El Pla de Manlleu és un poble del municipi d'Aiguamúrcia, a l'Alt Camp. Està situat a l'extrem oriental del terme, a la riba dreta de la riera de Marmellar, afluent del riu de Foix, i al nord-est de la serra del Montmell.
L'any 2004 tenia 123 habitants. Està comunicat per carreteres locals amb Santes Creus (a través de les Pobles), Vila-rodona (a través d'Aiguaviva) i Sant Jaume dels Domenys.
És de formació relativament recent, tot i que està voltat de diverses masies la majoria de les quals conserven restes medievals. En una d'aquestes masies hi ha un celler per a l'elaboració de vins i caves i una altra està dedicada al turisme rural.
En part es va formar amb famílies procedents del nucli, ara abandonat, de Selma, proper al poble. Selma va ser el cap d'una comanda templera i, més tard, arran de la dissolució de l'orde, hospitalera. En aquest llogaret hi podem trobar les ruïnes de l'antic castell i les de l'església gòtica de Sant Cristòfol.
Categoria:Alt Camp
Es diu que el nom d'Aiguamurcia prové del llatíaqua murcida ("aigua marcida, morta"), que ens indicaria que les aigües del riu Gaià, en arribar al poble, quedaven estancades i perdien la verdor del fons, com si es marcissin. També es dóna com a probable origen la forma Aquae Murtra, que faria referència al fet que el riu estava consagrat a la deessa Murtra (un altre dels noms de Venus).
L'origen del municipi es troba en els castells de l'Albà i de Selma, cap al segle X. A mitjan segle XII s'hi establí la comunitat monàstica de Santes Creus.
Resultat de les darreres eleccions municipals (2003):
:CiU: 233 vots 50,98% 4 regidors
:PSC: 206 vots 45,08% 3 regidors
L'alcalde del municipi és Josep-Jesús Escoda, de CiU.
El poble d'Aiguamúrcia
El poble d'Aiguamúrcia, que ha donat nom al municipi i que n'ha estat el cap tradicional fins que la capitalitat ha passat a Santes Creus, és una petita localitat situada al marge esquerre del riu Gaià, al sud-oest del terme, molt a prop del límit municipal de Vila-rodona.
El 2004 tenia 62 habitants. Està comunicat per carreteres locals amb l'Albà, Santes Creus i la carretera comarcal que porta a Vila-rodona i a la nacional C-51.
D'origen romà, el nucli actual es va formar al voltant d'uns edificis medievals propers al riu. Hi destaca el celler cooperatiu modernista.
Enllaços externs
- [http://www.aiguamurcia.altanet.org/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=1&cod=4300170005 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.net/territ/BasicTerr?TC=3&V0=1&PDF=FALSE&V1=43001 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
Categoria:Alt Camp
- [http://www.altcamp.altanet.org/ Pàgina web oficial del Consell Comcarcal de l'Alt Camp]
- [http://www.altcamp.info Tota la informació i tots els serveis de la comarca de l'Alt Camp]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=8100170005&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.google.com/search?q=alt+camp+idescat&ie=ISO-8859-1&hl=ca&btnI=Avui+tinc+sort%21&lr= Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
Categoria:Alt Camp
Riu de Foix
El riu de Foix és un riu de Catalunya. Neix a la Serralada Prelitoral al terme municipal de la Llacuna, creua la depressió prelitoral i la Serralada Litoral per desembocar al Mediterrani a Cubelles (Garraf). El seu règim hídric és tipicament mediterrani amb variacions estacionals molt acusades.
En el seu recorregut destaca el pantà de Foix, que va ser inaugurat el 1928 i es troba al municipi de Castellet i la Gornal. Aquest embassament permet aprofitar les aigües del riu de Foix, de manera que aigües avall el riu és sec la major part de l'any.
La desembocadura del riu de Foix, a Cubelles, forma una zona d'espais humits de gran atractiu en aquest municipi.
