:: wikimiki.org ::
| Ibèria |
Ibèria
- Història: L'antic Regne d'Ibèria, al Caucas durant el segle IV aC.
- Geografia: Península Ibèrica, al sud-oest d'Europa.
- Economia: Iberia LAE, una companyia d'aviació d'Espanya.
HistòriaLa història és el camp de coneixement que narra el passat de les societats humanes d'acord amb els testimonis escrits. Es contraposa a la prehistòria, que és la disciplina que estudia el passat humà previ a l'aparició de l'escriptura. També s'anomena història el passat humà mateix narrat per la disciplina històrica.
En un sentit més general, el terme Història també es pot utilitzar per designar la Informació sobre el passat (per exemple, Història Natural, o Història Geològica de la Terra).
Etimologia
El terme català "història" prové del llatí historia, que significa "narrativa, relat", i aquest del grec antic ἱστορία historía, que significa "un aprenentatge o coneixement per investigació, història, registres o narrativa", del verb ἱστορεῖν historeîn "investigar," i aquest derivat de ἵστωρ hístōr "savi", "testimoni" o "jutge".
Classificació d'història
Termes cronològics
- època
- mil·lenni
- segle
- dècada
- any
Classificació per període
- Prehistòria
- Edat Antiga
- Edat Mitjana
- Edat Moderna
- Edat Contemporània
Classificació geogràfica
- Història universal
- Història d'Amèrica
- Història d'Europa
- Història d'Àsia
- Història d'Àfrica
- Història d'Oceania
- Història de l'Antàrtida
Com a subcategories de la Història d'Europa, en trobem: Història de Catalunya, Història d'Andorra, Història del País Valencià i Història de les illes Balears.
Classificació per àrea d'estudi
- Història del cristianisme
- Història de la filosofia
- Història de la tecnologia et al.
Ciències auxiliars de la Història
La història fa servir ciències auxiliars per obtenir les dades que elabora. Aquestes en són algunes:
- Arqueologia
- Biografia
- Genealogia
- Heràldica
- Historiografia
- Numismàtica
- Vexil·lologia
Vegeu també
- Esdeveniments classificats segons el dia de l'any
Categoria:Història
fiu-vro:Aolugu
ja:歴史
ko:역사
ms:Sejarah
simple:History
th:ประวัติศาสตร์
zh-min-nan:Le̍k-sú
Regne d'IbèriaEl Regne d'Ibèria és un antic regne del Caucas format per la confederació tribal georgiana dels Saspers cap a finals del segle IV aC.
segle IV aC
Segons el Khartlis Tskhoréba (Història de Geòrgia) una obra antiga que esmenta la formació del regne, aquest tenia governadors provincials anomenats mamasakhlissi sobre els quals dominava el governador de Mtskhétha. En temps d'Alexandre el Gran, els grecs van arribar al país, van assassinar al governador de Mtskhétha, que es deia Samara, i van posar com a governador a un cap grec anomenat Azon. Passat un temps, un nebot de Samara, Parnavaz, que era nadó quant van arribar els grecs, i la seva mare l’havia amagat a les muntanyes, es va associar amb Kudji, un governador de una província de Egrissi, per revoltar-se contra Ezon. La rebel•lió va triomfar i Azon va morir a la lluita. Parnavaz es va proclamar rei. Va establir governadors locals a totes les regions, càrrec que es va anomenar eristhavi menys el Kartli interior que va ser encomanat a un espaspéta, es a dir comandant en cap, amb un territori de l'Aragvi fins el Tachiskari.
Egrissi
Els reis d'Ibèria van ser aliats de Roma a partir de 65 aC, encara que sovint actuaren amb independència. Rarament van deixar el bàndol romà fins a meitat del segle III dC quant els perses van imposa la seva sobirania als reis per uns anys i encara que van tornar a l’aliança romana desprès del Tractat entre Roma i Persia del 298 ja l’influencia política romana al pais va mimvà.
