans de George Washington i dels novaiorquèsos i és recordat i celebrat anualment com el "Dia de l'evacuació". El 30 d'abril de 1789, Washington es convertí en el primer President dels Estats Units d'Amèrica al Federal Hall del Wall Street. Llavors la ciutat esdevingué capital dels EUA fins el 1790. Durant el segle XIX, la població de la ciutat va augmentar considerablement per l'influx d'un gran número d'inmigrants. El 1811, el traçat dels carrers de la ciutat va anar expendint-se fins a ocupar tota la illa de Manhattan, gràcies a un visionari pla de desenvolupament anomenat Commissioner's Plan. A més a més, el 1819 es va obrir lErie Canal que va connectar el port atlàntic de Nova York amb els grans mercats agricoles de la meitat oest dels EUA i del Canadà. El 1835, la ciutat de Nova York va superar a Filadelfia com a ciutat més gran del país. Durant la Guerra Civil dels Estats Units (1862-1865), els forts enllaços comercials lligats amb el sud, la creixent població immigrada i la ràbia pel reclutament, va portar a una divisió entre La Unió i la Confederació (els Estats Confederats d'Amèrica, Confederate States of America) que va culminar en els "Aldarulls per el reclutament" (Draft Riots) de 1863, el pitjor malestar civil de la història nordamericana. Després de la Guerra Civil, l'índex d'immigració des d'Europa augmentava esgraonadament, i Nova York es converteix en la primera parada per milions de persones buscant una nova i millor vida als Estats Units, un paper admès per la dedicatòria de l'Estàtua de la Llibertat el 1886. 1886 En dues fases separades, una el 1874 i l'altre el 1895, la ciutat de Nova York (i el Comtat de Nova York) es van annexionar part del sud del Comtat de Westchester conegut com el Bronx. El 1898, pren la forma politica que es manté fins avui en dia. Manhattan i el Bronx, tot i formant part del mateix comptat, es van establir com a dos districtes separats, els quals es van ajuntar amb tres districtes més creats a partir de comtats adjacents per formar el nou govern municipal originalment anomenat Gran Nova York (Greater New York). El districte de Brooklyn va incorporar la Ciutat de Brooklyn (independent fins aleshores, però recentment enllaçada amb Manhattan pel Pont de Brooklyn) i uns quants municipis més de l'est del Comtat de Kings (Kings County); el districte de Queens va ser creat a partir del Comtat de Queens, situat a l'oest, i el districte de Staten Island contenia tot el Comtat de Richmond. Tots els governs municipals (comptats, pobles i ciutats) van ser abolits. El 1914, la Legislatura Estatal de Nova York va crear el comptat de Bronx, fent cinc comtats coincidents amb els cinc districtes. Categoria:Ciutats dels Estats Units ko:뉴욕 ja:ニューヨーク simple:New York City zh-cn:纽约市 zh-tw:紐約市

EUA

Els Estats Units d'Amèrica són una federació de 50 estats, més algunes altres entitats. Freguen en extensió total la xifra de 10.000.000 de quilòmetres quadrats. La data oficial de la fundació dels Estats Units és el 4 de juliol, 1776, quan el Segon Congrés Continental, que representava tretze colònies britàniques, van adoptar la declaració de la independència. Però, la estructura de la nació va canviar radicalment el 1788 quan els estats van reemplaçar els Articles de la Confederació amb la Constitució dels Estats Units; la data en la que els tretze estats van adoptar la constitució és considerada la data "d'entrada a la Unió", convertint-se en part dels Estats Units. Els Estats Units mantenen acords comercials amb un nombre important de nacions. Són fundadors i socis principals de molts organismes internacionals, com el BIRD, l'FMI o l'OTAN, i tenen dret de vet al Consell de Seguretat de l'ONU. Els diferents governs dels Estats Units no han dubtat en la seva història d'usar la seva influència en organismes multilaterals, i quan això ha fallat, el seu poder militar, per protegir els seus interessos. Tenen una economia molt sòlida, que destaca en tots els camps: agricultura, ramaderia, mineria, pesca. La població actual supera els 267.000.000 de persones, la majoria d'origen europeu, amb percentatges importants de persones d'origen africà, llatí, asiàtic i una petita minoria d'amerindis. L'idioma més estès és l'anglès, encara que també hi destaquen el castellà, llengües asiàtiques i ameríndies. La població és urbana en un 90% i establerta sobretot als grans centres industrials i comercials del centre i, sobretot, a la costa. La capital és Washington i les seves principals àrees urbanes són: Nova York, Los Angeles, Chicago, Dallas, Houston, Seattle, etc.

