:: wikimiki.org ::

Miles Davis

Miles Davis

Miles Dewey Davis III (26 de maig de 1926 - 28 de setembre de 1991) va ser un dels músics més influents i innovadors del segle XX. Trompetista, compsitor i líder de banda, Davis va ser a primera línia de gairebé totes les evolucions que va fer el jazz després de la II Guerra Mundial. Va tocar en algunes de les importants primeres gravacions de bebop i en va fer les primeres de cool. Va ser parcialment responsable de l'evolució del jazz modal i el jazz-fusió va sorgir del treball que va fer amb altres músics als darrers 60 i primers 70. El Free-jazz va ser l'únic estil de després de la II Guerra Mundial en què no va influir de manera significativa. Tot i que alguns dels músics de les seues bandes van seguir aquest estil. Les seues gravacions, junt amb les actuacions en directe de les seues molt influents bandes, van ser vitals en l'acceptació del jazz com a música amb un valor artístic perdurable. Popularitzador alhora que innovador, Davis va esdevenir famós gràcies al seu estil lànguid i melòdic i, al mateix temps, per la seua personalitat conflictiva. En tant que músic cada vegada millor pagat i vestit a la moda, Davis també va ser un símbol del potencial comercial del jazz. Davis va ser el darrer de una tradició de trompetistes de jazz que comença amb Buddy Bolden i segueix amb Joe "King" Oliver, Louis Armstrong, Roy Eldridge i Dizzy Gillespie. Ha estat comparat amb Duke Ellington en tant que músic innovador. Tots dos van ser hàbils intèrprets dels seus instruments sense ser considerats virtuosos. Mentre que el principal valor d'Ellington era com a compositor i com a líder d'una gran banda, Davis tenia el do d'ajuntar músics amb talent en grups petits i permetre'ls-hi un espai per a evolucionar. Així, moltes de les figures més importants del jazz de després de la II Guerra Mundial van tocar en un dels grups de Davis en algun moment de les seues carreres.

Biografia

Els primers anys (fins 1944)

Miles Davis va nàixer en un família afroamericana relativament benestant que vivia a Alton, Illinois. El seu pare, Miles Henry Davis, era dentista. I el 1927 es van traslladar a un barri de població blanca a East St. Louis. Tenien, a més, un ranxo considerable, per la qual cosa ja de xiquet Davis va aprendre a muntar a cavall. La seua mare, Cleota, volia que Miles aprengués a tocar el violí. Tot i que ella era una pianista de blues competent, li ho va amagar al seu fill perquè trobava que la música negra no era prou elegant. Quan Miles tenia nou anys, un amic del seu pare li va donar la seua primera trompeta, però no va començar a aprendre a tocar-la seriosament fins que no va tenir tretze anys, quan el seu pare li'n va donar una de nova i li va contractar classes amb el trompetista local Elwoo Buchanan. Al contrari del que era moda aleshores, Buchanan insistia en la importància de tocar sense vibrato, cosa que Davis tindria en compte al llarg de la seua carrera. Clark Terry, a més d'amic de Davis, va ser una altra de les influències d'aquell període. Als setze anys, Miles es va fer membre la unió de músics i treballava professionalment quan no era a l'Institut. Al désset, va passar un any tocant amb els "Blue Devils" la banda de Eddie Randle. Va ser en aquella època que Sonny Stitt va mirar de convéncer-lo d'unir-se a la banda de Tonny Bradshaw que passava llavors per la ciutat. Cleota, però, va insistir que acabés el darrer any d'institut. El 1944, la Billy Eckstine Band va visitar East St. Louis. Dizzy Gillespie i Charlie Parker n'eren membres i Davis va ser agafat com a tercer trompetista per un parell de setmanes a causa de la malaltia de Buddy Anderson. Quan la banda d'Eckstine se'n va anar a completar la gira, va deixar enrere Davis. Els pares del trompetista encara estaven interessats que continués els seus estudis.

El bebop i el naixement del cool (de 1944 a 1955)

El 1944 Davis es va traslladar a la ciutat de Nova York, aparentment per a aprofitar una beca a la Julliard School of Music. En realitat, però, va negligir els estudis i de seguida es va posar a localitzar Charlie Parker. Les seues primeres gravacions van ser fetes el 1945 i aviat va ser membre del quitent de Parker i apareix a molts dels enregistraments iniciadors del bebop per als segells Savoy i Dial. L'estil de Davis a la trompeta ja era distingible llavors, però, com a solista, encara li mancaven la confiança i el virtuosismes dels seus mentors i es va fer conegut per tocar notes ofegades (una característica de Davis) i per entrebancar-se durant els seus solos. Cap al 1948 ja havia acomplert el seu aprenentatge com a sideman, tant en l'escenari com a l'estudi, i començava una carrera d'enregistraments pel seu compte. Davis va començar a treballar amb un nonet i una formació instrumentació aleshores poc usual que incloïa una corn d'harmonia i una tuba. El nonet presentava uns joves Gerry Mulligan i Lee Konitz. Després d'algunes actuacions al New York's Royal, Davis va signar amb capitol Records. El nonet va traure uns quants singles el 1949 i el 1950, amb arranjaments de Gil Evans, Gerry Mulligan i John Lewis. Amb això va començar la col·laboració amb Evans, amb qui col·laboraria en moltes de les seues obres més importants durant més de vint anys. Amb el material d'aquesta època Miles taruria el seu primer LP: Birth of the cool. Tocant als club de jazz de Nova York, Davis va sovintejar el contacte amb drogadictes i traficants i, cap al 1950, com molts dels seus contemporanis, ja havia desenvolupat una addicció greu a l'heroïna. Durant la primera part de la dècada dels cinquanta, tot i que va fer moltes actuacions i i va enregistrar moltes sessions, la major part són poc inspirades i semblava que el seu talent anava desapareixent. Ningú no n'era més conscient que el mateix Davis i el 1954 va tornar a East St. Louis i, amb l'ajut i l'encoratjament del seu pare, va aconseguir de deixar les drogues, apartant-se ell mateix de la societat fins que no en va estar completament lliure. Entre 1950 i 1955, Davis va gravar com a líder, principalment, per a Prestige i Blue Note amb petits grups de composició variada. D'aquesta època, cal destacar Dig (Prestige, 1951) perquè es pot considerar el naixement del Hard-bop. I entre els músics amb qui va tocar, Sonny Rollins, John Lewis, Kenny Clarke, Jackie McLean, Art Blakey, Horace Silver, Thelonious Monk, J. J. Johnson, Percy Heath, Milt Jackson i Charles Mingus. I ja el 1953 havia escoltat a Chicago el pianista Ahmad Jamal que va influir en la manera de tocar de Davis. Després de véncer l'addició a l'heroïna, el 1954, Davis va fer per a Prestige un seguit d'enregistraments d'importància: Bag's Groove, Miles and the Modern Jazz Giants i Walkin. Va ser en aquella època que va començar a fer servir una sordina Harmon per a fer més fosc i suau el timbre de la seua trompeta. Va ser aquesta sonoritat i aquest tó que van ser associats per sempre més a la carrera de Davis. Tanmateix, la seua fama entre el públic no va esclatar fins el juliol de 1955, quan va tocar un solo llegendari sobre el "'Round Midnight" de Monk al Festival de Jazz de Newport. Va ser aquesta actuació que va portar Davis a la primera línia del jazz de l'època i que el va permetre, a més, signar amb la Columbia induït per George Avakian i formar el seu primer quintet.
El primer quintet i sextet (de 1955 a 1958)
El 1955 Davis va formar la primera encarnació del seu famós Miles Davis Quintet. Aquesta primera banda la formaven John Coltrane al saxo tenor, Red Garland al piano, Paul Chambers al baix i Philly Joe Jones a la bateria. Músicalment la banda continuava per on Miles davis ho havia deixat cap a la fi dels anys 40. Evitant la complexitat rítmica i harmònica del llavors regnant bebop, Davis podia disposar d'un espai per a tocar molt i legato unes frases melòdiques amb les quals va començar a explorar la música modal. En aquella època, Davis era un gran admirador de Ahmad Jamal, de qui es port rastrejar la influència a la música del quintet. El primer enregistrament del grup, el van fer per a la Columbia Records el 1955, Round About Midnight. Davis encara era sota contracte de Prestige, però va arribar-hi a un acord, gràcies al qual podia fer gravacions per al seu nou segells. Les darreres per a Prestige són el producte de dos dies de gravació de 1956: Relaxin' with the Miles Davis Quintet, Steamin' with the Miles Davis Quintet, Workin' with the Miles Davis Quintet i Cookin' with the Miles Davis Quintet. Tot i que avui és tingut com un dels millors grups de jazz de la història, la tria de músics que va fer Davis va rebre algunes crítiques a l'època. El quintet, a més, mai no va ser del tot estable; molts d'ells consumïen heroïna, i a principis del 1957 es va desfer. El 1958, va reaparéixer convertit en sextet, amb l'afegit de Julian "Cannonball" Adderley al saxo alt i van gravar Milestones. Musicalment, abasta tant el passat, com el futur del jazz. Davis hi va demostrar que podia tocar tant blues com bebop (hàbilment assitit per Coltrane). La peça central és la que dóna títol a l'àlbum, una composició de Davis centrada en els modes dòrics i eòlics i presenta la improvisació lliure en estil modal que Davis havia fet seua. En un altre dels temes, Billy Boy, només hi trobem la secció rítmica, sense els vents —cosa que és molt poc usual.

