:: wikimiki.org ::

Cultura Hel·lènica

Cultura Hel·lènica

Antiga Grècia, Grècia Clàssica o Civilització Hel·lènica és el conjunt de territoris i colònies de cultura i llengua gregues de l'antiguitat i, per extensió, de la seua cultura. L'Antiga Grècia és la base de la cultura occidental, sobre la que ha influit i segueix influint sempre ja sigui indirectament (a través de la cultura romana) o directament (sobretot a partir del Renaixement). L'antiga Grècia no ocupava només el territori de la Grècia moderna, sinó també:
- altres àrees poblades pels grecs en l'antiguitat: Xipre, la costa Egea de Turquia (aleshores coneguda per Àsia Menor), la Magna Grècia (Sicília i el sud de la Península Itàlica).
- assentaments i colònies en les actuals Albània, Bulgària, Egipte, Sud de França, Líbia, costa mediterrània de la Península Ibèrica i Ucraïna.
- l'Imperi Persa després de les conquestes d'Alexandre el Gran.

Història

No hi ha un acord universal sobre el principi i la fi de l'Antiga Grècia: generalment, l'ús comú es refereix al període abans de l'Imperi Romà, però de vegades els historiadors fan servir altres perioditzacions. Respecte al principi, alguns autors inclouen a l'Antiga Grècia les civilitzacions Minoica i Micènica (entre vora 1600 aC i 1100 aC). Altres consideren que aquestes civilitzacions eren tan diferents de la cultura clàssica grega posterior, que s'han de considerar diferents, i fan començar l'Antiga Grècia vora el 1000 aC o després, amb els Jocs Olímpics del 776 aC (els primers dels que es té constància històrica). Sobre la fi de l'Antiga Grècia, molts autors consideren el període fins a la mort d'Alexandre Magne (el 323 aC) com a l'Antiga Grècia pròpiament dita, mentre que posteriorment, especialment amb la influència romana, ja parlen d'un període "Hel·lenístic" independent. Sovint es divideix la història de l'Antiga Grècia en els tres períodes següents: #Període Arcaic (des de la fundació dels primers estats grecs). Al principi hi ha l'edat heroica que coneixem per la mitologia grega, després un període del qual en sabem molt poc i finalment l'època pròpiament històrica. #Període Clàssic (des de les Guerres Mèdiques). Hi destaquen les Guerres Mèdiques, la Guerra del Peloponès i les Guerres Macedòniques (dirigides primer per Filip II de Macedònia i després pel seu fill Alexandre el Gran). #Període Hel·lenístic (des de la mort d'Alexandre el Gran fins a la conquesta de Grècia per part de Roma).

Economia

A diferència de les grans civilitzacions orientals, de caràcter essencialment continental i agrícola, la civilització grega va ser bàsicament marítima i comercial. La geografia de Grècia hi va jugar un paper fonamental, ja que el relleu accidentat dificultava els conreus. Agricultura: Malgrat aquestes dificultats, durant l'època clàssica, l'agricultura grega es va adaptar al relleu existent, i a les valls, on l'aigua era més abundant, s'hi conreava blat i hortalisses, mentre que a les terres dels pendents de les muntanyes s'hi cultivaven la vinya i l'olivera, de la qual s'obtenia oli, un producte fàcilment comerciable. També s'hi plantaven figueres. Ramaderia: Entre les oliveres i aprofitant les pastures de muntanya hi havia ramats de cabres i ovelles. Comerç: La Grècia del segle VIII aC. era una societat eminentment rural, on la principal riquesa era la propietat de la terra, però a partir de l'any 700 aC. Grècia començà una colonització bàsicament comercial al llarg de la Mediterrània.

Bibliografia

- Heròdot, Històries
- Tucídides, Història de la guerra del Peloponès

Vegeu també

- Història de Grècia antiga: Alexandre el Gran
- Art grec:
- Arquitectura grega
- Escultura grega
- Ceràmica grega
- Poesia grega: Homer, Píndar, Sòfocles, Aristòfanes
- Mitologia grega
- Filosofia grega: Sòcrates, Plató, Aristòtil
- Ciència grega: Hipòcrates
- Grècia moderna Categoria:Antiga Grècia Categoria:Història ja:古代ギリシャ

Grec

El grec pertany a la gran família de llengües derivades d'una llengua avantpassat comú coneguda com a indoeuropeu. La llengua grega de l'antiguitat es parlava no només a l'Antiga Grècia peninsular, sinó també a les colònies, cosa que va donar lloc als distints dialectes que en coneixem. El grec modern és parlat per uns 14.000.000 de persones, i és la llengua oficial de Grècia i part de Xipre.

Dialectes del grec antic

- Jònic: Es parlava a Eubea, a les illes Cíclades i a la regió d'Àsia Menor que comprèn Esmirna, Efes i Milet. Aquest dialecte és la base de la llengua d'Homer, Hesíode i Heròdot.
- Eòlic: Es parlava a la part nord de la costa d'Àsia Menor, a l'illa de Lesbos, a Tessàlia i Beòcia.
- Dòric: Abastava el nord-oest de Grècia, el Peloponès, la part sud de la costa d'Àsia Menor, les illes de Creta i Rodes i la Magna Grècia .
- Àtic: Parlat a Atenes i els seus voltants. La llengua grega tal com la coneixem actualment té el seu origen en aquesta època, encara que ha sofert grans transformacions en els seus mes de tres mil anys d'història, des del grec micènic de l'edat del bronze fins al grec demòtic contemporani.

Demòtic

El grec que sovint s'estudia com a model de llengua de l'antiguitat és el que correspon al dialecte àtic, ja que literàriament va arribar a superar tots els altres dialectes, principalment en els segles V aC i IV aC. En aquest dialecte van escriure els grans autors de la literatura grega: els poetes tràgics Èsquil, Sòfocles i Eurípides, el poeta còmic Aristòfanes, els historiadors Tucídides i Xenofont, el filòsof Plató i els oradors Lísies, Demòstenes i Escairis.