Geografia

Els seus límits són: #Al nord amb el Canadà (i, pel que fa a l'estat d'Alaska, amb l'oceà Àrtic). #Al sud amb Mèxic. #A l'est amb l'oceà Atlàntic. #A l'oest amb l'oceà Pacífic. Ja que són el tercer país més gran del món, després de Rússia i el Canadà, amb un àrea de 9.631.418 km², els Estats Units contenen una enorme varietat geogràfica: boscos de clima templat a la costa est, àrees pantanoses al sud-est, grans planes al centre, un sistema fluvial dels rius Mississippi-Missouri, els grans Lacs, les muntanyes rocalloses a l'oest de les planes, deserts i canyons a l'oest de aquest sistema muntanyós, i boscos de clima templat a l'oest. A més, la geografia d'Alaska és volcànica i amb un clima àrtic, i les illes d'Hawaii tenen un clima tropical. La geografia és accidentada a la zona centre-oest, on hi ha les muntanyes Rocalloses; a la zona est, on hi ha els Apalatxes, i a la regió sud-oest, on comença la Sierra Madre mexicana.

Història

El territori dels Estats Units havia estat habitat per pobles amerindis 13.000 anys abans de l'arribada dels europeus el segle XVI (espanyols), i el segle XVII (francesos, anglesos i neerlandesos). Després de la Guerra dels Set Anys entre Espanya i Gran Bretanya, les dues potències es van repartir Nord-Amèrica. El 1776 tretze colònies es van separar de la Gran Bretanya per formar els Estats Units, la primera república federal constitucional del món. L'estructura original va ser una confederació, el 1777 i ratificada el 1781 en els Articles de la Confederació. Aquest sistema tenia compilacions, i el 1789 es va crear la Constitució que establia un govern federal més centralitzat que una Confederació. Després d'assegurar la independència, els Estats Units van començar la seva expansió cap a l'oceà Pacífic, gràcies a la compra de Louisiana i d'adquirir, per mitjà d'una guerra contra Mèxic, la meitat del seu territori que incloïa els estats de Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Utah, Nevada, Colorado i part de Texas, que ja s'havia independitzat de Mèxic, amb el suport de les nord-americans dirigits per Samuel Houston, el 1836. Després van adquirir el territori d'Oregon de la Gran Bretanya (corresponent a una àrea molt superior a la de l'estat homònim actual) i Alaska de Rússia. Amb l'adquisició de nous territoris, nous estats van ser afegits a la Unió. En el procés, van desplaçar als pobles amerindis, prenent o expropiant les seves terres, matant-ne molts, i obligant-los a establir-se en altres àrees. Rússia Des de l'època colonial, existia una carència de mà d'obra, la qual cosa va propiciar l'establiment de la comercialització inhumana i l'esclavitud de persones d'origen africà. Durant el segle XIX, els Estats Units es van dividir en qüestions relacionades amb els drets dels estats i la continuació de l'esclavitud. Els estats del nord s'oposaven a l'esclavitud, però, els estats del sur pensaven que era necessària per a continuar amb l'èxit de l'agricultura, i volien estendre-la als nous territoris adquirits. La disputa va arribar a la crisi el 1861 data en la qual 7 estats del sud se separaven de la Unió per a formar un nou país, els Estats Confederats d'Amèrica, iniciant la Guerra civil dels Estats Units. Poc després 4 estats més es van separar. Guerra civil dels Estats UnitsEl llavors president, Abraham Lincoln, no va reconèixer la secessió, va publicar la Proclamació de l'Emancipació, declarant la llibertat de tots els esclaus als estats del sud, encara que no va ser realitat sinó a la fi de la guerra el 1865 amb la dissolució de la Confederació. La Guerra Civil va acabar amb la disputa sobre el dret dels estats per a separar-se de la Unió, donant de més poder al govern federal que no pas als estats. El país va experimentar un impressionant creixement econòmic, propiciat per la immigració massiva de persones d'origen europeu. A finals del segle XIX, els Estats Units s'havien ja convertit en una potència industrial. La nació es va convertir en un centre de desenvolupament tecnològic. El 1929 però, el país va experimentar la Gran Depressió, un període de severa contracció econòmica després de la Primera Guerra Mundial que s'estengué arreu del món. Els Estats Units van participar en la Primera i en la Segona Guerra Mundial, consolidant-se com a potència militar després de la fi de la Guerra Freda. Els Estats Units també van participar en la Guerra de Corea i la Guerra de Vietnam, en les quals també es va involucrar la Unió Soviètica. A partir de la dècada dels noranta, els Estats Units s'han involucrat en accions per a l'establiment de la pau o de la democràcia en diverses nacions, Kosovo, Haití, Somàlia, Libèria i, recentment a l'Afganistan i a l'Iraq.

