:: wikimiki.org ::

(90482) Orcus

(90482) Orcus

90482 Orcus és un objecte del Cinturó de Kuiper. Un dels més grans descoberts fins ara. Orbita al voltant del Sol a 39.4 UA de distància. Això és aproximadament a la mateixa distància que el planeta Plutó. El seu descobriment va ser anunciat el 19 de febrer del 2004. El nom provisional que se li va donar aleshores va ser 2004 DW. Els seus descobridors són Mike Brown, Chad Trujillo i David Rabinowitz que van utilitzar imatges preses el 17 de febrer de 2004 des de l'observatori del Mont Palomar (Califòrnia, EUA). En el moment del seu descobriment era el Planeta Menor més gran del Sistema Solar. Actualment s'ha vist superat pels objectes: 2003 UB313, 90377 Sedna, 2003 EL61 i 2005 FY9. Se sap molt poc sobre la seva composició. Se suposa que, al igual que la majoria de KBO's, està format a parts iguals per roca i diferents substàncies químiques congelades: aigua, metà, CO, CO₂ i altres. Dins de la categoria d'objectes del Cinturó de Kuiper, 90482 Orcus pertany a la subcategoria dels plutinos. Aquesta subcategoria engloba tots els objectes amb òrbites semblants a la de Plutó. Això vol dir que 90482 Orcus dóna 2 voltes al voltant del Sol en el temps que Neptú en dóna 3. Segons les normes que dicta la Unió Astronòmica Internacional, els noms dels plutinos han de ser de déus del món subterrani (el món dels morts). Orcus era el déu dels morts en la mitologia romana i el seu equivalent en la mitologia grega és Plutó.

Paràmetres orbitals

Període orbital: 248 anys Distància mitjana al Sol: 39.4 UA Periheli: 30.8 UA Afeli: 48.1 UA Excentricitat: 0.218 Inclinació: 20.6º

Paràmetres físics

Diàmetre: 1500-1600 km Magnitud aparent: 18.5 Magnitud absoluta: 2.3 Albedo: 0.09 (suposició)

Vegeu també

- Cinturó de Kuiper
- Quaoar
- 2003 UB313
- 2003 EL61
- 2005 FY9 Orcus

Cinturó de Kuiper

El Cinturó de Kuiper és una àrea del sistema solar que s'exté des de l'interior de l'òrbita de Neptú (a 30 UA) fins a 50 UA del Sol, amb una inclinació homogènia amb l'eclíptica. La frontera exterior del cinturó de Kuiper no està definida de manera arbitraria, tot el contrari, a partir d'una certa distància s'observa una desaparició real i sobtada d'objectes. Aquesta zona de vegades s'anomena forat de Kuiper o singlera de Kuiper. La causa es desconeix però una posible explicació seria la presència d'un objecte de la mida de la Terra o Mart que escombraria les restes.

Orígens

El primer astrònom que va suggerir l'existència d'aquest cinturó va ser Frederick C. Leonard el 1930 i Kenneth E. Edgeworth el 1943. El 1951 Gerard Kuiper va ser una altre astrònom que va postular sobre l'existència d'aquest cinturó. Finalment, l'any 1992, es va descobrir el (15760) 1992 QB₁, primer objecte que formava part d'aquest cinturó. Des de llavors el cinturó es va anomenar cinturó de Kuiper.

Nom

S'han proposat noms alternatius per a reconeixer el mèrit d'altres astrònoms. Alguns grups de científics recomanen fer servir nom de Objecte transneptunià per a evitar controvèrsies, però en aquest cas sembla incloure els objectes situats més enllà del límit de 50 UA.

Objectes del cinturó de Kuiper

Descoberts fins ara

(15760) 1992 QB₁ S'han descobert més de 800 objectes del cinturó de Kuiper o KBO (KBO de l'anglès Kuiper Belt Object) tots a partir de 1992. Els més grans són Plutó i Caront, però des de l'any 2000 s'han identificat altres objectes de similar mida. (50000) Quaoar, discobert el 2002 és més gran que qualsevol asteroid. Ixion, descobert el 2001 i Varuna es pensa que han de tenir una mida similar a Quaoar. I molts altres de més petits. La clasificació exacta d'aquest objectes no està clara perque probablement són molt diferents dels asteroides del cinturó d'asteroides. Però el 15 de març del 2004 el JPL va anunciar el descobriment d'un cos de grans dimensions molt més allunyat que Plutó a qui van denominar Sedna. L'objecte 90337 Sedna podria ser major que Caront pero encara no està clar que es pugui classificar a Sedna com un objete del cinturó de Kuiper ja que alguns astrònoms el consideren un cos massa llunyà, i representant per tant del límit inferior del núvol d'Oort. En este cas, 2000 CR105 pertanyeria també a aquesta classe. La sorpresa va arribar el 29 de juliol de 2005 quan s'anuncia el descobriment de tres nous objectes: 2003 UB313, 2005 FY9 i 2003 EL61, ordenats de major a menor. 2003 UB313 revela ser inclús major que el propi Plutó pel que se li ha dit com el desè planeta arribant-lo a considerar com el llegendari Planeta X.

Trajectòries orbitals

Amb la definició actual els KBO han d'estar a dintre del 30-50 UA del Sol. Alguns KBO que viatgen periòdicament a l'interior de l'òrbita de Neptú estan en resonància orbital 1:2, 2:3 (plutinos), 2:5, 3:4, 3:5, 4:5, o 4:7 amb Neptú. La regió central està formada per objectes semblants a QB1. I la regió exterior hi ha objectes amb òrbites molt excéntriques anomenats scattered disk object o SDO. No s'ha de confondre el cinturó amb el Núvol d'Oort, el qual no està limitat al pla del sistema solar i està encara molt més lluny.

Mida i composició

La majoria de KBO són troços de gel amb matèria orgànica (detectada amb espectroescopia). Tenen, per tant, la mateixa composició queels cometes. No es fàcil estimar el diàmetre dels KBO. Pels objectes amb òrbita molt ben coneguda (com Plutó o Caront), els diàmetres es poden mesusrar per ocultació. Per als KBO grans els diàmetres es poden estimar amb mesures térmiques (d'infraroigs).

Descobertes més importants

Els KBO coneguts més grans són, en funció del diàmetre mesurat:

Enllaços externs

En català:
- [http://www.astrogea.org/asteroides/kuiper_c.htm Astrogea] En anglès:
- [http://www.ifa.hawaii.edu/faculty/jewitt/kb.html Dave Jewitt's page @ University of Hawaii]
- [http://www.ifa.hawaii.edu/faculty/jewitt/kb/gerard.html The belt's name]
- [http://www.boulder.swri.edu/ekonews/ The Kuiper Belt Electronic Newsletter]
- [http://www.johnstonsarchive.net/astro/tnos.html Wm. Robert Johnston's TNO page]
- [http://cfa-www.harvard.edu/iau/lists/OuterPlot.html Minor Planet Center: Plot of the Outer Solar System], illustrating Kuiper gap
- [http://www.newscientist.com/channel/space/mg18524911.600 13 Things That Do Not Make Sense - The Kuiper Cliff] Categoria:Planetes menors ja:エッジワース＝カイパー・ベルト ko:카이퍼 대 ms:Lingkaran Kuiper th:แถบไคเปอร์

Sol

El Sol és la estrela més pròxima a la Terra pel que també és l'astre més brillant. ---- La seva presència o absència en el cel determina el dia o la nit respectivament. La energia radiada pel Sol és aprofitada pels sers fotosintètics que constituïxen la base de la cadena tròfica. Així, és la principal font d'energia de la vida. També aporta l'energia que manté en funcionament els processos climàtics. A pesar de ser una estrela mitjana, és l'única que es resol a simple vista, amb un diàmetre angular de 32' 35" minuts d'arc en el periheli i 31' 31" en el afeli. El que dóna un diàmetre mitjà de 32' 03". Per una estranya coincidència, la combinació de grandàries i distàncies del Sol i la Lluna són tals que es veuen, aproximadament, amb la mateixa grandària aparent en el cel. El planeta Terra i tots els altres planetes del Sistema Solar orbiten el Sol. Altres cossos que orbiten el Sol inclouen asteroides, meteorits, cometes, objectes del cinturó de Kuiper, del Núvol d'Oort i, també, pols. Es va formar fa uns 4500 milions d'anys i al final de la seva vida, dintre d’uns 5000 milions d’anys, s'apagarà.