Afluents
Els principals afluents del riu de Foix són:
- Riera de Pontons
- Riera de Vilobí
- Riera de Marmellar
- Any internacional de commemoració de la lluita contra l'esclavatge i la seva abolició.
- 400 aniversari de l'arribada dels francesos a Amèrica del Nord.
- 6 de febrer : atemptats terroristes en el metro de Moscou ; 43 morts.
- 13 de febrer : Funerals nacionals de Claude Ryan, cap del partit liberal del Quebec de 1978 a 1982, a la basílica de Notre-Dame de Montreal.
- 18 de febrer : Un tren de mercaderíes explota a l'Iran, provocant la mort de 320 persones.
- 20 de febrer : Els conservadors guanyen les eleccions al parlament iranià.
- 24 de febrer : Terratrèmol de 6,5 sobre l'escala de Richter al nord del Marroc ; 517 morts.
- 5 d'abril : Inici de la visita oficial de la reina d'Anglaterra a França.
- 7 d'abril : Rwanda, commemoracions en el món del 10è aniversari de l'inici del genocidi de 1994. L'ONU declarava aquest any « Dia internacional de reflexió sobre el genocidi a Rwanda el 1994 ».
- 23 d'abril : Tancament a Creutzwald de l'última mina de carbó francesa.
- 25 d'abril : Un referèndum a Chipre respatlla la reunificació de l'illa. El nord turc estava a favor, el sud no ho estava.
- 28 d'abril : La premsa revela la pràctica de tortures i humiliacions a les presons iraquianes per part dels soldat nord-americans. Publicació de fotos de la presó d'Abu Ghraib que provoquen un escàndol.
- 29 d'abril: A Mali, Ahmed Mohamed ag Hamani és escollit primer ministre.
- 5 de juny : Mor Ronald Reagan ex-president dels Estats Units, actor, i presentador de ràdio i televisió, i després polític del Partit Republicà.
- 5 de juny : La jugadora de tennis russa Anastazia Myskina guanya la 74ena edició del torneig del Roland-Garros.
- 6 de juny : El jugador de tennis argentí Gaston Gaudio s'emporta el torneig del Roland-Garros.
- 13 de juny - Eleccions al Parlament Europeu. Enllaç extern: [http://www.elec_gen04.mir.es/ Resultat de les eleccions al Parlament Europeu]
- 18 de juny : Acord entre els caps d'estat per una constitució europea.
- 28 de juny : Eleccions federals al Canadà. El partit liberal és reelegit, però queda en minoria a la cambra dels comuns. .
- 30 de juny : La sonda Cassini-Huygens travessa els anells de Saturn i envia les primeres imatges.
- 1 de juliol : Ha mort l'actor Marlon Brando als 80 anys a Los Angeles.
- 4 de juliol : Grècia guanya l'Eurocopa 2004. En la final venç la selecció amfitriona Portugal per 1-0.
- 20 de juliol : a Bèlgica, Anne-Marie Lizin és escollida presidenta del Senat i esdevè la primera dona a ocupar aquest lloc.
- 30 juliol : Forta exploció de gas a Ghislenghien, Bèlgica, que provoca la mort a 21 persones i queden ferides unes 120.
- 21 de juliol : Stephen Hawking perd una aposta, quan reconeix que John Preskill tenia raó quan dubtà de la seva teoria dels forats negres. Havien apostat una enciclopèdia pel que guanyàs.
- 5 d'octubre : es declara un incendi a bord del submarí canadenc NCSM Chicoutimi; 1 mort.
- 8 d'octubre : L'hostatge anglès Kenneth Bigley és decapitat pels seus carcellers a l'Irak.
- Doble atemptat amb cotxe trampa a Taba, Egipte, lloc de vacances de nombrosos israelians ; 34 morts.
- 9 d'octubre : Primeres eleccions democràtiques al Afganistan.
- 24 d'octubre : Brasil, nova potència espacial desprès d'aconseguir el seu primer llançament espacial.