El 284 un rei persa, fill del Shah, va pujar al tron d'Ibèria. El Tractat del 298 el va fer client romà. El 337 va instaurar el cristianisme com a religió d’estat. Tot i ser fidel aliat de Roma, no es va pas enfrontar amb els perses, però després d'ell el seu fill Saurmag va ser clarament proromà. Els perses el van foragitar i van col•locar un rei mes favorable, però els romans van atacar el pais i per tractat del 370 es va dividir en dos regnes: un sota control romà i un sota control persa, amb dos reis (a la part romana Saurmag, el que havia estat enderrocat). Abans del 380 els perses imposen el seu control absolut. Un representant del shah anomenat Pitiakhch es va establir a Ibèria, a la vila fortalesa de Tbilisi o Tblisi, amb l’encàrrec de vigilar als reis d'Ibèria. Els aristòcrates locals, els aznauris, als quals els reis s’oposaven, es van posar-se al costat de Persia i el càrrec de Pitiakhch va recaure sovint en aznauris de confiança. L'intent d’eliminació del cristianisme i la substitució pel mazdeisme provocà una revolta general a Transcaucasia (450-451) que el perses van controlar amb dificultat, però després el procés d’assimilació es va aturar.
451
El rei Vakhtang va ser primer fidel a Persia, de la que es valer per enfortir-se, però després s’hi va girar en contra. El poder reial havia estat abolit a Albània el 463 (tot i que va ser restaurat cap el 485) i el perses s’enfrontaven als Huns heftalites. Vakhtang es va rebel•lar per va ser derrotat. Solsament el impuls armeni li va permetre de recuperar en tron un any després. Els seu fill Datxi i el successor d’aquest Gurgen o Bakur II van seguir politiques similars al pare, d’aliança amb Bizanci, i poca col•laboració amb Persia. El 510 la monarquia va ser abolida a Albània. Quant els perses intenten imposar les costums mazdaistes en els funerals (cadàvers exposats als ocells de pressa i als gossos) el rei Bakur II d'Ibèria comença negociacions secretes amb Bizanci, per revoltar-se, però nomes rep un destacament poc nombrós. Els perses assabentats ocupen el pais. Bakur fuig a Lazika (Egrissi) amb els seus fidels. Les fortaleses frontereres de Skande y Chorapani son conquerides pels perses però no entren mes enllà a Lazika. Ibèria es declarada província persa, que junt amb altres territoris caucàsics forma un Koustak governat per un espaspéta, dividit en Chahrs amb marzbans al seu front (un marzban rep el govern d'Ibèria).
Ibèria encara va existir desprès com a territori (Curopalat) bizanti, essent anomenat Kartli pels georgians. Vegeu Curopalat de Kartli
Reis d'Ibèria
- Samara de Mtskhetha ? -322
- Azon 322-302
- Parnavaz I 302-237
- Saurmag I 237-162 (fill)
- Mirian I 162-112 (gendre, adoptat com a fill)
- Parnadjom 112-93 (fill)
- Arshak I 93-81 (cunyat de Parnadjom i gendre de Mirian I)
- Artag 81-64 (fill)
- Parnavaz II 64-33 (fill)
- Mirian II 33-23 (fill de Parnadjom)
- Arshak II 23-2 (fill)
- Adreki 2 aC- cap el 30 dC
- Mirdat I o Mitridates I cap el 34 (c. 30-50)
- Pharsman I cap el 50-55
- Bartom 55-72
- Qartam 55-72
- Kaos 72-87
- Armazel 87-?
- Azork 87-1?
- Derok ?