La llengua comuna

A partir de la unificació de Grècia sota Filip de Macedònia, el dialecte àtic, lleugerament alterat pel contacte amb els altres dialectes, es va imposar com a llengua literària a tot Grècia i es va estendre amb les conquestes d'Alexandre el Gran a tot l'Orient. El dialecte resultant es va anomenar "llengua comuna" o "Koiné" (de Κοινή, comú). Hi van escriure, entre altres, el filòsof Aristòtil, l'historiador Polibi i el moralista Plutarc. Va ser durant molts segles la lingua franca de l'imperi Romà (època durant la qual el Nou Testament va aparèixer, escrit en aquesta llengua i fent que la denominació "grec del Nou Testament" no sigui inusual avui dia). Durant el període bizantí la llengua grega va perdre el seu antic caràcter, per l'evolució de les seves formes i per la barreja d'elements estranys, i va donar origen al grec modern. De l'alfabet grec va evolucionar l'alfabet llatí. Categoria:Grec als:Griechische Sprache ja:ギリシア語 ko:그리스어 ms:Bahasa Greek simple:Greek language th:ภาษากรีก

Renaixement

] El Renaixement és un nom que s'aplica a l'època artística (i per extensió cultural) que dóna començament a l'Edat Moderna. El terme procedeix de l'obra de Giorgio Vasari Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos, publicada en 1570, però fins al segle XIX aquest concepte no rep una àmplia interpretació historicoartística. No obstant, Vasari havia formulat una idea determinant, el nou naixement de l'art antic grec i romà, que pressuposava una marcada consciència històrica individual, fenomen completament nou en l'actitud espiritual de l'artista. De fet el Renaixement trenca, conscientment, amb la tradició artística de la Edat Mitjana, a la que qualifica, amb ple menyspreu, com un estil de bàrbars o de gots. I amb la mateixa consciència s'oposa a l'art contemporani del Nord d'Europa. Des d'una perspectiva de l'evolució artística general d'Europa, el Renaixement significa una ruptura amb la unitat estilística que fins eixe moment havia sigut supranacional.

Etapes

Edat Mitjana] Diferents etapes històriques marquen el desenvolupament del Renaixement: La primera té com a espai cronològic tot el segle XV, és el denominat Quattrocento, i comprén el Renaixement primerenc que es desenvolupa a Itàlia. La segona, afecta el segle XVI, es denomina Cinquecento, i el seu domini artístic queda referit al Alt Renaixement, que se centra en el primer quart del segle. Aquesta etapa desemboca cap a 1520-1530 en una reacció anticlàssica que conforma el Manierisme. Mentres que en Itàlia s'estava desenvolupant el Renaixement, en la resta d'Europa es manté el gòtic en les seues formes tardanes, situació que es mantindria, exceptuant casos concrets, fins a començaments del segle XVI. A Itàlia l'enfrontament i convivència amb l'antiguitat clàssica, considerada com un llegat nacional, va proporcionar una àmplia base per a una evolució estilística homogènia i de validesa general. Per això, allí, és possible el seu sorgiment i precedix a totes les altres nacions. Fora d'Itàlia l'Antiguitat Clàssica suposarà un cabal acadèmic assimilable, i el desenvolupament del Renaixement dependrà constantment dels impulsos marcats per Itàlia. Artistes importats des d'Itàlia o formats allí, fan el paper de verdaders transmissors. De forma genèrica es poden establir les característiques del Renaixement en: :# La tornada a l'Antiguitat. Ressorgiran tant les antigues formes arquitectòniques, com l'ordre clàssic, la utilització de motius formals i plàstics antics, la incorporació d'antigues creences, els temes de mitologia, d'història, així com l'adopció d'antics elements simbòlics. Amb això l'objectiu no serà una còpia servil, sinó la penetració i el coneixement de les lleis que sustenten l'art clàssic. :# Sorgiment d'una nova relació amb la Natura, que va unida a una concepció ideal i realista de la ciència. La matemàtica es va a convertir en la principal ajuda d'un art que es preocupa incessantment a fonamentar racionalment el seu ideal de bellesa. L'aspiració d'accedir a la veritat de la Naturala, com en l'Antiguitat, no s'orienta feia el coneixement de fenomen casual, sinó feia la penetració de la idea. :# El Renaixement fa a l'home mesura de totes les coses. Com a art essencialment cultural pressuposa en l'artista una formació científica, que li fa alliberar-se d'actituds medievals i elevar-se al més alt rang social. Els supòsits històrics que van permetre desenvolupar el nou estil es remunten al segle XIV quan, amb el Humanisme, progressa un ideal individualista de la cultura i un profund interés per la literatura clàssica, que acabaria dirigint, forçosament, l'atenció sobre les restes monumentals clàssics.

Els Estats Italians com a bressol del renaixement

literatura clàssica]] La Península Itàlica estava formada per una sèrie d'estats, com ara Venècia, Florència, Milà, Estat Pontifici i Nàpols. La pressió que s'exerceix des de l'exterior va impedir que, com en altres nacions, es desenvolupara la unió dels regnes o estats; no obstant, sí es va produir l'enfortiment de la consciència cultural dels italians. Des d'aquests supòsits van ser les ciutats les que es convertiren en centres de renovació artística. A Florència el desenvolupament d'una rica burgesia ajudarà al desplegament de les forces del Renaixement, la ciutat es converteix en punt de partida del nou estil, i sorgixen, davall la protecció dels Mèdici, les primeres obres que des d'ací es van a estendre a la resta d'Itàlia.

Importants artistes del Renaixement

- Fra Angelico
- Giotto
- Hieronymus Bosch
- Pieter Brueghel el Vell
- Pieter Brueghel el Jove
- Jan Brueghel el Vell
- Jan Brueghel el Jove
- Filippo Brunelleschi
- Donatello
- Sandro Botticelli
- Albrecht Dürer
- Miquel Àngel
- Rafael
- Leonardo da Vinci
- Jan van Eyck
- Rogier van der Weyden

Vegeu També

- Art del Renaixement categoria:Moviments artístics categoria:renaixement ja:ルネサンス ko:르네상스

Xipre

Xipre és un estat insular del Mediterrani. L'illa està situada al sud de Turquia, de la qual la separa la Mar Mediterrània. Té 700.000 habitants i 9.000 km². El país està dividit entre els turcs i els grecs. La part grega pertany a la Unió Europea des del 2004. La part turca està formada per la República Turca del Nord de Xipre, només reconeguda internacionalment per Turquia. El seu nom està relacionat amb el coure que es trobava en abundància a l'illa i que ha propiciat, juntament amb la seva situació geogràfica estratègica, moltes invasions al llarg de la seva història La capital és Nicòsia, situada en una vall a l'interior de l'illa.