- 25 d'octubre: la repressió d'una manifestació a Tailàndia provoca 68 morts.
- La nit entre el 27 i el 28 d'octubre hi hagué un eclipsi de Lluna.
- 29 d'octubre : Firma a Roma del tractat de Roma 2004, per una constitució per Europa.
- 31 d'octubre : Tabaré Vázquez és escollit President de l'Uruguay. És una victòria històrica per l'esquerra.
- 14 de desembre : inauguració del viaducte de Millau, el més alt del món. Construït per Eiffage, disenyat per Norman Foster.
- 20 de desembre : L'Hungría aprova el tractat de Roma 2004.
- 22 de desembre : alliberament dels dos hostages i periodistes francesos Georges Malbrunot i Christian Chesnot, detinguts a l'Irak desde feia 124 díes.
- 26 de desembre : un terratrèmol de magnitud 9,0 de l'escala de Richter, l'epicentre del qual se situava al llarg de l'illa indonèsia de Sumatra provoca un tsunami causant la mort de més de 250 000 persones a l'Oceà Índic.
- 26 de desembre : Víktor Yuchtchenko guanya les eleccions presidencials a Ucraïna.
- 26 de desembre : Un equip d'especialistes francesos d'hematologia va publicar a la web de la revista Nature Biotechnology, haver aconseguit per primera vegada, fabricar in vitro grans quantitats de globus vermells humans a la vegada madurs i funcionals.
]
El vi és una beguda obtinguda de la fermentació alcohòlica, per l'acció dels rents, del suc o most dels fruits (el raïm) de la planta Vitis vinifera (vinya) que transforma els sucres del fruit en alcohol i anhídrid carbònic.
Es donarà el nom de "vi" únicament al líquid resultant de la fermentació alcohòlica, total o parcial, del suc de raïm, sense addició de cap substància.
Classes de Vins
- Vins corrents són els elaborats segons la definició anterior, sense que intervinguen substàncies o pràctiques empleades per als "vins especials", sense tindre en compte la seua graduació, sempre que siga natural. Entre ells es distingeixen, almenys:
- Vins negres, son els elaborats majoritàriament a partir de raïm negre, com el color està en la pellofa, normalment la fermentació s'ha de realitzar amb el most sense filtrar (amb pellofes), i només una vegada acabada la fermentació (uns 20 dies) es procedeix al filtrat. El vi negre es pot envellir, i en funció del temps que passe en bótes i en botelles, se sol classificar en:
- Vi Jove, menys de sis mesos en bóta
- Criança, almenys sis mesos en bóta i un altre tant en botella
- Reserva, almenys un any en bóta i dos en botella
- Gran Reserva, més d'un any en bóta i més de dos en botella.
- Vins Blancs Es poden elaborar amb raïm blanc o negre, en aquest segon cas separant el most de la pellofa immediatament, perquè no li done color. En general la fermentació es realitza amb most filtrat (separat de pellofes, llavors, "raspons", etc.), i encara que no és freqüent envellir-ho, hi ha vins blancs amb criança.
- Vins Rosats. Són vins elaborats amb raïm negre en què es permet una certa maceració del raïm abans del premsat del most, d'aquesta manera el most pren una mica de color. Després es fermenta el most filtrat.
- Xacolí és el vi obtingut de la fermentació alcohòlica del suc del raïm, que per causes meteorològiques no maduren normalment.
- Vi generós, sec o dolç és aquell que posseeïx major graduació alcohòlica que el corrent, envellit i elaborat amb mètodes particulars. A més se sol envellir pel sistema de solera en el que les collites de diferents anys es van mesclant gradualment.
- Vi escumós o d'agulla és el que conté anhídrid carbònic produït en el seu si, originat per una segona fermentació alcohòlica en un envàs tancat.
- Vi gasificat és aquell a què se li ha afegit anhídrid carbònic després d'haver acabat la seua elaboració.