- Mirdat I ?-106
- Hamazasp I 106-116 (fill)
- Pharsman II Kveni (el Benfactor) 116-142 (fill)
- Radamist 142-145
- Pharsman III 145-185
- Hamazasp II 185-189 (fill)
- Rev I el Just, 189-216 (fill de Volageses II d'Armènia)
- Vache 216-234 (fill)
- Bakur I 234-249, (fill)
- Mirdat II, 249-265
- Hamazasp III 260-265 (rebeld)
- Aspagur I 265-284 (fill de Mirdat II)
- Mirian III 284-361 (fill del shah d'Iran)
- Rev II 345-361 (fill, associat)
- Saurmag II 361-368
- Varaz Bakur I (Aspagur II) 368-? (fill de Mirian III)
Diarquia 370-378 (dos regnes, un client romà, l'altre client persa)
- Mirdat III ?-380 (fill)
- Saurmag (rei del 361 al 363) 370-378
Protectorat persa:
- Varaz Bakur II (Aspagur III) 380-394 (fill de Mirdat III)
- Tiridates 394-406 (fill de Rev II)
- Pharsman IV 406-409 (fill de Varaz Bakur II)
- Mirdat IV 409-411 (germà)
- Archil 411-435 (fill)
- Mirdat V 435-447 (fill)
- Vakhtang I Gorgasal 447-c. 502 (fill)
- Datxi c. 500-514 (fill)
- Bakur II (Gurgen) c. 514-528 (fill)
- anexió a Persia cap el 525
Reis nominals
- Pharsman V 528-542 (fill)
- Pharsman VI 542-547 (nebot de Pharsman V)
- Bakur III 547-c. 570 (fill)
Categoria:Geòrgia
Península Ibèrica
La Península Ibèrica, o Ibèria, és una península de dimensions importants del sud-oest d'Europa, entre els Pirineus i el nord d'Àfrica, entre el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic. Està separada del continent africà per l'Estret de Gibraltar, que comunica la Mediterrània i l'Atlàntic. Geogràficament, emmarca els territoris continentals d'Espanya (tret de la Vall d'Aran, les aigües de la qual drenen vers el riu Garona), Portugal, Andorra, l'enclavament de Gibraltar i l'Alta Cerdanya francesa. Compta amb 582.925 km².
El seu nom prové del riu Iber, probablement l'actual Ebre, tanmateix també és possible fós el Guadalquivir, o un altre riu de la província d'Huelva on textos molt antics hi esmenten un riu anomenat Iberus, i un poble al que anomenen "ibers". Des de molt temps ençà els grecs estaven acostumats dir a la península com a Ibèria.
La seua frontera natural amb la resta del continent és la serralada dels Pirineus i es troba envoltada per les mars Cantàbrica pel nord, Mediterrània per l'est i sud, i l'Oceà Atlàntic per l'oest.
Geològicament, com a tret especial, la major part de la seua superfície continental és configurada com un altiplà quasi completament pla a una altura de 600 metres sobre el nivell de la mar, el seu litoral nord, nordest i oest és rocallós i amb penya-segats, mentres que els litorals mediterranis són més suaus, amb contínues platges.
Categoria:Geografia d'Europa
Categoria:Penínsules
ja:イベリア半島
ko:이베리아 반도
Europa:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia).
----
Europa (Mitologia)
Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.
Geografia i geologia
Negra
Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km2.
Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega
Divisió política
Onega
Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.
1 Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
2 L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
3 El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
4 Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
5 La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.
Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.
Llengües d'Europa
La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.
Pàgines que s'hi relacionen
- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa
External links
- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe]
Categoria:Europa
als:Europa
ja:ヨーロッパ
ko:유럽
ms:Eropah
roa-rup:Evropa
simple:Europe
th:ทวีปยุโรป
zh-min-nan:Europa
EconomiaL'economia (del grec οίκος [oikos], 'casa', and νέμω [nemo], 'regles,' per tant "administració de la llar") és la ciència social que estudia els processos de producció, la distribució, el comerç i el consum de bens i serveis en el context de l'assignació competitiva de recursos. L'economia estudia la satisfacció de les necessitats humanes per mitjà de recursos escassos, partint del principi que els recursos naturals i els béns són limitats o insuficients, és a dir que no poden satisfer a tots el participants de l'economia, i que els individus o societats han de decidir entre diferents alternatives que poden excloure's mútuament. Per tant, entendre el procés de tria en individus o grups és un aspecte central de l'economia. En general, els economistes sostenen que els incentius i les preferències particulars determinen majoritàriament el procés de decisió. L'economia, però, realitza l'estudi amb variables quantitativament mesurables, particularment el preu en el context del "mercat".
Alguns dels aspectes principals que tracta l'Economia són el comerç, la distribució de recursos i la competència. L'economia es pot centrar en l'estudi de la producció, la distribució i el consum de la riquesa, així com els problemes relacionats amb el finançament, la fiscalitat, la mà d'obra, la llei, la pobresa, el medi ambient, etc.