Gravacions amb Gil Evans (de 1957 a 1963)

Entre finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, Davis va gravar una sèrie d'àlbums amb Gil Evans on tocava, a més de la trompeta, el flugelhorn. El primer, Miles Ahead (1957), mostrava la seua manera de tocar amb una big band i una secció de vents bellament arranjada per Gil Evans. Les melodies incloïen "The Duke" de Dave Brubeck, a més de "Les xiques de Cadis" de Léo Delibes, la primera peça de música clàssica europea que davis va enregistrar. Al Porgy and Bess (1958), de Davis i Evans, una adaptació del de George Gershiwn, l'estructura de les cançons de Gershwin oferia una ample espai per a la improvisavió de Davis, qui demostrava així el seu domini de les variacions i expansions sobre els temes originals, així com les seues originals idees melòediques. Sketches of Spain (1959-1960) oferia tant melodies del compositors espanyols contemporanis Manuel de Falla o Joaquín Rodrigo, com composicions originals del propi Evans sobre temes espanyols. El disc Miles Davis at Carnegie Hall (1961) inclou el Concert d'Aranjuez de Rodrigo al costat d'altres melodies enregistrades en concert amb una orquestra sota la direcció d'Evans. De les sessions de 1962 i 1963, n'és fruit l'àlbum Quiet Nights, una breu col·lecció de melodies de bossa nova que va eixir en contra dels desitjos tant de Davis com d'Evans. La col·laboració dels dos músics es va acabar amb una sessió fracassada el 1968.

Kind of Blue (de 1959 a 1964)

Després d'enregistrar Milestones Garland i Jones van ser substituïts per Bill Evans i Jimmy Cobb. Probablement, va contractar Evans pel seu enfocament harmònicament sofisticat. L'estada d'Evans al grup, però, va ser, per un seguit de raons, breu. I a finals de 1958 va ser remplaçat per Wynton Kelly. Al març i abril de 1959 va tornar a l'estudi de gravació amb el seu sextet i amb Bill Evans per a gravar la que ha estat considerada per tothom la seua obra mestra, Kind of Blue. Al disc planeja l'estil de piano d'Evans (present a tots els temes tret d'un). És influït, a més, pels conceptes que Evans havia aprés mentre treballava amb George Russell durant les primeres gravacions de jazz modal i que va transmetre al sextet. Kelly només toca a Freddie Freeloader (el segon tema al disc, però el primer cronològicament a ser gravat) i ni tan sols va ser present a la sessió d'abril. So What i All Blues ja havien estat tocades pel sextet en concerts anteriors a les sessions d'enregistrament, però per a les altres tres composicions Davis i Evans van apreparar estructures harmòniques poc dibuixades que els músics que havien de gravar-les només coneixien el mateix dia de la gravació. Es tractava d'aconseguir enfocaments improvisatoris fescos i espontanis. El resultat? L'àlbum és el més apreciat (segons la RIAA) i el més venut de tota la història del jazz i, a més, ha tingut una influència molt gran en els altres músics. Aquell mateix any, mentre descansava fora del conegut Birdland (un night club de la ciutat de Nova York), Davis va ser colpejat i arrestat per la policia. Davis, pensant que les motivacions havien estat raciestes, va intentar portar lagressió als tribunals, però va acabar desistint-hi. Ben diferent era, però, el tracctament que Miles Davis rebia durants les seues periòdiques gires europees, durant les qual era agombolat per la societat. Coltrane, qui havia esperat amb ànsia la possibilitat de formar el seu propi grup, es va deixar convéncer per Davis per a tocar amb el grup d'aquest darrer durant una última gira en la primavera de 1960. Després —malgrat una tornada esporàdica com la d'alguns temes de Someday My Prince Will Come— se n'aniria a formar el seu quartet clàssic. Davis va provar uns quants saxofonistes per a substituïr-lo. Entre ells, Sonny Stitt i Hank Mobley. El quintet amb Mobley va fer enregistraments en estudi i també en directe, com ara els concerts al Carnegie Hall i al Blackhawk supper club (San Francisco). A Sonny Stitt, en canvi, el trobem al disc Live in Stockholm. El 1963 la que havia estat la secció rítmica de Davis durant molt de temps (Kelly, Chambers i Jimmy Cobb) se'n va anar. Miles es va afanyar a formar un nou grup que incloïa el saxo tenor George Coleman i el baixista Ron Carter. Ells tres,junt a uns altres músics, van enregistrar la meitat d'un àlbum durant la primavera de 1963. Setmanes després, però, s'hi incorporaven el bateria Tony Williams i el pianista Herbie Hancock que junt amb els dos esmentats abans i el mateix Davis van enregistrar la resta de l'àlbum Seven Steps to Heaven. La nova i jove secció rítmica de seguida es va conjuntar entre ells i amb la secció de vent. Aquesta ràpida evolució del grup es veu a l'àlbum esmentat abans, així com als discos In Europe (juliol de 1963), My Funny Valentine i Four and More (tots dos de febrer de 1964). El grup tocava bàsicament el mateix repertori de bebop i estàndars que havia tocar Davis amb les seues primeres bandes. El tocaven, però, amb una creixent llibertat tant rítmica com estructura i (en el cas del material per damunt del tempo) amb una velocitat suïcida. Coleman se'n va anar la primavera de 1964 i, seguint el suggeriment de Tony Williams, va ser substituït per Sam Rivers un saxofonista d'avantguarda. Per a Davis, però, que menyspreava l'avantguarda, Rivers no era una bona tria i no va durar gaire al grup. No obstant la brevedat de la seua estada, va enregistrar un disc en directe al Japó, In Tokyo (juliol de 1964).