- Vins quinats o medicinals són aquells que han rebut l'addició de quina o una altra substància medicinal autoritzada per la legislació.
- Vermut és la beguda en l'elaboració de la qual entra a formar part el vi, amb addició de sucre o most de raïm concentrat i extractes o aromes obtingudes de plantes aromàtiques. Altres begudes anàlogues que no complisquen aquests requisits es diuen "aperitius".
Altres derivats del raïm
- Mistela és el vi resultant de l'addició d'alcohol al most de raïm, sense fermentar o lleugerament fermentat, en quantitat suficient perquè no es produïsca, o es continga, la fermentació del most, sense addició de cap altra substància. De vegades, aquest vi se sol fer de la varietat moscatell.
- Most és el líquid resultant del xafat o premsat del raïm fresc, sempre que no haja començat la seua fermentació natural. Se li denominarà "most apagat" quan la seua fermentació natural haja sigut impedida o detinguda per qualsevol procediment físic, com el fred, o químic, i sempre sense alcohol.
- Most concentrat és l'obtingut del most per procediments industrials, amb alta graduació de sucres sense caramel·litzar.
- Abrigue o arrop és el producte resultant després de concentrar els mostos per la calor, la caramel·lització de sucres quedarà ben definida.
- Vinagre és el líquid resultant de la fermentació acètica del vi, amb un mínim de 40 grams d'àcid acètic cristal·litzable per litre.
Vinificació
Verema
El raïm s'ha de collir (verema) quan hagen aconseguit el grau de maduració que es requerisca, el qual dependrà de la zona, tipus de raïm, climatologia, i del tipus de vi que es vullga elaborar. El nivell de sucre en el raïm determinarà després el grau alcohòlic, entre altres coses. Per a obtindre vins dolços, és freqüent deixar que el raïm adquirisca un grau de sucre superior a què els rents podran transformar en alcohol, arribant-se en alguns casos a la seua pansificació.
Maceració carbònica
El color negre de la pell està en els "antocians", substància que només es dissol bé en alcohol. És per açò que si es vol obtindre un vi negre o rosat és necessari que la pellofa estiga en contacte amb most fermentat. Una alternativa és la maceració carbònica, típica dels rosats i claret, una altra és la vinificació en negre.
Després de la verema es pot deixar el raïm en depòsits de poca profunditat a fi que es produïsca la maceració carbònica. En aquest procés s'inicia la fermentació amb el raïm encara en xanglots.
"Despalillat", Masegat Premsat
Per a vinificació en blanc es procedeix al premsat i filtrat, abans de la fermentació.
Per a la vinificació en negre, es pot procedir al "despalillat" o no (consistent en separar el raspós del xanglot, que conté excessius tanins i dóna lloc a un sabor un tant d'astringent), després al masegat (per a trencar els grans de raïm i que s'allibere en part el most), després a la fermentació i finalment al premsat.
El premsat ha de fer-se sense que s'arriben a trencar les llavors del raïm perquè transferirien un sabor excessivament acre.
Fermentació
La fermentació es produeïx per efecte del rent o llevat. Hi ha moltes espècies de rent, les del vi pertanyen a diversos gèneres i espècies, principalment Saccharomyces ellipsoideus, Kloeckera apiculata i Hanseniaspora uvarum.
Totes elles transformen el sucre del most en alcohol i CO2
En la fermentació dels vins negres, les restes sòlides tendeixen a pujar a la superfície impedint la correcta ventilació. Per això és necessari trencar d'alguna forma eixa capa (anomenada barret), entre les tècniques possibles estan la remenada i el remuntat.
Criança
Aparentment l'observació que els vins milloraven amb el temps es va fer a arrel del seu transport per vaixell, a l'arribar a la destinació després d'una llarga travessia s'observava que el sabor millorava, encara que en açò pot haver-hi quelcom de llegenda.