Economia positiva i economia normativa
L'economia és positiva quan intenta explicar les conseqüències de les diferents tries donat un conjunt de suposicions o d'observacions; és normativa quan prescriu una certa acció que ha de realitzar-se. L'essència de l'economia és l'estudi dels incentius i de les eleccions sota un conjunt de restriccions; l'aplicació és molt ampla: els economistes han estudiat temas relacionats amb les institucions polítiques, la pena de mort, l'educació, et. al.
Branques d'estudi
L’economia es divideix normalment en dues branques amples:
- Microeconomia, que estudia el comportament econòmic d’actors individuals com ara empreses, llars, i individus, amb l’objectiu d’entendre el procés de presa de decisions enfront una escassedat i les conseqüències d’assignació d’aquestes decisions.
- Macroeconomia, que estudia una economia com un conjunt o una agregació d'individus amb l’intenció d’entendre la interacció entre agregats econòmics com ara l’ingrés nacional, l'ocupació i la inflació. La teoria d'equilibri general combina conceptes des d'un punt de vista macroeconòmic, però amb una construcció microeconòmica.
Alguns economistes van intentar unir aquestes dues branques o van rebutjar les seves diferències recentment, especialment en els anys setanta i vuitanta. Avui, el consens és que la macroeconomia té un fonament microeconòmic sòlid, és a dir, les premisses macroeconòmiques han de tenir una base en la microeconomia.
L'economia també es pot dividir en nombroses subdisciplines que no necessàriament pertanyen exclusivament a una de les dues branques de l'economia. Algunes d'aquestes subdisciplines són: economia internacional, economia laboral, economia del benestar, neuroeconomia, economia de la informació, economia dels recursos, economia ambiental, economia administrativa, economia financera, economia del desenvolupament i geografia econòmica.
Els economistes utilitzen metodologies matemàtiques en la investigació com ara l'econometria, l'ús de tècniques estadístiques aplicades a l'estudi de les dades econòmiques.
Conceptes econòmics
Oferta i demanda
En la teoria microeconòmica l'oferta i la demanda intenta descriure, explicar i predir el preu i la quantitat de bens que es venen en els mercats competitius. És un dels models més fonamentals utilitzat en la construcció de models i teories més detallades.
En termes generals, aquesta teoria diu si la demanda dels consumidors és superior a la quantitat de bens produïts, el preu s'incrementa. Amb el mateix raonament, l'excés de l'oferta causa un decrement en el preu dels productes. Aquest procés continua fins a l'arribada d'un punt d'equilibri en el qual no hi ha cap motiu per canviar el preu ni la quantitat produïda. Aquest punt és anomenat equilibri del mercat.
Preu
Per a amidar el flux de l'oferta i la demanda, és necessari un valor mesurable quantitatiu. El valor més antic i més utilitzat és el preu, o la taxa de canvi entre compradors i venedors en un mercat. La teoria del preu, per tant, analitza el moviment de les quantitats mesurables en el temps, i la relació entre el preu i altres variables mesurables. Una gran part de la teoria econòmica està basada en el preu i en la teoria de l'oferta i la demanda; el preu és el mitjà més eficient per comunicar els canvis de l'economia.
En alguns models econòmics pràctics, però, hi ha una "fricció econòmica", és a dir, una restricció en el moviment dels preus que impedeix que el mercat arribi a l'equilibri. Per altra banda, hi ha controvèrsia amb la utilització del preu com a variable econòmica, ja que hi ha elements importants de l'economia que no estan relacionats amb el preu.
Escassesa
L'escassesa és un punt central de la teoria econòmica. L'anàlisi econòmic estudia la maximització d'alguna cosa (temps d'oci, riquesa, sanitat, felicitat; tots reduïts al concepte d'utilitat) subjecte a restriccions. Aquestes restriccions, com ara l'escassesa, estableixen un sacrifici o intercanvi. Per exemple, hom pot rebre més diners treballant més, però amb menys temps lliure (el temps és escàs). Hom pot menjar més raves, sacrificant, per exemple, les pastanagues (la terra fèrtil és escassa, i el pressupost personal també).