El segon quintet (de 1965 a 1968)

Fusió (de 1969 a 1975)

Tornada a les actuacions (de 1981 a 1991)

Discos més importants:

- Birth of the Cool (1949)
- 'Round About Midnight (1956)
- Cookin' with the Miles Davis Quintet (1956)
- Steamin' with the Miles Davis Quintet (1956)
- Relaxin' with the Miles Davis Quintet (1956)
- Workin' with the Miles Davis Quintet (1956)
- Miles Ahead (1957)
- Milestones (1958)
- Ascenseur pour l'échafaud (Lift to the scaffold)- Soundtrack (1958)
- Kind of Blue (1959)
- Seven Steps to Heaven (1963)
- E.S.P. (1965)
- Nefertiti (1967)
- In a Silent way (1969)
- Bitches Brew (1969)
- The Man with the Horn (1981)
- Decoy (1983)
- Aura (1985)
- Tutu (1989) Categoria:Músics de jazz ja:マイルス・デイヴィス

26 de maig

El 26 de maig és el cent quaranta-sisè dia de l'any del calendari gregorià i el cent quatanta-setè en els anys de traspàs. Queden 219 dies per a finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1706 - Xàtiva (la Costera): el mariscal de camp Joan Basset allibera la ciutat, ocupada pels filipistes (guerra de Successió).
- 1963 - Mallorca: s'hi celebra l'acabament del "Diccionari català-valencià-balear". :MÓN
- 2003 - Macka (Trabzon, Turquia): hi moren 62 militars espanyols en estavellar-se l'avió Iàkovlev 42 ucraïnès amb el qual tornaven de l'Afganistan. L'errònia identificació posterior dels cadàvers aixecarà un important escàndol polític.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1897 - Neix John Cockcroft (Premi Nobel 1951): físic britànic que va dividir l'àtom artificialment per primera vegada.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Festes:

- Festa local de Vacarisses, a la comarca del Vallès Occidental ---- Un dia abans / Un dia després Categoria:Maig ja:5月26日 ko:5월 26일 simple:May 26 th:26 พฤษภาคม

1926

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS PAÏSOS CATALANS Barcelona - Inauguració del Ferrocarril Metropolità Transversal de Barcelona, construït per Ferrocarrils de la Mancomunitat de Catalunya, sota la direcció d'Esteban Terradas i Illa. :MÓN
- 11 de setembre - Roma (Itàlia): fan un atemptat contra Mussolini en què resulten ferits vuit vianants.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 13 d'agost - Mayarí (Holguín, Cuba): Fidel Castro, polític cubà, president del país (segons altres fonts el 1927).

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 25 de febrer - Palma: Joan Alcover i Maspons, escriptor i polític mallorquí (n. 1854).
- 10 de juny - Barcelona: Antoni Gaudí, arquitecte català, atropellat per un tramvia (n. 1852). :MÓN
- 5 de març - Tolosa de Llenguadoc (el Llenguadoc, Occitània): Clément Ader, enginyer occità (n. 1841).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1926年 ko:1926년 ms:1926 simple:1926 th:พ.ศ. 2469

28 de setembre

El 28 de setembre és el dos-cents setanta-unè dia de l'any del calendari gregorià i el dos-cents setanta-dosè en els anys de traspàs. Queden 94 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1974 - Figueres (l'Alt Empordà): hi inauguren el Museu Dalí.
- 2003 - Salses (el Rosselló): sense la presència de cap reprentant de l'estat francès, el conseller en cap de la Generalitat, Artur Mas i les autoritats municipals de la vila hi inauguren la Porta dels Països Catalans.
- 2004 - el Prat de Llobregat (el Baix Llobregat): s'hi inaugura la tercera pista de l'aeroport. :MÓN
- 1542 - Califòrnia: hi arriba el primer europeu, l'explorador portuguès João Rodrigues Cabrilho.
- 1821 - Ciutat de Mèxic (Mèxic): s'hi signa l'acta d'independència del país.
- 1864 - Londres (Anglaterra): s'hi funda l'Associació Internacional dels Treballadors.
- 1867 - Toronto (Ontàrio, el Canadà): aquesta ciutat esdevé la capital del país.
- 1868 - Còrdova (Andalusia, Espanya): les tropes revolucionàries encapçalades pel general Serrano derroten les fidels a Isabel II, manades pel general Novaliches, a la batalla del Pont d'Alcolea.
- 1929 - Praga (Txèquia): s'hi inaugura la catedral de Sant Vit.
- 1992 - Katmandú (el Nepal): s'hi estavella un Airbus-300 pakistanès i en moren els 167 passatgers i tripulants.
- 2000 - Palestina: hi comença la segona intifada després que Ariel Sharon visités l'Esplanada de les Mesquites de Jerusalem.

1991

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1 de març - Espanya: el Tribunal Constitucional no posa objeccions a l'exigència del coneixement del català als funcionaris de la Generalitat de Catalunya.
- 17 de juny - la Vall d'Aran: després de 157 anys, aquest enclavament gascó a Catalunya recupera el seu govern autònom: el Conselh Generau. :MÓN
- 7 de març - Madrid (Espanya): el Congrés dels diputats aprova la creació de l'Instituto Cervantes.
- 11 de setembre - Cuba: l'URSS decideix de retirar les seves tropes de l'illa, calculades en onze mil homes.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 17 de gener - Barcelona: Josep Amat i Pagès, pintor català (n. 1901).
- 30 de gener - Barcelona: Josep Ferrater i Mora, filòsof català (n. 1912).
- 11 de novembre - Barcelona: Montserrat Roig, escriptora catalana (n. 1946). :MÓN
- 3 de març - Honolulu (illes Hawaii, USA): Murray Teichman, conegut com Arthur Murray, ballarí estatunidenc (n. 1895).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:1991 ja:1991年 ko:1991년 simple:1991 th:พ.ศ. 2534

Músic

Llistat de compositors

Jazz

El Jazz és un gènere musical, originari de New Orleans (Louisiana, Estats Units d'Amèrica), on es mescla una rítmica pròpia dels negres nord-americans (blues, principalment, però també les work songs, el ragtime, les cançons dels "Minstrels") amb una instrumentació i una tímbrica genuïnes de les bandes de carrer (trompeta, corneta, clarinet, trombó, tuba, baix, bombo i platerets). Quan aquests conjunts s'estabilitzaren, substituïren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s'hi afegí el piano. Aquesta era la formació de l'Original Dixieland Jazz Band, un grup blanc que emprà la paraula jazz per primera vegada, el 1917. Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobre tot per la improvisació (base característica del jazz) s'anà evolucionant fins arribar, als anys 80 i 90 del segle XX, a una fusió d'estils molt diversos. Així, juntament amb cançons populars o d'operetes i musicals de Broadway, el jazz incorporà, a partir de 1920, composicions pensades específicament per a ser interpretades per aquests conjunts. Amb l'estil anomenat "Chicago" - o hot jazz - s'enriquiren les improvisacions i s'incorporaren nous instruments com el saxofó (tenor i alt, principalment), la guitarra i el violí. Altres instrumemts que s'anaren incorporant, foren el vibràfon, els saxofons barítons i soprano, la flauta, l'orgue i diferents tipus de percussió (conga o tombadora , bongos). Així mateix, els cantants, tan importants ja des dels inicis dels blues, adoptaren el llenguatge nou i a partir dels anys 30 s'incorporaren al jazz. Un altre tret distintiu d'aquest gènere són les jam sessions, trobades de músics al final dels concerts, en que tots els instrumentistes improvisen a partir d'una melodia. Entre finals dels anys 20 i fins 1945 triomfà l'estil anomenat swing, interpretat per grans orquestres (big bands) de dotze o catorze instrumentistes. Després de la II Guerra Mundial s'inicià l'esclat del be bop que revolucionà les formes d'improvisar, apropant-les quasi a l'avantguardisme, i també el tipus de sonoritat. El bop és la base del que es coneix, habitualment, com a modern jazz, en oposició al mainstream, més clàssic, que ha seguit interpretant-se sense interrupció. Entre els derivats del bop trobem el cool, també l'estil west coast, el hard bop, el third stream i, finalment, el free jazz, en que no es segueix cap patró melòdic ni harmònic, i només importa la tímbrica, l'experimentació amb els instruments i la discontinuïtat rítmica. Des de finals dels 60 i fins avui, el jazz no ha deixat de mesclar-se amb altres gèneres, com el rock, jazz rock o el funky, que ha fet que sovint s'anomenés a aquesta tendència fussion.