Característiques

any El Sol és un estel de la seqüència principal, de classe espectral G2, que significa que és una mica més gran i calent que un estel mitjà, però molt menor que un gegant vermell. Una estrella G2 té una vida a la seqüència principal de 10 milers de milions d'anys. En el centre del Sol, la densitat és aproximadament 1,5 × 10⁵ kg/m³, les reaccions termonuclears (fusió) converteixen l'hidrogen en heli. 3,9 × 10⁴⁵ àtoms passen per reaccions nuclears cada segon. Això allibera energia que fuig de la superfície del Sol com a llum. És possible de replicar les reaccions termonuclears amb les anomenades bombes d'hidrogen. En un futur podria esdevenir-se que la energia alliberada per la fusió nuclear en reactors de fusió sigui utilitzada com a font d'energia alternativa per a la producció d'electricitat. Tota la matèria del Sol està en forma de plasma degut a la seva temperatura extrema. Així, el Sol pot girar més ràpidament a l'equador que a latituds altes, ja que no és un sòlid. La rotació diferencial (segons la latitud) del Sol causa que les línies del camp magnètic s'entortolliguin amb el temps, provocant la formació de les dramàtiques taques solars i prominències solars. La corona solar té 10¹¹ àtoms/m³, i la fotosfera té 10²³ àtoms/m³. Durant algun temps es va pensar que el nombre de neutrins produits a les reaccions nuclears al Sol era una tercera part de la predicicó teòrica, un problema que es denominà problema dels neutrins solars. Quan es va descobrir recentment que els neutrins tenien massa, i que es podien transformar en varietats de neutrins més difícils de detectar en el camí de la Terra al Sol, les mesures i la teoria van coincidir. Per a obtenir informació ininterrompuda del Sol, l'Agència Espacial Europea i la NASA van posar en òrbita l'observatori SOHO (Solar and Heliospheric Observatory) el 2 de desembre de 1995.

Naixement i mort del Sol

Més informació en: Evolució estel·lar El Sol es va formar fa uns 4.500 milions d'anys a partir de núvols de gas i pols que ja contenien residus de generacions anteriors de estrelas. Gràcies a la metalicitat de tal gas, del seu disc circumstelar van sorgir, més tard, els planetas, asteroides i cometes del sistema solar. En l'interior del Sol es produïxen reaccions de fusió en les que els àtoms de hidrogen es transformen en heli produint-se l'energia que irradia la nostra estrela. Actualment, el Sol es troba en plena seqüència principal, fase en què seguirà uns 5.000 milions d'anys més cremant hidrogen de manera estable. Quan l'hidrogen del seu nucli siga molt menys abundant aquest es contraurà i s'encendrà la capa de hidrogen adjacent, però açò no bastarà per a retindre'l. Seguirà compactant-se fins que la seva temperatura siga prou elevada com per a fusionar el heli del nucli (uns 100 milions de graus). Al mateix temps, les capes exteriors de l'embolcall se n'aniran expandint gradualment. S'expandiran tant que, a pesar de l'augment de brillantor de la estrela, el seu temperatura efectiva disminuirà, situant el seu llum en la regió roja del espectre. El Sol s'haurà convertit en una gegant roja. El radi del Sol, per a llavors, serà tan gran que haurà engolit a Mercuri, Venus i, possiblement, a la Terra. Durant la seva etapa com gegant roja (uns 1.000 milions d'anys) el Sol anirà expulsant gas cada vegada amb major intensitat. En els últims moments de la seva vida el vent solar s'intensificarà i el Sol es desprendrà de tot el seu embolcall, la qual, formarà, amb el temps, una nebulosa planetària. El nucli i les seves regions més pròximes es comprimiran més fins a formar un estat de la matèria molt concentrat en el que les repulsions de tipus quàntic entre els electrons extremadament pròxims (degenerats) frenaran el col·lapse. Quedarà llavors, com a romanent estel·lar, una nana blanca de carboni i oxigen que s'anirà refredant gradualment.

Estructura del Sol

El sol no es el sol perque sigui es sol perque ues al sol hi viu deu tot poderos, el sol fa llum esta format per mexeros TONTO EL QUE LO LEA Com tots els cossos de suficient massa el Sol posseeix una forma esfèrica i a causa del seu lent moviment de rotació, té també un lleu aplatament polar. Com en qualsevol gran cos esfèric, totes les partícules que el constituïxen tendeixen a caure cap al centre per la força gravitacional, però no totes poden fer-ho perquè són rebutjades per la força de pressió de radiació i la pressió del gas. Pel fet que estes forces es compensen, l'estrella ni es col·lapsa cap a dins sobre si mateixa ni es disgrega. És l'anomenat equilibri hidrostàtic. El Sol presenta una estructura en capes esfèriques o en "capes de ceba". La frontera física i les diferències químiques entre les distintes capes són difícils d'establir. Sí es pot no obstant establir una funció física que és diferent per a cada una de les capes. En l'actualitat, l'Astronomia disposa d'un model d'estructura solar que explica satisfactòriament la majoria dels fenòmens observats. Segons este model, el Sol està format per: 1) nucli, 2) zona radiant, 3) zona convectiva, 4) fotosfera, 5) cromosfera, 6) corona i 7) vent solar.