La veritat és que una vegada acabada la fermentació alcohòlica es pot produir una segona transformació denominada fermentació malolàctica, conduïda per bacteris que transformen l'acide màlic en àcid làctic (abaixant el ph), alhora que augmentan els polifenols i el glicerol. Tot açò vol dir que el vi perd acidesa, i guanya en suavitat i aroma.
Addicionalment es pot envellir el vi, durant algun temps en bótes de fusta, habitualment roure i de 225 litres. L'intercanvi d'aromes entre el vi i la fusta li confereix a aquest uns trets més complexos. Els períodes de criança en bóta poden anar des dels tres mesos a un parell d'anys, i rarament més temps, almenys en el cas dels vins negres.
La criança per solera, típica dels vins de Xerés, de Montilla i de Moriles, és diferent. En ella es disposa d'una sèrie de bótes per pisos. Cada any es trasbalsa una part del vi de cada solera a la inferior, alhora que s'extrau una altra part per al consum i que es reposa la diferència amb vi nou. D'aquesta manera en cada pis de la solera el vi serà "mes vell" encara que no cal parlar d'afiges, ni d'edat del vi. De fet, uns dels avantatges d'aquest mètode és l'homogeneïtat que s'aconsegueix. Una altra característica d'aquest tipus de vinificació és que en ella es promou la formació de la flor, que en altres vins donaria lloc a vins rancis o picats però que en aquests vins forma part del seu personalitat.
Després de la criança en bótes el vi s'embotella i l'evolució del vi continua en la botella.
categoria:begudes alcohòliquesals:Weinja:ワインko:와인simple:Wineth:ไวน์
Cava (beguda)
:Vegeu Cava per altres significats de Cava.
----
El Cava és el nom del vi escumós produït segons el Mètode Tradicional a Catalunya, majoritàriament. Legalment,la Unió Europea reconeix el Cava com un VEQPRD,un ViEscumós de Qualitat Produït en una Regió Determinada,i l'activitat del sector està regulada pel Consell Regulador del Cava.
L'Orde del Temple va ser una institució medieval de caràcter religiós i militar carregada de tints llegendaris, nascuda en la primera croada.
Fundació
Va ser fundada a Jerusalem en 1119 per nou cavallers francesos, amb Hugo de Payens al capdavant.
En els seus inicis la seva denominació oficial va ser Orde dels Pobres Cavallers de Crist; més tard van ser coneguts comunament com cavallers templaris o cavallers del temple de Salomó, denominació sorgida després d'instal•lar-se en l'antic temple de Salomó.
Història
Amb l'ajuda de l'abat San Bernardo de Claraval i el seu escrit De laude novae militiae van redactar la seva regla basada en la regla de San Benito, d'acord a la seva recent reforma pels cistercencs, dels quals van adoptar l'hàbit blanc al que van afegir la creu encarnada; en 1128, en el concili de Troyes, l'Orde va obtenir l'aprovació papal.
Durant la seva estada inicial a Jerusalem es van dedicar únicament a escortar als pelegrins que acudien als sants llocs, ja que el seu escàs nombre (9) no permetia que realitzessin actuacions de major magnitud. No obstant això, el seu nombre va augmentar de manera significativa al ser aprovada la seva regla i aquest va ser l'inici de la gran expansió dels "pauvres chevaliers du temple" .
A part del poder militar, van desenvolupar un eficient sistema bancari, assolint convertir-se en els banquers de gran part d'Europa i dels seus reis amb un nou sistema de crèdits i garanties. Aquestes garanties serien el que avui coneixem com xecs de viatge, ja que consistien en un document d'autorització escrit i segellat pel qual l'autoritzat podia percebre la quantitat especificada en qualsevol castell templari; es van crear amb el propòsit inicial de salvaguardar als pelegrins a Terra Santa dels saquejadors.