Raonament econòmic
L'economia té el seu fonament en el raonament rigorós i lògic. La metodologia econòmica està conformada per:
- La recol·lecció de dades: dades de variables mesurables (com ara el preu o els canvis en el preu).
- Formulació de models de relacions econòmiques: per exemple, la relació entre el nivell general dels preus i el nivell general d'atur. La formulació inclou formes observables de l'activitat econòmica, com ara diners, consum, preferències, compres, vendes, i preus. Alguns models són models de comptabilitat senzills; altres postulen un comportament econòmic específic, com ara la maximització de la utilitat o guanys.
- La producció d'estadístiques econòmiques: amb les dades i el model aplicat, es produeix una representació d'una activitat econòmica.
- Raonament amb els models econòmics: el procés de raonament sovint es realitza amb matemàtica avançada. Com la resta de les ciències, les conclusions del model tenen un valor predictiu i de confirmació (o rebuig) de les hipòtesis de la relació entre les diferents variables.
Articles relacionats
Vegeu també:
- Borsa
- Empresa
- Integració econòmica
- Mercat
Categoria:Economia
ja:経済学
ko:경제학
simple:Economics
Espanya
El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil.
En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional.
Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.
Història
Article principal: Història d'Espanya
Edat Antiga
Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers.
Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles.
Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena).
Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.
Edat Mitjana
càntabre]]
Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures.
Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica.
Marca Hispànica.]]
Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època.
A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".
Edat Moderna
Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó.
Dinastia dels Habsburg
#Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran.
#Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol".
#Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià.
Dinastia dels Borbó
#Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia.
#Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.
Edat Contemporània
Segle XIX
L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista.
Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat.
La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys.
El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.
Segle XX
L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular.
L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).
Sistema polític
Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978
Altes Institucions
Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional
Partits Polítics
Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:
Divisions administratives
Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies.
Tribunal Constitucional
Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana
Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla
Geografia
Àrees metropolitanes més grans
Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :
Conflictes territorials
Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc.
Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.
Economia
:Article principal: Economia d'Espanya
Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes.
L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.
Demografia
La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.
Llengua
El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia.
Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya.
L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat.
La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants".
També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab
Religió
Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.
Enllaços relacionats
- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya
Enllaços externs
- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa
Categoria:Espanya
fiu-vro:Hispaania
ja:スペイン
ko:에스파냐
ms:Sepanyol
simple:Spain
th:ประเทศสเปน
zh-min-nan:Se-pan-gâ Differentielle PsychologieDie Differenzielle und Persönlichkeitspsychologie befasst sich mit den Unterschieden (Differenzen) zwischen einzelnen Personen im Hinblick auf psychische Dimensionen und Eigenschaften.
Wichtige Untersuchungsgegenstände sind dabei zum Beispiel die Intelligenzdiagnostik (siehe Intelligenzquotient), die Kreativität, aber auch die allgemeine Frage, worauf diese Unterschiede zwischen den Individuen beruhen.
In Abgrenzung zur Allgemeinen Psychologie, die von Merkmalen ausgeht, die allen Menschen gemeinsam sind, ist das spezielle Untersuchungsgebiet der Differenziellen Psychologie die Messung der Ausprägung der Merkmale und die Untersuchung der Unterschiede zwischen den einzelnen Personen.
Literatur
- Manfred Amelang und Dieter Bartussek: Differentielle Psychologie und Persönlichkeitsforschung. 5. Aufl., Stuttgart: Kohlhammer 2001.
- Jens B. Asendorpf: Psychologie der Persönlichkeit. 3. Aufl., Berlin: Springer 2004, ISBN 3-540-00728-8
Weblinks
- [http://www.psychologie.hu-berlin.de/psytests/ PSYTESTS] – Wissenschaftliche Onlinestudien zur Persönlichkeit der Humboldt-Universität zu Berlin
Siehe auch: Psychologie, Intelligenz, Testpsychologie, Myers-Briggs-Typindikator, David Keirsey
prag hotel gry zrcznociowe darmowe statystyki alkomaty Praga appartamenti
|
|
|
| :: RELATED NEWS :: |
Makroskopische Anatomie
Die makroskopische Anatomie beschäftigt sich mit dem Aufbau des Menschen, Tieren oder Pflanzen, und zwar mit allen Dingen die man mit dem bloße Auge sehen kann. Beachtet hierbei werden nicht nur äußerlich sichtbare Strukturen, sondern insbesondere auch die Strukturen, welche nach Auf- und Auseinanderschneiden des Körpers zu beobachten sind.