Breu Història

- Civilització micènica (1600 aC)
- Colònies de grecs i fenicis
- Invasió d'Egipte (1500 aC)
- Dominació assíria (800 aC)
- Annexió a l'imperi persa
- Període hel·lènic
- Conquesta per part de l'imperi romà (57 aC)
- Dominació bizantina
- Dominació àrab
- Lluites entre àrabs i cristians pel seu control a les croades
- Part de la República de Venècia (1489 -1570)
- Invasió dels otomans
- Administració britànica (1878)
- Xipre és declarat independent (1960)
- Divisió en dues zones: grega i turca Categoria:Xipre Categoria:Unió Europea ms:Cyprus ja:キプロス simple:Cyprus

Mar Egeu

La mar Egea, o el mar Egeu (en grec Αιγαίον Πέλαγος, Aigáion Pélagos; en turc Ege Denizi), és un braç de mar de la Mediterrània, situat entre la península grega i Anatòlia (o Àsia Menor, actualment part de Turquia). Està connectada amb la mar de Màrmara i amb la mar Negra a través dels estrets dels Dardanels i el Bòsfor. A l'antiguitat es donaven diverses explicacions sobre l'origen del nom "Egeu". Segons aquestes, es deia que es va anomenar així per la ciutat d'Eges (en grec Àigai), una de les capitals de l'antiga Macedònia; per Egea, reina de les amazones que va morir en aquesta mar, o per Egeu, pare de Teseu, que s'hi va llençar de cap pensant que el seu fill era mort. La mar Egea va ser el bressol de dues antigues civilitzacions: la minoica a Creta i la micènica al Peloponès. Més endavant veuria créixer les ciutats estat d'Atenes i Esparta, entre d'altres, que constituirien la civilització hel·lènica. Més tard fou habitada pels perses, romans, l'Imperi Bizantí, els venecians, els turcs seljúcides i l'Imperi Otomà. L'Egea fou el lloc de naixement de les primitives democràcies i va permetre el contacte entre les diferents civilitzacions de la Mediterrània oriental. Les illes de l'Egea s'acostumen a dividir en set grups: les de la mar Tràcia, les de la mar Egea oriental, les Espòrades Septentrionals, les Cíclades, les del golf Sarònic, el Dodecanès i Creta. Precisament la paraula arxipèlag es va aplicar originàriament a totes aquestes illes. Moltes de les illes, o arxipèlags, de la mar Egea són, de fet, una extensió de les muntanyes de la terra ferma. Una d'aquestes serralades s'estén pel mar fins a Quios, una altra s'estén per Eubea fins a Samos, i una tercera s'estén, a través del Peloponès i Creta, fins a Rodes, i fa de línia divisòria entre les mars Egea i Mediterrània. Moltes d'aquestes illes tenen badies i ports segurs, però la navegació per la mar és generalment dificultosa. També un bon nombre de les illes de la mar Egea són d'origen volcànic, i en d'altres s'hi extreu marbre i ferro. Les illes més grans gaudeixen d'algunes valls i planes fèrtils. Només dues de les illes relativament grans de la mar Egea pertanyen a Turquia: es tracta de Bozcaada (Tènedos) i Gökçeada (Imbros). Tota la resta són de sobirania grega. categoria:Mar Mediterrània ja:エーゲ海 ko:에게 해

Àsia menor

:Àsia Menor

Sicília

Sicília és l'illa més gran de la Mediterrània, situada al sud de Nàpols, entre la mar Tirrena i la Jònica, que pertany a l'estat Italià. La capital és Palerm. És dividida en nou províncies. La població de Sicília és de prop de 5.100.000 habitants i la capital és Palerm.

Història

La població de l'illa de Sicília es va aixecar contra la tutela del rei francès Carles d'Anjou, que va durar de 1282 a 1287. De resultes d'aquest aixecament, conegut com a les Vespres Sicilianes, el rei català, Pere el Gran entrà a aquesta l'illa i les de Malta i Gozzo.

Vegeu també

- Vespres Sicilianes

Enllaços externs

- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103452577.htm Històries de Catalunya: El problema de Sicília]
- [http://www.regione.sicilia.it/ Regió de Sicília]
- [http://sicilia.indettaglio.it La Sicilia en detall] Categoria:Itàlia ja:シチリア島 ko:시칠리아 zh-min-nan:Sicilia

Bulgària

Bulgària és una república de l'est d'Europa, a la Península Balcànica, limítrof amb Romania al nord, Sèrbia i Montenegro i Macedònia a l'oest, Grècia i Turquia al sud i la mar Negra a l'est. La seva capital és Sofia, i les ciutats principals són Plovdiv, Varna, Burgas i Ruse. La serralada dels Balcans o Stara Planina conforma l'espina dorsal del país, i n'ocupa la part central. Al nord es troba la vall del Danubi, riu que marca la frontera amb Romania, i al sud hi ha la plana de Tràcia –compartida amb Grècia i Turquia–, la conca de Sofia i les muntanyes de Rila –on s'alça el Musala, 2.925 m, la màxima altitud de Bulgària–, Pirin i Ròdope, aquestes darreres també frontereres amb Grècia. Ròdope Tot i tenir una població majoritàriament eslava, té també importants minories turca i gitana. L'any 1991 Bulgària va deixar de ser una república popular i es va aprovar una nova constitució democràtica. Està previst que entri a formar part de la Unió Europea l'any 2007. Vegeu: Escut de Bulgària Categoria:Bulgària ja:ブルガリア ko:불가리아 ms:Bulgaria roa-rup:Vurgarii th:ประเทศบัลแกเรีย zh-min-nan:Bulgariya