Principals músics

Per ordre cronològic d'estils:
- New Orleans (Dixieland), Chicago (hot jazz): King Oliver, Louis Armstrong, Kid Ory, Sidney Bechet, Jelly Roll Morton, Johnny Dodds, Jimmie Noone Earl Hines, Fats Waller,
- Swing i anys 30: Fletcher Henderson, Coleman Hawkins, Benny Carter, Roy Eldridge, Duke Ellington, Bubber Miley, Johnny Hodges, Lawrence Brown, Ben Webster, Ray Nance, Count Basie, Lester Young, Jo Jones, Ella Fitzgerald, Billie Holiday, Benny Goodman, Gene Krupa, Harry James, Lionel Hampton, Woody Herman, Art Tatum, Glenn Miller, Django Reinhardt, Nat King Cole, Charlie Christian, Erroll Garner.
- Be-bop, cool, jazz dels anys 50: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Thelonious Monk, Kenny Clarke, Max Roach, J.J. Johnson, Miles Davis, Stan Getz, Gerry Mulligan, Chet Baker, Clifford Brown, Sarah Vaughan, Dexter Gordon, Clark Terry, Paul Gonsalves, Wes Montgomery, Sonny Rollins, John Coltrane, Charles Mingus, Bill Evans, Tete Montoliu, Cannonball Adderley Art Blakey.
- Free jazz, fussion i latin jazz, darreres tendències : Ornette Coleman, Archie Shepp, Sun Ra, Cecil Taylor, McCoy Tyner, Herbie Hancock, Chick Corea, Wayne Shorter, Jaco Pastorious, Keith Jarret, Ron Carter, Jack deJohnette, Pat Metheny, Lester Bowie, Jan Garbarek, Winton Marsalis, Terence Blanchard, David Murray, John Zorn,Don Byron, Steve Coleman, Joshua Redman, James Carter, Diana Krall, Cassandra Wilson, Jordi Rossy, Poncho Sánchez, Chucho Valdés, Tito Puente... Categoria:Estils musicals Categoria:Jazz ja:ジャズ ko:재즈 simple:Jazz

Bebop

El Bebop (o bop) és un estil de jazz caracteritzat per tempos ràpids i una improvisació basada més en l'estructura harmònica que no en la melodia. Va ser desenvolpuat a principis i a mitjan dels anys cuaranta. El Hard bop n'és una evolució posterior que combina el bebop amb el blues i el gòspel Categoria:Estils musicals Categoria:Jazz ja:ビバップ

Cool

El cool (cool jazz en anglés) és un estil de jazz mesurat i subtil i que sovint abasta l'anomenat jazz o cool West coast (de la Costa oest, ja que es va originar a Califòrnia). Les primeres gravacions les va fer l'Orquestra de Claude Thornhill i Lennie Tristano a finals dels quaranta. Entre les de Claude Thornhill hi ha "Snowfall", que encara es toca en l'actualitat. Les arrels del cool es poden trobar a diferents estils del primer jazz Altres músics que van tocar cool:
- Dave Brubeck amb Paul Desmond
- Modern Jazz Quartet
- Gerry Mulligan amb Chet Baker
- Miles Davis amb Bill Evans
- Lee Konitz
- Chico Hamilton
- George Shearing
- Shelly Manne categoria:Jazz ja:クール・ジャズ

Jazz-fusió

El jazz-fusió (de vedades només anomenat fusió és un gènere musical que abasta la combinació del jazz amb altres estils, especialment amb el rock, funk, R&B i world music. Bàsicament en formen part músics de jazz que barrejen les formes i les tècniques del jazz amb els instruments elèctrics del rock i l'estructura rítmica de la música popular afroamericana, tant amb el soul com amb el rhythm and blues. La dècada dels setanta va ser la més important per a la fusió, però també ha estat representada a les dècades posteriors. Els àlbums de fusió, fins i tot aquells que estan fets pel mateix artista, inclouen estils musicals variats. Es pot dir que més que un estil músical coherent, la fusió és una tradició músical i una manera de acostar-se a la música. Categoria:Estils musicals Categoria:Jazz ja:フュージョン (音楽)

II Guerra Mundial

La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte bèl·lic que va durar del 1939 al 1945, que va involucrar a un gran nombre de països de tot el planeta i que generalment es considera la més gran i mortífera guerra de la història de la humanitat. Els països involucrats estaven dividits entre els Aliats i les Potències de l'Eix. Entre els primers trobem, inicialment, el Regne Unit, França i Polònia. Posteriorment s'hi van sumar la Unió Soviètica (juny del 1941), els Estats Units d'Amèrica (desembre del 1941) i molts altres països. Entre les Potències de l'Eix hi havia, principalment, Alemanya, Itàlia i el Japó (desembre 1941). La major part de la lluita es va produir a Europa i als seus voltants, i a l'Àsia (Est d'Àsia i Pacífic). També és van lliurar nombroses batalles al nord d'Àfrica d'important valor estratègic. Generalment, es considera que el conflicte va començar el 1 de setembre de 1939 amb la invasió alemanya de Polònia i va acabar, a Europa, el 8 de maig de 1945 amb la rendició d'Alemanya; i a l'Àsia, el 15 d'agost del mateix any amb la rendició de Japó. Aquesta guerra va provocar, de forma directa o indirecta, la mort d'entre 50 a 60 milions de persones, un 3% de la població mundial de l'època i s'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes. A Rússia, es coneix també amb el nom de Gran Guerra Patriòtica o Guerra contra l'Agressió. Rússia, el bolet atòmic de l'explosió nuclear sobre la ciutat japonesa de Nagasaki es va elevar a una altitud de 18.000 m. Aquest atac va precipitar la rendició de Japó i la fi de la guerra.]]

Sumari

Formalment, la guerra va començar l'1 de setembre de 1939, quan l'Alemanya nazi va envair Polònia. De totes maneres, la Segona Guerra Mundial va ser precedida per altres conflictes que hi són estretament lligats: la Guerra Civil Espanyola (acabada just abans de la Segona Guerra Mundial), i la Segona Guerra Xino-Japonesa: Japó ocupava part de la Xina (Manxúria) des del 1931 i des del 7 de juliol de 1937 hi havia guerra declarada entre la Xina i el Japó. La guerra a Europa es va acabar quan Alemanya es va rendir, el 8 de maig de 1945. La guerra al Pacífic va acabar l'agost de 1945 encara que la rendició oficial japonesa no va ser fins al 2 de setembre de 1945. La retirada del Japó va catalitzar la Revolució comunista a la Xina. D'altra banda, a les zones d'Europa ocupades pels soviètics també s'hi van establir règims comunistes immediatament després de la guerra. Tot i el nom, no tots els països del món es van implicar en la guerra. Alguns van decidir mantenir-se neutrals com Irlanda, Portugal, Suècia, Suïssa i Turquia. D'altres, com Mèxic, mancaven de rellevància militar i estratègica. Espanya es va declarar neutral, però després de les aplastants victòries nazis de 1939 i 1940 va canviar el seu estat a no bel·ligerant, donant suport polític i econòmic a les potències de l'Eix i enviant una divisió de voluntaris a lluitar contra els soviètics (División Azul). El 1943, quan Alemanya va començar a acumular derrotes, Espanya va tornar a canviar-se a neutral. Tot i això, va ser el conflicte armat més gran de la Història, el que va involucrar més països, va causar més baixes militars i civils, i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears. Durant la Guerra, es van produir gran nombre d'atrocitats contra la població civil: confinament en camps de concentració i extermini sistemàtic de jueus i altres grups ètnics a Alemanya, massacres de milions de xinesos i coreans per part del Japó a l'Àsia, depuracions internes a la Unió Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població civil europea, tant per part dels aliats com de l'Eix, i llançament de bombes atòmiques a les poblacions d'Hiroshima i Nagasaki (Japó) per part dels americans. En total, es calcula que el conflicte va produir cap a 50 milions de morts. Després de la guerra, varis dirigents alemanys i japonesos van ser jutjats per crims contra la Humanitat.