Nucli solar

Ocupa uns 139.000 km del radi solar, 1/5 del mateix, i és en esta zona on es verifiquen les reaccions termonuclears que proporcionen tota l'energia que el Sol produïx. La nostra estrela està constituïda per un 81 % de hidrogen, 18 % de heli i l'1 % restant que es reparteix entre altres elements. En el seu centre es calcula que hi ha un 49 % de hidrogen, 49 % de heli i el 2 % restant en altres elements que serveixen com catalitzadors en les reaccions termonuclears. El físic austríac Fritz Houtermans i el astrònom anglès Robert d'Escourt Atkinson (1898-1982) van unir els seus esforços per a veure si la producció d'energia en l'interior del Sol i en les estrelas es podia explicar per les transformacions nuclears que originen les temperatures extremadament altes del seu interior. Temperatures que són de l'orde de 10 a 20 milions de graus. Així, les reaccions de fusió són les fonts d'energia del Sol i les estrelas. Va ser en 1938 quan Hans Albrecht Bethe (1906- ) en Estats Units i Carl Friedrich von Weizsäker, en Alemanya, simultàniament i independentment van trobar el fet notable que el grup de reaccions en què intervenen carboni i nitrogen constituïxen un cicle, que es repetix una vegada i una altra, mentres dura el hidrogen. A este grup de reaccions se les coneix com "cicle de Bethe o del carboni", que és equivalent a la fusió de quatre protons en un nucli de heli. En estes reaccions de fusió hi ha una pèrdua de massa, açò és, el hidrogen consumit pesa més que el heli produït. Eixa diferència de massa es transforma en energia segons l'equació de Einstein. E = mc², on E és l'energia, m la massa i c la velocitat de la llum. Estes reaccions nuclears transformen el 0,7 % de la massa afectada en fotons, amb una longitud d'ona curtíssima i per tant molt energètics i penetrants. El cicle ocorre en les etapes següents: ₁H¹ + ₆C¹² → ₇N¹³; ₇N¹³ → ₆C¹³ + e⁺ + neutrí; ₁H¹ + ₆C¹³ → ₇N¹⁴; ₁H¹ + ₇N¹⁴ → ₈O¹⁵; ₆O¹⁵ → ₇N¹⁵ + e⁺ + neutrí, i finalment ₁H¹ + ₇N¹⁵ → ₆C¹² + ₂He⁴. Sumant totes les reaccions i cancel·lant els termes comuns, tenim 4 ₁H¹ → ₂He⁴ + 2e⁺ + 2 neutrins + 26,7 MeV. L'energia neta alliberada en el procés és 26,7 MeV, o siga prop de 6,7 x 10¹⁴ Joules per kg de protons consumits. El carboni actua com a catalitzador, perquè al final del cicle es regenera. Una altra reacció de fusió que ocorre en el Sol i en les estrelas, és el cicle de Critchfiel o protó-protó. Charles Critchfiel en 1938 era un jove físic alumne de George Gamow (1904-1968) en la Universitat de George Washington, va tindre una idea completament diferent, a l'adonar-se que en el xoc entre dos protons molt ràpids pot ocórrer que un dels protons perd la seua càrrega positiva i es convertisca en un neutró, que roman unit a l'altre protó, constituint un deuteró, és a dir un nucli de hidrogen pesat. La reacció és: ₁H¹ + ₁H¹ → ₂H² + e⁺ + neutrí; ₁H¹ + ₁H² → ₂He³; ₂He³ + ₂He³ → ₂He⁴ + 2 ₁H¹.- El primer cicle es dóna en estrelas més calents i amb major massa que el Sol i la cadena protó-protó en les semblants al Sol. Quant al Sol, fins a l'any 1953 es va creure que la seua energia era produïda exclusivament pel enllustre de Bethe, però s'ha demostrat en estos últims anys que la calor solar procedix en un 99 % del cicle protó-protó. Arribarà un dia en què el Sol esgote tot el hidrogen en la regió central al transformar-lo en heli, la pressió serà incapaç de sostindre les capes superiors i la regió central tendirà a contraure's gravitacionalment, calfant-se cada vegada més les capes adjacents. L'excés d'energia produïda farà que les capes exteriors del Sol tendisquen a expandir-se i refredar-se i el nostre astre rei es convertirà en una estrela gegant roja. El diàmetre del Sol pot arribar a arribar i sobrepassar al de l'òrbita de la Terra amb la qual cosa, qualsevol forma de vida s'haurà extingit. Quan la temperatura de la regió central abast aproximadament 100 milions de graus, començarà a produir-se la reacció del heli en carboni, fins que el primera s'esgote, amb la qual cosa es verificarà el mateix procés que a l'esgotar-se el hidrogen. D'esta manera el nucli començarà a contraure's, fins a convertir-se el nostre Sol en una nana blanca i, més tard, al refredar-se totalment, en una nana negra.

Zona radiant

És la zona exterior al nucli en què el transport de l'energia generada en l'interior es produïx per radiació cap al límit exterior de la zona radiativa. Esta zona està composta de plasma, és a dir, grans quantitats de hidrogen i heli ionitzat. Com la temperatura del Sol decreix del centre (10-20 milions de graus) a la perifèria (6000 graus en la fotosfera), és més fàcil que un fotó qualsevol es moga del centre a la perifèria que no al revés. Es calcula que un fotó qualsevol inverteix un milió d'anys, movent-se a la velocitat de la llum a arribar la superfície i manifestar-se com a llum visible.

Zona convectiva

Esta regió s'estén per damunt de la zona radiant i en ella els gasos solars deixen d'estar ionitzats i els fotons són absorbits amb facilitat tornant-se el material opac al transport de radiació. Per tant el transport d'energia es realitza per convecció en la que la calor es transporta de manera no homogènia i turbulenta pel propi fluid. Els fluids es dilaten al ser calfats i disminuïxen la seva densitat per tant es formen corrents ascendents de material des de la zona calfada fins a la zona superior i regions descendents de material des de les zones exteriors freds establint-se corrents convectivas. Així a uns 200.000 quilòmetres baix la fotosfera del Sol, el gas es torna opac per efecte de la disminució de la temperatura; en conseqüència, absorbeix els fotons procedents de les zones inferiors i es calfa a expenses de la seva energia. Es formen així seccions convectives de turbulència, que les parcel·les de gas calent i lleuger pugen fins a la fotosfera, on novament l'atmosfera solar es torna transparent a la radiació i el gas calent cedeix la seva energia en forma de llum visible, refredant-se abans de tornar a descendir a les profunditats. L'anàlisi de les oscil·lacions solars ha permès establir que esta zona s'estén fins a estrats de gas situats a la profunditat indicada anteriorment. L'estudi de les oscil·lacions solars constituïx la heliosismología.

Fotoesfera

La fotosfera és la zona des de la que s'emet pràcticament tota la llum visible del Sol i es considera com la «superfície» solar, la qual, vista amb el telescopi, es presenta formada per grànuls brillants que es projecten sobre un fons mes fosc. A causa de l'agitació de la nostra atmosfera, estos grànuls pareixen estar sempre en agitació. Ja que el Sol és gasós, la fotosfera és un poc transparent: pot ser observada fins una profunditat d'uns centenars de quilòmetres abans de tornar-se completament opaca. Encara que el limbe del Sol apareix prou nítid en una fotografia o en la imatge solar projectada amb un telescopi, es nota fàcilment que la brillantor del disc solar disminuïx cap al limbe. Aquest fenomen d'enfosquiment del limbe és conseqüència que el Sol és un cos gasós amb una temperatura que disminuïx amb la distància al centre. La llum que es veu en el centre procedeix en la major part de les capes inferiors de la fotosfera, més calenta i per tant més lluminosa. Però al mirar cap al limbe, la direcció visual de l'observador és quasi tangent a la vora del disc solar i està mirant cap a les capes superiors de la fotosfera, que estan més fredes i emeten amb una intensitat menor que les capes més profundes en la base de la fotosfera; per esta raó, el limbe apareix menys brillant que el centre. La fotosfera té uns 100 o 200 km de profunditat. El signe mes evident d'activitat en la fotosfera són les taques solars.

Cromosfera

La Cromosfera és la regió de la atmosfera solar situada entre la fotosfera i la corona solar. La seua observació a simple vista només és possible durant la fase total d'un eclipsi de sol.

Corona solar

La corona solar és la part més exterior de la cromosfera solar, mesura més un milió de quilòmetres i pot observar-se durant els eclipsis solars o utilitzant un dispositiu capaç d'ocultar la llum del Sol i denominat coronógraf. Fins a 1930 l'única forma d'observar la corona era possible quan la Lluna eclipsava el Sol totalment. Gràcies a la invenció, en 1930 d'un enginyós dispositiu per a produir eclipsis artificials, els anomenats coronógrafs, es va poder estudiar de forma més accessible el fenomen de la corona solar. La densitat de la corona solar és un bilió de vegades inferior a la de l'atmosfera terrestre i la seua temperatura aconseguix els dos milions de graus (mentres que la fotosfera té una temperatura aproximada de 6000ºC). La corona solar està composta per xicotetes partícules que eventualment són llançades a l'espai per l'intens camp magnètic solar produint el vent solar i, en fenòmens d'ejecció intensos, tempestats elèctriques en la Terra. Estos àtoms llançats, al xocar amb la part superior de la nostra atmosfera són els causants de les aurores en les regions polars Nord i Sud. Tots els detalls estructurals de la corona són degudes al camp magnètic del Sol. Durant un eclipsi, en 1870, Charles Young observant l'espectre de llum de la corona va identificar un traç verd l'origen del qual no va poder ser explicat. Entre les hipòtesis que van circular en l'època es va parlar d'un suposat element químic desconegut que no estaria disponible en la Terra. En 1940 Edlen i de Grotrian van demostrar que les ratlles verdes no eren produïdes per l'espectre de materials desconeguts sinó d'àtoms altament ionitzats d'elements disponibles en la Terra com el ferro.