Egipte

La República Àrab d'Egipte, més coneguda habitualment com a Egipte, és l'estat més poblat de l'Àfrica nord-oriental. Amb una extensió d'1,020,000 km2, inclou la península del Sinaí (considerada part de l'Àsia sud-occidental), mentre que la majoria del país se situa al nord d'Àfrica. Limita amb Líbia a l'oest, amb el Sudan al sud, amb la mar Roja a l'est, amb Israel al nord-est i amb la Mediterrània al nord. La gran majoria de la població d'Egipte viu a les vores del riu Nil (uns 40,000 km2) i del canal de Suez. Hi ha extenses àrees del territori que són part del desert del Sàhara i que molt sovint estan deshabitades. La capital és El Caire, gran metròpoli de més de quinze milions habitants, i la segueixen en importància Alexandria, amb més de tres milions i mig, i Gizeh, dins l'aglomeració urbana cairota, amb més de dos milions; Shubra al-Khaymah (també dins l'aglomeració d'El Caire) i Port Saïd passen del mig milió d'habitants. El país és famós per la seva antiga civilització i per alguns dels seus impressionants monuments, com ara les piràmides, el temple de Karnak o la Vall dels Reis. A hores d'ara, Egipte és àmpliament considerat el principal focus polític i cultural del món àrab. El nom Egipte ve del llatí Aegyptus i del grec Αιγυπτος (Aígyptos), provinents de l'antic egipci Hi-ku-ptah, que era el nom d'un temple de Tebes. El nom àrab del país, مصر (Mişr), és d'origen semític, i possiblement vol dir 'país' o 'estat'.

Història

La regularitat i la riquesa de la inundació anual del Nil, junt amb el semiaïllament que oferien les terres desèrtiques a l'est i a l'oest, van permetre el desenvolupament d'una de les grans civilitzacions del món. Pels volts de l'any 3200 aC hi va néixer un regne unificat, governat per una sèrie de dinasties que havien de regir Egipte durant els següents tres mil·lennis. L'última dinastia originària va caure sota els perses el 341 aC, que van excavar el que havia de ser el predecessor del canal de Suez i van connectar la mar Roja amb la Mediterrània. Més endavant Egipte passaria a estar sota el poder dels grecs, els romans, els bizantins i, novament, els perses. Foren els àrabs els qui introduïren l'Islam i la llengua àrab al segle VII, amb la qual cosa Egipte passava a ser un país àrab per sempre més. Governants àrabs nomenats pel Califat Islàmic en van conservar el control durant els següents sis segles. Una casta militar local, els mamelucs, hi va prendre el poder pels volts de 1250 i van continuar governant-hi després de la conquesta d'Egipte pels turcs otomans el 1517. Arran de la inauguració del canal de Suez el 1869, Egipte es va convertir en un important centre mundial del transport marítim, però també va contraure un deute asfixiant. Clarament per protegir-hi les seves inversions, el Regne Unit va agafar el control del govern d'Egipte el 1882, però la fidelitat nominal a l'Imperi Otomà va continuar fins al 1914. Parcialment independent del Regne Unit el 1922, Egipte va adquirir la plena sobirania després de la Segona Guerra Mundial. El 1952, Gamal Abdel Nasser en va assumir el poder i va nacionalitzar el canal de Suez, cosa que va comportar la crisi de Suez del 1956. Entre 1958 i 1961 Egipte va estar formalment unit amb Síria en l'anomenada República Àrab Unida.

Pàgines relacionades

- Antic Egipte
- Història de l'antic Egipte 3000 aC - 332 aC
- Història del Egipte grec i romà 332 aC - 639
- Història del Egipte Àrab 639 - 1517
- Història del Egipte Otomà 1517 - 1882
- Història moderna d'Egipte des 1882

Enllaç extern

- [http://www.eternalegypt.org Història d'Egipte] Categoria:Egipte als:Ägypten ja:エジプト ko:이집트 ms:Mesir simple:Egypt th:ประเทศอียิปต์ zh-min-nan:Ai-ki̍p

Líbia

Líbia és una república del nord d'Àfrica. Limita al nord amb la mar Mediterrània , a l'oest amb Tunísia i Algèria, al sud-oest amb el Níger, al sud amb el Txad, al sud-est amb el Sudan i a l'est amb Egipte. Té una extensió d'1.759.540 km2. El clima és mediterrani a la costa i desèrtic a la resta del país. La capital és Trípoli, amb més d'un milió d'habitants, i les ciutats que la segueixen en importància són Bengasi (650.000 hab.) i Misratah (380.000 hab.).

Història

A l'Antiga Grècia, el nom de Líbia era usat en un sentit més amplir, per designar tot el nord d'Àfrica a l'oest d'Egipte. Fins i tot, de vegades passava a significar el continent africà sencer. Les tres parts tradicionals del país són la Tripolitània, el Fezzan i la Cirenaica. En la mitologia grega, Dido vivia a 'Líbia'. La Tripolitània i la Cirenaica eren colònies romanes que foren conquerides pels musulmans al segle VII. Al segle XIX era una província otomana cada vegada més independent; i va passar a estar controlada per Itàlia el 1911. Després de la Segona Guerra Mundial Líbia va obtenir la independència, com una de les condicions del tractat que els aliats van signar amb Itàlia. Des de 1969 Líbia està governada pel coronel Muammar el Gaddafi, que va arribar al poder en un cop d'estat que va derrocar la monarquia líbia del rei Idris. Actualment el país es declara una república islàmica àrab i socialista i no sembla que ho hagi obertura democràtica.

Relacions internacionals

Líbia ha estat molts anys aïllada del context internacional per le negació del seu líder a condemnar el terrorisme. Estats Units ha promogut un embargament comercial. Recentment, però, a partir de tímids gestos, la comunitat internacional accepta millor a Líbia, com proven les diverses reunions de caps d'Estat.

Economia

Líbia té una economia mitjana, en gran auge des de l'aixecament parcial d'algunes sancions. La seva balança comercial amb la UE és positiva. Els seus socis principals són Itàlia, França, Espanya i Alemanya. Exporta principalment petroli i gas i importa productes manufacturats i aigua. Per solucionar el perenne dèficit hídric s'està construint un immens riu artificial, un dels projectes d'enginyeria més espectaculars del moment. Igualment, s'han creat oasis artificials amb aigua subterrània. El sector secundari i el terciari es reparteixen a parts iguals el pes del creixement.