Felipe IV de França, el Bell, davant els deutes que havia adquirit amb ells i l'enveja pel poder que manejaven, va convèncer al papa Clement V que iniciés un procés contra els templaris acusant-los de sacrilegi a la creu, heretgia, sodomia i adoració a ídols pagans (se'ls va acusar d'escopir sobre la creu, renegar de Crist a través de la pràctica de ritus herètics i de tenir contacte homosexual, entre altres coses).
Desaparició
El 13 d'octubre de l'any 1307, Jacques de Molay, últim gran maestre de l'Orde, i 140 templaris van ser empresonats en una operació conjunta en tota França i van ser sotmesos a tortures, per les quals la majoria dels acusats es va declarar culpable d'aquests crims secrets. Alguns van efectuar similars confessions sense l'ús de la tortura, però ho van fer de por d'ella; l'amenaça havia estat suficient. Tal era el cas del mateix gran maestre, Jacques de Molay, qui després va admetre haver mentit per a salvar la vida.
Portada a terme sense l'autorització del papa, qui tenia a les Ordes militars sota la seva jurisdicció immediata, aquesta investigació era radicalment corrupta quant a la seva finalitat i als seus procediments. No només va introduir Clemente V una enèrgica protesta, sinó que va anul•lar el judici íntegrament i va suspendre els poders dels bisbes i els seus inquisidors. No obstant, l'ofensa havia estat admesa i romania com la base irrevocable de tots els processos subsegüents. Felipe el Bell va treure avantatge del descobriment, al fer-se atorgar per la Universitat de París el títol de «campió i defensor de la fe», així com alçant a l'opinió pública en contra dels crims dels templaris en els Estats Generals de Tours. Mes encara, va assolir que es confirmessin davant del papa les confessions de setanta-dues templaris acusats, qui havien estat expressament triats i entrenats per endavant. En vista d'aquesta investigació realitzada en Poitiers (juny de 1308), el papa, que fins a llavors havia romàs escèptic, finalment es va mostrar interessat i va obrir una nova comissió, que el seu processo ell mateix va dirigir. Va reservar la causa de l'Orde a la comissió papal, deixant el judici dels individus en mans de les comissions diocesanes, a les quals va retornar els seus poders.
La comissió papal assignada a l'examen de la causa de l'Orde havia assumit els seus deures i va reunir la documentació que hauria de ser sotmesa al papa i al concili general convocat per a decidir sobre la destinació final de l'Orde. La culpabilitat de les persones aïllades, que s'avaluava segons l'establert, no comportava la culpabilitat de l'Orde. Encara que la defensa de l'Orde va ser efectuada deficientment, no es va poder provar que l'Orde, com cos, professés doctrina herètica alguna o que una regla secreta, distinta de la regla oficial, fos practicada. En conseqüència, en el Concili General de Viena, en Dauphiné, el 16 d'octubre de 1311, la majoria va ser favorable al manteniment de l'Orde, però el papa, indecís per la corona de França principalment, va adoptar una solució salomònica: va decretar la dissolució, no la condemnació de l'Orde, i no per sentència penal sinó per un decret apostòlic (butlla Vox clamantis del 22 de març de 1312).
El papa va reservar per al seu propi arbitri la causa del gran maestre i de les seves tres primers dignataris. Ells havien confessat la seva culpabilitat i només quedava reconciliar-los amb l'Església una vegada que haguessin testificat el seu penediment amb la solemnitat acostumada. Per a donar-li més publicitat a aquesta solemnitat, davant de la catedral de Nôtre-Dame va ser erigida una plataforma per a la lectura de la sentència, però en el moment suprem, el gran maestre va recuperar el seu coratge i va proclamar la innocència dels templaris i la falsedat de les seves pròpies suposades confessions. En reparació per aquest deplorable instant de debilitat, es va declarar disposat al sacrifici de la seva vida i va ser arrestat immediatament com herètic reincident al costat d'altre dignatari que va triar compartir la seva destinació i per Orde de Felipe va ser cremat al costat de Geoffroy de Charnay en l'estaca enfront de les portes del palau de Versalles el dia de la Candelaria (18 de març) de 1314.