Vent solar

El vent solar és un flux de partícules (en la seva majoria protons d'alta energia, 500 keV) que sorgeixen de la atmosfera d'una estrela. La composició elemental del vent solar en el nostre sistema solar és idèntica a la de la corona del Sol: un 73% de hidrogen i un 25% de heli, amb algunes traces d'impureses. Les partícules es troben completament ionitzades formant un plasma molt poc dens. En les proximitats de la Terra, la velocitat del vent solar varia entre els 200-889km/s, sent la mitjana d'uns 450 km/s. El Sol perd aproximadament 800 quilograms de matèria cada segon en forma de vent solar. Les partícules de vent solar que són atrapades en el camp magnètic terrestre, mostren tendència a agrupar-se en els cinturons de Van Allen i poden provocar les Aurores boreals i les Aurores australs quan xoquen amb la atmosfera terrestre prop dels pols geogràfics. Altres planetes que tenen camps magnètics semblants als de la Terra també tenen les seves pròpies aurores. El vent solar forma una "bambolla" en el mitjà interestel·lar (hidrogen i heli gasosos en l'espai intergalàctic). El punt en què la força exercida pel vent solar no és prou important com per a desplaçar el mitjà interestel·lar, es coneix com heliopausa i es considera que és el "vora" més exterior del sistema solar. La distància fins a l'heliopausa no és coneguda amb precisió i probablement depèn de la velocitat del vent solar i de la densitat local del mitjà interestel·lar, però se sap que està molt més enllà de l'òrbita de Plutó.

Energia solar

La major part de l'energia utilitzada pels sers vius procedeix del Sol, les plantes l’absorbeixen directament i realitzen la fotosíntesi, els herbívors absorbeixen indirectament una xicoteta quantitat d'esta energia menjant les plantes, i els carnívors absorbeixen indirectament una quantitat més xicoteta menjant als herbívors. La majoria de les fonts d'energia usades per l'home deriven indirectament del Sol. Els combustibles fòssils preserven energia solar capturada fa milions d'anys per mitjà de fotosíntesi, l'energia hidroelèctrica usa l'energia potencial d'aigua que es va condensar en altura després d'haver-se evaporat per la calor del Sol, etc. No obstant, l'ús directe de energia solar per a l'obtenció de energia no està inclús molt estès pel fet que els mecanismes actuals no són prou eficaç.

Precaucions necessàries per a observar el Sol

- No mirar mai directament el Sol sense la deguda protecció, pot causar lesions i cremades greus en els ulls i inclús la ceguera permanent.
- Les ulleres de sol, filtres fets amb pel·lícula fotogràfica velada, polaritzadors, gelatines, CD's o vidres fumats NO ofereixen la suficient protecció als ulls.
- Una bona protecció la proporcionen els filtres MYLAR^® o equivalents. Les ulleres utilitzades per a la soldadura a l'arc amb vidres de densitats 14 a 16, són idònies per a aquest fi. Les mateixes precaucions han de tenir en compte si s'utilitzen aparells òptics. Els filtres han d'anar col·locats en la part frontal i mai en l'ocular.

Precaució: mirar directament el Sol pot danyar la retina, i provoca ceguesa.

Simbolisme

El sol és un símbol principal en la majoria de cultures. Pot ser un principi masculí, com a la majoria del Mediterrani, o femení, com a l'Àsia, per exemple. Sol tenir relació amb el gènere que té la paraula en cada llengua. Significa la llum i el poder. En l'alquímia es relaciona amb l'or i s'escriu com un cercle amb un punt enmig (el mateix signe que a l'astrologia). A vegades s'ha usat com a al·legoria de Jesús, ja que "mor" i "ressucita" (es pon i surt cada dia per a l'ull humà), està al Cel i irradia llum. En molts indrets va ser venerat com un déu. A Egipte era Ra i va ser el primer culte monoteista. Al panteó de la mitologia grega era Apol·lo. També és una divinitat important a les cultures precolombines d'Amèrica.

Pàgines que s'hi relacionen

- Energia solar
- Corona solar
- Fotosfera
- Cromosfera
- Vent solar
- Lluminositat solar
- Variació solar
- Massa solar
- Taques solars
- Fàcules
- Ejecció de la corona
- Erupcions solar
- Prominències solars
- Ejecció de la corona
- Analema categoria:Estrelles Categoria:Sistema Solar als:Sonne ja:太陽 ko:태양 ms:Matahari simple:Sun th:ดวงอาทิตย์ zh-min-nan:Ji̍t-thâu

UA

Una unitat astronòmica (UA) és una unitat de distància, aproximadament igual a la distància mitjana entre el Sol i la Terra. Equival, aproximadament, a 150 milions de quilòmetres. L'òrbita de la Terra no és un cercle sinó una el·lipse; originalment, la UA es va definir com la longitud del semieix major d'aquesta el·lipse. Per a més precisió, la UAI el 1976 va definir la UA com la distància del Sol a la que una partícula de massa negligible, en òrbita imperturbada, tindria un període orbital de 365,2568983 dies (un any Gaussià). Així, una UA es defineix com

1,4959787066 \cdot 10^

m (aproximadament 150 milions de quilòmetres). Quan es va introduïr la UA, no es coneixia gaire el seu valor, però les distàncies planetàries en termes de la UA es podien determinar a partir de la geometria heliòcèntrica i les lleis del moviment planetari. Eventualment, l'actual valor de la UA es va determinar (aproximadament) a partir de la observació del paral·laxi, i més recentment (i exactament) per radar. Actualment es coneix el valor de la UA amb gran precisió, però el valor de la massa del Sol no es coneix exactament degut a la incertesa en el valor de la constant gravitatòria. Donat que la constant gravitatòria només es coneix amb cinc o sis dígits significants mentre que les posicions dels planetes es coneixen amb 11 o 12 dígits, és impossible fer càlculs sobre la posició dels planetes en unitats del SI sense perdre precisió en la conversió d'unitats. Llavors, els càlculs en mecànica celeste es fan de vegades en masses solars i UA més que en quilògrams i quilòmetres. Aquesta aproximació fa que tots els resultats depenen de la constant gravitacional. La conversió a unitats del SI separaria els resultats de la constat gravitacional, al cost de introduir incertesa addicional donant un valor especific a una constat desconeguda. És conegut que la massa del Sol disminueix molt lentament, i per tant el període de un cos a una distància determinada augmenta. Això implica que la UA està fent-se menor (molt lentament) amb els temps. Exemples: :Plutó està a 39,5 UA del Sol. :Júpiter està a 5,2 UA del Sol. :El diàmetre mitjà de Betelgeuse és 2,57 UA :La Lluna està aproximadament a 0,0026 UA de la Terra. Altres factors de conversió aproximats: :1 AU = 149.600.000 km = 92.960.000 milles = 490.800.000.000 peus :1 Any-llum = 63.240 UA Categoria:Astrometria Categoria:Unitats de longitud ja:天文単位 ko:천문 단위 th:หน่วยดาราศาสตร์ zh-min-nan:Thian-bûn tan-ūi

2004

- Any internacional de commemoració de la lluita contra l'esclavatge i la seva abolició.
- 400 aniversari de l'arribada dels francesos a Amèrica del Nord.