Població

La població, segons l'estimació del 2005, és de 5.980.693 habitants, essent la costa la zona més poblada (ja que gran part del país és un desert). Gran part d'ells continuen tenint un estil de vida nòmades (són els berbers). En l'actualitat és un país d'acollida d'immigrants d'altres zons d'Àfrica, a causa del seu creixement econòmic. La religió oficial és l'islam sunnita. És una població jove (més de la meitat té menys de 15 anys) i urbana. Categoria:Líbia ja:リビア ko:리비아 ms:Libya th:ประเทศลิเบีย zh-min-nan:Libya

Península Ibèrica

La Península Ibèrica, o Ibèria, és una península de dimensions importants del sud-oest d'Europa, entre els Pirineus i el nord d'Àfrica, entre el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic. Està separada del continent africà per l'Estret de Gibraltar, que comunica la Mediterrània i l'Atlàntic. Geogràficament, emmarca els territoris continentals d'Espanya (tret de la Vall d'Aran, les aigües de la qual drenen vers el riu Garona), Portugal, Andorra, l'enclavament de Gibraltar i l'Alta Cerdanya francesa. Compta amb 582.925 km². El seu nom prové del riu Iber, probablement l'actual Ebre, tanmateix també és possible fós el Guadalquivir, o un altre riu de la província d'Huelva on textos molt antics hi esmenten un riu anomenat Iberus, i un poble al que anomenen "ibers". Des de molt temps ençà els grecs estaven acostumats dir a la península com a Ibèria. La seua frontera natural amb la resta del continent és la serralada dels Pirineus i es troba envoltada per les mars Cantàbrica pel nord, Mediterrània per l'est i sud, i l'Oceà Atlàntic per l'oest. Geològicament, com a tret especial, la major part de la seua superfície continental és configurada com un altiplà quasi completament pla a una altura de 600 metres sobre el nivell de la mar, el seu litoral nord, nordest i oest és rocallós i amb penya-segats, mentres que els litorals mediterranis són més suaus, amb contínues platges. Categoria:Geografia d'Europa Categoria:Penínsules ja:イベリア半島 ko:이베리아 반도

Imperi Persa

L'Imperi Persa és l'imperi que van formar els perses a l'Antiguitat, des del segle VII aC fins que Alexandre el Gran el va conquerir. Va dominar sobre l'Orient Pròxim, però va perdre les Guerres Mèdiques contra els grecs malgrat la seva superioritat en nombre de guerrers. L'historiador grec Heròdot va descriure molt detalladament l'Imperi Persa en la seva obra sobre les Guerres Mèdiques. L'Imperi Persa estava format per molts pobles diferents, sobre els quals dominaven els perses pròpiament dits. Però els perses no van imposar la seva cultura als altres pobles, sinó que van tolerar les religions, els idiomes i els costums de cada país conquerit: fins i tot van permetre que els jueus tornessin al seu país. La religió dels perses era el zoroastrisme, i la seva llengua el persa antic. Categoria:Història Categoria:Pèrsia ja:ペルシア ko:페르시아 제국

Alexandre el Gran

Alexandre III el Gran (Αλέξανδρος), nascut a la fi de juliol del 356 aC i mort el 10 de juny del 323, va ser rei de Macedònia (336-323 aC), conqueridor de l'Imperi Persa i un dels líders militars més importants del món antic. És potser una de les figures més atractives de la Història.

Alexandre el gran

Rei de Macedònia (336-323 aC), fill de Filip i d'Olimpíada. Fou educat per Aristòtil, i ben aviat (340 aC) el seu pare l'associà a les feines del govern nomenant-lo regent. El 338 comandà la cavalleria macedònica a la batalla de Queronea. Després de l'assassinat del seu pare, Alexandre heretà el regne a vint anys. Tota la Grècia sotmesa per Filip s'alçà aleshores, però Alexandre donà prova de la seva força militar: prengué i destruí Tebes, i es féu nomenar general en cap dels grecs, títol que ja havia estat donat al seu pare. Consolidada així l'hegemonia macedònia, Alexandre quedava lliure per a començar la guerra contra Pèrsia. El 334 aC passà a l'Hel•lespont, venerà a les ruïnes de Troia les despulles del seu avantpassat mític Aquil•les, i inicià una conquesta sistemàtica de la costa d'Àsia Menor. La primera batalla fou donada al riu Granic el mateix any, i li lliurà les satrapies de Jònia i Lídia. Seguint la mateixa línia prengué la Frígia, i la seva capital, Gòrdion, tallà el famós nus gordià; conquistà la Cilícia i travessà el mont Taure per les portes de Cilícia. L'exèrcit persa l'esperava a Síria i presentà combat a Issos (333 aC), a la costa; la batalla fou una gran desfeta per als perses, que hi perderen un gran botí; el rei Darios III hagué de fugir, i foren preses la seva mare i la seva muller. Aquesta victòria obrí per a Alexandre les portes de l'orient mitjà: dedicà els anys següents a la conquesta de Fenícia, on assetjà Tir, d'Israel, on prengué Jerusalem, i d'Egipte, on fundà una nova ciutat, Alexandria, la primera d'una llarga sèrie d'aquest nom, i visità l'oracle de Zeus Ammó, el qual ha estat dit que li profetitzà grans victòries. Dominada tota la Mediterrània oriental, el 331 aC tornà cap al nord per presentar la batalla definitiva al gran rei Darios. Travessà l'Eufrates i el Tigris, i a Gaugamela, prop d'Arbela, tingué lloc el combat, que fou una victòria total per als grecs. Darios fugí cap a la Mèdia, mentre Alexandre s'emparava de Babilònia, Susa, Pasargadas i Persèpolis, progressivament. Tot l'imperi persa caigué a les seves mans, i Alexandre adoptà el tipus de cort i la condició d'un príncep oriental, cosa que provocà una violenta oposició entre el grup dels seus generals macedonis, i una conjura contra ell, resolta amb l'execució del general en cap Parmenió. El canvi de voluntat d'Alexandre, afalagat per la submissió dels perses i per la seva elevació a personatge de rang diví com a gran rei, el portaren a preferir la continuació de la política tradicional persa en lloc de la seva idea primitiva, i mentre el seu exèrcit i tots els grecs consideraven complert el seu deure de destruir l'enemic ancestral, ell es decantà per la conquesta de territoris més a l'orient. Envaí la Bactriana després de l'assassinat de Darios pel sàtrapa d'aquella zona, es casà amb la princesa Roxana, i portà el seu exèrcit a travessar l'Hindūkush i a dominar la vall de l'Indus, amb la sola resistència del rei Poros de l'Hidaspes. La seva marxa només fou detinguda per la resistència passiva de l'exèrcit, que no volgué anar més enllà de l'Hífasi. Tornà enrere i dividí les tropes en dos grups, un que tornà per mar al golf Pèrsic, comandat per Nearc, i un altre que tornà per terra amb ell. Als sis anys de la seva absència, tornà a Susa i recomençà la feina d'organitzar l'immens imperi, i de sotmetre les constants revoltes i divisions tant per part grega com persa. Alexandre esdevingué més i més un dèspota oriental amb poders divins, elevà els seus súbdits perses nobles a la mateixa categoria que el grup dels grecs dits "companys" i el 324 aC reuní a Babilònia representants de tots els seus estats i regnes. L'any següent morí d'unes febres. El pas d'Alexandre per l'orient tingué com a conseqüència una extraordinària expansió de l'hel•lenisme , barreja i descomposició del món clàssic grec amb una amplíssima influència oriental, que perdurà fins i tot sota l'imperi romà i a les fronteres extremes encara fins més tard, com ho demostra l'art del Gandara. La vella democràcia grega fou absorbida per una concepció divina del poder reial, absolut, concepció que més tard influí en homes com Anníbal o com Juli Cèsar. La seva mort representà la desmembració d’aquell gran imperi en diversos regnes locals, governats pels sàtrapes o els seus generals, que hom coneix amb el nom comú de diàdocs. Els més importants foren els selèucides a Síria i a l'orient, i els làgides a Egipte.