Nach der Art der Herangehensweise wird die makroskopische Anatomie unterteilt in:
- Vergleichende Anatomie
- Beschreibende
|
US-amerikanische Schriftsteller
Liste von in den USA geborenen bzw. zum größten Teil publizierten Schriftstellern.
A
- Nikolaj Aaron (
- 1956)
- Walter Abish (
- 1931)
- Peter Abrahams (
- 1919)
- Louis Adamic (1899-1951)
- Henry Adams (1838-1918)
- James Agee (1909-1955)
|
Thomas Rosenlöcher
Thomas Rosenlöcher (
- 29. Juli 1947 in Dresden) ist ein deutscher Schriftsteller.
Leben
Thomas Rosenlöcher arbeitete nach dem Abschluss der zehnklassigen Polytechnischen Oberschule als Kaufmann. 1970 legte er das Abitur an der
|
Bewegungsapparat
Der Bewegungsapparat (lat. Apparatus locumotorius) ist ein Organsystem, welches für die Aufrechterhaltung der Form des Körpers und dessen Bewegung dient. Zum Bewegungsapparat zählen die Knochen, die Gelenke und die Muskeln.
Die Gesamtzahl der Knochen stellt das Skelett oder Skelettsystem (Systema skeletale) d
|
Millionenkredit
Von einem Millionenkredit wird nach deutschem Recht gesprochen, wenn einem Kreditnehmer ein Kredit in Höhe von mindestens 1,5 Millionen Euro gewährt wurde.
Ein solcher Kredit ist wie bei Großkrediten üblich, durch die Kreditinstitute der Bundesbank anzuzeigen. Dies erfolgt zwingend nach § 14 KWG (Kreditwesengesetz) vierteljährlich. Die Banken erhalten von der Bundesbank im Rahmen de
|
Gerhard Menzel
Gerhard Menzel (
- 4. Dezember 1911 in Lommatzsch; † 20. September 1997 in Braunschweig) ist ein Enkel von Carl Menzel und Unternehmer in der Glasindustrie.
Er folgte der Familientradition und wurde auch in der Glasbranche tätig. 1945 machte er sich in
|
Wolfgang Hundhammer
Wolfgang Hundhammer, (
- 4. Juli 1929 in München) ist ein international tätiger und renommierter Szenenbildner und Filmarchitekt.
Nach dem Abitur und Kunstgewerbeschule studierte der zweitälteste Sohn von Alois Hundhammer Bildhauerei. Über eine Assistenz an den Bayerischen Staatstheatern kam er zur Bühnengestaltung und ist seit
|
Winzergenossenschaft
Eine Winzergenossenschaft, auch Weingärtnergenossenschaft genannt, ist die Vereinigung von Winzern eines Gebietes in der Rechtsform einer Genossenschaft, die die Trauben der eigenen Weinberge zentral keltern und unter einem gemeinsamen Namen daraus Wein erzeugen und vermarkten.
Die Winzerkooperation bietet verschiedene Vorteile. So ermöglicht die größere gemeinsame Rebfläche optimal die Selektion besondere
|
Ambition
Ambition (Englisch ambition) ist ein Wort der gehobenen Umgangssprache für "Ehrgeiz".
Spiel
Überdies ist "Ambition" ein Kartenspiel (welches 2003 durch Mike Church erfunden wurde), in dem es darum geht, Stiche zu machen. Im März 2004 wurde Ambition in der japanischen Zeitschrift Nikoli veröffentlicht.
Siehe auch
- Ehrgeiz
Weblinks
- [http://ambition-game.blogspot.com/ Ambition: The Official Blog]
|
Carl Menzel
Johann Carl Erdmann Menzel (
- 7. Januar 1844 in Sorau, Schlesien; † 8. Juni 1923 in Lommatzsch) war ein deutscher Unternehmer. Er gilt als Begründer der Glasherstellung in Lommatzsch.
Er
|
|