Esdeveniments

:PAÏSOS CATALANS
- 28 de gener - Barcelona: el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, accepta la renúncia de Josep-Lluís Carod-Rovira al càrrec de conseller en cap, arran de les converses mantingudes a Perpinyà amb dirigents d'ETA; continua, però, sent conseller sense cartera.
- 2 de febrer - Barcelona: Josep-Lluís Carod-Rovira dimiteix de conseller sense cartera al govern de la Generalitat de Catalunya.
- 5 de febrer - S'estrena un curtmetratge de Dalí
- 20 de març - Països Catalans: es fan manifestacions multitudinàries en contra de l'ocupació de l'Iraq a les principals ciutats del país.
- 9 de maig - Barcelona: S'inaugura el Fòrum Universal de les Cultures del 2004.
- 20 d'octubre s'ha creat l'Eurorregió de l'Arc Mediterrani.
- 21 d'octubre - Dagoll Dagom torna a representar l'obra Mar i Cel.
- 23 d'octubre - La Selecció Catalana d'Hockey guanya el mundial B del mateix esport. És la primera vegada que la selecció catalana competeix a nivell internacional.
- 24 d'octubre - La selecció catalana d'hoquei fa història amb la conquesta del Mundial B.
- 27 d'octubre aquests dies, fruit d'una labor molt llarga, ha aparegut al Monestir de Montserrat un papir de les obres d' Homer, del segle III.
- 21 de setembre -Terratrèmol de 4,2 graus de l'escala de Richter a Ripoll.
- 26 de novembre - Fresno (Califòrnia) El Congrés anual de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) accepta una apelació de la Federació Espanyola d'Hockey, que demana la inadminisió de la Federació Catalana. :MÓN

Gener

- gener - Mart: hi fracassa la sonda Beagle; la sonda Spirit, en canvi, aconsegueix aterrar i transmetre dades des del planeta.
- 2 de gener - la sonda Stardust recull pols d'un cometa.
- 3 de gener : El vol 604 de la Flash Airlines s'espatlla a la Mar Roja ; 148 morts.
- 4 de gener : Mikheil Saakachvili emporta les eleccions presidencials a Georgia.
- 8 de gener : El creuer Queen Elizabeth II és oficialment batejat.
- 10 de gener - la sonda Spirit llesta per iniciar l'exploració del planeta Mart.
- 10 de gener - El PSOE proposa crear una Agència Tributària per cada Comunitat Autònoma.
- 11 de gener - el PSOE proposa que hi hagi un ordinador per cada dos alumnes des de els 8 anys.
- 13 de gener : Un aparell de l'Uzbekistan Airways s'estavella prop de Tachkent, provocant 37 morts.
- 19 de gener : Dissolució de les Corts Espanyoles per poder convocar eleccions el 14 de març de 2004.
- 23 de gener : La sonda europea Mars Express aporta la prova de que hi ha aigua en forma de glaç en el planeta Mart.

Febrer

- 6 de febrer : atemptats terroristes en el metro de Moscou ; 43 morts.
- 13 de febrer : Funerals nacionals de Claude Ryan, cap del partit liberal del Quebec de 1978 a 1982, a la basílica de Notre-Dame de Montreal.
- 18 de febrer : Un tren de mercaderíes explota a l'Iran, provocant la mort de 320 persones.
- 20 de febrer : Els conservadors guanyen les eleccions al parlament iranià.
- 24 de febrer : Terratrèmol de 6,5 sobre l'escala de Richter al nord del Marroc ; 517 morts.

Març

- 2 de març : John Kerry serà el candidat demòcrata a les eleccions presidencials americanes de novembre.
- 11 de març - Madrid (Espanya): un atemptat terrorista d'Al-Qaida, amb una sèrie de bombes col·locades en diversos trens que s'acostaven a l'estació d'Atocha, hi fa 202 morts i 1.400 ferits.
- 14 de març - Eleccions al Parlament espanyol. Els socialistes són la força més votada. Enllaç extern: [http://www.elec_gen04.mir.es/ Resultats de las eleccions]
- 14 de març : Vladimir Putine és reescollit president de Rússia.
- 20 de març - món: es fan manifestacions multitudinàries en contra de l'ocupació de l'Iraq a les principals ciutats del món occidental.
- 27 de març - Miami (la Florida, EUA): el Comitè Central de la Federació Internacional d'Esports de Patinatge (FIRS) accepta provisionalment com a membre la selecció catalana de Patinatge; tot i que, el 25 de novembre del 2004, aquest mateix comitè no ratificarà aquest acord a Fresno (Califòrnia).
- 28 de març : Onada vermella a França en les eleccions regionals : 21 regions sobre 22 passen o es mantenen a l'esquerra.
- 29 de març : Es prohibeix fumar en els bars d'Irlanda.

Abril

- 5 d'abril : Inici de la visita oficial de la reina d'Anglaterra a França.
- 7 d'abril : Rwanda, commemoracions en el món del 10è aniversari de l'inici del genocidi de 1994. L'ONU declarava aquest any « Dia internacional de reflexió sobre el genocidi a Rwanda el 1994 ».
- 23 d'abril : Tancament a Creutzwald de l'última mina de carbó francesa.
- 25 d'abril : Un referèndum a Chipre respatlla la reunificació de l'illa. El nord turc estava a favor, el sud no ho estava.
- 28 d'abril : La premsa revela la pràctica de tortures i humiliacions a les presons iraquianes per part dels soldat nord-americans. Publicació de fotos de la presó d'Abu Ghraib que provoquen un escàndol.
- 29 d'abril: A Mali, Ahmed Mohamed ag Hamani és escollit primer ministre.

Maig

- 1 de maig : Ampliació de l'unió Europea de deu països nous :(Chipre, Estonia, Hungría, Letònia, Lituània, Malta, Polònia, República txèca, Eslovàquia, Eslovènia). 4 de maig : Eclipse total de lluna.
- 6 de maig : Últim episodi de la sèrie de televisió Friends emesa a la televisió nord-americana.
- 17 de maig. L'estat americà de Massachusetts legalitza el matrimoni homosexual.
- 23 de maig : Horst Köhler escollit president federal d'Alemània. Pren possessió de les seves funcions el dia 1 de juliol següent.

Juny

- 5 de juny : Mor Ronald Reagan ex-president dels Estats Units, actor, i presentador de ràdio i televisió, i després polític del Partit Republicà.
- 5 de juny : La jugadora de tennis russa Anastazia Myskina guanya la 74ena edició del torneig del Roland-Garros.
- 6 de juny : El jugador de tennis argentí Gaston Gaudio s'emporta el torneig del Roland-Garros.
- 13 de juny - Eleccions al Parlament Europeu. Enllaç extern: [http://www.elec_gen04.mir.es/ Resultat de les eleccions al Parlament Europeu]
- 18 de juny : Acord entre els caps d'estat per una constitució europea.
- 28 de juny : Eleccions federals al Canadà. El partit liberal és reelegit, però queda en minoria a la cambra dels comuns. .
- 30 de juny : La sonda Cassini-Huygens travessa els anells de Saturn i envia les primeres imatges.

Juliol

- 1 de juliol : Ha mort l'actor Marlon Brando als 80 anys a Los Angeles.
- 4 de juliol : Grècia guanya l'Eurocopa 2004. En la final venç la selecció amfitriona Portugal per 1-0.
- 20 de juliol : a Bèlgica, Anne-Marie Lizin és escollida presidenta del Senat i esdevè la primera dona a ocupar aquest lloc.
- 30 juliol : Forta exploció de gas a Ghislenghien, Bèlgica, que provoca la mort a 21 persones i queden ferides unes 120.
- 21 de juliol : Stephen Hawking perd una aposta, quan reconeix que John Preskill tenia raó quan dubtà de la seva teoria dels forats negres. Havien apostat una enciclopèdia pel que guanyàs.