Alexandre en la Història

Fill del rei Filip II de Macedònia i d'Olímpia d'Epir, Alexandre va ser educat com un príncep hereu i des dels primers anys va rebre una sòlida formació atlètica i militar. Als 14 anys va ser posat sota la tutela del filòsof Aristòtil, que va continuar amb l'educació grega que estava rebent i va incentivar el seu interès per àmplies branques del coneixement com la geografia, la medicina, la poesia, la zoologia i la botànica. Ben aviat (340 aC) el seu pare el va associar a les feines del govern nomenant-lo regent. El 338 va comandar la cavalleria macedònica a la batalla de Queronea. Després de l'assassinat del seu pare l'any 336 aC a les mans de Pausànias, un capità de la seva guàrdia, Alexandre va heretar el regne quan només tenia vint anys. Tota la Grècia sotmesa per Filip es va alçar, però Alexandre va donar proves de la seva força militar: va prendre i destruir Tebes, i es va fer nomenar general en cap dels grecs, títol que ja havia estat donat al seu pare. Consolidada així l'hegemonia macedònia a Grècia, havia de complir-se la premonició que, segons refereix Plutarc, Filip li va dir certa vegada al seu fill: "Macedònia és massa petita per a tu". En efecte, Alexandre quedava lliure per a començar la guerra contra Pèrsia. Va derrotar el rei persa Darius III en les batalles del Gránica i de Guagamela, en inferioritat numèrica, gràcies al geni militar del jove rei macedònic. En ambdues ocasions l'emperador persa va escapar fugint, però finalment va ser traït pels seus nobles i assassinat. Alexandre va honorar el seu rival i enemic, i va perseguir els seus assassins. Als seus trenta-tres anys, l'Imperi d'Alexandre arribava fins a la vall de l'Indus per l'Est i fins a Egipte per l'Oest, on va fundar la famosa ciutat d'Alexandria. Fundador prolífic de ciutats, aquesta ciutat egípcia hauria de ser de bon tros la més famosa de totes les Alexandria fundades pel també faraó Alexandre. Va ser valent i generós però també cruel i despietat quan la situació política, segons la seva opinió, ho requeria. Les seves gestes el van convertir en un mite i, en alguns moments, en gairebé una figura divina. De fet, en les monedes encunyades a la seva època i en la dels seus successors, la figura d'Alexandre el Gran es fusiona i s'arriba a confondre amb la del déu Apol·lo. Així mateix, en l'oracle de l'oasi de Siwah se'l va proclamar fill de Zeus, i encara que mai va repudiar públicament el seu pare el rei Filip, tampoc va desmentir la seva presumpta ascendència divina. Quan tot l'imperi persa va caure en les seves mans, Alexandre va adoptar el tipus de cort i la condició d'un príncep oriental, factor que va provocar una violenta oposició entre el grup dels seus generals macedònics, i una conjura contra ell, resolta amb l'execució de Parmeni, un dels seus generals més antics que datava des del regnat del seu pare. També aquesta conjura va ser la raó de la mort de Filotas, fill de Parmenió, i Amintas, cosí d'Alexandre considerat pels insurgents com el legítim rei (Filip va arribar al tron perquè el seu germà, el regent de Macedònia, havia mort i el seu fill, Amintas, era encara molt jove per a governar). Temps després hi va haver una nova conjura contra Alexandre, ideada pels seus patges, la qual tampoc va assolir el seu objectiu. Calístenes (qui fins a aquest moment havia estat l'encarregat de redactar la història de les travessies d'Alexandre) va ser considerat impulsor d'aquesta conspiració, de manera que va ser condemnat a mort; abans de l'execució, pèro, es va llevar la vida. El canvi de voluntat d'Alexandre, afalagat per la submissió dels perses i per la seva elevació a personatge de rang diví com a gran rei, el va portar a preferir la continuació de la política tradicional persa en lloc de la seva idea primitiva, i mentre el seu exèrcit i tots els grecs consideraven complert el seu deure de destruir l'enemic ancestral, ell es va decantar per la conquesta de territoris més a l'orient. Un dels seus generals més benvolguts, i l'últim de l'exèrcit llegat pel seu pare, va ser Clito "El Negre", qui va morir en mans del mateix Alexandre una nit de tabola, després de sentir-se ofès per ell. Va envair la Bactriana després de l'assassinat de Darios pel sàtrapa d'aquella zona, es va casar amb la princesa Roxana, i va portar el seu exèrcit a travessar l'Hindukush i a dominar la vall de l'Indus, amb la sola resistència del rei Poros de l'Hidaspes. Com a polític i dirigent va tenir el gran projecte d'unificar Orient i Occident en un imperi mundial. Va fer que uns 30 000 joves perses fossin educats en la llengua grega i en les tècniques militars macedòniques. Va fundar unes 70 ciutats per tot l'imperi, destinades no només a l'exèrcit, sinó a ser centres de difusió de la cultura grega. El grec es va convertir, aleshores, en llengua universal. Amb les seves accions va estendre àmpliament la influència de la civilització grega i va preparar el camí pels regnes del període hel·lenístic i la posterior expansió de Roma. Va ser a més gran amant de les arts. Alexandre era conscient del poder de propaganda que pot tenir l'art i va saber molt bé controlar la reproducció de la seva imatge la realització de la qual només va autoritzar a tres artistes: un escultor (Lisip), un orfebre i un pintor (Apel·les). Els biògrafs d'Alexandre relaten que aquest tenia en gran estima al pintor i que visitava amb freqüència el seu taller i que fins i tot se sotmetia a les seves exigències. Alexandre va morir a l'edat de 32 anys. Existeixen teories actuals que assenyalen com a causa de la seva mort la malaltia vírica anomenada febre del Nil.