En els altres països europeus les acusacions no van prosperar i els seus membres van ser absolts, però arran de la dissolució de l'Orde, els templaris van ser dispersats. Els seus béns en la península ibèrica van passar a la corona d'Aragó en l'aquest peninsular, de Castella en el centre i nord, de Portugal en l'oest i a l'Orde dels Cavallers Hospitalaris, si bé tant en un regne com en un altre van sorgir diverses Ordes militars que ens recorden a la dissolta, com l'Orde dels Frates de Càceres o de Santiago, Montesa, Calatrava o Alcántara, a les quals es va concedir la custòdia dels béns requisats. En Portugal el rei Don Diniz els restitueix en 1317 com "Militia Christi" o Cavallers de Crist, assegurant així les pertinences (per exemple el Castell de Prendre) de l'Orde en aquest país.
ja:テンプル騎士団Categoria:Ordes militars
Orde de l'Hospital
L'orde de Sant Joan de Jerusalem (conegut també com l'orde dels germans hospitalers, orde hospitalari o orde de Malta) va ser fundat amb fins benèfics i purament pietosos, per convertir-se després en un cos armat que va adquirir gran fama per les fetes bèl·liques en les quals va participar.
Els orígens d'aquest orde de cavalleria es remunten a l'any 1084, quan uns mercaders de la ciutat d'Amalfi, al regne de Nàpols, van decidir fundar un hospital per a pelegrins al costat de l'església del Sant Sepulcre de Jerusalem sota l'advocació de Sant Joan Baptista. La proximitat d'aquest temple va fer que el nou orde rebés el nom d'Orde de Sant Joan de l'Hospital de Jerusalem.
Després de la conquesta de la Ciutat Santa pels croats el 1099, el primer mestre de l'orde, Gerard de Sant Geniés, nascut a la Provença, que els documents citen indistintament com a fundador i prior, va decidir estendre l'obra per Palestina, Síria i Europa mateix, amb què va esquitxar d'hospitals la ruta del pelegrinatge a Terra Santa.
Es va adoptar la regla de Sant Agustí, l'hàbit negre i una creu de drap blanc amb vuit puntes, les vuit benaurances. L'orde de Sant Joan de Jerusalem es va convertir en una força militar que va intervenir contínuament contra els mahometans. No només això, sinó que, per la cobdícia d'alguns dels seus mestres, emprenia expedicions de conquesta per apoderar-se de terres i riqueses.
Però la dominació cristiana a Jerusalem va ser efímera: el soldàSaladí va conquistar la ciutat, però l'orde va conservar algunes fortaleses a Palestina i, juntament amb els templers, va continuar guerrejant. El 1291, el soldà Melec va emprendre una gran ofensiva per fer fora definitivament els cristians. L'exèrcit format pels ordes de Sant Joan de Jerusalem i el Temple va combatre ferotgement, però finalment no va quedar més remei que embarcar cap a Xipre.
Reorganitzat l'orde, va tornar a intentar la reconquesta de Palestina i fins i tot van arribar a prendre Damasc, però van haver de reembarcar-se.
L'orde desitjava una seu i va emprendre la conquesta de l'illa de Rodes, cosa que va aconseguir el 1310: va ser a partir d'aleshores que els hospitalers van començar a anomenar-se Cavallers de Rodes]]. Com que l'orde del Temple va ser dissolt i el seu gran mestre i els principals cavallers foren executats sota l'acusació d'heretgia, una bona part de les seves riqueses van anar a parar al de Sant Joan, que es va convertir en el més ric i opulent.