Economia

:Article principal: Economia dels Estats Units Els Estats Units són una potència mundial amb importantíssimes empreses en tots els sectors de l'economia. El país disposa de rics recursos minerals amb extensos jaciments d'or, petroli, carbó, i urani. Les indústries agrícoles principals són de blat de moro, blat, sucre, i tabac. El sector industrial produeix, entre altres coses, cotxes, avions, i productes electrònics. La indústria més gran és ara el sector de serveis. Els Estats Units són la tercera destinació turística més important del món després de França i Espanya. L'activitat econòmica s'estén a tot el país: Nova York és el centre industrial, financer, i televisiu de la nació; la Silicon Valley, a Califòrnia, és el centre tecnològic del país; Los Angeles és el centre cinematogràfic; Detroit és el centre de la indústria de l'automòbil, i els estats de las Grans Planes, al centre del país, són coneguts com les "paneres" del país, per la seva producció agrícola; Texas és el centre petrolier; i el sud-est del país és un centre important de recerca mèdica i on es localitzen les indústries tèxtils més importants del país. El Producte Intern Brut dels Estats Units és el més gran del món. El seus principals socis comercials són: Canadà (20%) i Mèxic (12%), amb els que integren el NAFTA, l'àrea comercial més gran del món. Altres importants socis comercials són: la República Popular de Xina (10%, 11% si s'hi inclou Hong Kong) i el Japó (8%). Més del 50% de tot el comerç es realitza amb aquests quatre països.

Política

Japó És un país democràtic, representatiu i federal governat per un president electe per a un període de 4 anys. El país està integrat per 50 estats autònoms. Els principals partits polítics són el Partit Republicà i el Partit Demòcrata, que dominen la política del país i per això algunes consideren la democràcia nord-americana una democràcia bi-partidista. Altres partits de menor importància són el Partit de la Reforma i el Partit Verd. Els estats de la federació encara conserven un grau relatiu d'autonomia. Cada estat té la seva pròpia constitució, i poden establir diferent sistemes governamentals. Nebraska, per exemple, té una branca legislativa representada per 2 cambres, i Nova Hampshire té el tercer cos legislatiu més gran del món angloparlant.

Divisió administrativa

Partit Demòcrata Els Estats Units d'Amèrica està dividit en 50 estats i altres entitats polítiques. La capital n'és Washington, localitzada al Districte de Columbia.

Estats

Estats que formen els Estats Units d'Amèrica:

Districte federal

- Districte de Colúmbia

Àrees insulars

La més important és l'estat lliure associat de Puerto Rico. Les següentes illes també són administrades pels Estats Units: Samoa Americana, Illa Baker, Guam, Illes Howland, Illa Jarvis, Atol Johnston, Escull Kingman, Atol Midway, Illa Navassa, Illes Marianes del Nord, Atol Palmyra, Illes Verges Nord-americanes i les Illes Wake.