Antecedents de la guerra

Després de la Primera Guerra Mundial, els països vencedors van imposar greus sancions econòmiques i polítiques als països derrotats. Entre aquests últims hi havia Alemanya que, a més de perdre gran part del seu territori, va patir una gravíssima crisi econòmica que va fer que la inflació es disparés fins a quedar totalment fora de control. Per a molta gent, la derrota, les sancions i la crisi van ser com una gran humiliació per al seu país, que pocs anys abans havia estat el poderós Imperi Alemany. Això va portar a molta gent a les files dels partits radicals que donaven la culpa de tots els seus mals a grups minoritaris com els comunistes i els jueus. Entre aquests grups hi havia el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, més coneguts pel nom de «nazis», liderats per Adolf Hitler. Durant la segona meitat dels anys 20 aquest grup va créixer de forma espectacular tant en popularitat com en nombre de militants. També van anar guanyant escons al Parlament Alemany fins que el 30 de gener de 1933 Hitler va assumir el càrrec de Canceller d'Alemanya. Poc després de la seva arribada al poder, Hitler va prohibir tots els partits polítics excepte el partit nazi i després de la mort del president Paul von Hindenburg (1934) va prendre també el càrrec de President del Reich fusionant els dos càrrecs en un de sol i adoptant el títol de Führer. Entre el 1933 i el 1939, la política de Hitler va estar centrada en:
1) Enduriment de les lleis contra els jueus fins a extrems inaudits.
2) Rearmament i modernització de l'exèrcit alemany.
3) Ocupació i annexió de territoris i petits estats limítrofs amb Alemanya.
Per aconseguir aquest tercer objectiu Hitler va utilitzar una eficaç combinació d'oratòria e intimidació que va aconseguir:
a) La militarització de Renània (març de 1936).
b) L'annexió d'Àustria (Anschluss) (març de 1938).
c) L'ocupació dels Sudets (octubre de 1938).
d) Repartiment i ocupació de Txecoslovàquia (març de 1939).
e) Ocupació de la ciutat de Memel (març de 1939).
I tot això sense ni una protesta de França i Gran Bretanya i fins i tot a vegades (annexió dels Sudets) amb el seu exprés vist-i-plau. Però Hitler no en tenia prou amb haver aconseguit tot això i reclamava a Polònia l'ocupació de la ciutat lliure de Danzig i un corredor de terra entre Alemanya i la Prússia Oriental. Polònia s'hi va negar repetides vegades en part per por a la reacció soviètica i en part perquè pensava que això només encoratjaria Hitler a fer altres demandes. El 23 d'agost de 1939, Alemanya i l'URSS signaren el Pacte Molotov-Ribbentrop que, a més de ser un tractat de no-agressió entre els dos països, tenia unes clàusules secretes segons les quals s'acordava el repartiment de Polònia. Llavors, Hitler, segur d'ell mateix a causa dels seus anteriors èxits, va decidir envair Polònia, convençut que ni França ni Gran Bretanya hi intervindrien.

Països involucrats

Gran Bretanya i Josef Stalin durant la Conferència de Yalta el febrer de 1945.]] Els països que van participar en la Segona Guerra Mundial estaven alineats en un d'aquests dos bàndols: els Aliats i les Potències de l'Eix. Inicialment, els principals països Aliats eren: Gran Bretanya, França (França Lliure a partir del juny de 1940), Polònia, Canadà, Sud-Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. Un cas especial és la Xina que estava en guerra amb el Japó des del 1937. Com a conseqüència de la invasió alemanya, s'hi van afegir Noruega (abril de 1940), Països Baixos i Bèlgica (maig de 1940) i Grècia (octubre de 1940), que havia estat atacada per Itàlia. La Unió Soviètica tenia un pacte amb Alemanya des de l'agost de 1939 però la invasió alemanya, el juny de 1941, la va fer canviar de bàndol. El desembre de 1941 l'atac japonès a Pearl Harbour va fer que els Estats Units d'Amèrica entressin a la guerra en el bàndol aliat. A mesura que el conflicte es decantava en contra d'Alemanya, el nombre de països en el bàndol aliat va anar augmentant. Prop del final de la guerra, els Aliats van posar com a condició per entrar a les Nacions Unides que els països declaressin la guerra a Alemanya i al Japó. Això va fer que el nombre de països aliats augmentés molt, encara que la majoria d'aquests no van tenir cap paper actiu en la guerra. Les Potències de l'Eix eren: Alemanya, Itàlia i el Japó. Després de la victòria alemanya sobre França (juny 1940), part del govern francès va decidir col·laborar amb els nazis, era la França de Vichy. Seguidament, els països de l'est d'Europa es van veure pressionats per Hitler perquè s'unissin a l'Eix. Romania ho va fer el juliol de 1940, Hongria el novembre següent i Bulgària el març de 1941. Iugoslàvia s'hi va unir a contracor el 25 de març de 1941 però dos dies després hi va haver un cop d'estat anti-Eix que va desencadenar la ocupació alemanya del país. Un altre cas especial és Finlàndia que va declarar la guerra a l'URSS però no a cap altre país i durant un temps se la va considerar com a aliat de l'Eix. Alguns països, com Suïssa i Suècia, van aconseguir mantenir l'status de neutralitat durant tota la guerra. Espanya també es va declarar neutral però, entre el 1940 i el 1943, quan la victòria alemanya semblava possible, va canviar a no bel·ligerant a favor d'Alemanya. Tot i això, Hitler mai no va poder convèncer Franco perquè entrés en el conflicte.

Desenvolupament de la guerra

1939

Invasió de Polònia: Operació Fall Weiss (Pla Blanc)
- Per a més informació vegeu l'article Campanya de Polònia. La matinada del 1 de setembre de 1939 les SS alemanyes van agafar uns quants presoners d'un camp de concentració, els van vestir amb uniformes polonesos, els van portar fins a l'estació de ràdio de Gliewitz (actualment Gliwice), prop de la frontera entre Alemanya i Polònia, i allà els van matar. Hitler, que ja tenia preparada la invasió de Polònia des de feia temps, va presentar els cadàvers com la prova d'una violació polonesa de la frontera. I això va ser l'excusa que va donar al món per envair aquest país. Poques hores després, les tropes alemanyes ja havien començat a avançar cap a Polònia. Aquí va ser on els alemanys van posar en pràctica la Blitzkrieg (guerra llampec). La Blitzkrieg consistia en rodejar les posicions defensives enemigues i encerclar-les. Mentrestant, altres tropes continuaven avançant cap a l'interior del país ocupant les ciutats i els punts estratègics. Les tropes encerclades podien resistir durant un temps però, aïllades de la resta de l'exèrcit, tard o d'hora acabaven per rendir-se. Les tropes nazis, ajudades pels bombardeigs de la Luftwaffe, van superar fàcilment les defenses poloneses i el 8 de setembre ja havien arribat als afores de la capital, Varsòvia. El 17 de setembre l'exèrcit soviètic va entrar a Polònia des de l'est, amb el pretext de protegir la població bielorrussa i ucraïnesa de la zona. El motiu real és que Hitler i Stalin ja havien acordat prèviament repartir-se Polònia (Pacte Molotov-Ribbentrop). Varsòvia va caure el 27 de setembre i les últimes tropes poloneses van rendir-se el 6 d'octubre. En només un mes, Polònia havia estat vençuda. Però una cosa no va sortir com Hitler esperava: el 3 de setembre, Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya. Això va sorprendre Hitler però va ser, sobretot, una acció simbòlica ja que, excepte algunes escaramusses en la frontera franco-alemanya, cap dels dos països va emprendre cap acció efectiva contra Alemanya.