Després de perdre el domini de l'illa, novament l'orde havia de buscar un lloc on establir-se. El gran mestre hospitaler es va dirigir a l'emperador Carles I per sol·licitar-li que els cedís una terra on fixar-hi la residència. L'emperador els va oferir l'illa de Malta. Es va signar la cessió el 1530 i l'orde va prendre possessió de les illes de Malta, Gozo i Trípoli. L'orde de Sant Joan de Jerusalem, que ja començava a denominar-se com a orde de Malta, va armar galeres i no va cessar en la seva lluita contra les naus turques. Va ser una època d'incessants combats navals. Anys després, l'orde de Malta va participar en la batalla de Lepant.
Va anar transcorrent el temps i no van ser els turcs qui van expulsar els antics cavallers de Rodes de l'illa de Malta, sinó els francesos, una vegada que van enderrocar la monarquia de Lluís XVI i van establir la república. El dia 6 de juny de 1798 va ser l'últim del poder i l'opulència de l'orde hospitaler. Nomenat el general Bonaparte cap de l'expedició francesa a Egipte, es va presentar davant Malta, hi va desembarcar els seus soldats i es va apoderar de l'illa.
El gran mestre Ferdinand von Hompesch es va retirar a Trieste amb aquells que van voler seguir-lo; però, havent mort assassinat l'any 1801, es va proclamar protector de l'orde el papa Pius VII, que va nomenar gran mestre Bartolomeo Francesco Maria Ruspoli, el qual va establir la seva residència a Catània, una antiga població de Sicília.
El 1845 l'orde podia considerar-se virtualment dissolt, a mesura que en cada país existia i s'organitzava de distinta manera. Se'n considera el successor el Sobirà Orde de Malta, establert a Roma.
A Catalunya l'orde de Sant Joan de Jerusalem va fundar i administrar nombrosos hospitals, com el de l'Espluga de Francolí (des de l'Edat Mitjana fins a l'any 1851), entre molts d'altres.
El seu nom complet és Sobirà Orde Militar i Hospitaler de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta.
Categoria:Ordes militarsja:聖ヨハネ騎士団
Marc Chagall
Marc Chagall, ( ur. 7 lipca1887 w Witebsku – zm. 28 marca1985 w Saint-Paul de Vence ), białoruski i francuski malarz i grafik, urodzony w Witebsku w Białorusi.
Urodził się w ubogiej rodzinie chasydzkich Żydów. Był najstarszym z dziewięciorga dzieci.
Bruceloza
BRUCELOZA
Choroba zakaźna, zaraźliwa o przewlekłym przebiegu. Występuje u wielu gatunków zwierząt domowych jak i dzikich, również u ludzi. Chorobę wywołują bakterie z rodzaju Brucella, u bydła B. Bovis, u świń B. Suis, u owiec B. Ovis. W poronionych płodach bakterie mogą przeżywać kilka miesięcy. Duża ilość bakterii w wodach płodowych.
BRUCELOZA BYDŁA
Źródłem zakażenia są chore zwierzęta. Zakażenie przez zakażoną paszę, wodę, ale możliwe jest też drogą aerogenną. Bakterie po wniknięciu do organizmu namnażają się w węzła
Jobates
Jobates w mitologii greckiej król Licji, ojciec Filonoe i Antei, którą poślubił Projtos, gdy uciekł na dwór Jobatesa, by zwerbować armię przeciwko swemu bratu Akrizjosowi. Do Jobatesa, z listem, by ten zgładził przynoszącego wiadomość, został wysłany przez Projtos
Wprowadzenie do uzbrojenia cekaemu wz.30 nie zakończyło prac nad karabinami maszynowymi prowadzonych w Polsce. Nowy karabin maszynowy był konstrukcją udaną, ale ciężką. Dlatego niezbyt nadawał si
Borys Szyc
Borys Szyc (ur. 3 marca1978 w Łodzi), znany polski aktor młodego pokolenia. Absolwent Akademii Teatralnej w Warszawie. Popularność zdobył rolami aresztanta Alberta w filmie Symetria, złodzieja Juliana w Vinci oraz policjanta "Kruszona" w serialu Oficer. Jest aktorem wars