Agost

- 13 d'agost : l'huracà Charley mata 27 persones a Florida, 4 a Cuba i una persona a Jamaica.
- 13 d'agost: Obertura dels XXVIII Jocs Olímpics d'estiu a Atenes; els primers del segle XXI
- 31 d'agost : Dos atacs suïcides reivindicats per Hamas a Beersheeva, Israel, causen 16 morts i 80 ferits.
- 31 d'agost : Atac suïcida txetxè en el metro de Moscou fent 10 morts i 60 ferits.

Setembre

- 1 de setembre : Presa en hostatge d'un miler de nens a una escola de Beslan, a Ossètia del Nord.
- 3 de setembre : Asalt confús de les forces russes de seguretat a l'escola de Beslan; es compten més de 335 morts.
- 3 de setembre : L'huracà Frances fa 10 morts a Florida.
- 7 de setembre : L'huracà Ivan fa 37 morts a Grenada, 5 a Veneçuela i 4 a la República Domninicana. Els danys materials són quantiosos.
- 18 de setembre : la tempesta tropical Jeanne arrassa Haití. Tres díes desprès el recompte no definitiu és de 700 morts i 1000 desapareguts.

Octubre

- 5 d'octubre : es declara un incendi a bord del submarí canadenc NCSM Chicoutimi; 1 mort.
- 8 d'octubre : L'hostatge anglès Kenneth Bigley és decapitat pels seus carcellers a l'Irak.
- Doble atemptat amb cotxe trampa a Taba, Egipte, lloc de vacances de nombrosos israelians ; 34 morts.
- 9 d'octubre : Primeres eleccions democràtiques al Afganistan.
- 24 d'octubre : Brasil, nova potència espacial desprès d'aconseguir el seu primer llançament espacial.
- 25 d'octubre: la repressió d'una manifestació a Tailàndia provoca 68 morts.
- La nit entre el 27 i el 28 d'octubre hi hagué un eclipsi de Lluna.
- 29 d'octubre : Firma a Roma del tractat de Roma 2004, per una constitució per Europa.
- 31 d'octubre : Tabaré Vázquez és escollit President de l'Uruguay. És una victòria històrica per l'esquerra.

Novembre

- 2 de novembre : el president dels Estats Units George Walker Bush és escollit per un segon terme de quatre anys.
- 6 de novembre : atac a l'armada de Costa d'Ivori sobre una posició de l'armada francesa causant 9 morts. Els francesos repliquen liquidant les forces aèries i antiaèries de l'armada ivoriana.
- 7 de novembre : a l'Irak, atac de gran envergadura contra la ciutat de fallujah.
- 11 de novembre :
- Barcelona: el Parlament de Catalunya aprova, una proposició no de llei que demana al Govern espanyol "respecte" a les decisions de les federacions esportives, dies abans de la cita de Fresno (Califòrnia), on s'haurà de decidir sobre el reconeixement de la selecció catalana d'hoquei.
- Mort de Yasser Arafat a Clamart, a prop de París, a 3 h 30 minuts. Hi estava hospitalitzat desde el 29 d'octubre.
- La Lituània ratifica el Tractat de Roma de 2004.
- 13 de novembre : desprès de 6 díes de combat, els americans prenen el control de Fallujah.
- 16 de novembre - La Viquipèdia en català arriba a 10.000 articles!
- 21 de novembre : eleccions presidencials controvertides a Ucraïna.
- 27 de novembre - Guadalajara (Mèxic): Pasqual Maragall hi inaugura la Fira del Llibre que, sota els auspicis de l'Institut Ramon Llull, té la cultura catalana com a convidada d'honor; la visitaran unes 450.000 persones.

Desembre

- 14 de desembre : inauguració del viaducte de Millau, el més alt del món. Construït per Eiffage, disenyat per Norman Foster.
- 20 de desembre : L'Hungría aprova el tractat de Roma 2004.
- 22 de desembre : alliberament dels dos hostages i periodistes francesos Georges Malbrunot i Christian Chesnot, detinguts a l'Irak desde feia 124 díes.
- 26 de desembre : un terratrèmol de magnitud 9,0 de l'escala de Richter, l'epicentre del qual se situava al llarg de l'illa indonèsia de Sumatra provoca un tsunami causant la mort de més de 250 000 persones a l'Oceà Índic.
- 26 de desembre : Víktor Yuchtchenko guanya les eleccions presidencials a Ucraïna.
- 26 de desembre : Un equip d'especialistes francesos d'hematologia va publicar a la web de la revista Nature Biotechnology, haver aconseguit per primera vegada, fabricar in vitro grans quantitats de globus vermells humans a la vegada madurs i funcionals.

Maig

- 3 de maig : Darrell Johnson, jugador de baseball de la MLB
- 3 de maig : Anthony Ainley, 71 anys, actor
- 7 de maig : Alexandre Minkowski, metge
- 9 de maig : Alan King, 76 anys, actor
- 14 de maig : Anna Lee, 91 anys, actriu
- 14 de maig : Jesus Gil y Gil, 71 anys, antic president del club de futbol Atletico de Madrid
- 15 de maig : Bruno Baiao, 19 anys, futbol, Portugal
- 15 de maig : Marius Constant, compositor de música
- 16 de maig : Marika Rökk, 90 anys, actriu
- 17 de maig :
- Tony Randall, 84 anys, actor.
- 18 de maig :
- Elvin Jones, batería de jazz, havent tocat molt de temps amb John Coltrane.
- 19 de maig : Mary Dresselhuys, 97 anys, actriu
- 28 de maig: Umberto Agnelli, president de la FIAT.

Juny

- 4 de juny :
- Nino Manfredi, comedià, italià.
- 5 de juny: Ronald Reagan, president dels EEUU.
- 6 de juny :
- Necdet Mahfi Ayral, 96 anys, actor.
- Robert Lees, 91 anys, escenarista.
- 10 de juny : Ray Charles, jazzman, nord-americà.
- 18 de juny : André Gillois, escriptor, francès.
- 28 de juny :
- Georges de Caunes, 85 anys, home de televisió i periodista, francès.
- Marcel Jullian, presentador de televisió, francès.

Juliol

- 1 de juliol - Los Angeles (EEUU): Marlon Brando, actor de cinema nord-americà.
- 6 de juliol : Thomas Klestil, president austríac.
- 11 de juliol : Dorothy Hart, 82 anys, actriu
- 17 de juliol : Lucien Leduc, 85 anys, jugador de futbol, França.
- 23 de juliol - Madrid: Carmina Ordóñez, coneguda per la premsa rosa.
- 29 de juliol: Francis Crick, cientific, descobridor de l'estructura de l'ADN.

Agost

- 18 d'agost : Ha mort a Ojai, Califòrnia mentre dormia Elmer Bernstein, compositor de música pel cine, i la televisió.