Alexandre a Egipte

La cultura de l'antic Egipte va impressionar Alexandre des dels primers dies de la seva estada en aquest país. Les relíquies gegants que veia per tot arreu el van captivar fins al punt que va voler faraonitzar-se com aquells reis gairebé mítics. La Història de l'Art ens ha deixat testimoni d'aquests fets: a Karnak hi ha un relleu que representa Alexandre fent les ofrenes al déu Amón, com ho fa un convers, vestint la indumentària faraònica:
- Klaft faraònic (el mantell que cobreix el cap i va per darrere de les orelles, clàssic de l'antic Egipte), amb les corones vermella i blanca que se sostenen en equilibri inestable.
- Cua litúrgica de chacal, que amb el temps es va transformar en "cua de vaca".
- Ofrena en quatre gots com a símbol per a indicar "quantitat", "repetició", "abundància" i "multiplicació". En els jeroglífics de la paret es distingeixen a més els dos noms d'Alexandre-faraó i ambdós es presenten dintre de l'anell el·líptic:
- Alexandre com a Horus
- Alexandre com a Alexandre

Després d'Alexandre

Extinció de la família

A la mort d'Alexandre van quedar com a familiars i hereus uns personatges que a poc a poc van ser víctimes de l'ambició pel poder i de les intrigues de l'època, assumpte aquest que, segons els historiadors, no es pot jutjar amb l'òptica actual sinó amb la d'aquells temps. Aquests personatges eren:
- Filip Arrideu (fill de Filip II i germanastre d'Alexandre). Va arribar a ser per poc temps Filip III de Macedònia.
- Eurídice (jove macedònia, esposa de Filip Arrideu). Va ser manada assassinar per Olímpia d'Epir després de la mort de Filip Arrideu.
- Roxana (princesa persa, última esposa d'Alexandre). Mentre estava embarassada, va ser manada assassinar per Casandre.
- El seu fill anomenat també Alexandre. Va arribar a ser Alexandre IV per poc temps, ja que als 13 anys va ser també assassinat per ordre de Casandre.
- Dues vídues més d'Alexandre, filles del rei Darius, Estatira (la seva primera esposa, amb qui va concebir un fill, l'embaràs del qual no va arribar a terme) i la seva germana Barsine. Paradoxalment, el primer gran amor d'Alexandre s'havia dit Barsine, i era l'esposa de Memnó (mercenari grec que lluitava al servei de Darius) i va ser morta, lamentablement, per membres de la seva guàrdia intentant defensar-la.
- Tessalònica (germanastra d'Alexandre). Així que en el transcurs d'uns pocs anys no va quedar cap membre de la família d'Alexandre el Gran.

Divisió de l'Imperi

El regne també va sofrir grans divisions a causa de disputes entre els generals més propers a Alexandre. Va ser Seleuc qui va tractar de mantenir l'imperi el més semblant al que havia llegat Alexandre. El vast imperi d'Alexandre el Gran va quedar dividit a la seva mort de la següent manera:
- Àsia per Antígon Monoftalmos, que va ser qui va tenir més poder i més extensió de terres.
- Egipte per a Ptolemeu, que va fundar la dinastia més estable de totes (dinastia Ptolemaica).
- Tràcia i l'Àsia Menor per a Lisímac.
- Babilònia i Síria per a Seleuc (dinastia Seljúcida). Es donava el nom de Síria a una enorme superfície que arribava fins a les fronteres amb l'Índia.
- Grècia i Macedònia per a Casandre (dinastia Antagònida).

Articles relacionats

- Filip II de Macedònia
- Nus gordià
- Olímpia d'Epir
- Període hel·lenístic
- Macedònia Categoria:Governants de l'Antiga Grècia Categoria:Emperadors ja:アレクサンドロス3世 ko:알렉산드로스 대왕

1000 aC

Esdeveniments:

- 1000 aC - Catalunya: Els fenicis arriben a les costes catalanes.

Personatges importants

---- Una dècada abans / Una dècada després Categoria:Segle XI aC

776 aC

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Dècada del 770 aC ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle VIII aC

Alexandre Magne

Alexandre el gran

Alexandre en la Història

Alexandre a Egipte

Després d'Alexandre

Extinció de la família

Divisió de l'Imperi

Articles relacionats

323 aC

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle IV aC ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle IV aC

Mitologia grega

La mitologia grega està formada per un conjunt de llegendes que provenen de la religió d'aquesta antiga civilització de la Mediterrània oriental. Els grecs, encara que no practiquessin la religió, coneixien aquestes històries, les quals formaven part del seu patrimoni cultural. La mitologia grega és absolutament complexa, farcida de déus, herois o semidéus i monstres que passen infinitat d'aventures de tota mena.

Déus

Els déus del Panteó grec adoptaven figures humanes i personificaven les forces de l'Univers; igual que els homes, els déus hel·lènics eren impredictibles, per això unes vegades tenien un estricte sentit de la justícia i unes altres eren cruels i venjatius. S'arribava a aconseguir el seu favor per mitjà de sacrificis i de pietat, però aquests procediments no eren sempre efectius, ja que els déus eren molt volubles. Heròdot afirma que Homer i Hesíode van ser qui van donar nom als déus i van assignar a cadascun d'ells la seva tasca o comesa, alhora que els donaven la forma i els atributs. Tot i reconeixent la importància de la font, no podem oblidar que Homer recull en els seus escrits una tradició oral que es remunta a diverses generacions, que aquests autors es limiten a fixar entre els anys 850 a 750 aC. Els citats autors van descriure als déus com a arquetips de la Humanitat. L'escultura grega i, en general el seu art, s'encarregarien de retratar els déus Olímpics amb una perfecció i bellesa que ha arribat als nostres dies com a models artístics; ara bé, aquells déus també eren arquetips de la realitat humana en totes les seves accepcions i, per tant, també la realitat religiosa del poble.