1940

Invasió de Noruega i Dinamarca: Operació Weserübung (Exercici Weser)
- Per a més informació vegeu l'article Operació Weserübung. Operació Weserübung El 9 d'abril de 1940 l'exèrcit alemany va iniciar la invasió de Noruega i Dinamarca. La principal raó per fer-ho era assegurar el subministre de ferro de les mines sueques, del que Alemanya depenia per al seu esforç de guerra. El transport d'aquest ferro cap a Alemanya passava pel port norueg de Narvik. A més, l'ocupació dels ports noruegs permetia evitar el bloqueig dels ports alemanys decretat per Gran Bretanya des de la declaració de guerra el setembre passat. Dinamarca no tenia cap valor estratègic però els ports danesos donaven un fàcil accés als ports noruegs i, a més, en ser un país veí d'Alemanya calia tenir-lo controlat d'alguna manera. Dinamarca es va rendir quasi immediatament. El govern danès sabia perfectament que no podia fer res contra l'exèrcit alemany i va voler evitar un vessament inútil de sang. A causa d'aquesta poca resistència, l'ocupació alemanya va ser lleugera comparada amb la d'altres països ocupats. Les institucions daneses van poder conservar gran part de la seva autonomia i es va postposar la deportació de la població jueva. Aquesta actitud permissiva es va acabar l'agost de 1943. Les derrotes alemanyes a Stalingrad i El Alamein havien provocat creixents disturbis i manifestacions antialemanyes que, segons els nazis, el govern danès no va castigar amb la suficient duresa. L'ocupació de Noruega va ser més complicada. Les tropes alemanyes van poder ocupar els ports en només tres dies però l'exèrcit norueg es va replegar a les valls de l'interior del país, molt muntanyós, i allà es va preparar per oferir resistència. A més, Gran Bretanya i França van enviar algunes divisions per ajudar als noruegs. Però la situació de les tropes aliades es va anar tornant cada dia més crítica i el 28 d'abril els britànics van decidir retirar-se del sud de Noruega. Només al nord, al port de Narvik, la guarnició alemanya, aïllada de la resta de l'exèrcit, va poder ser derrotada, i el port ocupat el 28 de maig. Però llavors, la invasió alemanya dels Països Baixos i Bèlgica havia canviat les prioritats defensives de britànics i francesos. El 8 de juny, després de destruir les instal·lacions portuàries, les tropes aliades van ser evacuades del nord de Noruega. Finalment, el 10 de juny Noruega es va rendir incondicionalment. Batalla de França
- Per a més informació vegeu l'article Batalla de França. Poc després d'haver finalitzat la invasió de Polònia, els nazis ja van començar a preparar l'atac contra França. Això implicava no només envair França sinó també Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg que eren països neutrals. El pla consistia en concentrar el principal atac alemany contra la regió boscosa de les Ardenes, entre Bèlgica i Luxemburg, una zona que els aliats consideraven impenetrable per als tancs i que per això mateix estava pobrament defensada. Finalment, la invasió va començar el 10 de maig de 1940. L'atac va sortir tal i com Hitler havia previst. L'avanç dels tancs alemanys a través de les Ardenes no va ser descobert i el dia 12 les tropes nazis van arribar al riu Mosa, a l'altura de Sedan, on va tenir lloc una batalla crucial. El dia 13 els alemanys ja havien creuat el riu. Seguidament, van avançar ràpidament a través del nord de França en direcció al Canal de la Mànega, arribant a la costa el dia 20. Aquesta maniobra va deixar una gran part de l'exèrcit aliat encerclat dins de Bèlgica. Els nazis van fer retrocedir les tropes aliades fins a Dunkerque i els aliats van veure que seria necessària una evacuació a gran escala. Entre el 26 de maig i el 3 de juny, 338.226 soldats aliats van ser evacuats de la costa francesa. 3 de juny El 5 de juny l'exèrcit alemany va girar cap a França; llavors l'avanç alemany ja era imparable. Veient que la derrota de França estava pròxima i no volent desaprofitar l'ocasió, la Itàlia de Mussolini va declarar la guerra a França el dia 10 de juny. El dia 14 els nazis van entrar a París, que havia estat declarada ciutat oberta. Mentrestant, els tancs alemanys avançaven, gairebé sense oposició, a lo llarg i a lo ample de França. El 22 de juny França i Alemanya van signar un armistici segons el qual l'exèrcit alemany ocuparia tot el nord de França i tota la costa atlàntica fins la frontera espanyola, però al sud es mantindria un govern francès amb capital a Vichy, evidentment sota control nazi. Així, a partir de llavors i fins al 1944, França va tenir dos governs: un, col·laborant amb els nazis, situat a Vichy i dirigit pel mariscal Philippe Pétain es va anomenar la «França de Vichy»; l'altre, en el bàndol aliat, operant desde l'exili a Gran Bretanya i dirigit pel general Charles de Gaulle es va anomenar la «França Lliure». En poc més d'un mes França havia estat ocupada, els aliats havien patit una gravíssima derrota i, ara, només Gran Bretanya quedava per fer front al temut i poderós règim nazi. Batalla d'Anglaterra
- Per a més informació vegeu l'article Batalla d'Anglaterra. Després de la invasió de França, Hitler va pensar que potser Gran Bretanya es rendiria, però el primer ministre britànic Winston Churchill va decidir continuar lluitant fins al final. Per tant, els nazis van preparar un pla per a la invasió de la illa. Però per a què aquest pla tingués probabilitats d'èxit primer s'havia d'aconseguir superioritat aèria sobre el cel britànic. Així va començar la Batalla d'Anglaterra que no es va lliurar a terra sinó a l'aire. La fase principal de la batalla va tenir lloc durant el mes d'agost de 1940. Els nazis esperaven aconseguir la victòria ràpidament i començar la invasió abans de que acabés l'estiu. Els principals atacs anaven dirigits contra els aeròdroms de la RAF i contra les estacions de radar. Però els pilots britànics, a pesar d'estar en inferioritat numèrica, van oposar més resistència de l'esperada. Després d'unes quantes setmanes i de veure que no s'aconseguia un resultat clar, els nazis van decidir canviar d'estratègia i van començar a bombardejar Londres. Amb això esperaven atreure molts avions britànics i així poder destruir-los, però va tenir l'efecte contrari i va donar un respir a la RAF que va poder recuperar-se de les pèrdues de les últimes setmanes. Finalment, el 17 de setembre, Hitler va aplaçar la invasió de Gran Bretanya (en teoria fins l'any que ve, però en realitat ja no es va tornar a preparar mai més). Campanya del nord d'Àfrica
- Per a més informació vegeu l'article Campanya del nord d'Àfrica. El 13 de setembre de 1940, forces italianes van envair Egipte desde les seves bases a Líbia. En aquella època, Egipte era colònia britànica i Líbia colònia italiana. Els italians van ocupar una petita regió a l'oest del país i van establir posicions defensives a Sidi Barrani. El 9 de desembre, els britànics van contraatacar llançant l'Operació Compass que va fer retrocedir els italians fins a El Agheila (Líbia). Durant l'operació, es van capturar una gran quantitat de presoners italians. Campanya dels Balcans
- Per a més informació vegeu l'article Campanya dels Balcans. El 28 d'octubre de 1940, Itàlia va declarar la guerra a Grècia, atacant-la des de les seves bases a Albània. Però l'exèrcit grec, no tan sols va resistir l'ofensiva, sinó que va fer retrocedir als italians, capturant algunes ciutats del sud del país. Durant l'hivern, el conflicte va arribar a un punt mort.