Setembre

- 4 de setembre : Alfonso Ford, basket USA
- 5 de setembre : Fritha Goodey, 31 anys, actriu
- 6 de setembre : Elly Annie Schneider, 90 anys, actriu
- 7 de setembre : Samira Bellil, feminista
- 8 de setembre : Raymond Marcellin, ministrefrancès.
- 8 de setembre - Matías Prats, periodista espanyol i gran aficionat als bous.
- 11 de novembre - Yasser Arafat, president (ra'is) de l'Autoritat Palestina.
- 11 de setembre : Petros VII, patriarca
- 13 setembre : Margaret Kelly, fundadora
- 14 setembre : Ove Sprogøe, 84 anys, actriu
- 16 setembre : Dolly Rathebe, cantant de jazz
- 18 setembre : Russ Meyer, 82 anys, realitzador
- 19 setembre : Eddie Adams, fotograf
- 23 setembre : Yang Huanyi, última chinesa parlant del nushu
- 24 setembre : Raja Ramanna, científic
- 28 setembre : Christl Cranz-Borchers, 90 anys, ski, Alemània
- 29 setembre : Richard Sainct, 34 anys, Moto, França, mort al rally d'Egipte.
- 29 setembre : Jean-Pierre Blanc, polític francès.
- 30 setembre : Ignatius Wolfington, 84 anys, Actor
- 30 setembre : Gamini Fonseka, 68 anys, actor

Octubre

- 3 d'octubre : Janet Leigh, 77 anys, actriu.
- 4 d'octubre : Gordon Cooper, astronauta
- 4 d'octubre : Willy Guhl, decorador
- 5 d'octubre : Rodney Dangerfield, 82 anys, actor
- 11 d'octubre : Fernand Sabino, escriptor
- 11 d'octubre : Maxime Faget, enginyer de la Nasa
- 17 d'octubre : Julius Harris, 81 anys, actor.
- 17 d'octubre : Brice Pelman, escriptor
- 18 d'octubre : Michel Gillibert, home polític.
- 23 d'octubre : George Silk, fotograf
- 23 d'octubre : Bill Nicholson, futbolista del Regne Unit.
- 27 d'octubre : Serginho, futbolista del Brasil.
- 29 d'octubre : Alice Montagu-Douglas-Scott, duquesa de Glucester

Novembre

- 2 de novembre : Theo van Gogh, 47 anys, realitzador holandès.
- 2 de novembre : Zayed ben Sultan al-Nahyan, president dels Emirats àrabs units.
- 2 de novembre : Gerry Knetemann, ciclista
- 7 de novembre : Howard Keel, actor
- 9 de novembre : Emlyn Hughes, futbolista del Liverpool F.C i de l'Anglaterra.
- 11 de novembre : Yasser Arafat, home polític palestí.
- 16 de novembre : Margaret Hassan, humanitària
- 17 de novembre : Mikael Ljungberg, 34 anys, Lluita
- 19 de novembre : John Vane, guanyador del Premi Nobel de psicologia o medecina en 1982.

Desembre

- 1 de desembre : Fathi Arafat, 67 anys, germà de Yasser Arafat.
- 1 de desembre : El príncep Bernhard dels Països Baixos, vidu de l'exreina Juliana i pare de la reina Beatrix.
- 2 de desembre : Alicia Markova, ballarina
- 3 de desembre : Josef Schwammberger, nazi

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XXI ---- Un any abans / Un any després categoria:Segle XXI als:2004 ja:2004年 ko:2004년 ms:2004 roa-rup:2004 simple:2004 th:พ.ศ. 2547 zh-min-nan:2004 nî

Califòrnia

Califòrnia és un dels estats dels Estats Units d'Amèrica. Està situat a la costa oest, vorejant l'Oceà Pacífic. És l'estat més ric i més poblat dels Estats Units, i el tercer en extensió. El seu sobrenom oficial es "L'estat daurat" (The Golden State), que fa referència a la febre de l'or del segle XIX. La població es concentra sobretot a la part sud de l'estat, especialment a les aglomeracions de San Francisco, Los Angeles i San Diego, a la costa. Moltes de les seves ciutats porten el nom de les missions fundades per l'explorador català Gaspar de Portolà, i el frare mallorquí Júniper Serra; que exploraren aquestes terres a mitjants del segle XVIII en nom de la Corona Espanyola. La seva gran extensió li proporciona una gran varietat geogràfica, comprenent des de zones desèrtiques fins a boscos molt plujosos, i des d'indrets molt inferiors al nivell del mar (Death Valley, -86 m), fins a la muntanya més alta dels EUA fora d'Alaska (Mount Whitney, 4421 m). La riquesa i bellesa naturals d'aquest estat es concentra en coneguts parcs naturals, com son la costa de Big Sur, les Channel Islands, Death Valley, Joshua Tree, Kings Canyon, la zona volcànica de Lassen, Lava Beds, Yosemite, i el Sequoia. Califòrnia té fronteres amb els estats americans d'Arizona i Nevada a l'est, Oregon al nord, i al sud amb l'estat de Baja California de Mèxic.

Enllaços externs

- [http://home.san.rr.com/casalppcc/ Casal dels Països Catalans a Califòrnia]
- [http://casalcalifornia.org Casal dels Catalans de Califòrnia] Categoria:Estats dels Estats Units ja:カリフォルニア州 ko:캘리포니아 주 simple:California th:มลรัฐแคลิฟอร์เนีย

Planeta menor

Els planetes menors són cossos celestes del sistema solar que orbiten al voltant del Sol (o d'altres sistemes planetaris orbitant altres estrelles) més grans que els meteoroides però més petits que els planetes. El terme "planeta menor" a vegades s'utilitza com a sinònim d'asteroide però això és tècnicament incorrecte; els asteroides són un grup de planetes menors, una categoria que també inclou els objectes transneptunians i altres cossos menors. El terme planetoide també s'utilitza com a sinònim de planeta menor, normalment per a designar els de diàmetre més gran. Els planetes menors es divideixen en grups i famílies segons les seves característiques orbitals. Habitualment els grups es bategen amb el nom del primer membre descobert (que normalment és també el més gran). La diferència entre grups i famílies es troba en que els lligams dinàmics entre els membres d'un grup són relativament fluixos mentre que les famílies estan més fortament "lligades" i es van originar, molt probablement, com a resultat de la destrucció d'un planeta menor més gran en algun moment del passat. El primer astronòm que les va catalogar va ser el japonès Kiyotsugu Hirayama el 1918, per això se solen anomenar famílies Hirayama en honor seu.

Famílies del cinturó d'asteroides

Les famílies d'asteroides més importants són:
- La família Eos té un semieix major d'entre 2,99 i 3,03 UA, una excentricitat d'entre 0,01 i 0,13, i una inclinació d'entre 8º i 12º. Batejats així per (221) Eos, ~480 membres coneguts.
- La família Temis té un semieix major d'entre 3,08 i 3,24 UA, una excentricitat d'entre 0,09 i 0,22, i una inclinació de menys de 3º. Batejats així per (24) Temis, ~535 membres coneguts.
- La família Coronis té un semieix major d'entre 2,83 i 2,91 UA, una excentricitat menor de 0,11, i una inclinació de menys de 3,5º. Batejats així per (158) Coronis, ~310 membres coneguts.
- La família Eunomia té un semieix major d'entre 2,5 i 2,75 UA, una excentricitat d'entre 0,1 i 0,2, i una inclinació d'entre 13° i 20°. Batejats així per (15) Eunomia, ~370 membres coneguts.
- La família Flora té un semieix major d'entre 2,1 i 2,3 UA i una inclinació de menys de 11º. Batejats així per (8) Flora, ~590 membres coneguts. També anomenada la família Ariadna per (43) Ariadna.
- La família Nisa té un semieix major d'entre 2,41 i 2,5 UA, una excentricitat d'entre 0,12 and 0,21, i una inclinació d'entre 1,5º and 4,3º. Batejats així per (44) Nisa, ~375 membres coneguts. També anomenada la família Herta per (135) Herta.
- La família Maria té un semieix major d'entre 2,5 i 2,706 UA i una inclinació d'entre 12º and 17º. Batejats així per (170) Maria, ~80 membres coneguts.