Déus de l'Olimp

Els déus olímpics eren els déus principals de la mitologia grega. A més de Zeus, que era el més important de tots ells, hi havia Afrodita (amb Eros), Apol·lo, Ares, Àrtemis, Atena, Demèter (i Persèfone), Dionís, Hades, Hefest, Hera, Hermes, Hestia i Posidó. Però aquests déus no havien dominat sempre sobre els altres, sinó que es van imposar per la força sobre uns déus més antics, els Titans, que estaven sota el control de Cronos. Entre aquests déus hi havia: Ceo, Clímene, Crio, Euribia, Febe, Hiperió, Iapetus, Mnemòsine, Oceà, Rea, Tetis i Tia. Al seu torn, els Titans havien ocupat el poder desplaçant els primers déus, que estaven encapçalats per Urà. Aquests déus representaven les forces més fonamentals de la natura: el cel (Urà), la terra (Gea), la mort (Tànatos), etc.

Deïtats menors

- Asclepi
- Hècate
- Hermafrodita
- Latona
- Morfeu
- Les Nereides
- Les nimfes
- Pan

Semidéus i mortals

En la mitologia grega destaquen 3 fets successius que van centrar moltes de les històries dels semidéus i els mortals: #L'expedició de Jàson i els argonautes. Alguns dels molts participants d'aquest viatge van ser: Heracles, Medea i Orfeu (casat amb Eurídice). #Els set contra Tebes. Els seus protagonistes van ser: Antígona, Èdip i altres. #La Guerra de Troia. Alguns dels personatges més importants són: Agamèmnon, Aquil·les, Euríale i Nissos, Hèctor, Hel·lena, Leda, Menelau, Paris, Patrocle, Penèlope, Proteu, Telèmac i Ulisses. De la resta de mites en destaquen aquests:
- Les aventures de Perseu: Andròmeda, Dànae i les Hespèrides.
- A Creta: Ariadna, Dèdal, Europa, Ícar i Minos.
- A Atenes: Egeu, Teseu i Hipòlit.
- Ganimedes
- Ió
- Mides
- Les Plèiades

Animals i monstres

Aquestes són algunes criatures mítiques importants:
- La cabra Amaltea
- Els centaures
- El ca Cèrber
- Els ciclops
- L'Esfinx
- L'au Fènix
- Les Gòrgones
- Els grifons
- Les Harpies
- L'Hidra de Lerna
- L'Hipocamp
- Les làmies
- La Medusa
- El Minotaure
- El cavall alat Pegàs
- La Quimera
- Els sàtirs
- Les sirenes

El món mitològic

Aquests són alguns llocs mitològics:
- L'oracle de Delfos
- L'Hades
- El Mont Helicó
- La font Hipocrene
- Les fonts de l'Oceà
- L'Olimp
- La ciutat de Temiscira Alguns objectes mitològics:
- L'Argos
- El Caduceu
- La copa d'Hígia
- La vara d'Esculapi

Pàgines que s'hi relacionen

- Mitologia grecoromana
- Mitologia romana

Enllaços externs

- [http://www.colegiosaofrancisco.com.br/novo/mitologia_grega/mitologia_grega_menu.html Mitologia Grega (Português)] Categoria:Mitologia grega ja:ギリシア神話 ko:그리스 신화

Guerres Mèdiques

Les Guerres Mèdiques són els dos conflictes bèl.lics en què es van enfrontar la major part de les ciutats gregues unides contra l'Imperi Persa a començaments del segle Vè aC. Els perses van atacar Grècia l'any 490 aC durant el regnat de Dàrius I, i van ser derrotats a la batalla de Marató. Deu anys més tard el rei Xerxes va tornar a invair Grècia amb un exèrcit terrestre i una flota encara més grans que les del seu antecessor, però va ser igualment vençut a la batalla naval de Salamina i a la terrestre de Platea. categoria:Antiga Grècia

Alexandre el Gran

Alexandre el gran

Alexandre en la Història

Alexandre a Egipte

Després d'Alexandre

Extinció de la família

Divisió de l'Imperi

Articles relacionats

Conreu

El conreu és fer al sòl, i a les plantes les labors necessàries per que fruitin. En un sentit, més general és l'explotació, i cria de éssers vius amb finalitats científiques, o per negoci. El conreu inclou, com a més principals, les labors de adobar el sòl, sembrar, esporgar, cuir els fruits, cavar, llaurar, i regar.

història

Es creu que l'home primitiu no conreava, ni tenia bestiar, la seva activitat es limitava a caçar, i recollir els fruits que el bosc donava de forma natural. Més tard hauria aprés a conrear aquelles plantes que li donaven aliment, o que li eren útils d'alguna manera. Així hauria aconseguit una certa independència de l'atzar de la natura. Alguns consideren el conreu una de les més grans equivocacions, car, si bé l'ús de tècniques de conreu intensiu permeten d'obtenir un gran rendiment de la terra, i alimentar una població major; aquest mateix conreu acaba empobrint la terra i la diversitat biològica.

Pàgines que s'hi relacionen:

- Conreu biològic
- Conreu hidropònic
- conreu marí

Enllaç extern

- [http://www.ishs.org/icra/ INTERNATIONAL SOCIETY FOR HORTICULTURAL SCIENCE, en anglès] Categoria:Agricultura

Agricultura

Agricultura en un sentit ampli és el procés de produir aliments i altres productes d'interès econòmic a travès del conreu de certes plantes i la domesticació d'alguns animals. En sentit estricte l'agricultura només es refereix al cultiu dels vegetals i queda apartada així de la ramaderia tot i que sovint hi ha una explotació mixta d'animals i plantes. A nivell mundial la majoria de la població activa es dedica a l'agricultura, en sentit ampli, però aquesta activitat només representa un 4% del Producte Interior Brut del món. A més dels aliments i cada vegada en major proporció els agricultors produeixen altres productes no alimentaris com flor tallada, plantes ornamentals vives, fertilitzants orgànics (com a subproducte o expressament) fibra vegetal, matèria primera per a combustib