1941

Campanya del nord d'Àfrica
- Per a més informació vegeu l'article Campanya del nord d'Àfrica. La derrota de l'exèrcit italià a mans de forces britàniques com a resultat de l'Operació Compass va forçar Hitler a enviar reforços al nord d'Àfrica. Durant el mes de febrer de 1941, les primeres unitats del que més endavant seria conegut com Afrika Korps, sota el comandament del general Erwin Rommel, van arribar a Líbia. Inicialment, Rommel només tenia ordres de mantenir la posició contra possibles atacs aliats, però veient que trobava poca resistència va començar una ofensiva improvisada que va fer retirar als britàncis fins a la frontera amb Egipte. L'única ciutat que no va poder conquerir va ser Tobruk (Líbia) que va ser assetjada. Els posteriors contraatacs britànics van fracassar. Això va portar a una reorganització de les forces, rebatejades amb el nom de Vuitè Exèrcit Britànic. Finalment, el 18 de novembre de 1941, va començar l'Operació Crusader amb l'objectiu de trencar el setge de Tobruk, que encara resistia. L'operació va ser un èxit i es va recapturar tot el territori perdut durant la primavera passada fins a El Agheila (28 - 30 de desembre). Campanya dels Balcans
- Per a més informació vegeu l'article Campanya dels Balcans. Des de mitjans de 1940, i a pesar de que Gran Bretanya encara no s'havia rendit, Hitler va considerar que ja havia arribat el moment d'atacar i envair la Unió Soviètica, que fins aquell moment era el seu aliat. Però abans d'iniciar un atac d'aquesta magnitud, era de vital importància tenir controlada la retaguàrdia, posant punt i final al conflicte entre Itàlia i Grècia. Durant l'hivern de 1940-41, Hitler va convèncer als governs d'Hongria, Romania, Bulgària e Iugoslàvia perquè s'unissin a les forces de l'Eix. Però el 27 de març de 1941 un cop d'estat anti-Eix a Iugoslàvia va obligar als nazis a canviar els plans per incloure també un atac contra Iugoslàvia a més de la ja planejada invasió de Grècia. Finalment, el 6 d'abril de 1941, tropes alemanyes, italianes i hongareses van començar la invasió simultània de Iugoslàvia i Grècia. Els britànics van donar suport a Grècia i fins i tot van enviar tropes al país. Però l'avanç alemany va ser molt ràpid i la resistència iugoslava escassa. La capital, Belgrad, va caure el dia 12 i la rendició del país va arribar el dia 17. A Grècia, les coses van succeir de forma igualment ràpida i a la fi del mes Grècia estava ja sota control nazi. En un primer moment, els britànics es van retirar a Creta. Però davant la superioritat aèria de la Luftwaffe, la RAF britànica va decidir traslladar avions i personal a Egipte, intentant salvar vides i aparells per a futures batalles. El 20 de maig els alemanys van iniciar la invasió de l'illa que va quedar totalment ocupada el dia 1 de juny de 1941. Encara que la victòria nazi va ser ràpida i contundent, la campanya dels Balcans va aconseguir retardar cinc setmanes l'inici de l'Operació Barbarroja. Un temps important que va obligar als alemanys a combatre en ple hivern durant els punts clau de l'atac contra la Unió Soviètica. Front Oriental
- Per a més informació vegeu l'article Front Oriental. Front Oriental La matinada del 22 de juny de 1941 començà l'Operació Barbarroja, la invasió alemanya de la Unió Soviètica. Va ser un atac per sorpresa ja que fins a la data, Alemanya i la Unió Soviètica eren aliats segons el Pacte Molotov-Ribbentrop d'agost de 1939. L'ofensiva estava organitzada en tres grans fronts: un, al nord en direcció a Leningrad; el segon, al centre en direcció a Moscou; i el tercer, més al sud en direcció a la regió industrial del Donets i els camps petrolífers del Caucas. L'objectiu de Hitler era encerclar i derrotar ràpidament a l'exèrcit soviètic a les planes de Bielorússia i Ucraïna per després ocupar tota la part europea de la Unió Soviètica fins a la línia Arjanguelsk-Urals-Volga-Astrakhan, des l'Àrtic fins al Mar Caspi. Amb aquest objectiu, els alemanys havien concentrat prop de 140 divisions que incloïen 3.200.000 d'homes, 625.000 cavalls, 7.100 peces d'artilleria, 3.300 tancs i 2770 avions. Els aliats d'Alemanya: Itàlia, Hongria, Romania i Bulgària també aportaven unes quantes divisions cadascun. L'Exèrcit Roig disposava de 134 divisions, 2.500.000 d'homes, 24.000 tancs i 8.000 avions. Va ser, sens dubte, l'operació militar més gran de la història. Les primeres setmanes l'avanç alemany va ser ràpid i efectiu. Al nord, els estats bàltics van ser ocupats i el 8 de setembre va començar el setge de Leningrad, que duraria fins al gener de 1944. Al centre, l'ofensiva va capturar la totalitat de Bielorússia i va arribar fins a Smolensk, capturada el 16 de juliol. Al sud, l'avanç a través d'Ucraïna va ser una mica més lent de lo esperat. Això va fer que Hitler ordenés una parada a l'ofensiva del front central per proporcionar ajuda al del sud. La majoria de generals alemanys no van estar d'acord amb aquesta decisió ja que consideraven Moscou l'objectiu prioritari. Finalment, després de la caiguda de Kíev, el 19 de setembre, es va donar l'ordre de continuar cap a Moscou (Operació Tifó). Però llavors, va començar el mal temps al front oriental, les pluges primer i la neu i el fred després van alentir l'avanç alemany, que a més es va trobar una creixent resistència de l'exèrcit soviètic a mesura que s'acostava a la capital. Els alemanys van poder arribar fins a les portes de la ciutat (a només 30 quilòmetres del Kremlin) però no més enllà. El 5 de desembre, Hitler va ordenar una parada general de l'ofensiva, en espera de poder continuar-la a la primavera següent. Atac a Pearl Harbor 5 de desembre
- Vegeu els articles Atac a Pearl Harbor i Guerra del Pacífic. Durant el matí del 7 de desembre de 1941, avions japonesos procedents de portaavions van atacar la base naval nord-americana de Pearl Harbor a l'illa Oahu de Hawaii. Els americans van ser agafats completament per sorpresa i van patir prop de 2.400 baixes. Vuit cuirassats i altres vaixells menors van ser enfonsats o danyats severament. No obstant, els portaavions americans, que aquell dia no estaven al port, els dipòsits de combustible i les instal·lacions de reparació de vaixells van escapar a l'atac. El mateix dia 7, el Japó (en aquell temps, Imperi Japonès) va declarar la guerra als Estats Units i al Regne Unit, declaració que va ser resposta l'endemà mateix per americans, britànics i també australians. De forma simultània, hi va haver atacs e invasions japoneses a Hong Kong, Malàisia, Borneo, les Filipines i la resta de possessions americanes, britàniques i holandeses del sud-est asiàtic i les illes de l'Oceà Pacífic. El dia 11 de desembre, Alemanya va declarar la guerra als EUA, tot i que segons el Pacte Tripartit de 1940 no hi estava obligada. A partir de llavors, la guerra que fins aquell moment s'havia limitat a Europa i a Àfrica, es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic convertint-se en una verdadera guerra mundial.