Grups interiors a l'òrbita de la Terra

Hi ha molt pocs asteroides amb òrbites tan properes al Sol. Alguns d'aquests grups són hipotètics i no tenen cap membre conegut.
- Vulcanoides: són asteroides hipotètics amb un afeli de menys de 0,4 UA, és a dir, que orbiten enterament dins de l'òrbita de Mercuri. No se n'ha descobert cap.
- Asteroides Apohele: tenen afelis de menys de 1 UA, o sigui que orbiten completament dins de l'òrbita de la Terra. Se'n coneixen dos: 2003 CP₂₀ i 2004 JG₆. "Apohele" és una paraula hawaiana que significa "òrbita". S'han proposat altres noms per a aquest grup: Inner-Earth Objects (IEO's) i Anons (com en Anònims).
- Asteroides Arjuna: objectes vagament definits com aquells que tenen òrbites semblants a la terrestre, és a dir, amb un semieix major proper a 1 UA, baixa excentricitat i poca inclinació. Actualment aquest grup no conté cap membre, però degut a la vaguetat de la definició alguns dels asteroides Apohele, Amor, Apol·lo o Aton s'hi podrien incloure. Aquest terme va ser introduït pel Spacewatch.
- Troians de la Terra: asteroides localitzats en els punts de Lagrange L₄ i L₅ del sistema Sol-Terra. La seva posició en el cel, observats des de la Terra, es trobaria fixada a uns 60º a l'est i a l'oest del Sol. No se'n coneix cap.

Grups entre les òrbites de la Terra i Mart

- Asteroides Aton
- Asteroides Apol·lo
- Asteroides Amor
- Asteroides que creuen l'òrbita de Mart
- Troians de Mart

Grups entre les òrbites de Mart i Júpiter

Hi ha molts asteroides en aquesta regió. És on està situat el cinturó principal.

Grups exteriors a l'òrbita de Júpiter

La majoria dels planetes menors que es troben més enllà de l'òrbita de Júpiter estan compostos per gels i altres substàncies volàtils. Molts són semblants als cometes, amb l'única diferència que el periheli de la seves òrbites dista massa del Sol com per a produir una cua cometària apreciable.
- Damocloides, anomenats així per (5335) Damocles, són objectes que han "caigut" del núvol d'Oort de forma que el seu afeli encara es troba més enllà d'Urà però el seu periheli està situat a la part interna del sistema solar. Tenen excentricitats altes i a vegades inclinacions altes i òrbites retrògrades. La definició exacta d'aquest grup no està clara i es pot superposar amb la dels cometes.
- Centaures: tenen semieixos majors entre les 5,4 i les 30 UA. Es creu que són objectes transneptunians que van "caure" cap a dins del sistema solar a causa d'un encontre amb algun gegant gasós. El primer centaure que es va descobrir fou (2060) Quiró i des de llavors tots reben noms de centaures de la mitologia grega, i d'aquí ve el seu nom.
- Troians de Neptú: només se'n coneixen dos, 2001 QR₃₂₂ i 2004 UP₁₀.
- Objectes transneptunians, sovint anomenats TNO's per les sigles del seu nom en anglès: Trans-Neptunian Objects, són qualsevol objecte amb un semieix major més gran de 30 UA, és a dir, amb òrbites més llunyanes que la de Neptú, aproximadament. Aquest grup inclou els objectes del cinturó de Kuiper, els objectes de disc dispers i el núvol d'Oort.
- Objectes del Cinturó de Kuiper, sovint anomenats KBO's per les sigles del seu nom en anglès: Kuiper Belt Objects, s'extenen entre les 30 i les 50 UA, aproximadament, i es divideixen en els següents grups:
- Plutinos són KBO's que estan en ressonància orbital 2:3 amb Neptú. El seu periheli és molt proper a l'òrbita de Neptú però quan un plutino arriba al seu periheli, Neptú es troba 90º per davant o 90º per darrere de l'objecte, de manera que no hi ha possibilitat de col·lisió. El MPC defineix els plutinos com aquells objectes amb semieixos majors entre les 39 i les 40,5 UA. Aquestes característiques orbitals són les mateixes que les de Plutó (encara que, oficialment, Plutó no és un planeta menor sinó un planeta), i d'ell han pres el nom.
- Cubewanos, també coneguts amb el nom de "KBO's clàssics", són objectes del cinturó de Kuiper que no han estat dispersats ni tampoc han quedat lligats en una ressonància orbital amb Neptú. Tenen semieixos majors entre les 40,5 i les 47 UA. Batejats així degut al nom provisional del primer membre descobert 1992 QB₁. En anglès QB1 es pronuncia /kju:bwan/.
- Hi ha d'altres grups classificats segons la ressonància orbital amb Neptú, però encara no han rebut cap nom oficial. De forma no oficial, els objectes amb ressonància 2:1 s'anomenen twotinos i tenen un semieix major de 48 UA i una excentricitat de 0,37. S'han trobat objectes en les ressonàncies 2:5 (semieix major de 55 UA), 4:5, 4:7, 3:5 i 3:4.
- Objectes de disc dispersos: tenen òrbites molt grans de fins a centenars d'unitats astronòmiques. Se suposa que són objectes que es van trobar amb Neptú i van ser "dispersats" cap a òrbites molt el·líptiques de període llarg, però amb perihelis no molt llunyans de l'òrbita de Neptú.
- El Núvol d'Oort és una hipotètica agrupació de cometes amb semieixos majors entre les 50.000 i les 100.000 UA. De moment no s'ha trobat cap objecte del núvol d'Oort. Alguns astrònoms han suggerit que (90377) Sedna podria pertànyer al núvol d'Oort, encara que això significaria que el límit interior del núvol es troba molt més a prop del Sol del que es pensa actualment.

Vegeu també

- Llista d'asteroides
- Centre de Planetes Menors Categoria:Sistema Solar

Sistema Solar

El Sistema Solar és el conjunt de tots els astres que orbiten al voltant del Sol i que, per tant, hi estan gravitatòriament lligats. Està format per 9 planetes, almenys 156 satèl·lits i desenes de milers de planetes menors o planetoides, asteroides, meteoroides i cometes. A més, també hi ha el que s'anomena medi interplanetari, format per gas i pols. Tot aquest conjunt està situat en un dels braços de la galàxia Via Làctia, girant al voltant del seu centre des de 26.000 anys-llum de distància i a una velocitat de 220 km/s.

Cossos del Sistema Solar

Els planetes que formen part del Sistema Solar són (ordenats de menys a més distància al Sol): Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. Els satèl·lits estan repartits entre les òrbites de diversos planetes de la forma següent: 1 a la Terra, 2 a Mart, 63 a Júpiter, 47 a Saturn, 27 a Urà, 13 a Neptú i 3 a Plutó. Mercuri i Venus no en tenen cap. Aquestes xifres estan contínuament subjectes a canvi degut al descobriment de nous satèl·lits. El satèl·lit més conegut és, naturalment, la Lluna, satèl·lit de la Terra. Altres satèl·lits importants són Ganimedes a Júpiter, Tità a Saturn i Tritó a Neptú. Els meteoroides són petites roques de no més de 10 metres de diàmetre que estan escampades per tot el Sistema Solar. Els

(90482) Orcus

Paràmetres orbitals

Paràmetres físics

Vegeu també

Cinturó de Kuiper

Orígens

Nom

Objectes del cinturó de Kuiper

Descoberts fins ara

Trajectòries orbitals

Mida i composició

Descobertes més importants

Enllaços externs

Sol

Característiques

Naixement i mort del Sol

Estructura del Sol

Nucli solar

Zona radiant

Zona convectiva

Fotoesfera

Cromosfera

Corona solar

Vent solar

Energia solar

Precaucions necessàries per a observar el Sol

Simbolisme

Pàgines que s'hi relacionen

UA

2004

Esdeveniments

Naixements

Necrològiques

Pàgines que s'hi relacionen

Califòrnia

Enllaços externs

Planeta menor

Famílies del cinturó d'asteroides

Grups interiors a l'òrbita de la Terra

Grups entre les òrbites de la Terra i Mart

Grups entre les òrbites de Mart i Júpiter

Grups exteriors a l'òrbita de Júpiter

Vegeu també

Sistema Solar

Cossos del Sistema Solar