Àrees metropolitanes

Illes WakeLes àrees metropolitanes més importants als Estats Units (i la població) són:
- Nova York-Northern New Jersey (18,3 milions)
- Los Angeles-Long Beach-Santa Ana (12,3 milions)
- Chicago-Naperville-Joliet (9,0 milions)
- Filadèlfia-Cadmen-Wilmington (5,7 milions)
- Dallas-Fort Worth-Arlington (5,1 milions)
- Miami-Fort Lauderdale-Miami Beach (5,0 milions)
- Washington-Arlington-Alexandria (4,7 milions; si s'hi inclou l'àrea de Baltimore: 7,9 milions)
- Houston-Bayton-Sugar Land (4,7 milions)
- Detroit-Warren-Livonia (4,4 milions)
- Boston-Cambridge-Quincy (4,4 milions)

Demografia

Origen ètnic

Els Estats Units tenen una demografia molt variada, el 77% de la població és d'origen europeu el 13% és de origen africà, el 4% d'origen asiàtic, l'1,5% és amerindi i el 0,3% d'origen hawaià o nadiu del Pacífic. Aquesta classificació demogràfica prové de les institucions governamentals i no hi existeix una divisió separada per a les persones d'origen llatinoamericà, (que als Estats Units es coneixen com a hispans) ja que poden pertànyer al grup racial d'origen europeu, amerindi, o mestís. No obstant això, la població d'origen llatinoamericà és el 17% del total, principalment provinent de Mèxic. En termes d'origen nacional, els països d'origen més importants dels nord-americans són: Alemanya, Irlanda, Anglaterra, Mèxic, Itàlia, França i Polònia. S'estima que hi ha més de 5 milions d'immigrants il·legals als Estats Units, principalment de Mèxic. Mèxic té la intenció de crear un programa d'immigració més ampli amb els Estats Units, però els conservadors d'aquest país s'oposen fins i tot a donar un estatus legal als immigrants que ja hi viuen i treballen.

Religió

El 52% del nord-americans són protestants (principalment baptistes o metodistes), el 24% són catòlics, l'1,3% són mormons, l'1,4% son jueus, el 0,5% són musulmans, el 7% tenen una altra religió, i el 14% es consideren ateus.

Llengua

No hi ha cap llengua oficial a nivell federal, però l'anglès és la llengua de facto, utilitzada en el govern, en la proclamació de les lleis, en les ordres executives, en els tractats diplomàtics i en altres publicacions oficials. L'anglès n'és oficial a 27 estats, tres dels quals (Hawaii, Louisiana i Nou Mèxic) també tenen una altra llengua oficial (hawaià, francès i espanyol). Els altres estats no tenen llengua oficial. L'espanyol és la segona llengua més parlada als Estats Units (per 28,1 milions de persones, el 10,7% de la població).

Enllaços externs

- [http://www.whitehouse.gov Pàgina de la Casa Blanca], en anglès i espanyol
- [http://www.embusa.es/barcelona.html Consolat General dels Estats Units a Barcelona], en català
- [http://www.embusa.es/ Ambaixada dels Estats Units a Espanya], en espanyol Categoria:Estats Units ja:アメリカ合衆国 ko:미국 ms:Amerika Syarikat simple:United States th:สหรัฐอเมริกา zh-min-nan:Bí-kok

Filadèlfia

Filadèlfia (Philadelphia en anglès) és la cinquena ciutat més poblada dels Estats Units, i la més poblada de l'estat de Pennsilvània, amb 1,5 milions d'habitants. L'àrea metropolitana de la ciutat és la quarta més gran del país amb 5,8 milions d'habitants. Fundada el 1681, Filadèlfia és una de les ciutats més antigues dels Estats Units. Ha tingut un paper molt important en la història nord-americana: va ser la ciutat més gran i important durant l'època colonial, va ser la ciutat nadal de la independència i de la democràcia dels Estats Units, i va ser la capital del país fins al 1800, data en la qual el Capitoli a Washington, D.C. va ser inaugurat. La ciutat avui és un important port industrial a la vora del riu Delaware, amb una economia molt sòlida i important a la regió de la costa est del país. Alguns llocs turístics de la ciutat són:
- Constitution Center (Centre de la Constitució)
- Independence Hall (Sala de la Independència)
- Liberty Bell (La campana de la llibertat))
- La casa de Betsy Ross
- National Constitution Center (Museu Nacional de la Constitució)
- Philadelphia Museum of Art (Museu d'Art de Filadèlfia) Categoria:Ciutats dels Estats Units ja:フィラデルフィア

Estats Units

Geografia

Història

Economia

Política

Divisió administrativa

Partit Demòcrata Els Estats Units d'Amèrica està dividit en 50 estats i altres entitats polítiques. La capital n'és Washington, localitzada al Districte de Columbia.