1942

Front Oriental
- Vegeu els articles: Batalla de Stalingrad i Front Oriental. Durant l'hivern de 1941-42, els soviètics van realitzar alguns contraatacs contra les línees alemanyes. Va ser la primera vegada que els soviètics prenien la iniciativa en el Front Oriental i van poder sorprendre als alemanys i eliminar l'amenaça nazi sobre Moscou recuperant una mica de terreny al voltant de la capital soviètica, però no es va aconseguir forçar una retirada general tal com hauria volgut Stalin. A la primavera, el front va quedar més o menys estable mentre ambdós bàndols es dedicaven a fer plans per a l'ofensiva de l'estiu. Hitler va canviar d'objectiu respecte l'any anterior i va concentrar els seus esforços en capturar els pous petrolífers del Caucas. Això deixaria els soviètics sense una part important del seu subministrament de combustible a l'hora que solucionaria els problemes alemanys per a l'obtenció del mateix. El pla consistia en capturar tota la regió entre els mars Negre i Caspi i els monts Caucas al sud. Mentestant, un altre grup d'exèrcits tallaria el riu Volga més amunt de Stalingrad per a protegir el flanc de l'avanç alemany. L'atac va començar a finals de juny i va acabar a principis de novembre, irònicament, perquè en arribar a prop de Grozni, a pocs quilòmetres dels pous de petroli, els tancs alemanys es van quedar sense combustible. A més, en aquell moment les línees alemanyes estaven sobreexteses i els contraatacs soviètics els van obligar a una lenta però inexorable retirada. Grozni Més al nord, els alemanys van arribar al Don el 5 de juliol i al Volga el 20 d'agost. Tot seguit va començar l'atac contra Stalingrad. Stalin va ordenar que la ciutat fos defensada a qualsevol preu i així va començar un setge que tindria importants conseqüències per al desenvolupament de la guerra. De carrer en carrer, durant 3 mesos, els alemanys van anar reduïnt el perímetre defensiu soviètic. Però el 19 de novembre, en el moment en què la batalla estava en el seu punt àlgid, els soviètics van llançar un contraatac en forma de pinça des del nord i el sud de la ciutat simultàniament (Operació Urà). El 23 de novembre, els dos fronts van enllaçar, deixant el 6è Exèrcit alemany encerclat. Hitler no va deixar que les seves tropes intentessin escapar del cercle, abandonant així Stalingrad. El que sí es va fer va ser un intent de trencar el setge des de fora però els soviètics van resistir perfectament l'ofensiva. Durant mesos, els alemanys van enviar subministres al 6è Exèrcit per aire, però això només va servir per allargar l'agonia dels assetjats. Finalment, les últimes tropes alemanyes es van rendir el 2 de febrer de 1943. Dels 300.000 soldats que formaven el 6è Exèrcit, només 96.000 van sobreviure per a ser capturats pels soviètics. Aquest va ser un dels grans punts d'inflexió en l'escenari europeu de la 2ª Guerra Mundial.

1943

1944

1945

1943 de Berlín]]

Conseqüències

Llista de fets rellevants en ordre cronològic

1939

- 22 d'agost: l'URSS i Alemanya signen un pacte de no-agressió.
- 1 de setembre: Comença formalment la guerra. Alemanya envaeix Polònia.
- 3 de setembre: Gran Bretanya i França declaren la guerra a Alemanya.
- 18 de setembre: L'URSS envaeix Polònia.
- 27 de setembre: Varsòvia es rendeix a les tropes nazis.

1940

- 9 d'abril: Alemanya envaeix Noruega i Dinamarca.
- 10 de maig: Comença l'ofensiva nazi a l'oest. Alemanya envaeix Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i França.
- 14 de maig: Països Baixos capitula.
- 25 de maig: La British Expedionary Force, el primer exèrcit francès i els belgues queden encerclats a Dunkerque.
- 28 de maig: Bèlgica capitula.
- 4 de juny: Acaba l'Evacuació de Dunkerque, 337.000 soldats aliats són evacuats.
- 10 de juny: Itàlia entra a la guerra a favor de l'Eix. Noruega capitula.
- 14 de juny: Els alemanys entren a París.
- 22 de juny: Rendició de França.

1941

- 6 d'abril: Tropes alemanyes, italianes i hongareses envaeixen Iugoslàvia, Grècia i Albània.
- 27 de maig: Victòria alemanya en la Batalla de Creta. La campanya de Grècia conclou amb la derrota britànica.
- 22 de juny: Comença l'ofensiva nazi a l'est. Alemanya envaeix la URSS (Operació Barbarroja)
- 15 de setembre: Comença el setge de Leningrad.
- 7 de desembre: Japó ataca la base nord-americana de Pearl Harbour. Els EUA entren a la guerra.

1942

- 27 de maig: Batalla del Mar del Corall. La Flota nord-americana frena a la japonesa a les portes d'Austràlia.
- 4 de juny: Batalla de Midway. La flota japonesa és vençuda per la nord-americana.
- 7 d'agost: Els marines nord-americans desembarquen a Guadalcanal i Tulagi.
- 19 d'agost: L'exèrcit alemany comença l'atac contra la ciutat d'Stalingrad.
- 4 de novembre: L'Afrika Corps es retira després de ser derrotat a la Batalla d'El Alamein.
- 8 de novembre: Tropes nord-americanes i britàniques desembarquen al Marroc i Algèria (Operació Torxa).

1943

- 2 de febrer: Les restes del 6è Exèrcit alemany es rendeix a les tropes soviètiques a Stalingrad.
- 13 de maig: S'acaba la guerra a l'Àfrica. Les tropes nazis a Tunísia es rendeixen als aliats.
- 3 de setembre: Itàlia es rendeix.

1944

- 4 de juny: Els aliats entren a Roma.
- 6 de juny: Dia D, 200.000 soldats aliats desembarquen en les platges de Normandia (Operació Overlord).
- 25 d'agost: Les tropes aliades entren a París.

1945

- 30 d'abril: Adolf Hitler se suïcida al seu búnquer de Berlín.
- 7 de maig: Alemanya firma la rendició incondicional que entrarà en vigor l'endemà.
- 8 de maig: S'acaba la guerra a Europa. Dia de la Victòria a Europa (V-E Day)
- 6 d'agost: Els americans llencen la bomba atòmica d'urani-235 sobre Hiroshima.
- 9 d'agost: Els americans llencen la bomba atòmica de plutoni sobre Nagasaki.
- 15 d'agost: Japó es rendeix. S'acaba la guerra a l'Àsia (V-J Day).
- 2 de setembre: rendició oficial de Japó.

Vegeu també

- Dia D Desembarcament de Normandia.
- Enemy Territory Joc basat en la segona guerra mundial.

Enllaços externs

- [http://www.cafebabel.com/ca/dossier.asp?id=169 60 anys després, la guerra de la memòria (cafebabel.com)] Categoria:Segona Guerra Mundial als:Zweiter Weltkrieg ja:第二次世界大戦 ko:제2차 세계 대전 ms:Perang Dunia II simple:World War II th:สงครามโลกครั้งที่สอง

Jazz

Principals músics

Louis Armstrong

Louis Daniel Armstrong (4 d'agost de 1901 – 6 de juliol de 1971) (també conegut com a Satchmo) va ser un dels grans músics de jazz del segle XX. Armstrong va ser un personatge carismàtic i un músic innovador que amb el seu talent musical i la seva personalitat transformà el jazz en un estil de música popular. Tot i que primer va guanyar fama com a trompetista, també va ser conegut com un dels més influents cantants de jazz.

Enllaços

- [http://www.bigmamamontse.com/id299.htm Conferència sobre Louis Armstrong per Big Mama] Categoria:Americans Categoria:Músics de jazz ja:ルイ・アームストロング