Estats

Estats que formen els Estats Units d'Amèrica:

Districte federal

- Districte de Colúmbia

Àrees insulars

Àrees metropolitanes

Demografia

Origen ètnic

Religió

Llengua

Enllaços externs

Clarinet

El clarinet és un instrument de vent-fusta. Dins d'aquesta gran família, el clarinet pertany als instruments de canyeta simple, a l'igual que el saxòfon. És un instrument format per diverses peces desmuntables: broquet, barrilet, cos superior, cos inferior i campana. El material principalment utilitzat per a la seua construcció és la fusta d'èban. Tanmateix, en els últims anys ha començat a utilitzar-se la resina o plàstic com a nous materials. És un instrument traspossitor l'extensió del qual abarca de tres a quatre octaves.

Evolució

Alguns estudiosos afirmen que el clarinet és producte d'una evolució constant del Syrinx policalama grec, de la mateixa manera que altres instruments amb característiques semblants que apareixen en Bolívia. Fou inventat cap a finals del segle XVII pel fabricant d'instruments de corda Juan Cristòbal Denner. Aquest clarinet, però, era molt primitiu i només disposava d'una clau, amb la qual cosa la seua sonoritat era molt pobra. Seria Ivan Müller qui acabaria de dotar al clarinet de l'engranatge de claus que avui s'utilitza. Un total de tretze claus que fan del clarinet un instrument molt ric en registres i sons. L'evolució i estudi del clarinet, però, continuaria. Tres són els sistemes que condicionaren l'evolució del clarinet al llarg de la història: # Sistema Muller o de tretze claus # Sistema klosé-buffet o francés # Sistema Oehler o alemany

Ús

El clarinet esdevé avuí dia un instrument imprescindible tant per a les orquestres com per a les bandes de música. Destaca l'ús per a ambdues agrupacions del clarinet en sib, no obstant això, existeixen altres instruments que pertanyen a la família del clarinet. Entre els més utilitzats trobem el requint o clarinet en mib, el clarinet baix (do), i el clarinet en la, molt utilitzat en les orquestres. Categoria:Instruments de vent ja:クラリネット ko:클라리넷 simple:Clarinet th:คลาริเน็ต zh-min-nan:O·-ta̍t-á

1946

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 7 de febrer - Barcelona: el règim franquista, amb el pretext de l'explosió d'un petard a la Universitat de Barcelona, emprèn una dura repressió contra els estudiants catalanistes. :MÓN
- 12_de_desembre La 50ena Sessió plenària de les Nacions Unides Recomana que el Govern feixista de Franco de Espanya, calcat dels de Hitler i Mussolini sigui exclòs com a membre de les Nacions Unides i la retirada immediata dels embaixadors a Madrid, fins que es constitueixi un nou Govern acceptable. [http://www.derechos.org/nizkor/espana/doc/spa12dec46.html]

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 13 de juny - Barcelona: Montserrat Roig, escriptora catalana.
- 5 de desembre - Barcelona: Josep Maria Carreras Coll, conegut com Josep Carreras, tenor català.
- 26 de desembre - Barcelona: Pere Esteve, polític català. :MÓN
- 5 de setembre - Stone Town (Zanzíbar): Farrokh Pluto Bulsara, conegut com Freddie Mercury, cantant britànic component de The Queen.
- 29 de novembre - San Antonio de los Baños (l'Havana, Cuba): Silvio Rodríguez, cantant cubà.

John Coltrane

Primers anys

El primer quintet de Miles Davis

El Quartet de Coltrane

Free jazz

Discos més importants

Enllaços

23 de setembre

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Festes:

Efemèrides astronòmiques:

17 de juliol

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Festes:

1967

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Compositor

Jazz

Principals músics

1955

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

1967

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Jazz

Principals músics

Nova York

Història de la ciutat

EUA

Geografia

Història

Economia

Política

Divisió administrativa

Estats

Districte federal

Àrees insulars

Àrees metropolitanes

Demografia

Origen ètnic

Religió

Llengua

Enllaços externs

Filadèlfia

Estats Units

Geografia

Història

Economia

Política

Divisió administrativa

Estats

Districte federal

Àrees insulars

Àrees metropolitanes

Demografia

Origen ètnic

Religió

Llengua

Enllaços externs

Clarinet

Evolució

Ús

1946

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques: